dissabte, 30 de desembre de 2006

Forques, bombes i censures

No estan sent uns dies gaire favorables per a tenir una visió optimista de les coses. La imatge del dia (amb el permís de l'aparcament de Barajas destrossat per ETA) ha estat l'assassinat de Saddam Hussein a la forca (be, els diaris deien més aviat que "havia mort"). No sóc precisament algú que s'oposi a la pena de mort, però, no fotem, aquí o tots moros o tots cristians (mai millor dit), i posats a condemnar a culpables d'haver assassinat grapats de persones, podríem seguir amb en Bush, o amb els directius d'alguna gran multinacional farmacèutica. De fet, sempre he pensat que el més alt exercici de maduresa (a nivell personal, però també col·lectiu) és el de decidir a qui s'estaria disposat a matar i en quines circumstàncies. Però d'entre les moltes coses de què manca la nostra civilització també hi ha la maduresa i, a sobre, la mort pateix un tractament perillosament extrem: mentre que és algo bandejat de les reflexions quotidianes de la gent, aquells que detenten el poder l'apliquen de forma sistemàtica i reflexiva. Bé, aquesta és una de les característiques definitòries del naufragi de la nostra civilització: la col·lectivitat delega tota responsabilitat i decisió a una casta reduïda d'experts. La política (com l'art, la religió i tantes altres coses essencials per a l'home) s'escindeix de la quotidianitat i es conformen en una esfera separada i professional. Retornant al que deia, la mort del dictador iraquià ve acompanyada d'una sèries de factors que accentuen el meu desànim i desconfiança. Per començar, el morbo detallista a tots els mitjans sobre la cara o els gestos del Saddam mentre l'executaven, per a no dir res del fet que la majoria es feien ressó de la possibilitat de trobar-ne el vídeo a la xarxa. Però també algun comentari que he sentit (ahir al Telenotícies) i llegit (a un parell de diaris, diria que La Vanguardia entre ells) a propòsit de la sorpresa que els suposava el fet de què la condemna a mort no havia fet disminuir els atacs contra l'ocupació americana (bé, evidentment la paraula 'ocupació' no l'han emprada). Ai cony, i què esperaven? És un pensament a l'estela d'aquell segons el qual la intervenció a l'Iraq n'aturaria la violència, un dels arguments que es van emprar per a justificar la guerra. I és curiós que ara sorgeixi un pensament similar, quan aquests darrers dies alguns dels seus més entusiastes defensors accepten haver-se equivocat amb aquella predicció. Bé, em sembla que en el fons també hi ha el prejudici sobre la poca capacitat que tenen aquestes societats 'mig primitives' de fer-se-les sense la mà ferma d'algun dirigent. La mateixa acusació d'infantilisme que sovint cau sobre Cuba i la seva suposada Castro-dependència. Sort que, per a tenir una altra visió d'aquests dos països (Cuba i Iraq) hi ha el llibre que acaben de publicar de Santiago Alba Rico: “Vendrá la realidad y nos encontrará dormidos”, un recull de molts dels seus articles més brillants dels darrers anys. Però avui també ens ha tocat menjar merda (política, periodística i humana) amb el cotxe bomba d'ETA a Barajas. I no ho dic només per les diferents teories sobre els perquès de l'acció d'avui, sinó sobretot perquè tot plegat ha servir per a recopilar i amplificar les opinions que fa temps que es vénen donant sobre l'alto al foc i el procés de pau. Bé, precisament lo trist és comprovar com la gran majoria d'aquestes opinions no parlen de 'procés de pau', sinó de 'fi del terrorisme' (d'ETA, se sobrentén), un matís significatiu del tractament que se'n dóna, en el que la possibilitat de decidir el futur d'Euskal Herria és un fet residual sinó directament ignorat. A sobre, i com ja venia sent habitual, l'atemptat afavoreix principalment al PP. Sospitós? I aquí també hi trobem la tendència la detall morbós (grans parrafades per a explicar-te que a la nòvia d'un dels desapareguts li havia donat un atac d'ansietat), i alguna altra floreta, com el fet que el president de la Asociación de Víctimas del Terrorismo hagués predit aquest atemptat, com s'explica en un dels comentaris d'aquesta notícia de l'Indymedia. I ja per a acabar (collons, es noten tots els cafès que m'he pres avui per a suportar el meu quart dia seguit de 12 hores de feina estressant a una cèntrica llibreria durant la campanya de Nadal i Reis), la merda també esquitxa novament la meva ciutat. Amb la suspensió de la reemissió del darrer programa del “Saló de Lectura” (a la tele pública BTV) tenim un nou exemple que a la nostra societat tan guai, moderna i democràtica hi ha lloc per a la censura, una de les activitats que els més ximples creuen ja desterrada de les nostres contrades i que només atribueixen a règims dictatorials d'èpoques passades. Com la tortura i l'excés policial, vaja. En aquest enllaç hi ha la notícia de Vilaweb, des de la que es pot accedir també a la carta de denúncia de l'Emili Manzano (l'antic presentador del programa) i a un vídeo penjat al Youtube on la Marina Espasa (la presentadora i directora) feia les declaracions que han provocat la 'desaparició' del programa de la programació de dissabte. Com bé diu el títol del gran llibre del Robert Fisk, és ben cert que avui estem duent a terme la gran batalla per la civilització. A l'Iraq, sí, i a Euskal Herria. Però també a Barcelona. ***** Addenda: a propòsit de l'infantilisme i incapacitat que atribuïm orgullosament als “països subdesenvolupats”, fa uns pocs dies vaig flipar amb el tractament que va fer la tele (concretament, miràvem TV3) sobre l'aniversari del tsunami al sudest asiàtic. En cap moment van comentar el fet que la major part de les ajudes del nostre món tan ric, modern i solidari no els han arribat (denúncia de la que, a sobre, els mateixos grans mitjans de comunicació se n'havien fet ressó no feia ni tres dies), però no van dubtar en acusar-los a ells de no haver reconstruït encara ni la meitat de cases, tot plegat en un to superb i despreciatiu que em va deixar astorat.

divendres, 29 de desembre de 2006

Versos abortats

Hauria de parlar de la possibilitat que tinc de canviar de feina (de tot el que suposaria, de tots els dubtes que em desperta i de totes les significacions que provoca), però estic tan cansat de les sessions maratonianes a la llibreria (doble torn cada dia) que només faré esment del nou bloc miscarriedverses.blogspot.com Fa temps que tinc el costum d'apuntar les paraules, frases i expressions en anglès que em resulten noves, curioses o dignes d'algun tipus d'admiració. I, de vegades, em dóna per reordenar-les i fer-ne petits poemes surrealistes. Doncs fa quatre dies que m'entretinc en passar-los i penjar-los a la xarxa. La darrera ("on the bog") és el resultat, majoritàriament, de la primera part de la pel·lícula de dibuixos Monsters SA. Sí, sí. M'estic jugant el futur immediat i, en arribar a casa, em dedico a mirar dibuixos i compil·lar frases soltes per a fer-ne versos estrafolaris i sense sentit. I, a sobre, ho explico. Bé, ja sóc això. En el fons, tot plegat és la millor reflexió que podria tenir de cara a la meva elecció laboral...

dimarts, 19 de desembre de 2006

Els intel·lectuals i l'okupació

Qui m'ho havia de dir, però em veig en l'obligació de celebrar i de lloar l'article d'ahir de l'Hèctor Bofill, publicat a l'Avui. Expressa una sèrie de valoracions que m'havien passat pel cap de raonar en aquest bloc (sobretot respecte de la perplexitat que em suposa veure la quasi totalitat de la nostra intel·lectualitat opugnant ferotgement el moviment okupa, una evidència més de les que darrerament col·laboren a engrandir a marxes forçades el meu desencís amb el temps que m'ha tocat viure). Però ben dit i de forma cohesionada, que ajuda i molt. Per tot plegat (i perquè em veig incapaç de destacar-ne alguna part) el reprodueixo tot: Haig d'admetre que m'ha sorprès la censura gairebé unànime contra els okupes que ha planat pels articles i intervencions dels opinadors d'aquest país arran dels fets del Can Ricart. Potser ens governa una Entesa d'Esquerres però es pot afirmar que aquest flux indefinit que constitueix l'opinió pública encapçalada per una amalgama d'intel·lectuals, periodistes i garlaires diversos està experimentant un viratge implacable cap a la dreta. I si no ho veuen clar, només cal que comparin l'actitud majoritària dels mitjans en relació a Can Ricart amb el debat que suscità la brutal desocupació del cinema Princesa ara fa deu anys. No parlo sols del judici de valor sobre el fenomen de l'ocupació (com dic, en l'actualitat, de rebuig sense pal·liatius), sinó també de la qualitat de la discussió. Enguany han prevalgut les aproximacions simples, la desacreditació contundent del col·lectiu okupa, les reaccions frívoles de manera que, en comptes d'entrar en l'anàlisi sociològica de fons i en les implicacions filosòfiques, jurídiques i econòmiques del procés, alguns s'han estimat més ridiculitzar les suposades virtuts artístiques dels ocupants o assenyalar el noi de casa bona que es proposava conviure a la comuna traslladant amb un taxi les seves pertinences. És que potser caldria que els desallotjats s'haguessin atrinxerat i haguessin resistit de forma aferrissada als antiavalots com va passar al cinema Princesa perquè ens els prenguéssim seriosament? És que només la violència ens incita a la reflexió sobre els dèficits de la nostra societat?En aquesta ocasió (i a diferència dels conflictes dels anys noranta) no recordo, per exemple, ningú que hagi qüestionat la criminalització de l'ocupació. És a dir, el fet que habitar en un espai de titularitat pública o privada que no constitueix domicili ni habitual ni ocasional, i que generalment es troba abandonat i en condicions precàries, mereixi una sanció penal. Una cosa és que l'ocupació sigui censurada pel sistema jurídic i l'altra, com succeeix, que s'hi apliqui tot l'aparell repressor per castigar amb la màxima contundència aquestes conductes (article 245 del vigent Codi Penal). De debò cal aquesta reacció desproporcionada de l'estructura policial i judicial respecte a espais que no són domicili de ningú, en un context de greus dificultats d'accés a l'habitatge, i en el que es produeixen perjudicis greus en determinats principis i drets constitucionals? No acabo d'entendre per què es promou de manera tan aclaparadora la limitació d'alguns d'aquests drets (intimitat, lliure desenvolupament de la personalitat, dignitat...) quan a l'altre platet de la balança hi ha el dret de propietat (insisteixo, propietat que no és domicili, propietat infrautilitzada), que, segons l'article 33.2 de la Constitució vigent, hauria d'estar delimitat per la seva "funció social".No cal ser gaire astut per copsar que el zel que demostren les autoritats en la repressió del moviment okupa, i l'eficàcia amb què des dels mitjans es deslegitima la seva protesta, té a veure amb el perill que els seus plantejaments tenen per l'estructura profunda del sistema. No cal aprofundir gaire en la psicologia humana per entendre que rere les opinions sagnants contra la rebel·lió naïf dels ocupes hi ha el malestar de la majoria atrapada per la forca de la quota hipotecària o del lloguer astronòmic, la qual, en la seva acceptació resignada de les regles del joc, ha permès l'especulació irracional, la dilapidació dels recursos i la desigualtat galopant. Almenys el moviment okupa és una bufetada simbòlica contra els pisos de 50 metres quadrats pagats a més de mil euros mensuals, contra els barris fantasma de moltes localitats de la costa catalana que ja són terceres o quartes residències habitades només deu dies a l'any i, en general, contra la màquina d'una estructura productiva i de consum que cada cop llença més gent a l'exclusió social. Em sap greu, d'altra banda, que aquells compromesos amb una línia de defensa del moviment okupa haguem de carregar amb l'objecció de reconèixer que els nostres nivells de benestar personal no ens haurien de permetre cap altra cosa que exalçar les virtuts del model. Però que en la nostra vida privada no tinguem el suficient coratge per assajar altres àmbits del possible i ens dediquem a pagar religiosament la nostra quota hipotecària no ens pot inhibir, i torno al principi, de pensar sense embuts sobre les impugnacions ideològiques que plantegen els okupes. Dedueixo que a una contradicció similar s'hi enfronta ara mateix l'actual govern d'entesa i, en particular, una força com Iniciativa per Catalunya, amb el seu líder, procedent d'una determinada tradició política, ara amb el difícil encàrrec d'assumir la conselleria d'Interior. Tampoc no cal ser cap gran analista per copsar que el revifament de la polèmica okupa en els termes extremadament conservadors en què s'ha produït té com a objectiu final alguns elements de l'Entesa i el que representen. Només espero d'aquella sensibilitat política que, tot havent estat crítica amb el sistema, ha decidit entrar en el circ, que com a mínim mantinguin la seva capacitat d'escoltar. Si de moment hi ha una determinada llei cal complir-la, però això no vol dir que es renunciï a la seva reforma. Quan es tornarà a proposar des d'ICV per part dels seus representants al Congrés la derogació del delicte d'ocupació? En aquest sentit, les notícies que arriben sobre la llei de l'habitatge tenen, almenys, el do de la coherència. Fa uns pocs dies ja m'havien escandalitzat especialment un seguit de declaracions de gent "normal" ("del carrer") entrevistades a propòsit del projecte d'obligar a llogar les segones residències en el cas d'estar un cert temps inutilitzades. La majoria de respostes anaven de l'egoisme més primari fins al liberalisme més ranci, i l'exèrcit dels detractors d'aquesta mesura el formaven gent de tota condició i/o estatus social. Constatar que les llavors podrides de la convivència s'estenen transversalment per tota la població em colpeix amb força. I cada cop estic més desesperat. Des de molt jove tinc la sensació que no hi ha res a fer, que la batalla està perduda. Però llavors no sabia ben bé quina era aquesta batalla ni tampoc si la sensació respondria més aviat al meu caràcter pessimista. Però passen els anys i no deixo d'acumular justificacions d'aquest pessimisme. I jo i els meus coetanis ens anem fent grans, i ens mostrem incapaços d'aturar tota aquesta monstruositat. I molt pitjor encara: cada cop n'hi ha més que ja no en veuen, de monstruositat. Bons sous, funcionariats, obligacions familiars, hipoteques: els horitzons ja se sostenen indefugiblement en la perpetuació dels mals que patim. Les enormes inèrcies històriques fan girar el món sobre l'eix de la injustícia, i això ha estat així des de que el món és món i l'home és home. He estat un il·lús de pensar que la meva generació podria canviar-ho, de pensar que érem la primera fornada realment preparada, nogensmenys tenim la combinació perfecta entre els mitjans tècnics suficients per a aconseguir-ho i els coneixements necessaris per a no tornar a caure en errors passats (i, sobretot, no tan passats). Però no. I no només no ho farem sinó que perseguirem i acabarem amb qui ho intenti. Aquests okupes són una xacra. Com ho havien estat els republicans i anarquistes. I els mariners de Kronstadt. I els Comuners de París. I tants d'altres. I la desfeta dels okupes, com la de la Comuna, Kronstadt o la Columna Durruti, apareixerà als llibres d'història emmarcada en tot un constructe de justificacions i explicacions ben lògiques. Amb la lògica que ja gasten tots aquests intel·lectuals que avui omplen els diaris d'acusacions i criminalitzacions del moviment okupa.

divendres, 8 de desembre de 2006

Topar amb la realitat

El meu affaire amb la xicoteta valenciana ja es va mostrar impossible als cinc minuts d'haver-nos conegut. Malgrat haver superat el llistó del mínim de bellesa exigible, se'm va mostrar com el 99% de les noies que conec: accessible només al treball, a l'interès i a la paciència (encara que aquestes siguin hipòcritament jugades per un semental comú). És a dir, que fan imprescindible el flirteig i la seducció, per mínims que siguin. I jo estic impossibilitat per a aquestos jocs de refluxos per les vies tangencials. Impossibilitat per manca de recursos, però també perquè em fot molta ràbia aquesta defugida pels camins del formalisme. Ara bé, és probable que fos abans l'ou que la gallina, i que em faci ràbia perquè sóc un inútil a l'hora de seduir. Tan és. La qüestió és que als cinc minuts jo ja tenia clar que no tenia la paciència suficient per a treballar-me una nit de passió, més que res perquè no tenia el mínim interès en la vida d'aquesta noia, que se'm mostrava com el perfil de persona amb qui no puc empatitzar emocionalment. No només no hi empatitzo sinó que encara em desgasten, perquè m'obliguen a dissimular contínuament que tinc cara de pal i uns ulls als que interessen més les taques i rugositats de les parets. La noia té la meva mateixa edat, i els mateixos problemes que la meva generació i classe social (habitatge, precarietat laboral, etc). I també, malauradament, el mateix enfocament sobre aquests temes: quan va saber que l'endemà (és a dir, avui divendres festiu) jo havia de treballar, li va sorprendre que no volgués acabar els estudis i poder així accedir a una feina millor retribuïda i amb millors horaris. Aquesta és la trista realitat de la meva generació (tan democràtica, tan activa, tan conscienciada): davant dels problemes, seguir caminant i deixar-li el mort als pobres que queden darrere. Però el ximple sóc jo per no voler llicenciar-me, com si llicenciar-se hagués de ser cap solució. Com si fos possible que tothom es llicenciés i ja ningú hagués de fer horaris esclaus per un sou de merda. No, sempre caldran uns desgraciats per a la feina bruta. I la meva generació democràtica, activa i conscienciada ho accepta. O no hi pensa, que és una altra cara de l'acceptació. Evidentment, al ficar-me al llitet vaig haver de recuperar les meves fantasies clàssiques. I avui m'he entretingut a la feina preparant-li un regalet per a una companya. La creativitat que aquest matí comentava. Sort de les meves musses oníriques. Les reals m'enfonsen en l'apatia.

Fantasies

Aquest llarg cap de setmana (n'hi ha que seguim treballant els caps de setmana, per molt llargs que siguin) es queden a dormir al pis un ligue valencià del Carlos (pescat a la Xarxa, com no podia ser d'una altra manera) i una seva amiga, amb la consegüent expectació (i expectatives) entre la mascleria. Bé, per a mi i per a la meva asexualitat acomplexada ens suposa més aviat un altre escull a superar, a banda que vaig molt cansat (mentalment i física) i em molesta no disposar de la llar com a lloc de fugida o refugi. Però els minuts previs a la seva arribada, mentre preparàvem unes truites amb el Guillem, no he pogut evitar de fantasiejar una mica. I renovar l'objecte de les meves fantasies és, en el meu univers onanista, el mateix que flirtejar amb una noia. I m'he sentit bé, harmònic amb el món i sota aquella protecció astral que beneeix els enamorats. Malauradament, la relació ha durat ben poc: ja és el que tenen les fantasies, que existeixen mentre no topes amb la realitat. Per això les meves fantasies més boniques i profitoses, les que fa anys que m'ajuden a adormir-me cada nit i a les que corresponc amb devoció impol·luta, són les que no topen amb la realitat. Cristianament, els meus amors vertaders són al cel de la meva imaginació, mentre que a la terra només en trobo manifestacions imperfectes. Però contràriament a la caverna platònica, la meva tasca és la d'evitar que les fonts de les meves fantasies sàpiguen de la llum del meu sentiment... no fos cas que m'esgarressin l'única evidència que tinc que la vida pot ser essencialment joiosa! Això sí, la truita m'ha quedat de puta mare, monument rotund i perfecte a les potencialitats de l'harmonia. És a dir, a les meves frustracions terrenals.

dimarts, 5 de desembre de 2006

Qui dia passa mal empeny

No passa res, no em passa res, ni molt menys deixo que em passi res. Dormir, dormir, distreure's i tornar a dormir. Pànic a la tarda que se m'obre havent dinat: pànic que adormo amb migdiades de dues hores. Pànic que m'amenaça havent sopat: pànic que combato a cop de mando de Playstation. M'he prohibit de pensar i d'escriure (si no són el mateix). Covo tot un seguit de sentiments, excessius per a la meva resistència, i he d'evitar que brollin. Tornar a posposar-los, com sempre, sine die. Però ara més que mai, que ara són més forts o jo més feble. Però mentrestant, digerir-los. I digerir-los bé, que no deixin cap buit on fermenti l'angoixa. Però està resultant la digestió més llarga i pesada dels últims anys. Acabaré amb una úlcera, i al final no hauré aconseguit d'evitar l'angoixa. Paciència, i aprendre a trobar plaer estètic de veure desfilar els dies al calendari. I, de tant en tant, donar mostres que segueixo viu.

dimecres, 8 de novembre de 2006

Invertir a Romania

La política em fastigueja. La institucional, o la de partits, com vulgueu dir-li. I és una llàstima, perquè la política hauria de ser un dels principis rectors de l'activitat humana. Igual que passa amb la religió. Però les darreres generacions venim carregades de descreïment o de passotisme per totes dues. I és normal, donades les realitats polítiques i religioses. Però em decep també el desinterès en reapropiar-nos-les ; i també les mostres excessives de celebració de l'alliberament dels lligams i compromisos que suposen. Però la mà negra de l'economia segueix fent de les seves, i d'aquesta no hi ha qui se'n salvi. I lo perillós és que també hi preval el principi segons el qual "si no la pots vèncer, t'hi uneixes", que si bé amb la política i la religió només comporta l'engreix de llistes electorals i càrrecs administratius per part dels pocs que no han caigut en el desànim que tot just comentàvem, la conversió en botxins per part dels qui també són víctimes del mercat és una amenaça que subjau en la gran majoria d'habitants d'aquest planeta. ¿Els pisos són caríssims a Catalunya? Doncs inverteix i especula amb els de Romania, que allí els pisos són una ganga per als d'aquí! Em vaig quedar de pasta de boniato quan veia la notícia en el Telenoticies Vespre d'ahir, especialment pel to positiu amb què l'enfocaven. I lo pitjor és que no faltaran inversors. Tothom queixant-se de la bogeria de l'habitatge i ara vinga i a putejar als pobres romanesos, que si ja ho tenen molt difícil d'accedir a una casa (em sembla que la mitjana de sou per allà és de 120€ al mes, i que proporcionalment el desajust entre sou i cost de les coses, sobretot pisos i cotxes, és desorbitat) ara encara els hi quintuplicarem els preus... D'altra banda, com que per fi s'ha condemnat el dictador Saddam Hussein, ja podem estar contents i satisfets amb les institucions i mitjans que tenim per la defensa i vetlla dels valors universals. Ara ja no cal que mirem més (si és que hi havia gaire gent que encara ho feia) cap a Palestina. O, millor dit, cap a Israel. D'antologia de l'horror va ser el tractament informatiu ara fa uns dies sobre l'ametrallament d'unes dones que es manifestaven pel setge contra uns milicians de Hamas. Primer van dir que entre les manifestants hi havia milicians infiltrats que disparaven contra els llocs de control israelians. I aquesta hauria estat la notícia definitiva i acceptada per tothom (que ja se sap com d'inhumans que són els musulmans aquests, i com de respectuosos i honrats els descendents de les pitjors persecucions i genocidis de la història), de no ser que molts periodistes havien transmès la seva crònica en directe des del costat palestí, i els únics trets que s'escoltaven eren els que provenien de lluny, dels fusells israelians. Llavors van decidir admetre que no, que no els havia disparat ningú, però que era evident que les desenes de milicians armats que hi havia entre les dones se'ls estaven acostant per a atacar-los més certerament. I aquesta hauria estat la notícia definitiva i acceptada per tots (que ja sabem que no pots esperar res de bo d'aquests fanàtics de Hamás), de no ser per l'aparició d'unes imatges de vídeo en què es veu que no hi havia cap milicià ni ningú armat entre els manifestants. Ostres tu! "És clar", se'ls va ocórrer als israelians, "és que ens havíem oblidat de dir que s'havien disfressat de dona i que duien l'arma molt ben dissimulada sota els vestits!". Total, que dues dones mortes i algunes de ferides, però la frase repetida davant dels televisors occidentals deuria ser més aviat aquesta: "és cert, amb aquests vestits i amb la cara tapada no hi ha manera de saber si són milicians de Hamás!". Això ens passa per mirar tant el CSI Miami... Per cert, que ahir el Pascual Serrano va publicar el seu recull de perles informatives del mes d'octubre. I, després de massa mesos sense publicar res, fa uns dies va aparèixer un nou article del Santiago Alba Rico. PS: per a suplir la manca de comentaris que pugui fer sobre la política del país (i així evito que em puguin sortir eczemes), he afegit a l'esquerra un enllaç al bloc de Busot, un submarí d'espionatge polític al servei d'ERC però que té l'encert de tractar els temes més vergonyosos que acostumen a amanir el món polític.

diumenge, 5 de novembre de 2006

Quina setmaneta

Si amb el temps m'he acostumat a que tot em vagi de tort (i m'hi acostumo a força de renunciar a fer-hi res per evitar-ho), encara hi ha setmanes en què el cúmul de males jugades és tan alt que posa a prova les resistències del meu cos. Tan és així que m'han acabat sortint llagues a la boca, fa dies que tinc insomni i em mata la coïssor de la pell del cap, de les celles i de damunt de l'esternó. Resumint: hem sabut de cop que en un any haurem de deixar el pis de Lepant, el jefe m'ha dit que lo de l'augment de sou ja ho veuríem (si de cas) a partir del gener, i les eleccions catalanes són un inoportú aparador de les misèries que m'envolten. A més, ja ha arribat el fred i es fa fosc molt aviat (les tardes d'octubre sempre m'han deprimit sobremanera, i no puc deixar de recordar les activitats extraescolars, sentidament forçoses, de quan era petit). I el Barça que no guanya res. De tot plegat, l'única cosa bona és que he acabat el primer Audiobook del Harry Potter. Quin nivell.

dijous, 26 d’octubre de 2006

Sang

Avui tocava revisió a la feina, i a les nou del matí ja m'estaven treient sang. El fet que la sala d'extracció fos el despatx de l'amo no sé si haurà estat fruit de la casualitat o és part d'un entramat de sometiment simbòlic ben estudiat. Ultratjats per no haver pogut prendre el cafè a quarts de nou, ens hem amotinat esmorzant. Hem tornat a la feina de forma testimonial, i a quarts d'onze ja tornàvem a ocupar els bars del voltant, mantenint els horaris i grupets habituals de fer l'entrepà. Jo he aprofitat per a demanar un combinat de llom, ous i patates, que fa dies que oferten al Picadero. M'he sentit brut i greixós, però més content que un gínjol. Després de dinar m'han trucat del Clínic suplicant-me que hi anés a donar sang, que van molt necessitats. [Potser hauria de començar a aplicar jo també la 'tècnica Clínic', i quan em sobrevinguin determinades necessitats agafar el telèfon i començar a trucar a potencials donants de carinyo]. Els he comentat que n'havia donat a la revisió del matí, però m'han respost (si els he entès, que amb tanta salivera no pronunciaven bé) que allò eren quatre gotes i que no em passaria res. He acabat cedint davant del deure de donant universal [sóc zero negatiu, malgrat que cap de mons pares ho és... bé, algun dia haurem de tenir una xerradeta familiar], i aprofitant que havia dinat amb ells m'he atansat al Clínic. M'han tingut els cinc minuts de rigor xuclant-me del braç esquerra (el dret l'havien usat al matí), mirant-me el sostre entre reflexions de tant nivell com ara si l'addicció dels heroïnòmans es deu només a la droga o també a l'acte de punxar-se, ja que jo mateix estava experimentant un morbós delit amb tanta injecció. O no és veritat que als fumadors els afecta no només la nicotina sinó també els gestos amb què acompanyen les xuclades? La taula plena dels pastissets i madalenes que et donen per a refer l'organisme m'ha fet canviar cap a un altre pensament no gaire menys profund: era preferible desmaiar-me o seguir omplint-me l'estómac de porqueria? En va: la meva panxa governa tranquil·lament i amb majoria absoluta el Parlament del meu cos... Tornat cap a casa en la bici encara he estat a punt de donar gratuïtament la meva sang, aquest cop en un espectacle d'art urbà i efímer en col·laboració amb l'habitual taxista fill-de-la-gran-puta que no et posa els intermitents i t'ocupa el carril per a girar cap a la dreta. Ja m'imagino que la intel·ligència del col·lectiu de taxis de Barcelona no supera els 80 punts (tot el col·lectiu junt), però trobo de sentit comú entendre que una bici que va a més de 25km/h no pot frenar en un espai de no més de 3 metres. Però aquesta gent no té sentit comú ni de cap tipus (ni d'orientació, que és el mínim que se'ls podria exigir), i a sobre han decidit que les coses han de ser com ells volen, i si per exemple l'Ajuntament ha disposat alguns carrils bici, a ells això se la sua, i després d'haver-te quasi-atropellat sempre has d'aguantar el discurs de "hombre, ej que laj bicicletaj no podéij ir por la calle". I avui, com que duia la sang encesa (poca me'n quedava, però bullia), li he espetat, després d'acostar-me amenaçador a la seva finestreta: "ni tu puta madre debería salir del prostíbulo". (Sí, sé que és redundant, però amb les presses del moment...). El tio ha dubtat un moment si tornar-me-la encara més grossa, ja que ha quedat clar que li acabava de "mancillar" l'orgullo de masclet espanyol (no sé si cal dir-ho, però duia el puto toro al costat de la matrícula), però entre que jo deuria tenir la vena del front inflada i els braços d'un drogadicte ha preferit abandonar el combat, remugant ximpleries. La resta del trajecte l'he fet amb les cames fetes figa, no només perquè és l'habitual després de moments tensos com aquest, sinó perquè els taxistes, a part de fills de puta, imbècils i masclistes, són mafiosos, i em temia que el subnoral cabron aquell hagués avisat per ràdio a la resta de porcs, i jo temia per la meva integritat. Avui he sobreviscut, però aquests, a més de fills de puta, imbècils, masclistes i mafiosos, són també rencorosos. Hauré d'anar amb compte els propers dies. PS: I per avui ja he perdut prou sang, però algun cop voldria tenir la regla per a poder entendre més determinats comportaments. I ai del pobre fill de puta amb taxímetre si l'enganxo un dia amb humors menstruals!

dimecres, 25 d’octubre de 2006

Testimonis

Avui el pis del carrer Lepant ha rebut un bateig simbòlic: després de més d'un any de viure-hi han vingut a picar-nos a la porta uns Testimonis de Jehovà. M'han pillat desprevingut, que, si no, els faig passar i els convido a unes galetetes. Però no, tot just acabava d'aixecar-me de la migdiada (parlo de quarts de set del vespre) i feia una fila peculiar: pantalons curts, mitjons, samarreta hortera de pijama de mercadillo i lleganyós. Tanmateix, no m'he adonat del que eren fins que han fet el gest d'entregar-me un dels seus fabulosos fulletons, ja que eren un matrimoni gran amb una pinta absolutament normal. Els Testimonis, malgrat que vulguin aparentar normalitat, acostumes a veure'ls d'una hora lluny, gràcies a petits detalls com ara l'estil de pepera valenciana amb què acostumen a vestir-se. Però aquests m'han semblat realment senzills i bones persones, i malgrat portar temps esperant un moment com aquest per a etzibar-lis alguna bestiesa, m'ha sortit la cara amable que porto configurada per defecte. És clar que tampoc duia la millor roba per a impressionar ningú (no podien deixar de mirar-me els mitjons), i l'estat mental després de dues hores de migdiada tampoc és el més addient per entrar en disputes de cap mena. He estat a punt de enviar-ho tot a rodar quan m'he mirat el fulletó i per poc que no esclato a riure: aquelles dues pobres ànimes m'acabaven d'entregar un panflet on hi deia, a tota plana, "¡Se acerca el final de la religión falsa!", i de fons es veia un llamp travessant un cel apocalíptic. Me'ls he mirat provant de dissimular el riure i la condescendència, i ells m'han respost amb un somriure tan exagerat i ben coordinat que tot ha resultat encara més còmic. M'han donat els seus noms, jo el meu, i han marxat, amenaçant dolçament que tornarien algun dia d'aquestos. Tot just tancar la porta ja he començat a maquinar com hauria de ser aquest seu retorn, però de seguida me n'he adonat que no calia, que no hi hauria tal retorn: els pobres vellets encara havien de passar a visitar la colla de bojos satanistes que tenim al principal. Ja sento com bull l'olla...

dimarts, 24 d’octubre de 2006

Potter again

Aquests dies no he escrit res perquè no n'he tingut ganes (o m'hauria sortit algun text massa pujat de bilis), i si cada nit he aprofitat l'ordinador ha estat per a anar escoltant en anglès l'MP3 del primer llibre del Harry Potter. Vaig a ritme de tortuga (aturant l'àudio cada cop que no entenc algo, és a dir, cada dos per tres), i per això sempre m'hi estic més d'una hora per a cada capítol. No puc negar, però, que amb els 10 capítols que porto he guanyat vocabulari i oïda. És clar que és un llibre que ja m'havia llegit i del que tenia una llibreteta H&S amb vocabulari, i la seva relectura em reporta inevitablement a Manchester, on un dels meus entreteniments quan no passejava era llegir-me les aventures d'aquest mag consentit i fastigosament predestinat que, malgrat tot, em fan gràcia. Recordo que la nit que va sortir a la venda el cinquè volum va ser una bogeria, i que jo tenia una galta inflamada de la mida d'un ou de perdiu. I que la noia que jo m'estimava s'estava amb el meu company de pis italià. M'ho empasso tot, i algun dia hauré de treure algun profit d'aquesta freda contenció emocional. Però de moment a seguir entretenint-me, ara amb el senyor Potter i els records que em desperta. Hi ha fragments que m'han obert de bat a bat una d'aquelles portes neuronals que t'enllacen molt clarament (amb definició de DVD, m'atreviria a dir) amb algun fet passat retingut a la memòria. El capítol d'avui l'havia llegit sota el meu arbre preferit d'Alexandra Park [segons el Google Earth: 53º27'00.21''Nord i 2º15'00.28''Oest ], i me n'han vingut les olors, i també els xiscles dels aneguets que ja llavors em reconeixien només d'entrar al parc tot reclamant-me la ració diària de nyanyar que els donava. I recordo les pedres sota el cul, i les taques d'humitat amb què el plugim d'aquell dia havia decorat les fulles. I que havia de netejar-me sovint la mà de terra humida, per a no tacar el llibre (en va, perquè el vaig acabar tacant amb xocolata d'un Twix). Han passat més de tres anys, i res no ha canviat dins del meu cap: segueixo pensant igual. O millor dit, segueixo deixant de pensar com ja feia llavors: excuses, entreteniments i fugides havien de ser la meva estratègia de vida. Plantejament que he seguit amb la mateixa devoció amb què m'imagino que els pobles temorencs seguien els manaments religiosos.

diumenge, 15 d’octubre de 2006

Projectes frustrats

Uf, no aconsegueixo de sortir del pou, i els dies (i les nits) passen pastosos i desganats. Miro endavant i m'espanto: no paro de repetir-me que m'empenediré del que estic fent. Bé, més aviat del que estic deixant de fer, que el cansament ve més del que tinc darrere que del que hi ha al davant. Però en dies d'aquestos que no tinc força per mirar enrere, el passat se les empesca per a encalçar-me i fotre'm un parell de cleques: tot just començava a alegrar-me de la decisió d'haver trencat tots els vincles amb el llatí (ja en fa gairebé dos mesos i m'havia desaparegut la sensació d'addicció), que en tres dies he quedat soterrat per un allau de llatinitat: he rebut tres cartes de tres llatinistes diferents, i també l'últim número d'una revista neollatina de la que pensava que ja no en rebria cap número més ; a la botiga he entrat una nova gramàtica llatina, i un amic m'ha demanat si m'anava bé de donar classes de repàs de llatí a un alumne seu. Uf. A sobre, he topat amb una pàgina d'autoedició de textos, i m'ha resultat inevitable de pensar en el petit diccionari de neollatí que sempre somiava de publicar per al alumnes i membres del Circulus Latinus Barcinonensis.

I per si amb el retrobament amb el llatí no n'hi hagués prou, també m'ha passat amb el basc. Afortunadament és una passió més curta i menys sentida que la que vaig tenir amb el llatí, però no deixa de ser una espina que duc clavada allà on fa mal, com la majoria de coses que començo i no acabo. Va començar diumenge passat, quan es va jugar el partit entre les seleccions Catalana i Basca, i va seguir dimarts, quan van fer un recital de poesia Basca a l'Horiginal. Llavors l'espina ja em va començar a punxar, perquè vaig pensar en què (si ja sabés basc) podria haver-hi anat i intercanviar quatre paraules amb l'escriptor Kirmen Uribe i amb la Laia Noguera (traductora del basc), amb qui el Jordi Valls s'estarà a Bilbao d'aquí uns dies. Al final vaig preferir quedar-me a casa que exposar-me al patetisme de les meves impotències. I el súmmum va ser divendres, quan em va semblar veure pel carrer la Nagore, una donostiarra amb qui vaig quedar unes poques vegades per a fer intercanvi de conversa en basc i en català (la cosa va acabar amb allò tan trist de “ja et trucaré”, i no en vaig tornar a saber res més, malgrat que vaig escriure-li un parell d'SMS i correutrònics). Uf, i avui no em fan el Barça per la tele...

dimarts, 10 d’octubre de 2006

Conseqüències de les manis

Finalment s'ha suspès la reunió de ministres d'Habitatge que s'havia de realitzar a Barcelona la setmana que ve. Hi té molt a veure la manifestació "no tindràs casa en la puta vida" de fa 10 dies, que tornava a estar convocada per als dies de la reunió aquella. Evidentment, ha estat un triomf simbòlic important, però l'anul·lació podria també reforçar les postures cívico-repressives, ja que es vol transmetre la idea que s'haurien aplegat tants avalotadors i es corria un perill tan real que calia suspendre l'acte. A més, és probable que en la propera manifestació encara hi anés més gent, i es volia evitar de fer el ridícul amb tants polítics estrangers. En qualsevol cas, la convocatòria es manté, amb lo que hauran de tornar a rebentar la manifestació per a provar de desqualificar-ne els assistents. A propòsit de la mani pel Forat de la Vergonya, avui publiquen a El País un bon article del Manel Delgado.

dilluns, 9 d’octubre de 2006

Joves violents

A la campanya de criminalització dels moviments alternatius s'hi afegeixen també, com no podia ser altrament, els diaris gratuïts. Si normalment els continguts entre els tres que es troben a Barcelona (Qué!, 20Minutos i Metro) són molt semblants, a l'hora de tractar temes com el terrorisme o l'incivisme són ja idèntics. N'he extret dos retalls per a comentar-los: (1) El primer l'he perdut (collons!), però era curtet i fàcil de recordar. Es referia a l'atac aquest cap de setmana d'uns encaputxats a l'ajuntament de Tudela, i l'englobava en un alarmant (alarmista?) augment de la kale borroka al País Basc. Tot plegat en un parell de frases, a l'estil dels teletipus de les agències informatives. Però de seguit hi afegia un altre parell de frases, però aquest cop no ja informatives sinó d'opinió (performatives?), tot dient que era una mostra clara que aquesta gentussa no respecta res (atacar un ajuntament deu ser el súmmum de la falta d'educació) i que els que recorren a la violència no tenen cap justificació (ja veig que, si mai em volen violar, hauré de triar entre provar de conservar la integritat del meu cul o bé tenir del meu costat a jutges i ciutadans). Consti que sóc dels que penso que els diaris no només han d'informar, sinó també opinar ; però lo perillós d'aquests diaris és que inclouen opinions en notícies que no van signades, que no es presenten com el raonament de ningú, sinó el resultat objectiu de la observació de la realitat. Són opinions disfressades d'informacions, i de tot plegat se'n destil·la una mena d'advertiment a les masses: “us informem que això és així, i que si no hi fem res, us advertim que serà pitjor”, aplanant el camí per a què futures repressions siguin acceptades per la majoria de la població. I aquest és un dels altres perills d'aquests diaris: que són accessibles, que són propers, i per tant és més fàcil que la gent vulgar (en el sentit neutre de la paraula) se senti més identificada amb el que s'hi diu. Com a curiositat, cal esmentar que la notícia, en contextualitzar els fets al País Basc, dóna la raó a una de les tesis de l'abertzalisme que pretén atacar: la de la unitat d'Euskal Herria. Tudela, amics periodistes, és a Navarra. (2) El segon retall es titula “Perfil dels joves violents” (l'original és en castellà, com la majoria dels articles d'aquestos diaris gratuïts) i hi són numerades les cinc característiques comunes de la gent que omple el Macba de pintura (em refereixo als que ho fan de manera il·legal, malgrat que n'hi ha que ho fan dins a les exposicions i sí que resulten d'autèntic delicte): a) Joves frustrats, sense perspectives socials, que no han tingut normes o amb un excés de protecció. b) Incapaços d'esforçar-se en res. c) Amb falta d'autoestima. Tenen pocs èxits directament vinculats al seu esforç. d) Necessiten entregar-se a la seguretat de la norma (i n'hi ha a les bandes i moviments violents). e) Tímids i amb poques habilitats socials (que acaben desenvolupant a la banda). Collons, ara ho entenc tot: estic predestinat a la violència. Els tímids, frustrats i amb l'autoestima baixa tenim tres projeccions bàsiques: o acabem convertits en un Harry Potter, o en un terrorista antisistema o bé en un nyicris carn de barbitúrics. En el primer cas és necessari comptar amb una flor al cul, herències familiars (monetàries i genètiques), sobreprotecció de professors, admiració de companys i adulació de seguidors. Per al segon cas, d'entrada se m'acuden dues possibilitats: o ets un gilipolles que necessites bastir-te d'elements extrems d'identificació per a sortir de la mediocritat (i no dubto que n'hi hagi) o bé ets algú que pateix en carn pròpia alguna de les moltes injustícies o pressions socials que ens amenacen i que et decideixes a fer alguna cosa per a canviar el rumb de les coses. Per al tercer cas no cal gaire cosa, només deixar fer, amb lo just de bona fer per a pensar que les coses s'arreglaran si segueixes cívicament les normes que hem disposat per al bon funcionament de la societat, les mateixes que provoquen la major part de la frustració i falta de perspectives que et desagna.

divendres, 6 d’octubre de 2006

Terroristes i responsables

Miro el Telenotícies i em diuen que la majoria dels joves estan molt contents amb aquesta societat de consum en la que viuen, i que no en volen sortir. En dóna fe el reportatge, il·lustrat amb unes declaracions de víctimes de l'acné orgulloses d'admetre que gasten sense control i de manera impulsiva. Dues terceres parts són també víctimes (ho reconeix el reportatge) d'adicció al consum. Se'ns informa també que es tracta dels joves més joves, que s'està produint un trencament amb la meva generació, menys entusiasta a acceptar obertament els carmeletes del mercat. Però tan és: amb entusiasme o sense, amb interès o sense, el jovent no representa avui cap amenaça a l'avanç de la destrucció capitalista. Avui dia, a més, els qui respecten mansament aquest ordre són considerats, automàticament, com a responsables. Els qui s'hi oposen, en canvi, incívics, avalotadors, antisistema, terroristes. Ho hem pogut comprovar un parell de notícies abans, quan parlaven de la manifestació d'ahir de protesta pel Forat de la Vergonya. O el cap de setmana passat, quan els Mossos van netejar Plaça Catalunya de les tendes de campanya que reivindicaven el dret a l'habitatge . La crítica, quan se surt dels esquemes estèrils de les manifestacions acordades i pretén incidir fàcticament en el món que critica, és terrorisme. Ho és ja clarament per a les autoritats (siguin de dretes o “d'esquerres”), i no queda gaire perquè així ho entengui la majoria de la població benpensant i responsable. Val a dir que el concepte de terrorisme està molt condicionat, és clarament tendenciós i sempre és algú altre, i que unir-se contra la por, contra l'enemic, contra el terrorisme, ha estat sempre una de les maneres més eficaces que tenen els poderosos de comptar amb el recolzament de les masses. Desafortunadamet, la major part de la gent acostuma a mostrar-se incapaç de trobar els mateixos riscos i perills en algú que no entri en els esquemes oficials del que és terrorisme. Avui, per exemple, se celebren 30 anys de l'atemptat amb què l'anticastrisme va rebentar un avió i va matar 70 cubans. Un dels executors de la matança viu encara tranquil·lament a Miami, rodejat de veïns que, al seu torn, troben absolutament normal que es destrossin un parell de països tot buscant el Bin Laden. Res massa estrany en un país que porta mig segle desestabilitzant i destrossant el món (ahir l'Amèrica Latina, avui l'Orient Mitjà) mentre no para de trobar arreu menys a casa amenaces de la pau mundial. I lo més trist és que els ho permeten els més de 200 milions de ciutadans americans (que hem de suposar instruïts) que segueixen votant i consumint responsablement. Si he de triar entre responsabilitat o terrorisme, ho tinc molt clar. Aquella, avui dia, amaga impotència, servilisme, connivència ; aquest, en canvi, és la llavor de noves possibilitats d'humanitat. És un dels motius (suposo que el principal) que em van portar a deixar els estudis: un gran pas enfora de la responsabilitat. Me'n queden uns quants més.

dijous, 5 d’octubre de 2006

L'anunci de les seleccions catalanes

La meva relació amb la política ha estat gairebé sempre reactiva, de tal manera que són diaris com Libertad Digital o l'ABC els que em fan sentir català, i no l'Avui o El Punt. De manera similar, no tinc cap motivació especial per anar a votar a les properes eleccions del dia de Tots Sants, i que ho acabi fent o no dependrà molt més dels atacs que poguem rebre que del programa (i promeses) d'Esquerra Republicana. Els he votat a les darreres eleccions, però m'han decebut perquè s'han consolidat i acomodat en les maneres acostumades (i, per tant, vomitives) de fer política, en una casta diferenciada. Senzillament, són el partit més a l'esquerra, més coherent i més del país, però tanmateix no prou d'esquerra, no prou coherents i no prou del país com per a què m'hi pugui sentir representat. Tot plegat venia per la prohibició de l'anunci de les seleccions catalanes ordenada avui per un jutjat de Barcelona, en resposta a una denúncia del Partit Popular i del Partit de la Ciutadania, perquè pot fomentar la discriminació entre menors i provocar "danys i perjudicis de difícil restauració'". Vergonyós. I això que l'anunci és tirant a nyonyo! Des de Vilaweb han iniciat una campanya de difusió alternativa de l'anunci, i m'hi adhereixo. Bon cop de mouse!

dilluns, 2 d’octubre de 2006

De nens, passejos i abraçades

Avui he tingut el privilegi de poder parlar tranquil·lament amb una noieta de 9 anys. Amb els nens, quan tenen un mínim d'intel·ligència i mantenen certa independència als bombardejos estil SuperTres a què són sotmesos, es poden tenir converses molt interessants. Envejo la senzillesa dels seus plantejaments, perquè amb els anys ens anem carregant de tonteries i de conceptes innecessaris. Sovint són un exemple a tenir molt més en compte que el discurs teòric i ben raonat d'algun adult, ja adulterat per les diverses pressions socials. En certa manera, són un referent per la meva pretensió de deslliurar-me de moltes de les coses (materials i conceptuals) que he adquirit en aquesta societat que detesto, perquè els nens vindrien a demostrar que hem bastit innecessàriament un edifici social massa complex. Moltes de les injustícies d'aquesta societat es perpetuen per aquesta mateixa complexitat, que impedeix afrontar els problemes de manera clara i predisposen la gent a inserir-se en el corrent establert, en una postura molt menys desgastadora que la d'assumir la responsabilitat d'aclarir resoltament els conflictes que cada dia afrontem. La qüestió és que aquesta noia m'ha dit, amb un somriure encisador, que només volia dues coses en aquesta vida: tenir algú per abraçar i llocs per on passejar. Ostres, no he pogut sinó somriure-li càlidament en resposta! Ben pensat, també és l'únic que jo voldria. I, ben mirat, són la font essencial de la meva frustració: no tinc l'empenta social necessària per a aconseguir abraçades, ni els diners suficients per a viatjar. O potser és que ja complico massa les coses, i estic parlant de personalitat i diners quan volia dir passejos i abraçades.

dijous, 28 de setembre de 2006

Què paatxa!

Les aigues s'asserenen, i torno a ser un artefacte feliçment somort. Esmorteïts els impulsos celestials de la matèria, la inactivitat contemplativa torna a ser la de sempre, lluny d'impaciències i recremors. Avui ja m'he llevat menys nerviós, però una becaineta de dues hores i mitja m'ha acabat de refer. Aquests episodis d'apassionaments frustrats cada cop em destrossen més, potser perquè cada cop en tinc menys però duren més. I deixen més seqüeles, eixamplant encara més la meva predisposició a no sortir de la closca i córrer riscos que voldria innecessaris. D'altra banda, avui he explotat a riure com feia temps que no reia. Estava a punt de marxar de la feina, quan m'han passat una trucada. En resposta al meu “mani'm?” m'han respost amb un “Joan?” tan familiar que m'he pensat que era un amic, més encara quan el timbre de veu s'hi assemblava. I amb aquella alegria que portes al cos quan s'ha acabat la jornada laboral, li he espetat un “què paaatxa?!” que, com no ha tingut resposta immediata, m'ha fet caure els collons a terra tot adonant-me que acabava de ficar la pota. Efectivament, es tractava d'un client. Els primers moments, a sobre, no podia recordar de quin client era, i m'han vingut tot de mals pressentiments de què segur que n'era algun d'important o conegut dels amos. Però no, n'era un que feia uns dies m'havia dit que em trucaria per saber si li havia pogut aconseguir uns llibres. Tot un personatge, d'aquells que fan interessant les feines de cara al públic: quan l'havia atès dissabte em va explicar que feia molts anys que vivia a Costa Rica, i em va tenir dolçament entretigut gairebé mitja hora amb anècdotes d'allò més divertides. A més, fruit del perllongat allunyament, el seu català era ben curiós, i es fixava molt en la meva manera de parlar i sovint repetia alguna de les expressions que jo emprava (ho sento, IEC!), que al cap de mig minut no dubtava en introduir a les seves frases. I llavors se m'ha acudit si el meu “què paaatxa?!” també hauria passat a enriquir el seu vocabulari, pensant-se que és d'allò més normal entre els catalans de principis del XXI. I amb la barreja dels nervis acumulats m'han sobrevingut unes ganes terribles de riure, que com més provava de contenir més m'augmentaven. I com que el senyor se'm tornava a enrollar amb batalletes, i jo no gosava d'obrir la boca per por que se m'escapés una rialla, he estat cinc minuts amb les abdominals i el diafragma contrets. Quan s'ha decidit a penjar-me, la distensió ha vingut acompanyada per un riure dolorós, agònic i imparable de gairebé un minut, entrellaçant riallades, plors i gemecs de queixa: estic segur que quan el doctor Jekyll es transforma en el senyor Hyde ha de patir una reacció similar! Sort que no hi havia ningú al magatzem per a contemplar un espectacle tan esgarrifós...

dilluns, 25 de setembre de 2006

A la barra del bar

Com el mal de cap, l'associabilitat també em va creixent a mesura que avança el dia, i ahir per la tarda vaig tornar a preferir de no quedar amb la gent de la universitat, que anaven a veure els Antònia Font. Reclòs en rutines alienants i profilàctiques, vaig aguantar pel pis com vaig poder fins les 21h, quan començava el Barça-València. Com a mostra de la meva desesperació, he de dir que vaig arribar a rescatar l'harmònica de sota un parell de centímetres de pols. No caldria afegir que al cap de vint minuts ja tornava a reposar dins del seu taüt... Els partits de futbol sovint salven molta gent de situacions desesperades, i aquest cop esperava que aportès per a mi una sensació de normalitat per a un cap de setmana que estava resultant nefast, que em permetés de refugiar-me en la seva atemporalitat (tots els partits de futbol són un únic partit de futbol), que se'm mostrés la potencialitat regeneradora d'un ritual que segueixo pietosament de fa més de 20 anys davant de les rutines nocives d'un maleït cap de setmana i dels símptomes malastrucs que m'hi havien abocat. Però quan vam arribar, el bar ja era ple a vessar, i vam haver d'estar-nos drets a la barra. Hi havia una taula buida gairebé sota mateix del televisor, però el propietari va dir que no hi seiéssim, que nosaltres no veuríem bé el partit i que ells no podrien passar còmodament al magatzem. Li vam dir que no es preocupés pels nostres clatells, però va resultar evident que això no li havia preocupat en cap moment i va servir-nos les canyes a la barra, sense cap més comentari. El bar va seguir omplint-se i la taula aquella va acabar sent ocupada, sense que lis diguessin res. El Guillermo va mostrar la seva indignació, i el propietari ens va respondre amb un arronsament de les espatlles a mig camí del "i què voleu que hi faci" i del "ara no m'emprenyeu que tinc molta feina". Per a acabar-ho d'adobar, ens vam veure envoltats per una d'aquestes colles de joves guais i alternatius de Barcelona que tan detesto, i dels que havia provat de protegir-me tot el cap de setmana. Però no, jo havia d'acabar envoltat de samarretes verdes i grogues, barbes a mig afaitar, pírcings i ulleres de pasta, amb posats de no he sabut mai ben bé què (seriositat i trascendència?) només trencats per comentaris escuets i pretesament aguts, tot plegat amanit amb els inevitables "com mola" i "què guai". I dos d'ells, a sobre, tenien aquell gest que em remou els budells i que consisteix a mostrar exageradíssimament que t'estàs escoltant l'altre i que t'interessa molt moltíssim el que t'estigui dient, tot obrint els ulls com plats, apujant les celles, mossegant-se els llavis i fent ostensíblement que sí amb el cap. S'ha demostrat que, mecànicament, aquest gest ve seguit d'una xucladeta al cigar o d'un glop a la cervesa. El Guillermo va acabar marxant, però jo vaig decidir aguantar fins al final. Al Guillem, mentrestant, semblava no importar-li el fet d'haver d'estar drets, lluny del televisor i envoltats d'aquella gentussa. Així, em vaig trobar inevitablement enmig d'aquella situació resabuda que havia volgut evitar a tota costa aquest cap de setmana: sentir-me incòmode allà on tothom sembla passar-s'ho bé. I visca la Mercè.

diumenge, 24 de setembre de 2006

La Merdcè

El cap de setmana de la Mercè està resultant pastós i lamentable. Estic cansat i desanimat, i no em ve gens de gust contactar amb les masses festives que omplen els concerts i espectacles: és evident que això encara em desanimaria més. Sovint, quan veig els estils i maneres d'aquest jovent, que he de suposar esquerranós, sento no gaire diferentment de quan llegeixo Libertad Digital, és a dir, una barreja de ràbia i fàstic, però amb l'afegit punyent de la decepció. Porto uns dies absolutament girat, i prou me n'estic de provar d'esforçar-me en públic a supurar optimisme, ja que els resultats de tals concessions sempre han estat patètics. Em toca ser pacient uns dies, i esperar que passi aquesta mala sintonia amb el món. I sort que ja tenim internet al pis i puc injectar-me 4 megues de distracció i estupidesa visual, perquè la resta de recursos habituals m'estan fallant: no puc desgastar-me físicament perquè hi ha risc de tempestes (i no puc córrer ni jugar a bàsquet) ; tampoc puc llegir cap dels assajos que tinc encetats, bé sigui perquè estic ofuscat i sóc incapaç de concentrar-me en frases de més de 10 paraules, o bé perquè, fet l'esforç, me n'adono que allò que m'expliquen no m'interessa prou. I la novel·la que vaig començar l'altre dia, Neopàtria de l'Hèctor Bofill, ha acabat per atravessar-se'm definitivament quan ja enfilava les 300 pàgines. D'aquí uns dies no dubto que faré l'esforç d'acabar-la, perquè m'interessa les informacions que va donant transversalment de la gent de l'estil imparable. No podré agrair mai prou la sort que he tingut naixent a Catalunya, petit microclima on s'hi assagen a petita escala tots els assots intel·lectuals que sometran el món occidental. Observar aquesta gent (i també els boadellans del Partit per la Ciutadania, amb els que tenen més correpondències que les tots ells desitjarien) és la millor preparació per la travessia que ens espera. Però ja estic pensant massa en tot allò que m'atabala, i tinc els nervis massa a flor de pell. Me'n torno a l'internet i a l'anestèsia.

divendres, 22 de setembre de 2006

Crisi de redacció

La falta de connexió a internet i la mandra m'han impedit d'escriure res aquests dies. Pròpiament, ha estat només la mandra, ja que ho podria haver fet des de la feina o durant alguna de les estonetes que he passat per ca'ls pares. Però no només mandra, sinó també avorriment. I tedi, ves a saber, que el cromatisme de l'ànima es difumina els dies de defalliment. I encara cal afegir-hi la pressió d'haver esbrinat que hi ha amics que em llegeixen, quan pensava que ningú s'havia quedat amb l'estrena del bloc. Perquè ho vaig anunciar, tret d'algun correutrònic concret, amb la boca petita i mirant cap a una altra banda. I com que van passar els dies i no em van fer cap comentari, vaig pensar que ningú se n'havia enterat, lo qual em va tranquil·litzar, perquè estava content de tenir novament ganes d'escriure un diari personal. I ja se sap: com menys persones sàpiguen allò personal, millor. Podria llavors haver aprofitat la primera empenta i tornar a redactar les meves parides en un arxiu Word, lluny de mirades externes, però em motivava el fet de penjar-les a la xarxa. No era morbo, sinó el resultat d'un equilibri interessant: tenia el convenciment que ningú em llegia realment (tret ullades esporàdiques de ma germana), però sempre hi havia la possibilitat de què algú s'hi arribés, ni que fos per error. I la possibilitat de ser llegit exigeix unes maneres (molt menys formals que de contingut) que em fan reincidir de tal manera en els esdeveniments viscuts que surto de les convencions narratives amb què penso habitualment, i se m'obren noves perspectives de reflexió. En èpoques anteriors de redacció de diaris havia acabat per gargotejar alguna entrada inintel·ligible: no només ortogràficament (de vegades l'escriptura i el pensament van del bracet, i la primera esdevé mera transcripció fonètica) sinó també conceptualment. Però no em volia referir ara a la intel·ligibilitat, sinó a l'interès que em pogués aportar la seva redacció, que en aquells casos era ben escàs perquè acabava caient en uns esquemes expositius amb els que el meu pensament no avançava: si escrivia era per a pensar críticament el que estava fent amb la meva vida, però el resultat de les meves redaccions sovint eren poc més que fotografies dels meus processos mentals. Ja m'estic embolicant. Total, que un se n'adona molt més de les coses quan les explica a algú altre que quan se les diu per si mateix. El problema ve quan hi ha coses que no m'he pogut treure del cap aquests dies i no puc arriscar-me a esplaiar obertament. Sort que sempre podré parlar de llibres que avorreixen i recitals de micropoesia al CCCB. Però haurà de ser en un altre moment, que ara em distreuen.

dimecres, 13 de setembre de 2006

Saxa in medio flumine

L'altre dia comentava amb cert optimisme que la meva sortida d'aquests esquemes socials que detesto s'estava produint de manera lenta però efectiva. La major part dels meus somnis i anhels ja no es corresponen amb les realitzacions (ni laborals ni vitals) a què ens aboquen des de que som petits, i el fet d'allunyar-me de tots els avantatges i seguretats que ofereix la vida normal no em provoca gaires remordiments ni pors. Espero amb (massa?) tranquil·litat mentre encara tinc un peu i mig dins del meu passat, aprofitant (massa?) serenament algunes petites brillantors que trobo dins d'aquesta rutina fangosa. Però la nit de diumenge va mostrar-se'm nuament un dels majors desencontres i frustracions que em produeixen les relacions socials. Parlo de les relacions amoroses, particularment de les relacions sexuals. I és especialment angoixant perquè el sexe és algo tan íntim i personal (malgrat l'anècdota que referiré) que tinc la dolorosa convicció que els meus problemes no els solucionaria o suportaria millor pel fet d'abandonar el model de vida actual: és una impotència comunicativa que poc té a veure amb desavinences amb el llenguatge capitalista, sinó una incapacitat fonamentada en la meva extraordinària timidesa i sequetat expressiva. La qüestió és que aprofitant que dilluns era festa (la Diada, cada dia més oficial en un país cada dia més eteri) vam sortir a prendre algo amb els del grup del Guillermo, amb l'afegit que hi havia la nova cantant i que aquesta podia ser de l'interès del Carlos, ja que s'assemblava a una de les seves ex. Vam emborratxar-nos jugant al duro (bonica tradició que mantenim des que érem adolescents), i l'alcohol va fer que es diluíssin les exigències que la sobrietat imposa, i tots dos van començar a flirtejar-se. Vam acabar tots quatre a casa del Guillermo, ja que no hi havia metro i m'anava de perles dormir-hi, perquè l'endemà dinava a ca'ls pares. A més, el Guillermo havia proposat de mirar una peli, i així l'espera de la son es faria més agradable mentre les dues tòrtores s'intercanviaven fluïds. Però quan el Guillermo i jo sortim de la cuina, ja ens els trobem morrejant-se al sofà. Adéu pel·lícula, vaig pensar. Però en això que el Guillermo se'ls atansa i comença fotre-li mà a ella. El Carlos es queda una mica sorprès, però no triga a seguir a amb la seva feina. I el Guillermo amb la seva. Vaig pensar que jo no havia de ser menys, i com que encara quedava una mica de pell sense cubrir, vaig dirigir-hi els dits. La cosa em resultava més divertida que excitant, cosa que vaig anar confirmant proporcionalment amb les peces de roba que ens anàvem treient i les exploracions més agosarades a què ens anàvem aventurant, que no feien accentuar gens el meu desig. I això em va provocar una angoixa latent, amb la por que em sobrevingués de cop el pensament tortuós de què he esdevingut, després de tant de temps sense relacionar-me amb ningú, una persona que ha perdut totalment la dimensió sexual de l'existència. És un pensament que m'ataca de tant en tant, i que em fa sentir que no sóc ningú, que sóc molt poca cosa. El meu camí de sortida del capitalisme sovint el veig com la d'un seguit de despreniments: desprendrem de títols, de béns, d'il·lusions laborals, etc. ; però quan me n'adono que també ha significat la pèrdua de molts sentiments i apetències em desanimo i m'espanto, i l'únic reconfortament és recordar els patiments que els darrers anys m'havien suposat les relacions sentimentals, ja que he anat assolint un estat en què no pateixo (tant) aquestes coses. Però tampoc em motiven ja com per a arriscar-me a res. I esperar, per a algú tan aturadet com jo, és d'una improductivitat antològica. Així és que porto més de sis anys sense cap relació. La cosa, evidentment, va acabar amb ells tres follant al llit i jo provant de dormir al sofà, fins que va sortir el sol i vaig marxar cap al meu llitet de ca'ls pares. Amb serenor i tranquil·litat.

dissabte, 9 de setembre de 2006

Riu(re)s que se separen

Dijous per la nit vaig anar a casa de la Noe i de la Laia, que feien un passe de diapositives del seu recent viatge per Grècia i Turquia. També hi havia el Raül, na Susanna i la Judit. Tots (menys la Judit) havíem estudiat plegats a la universitat, i he tornat a constatar que cada cop s’aguditza més el despenjament entre les seves vides i la meva. Les diferències són gairebé imperceptibles externament, però afecten sobretot els gustos, les intencions i les expectatives. M'atreviria a dir que ja comencen a no fer-nos riure (ni somriure) les mateixes coses. Ells segueixen lligats encara amb la universitat, ja sigui directament com a becaris o bé indirectament a través dels llocs de treball que els pertoca als filòlegs. És clar que la seva és la situació normal, i no la meva. El meu error va ser cursar estudis universitaris (dubto fins i tot si ja vaig errar amb el batxillerat). Bé, no el fet de passar uns anys a la universitat, en els que vaig poder observar in situ molts dels defectes i misèries del nostre sistema, sinó de creure-m’ho i projectar-m’hi. Fins i tot aquest darrer curs, tot i haver-m’hi tornat a matricular per a no engrandir la decepció que suposo per als meus pares, el fet de tornar a anar a classe va fer renèixer també el desig de ser professor i amant del llatí com a llengua viva, amb la consegüent recremor moral de tornar a encaminar uns senderols que sabia que només podria realitzar per les vies acadèmiques i que tenen un horitzó gairebé nul d’incidir en la nostra societat (és més, els fòrums de llatinistes sovint són uns focus de conservadurisme i dretor que espanta). Tanmateix, amb tot plegat veig que la meva situació no és d’estancament absolut, i que el fet d’haver renunciat a la universitat i a la projecció laboral m’ha abocat a un corrent que m’arrossega, molt lentament però de manera inexorable, cap a l’estranyor amb el món social que m’ha vist crèixer, amb el que a poc a poc ja no aniré mantenint aquesta relació d’afinitat, de participació i d’impotència que em recrema, sinó una més coherent (però molt més dura i difícil per a algú tan tranquil com jo!) d’oposició i de conflicte. Incapaç de fer mai la passa decisiva, veig que la decisió de deixar-me caure a mans d’aquesta inèrcia castrant i destructiva donarà els seus fruits. No tinc gens clara, però, la meva capacitat de saber reverdir quan arribi el moment. Sigui com sigui, el ritme propi del meu temps m’anirà separant (i no sense dolor ni dubtes, que per això no he gosat fer-ho personalment) d’aquests sopars on la gent comenta que li han concedit tal beca, o que s’està preparant tal oposició, o que necessita tal títol, mentre es visualitzen les diapositives d’un viatge de 25 dies per Grècia, ben lluny de l’horitzó que m’obre el meu sou de 650€ al mes.

dimecres, 6 de setembre de 2006

Rutines i canvis d'horari

Des que he tornat a fer torn de matí a la llibreria (dijous passat) que els horaris se m'han destarotat i no trobo temps per a fer res de profit. En principi ja no haurien de tornar a canviar, perquè ja han acabat les substitucions de vacances i torno a la meva rutina de magatzem, però com que en un mes marxaran dos companys de botiga, hi ha l'amenaça (possibilitat, vull dir) de què hagi d'incorporar-me a la plantilla de venedors. I collons, no en tinc gens de ganes. La redacció d'aquest bloc també se'n ressent, i el poc temps que he trobat amb un mínim de capacitat mental l'he aprofitat per llegir. Bé, la precària connexió a internet que tenim al pis també hi ha col·laborat. D'altra banda, espero parlar a bastament de les meves lectures en blocs posteriors, principalment perquè moltes em serviran per a expressar més clarament molts dels meus pensaments. Concretament, aquests dies he enllestit una obra que conté una de les claus per entendre l'avort: Más allá de los límites de la conciencia, que recull la correspondència entre el filòsof Günther Anders i en Claude Eatherly, el pilot que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Resumit ferotjament, s'hi reclama que l'home s'impliqui moralment no només en allò que fa (que ja és molt demanar per als temps que corren) sinó també en tot allò en què participa ; no només en allò que veiem, sinó també en allò que cal que imaginem que està succeint. Em resulta un llibre reconfortant, perquè sovint em sento incomprès i sol amb el meu fàstic envers la quotidianitat que mantenim: per exemple, em pesa molt saber que sota el fest aparentment innocent d'anar a comprar, estic justificant una maquinària que manté empobrida i sotmesa a molta gent. Hi tornaré. De moment, deixo l'enllaç al brutal article del Santiago Alba Rico (també tornaré a parlar d'aquest gran agitador i articulista) d'on vaig conèixer tota aquesta història del pilot d'Hiroshima: El mundo en guerra - consideraciones sobre el derecho a la normalidad. PS: ahir nit vaig anar a l'Auditori a veure el concert d'homenatge als 35 (?) anys del disc Dioptria del Pau Riba. Un gran concert per a un disc superb. Tot plegat, però, sota les típiques condicions que m'exasperen en els esdeveniments socials (sobretot culturals): la gent, la progressia rància i la pijeria mal dissimulada, amb els seus aires, rituals i pretensions... un ambient hostil a l'avort, que haurà d'acabar havent-ne de prescindir totalment.

diumenge, 3 de setembre de 2006

Catalunya i les seleccions espanyoles

Aquest migdia la selecció espanyola de bàsquet ha guanyat de forma brillant i merescuda el Mundial que s'ha celebrat al Japó. Trenquen així amb una ratxa històrica de derrotes, ja que mai havien estat capaços de guanyar res important en cap esport col·lectiu i de masses (tret de la medalla d'or als Jocs Olímpics de Barcelona, que jo recordi). Significarà tot plegat un punt d'inflexió? Espero que sí, però en benefici de les reivindicacions catalanes a favor d'unes seleccions nacionals pròpies. Fins ara aquestes reivindicacions han estat tímides i amb la boca petita, entre d'altres motius (vull pensar) perquè no hi ha hagut gaire la necessitat d'implicar-se emocionalment en favor de l'una (la catalana) i en contra de l'altra (l'espanyola). Vull dir que com fins ara l'única selecció permesa no guanyava res, molta gent (entre els que m'hi incloc) seguíem les seves evolucions amb l'interès (com a mínim) i la proximitat que pot presentar un equip amb força jugadors catalans o del Barça, però sense cap risc greu: si es classificava ja ens estava bé (més retransmissions per la tele, i més notícies i converses l'endemà), però sabíem que tard o d'hora cauria eliminada i podríem aprofitar per a recordar la injustícia que pateix la selecció catalana, i que es fotin i que ja els està ben merescut. Però tot plegat era un mer entreteniment, sense aquella fervorositat o dedicació que desperta "el teu equip", que et deixa trist (o abatut) si perd i content (o eufòric) si guanya. Però ara la selecció espanyola ha guanyat el Campionat del Món, i molts dels catalans que hem seguit aquest Mundial amb interès hem confirmat en la pràctica allò que ja sabíem en la teoría: que realment la selecció espanyola no és la nostra (ens hem pogut alegrar més o menys per la victòria, però no l'hem viscuda), i que no tenim cap equip que ens faci saltar de la cadira en les competicions oficials. Tots els que encara en dubtaven, ara ja saben també que els cal reivindicar una selecció nacional pròpia. PS: bé, aquesta és la lectura que en faig de l'ambient que em rodeja. Evidentment, també hi haurà molta altra gent que haurà descobert que sí que són entusiastes de la selecció espanyola, malgrat haver-se omplert sempre la boca amb drets nacionals catalans. PS2: molt diferent hauria estat si el Campionat hagués estat de futbol i no de bàsquet. Entre d'altres qüestions, perquè desperta més passions i està més arrelat entre la població, però ja m'ho preguntava divendres un company de feina basc: per què la majoria dels catalans sou tan hostils contra la selecció espanyola de futbol i més permisius amb la de bàsquet? Doncs sí, és cert. Hi té a veure també la imatge mental que un es fa dels conceptes, i el del futbol va més associat amb un grup d'exaltats en un estadi que insulten i onegen banderes franquistes, i els jugadors de futbol de la selecció espanyola acostumen a ser models repulsius (el típic quillo o txulo engominat), mentre que els de bàsquet semblen més bons jans.

dijous, 31 d’agost de 2006

Israel, el Líban i Palestina (II)

Avui també aprofito el conflicte entre Palestina i Israel (i el bloc de l'Hernán Zin) per a ressenyar un altre dels aspectes que, si hi penso amb la sang calenta, em treuen de polleguera, però que tranquil i asserenat m'enfonsen en un sentiment de despreci pel món on visc: la normalitat amb què som capaços de viure a quatre passes dels qui pateixen. El poema Campo dei Fiori de Czeslaw Milosz en seria un testimoni literari, en uns versos on s'explica com el diumenge de Pasqua de l'any 1943 la gent d'un barri de Varsòvia riu, canta i balla mentre se senten explossions en la llunyania i l'aire els porta les cendres de la destrucció del Guetto jueu. Hernán Zin també en parla en la seva penúltima entrada, que titula Fuera de Gaza: una extraña sensación, ja que acaba de deixar pocs quilòmetres enrere la misèria i patiment dels palestins i es troba amb una Jerusalem alegre, dinàmica i despreocupada. Sensació similar que també descriu un mes i mig d'abans, quan hi arriba. Però vaja, jo ho faig gairebé cada dia: treballar a Plaça Catalunya té aquests avantatges! Amb total indiferència acabes trobant d'allò més normal esquivar captaires, rumaneses descalces, cremats i deformes de tota mena. Els primers dies em provocaven molta mala consciència i un nus a la gola, però no hi ha res que el temps no endolci. Fa poc encara em sobtaven els grups de negres il·legals que fugen com gossos dels controls policials, temorencs, cansats i carregats amb farcells plens dels productes que venen per les amples voreres del Passeig de Gràcia. Però ara ja no em sobten, gràcies a l'augment d'immigrants en aquesta penosa situació que han provocat la mesures inqualificables del govern espanyol amb l'allau de cayucos a les Canàries.

dimecres, 30 d’agost de 2006

Israel, el Líban i Palestina

Fa dies que volia escriure sobre el conflicte (perdoneu l'eufemisme) entre Israel i el Líban. De retruc, evidentment, també d'aquell altre que hi ha entre Israel i Palestina. La creació del diari d'aquest avort es deu, entre d'altres desencisos, a l'experiència d'haver d'assistir a tals espectacles de destrucció, injustícia, impotència (política), desinformació i immoralitat. Val a dir que la desolació sentida davant la desimplicació moral que caracteritza els nostres temps va implicar que comencés a desvalorar i descreure de l'educació i els valors que estava rebent (parlo de quan tenia 15 o 16 anys), i en conseqüència també dels horitzons laborals i de realització personal que m'oferien. Des de llavors he sabut de guerres als Balcans, a Ruanda, a l'Iraq i a uns quants llocs més, però fins ara (per diferents motius, però principalment pel seguiment que se'n pot fer per internet) no havia pogut viure'n l'inici, ni anar seguint-ne les justificacions dels diferents bàndols ni les adhesions d'intel·lectuals i personalitats de tota mena. Aquí en parlaré sovint, però ara mateix la veig una tasca que em ve grossa. Sobretot quan he descobert el bloc del periodista Hernán Zin (del que he afegit l’enllaç a la secció de recomenats), que s'ha passat els darrers dos mesos a la franja de Gaza. Ara disposo de poc temps, i només destacaré l'entrada del dia en què els israelians bombardegen de la casa de Nabil Abu Salmiya, un membre de Hamás professor de Matemàtiques, on també hi moren la dona i 7 dels 9 fills. Esfereïdores les paraules del portaveu de l’exèrcit israelià (després de dir que no en sabia res de l’atac i que havia de fer una trucada per confirmar-ho!) quan afegeix que “No sabíamos que la familia estaba allí, de otro modo hubiésemos cancelado la operación como ya lo hemos hecho en otras ocasiones. Pero sí sabíamos que allí había reunidos varios terroristas que han cometido crímenes de sangre contra Israel, como Modamed Dif, y que han utilizado a las mujeres y a los niños como escudos humanos” . Curiós això de donar per fet que a la casa d’una familia el que s’hi trobarien serien terroristes (no va ser el cas, vés per on) i no els pares i fills...

dimarts, 29 d’agost de 2006

Comença el nou curs?

Segons llegim als calendaris, l'any comença el primer de Gener i acaba el 31 de Desembre. Però per a moltes situacions, per a les que ens impliquem realment, fem servir un altre còmput que comença quan acaben les vacances d’istiu i es perllonga fins que tornem a quedar lliures d’obligacions. D’aquest periode també en podem dir “any”, però s’hi avenen més paraules com “curs” (escolar) o “temporada” (futbolística). Potser perquè de petit tot el món se’ns va configurant a través de l’escola i els seus ritmes, se’m fa molt més evident el pas del temps amb els canvis de curs que amb els canvis d’any, malgrat que sóc donat a menjar-me el cap abans, després i durant el raïm (sense torturar-me amb llistes de bones intencions, perquè ja sé que no acostumo a complir res del que em proposo). La llibreria s’omple cada cop més amb pares i criatures de tot pelatge buscant les lectures pel nou curs que ja s’olora, els estudiants comencen a treure la pols dels apunts per a l’examen de demà passat, i el Barça suma els primers 3 punts de la temporada. Igual que les primaveres que començaven el 21 de Març, també ja queden lluny les lligues que ho feien a les cinc de la tarda d’un diumenge de Setembre. Exigències de la tele. Digueu-me tradicional (o algo pitjor), però desconfio d’un any que comença amb un partit de lliga dissabte, un altre diumenge, el Barça dilluns i encara un darrer partit avui dimarts. Digueu-me modern (o algo pitjor), però cada cop veig més clar que és el futbol el que em determina l'inici de la nova temporada. Una temporada que desitjo especialment regeneradora i positiva en l'àmbit amorós: en els darrers 10 dies he vist trencar-se més parelles que en tot el que duiem d’any, i ara, per exemple, el nostre pis és un niu de voltors desfemellats. Haurem trencat finalment la maledicció? Fins ara ha estat impossible que més d’un membre del pis tingués xicota alhora, i els rumors i llegendes diuen que això només es pot trencar de dues maneres: o bé l’Ivan finalment s’aparella (malgrat totes les estadístiques en contra) o bé cap dels tres té nòvia durant un temps. Evidentment, s’ha hagut d’esdevenir primer la segona de les possibilitats, i ja estem tots amatents de les conseqüències.

diumenge, 27 d’agost de 2006

Mala hòstia

Avui és l'únic dia de festa que tinc en tota la setmana, i m'he despertat amb el cap fet un bombo, a 38 de febre, mocós a rabiar (les que rabien són les mucoses, de tant mocar-me) i gairebé afònic. El cel és lleig, amb uns núvols que més aviat semblen vapors o emanacions tòxiques, i la llum del migdia els travessa només per a accentuar, amb un ressol apocalíptic, la lletjor de les facanes barcelonines quan plou o amenaça de ploure. Quina diferència amb Manchester, no gaire agraciada estèticament però que tenia el seu encant plogués o fes sol! M'hi ha fet pensar un article de l'Avui en el que es fa palesa novament la relació entre reconstrucció (és a dir, destrucció) i avenç econòmic, ja que si Manchester va poder sortir de la crisi que l'assotava, va ser gràcies a la bomba que hi va posar l'IRA l'any 1996. Amb antecedents com aquest, no m'estranya la fervorositat amb què Anglaterra ha defensat la destrucció (és a dir, reconstrucció) de l'Iraq... A banda del temps i de l'encostipat (encara no goso pronunciar la paraula grip), m'ha pujat la mala hòstia amb un altre article de l'Avui, on el Francesc Puigpelat critica el jovent català per no ser tan ambiciós i arriscat com ho van ser les generacions precedents. Sóc el primer d'abominar del jovent d'avui dia (m'hi incloc, evidentment), i subscric plenamet la seva frase de què "el progressisme queda per a la roba estrafolària, la música, els pírcings, les manifestacions contra la guerra a l'Iraq i les declaracions de cara a la galeria", però em molesta que el nucli de la crítica hagi de ser precisament la postura conformista i desinteressada que prenem davant d'un horitzó laboral penós (què esperava?), i a sobre tot evocant com a model les maneres de la burgesia tradicional catalana, que detesto. El que més em rebenta, ara ho veig, és quan recorda que van ser aquests burgesos els que van fer de la Catalunya de principis del XX un país "ric, modern i dinàmic". Bé, pròpiament quan afegeix que "la riquesa de Catalunya no va ser fruit dels anarquistes, comunistes, catalanistes i altres istes de diferent pelatge que ara es volen canonitzar ". No només caldria discutir què entenem per riquesa, modernitat i dinamisme (ademés que no les tinc totes que siguin matemàticament sinònimes de benestar o felicitat), sinó que si a algú cal agrair tots els avenços (o no) que ens va portar la industrialització, aquests són els pobres pelacanyes que es van deixar la pell a les fàbriques. Sense els esclaus no hi ha galera que avanci. A més, si van sorgir tants ismes va ser precisament per a combatre la pobresa i l'esclavatge provocats per tota aquesta ambició i dinamisme de la burgesia, no crec pas que ho fessin per a celebrar l'adveniment de cap millora o riquesa. Curiosament (o no), hi ha un tercer article (i l'editorial) on es deploren pràctiques tan incíviques com els grafitis o els monopatins. Ai carai! Que no reivindicàvem dinamisme i modernitat? Doncs que preguntin els 10 motius principals pels que Barcelona és considerada una ciutat moderna i dinàmica, i descobriran que, a banda de l'oferta pijo-alternativa-cosmopolita i dels comiats de solter passats de voltes i d'alcohol, Barcelona és un referent entre els joves europeus (i de més enllà) que patinen i també dels que pinten parets. Recordo la cara d'un jove nordamericà que estava patinant a la Plaça Universitat (amb unes pintes patètiques, tot sigui dit, segons les últimes tendències del sector) quan se li va acostar un Guàrdia Urbà per advertir-li que el multaria. Ell li va replicar sorprès (en anglès, of course) que havia travessat l'Oceà per a venir a patinar a Barcelona, i que fins llavors li havia encantat la bona disposició de la ciutat envers els patinadors, ja que no coneixia cap altra lloc amb tants llocs per a practicar el seu hobby. Es referia, és clar, al fotimer de places dures amb bancs d'ergonomia dubtosa que poblen Barcelona. Per a què sinó, deuria pensar aquest ianqui, el disseny de la Plaça Universitat?

dissabte, 26 d’agost de 2006

Les estacions canvien

A la desaparició de Plutó de la llista de planetes del Sistema Solar caldrà afegir d'aquí a no gaire el canvi de les dates de les quatre estacions. Molts dels coneixements que ens van inculcar de ben petits, i que creiem ferms i de validesa per a la resta dels nostres dies, ja no serveixen. Tremolo de pensar en les taules de multiplicar, doncs em faria molta ràbia que les canviessin, més que res pels llargs esforços i pors que vam haver d'invertir en l'aprenentatge de les seves cantilenes. No tant de dolor, tanmateix, com el que em va produir haver de desmitificar el sentiment de progressió lineal de la història que em van donar a l'EGB. Nogensmenys, descobrir que no hem avançat gaire com a espècie des del Neolític (obviant la tècnica) va ser una de les causes principals del desencís avortiu que em posseeix. Un estudi publicat a la revista Global Change Biology aporta les demostracions científiques d'allò que la gent (sobretot la gent de pagès) fa temps que sap: que la primavera ja fa temps que no comença el 21 de Març. Altres efectes els podeu llegir a l'article publicat al diari Avui, del que n'extrec el següent paràgraf il·lustratiu: «L'equip encapçalat per Josep Peñuelas ha portat a terme nombrosos estudis sobre l'impacte del canvi climàtic en les espècies naturals a Catalunya. "A Cardedeu, per exemple, les fulles de diferents espècies d'arbres caducifolis surten de mitjana 16 dies abans i cauen 13 dies més tard que fa 50 anys", va explicar Peñuelas l'any passat a l'Avui. L'investigador del Creaf detallava que, en un altre dels seus estudis, s'ha detectat que "al Montseny, en les darreres dècades s'han produït notables desplaçaments de la fageda, que ha guanyat densitat i presència a altituds superiors, i de l'alzinar, que ha arribat fins als 1.400 metres; una mostra més dels efectes del canvi climàtic en combinació amb els canvis d'usos del sòl"». D'altra banda, el cicle de les meves estacions anímiques és ara mateix imprevisible. Concretament, travesso un petit hivern d'apatia i desmotivació. Hi col·laboren un 37'5º de febre i un mal de gola que amenaça d'afonia. Tot plegat (lo anímic i lo físic) deuen ser conseqüència del cap de setmana passat d'excessos físics (esports de risc al Pirineu d'Osca) i pecuniaris. Em trobo fet caldo i encara em queden 8 hores de feina... déu meu, espero no acabar fotent-li un moc (del tipus que sigui) a cap client...

dijous, 24 d’agost de 2006

Mort (d'un planeta)

Avui Plutó ha deixat de ser considerat un planeta (llegiu-ne la notícia aquí). Ja tenim un avort més per la galàxia. El pobret ha viscut uns setanta anys sota unes promeses irrealitzables, i ha acabat rebutjat per l'úter solar. Benvingut, company! A mi també em van tenir enganyat uns anys, fent-me creure partícep de les harmonies i proporcions del sistema social. Pero tu i jo (i tants d'altres avorts) tenim una òrbita un xic desajustada, i les dimensions d'algunes de les parts dels nostres éssers no són del gust dels temps que corren. Tu ja no sortiràs als mapes, atles ni llibres de ciència, però els avorts humans tampoc se'ns veurà gaire allà on a l'home contemporani se l'empeny a trobar realització, goig o aventura. Els savis ja no creuen en tu, Plutó ; però tranquil, que nosaltres tampoc creiem en aquests savis. Tant de bo apareguin veritables savis damunt la Terra, perquè altrament no seràs l'últim planeta en desaparèixer tan miserablement en aquesta part de l'univers...

dimecres, 23 d’agost de 2006

Naixement (d'aquest bloc)

Avui no em venia gaire de gust encetar cap bloc, però per això mateix, perquè jo no el volia, calia parir-lo, per a què se senti com jo em sento: avort d'unes bones intencions.