dilluns, 30 de juny de 2008

Petits canvis

Aprofitant que s'acaba el primer semestre de l'any (és a dir, que en portem la meitat, però tampoc es qüestió de condemnar la pobreta paraula 'semestre' només a contextos de pagaments de lloguer i apujades d'hipoteca, oi?), que ja he fet les meves vacances a Formentera, que (en conseqüència de l'anterior) començo els horaris i tasques d'istiu a la feina i que el santoral diu no-se-què dels Protomàrtirs de Roma als temps de Neró, per tot això i per alguna cosa més (per exemple que el Pisuerga segueix passant per Valladolid i la Muga per Pont de Molins) he decidit introduir alguns petits canvis al bloc i a la meva vida.

Al bloc: he canviat el sistema d'enllaç als blocs amics, segons un servei que Blogger ofereix de fa poquet (aviam què tal, de moment m'espanta una mica i veig que no acaba de funcionar bé, perquè el bloc de ma germana diu que fa 5 setmanes que no s'actualitza i avui, sense anar més lluny, ja hi ha escrit). De la mateixa manera, un sistema automàtic de sindicació RSS, que no servirà de res perquè els qui entreu al meu bloc ja ho feu de manera habitual (oi??), però és que tenia ganes de poder dir una cosa tan de puta mare com "sistema automàtic de sindicació RSS" (com més ho dic menys m'agrada, però). Finalment, he afegit una foto al meu perfil (aquesta mateixa que acompanya l'entrada d'avui, en ple deliri de sol a Formentera), perquè es produïa la injustícia de què jo sabia la cara de la majoria de vosaltres però alguns de vosaltres no la meva.

A la meva vida: aprofitant una oferta que m'eximeix de pagar l'entrada i el mes d'agost, m'he tornat a fer soci del gimnàs pijíssim que tinc al costat de la feina (de nom tan misteriós com Holmes Place), més car que un ou ferrat al restaurant del Santi Santamaria però que em permet de nedar-hi de 7 a 8 del matí i entrar a treballar com un senyor. Al canvi, em surt igual de car que anar a un gimnàs municipal i haver-m'hi de desplaçar amb transport públic, perquè en aquesta meva puta merda de ciutat vinga a sortir hotels de luxe com bolets però seguim sense piscines i d'altres serveis bàsics suficients. Amb el preu va inclòs un valuosíssim curs d'antropologia social, perquè de la meva darrera experiència (ja hi vaig ser soci fa uns 4 anys) recordo fascinants (però lamentables) exemples de comportament de l'Homo Calerensis (o Pessetensis, o Eurensis) en el seu medi natural. Bé, en pots sortir un bon antropòleg o directament un terrorista amb ganes de saber com col·locar un explosiu en un Mercedes o BMW descapotable d'última generació.

diumenge, 29 de juny de 2008

La Wikipedia, ni lliure ni d'esquerres


Porto tot el matí provant d'accedir a la pàgina de Rebelión i no puc. ¿S'estenen encara un poc més els tentacles sionistes que els van fer fora de la Wikipedia? A Kaosenlared, afortunadament, hi trobo reproduït un article que en Santiago Alba Rico ha publicat al diari basc Gara sobre el tema. Ja l'he traduït i penjat al bloc Alba Rico en català, però no m'estic de reproduir-lo aquí també.

Nota prèvia: els enllaços de l'article sempre són, evidentment, a la Wikipedia en castellà, que és a la que remet l'article original i de la que n'extreu les cites (que també tradueixo).

LA WIKIPEDIA, NI LLIURE NI D'ESQUERRES (Santiago Alba Rico)

La Wikipedia (o Viquipèdia), l'enciclopèdia lliure, acumula dues formes “d'autoritat” a ulls dels lectors: la del format “enciclopèdia” i la del seu suport tecnològic obert i en construcció permanent. La versió castellana la fan 5.000 persones ; la llegeixen milions. Per això, a contrapèl dels seus principis programàtics, s'ha convertit –no podia deixar de convertir-se– en un “camp de batalla” la relació de forces del qual reprodueix sense gaire diferències la del món exterior. I en què, en conseqüència, les pretensions de “neutralitat” serveixen d'excipient a interessos polítics molt particulars i, de vegades, extraordinàriament agressius.

Aquest és el cas de Palestina, ocupada sobre el terreny per Israel, i ocupada també a la Wikipedia. N'hi ha prou amb un breu recorregut per les entrades relacionades amb l'Orient Pròxim per a posar de manifest una innegable parcialitat “neutral” en favor del projecte sionista. A mesura que un llegeix –de branca a branca– veu configurar-se davant dels seus ulls una constel·lació que coincideix estrictament, amb major o menor elegància, amb la doctrina propagandística oficial de “l'Estat jueu”: la interpretació capciosa de la resolució 242, la consideració dels territoris ocupats com a territoris “en disputa”, la negació del poble palestí –i dels seus drets– sota pretext que mai va constituir un Estat sobirà abans de la partició de l'ONU ; i, de l'altra banda, la insistència en la continuïtat històrica de la presència jueva en la regió, l'historicisme fraudulent (amb suport a la Bíblia) mitjançant el qual es legitima la reclamació sionista de Palestina, l'aspiració comuna i secular al “retorn” per part dels jueus expulsats per l'imperi romà, la consideració del judaisme com un “poble” i una “raça” més que com una religió, la “innocència de les armes” sionistes a la guerra del 48 i la fugida voluntària –o induïda pels propis veïns àrabs– dels palestins durant la Nakba (juntament amb l'ocultació de fonts israelianes i jueves contràries a totes aquestes tesis). Fins i tot els petits detalls estan manipulats en favor d'Israel. L'entrada “Tanca israeliana de Cisjordània” (denominació molt “neutral”) diu amb sobrietat descriptiva, malgrat del Tribunal de La Haia: “la tanca israeliana de Cisjordània és una tanca construïda pel Govern d'Israel amb finalitat defensiva”. A l'entrada “Israel”, amb el mateix aplom imparcial, es declara a la introducció (l'únic que llegeix la major part dels lectors) que “Israel és una democràcia parlamentària i l'Estat-Nació de la gent originària de la Terra d'Israel” (les cursives són meves) i que “té una superfície de 22.145 km²” (quan mai ha fixat les seves fronteres i el pla injust de partició de 1947 li'n concedia només 14.500). Les entrades corresponents a alguns dels assentaments i colònies israelianes a Cisjordània (Modi'in Illit, Beitar Illit, Ariel) descriuen olímpicament aquests punyals de l'ocupació com “ciutats israelianes situades al districte israelià de Judea i Samària”. Existeix una entrada per a “Judea i Samària (districte)”, però no existeix cap entrada per a “Palestina”, malgrat el reconeixement dels seus drets per part de l'ONU.

Es dirà que l'avantatge de la Wikipedia és que el contingut dels seus articles pot discutir-se en fòrums obert i és fruit d'un “consens” (com si l'error i la injustícia es convertissin en veritat i legitimitat per “consens”). El problema és que, com a la polis atenesa, són molt pocs i sempre els mateixos els qui decideixen, i la participació democràtica està des del principi desequilibrada per l'absència de contrapunts esquerrans sòlids i combatius. Convido els lectors a visitar les pàgines de discussió a l'entorn de les entrades “Sionisme” i “Israel”. En elles, Kordas, Cansado i Yonderboy (heterònims de tres membres molt actius de la Wikipedia) sostenen, amb autoritarisme bel·licós i una encomiable preparació tècnica... tots els mites fundacionals de l'Estat sionista. El resultat final, com tots els lectors poden comprovar, s'aproxima molt mes a la posició dels tres guerrers sionistes que a la dels seus interlocutors en el fòrum, que amb prou feines proven d'introduir algunes tímides correccions. Afegiré que l'entrada “Israel” està protegida, és a dir, no pot modificar-se per part dels usuaris a l'espera de què la discussió dirimeixi definitivament el seu contingut. El mecanisme sembla sensat, però el cert és que l'advertència de provisionalitat és tan estable com el propi text al que tenen accés els lectors: l'estable provisionalitat de l'entrada “Israel” és la decidida per Kordas y Cansado, blindada provisionalment a tot canvi.


Afegiré també que Cansado, Yonderboy y Kordas, a més de “bibliotecaris” (és a dir, administradors de l'enciclopèdia virtual), formen part del Wikiprojecte Israel. Els Wikiprojectes són també uns molt sensats grups de treball especialitzat que s'encarreguen de tasques associades a un tema concret. La del Wikiprojecte Israel, segons declara la seva pròpia pàgina, és la de “garantir en el possible que Israel sigui tractat de forma equànime i neutral a la Wikipedia” a partir de la constatació de què “existeix un important seguiment anti-israelià al món, de caràcter polític”. No es pot ser més clar: la “neutralitat” està representada pel punt de vista d'Israel. Pot estranyar ningú que Kordas hagi estat un dels promotors de la censura al mitjà d'informació alternativa Rebelión a la Wikipedia?

Res de tot això resulta sorprenent: aquest biaix pro-sionista pot trobar-se també (menys marcat) a l'Enciclopèdia Britànica o a la Larousse. Allò sorprenent és que l'esquerra hagi cregut alguna vegada, i sigui creient-ho, que la Wikipedia és un projecte “d'esquerres”. No ho és i no té per què ser-ho. Com escriu Ariel Zúñiga en la seva defensa, es tractava originalment d'una iniciativa “d'elitisme democràtic”, el que sens dubte la convertia ja en un instrument interessant i superior als seus ancestres. Com que el saber ha de “lligar-se” a certs procediments interns de rigor i verificabilitat, per tal que la Wikipedia fos al mateix temps “democràtica” i “enciclopèdia” (i no “lliure”, concessió purament publicitària al liberal-libertarisme tecnològic dominant, però incompatible amb la producció de coneixement), calia que es proveís molt justament de procediments administratius de control. Però vivim en un món en el que per totes les escletxes s'escolen les mateixes forces, les realment existents sota el capitalisme globalitzador. I el que ha acabat succeint és que el caràcter “democràtic” de la Wikipedia ha permès que les més forts al món s'hagin fet forts també a “l'enciclopèdia lliure” i aquells procediments legítims de control s'hagin convertit –com en els nostres Parlaments i les nostres institucions– en instruments d'una dictadura “neutral”. El cas Rebelión no és sinó l'indici revelador d'una deriva burocratitzadora i antidemocràtica –per emprar novament les paraules d'Ariel Zúñiga– que amenaça amb “ideologitzar” definitivament (contra l'esquerra) les entrades no científiques de la Wikipedia.

Allò que l'esquerra ha de comprendre és que es tracta de protegir, i no d'obrir, els nostres mitjans ; i que el gran avantatge d'internet és que podem “tancar-los” davant del món, que és del que es tracta quan es treballa, com és realista d'assumir, en clara inferioritat de forces. I respecte de la Wikipedia, és clar que sí: utilitzem-la com totes, i amb més facilitat, per a consultes ràpides de dades i dates, per a informacions tècniques i científiques, però coneixent els seus límits i sense demanar més del que pot (i ha de) donar i denunciant els fraus i manipulacions puntuals cada cop que sigui necessari. En l'àmbit de la política i de la cultura, cap enciclopèdia pot estalviar-nos la lectura de molts llibres i molts –i variats– mitjans de comunicació. No hi ha coneixement lliure i no hi ha enciclopèdies definitives (ni tan sols les sempre provisionals). La lluita pel coneixement és inseparable de la lluita pels territoris.

* * * *

PS [16:30]: ja puc accedir a Rebelión i a l'article del Santiago.

PS2 [16:30]: S'afegeix a la festa Libertad Digital amb aquest article (per si hi havia algun dubte del la natura dels bàndols en conflicte). I en defensa de Rebelión, aquest article que he trobat a través del blog d'un dels amiguets dels "bibliotecaris anti-rebelión", que en titlla l'autor de "gilipollas profundo" i m'ha fet entrar la curiositat.

PS3 [17:00]: La il·lustració que acompanya l'article és obra d'Al2 i l'he agafada del blog Fiestóforo, afectat també per tota aquesta polèmica.

Saviesa popular

Avui, dues mostres de saviesa popular:

(1) A la ciutat asturiana de Gijón, al cim del turó de Santa Catalina (a la part més alta de la ciutat, antic baluard defensiu convertit en una zona d'esbarjo des d'on es pot contemplar el port esportiu i gran part de la ciutat), fa ja uns anys s'hi va instal·lar una escultura de Chillida, que du el nom pretensiós d' Elogi de l'Horitzó. Doncs bé, gràcies a la saviesa popular (que és molt sàvia, i popular) és reconeguda per la majoria de ciutadans com a La cagadora de King-Kong (o també com El vàter de King-Kong). Jutgeu vosaltres mateixos: abaix en teniu una foto. Personalment, no veig quina necessitat hi havia de fer-li cap monument a l'horitzó en un paratge que ja ofereix la possibilitat de contemplar-ne un de molt bell (i molt variat, segons les voluntats del cel del cantàbric). El millor elogi que se li podia fer era facilitar els millors espais per a gaudir-ne, i no aquesta enorme cagada (i perdoneu-me la metonímia).




(2) L'altre dia, la televisió madrilenya Telemadrid va suspendre l'emissió durant hores a causa d'un conflicte laboral. Doncs bé, durant tota aquesta llarga estona de desconnexió... van tenir una mitjana de 9.000 espectadors! Ja sabíem que el contingut de totes les cadenes és una porqueria. També que a moltes cases hi ha el costum d'encendre el televisor encara que no es tingui intenció de veure-hi res. Doncs ara ja tenim la quadratura del cercle: podem encendre el televisor i no cal que patim cap dels seus atacs a la intel·ligència! És clar que hi havia altres opcions més lògiques, però és que la saviesa popular de vegades té aquestes coses...

dissabte, 28 de juny de 2008

De nou, els de sempre

Arribat de Formentera, em trobo amb dues polèmiques desfermades: la del Manifiesto por la lengua común ("castellana, por supuesto") i la de la censura del portal Rebelión a la Wikipedia, l'enciclopèdia cada-cop-menys-lliure. Polèmiques que tenen en comú el fet de tractar-se de l'enèsima acció de dos grups que fa molt de temps que actuen, i que apareixen cíclicament disfressats sempre amb els ropatges de la llibertat, la justícia, el progrés i la modernitat: en el primer cas es tracta del nacionalisme espanyol que ja va redactar el famós Manifest dels 2300 (i estem parlant de l'any 1981, per a què quedi ben clar que són continuadors de l'obra d'extermini cultural del dictador Franco) ; en el segon cas, segons sembla, hi ha algun tentacle del poderós lobby sionista. Sobre la Wikipedia i Rebelión hi ha aquest article, i també en aquest altre i aquest tercer (i molts d'altres a la secció Conocimiento Libre). Sobre el Manifiesto, en destacaria aquest de Salvador López Arnal on es fa incís sobretot en alguns errors de la lògica interna del discurs (contradiccions, deduccions poc consistents, etc.). Només hi trobo a faltar una crítica ferotge al fet que tinguin la barra de tornar a fonamentar-se en la premissa liberal de què "són els ciutadans els qui tenen drets lingüístics, no els territoris ni molt menys les llengües mateixes" (premissa 2 del manifest), quan a l'Estat Espanyol, a dia d'avui, hi deu haver molts milers de ciutadans més (a part dels "històrics" catalans, gallecs i bascos) la llengua dels quals no és la castellana, sinó l'àrab, el xinès, l'amazigh, l'urdú, etc. "Raó de més", respondran llavors, "per a què hi hagi una llengua comuna". I llavors es fa encara més evident que pequen d'allò de què ens acusen als catalans, ja que miren cap al passat (cap a la Una Grande y Libre) i no cap al futur, on resultaria infinitament més útil usar l'anglès com a llengua comuna, sobretot en un context europeu on el castellà no és llengua principal (p.ex. a la Comissió Europea només s'hi poden usar l'anglès, el francès i l'alemany). O no? ¿O llavors sí que es podrà parlar i reivindicar d'una territorialitat que es remunta a San Millán de la Cogolla i que passa per Cervantes, els Reis Catòlics, el Segle d'Or i un llarg etzètera fins arribar al dia d'avui? Ai, aquests nacionalistes... PS: en Gabriel Bibiloni ha escrit un article molt interessant sobre el Manifiesto al Diari de Balears (que també podeu llegir al seu blog) amb una reflexió al voltant de la premissa liberal aquella de la que em queixava. També ha fet un apunt igualment interessant sobre per què la majoria de membres del PSOE no s'hi adhereixen.

divendres, 27 de juny de 2008

Formentera

Ahir vaig tornar de Formentera, cap a on vaig marxar (sense previ avís al blog, perdoneu-me) a passar 10 dies de vacances. He aprofitat per desintoxicar-me del cafè (espero aguantar fins dilluns, quan se'm torni a fer indispensable la dosi per a suportar la jornada laboral) i també d'internet (ja hi he recaigut, punyeta!).



Les vacances han estat delicioses. Tranquil·litat, puresa, serenor i, sobretot, senzillesa. La senzillesa de les quatre coses que molts éssers vius requerim (aigua, sol, aire, terra) i també d'aquelles quatre més que la civilització necessita per a no naufragar (conversa, reflexió, harmonia, amor). I al nostre voltant els estels, les brises, les aromes, els silencis i les platges de color turquesa que poc llocs com Formentera poden oferir. I tot plegat amb la Laura.

No sé si aquest blog se'n ressentirà, però he tornat tan buit i descansat que la major part de tota la voràgine humana (accentuada en una metròpoli com Barcelona) se'm fa terriblement antipàtica i sobrera. Els mals que la turmenten i els esforços i iniciatives per combatre'ls. Miro el prestatge carregat de llibres de política i d'anticapitalisme i els trobo feixucs i superflus. ¿Serà que no mostren tant un horitzó de justícia i senzillesa com un present carregat d'impotència i escassa voluntat per a assolir-los? ¿Serà que calen només quatre paraules (aigua, sol, aire, terra, justícia, amor) per a descriure el somni i en canvi assajos sencers per a donar comptes dels nostres errors, impotències, misèries i hipocresies? I em resulta molt enutjós haver de comprovar que Formentera és un somni, unes vacances, un luxe, una experiència passatgera ; i que Barcelona segueix sent la realitat, el non-plus-ultra, la condemna eterna.

dimecres, 11 de juny de 2008

Videojocs: Barcelona i Catalunya

(1) La propera tardor sortirà a la venda el joc WHEELMAN, ambientat a Barcelona i de l'estil de Grand Theft Auto (és a dir, destrucció, sang i violència). En aquest vídeo del Youtube en podeu veure algunes imatges, on també es contradiu la notícia apareguda als diaris de què no hi apareixen els Mossos d'Esquadra i només la Policia Nacional, ja que al minut 2:02 del vídeo es veu clarament una furgona dels Mossos. Una bona ocasió per a calar foc (virtualment) a aquesta ciutat de disseny (de merda) i civisme (de merda), ja que som molts a qui de ganes no ens en falten [per cert: per a contrarrestar la campanya vomitiva del ViscA Barcelona, s'ha posat en marxa el blog Sobreviure a Barcelona]. De moment, algunes veus oficials ja se n'han queixat perquè "dóna una mala imatge de la ciutat". (2) D'altra banda, els de SeleccioCatalana.cat estan celebrant una Eurocopa 2008 en paral·lel a la real, en què l'equip rus ha estat substituït per la selecció de Catalunya. Els partits es juguen amb el Pro Evolution Soccer, i els aniran penjant al Youtube. De moment, al primer partit van empatar a un amb Espanya (el podeu veure pitjant aquí) PS: començo vacances aquest divendres, però com podeu comprovar el meu caparró ja fa dies que no treballa...

dilluns, 2 de juny de 2008

Democràcia i socialisme (Espai Marx)

Com havia promès, dissabte vaig anar a les conferències que Espai Marx organitzava sobre socialisme i democràcia. La lectura que n'he de fer és molt positiva, ja que les intervencions (i el debat subsegüent) van ser molt interessants, i també perquè entre els ponents i els assistents hi havia destacats representants del moviment anticapitalista barceloní, dels qui en coneixia el nom i algun article (principalment a través de Rebelión) però no l'expressió (ni de la veu ni de la cara). Un d'ells, en Salvador López Arnal, avui mateix en publica un article entusiasta titulat "Un encuentro para la felicidad y la libertad" [article acompanyat per una fotografia en què, per si algú es vol fer una petita imatge de la meva persona, apareixo assegut al mig de la tercera fila, amb camisa fosca ;-) ] I m'agrada que algú bregat i experimentat com el López Arnal també n'hagi extret una lectura positiva, perquè temia que el meu optimisme fos més aviat fruit de la meva nul·la experiència en reunions i actes d'aquest tipus i hagués vist espurnes revolucionàries on només hi hauria hagut foc d'encenalls. La reunió va palesar que hi ha un seguit de corrents marxistes (gent de Kaos en la Red, d'Espai Marx, de Rebelión, etc.) que conflueixen en la reivindicació d'una postura tan i tan radical que allò que es demana són senzillament "els principis de la tradició il·lustrada, l'Estat de Dret, el republicanisme i la democràcia" (Joaquín Miras) i no pas "la reinvenció de la pólvora ni la creació de cap home nou més enllà del Dret" (Carlos Fernández Liria), conceptes i enfocaments que ens hem deixat arrabassar i apropiar per la dreta i que caldria recuperar i reubicar allà on correspon, aprofitant també l'avinentesa que avui mateix a Veneçuela s'està provant de dur a terme aquest antic projecte il·lustrat (tesi que ja defensava Carlos Fernández Liria en el seu llibre Comprendrer Venezuela, Pensar la Democracia, que ja vaig ressenyar en aquest bloc). Tot plegat, i el fet que la conjuntura de crisi econòmica mundial fa que cada cop més gent desconfiï de les bondats i promeses del sistema imperant, conviden a somiar en una època interessant de reivindicacions i lluites socials que ens trauria d'aquesta "llarga travessia pel desert" pel que fa massa anys que transita l'esquerra. Però com que de la necessitat cal fer-ne virtut, d'aquests deserts també n'ha sortit una nova manera de fer política, que deixant enrere les diferents purgues i baralles per la puresa ideològica que malauradament han caracteritzat l'esquerra, ha format "diferents grups de nòmades" (com els ja citats Espai Marx, Kaos, Rebelión, etc.) que quan convé uneixen forces i horitzons. En aquest sentit s'havia pronunciat la nit abans Pascual Serrano durant la presentació del seu darrer llibre (que ressenyaré aquesta mateixa setmana, si puc), tant a propòsit de Rebelión ("tenim la virtut que fa quinze anys que funcionem i només ens hem hagut de reunir unes 6 vegades") com de la possibilitat de fusionar-se amb d'altres grups, opció que Pascual Serrano considera innecessària perquè "resulta tan o més eficient (i molt més controlable) mantenir-se separats, i poder unir esforços sempre que convingui o interessi, com ara mateix en aquesta xerrada". I tots tan amics. La primera intervenció va ser la del Santiago Alba Rico (a qui no vaig poder conèixer personalment, a primera hora perquè m'ho va impedir la meva timidesa, crescuda entre tanta gent que ja es coneixien entre ells, i al final perquè el debat es va estendre més enllà de les 14:30h, i jo vaig haver de marxar corrents perquè havia de ser a les 15h pencant a la llibreria), que va fer un breu però molt ben cohesionat passeig per algunes de les seves principals teories, principalment la de la pedagogia del milió de morts ("cada quaranta anys cal matar gairebé tothom i deixar votar els supervivents") i la del capitalisme caníbal amb el seu principi de la fam destituent (és a dir, la destrucció per part del capitalisme de la diferenciació antropològica bàsica entre les coses de menjar, les coses d'usar i les coses de mirar, esdevenint totes coses comestibles). També va incidir en el fet de què l'esquerra ha d'acceptar, enfront d'un capitalisme que estén tota mena de drets i llibertats (fins i tot la llibertat total per a fer qualsevol cosa, que invalida la resta de llibertats assolides), la idea d'haver de ser repressiva. En aquest sentit, podeu llegir dos dels seus últims articles que he traduït al català: En favor de la censura i els primers paràgrafs de Variacions sobre el tema del socialisme. La conjunció entre aquella idea de la fam i aquesta de la repressió l'exemplifica amb l'assemblea d'Atenes votant si cal assassinar els habitants de Mitilene, violar les seves dones i esclavitzar els seus fills (és a dir, menjar-se'ls a tots), ja que "el socialisme ha d'oposar-se a aquest plebiscit constant de la fam i censurar aquests actes de canibalisme, incompatibles amb la veritable democràcia", ja que "allà on domina la fam és impossible organitzar-se". També va recordar-nos que tampoc no és possible la ciutadania sense llibertat, i que per tant (seguint la diferenciació de Diderot) sota el capitalisme la gran majoria de la població no som ciutadans que mantenim relacions públiques i lliures, sinó súbdits del mercat que només podem mantenir relacions privades. En poc més de mitja hora, doncs, el Santiago Alba ens va il·luminar amb les seves paraules de la mateixa manera que ja ens tenia acostumats amb els seus textos, i no puc estar més d'acord amb les paraules que li va dedicar el Martín Rodrigo (d'Espai Marx) quan va presentar la seva intervenció: "té el do de confirmar moltes de les nostres intuïcions, de posar-li les paraules adequades". Tot seguit va seguir en Joaquín Miras, que va fer un petit repàs històric pels conceptes de democràcia i república, els dos horitzons que ha de tenir qualsevol moviment d'esquerres, ja que "democràcia és estendre els drets republicans a tots els habitants, i no només als ciutadans". Allò ideal seria també estendre la ciutadania a tothom, però això és impossible amb el capitalisme, que necessita de treballadors, i els assalariats per definició no són persones lliures. També ens va dir que "la democràcia no és una institució sinó un moviment", i va citar la figura del Manuel Sacristán per a recordar que "el republicanisme és un pensament praxeològic", és a dir, "un pensament producte de la pràctica, de les lluites ; un saber col·lectiu i deliberat que sorgeix d'aquesta praxi". En tercer lloc va parlar en Carlos Fernández Liria, que va dir que hauria d'improvisar perquè els dos conferenciants precedents ja havien dit (i massa ben dit) el que ell volia explicar. Va insistir amb la idea que els marxistes hem de recuperar els conceptes de ciutadania, democràcia i estat de dret, ja que algunes esquerres "han volgut reinventar la pòlvora i han fet un ridícul massa sagnant", perquè "s'ha volgut anar més enllà del Dret", "crear una consistència moral a la que no calgués el Dret, un superhome moral que no respongués sinó a si mateix", i es va caure en un "puritanisme voluntarista i militant" quan no directament en un "culte cec a l'autoritat" mentre es tacava la terra amb sang i dolor. Dit això, va retirar el micròfon del seu suport, va abandonar la taula i es va dirigir a una pissarra (es nota que és professor!) per a delectar-nos a tots amb un parell de gràfiques mentre deixava escapar el showman que porta dins. Amb la primera gràfica ens va mostrar que "la política ha d'arrossegar la realitat cap a l'assoliment total de l'Estat de Dret", i que si bé l'esquerra algun cop s'hagués pogut equivocar amb els mitjans per a aconseguir-ho (va parlar de la guillotina i va aprofitar per a comentar la tesi de Saint-Just segons la qual els reis han de ser guillotinats sense judici, ja que ocupen el lloc de la ciutadania de tal manera que la impossibiliten de facto), això era directament impossible amb el capitalisme, que cada vegada fa més grans les diferències entre els privilegiats i els pobres. Amb una segona gràfica (que podeu veure en el seu famós article publicat al diari Público: ¿Quién cabe en el mundo? ) ens va parlar de la inviabilitat del que molts liberals (siguin de dretes o "d'esquerres") anomenen el "desenvolupament sostenible", ja que posa de manifest que per a què tot els habitants del món poguessin viure amb el mateix Índex de Desenvolupament Humà (IDH) que els EEUU caldrien més de 5 planetes Terra per a fer-ho possible. Va aprofitar per a recalcar que Cuba és l'únic país que aprova aquest IDH i que alhora és sostenible ("tot i que alguns ho justifiquen pel bloqueig que pateix per part dels EEUU"). Com a curiositat, i fruit de la seva vocació d'historiador de la filosofia, va comentar que allò que Hegel considerava "l'astúcia de la Raó", Kant ho havia considerat "la taca pútrida", "el pecat original", que és quan les persones que no necessiten de fer el mal es consideren bones. L'esperit dels nostres temps, vaja. Finalment, va parlar l'economista ("i com que sóc funcionari, ben pagat") Joaquín Arriola, que va començar atacant el plantejament dominant segons el qual la democràcia només és possible amb el capitalisme, per a centrar-se tot seguit en el concepte de planificació econòmica, que va afegir en el sac d'elements que ens havíem deixat robar per la dreta i que calia recuperar. Ens va recordar que ja David Ricardo, fundador de l'economia política, reivindicava la intervenció sobre la realitat, i que per molt que els liberals diguin abominar la planificació, l'han seguit practicant sota noms diferents (p.ex. regulació o intervenció), fins al punt de què als anys 70 el major sistema de planificació no era la URSS sinó el Pentàgon (i que les grans empreses, per exemple General Motors, planifiquen cada 5 o 10 anys els productes que oferiran però només cada 2 o 3 anys els llocs on invertir la seva liquiditat, actualment la principal font de beneficis). També va comentar que l'argument més important que es va donar als anys 30 en contra de la planificació (Hayek?), és a dir, que era tècnicament impossible de resoldre l'immens flux d'informació, ara ha quedat invalidat amb internet i les noves tecnologies. Sortint-se d'allò estrictament econòmic, va declamar en favor de la repolitització dels espais de socialització capitalistes (p.ex. les escoles). PS: a Kaos en la Red hi han penjat aquesta ressenya amb fotografies i alguns àudios.