diumenge, 5 de novembre de 2006

Quina setmaneta

Si amb el temps m'he acostumat a que tot em vagi de tort (i m'hi acostumo a força de renunciar a fer-hi res per evitar-ho), encara hi ha setmanes en què el cúmul de males jugades és tan alt que posa a prova les resistències del meu cos. Tan és així que m'han acabat sortint llagues a la boca, fa dies que tinc insomni i em mata la coïssor de la pell del cap, de les celles i de damunt de l'esternó. Resumint: hem sabut de cop que en un any haurem de deixar el pis de Lepant, el jefe m'ha dit que lo de l'augment de sou ja ho veuríem (si de cas) a partir del gener, i les eleccions catalanes són un inoportú aparador de les misèries que m'envolten. A més, ja ha arribat el fred i es fa fosc molt aviat (les tardes d'octubre sempre m'han deprimit sobremanera, i no puc deixar de recordar les activitats extraescolars, sentidament forçoses, de quan era petit). I el Barça que no guanya res. De tot plegat, l'única cosa bona és que he acabat el primer Audiobook del Harry Potter. Quin nivell.

1 comentari:

Wilheim ha dit...

Hay una cosa que siempre me mataba, y que veo que tu comentas. Y es eso de que los días se hagan más cortos. Mi depresión empezaba en septiemnbre, y se prolongaba hasta abril.
Sin embargo hace pocos años tomé conciencia de una cosa: Los días se empiezan a alargar a partir del 25 de Diciembre!!! Sólo hay que aguantar hasta navidad!!!!!

PUAAAJJJJJJJJ....!!!