dissabte, 30 de juny de 2007

Un globus, dos globus... 7 ferits

En sortir de la feina, i en menys de 100 metres, he pogut comprovar que la meva percepció anímica dels esdeveniments difereix força del comú dels mortals. Per començar, només travessar el Passeig de Gràcia m'he trobat amb un bon merder de gent i sirenes. Primer he pensat que seria algo de la manifestació per l'orgull gai (sortien de Plaça Universitat), però quan he vist que hi havia molts mossos i encara més ambulàncies he començat a témer una desgràcia. Però la gent del voltant semblava contenta, i no és la resposta que un s'espera davant d'una desgràcia. Però no, m'equivocava (en lo de l'esperança, no en lo de la desgràcia), ja que la majoria semblaven contents de poder ser testimonis d'un accident en el que un cotxe havia pujat a l'acera i ferit 7 vianants. Bé, contents no tots, però com a mínim sí excitats davant de tan extraordinari esdeveniment, que no dubtaven d'enregistrar en tota mena de mòbils i càmeres, o bé referir telefònicament a familiars i amics ("ooostres, tiiiia, a què no sats que acaba de passar?" li xisclava amb emoció al seu mòbil de disseny una noieta de no més de 13 anys i vestida com una puta). Se m'ha fet un nus a la panxa (ajudat pel mig litre d'orxata que ens hem fotut aquesta tarda) i he enfilat cap a Gran Via. Mentre m'esperava al semàfor, a algú de l'altra banda se li ha escapat un globus amb forma de cor, que ràpidament ha volat amunt fins fer-se ben petit i brillant. Molts dels que esperaven amb mi a què es posés verd han deixat anar un "ooohhh!" de sorpresa, i se'ls ha il·luminat un somriure d'allò més càndid mentre se'l miraven. Una parella fins i tot s'ha agafat de les mans i s'han mirat com els enamorats es miren a les pel·lícules. A mi, en canvi, se m'ha fet un altre nus a la panxa: m'ha fet pena aquell pobret cor desassistit i totalment a mans dels capricis del vent. I també la persona a qui se li hagi escapat. I fixar-me en el detall que el cordill que en penjava era molt i molt llarg.

En espanyol, en espanyol!

Aquesta setmana ens ha arribat a la llibreria l'enèsima publicació de l'òrbita Ciudadanos, una una nova reafirmació de les seves tesis (concretament, aquella segons la qual a Catalunya tenen vetats, prohibits i sabotejats els mitjans de comunicació). Li he dedicat alguna ullada, aprofitant que ha estat un dissabte molt avorrit i amb pocs clients. Com era d'esperar, un munt de ximpleries, prejudicis i esforços retòrics per a afirmar-se com a nacionalista espanyolista sense emprar les paraules "nacionalista" ni "espanyolista". Això sí, promet ser francament més divertit que les "Memòries d'un dissident" del Xavier Pericay, que a part de no aportar cap element interessant per a defensar o justificar la seva progressió vital (de fet, l'única idea que te'n queda és que fins als 40 anys va ser un imbècil que era incapaç d'adonar-se del que tenia al seu voltant), a sobre em va avorrir fins a l'extenuació. Però la Giménez Barbat aquesta és tot un caràcter, i ja deixa ben clar, amb les primeres entrades del seu "Diari d'una escèptica", que és la culminació perfecte de l'evolució humana, tant a nivell físic (diu que està molt bona) com intel·lectual (es considera hereva de les millors tradicions racionalistes, liberals i antidogmàtiques). La perfecció en persona, vaja. Bé, encara no: el seu diari sembla una explicació de l'última purga necessària per a assolir tal perfecció: la substitució del seu catalanisme natural (i, per tant, imposat) i provincià per l'espanyolisme racional (és a dir, triat) i d'abast (y destino en lo) universal. Prometo fer-ne una entrada específica d'aquí a un temps, però n'avanço una cirereta (i cito de memòria): "hi ha infinitats de maneres de ser espanyol, però només una de ser català: la nacionalista". Eps, que té raó! Però cal entendre aquesta seva frase com una denúncia del jou nacionalista i no com una constatació de què si algú vol viure normalment en català (i no renunciar, per exemple, a mantenir la seva llengua en una conversa) ha d'acabar treient la falç de la dignitat i el sarró de les explicacions històrico-sòcio-culturals. De fins a quin punt d'estupidesa arriba aquesta embestida del nacionalisme espanyol, en tenim un bon exemple en l'esbroncada que va rebre ahir la Marta Sánchez a Madrid quan provava de llegir el discurs de l'Europride 2007. Com era lògic per a l'acte central d'un esdeveniment d'abast europeu (havien arribat homosexuals d'arreu del continent), la pregonera tenia la intenció de llegir el missatge en anglès i en castellà. Però no li van deixar acabar, interrompent la part en anglès amb crits de "en español! en español!". Ingenu de mi, jo encara pensava que els homosexuals serien un col·lectiu conscienciat amb d'altres casos d'injustícies i d'abusos de la història, però cada dia sembla més clar que el nacionalisme espanyol és un sentir més transversal i més arrelat que no voldríem. I, vista aquesta reacció a l'Europride, no m'estranya que a Espanya pensin el que pensen del nacionalisme català. La palla a l'ull de l'altre. PS [diumenge]: bonica perla també la d'aquesta nena de Mataró que s'ha emprenyat perquè li han suspès el català i ha escrit una instància en la que diu el següent: "no encuentro justo que me hagan repetir por una lengua que no sirve absolutamente para nada y que si sales de su querida Catalunya no sirve para nada saberla". Encantadora, oi? Com a mínim, quan diu lo de "su Catalunya", accepta que existim com a realitat nacional ; ara bé, que siguem petita i insignificant davant de l'enormitat de la Gran Patria Española sembla provocar-li desitjos de fer progressar la història a base d'eliminar aquesta mena de petits inconvenients. Però que no havíem quedat que els camps de concentració els construíem els catalans?

dimecres, 27 de juny de 2007

Traspàs de Sant Pere

La setmana després de l'infern de Sant Joan la podria anomenar la del traspàs de Sant Pere, perquè el pitjor ja ha passat però encara no puc sentir-me deslliurat del tot de les obsessions espetardants. La nit del 28 també la passo reclòs, tot i que és veritat que mai en la meva vida ha resultat una revetlla traumàtica, perquè no tiren massa petards. Durant el dia encara se n'escolta algun, i per això només gaudeixo de règim condicional i no m'allunyo gaire de comissaria. A més, com que torno a la feina després de 15 dies de vacances, estic en fase de readaptació de les meves rutines: de les tot just adquirides de nocturnitat cap a les rutines laborals habituals, quedant-me de moment amb el pitjor de totes dues, de tal manera que no tinc son fins les dues de la matinada però m'he de llevar per collons a les set. I tot el dia vaig desajustat i mort de son, i ni a la feina treballo ni a casa faig res de profit. El bloc se n'està ressentint, sense anar gaire lluny. Això sí, en el fons m'encanta aquesta sensació d'estranyament amb qualsevol rutina. El cap no està fixat ni atontat per les innumerables categories que ordenen la nostra quotidianitat, i vola lliurement per damunt dels objectes i situacions de sempre però mirant-se'ls amb ingenuïtat curiosa. És clar que llavors te n'adones més de la precarietat i cutreria dels elements que conformen aquelles rutines, i es produeix una barreja embriagadora entre l'alegria de l'infant que explora i la resignació trista de l'esclau que deplora. Perdó pel rodolí. PS: el meu personatge travessa les fronteres de la Gran Xarxa, i acaben de publicar un llibre que està dedicat, entre d'altre gent, a en Joan Vecord. En tornaré a parlar d'aquí a no res.

diumenge, 24 de juny de 2007

Nit de Sant Joan

Són quarts de quatre de la matinada, els petards comencen a remetre i no trigaré gaire a anar-me'n a fer nones. Fa ja moltes hores que porto taps a les orelles i, al damunt, els cascos connectats a l'ordinador. No és que em faci mal el cap, però la meva percepció auditiva fa massa estona que està sent enganyada i tinc la sensació de surar en un món a mig camí de la pantalla de l'ordinador i dels paratges onírics de la meva imaginació desbordada. Sí, m'està passant factura el visionat seguit de tants i tan variats estímuls. He vist, d'una tirada, Hostel 1, Last Days (la dels últims moments de la vida del Kurt Cobain, un conyàs) i Diario de un escándalo. I ara fa una estona que em dedico a navegar per internet sadollant les curiositats de tot tipus que m'ha provocat aquesta sessió triple i golfa: la vida de Chung Ling Soo (un mag americà que es feia passar per xinès i que només va desvelar la seva anglofonia quan li va sortir malament el truc d'aturar una bala amb les dents i va tenir que demanar ajuda... massa tard, pobret), biografies del Curt Cobain i fotos de la Cate Blanchett. Sí, és patètic però vull que sigui la seva cara de princesa la que estigui fixades a la meva retina quan em fiqui al llitet. Les seves i les de la... Darlene... la filla passota de la Roseanne ( interpretada per la Sara Gilbert). He descobert que n'estic enamorat! Bueno, ho he redescobert, perquè del que de fet me n'he adonat és que de petit m'havia agradat però mai ho havia sabut entendre o acceptar. Me n'he adonat mentre voltava i revoltava pàgines sobre sèries antigues (és que aquesta nit em poso encara més nostàlgic que l'habitual), i m'ha fet gràcia trobar (redescobrir també?) que el George Clooney era aquell jefe exigent i guaperes que tenia la Roseanne. I així, navegant per algunes pàgines en les que es parlava d'aquesta sèrie mítica, m'he fixat que la Darlene em mirava. Bueno, potser me l'he mirat jo primer, però aquestes coses al final no importen, sinó que ens hem mirat i prou. I m'han vingut records i reproduccions d'estats d'ànim d'ara fa més de 10 anys. Sí, ai las, deus del Parnàs, me l'havia estimada... I bé, com que la Nit de Sant Joan és màgica, aprofito per anar-me'n al llit amb la Cate Blanchett i amb la Darlene. No crec que els importi: aquesta és lesbiana i aquella s'ho ha fet amb un jovenet. Llàstima que ja sigui tan tard i que, ademés de màgica, aquesta sigui la nit més curta de l'any.

dissabte, 23 de juny de 2007

Les joies de la família, la CIA i Northwoods

La CIA ha decidit fer públics alguns dels documents amb què es fa evident la seva relació ara fa uns anys amb activitats il·lícites de tota mena: complots per a assassinar líders estrangers ("encara que mai hem tingut èxit"), espionatge, seguiment a periodistes, robatoris, segrestos i fins i tot experiments mèdics sense coneixement dels implicats. Però tot plegat em fa mala espina, i tinc la sensació que amb la publicació d'aquestes joies de la família (nom amb què han batejat els documents ara desclassificats) només pretenen contenir la creixent malfiança de la gent envers la CIA (a propòsit, sobretot, de l'escàndol dels vols il·legals per territori europeu per a transportar presoners fins a països on poder-los torturar sense el pes de la mirada escrupolosa de la justícia). Vull dir que em temo que no ens ensenyen, ni molt menys, les millors peces del joier. En qualsevol cas, tot plegat no té cap importància. Ja fa uns anys que es van desclassificar també els papers de l'Operació Northwoods, i tampoc no va passar res. ¿Que ja sabem que el govern de Kennedy es va plantejar de fer estavellar un avió comercial sobre una gran ciutat americana per a justificar una invasió de Cuba?? No passa res. Que ja sabem que un atemptat similar ha servit per a justificar una guerra a l'Iraq de la que realment ens interessa el petroli i les inversions que se'n deriven? No passa res. Que ara ja sabrem la implicació de la CIA durant molts anys en atemptats contra la llibertat als cinc continents? Tampoc passarà res. Avui el que toca es treure's les opos i així demà poder guanyar calés i viure tranquil·lament. I, sobretot, que no vingui cap Chávez i pretengui redistribuir equitativament els recursos, és a dir, disminuir dràsticament el luxe amb què vivim la classe privilegiada europea. Bueno, d'aquest ja se n'encarregarà la CIA, també! I quan ens n'informin, igual que avui, la informació no ens farà més lliures sinó tot lo contrari: més esclaus i més còmplices de les barbaritats comeses arreu. Però pel nostre benestar, això no ho oblidéssim.

dijous, 21 de juny de 2007

Rally, esport nacional català

Tal i com ens informa el diari Avui, els catalans tenim l'opció de no haver de renunciar a la nostra nacionalitat quan competim a les curses de Rally. Bé, pròpiament només quan juguem amb el Collin MacRae DIRT, però ja és més del que ens ofereix la merda d'Estatutet que vam parir, oi? Tant de bo s'hi pugui competir per internet, perquè té el seu morbo la possibilitat de col·locar un pilot català dalt de la taula de competicions mundials! A poquet a poquet anem fent camí: fa uns dies era el partit de futbol sala contra la selecció espanyola (la d'aquells pobrets als qui haurem de sortir a defensar els catalans perquè els seus encara els multaran per haver demanat el seu himne) ; després lo de la Fira de Frankfurt fent d'aparador per a la nostra cultura (mal que li pesi a La Vanguardia, que de tan delirar ha fet que Vilaweb li dediqui l'editorial) ; i encara un article a la CNN segons el qual Barcelona és la capital d'un país sense estat. Sort en tenen que ETA va trencar la treva, que alguns estan disposats a mantenir l'orgull patri cremant senyeres i que la nostra (?) policia s'entreté apallissant detinguts i multant conductors que s'expressen en català.

dimecres, 20 de juny de 2007

Merda de pel·lícules

Com ja em temia, a mesura que s'acosta Sant Joan vaig dedicant menys hores a la lectura (de fet, porto 3 dies llegint només els diaris) i més a la tele. I això que un mínim de criteri m'hauria hagut de fer tornar de pet a la lectura tot just amb la primera pel·lícula que se'm va acudir de mirar pel satèl·lit! Són molt dolentes! Domino, Serpientes en el avión, Un buen año, Silent Hill, Que les den... ni una que valgui la pena, però jo cada tarda i nit com un gilipolles robant-li minuts al rellotge. Avui, a sobre, tinc un apassionant partit del Barça amb no-sé-quin equip sudafricà. Uau! A Indymedia han anunciat una interessant xerrada-debat sobre el procés Veneçolà, on hi participarà el Luis Alegre. Si aconsegueixo de superar dignament el Sant Joan (tot just serà el dia 25) hi aniré. A Vilaweb van penjar fa uns dies una entrevista en vídeo a en Josep Termes, i avui hi ha un article sobre la nefasta introducció del mercat en l'àmbit educatiu. També s'hi feien ressó d'un vídeo al Youtube del primer escamot contra l'ocupació peatonal dels carrils bici. A Rebelión segueixen publicant anàlisis interessants sobre les potineries dels EEUU a l'Orient Mitjà (en destacaria aquesta sobre Palestina i aquesta sobre el Líban). I també un exemple clar del que és bon periodisme.

dilluns, 18 de juny de 2007

Paradoxes de la democràcia

Fent zàping, m'he trobat que a les notícies d'Antena 3 parlaven del nou govern palestí, i m'hi he quedat per a veure la notícia sencera. Com a la majoria de mitjans que he consultat, han omès el detall de què Salam Fayad havia treballat a l'FMI, però el que m'ha fet més gràcia de tot ha estat al final, quan l'enviat especial s'ha permès la següent reflexió (i cito de memòria): "el partit que havia obtingut menys vots ha declarat il·legal el que n'havia tret més... paradoxes de la democràcia!". A mi se m'acudeixen d'altres denominacions menys evasives per al mateix fet, però sembla que ara està de moda considerar aquesta mena de situacions només com a paradoxes (com quan fa un parell de dies feia referència a les declaracions del director de l'International Crisis Group a l'Orient Mitjà). I res de bo aportarem per a superar aquestes agressions (a Palestina en particular, al Dret i a la Dignitat en general) mentre ens les mirem com a mers reptes per a l'intel·lecte. Per a contrarestar les mancances dels grans mitjans d'informació, a Rebelión avui podem trobar tres articles una mica més aclaridors: 1 , 2 i 3. I a l'Indymedia publiquen (des de l'esquerra anarquista) una crítica al govern d'Hugo Chávez.

diumenge, 17 de juny de 2007

Palestina? Se l'han follat! [Salam Fayad]

Gairebé no queden vestigis de democràcia a Palestina. Els americans se l'han follat i han assenyalat amb el ditet a Salam Fayad [valgui la redundància fònica], conegut tecnòcrata i ex-funcionari de l'FMI, com a primer ministre del nou govern de l'Autoritat Nacional Palestina. Si acaben avenint-se als seus designis (com sembla que està resultant), els EEUU han anunciat que retiraran el bloqueig al que tenen sotmesa Palestina. Tot plegat confirma novament (tot i que no calia, gràcies) dues de les coses que he denunciat a les meves últimes entrades: (1) que la democràcia està bé mentre governin els que cal que governin (i d'això l'Orient Mitjà és una font d'exemples, com es pot llegir en el darrer article de Robert Frisk) i (2) que, tanmateix, els interessos de l'economia capitalista queden sempre per damunt de la política (és a dir, de la democràcia). I d'aquí a un temps, quan s'hagin massacrat entre ells, es complirà també la terrible pedagogia del vot capitalista del Santiago Alba Rico, i ens trobarem amb una nova generació de Palestins preparats per a votar, finalment, l'opció encertada.

Llegint la premsa (17/06/07)

És algo que ja sabia, però se'm confirma amb un article de Rebelión que no sóc l'únic a qui desesperen certs articles de La Vanguardia que no tenen altra finalitat que mentir i manipular (en aquest cas, sobre la xarxa d'internet a Cuba).

També m'entero que Bush, com Chávez, vol legalitzar gran quantitat dels indocumentats que hi ha al seu territori. Bé, hi ha alguna diferència: a Veneçuela és per higiene democràtica i es vol estendre la ciutadania entre tots els habitants del país, mentre que als EEUU s'han adonat que els falten reclutes i volen convèncer alguns dels immigrants que ja han aconseguit de travessar la frontera que vigilin amb les armes a altres immigrants com ells, per a què no la puguin passar més. Una traïció als orígens que serà compensada, quan hagin acabat el sevei militar, amb la ciutadania.

En relació a aquestes coses que tothom sap però que oficialment es neguen durant molt de temps fins que ja són inòcues (com lo de brutalitat policial a Gènova a què em referia fa poc), cal afegir-hi les declaracions d'Herrero de Miñón a la SER (i davant de Carrillo!) en les que confirma que un dels objectius de la Transició era desactivar el Partit Comunista. Evidentment, hores d'ara no cal esperar una reacció massiva i emprenyada de votants actuals del PSOE que van ser enganyats. Ara ja és massa tard, i la gran majoria deuen viure còmodament apoltronats i feliços de poder perpetuar els seus privilegis votant aquesta farsa de bipartidisme que hi ha a Espanya. En certa manera, cal reconèixer que aquella manipulació reconeguda per l'Herrero de Miñón va tenir el mèrit de posar cadascú al seu lloc: gràcies a ella, molts es van descobrir veritables votants de l'acrític PSOE molt abans que les exigències de l'edat els haguessin oblidat a renunciar a les utopies comunistes.

PS: l'única notícia alegre ha estat el seguiment de la investidura com a regidor de Reus de l'Ariel Santamaria de la CORI. Beneficiaris també del vot crític i de protesta, aquest partit juantxi pot posar en evidència moltes de les mancances, defectes i rutines desidioses dels nostres representants polítics, a més de suposar un acostament real entre les institucions i el poble (encara que sigui en la seva cara més fiestera i friqui). És trista la falta d'un partit realment interessat en defensar la ciutadania contra les agressions que pateix. Però, entre tant de farsant amb corbata, visca la farsa festiva de la CORI!

PS2: aquesta matinada (a les 0:30h) per TV2, s'emet l'especial Hacia dónde va Latinoamérica?, amb la participació de Pascual Serrano (colaborador habitual de Rebelión, que ja n'ha fet una crònica parcial). Pot ser interessant, perquè també hi haurà l'Horacio Vázquez Rial, columnista de Libertad Digital...

dissabte, 16 de juny de 2007

Agressions capitalistes a governs (2 de 2)

[Precedeix una breu introducció (part 1 de 2)] 

-L'Argentina: entre 1976 i 1983 la dictadura militar produeix 30.000 mort i desapareguts, com a conseqüència del principi establert el 1977 pel general de brigada Manuel Saint Jean, governador de Buenos Aires: “primer matarem tots els subversius, després els seus col·laboradors ; després els simpatitzants ; després els indiferents i, finalment, els tímids”.

-Xile: segons relat d'Edward Korry (ambaixador d'EEUU a Xile 1967-70), l'any 1964 quan Salvador Allende i Eduardo Frei es van presentar a les eleccions, la CIA es va gastar 2,7 milions de dòlars en organitzar aquestes eleccions ; encara molt més diners van ser aportats d'arreu del món, p.ex. el Partit Demòcrata-Cristià d'Itàlia i el d'Alemanya, el Vaticà o les cases reals de Bèlgica i d'Holanda, tots canalitzats per la CIA. Llavors els va funcionar, però quan el setembre de 1970 Allende va aconseguir guanyar les eleccions, Kissinger i Nixon van ordenar a Korry contactar amb les altes instàncies militars per tal d'organitzar un cop immediat abans del 4 de novembre, quan havia de prendre possessió del càrrec. Malgrat l'oposició de Korry, la CIA va organitzar el cop amb l'ajuda de Paul Wimert (agregat militar de l'ambaixada nordamericana), però René Schneider, Cap de l'Exèrcit, no s'hi va avenir. Els EEUU van haver d'esperar uns anys molt tensos, fins el cop d'Estat de Pinochet l'any 1973. Després de 16 anys de dictadura (3.000 morts, 3.196 desapareguts, 35.000 torturats i 200.000 exiliats) es va declarar que els temps ja estaven madurs per a la transició i consegüent resurrecció de la democràcia. Els propòsits “pedagògics” del dictador, i els límits de la democràcia restaurada per ell mateix, van ser explícitament expressats en una famosa declaració poc abans de les eleccions de 1989: “ estic disposat a acceptar el resultat de les eleccions, mentre no guanyi cap opció d'esquerres”. També va dir que “si em toquen un sol dels meus homes, s'ha acabat l'Estat de Dret”. 

-El Salvador: entre 1980 i 1991, la guerra civil causa 75.000 morts i desapareguts, la major part a mans de l'exèrcit i dels esquadrons de la mort al seu servei.

-Paraguai: entre 1954 i 1989, al règim del general Strossner se li imputen al voltant d' 11.000 mil desapareguts i assassinats, a més de centenars de presos polítics i exilis forçats. || S'hi dóna també un trist precedent al segle XIX: l'any 1864 el ministre anglès a Buenos Aires, Edward Thornton, va enviar un informe a Londres sobre el comportament del president del Paraguai, Francisco Solano López, on s'hi explicava com “s'estaven infringint tots els usos de les nacions civilitzades”. Textualment, el delicte era que “els drets d'importació són del 20 o 25%, mentre que els d'exportació del 10 al 29%”. Així, l'any 1865, finançats per bancs anglesos, l'Argentina, Brasil i l'Uruguai van envair el Paraguai i el van “civilitzar”exterminant-ne cinc sisenes parts de la població: si llavors hi havia 1.500.000 d'habitants, al final de la guerra (1870) només en quedaven 250.000. 

-Perú: entre 1980 i 2000, segons l'informe de la Comissió per la Veritat i la Reconciliació, hi va haver 70.000 morts i 4.000 desapareguts. El general Luis Cisneros Vizquerra, president del Comando Conjunto de las Fuerzas Armadas, va declarar l'octubre de 1983: “per tal que les forces policials puguin tenir èxit, cal començar matant senderistes i no senderistes. Matar a 60 persones i potser entre ells n'hi hagi tres de senderistes. Aquesta és l'única manera de guanyar la subversió”.

-Guatemala: l'any 1944 Juan José Arévalo va guanyar les eleccions i va intentar tirar endavant un Codi del Treball que legalitzava els sindicats. La United Fruit Co. va finançar durant el seu mandat fins a 32 intents de cop d'Estat. || L'any 1951 va sortir president Jacobo Arbenz amb el 65% dels vots ; tres anys més tard eren envaïts pels EEUU. Eisenhower declararia (1963): “vam haver de desfer-nos d'un govern comunista que havia assolit el poder”. || Entre 1960 i 1996 es van registrar 50.000 desapareguts i 200.000 morts, el 93% dels quals víctimes dels militars segons la comissió d'Aclariment Històric de 1999.

-Indonesia: de 1945 fins 1968 havia governat Sukarno, un nacionalista moderat que el 1948 havia reprimit durament una reforma agrària recolzada pel Partit Comunista, causant 36.000 morts. Però la comunitat internacional no semblava importar-li la població indonèsia fins que l'any 1965, davant de l'amenaça que els comunistes guanyessin legalment les eleccions, els EEUU van imposar un bloqueig al país i van acabar organitzant el cop d'Estat del general Suharto, amb el que van morir entre 250.000 persones (segons la CIA) o més d' 1.000.000 (segons Amnistia Internacional). Són reveladores les paraules l'any 1963 de Willian Kintner (un antic càrrec de la CIA): “si el Partit Comunista es capaç de mantenir la seva existència legal, és possible que Indonèsia pugui ser el primer país del sudest asiàtic que sigui pres (sic) per un govern comunista de base popular i legalment escollit”. No és un lapsus retòric ocasional, sinó expressió de la norma: quan els comunistes guanyen unes eleccions, de fet no les guanyen sinó que “prenen el país”.

-Uruguai: entre 1973 i 1985 un de cada cinc ciutadans va passar per la presó ; un de cada deu va ser torturat ; una cinquena part de la població (600.000 persones) es van veure obligades a emigrar ; centenars van desaparèixer i d'altres, senzillament, van ser assassinats.

-Haití: entre 1957 i 1986, sota la dinastia dels Duvalier, van ser assassinades més de 200.000 persones. || Més recentment, cal afegir-hi els milers de víctimes del cop d'Estat de Raoul Cedras contra Aristide el 1991. Aristide era un teòleg de l'alliberament que havia aconseguit escapar d'alguns atemptats per part de la policia hereva del dictador Duvalier, i va aconseguir un 67% dels vots enfront del 14% de Marc Bazin, antic funcionari del Banc Mundial i candidat dels EEUU. Aristide s'havia proposat augmentar el salari mínim d'1,76 a 2,94 dòlars per dia, i l'USAID (Agència per la Inversió i Desenvolupament dels EEUU) s'hi va oposar al·legant que significava una greu distorsió del cost de mà d'obra. Les societats nordamericanes d'encaix establides a Haití (és a dir, quasi totes les societats estrangeres) van concordar amb l'anàlisi de l'USAID i, amb ajuda de la CIA, van preparar i finançar el cop d'Estat. || Malgrat tot, Aristide va tornar a guanyar l'any 2000, i va ser necessari un altre cop el juliol de 2001 que, com que va fracassar, en va fer necessari un altre el desembre de 2001. Com que aquest també va fracassar, es van bloquejar totes les ajudes del Banc Interamericà de Desenvolupament i tots els crèdits de l'FMI, enfonsant l'economia haitiana en un abisme. Llavors sí que, el 2004, es va produir un cop d'Estat capaç de triomfar, amb la complicitat de tota Europa (i del mateix Régis Debray, el llegendari assessor del Che Guevara). Un any més tard, algunes organitzacions de drets humans van xifrar els assassinats en 10.000 durant el cop, fins la victòria electoral de René Preval.

-Nicaragua: entre 1967 i 1979 la dictadura dels Somoza va ser responsable de com a mínim 50.000 morts. || Durant la dècada dels 80 cal afegir-hi les 38.000 víctimes mortals com a conseqüència de la guerra de baixa intensitat contra el govern democràtic sandinista, duta a terme amb el suport i el finançament dels EEUU amb la vergonyosa trama de l'Iran-Contra: Reagan, d'esquenes al Congrés, es va dedicar a vendre armes als iranians per poder finançar la invasió de Nicaragua per part de la Contra. L'any 1984 els sandinistes van tornar a guanyar les eleccions i el país va seguir sumit en una carnisseria espantosa, però els diaris europeus només semblaven preocupats si l'executiu sandinista censurava alguna mentira de la premsa opositora. || De cara a les eleccions de 1990 es va enunciar als quatre vents que la guerra, el bloqueig nordamericà i el terror acabarien si guanyava Violeta Chamorro. I així va ser com el lliure joc democràtic va donar la victòria, per fi, a les forces de l'oposició.

-Colòmbia: la magnitud de l'extermini és tal que no hi ha xifres totals, ni tan sols aproximades, per als darrers 40 anys de “pedagogia del vot” capitalista. A partir dels anys 80 es calcula al voltant de 20.000 morts cadascun dels anys. El nombre de desplaçats interns durant els darrers 20 anys és de 3.500.000. S'hi registra l'únic cas conegut de veritable i sistemàtic “genocidi” polític executat contra una força legal, la Unió Patriòtica, 5.000 membres de la qual (diputats, senadors, candidats) van ser assassinats en 10 anys. En els últims deu anys han estat assassinats 12000 sindicalistes i dirigents polítics legals. Per això Milton Hernández, comandant de l'ELN, quan li van preguntar què és el que portava un sacerdot a prendre les armes, va respondre que “a Colòmbia és més fàcil i mor menys gent si montes una guerrilla que si montes un sindicat”.

-Veneçuela: l'any 1935 mor el dictador Juan Vicente Gómez i s'inicia una “transició” inacabable fins que l'any 1945 s'aconsegueixen convocar eleccions, que guanya la llavors socialista Acció Democràtica amb el 80% dels vots i amb el recolzament del Partit Comunista. Un cop més, l'esbojarrada aventura de legalitzar partits i sindicats i, sobretot, d'intentar exercir major control sobre l'economia per part de l'Estat es va saldar amb un cop d'Estat i deu anys de dictadura, temps suficient per a netejar els partits i convertir-los en titelles d'un feliç sistema bipartidista que governaria el país durant 40 anys, rellevant-se en el govern aviam qui espoliava més i millor. || L'any 1988 Carlos Andrés Pérez va guanyar les eleccions amb un programa d'esquerra reformista amb un marcat caràcter social, però en arribar al poder se'n va oblidar i va aplicar amb entusiasme els plans d'ajustament estructural més radicals de l'FMI. Això va abocar a la misèria una part cada cop més gran de la població, i els esdeveniments es van precipitar quan al febrer del 1989 es va duplicar el preu del combustible. Dels cerros de Caracas van baixar milers de morts de gana a saquejar els comerços, i el president va ordenar a l'exèrcit que restablís l'ordre públic disparant a discreció. Aquest fet, conegut com el Caracazo, va produir entre 276 (xifres oficials) i 2000 morts, i va provocar un malestar profund en alguns dels membres de l'exèrcit (entre els quals Hugo Chávez), que l'any 1992 van dur a terme un cop d'Estat fallit per a provar de regenerar la situació. Chávez va sortir a televisió demanant a la resta de militars alçats que deposessin el cop, va assumir-ne tota la responsabilitat i va lamentar que de moment no es poguessin canviar les coses. El seu discurs sincer i esperançador li va significar la presó, però també una enorme popularitat entre les classes menys afavorides i desesperançades, que el van catapultar a la presidència el 1998. || L'abril del 2002 es va donar el famós cop d'Estat contra Chávez.

-Brasil: l'any 1961 Joao Goulart guanya les eleccions. És un anticomunista declarat, però la CIA informa Kennedy que pretenia apujar el salari mínim oficial i, per tant, era sospitós d'ultraesquerranisme. Durant 1961-63 els EEUU van bloquejar Brasil i va augmentar l'ajuda militar als colpistes, fins el cop d'Estat de 1964.

-República Dominicana: l'any 1963 Juan Bosch Gaviño va ser escollit amb un 59% dels vots. El van treure del poder un cop i una invasió de marines dels EEUU que va causar milers de morts.

-Bolívia: l'any 1980 el Partit Comunista, a través de la Unitat Democràtica Popular, va guanyar àmpliament les eleccions. Aquest cop va ser el general Meza qui es va encarregar de redreçar el curs de la democràcia.

-Iran: l'any 1953 un intent de nacionalització del petroli es tradueix en un bloqueig, un cop d'Estat i una matança.

-Argèlia: l'any 1992 van ser els islamistes els que aquesta vegada tenien dret a presentar-se a les eleccions però no a guanyar-les. Com a mínim és el que es pot deduir de la festiva indulgència amb què la cobertura democràtica occidental va saludar el cop d'Estat subsegüent.

-Europa: el posicionament dels diferents països durant la guerra civil espanyola (on els suposats aliats s'escudaven en la no intervenció) ja dóna una idea prou aclaridora de la ferma voluntat comuna que no guanyessin les esquerres. Molt menys encara el Comunisme, com es fa palès quan es descobreix la intervenció militar que els EEUU havien planejat sobre Itàlia en cas que les eleccions de 1948 les haguessin guanyat els comunistes. Truman defensava que qualsevol país amenaçat pels comunistes seria ajudat pels EEUU, i va ser sota aquesta amenaça que els governs belga, francès i italià es van desfer dels ministres comunistes a principis de 1947. || Per als esdeveniments posteriors a la Segona Guerra Mundial resulta impossible dir-ne res sense parlar de la xarxa Gladio (més informació aquí), organització de la que Giulio Andreotti va desvelar-ne el secret davant del Senat italià l'any 1990. Gladio constituïa un exèrcit de milers d'homes inicialment encarregats d'organitzar una guerra de guerrilles en cas d'una invasió soviètica a l'Europa occidental, però a mesura que això va deixar de ser versemblant va anar assumint l'objectiu de contrarestar el creixement electoral de partits comunistes o de forces d'esquerra capaces d'influir substancialment a l'escenari polític. Fins i tot s'ha trobat un document del Pentàgon (un “manual de camp” per a membres de Gladio) on es teoritza sobre la metodologia per a llançar atacs terroristes contra nacions que “no reaccionin amb la suficient efectivitat contra la subversió comunista”; on s'hi assenyala que l'amenaça més perillosa es produeix quan els grups d'esquerra renuncien a l'ús de la violència i s'impliquen en el procés democràtic, i que han de tenir mitjans per a llavors convèncer el govern en qüestió i l'opinió pública del perill real que això suposa. Amb tot plegat, no resulta gens estranya la implicació de la xarxa Gladio als atemptats contra civils de Piazza Fontana o de l'estació de Bolonya, durant molt de temps atribuïts a grups extremistes. També està involucrada en el cop d'Estat a Grècia de la “Junta dels Coronels” l'any 1967 ; i l'any 1984 amb els turcs en la lluita contra el separatisme kurd. || Menys sagnant però igualment eloqüent resulta l'any 1998 la dimissió del ministre d'economia alemany Oscar Lafontaine, quan comprova que era impossible fer cumplir el seu programa electoral d'esquerres sense que el Bundesbank i els poders fàctics de l'economia amenacessin amb l'Apocalipsi.

Agressions capitalistes a governs (1 de 2)

El següent és un llistat de les intervencions dels EEUU a països on es volia provar de posar en pràctica un model econòmic diferent del capitalista, amb el resultat invariable d'un conflicte armat i milers de morts. La llista l'he extreta, igual que els comentaris que constitueixen la introducció, del llibre Comprender Venezuela, pensar la democracia, de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero, especialment del capítol setè (Una lista sin excepciones: la esencia del parlamentarismo en condiciones capitalistas de producción) i del pròleg de Santiago Alba Rico, expressivament titulat La pedagogía del millón de muertos.

Introducció

--Tothom té al cap aquells casos en els que l'esquerra va seguir el camí de la revolució i, quan va triomfar, va instaurar allò es va anomenar el “socialisme real”. Però els historiadors tenen encara un compte pendent, ja que aquesta història no s'entendrà suficientment si no es connecta amb aquesta altra: la de tots aquells altres casos en què l'esquerra anticapitalista es va decidir per la opció de corregir legalment les males lleis (p.38). El que va succeir invariablement va ser que els mateixos que abans presumien de l'ordre constitucional es van ocupar llavors d'esperonar, finançar, provocar i donar suport a un cop d'Estat que enviés a fer punyetes l'ordre en qüestió (p.39).

--El capitalisme mai ha permès que la democràcia es pronunciés contra el capitalisme. És una llei que Kissinger va enunciar molt certerament en ocasió del cop contra Allende el 1973: “si cal triar entre sacrificar l'economia o la democràcia, cal sacrificar la democràcia” (p.47).

--En tot el segle XX no podem posar ni un sol exemple de victòria electoral anticapitalista que no hagi estat seguida d'un cop d'Estat o d'una interrupció violenta de l'ordre democràtic. Diuen que el comunisme només és compatible amb la dictadura política. No: el cas és que ni un sol cop se li ha permès assajar si podia ser compatible amb la democràcia (p60).

--Veneçuela és l'experiment més crucial que s'ha fet respecte del desenvolupament històric del projecte polític de la Il·lustració (p.23). És, a més, una impressionant excepció a la monòtona realitat a què ens tenia acostumats el segle XX: cap projecte socialista o que afectés veritablement els interessos econòmics dels poderosos podia tirar endavant per via electoral i conservar les garanties constitucionals d'un Estat de Dret sense que un cop d'Estat vingués a posar-hi fi.

--Els 30.000 afusellats de la Comuna de París constitueixen el model “democratitzador” que seixanta anys més tard malmetrà la República espanyola i que encara avui se segueix aplicant en moltes regions del globus. És la pedagogia del vot capitalista, que amb els seus milions de morts ha pretès que els supervivents acudissin a les urnes sota la amenaça oligàrquica d'aquesta alternativa terrible: el vot o la vida (p.13).

--Si d'alguna cosa va ser “assaig” la guerra civil espanyola va ser de les intervencions dels Estats Units a Llatinoamèrica al llarg de la segona meitat del segle XX, segons el principi de què cada trenta anys es mata a quasi tothom i després es deixa votar als supervivents (p.13).

--És la colossal i gens escrupolosa obra ortopèdica del capitalisme, en la seva minuciosa, versàtil i sagnant iniciativa pedagògica destinada a ensenyar a votar amb judici ; és a dir, destinada a ajustar la voluntat dels ciutadans a la reproducció automàtica dels grans interessos econòmics (p.12).

--Com més aïllats estiguin els pobles, més temptats estaran els EEUU (i els seus aliats europeus) de recórrer a la violència “educativa”. Per això la defensa de Veneçuela cal que sigui epidèmica (p.16).

--En comparació a la resta de Llatinoamèrica, podem no tenir en compte, si despreciem la humanitat, les vides que ha salvat la revolució a Cuba gràcies a la seva medicina pública, l'eliminació de la desnutrició o la desaparició de la marginalitat i la violència mafiosa (per a citar tres factors d'eficàcia letal a tot el món). Però el que no es pot menysprear de cap manera és que la revolució ha mantingut el poble cubà protegit de la “pedagogia del vot”capitalista ; altrament, 30.000 persones haurien estat torturades i assassinades per exèrcits, paramilitars, esquadrons de la mort, dictadors i demòcrates afeixistats a fi de què els supervivents votessin el candidat dels EEUU en les intermitències electorals (p17-18).

[Segueix amb la llista d'agressions (part 2 de 2)]

divendres, 15 de juny de 2007

Encara no prou espetardat

La paraula "espetardar" no apareix als diccionaris. Però aquest cop no és a causa de l'excés de zel purista les filòlegs, sinó senzillament perquè és un mot de creació pròpia, nascut de la fusió d' "esperar" i "petard". Si m'apureu, podria arribar a trobar-li un relació amb "espatarrar", en la seva accepció d'espaordir granment (aquesta bonica definició no és meva, sinó del GDLC), però ja difícilment tinc accessos de febre filològica i me'n cansaria en dos segons. Som ja a 15 de juny i, afortunadament, no vaig gaire espetardat. Recordo altres anys en què per aquestes dates ja havia hagut de sentir un fotimer de piules pel carrer, però enguany la cosa està molt tranquil·la i encara puc mantenir en condicions el meu sistema nerviós. És clar que avui s'acaba el cole (em sembla), amb lo que també s'ha acabat per a mi això de sortir al carrer abans de dinar. Ciutadà modèlic, he aprofitat el meu últim matí sense nens sembrant la via pública de petits explosius per a anar a donar sang. En acabar, com sempre, m'han ofert sucs, pastes i... un exemplar de La Vanguardia! El setmanari El Triangle sempre ha denunciat que el diari espanyolista dels Godó pot fardar d'un número elevat de vendes a causa de tota mena de favors lamentables com ara que durant molts anys hagi estat el diari que la Generalitat repartia entre les administracions. Però trobar-te'n dues piles enormes en un banc de sang? Ben pensat, té la seva lògica, perquè te n'acaben de xuclar gairebé mig litre i el cos necessita estímuls per a crear-ne de nova... i La Vanguardia en sap, de remoure la sang! A banda de provocacions descarades com el propi titular ("El Rey reivindica que se mantenga el espíritu del 15-J"), hi ha detallets molt emprenyadors, com trobar-te el següent breu, tan breu que de poc no me'l passo, a la secció Panorama de la part Internacional: Cumbre del G-8 en Génova. La policía maltrató a los manifestantes Un jefe de la policía italiana y alto responsable de la seguridad en la cumbre del G-8 celebrada en Génova en el 2001 reconoció que los agentes maltrataron a los manifestantes antiglobalización. "Golpeaban a personas indefensas (...) Parecía una carnicería", declaró M.Fournier, vicejefe de policía de Roma, ante la corte de Génova. Alça, Manela! I aquí no ha passat res, oi? La policia i els polítics van agredir a ciutadans innocents i van mentir a l'opinió pública, però només en farem un notícia breu, què us sembla? Quina diferència amb els llargs reportatges i anàlisis que hi dedicava La Vanguardia llavors, però precisament per a denunciar que eren els manifestants (pollosos i violents, no es cansaven de repetir) els que mentien quan acusaven la policia d'haver-los agredit! Ja veig que haurem d'esperar fins el 2013 per a saber què ha passat exactament aquests dies als calabossos dels Gossos d'Esquadra... quan ja no interessi ningú, evidentment. Quin fàstic! L'última frase que apareix avui a La Vanguardia (a l'entrevista de La Contra) també té suc, en boca del director de l'International Crisis Group a l'Orient Mitjà: «la trista paradoxa és que els tres intents democràtics de Palestina, Iraq i el Líban avui són guerres». Paradoxa? El mateix tipus de paradoxa que es dóna en el llistat tenebrós de països llatinoamericans que van provar d'instaurar una política econòmica d'esquerres i van acabar a hòsties... En fi, les injustícies del món es perpetuen i no semblen tenir solució. En canvi, tinc l'esperança que la meva por als petards sí, segons em va dir un cop de sota veu la meva psicòloga ocasional: hauries de fer l'amor durant la Nit de Sant Joan. No resulta patètic que una situació d'allò més romàntica només se'm proposi com a via terapèutica? En fi, que demà serà un altre dia.

Comprender Venezuela, pensar la democracia (3a part)

En aquesta entrada hi ha les cites i notes de la segona part del llibre, la de “comprender Venezuela” (pàg 94 a 150):

--L'abril de 2002, després del cop d'Estat, centenars de milers de ciutadans van baixar dels turons (cerros) de txaboles que rodegen Caracas per a exigir el restabliment de l'odre constitucional (p.95). [[Hauria passat el mateix aquí si el 23F hagués seguit endavant?]]

--El cop d'Estat va proporcionar a tot el món alguna d'aquelles imatges que serveixen de brúixola per a orientar-se en política: recordem, per exemple, la cúpula empresarial, els alts càrrecs militars i la jerarquia eclesiàstica celebrant entusiasmats la derogació de la Constitució (p.97). I la majoria de mitjans de comunicació també s'hi van comprometre (p.ex. El País, unit per vincles empresarials amb la família Cisneros, la més rica de Veneçuela).

--Cap dels diaris als qui avui dia provoca escarafalls la no-renovació de la llicència a RCTV va denunciar la supressió de la llibertat d'expressió durant el cop d'Estat, quan es va tallar l'emissió del canal estatal i es van assaltar els mitjans comunitaris (p.98).

--Per als grans “demòcrates”, la diferència rellevant no s'establia entre constitucionalisme o colpisme sinó entre els interessos de les classes dominants i els de les classes oprimides (p.98). [[Com passat amb molts exiliats Veneçolans de classe mitjana, que denuncien que amb Chávez s'havien anat empobrint (és a dir, perdent privilegis)]].

--A finals de 2002 hi va haver una aturada petroliera que va aconseguir paralitzar el país. Patèticament, van intentar presentar com una vaga de treballadors el que era clarament una aturada patronal per tal d'intentar aconseguir mitjançant l'asfíxia econòmica el que no aconseguien per la via electoral (p.99).

--Durant l'època d'escassetat que va seguir l'aturada petroliera, Chávez va visitar les zones pobres més afectades. Una dona gran que vivia en una txabola en el que no hi havia més mobles que dos llits i que havia tingut que cremar-los per a poder cuinar, va agafar Chávez per les solapes i li va cridar: “ara no et rendeixis, noiet, ara no et rendeixis!” (p.100).

--L'oposició va solicitar un referèndum revocatori, i el 15 d'agost de 2004 Chávez va ser referendat amb el 60% dels vots. Era la vuitena consulta electoral que guanyava consecutivament.

--Els colpistes havien presentat al referèndum un gran nombre de firmes fraudulentes, esperant que el govern no les acceptaria i poder llavors denunciar la negativa de Chávez a realitzar un consulta electoral a la que els ciutadans tenien dret. Però les va acceptar i van haver d'adoptar l'estratègia de deslegitimar els resultats (p.158, nota 22).

--Danilo Anderson, el fiscal encarregat de processar els imputats per la seva participació en el cop d'Estat, va morir víctima d'un atemptat.

--El 2001 s'havia aprovat una nova Llei de Terres (d'acord amb la Constitució) que autoritzava l'Estat a expropiar els latifundis de més de 5 mil hectàrees que portessin diversos anys improductius, per a què els poguessin cultivar pagesos sense terra. Tanmateix, els exquisits terratinents, fins aquell mateix dia zelosos defensors de la llei i l'ordre, han optat des de llavors per contractar sicaris que crivellin a trets les famílies pageses acabades d'establir. Res que hagi despertat l'interès dels nostres intel·lectuals mediàtics (p.101).

--Els autors expliquen emocionats (p.102) la seva assistència a una mobilització massiva d'aquests pagesos, exigint davant de l'Assemblea Nacional noves mesures per a acabar amb el sicaris. Els pagesos, malgrat rebre contínuament atacs armats, no havien provat d'organitzar una altra força de fet amb la que combatre la força de fet dels sicaris, sinó que en una autèntica cerimònia republicana que hauria entusiasmat tota la tradició Il·lustrada exigien en la seva condició de ciutadans que les instàncies legislatives prenguessin noves mesures.

--Cal no perdre de vista que tots aquests crims han estat perpetrats per gent que fins fa quatre dies eren uns ciutadans tan impecables com ho són avui a Espanya José María Cuevas, Emilio Botín, Jesús de Polanco o Fernando Savater: ferms defensors de la vigència de les lleis mentre siguin lleis que, com les del Rei de El Petit Príncep, no pretenguin res més que sentir-se sobiranes a força de sotmetre's als dictats de la realitat, sense intentar mai de governar-los (p.104).

--Molts privilegiats no estan disposats a acceptar la mesura “insignificant” que els correspon en la seva nova condició de ciutadans. Gustavo Cisneros no vol ser un ciutadà com qualsevol altre, ni que se li assignin els mateixos drets i deures que a qualsevol, amb la mateixa capacitat de determinar el curs de les coses que l'últim esparracat de qualsevol cerro (p.105).

--L'il·lusió de ciutadania, l'estafa de les democràcies riques, es dóna en aquelles situacions en què les lleis són tan submises al manament dels poderosos, s'hi adapten amb tanta obediència i precisió que, en resultar ambdós idèntics, pot arribar a semblar que són les lleis i no el manament dels poderosos els que han configurat la realitat (p.110).

--Quan a l'octubre de 2005 Chávez va decidir, d'acord amb el Banc Central de Veneçuela, retirar les seves reserves de divises d'un país que amenaçava de bloquejar-les, la majoria de mitjans de comunicació van calificar-ho d'intromissió intolerable del poder polític en els assumptes econòmics (p.113). Van posar de manifest la seva concepció de l'Estat de Dret i la trista realitat que opera a la resta del món: els governs són titelles de les multinacionals financeres.

--Per a poder parlar pròpiament d'un Estat de Dret, a Veneçuela s'estan duent a terme 3 tipus de política: (1) assegurar la sobirania nacional i estendre la ciutadania a tots els habitants ; (2) garantir les condicions necessàries per a què es puguin donar el dret i la política (habitatge, alimentació i salut) ; (3) aconseguir l'apertura efectiva d'un espai lliure per a la discussió i deliberació ciutadana, i garantir l'eficàcia real del que s'hi decideix (p.123).

--Referent al primer punt, hi havia 4 milions de persones sense censar, és a dir, sense existència civil (p.116). Per això, encara avui l'oposició denuncia Chávez d'inflar els censos per a guanyar les eleccions (p.117).

--Resulta significatiu que els primers que no donaven importància a la seva inexistència civil fossin els milions de no censats. Però té la seva explicació: és veritat que no tenien drets a cap tipus de prestació educativa o sanitària, però no és menys cert que tampoc les haurien tingut en el cas d'haver-se registrat com ciutadans, per la senzilla raó que l'accés als serveis sanitaris o educatius no depenia del fet de formar part d'un Estat, sinó de disposar de diners o no (p.116).

--Respecte del punt 2, a Veneçuela es té en compte que els “subjectes de dret” que som els humans tenim un cos com a suport de tots els drets i, per tant, unes condicions materials (menjar, roba, habitatge, salut) per a l'exercici de qualsevol dret (p.118). Qualsevol que hagi patit mai un mal de queixal sap perfectament que, mentre dura el dolor tan intens, un ni és ciutadà ni deixar de ser-ho, sinó senzillament un tros de carn que envolta un intens dolor de queixal (p.119).

--Molt sovint, la diferència entre que un dret sigui un veritable dret o un privilegi camuflat no està tant en la pròpia llei com en la difusió que se'n fa (p.127). A Veneçuela s'està aconseguint que la gent discuteixi sobre les lleis existents en les seves converses quotidianes.

--El Procés Bolivarià comprèn un espectre polític amplíssim (a la pàgina 130 es dóna un resum dels partits que hi ha), i Chávez representa la unitat entre tots aquests poders diferents que formen part del mateix Estat (p.131). El que defensa l'Oposició, en canvi, no és una postura alternativa a la que ofereix algun dels partits del Procés Bolivarià però nogensmenys compatible amb el concepte de ciutadania. El que defensa l'antichavisme són uns privilegis que els han correspost durant molt de temps en virtut de la seva classe social (p.132). La pròpia idea de privilegi incorpora la seva incompatibilitat amb les lleis i la possibilitat de convèncer-les: els privilegis són, per definició, aquelles possibilitats que corresponen a alguns precisament a costa de què no puguin correspondre a tots (p.104).

--La línia que separa avui al Procés que lidera i simbolitza Chávez de l'Oposició és la línia que sempre ha separat les aspiracions del projecte Il·lustrat dels seus enemics (p.135). Dins de l'enorme espai polític del Procés Revolucionari no es discuteix si cal censar la població o no ; no es discuteix si cal garantir la soberania nacional davant d'ingerències estrangeres o no; no es discuteix si les persones han de viure com persones o com animals... aquesta mena de coses (les bases de qualsevol Estat de Dret) només es discuteixen amb l'oposició antichavista (p.134). La fractura social que presenta l'oposició es dóna més aviat entre els defensors dels seus privilegis i la ciutadania (p.135).

--Abans de Chávez els pobres no sortien per televisió, com si no existissin. Ara, tanmateix, els canals privats no paren de mostrar una gran sensibilitat per aquest assumpte, atorgant-ne a Chávez, és clar, tota la responsabilitat (p.136).

--En la Revolució Bolivariana té una importància fonamental el tercer component de la tríada revolucionària: la Fraternitat (a la que a Veneçuela prefereixen anomenar “Humanisme”): molts dels seus projectes serien impossibles sense el treball voluntari de molta gent disposada a col·laborar altruistament per un pur sentiment d'humanitat. És aquella mena de coses que els economistes solen saber a priori que són impossibles, però que acaben resultant reals (p.139). Aquesta és tota la “novetat” que se li demana a l'home nou veneçolà: una exigència de cert Humanisme en front de la pura lògica del benefici i el mercat (p.140).

--La propietat ha estat considerada per tota la tradició il·lustrada una condició de la ciutadania. La raó és de sentit comú: només aquell que no depèn més que d'allò seu per a la seva subsistència pot considerar-se realment lliure, o sigui, capaç de decidir amb veritable autonomia (p.142). La tradició il·lustrada ha anomenat independència civil aquesta autonomia (p.143).

--En la societat capitalista la gran majoria de la gent no té mitjans de producció i està, per tant, obligada a buscar-se la vida treballant per a algú altre. És a dir, no té garantits els mitjans de subsistència, que depèn de la voluntat d'uns altres. Com que no es dóna independència civil (és a dir, propietat), en el capitalisme no hi ha ni llibertat ni autonomia polítiques (p.143).

--Al Manifest Comunista, Marx recorda que “se'ns ha retret als comunistes voler abolir la propietat personalment adquirida, fruit del treball propi, aquella propietat que forma la base de tota la llibertat, activitat i independència individual”. I la resposta de Marx no va ser la de negar que la propietat constitueixi en algun sentit la base de la llibertat i la independència individual, sinó mostrar que és precisament el capital el que ha suprimit per complet aquesta propietat, ja que la societat capitalista no pot existir sinó a condició de què la gran majoria de la societat sigui privada de propietat (p.144).

--La Constitució Veneçolana reconeix la propietat privada, i el Govern està convertint a molts veneçolans en propietaris (p.144).

--Per al Procés Revolucionari no val qualsevol drecera: si es renuncia al Dret en nom de l'eficàcia contra el capital, és gairebé segur que algun particular intentarà ocupar el lloc de les lleis, i ja no hi haurà manera d'impedir-ho (p.151).

Mira també: la primera part i la segona part d'aquest article.

Comprender Venezuela, pensar la democracia (2a part)

En aquesta entrada hi ha les cites i notes de la primera part del llibre, la de “pensar la democràcia” (pàg 22 a 91). He omès alguna part pertinent a les intervencions violentes allà on es volien aplicar mesures econòmiques anticapitalistes, a les que dedicaré una futura entrada específica.

-Veneçuela és l'experiment més crucial que s'ha fet respecte del desenvolupament històric del projecte polític de la Il·lustració (p.23). És, a més, una impressionant excepció a la monòtona realitat a què ens tenia acostumats el segle XX: cap projecte socialista o que afectés verdaderament els interesos econòmics dels poderosos podia tirar endavant per via electoral i conservar les garanties constitucionals d'un Estat de Dret sense que un cop d'Estat vingués a posar-hi fi.

--Ningú hauria de restar intel·lectualment indiferent davant del que és probablement l'experiment històric més important des de la revolució francesa.

--Hauria de quedar ben clar que el Procés bolivarià és hereu del projecte il·lustrat. De fet, una de les principals acusacions abocades sobre el comunisme ha estat l'entusiasme de les esquerres a l'hora de defensar aventures polítiques “més profundes” o “autèntiques” que aquelles que el projecte de la Il·lustració havia plasmat en la idea d'un Estat de Dret (p.24). Una cosa és assentar les bases legislatives per a què el dret no pugui ser segrestat per la burgesia i una altra ben diferent és considerar el dret mateix com un producte burgès destinat a ser superat per algun estil superior de fer justícia (p.27). Tals intents de superació del dret portaven aparellat un intent de superar la pròpia noció de “ciutadania”, com van demostrar feixistes i comunistes provant de forjar algo així com un “home nou”: un cop s'havia suspès el dret es trobava a faltar no ja el dret, sinó un home edificat tan moralment que no el necessités (p.28).

--En totes les ocasions històriques en les que es va instituir algo semblant a una “dictadura del proletariat”, va tendir a pensar-se més aviat en la tasca educativa de forjar un nou temperament moral de la població que en la idea de restablir la condició de la ciutadania en unes condicions en les que ja no hi hagués privilegis de classe. Com si els privilegis de classe haguessin depès mai d'actituds morals i no de relacions econòmiques i legals (p.29).

--A Veneçuela s'està a punt de descobrir que el veritable “home nou” tan anhelat per les tradicions comunistes no és cap altre que el ciutadà il·lustrat de tota la vida. S'està obligant als poderosos a comportar-se com a simples ciutadans i s'està obrint la possibilitat de què els desposseïts assumeixin tot el protagonisme que els otorga la ciutadania (p.30).

--Resulta increïble que hagi calgut una revolució per a posar en marxa tot allò que solem considerar ben normal: l'Estat de Dret. O no resulta tan increïble si considerem que és ara per primera vegada que l'aventura ciutadana de l'Estat de Dret està deixant de ser una estafa (p.31). Potser el primer que es farà evident és l'absoluta incompatibilitat entre capitalisme i democràcia (p.32).

--Sota el capitalisme, totes les qüestions polítiques d'importància són decidides en el camp de l'economia i no en el Parlament, que se suposa que és la seu de la nostra instància política. Al Parlament se'l deixa actuar mentre no decideixi res que contradigui els interessos de les corporacions econòmiques (p.39). Com deia Carl Schmitt, el poder no el té qui l'exerceix, sinó qui et pot cessar per l'ús que en facis en exercir-lo.

--Les corporacions econòmiques fan política de forma dictatorial i aliena a l'argumentació parlamentària, és a dir, al marge de la llei. El govern internacional que formen l'FMI, el BM, el G7, etc. està fora de tot control parlamentari i democràtic, però governar sí que governa. No és que no hi hagi política, el que no hi ha és democràcia ni, molt menys, divisió de poders, República o Estat de Dret (p.40).

--Un veritable Estat de Dret és aquell en què la llei pot ser corregida legalment. En un veritable Estat de Dret ningú pot escudar-se legítimament en que les lleis són dolentes per a deixar-les d'obeir. Si les lleis són dolentes cal fer el que va fer Sòcrates: obeir-les. Obeir-les i persuadir-les per a què canviïn, per a què esdevinguin lleis millors a les que obeir també (p.34).

--Tant el fascisme com el comunisme podien ser presentats com dos intents contraposats però igualment desesperats per intentar salvar el mínim antropològic necessari per a la vida social (p.45). El llibre de Karl Polanyi La Gran Transformació: Crítica del Liberalisme Econòmic va demostrar que el projecte liberal d'un mercat autorregulador (en el que la terra, el treball i el diner apareixien com a mercaderies) era la utopia més insensata i suïcida que mai hagués emprès la humanitat.

--Tothom té al cap aquells casos en els que l'esquerra va seguir el camí de la revolució i, quan va triomfar, va instaurar allò es va anomenar el “socialisme real”. Però els historiados tenen encara un compte pendent, ja que aquesta història no s'entendrà suficientment si no es conecta amb aquesta altra: la de tots aquells altres casos en què l'esquerra anticapitalista es va decidir per la opció de corregir legalment les males lleis (p.38). El que va succeir invariablement va ser que els mateixos que abans presumien de l'ordre constitucional es van ocupar llavors d'esperonar, finançar, provocar i recolzar un cop d'Estat que enviés a fer punyetes l'ordre en qüestió (p.39).

--El capitalisme mai ha permès que la democràcia es pronunciés contra el capitalisme. És una llei que Kissinger va enunciar molt certerament en ocasió del cop contra Allende el 1973: “si cal triar entre sacrificar l'economia o la democràcia, cal sacrificar la democràcia” (p.47).

--En tot el segle XX no podem posar ni un sol exemple de victòria electoral anticapitalista que no hagi estat seguida d'un cop d'Estat o d'una interrupció violenta de l'ordre democràtic (p.50, on comença una enumeració d'exemples fins la pàgina 60). En fi, després diuen que el comunisme només és compatible amb la dictadura política. No: el cas és que ni un sol cop se li ha permès assajar si podia ser compatible amb la democràcia (p60).

--A la llum de tots aquests casos, l'actitud tan escrupulosa i rigorista que tants i tants intel·lectuals socialdemòcrates i d'esquerra han tingut respecte Cuba resulta especialment repugnant o insensata (p.62).

--És la por davant de la possibilitat que el comunisme sigui molt més compatible amb la democràcia i l'Estat de Dret que el capitalisme. És per això també que al comunisme no se li hagi deixat gestionar cap altra cosa que no fos la guerra. I això és el que vam tenir tot al llarg del segle XX: comunisme de guerra (p.64), [[Inclou això el comunisme d'excepció i de boicot que té Cuba?]].

--Chávez i el poble veneçolà tenen la possibilitat d'acabar amb aquest error tan llarg i profund de considerar que el socialisme és incompatible amb la divisió de poders, l'Estat de Dret, el parlamentarisme i la democràcia (p.66).

--També, senzillament, és que la por la tenen a la democràcia. Podria ser que mai n'haguéssim tingut realment, i que fos el comunisme, com a mínim sota les condicions modernes de producció, l'unica possibilitat democràtica que li queda a la humanitat (p.69).

--Les nostres societats “democràtiques” són en realitat una il·lusió ciutadana, perquè som una realitat que té el privilegi històric de no necessitar violar el dret per a conservar els seus privilegis ; una realitat a la que si se li concedís el dret de canviar, decidiria tanmateix mantenir-se idèntica a com l'ha conformat no el dret, sinó la història (p.74).

--Marx tenia raó quan advertia i demostrava que els mals del capitalisme no depenen de les bones o males voluntats sinó de l'entramat de lleis en les que s'assenta la producció de capital (p.83). És un sistema econòmic que a més està protegit per l'OTAN i el terrorisme dels Estats Units, i que pot recórrer en qualsevol moment a la gestió d'institucions com el Banc Mundial, capaces de xantatgejar qualsevol marge ciutadà mitjançant el bloqueig econòmic, el control dels crèdit o el deute extern.

--El capitalisme és un sistema per al que la sobreproducció de riquesa (algo que sempre ha estat per a l'home un motiu de festa) suposa una falta de mercat i una amenaça de crisi. Un sistema en què la possibilitat humana de descansar es transforma en el desastre de l'atur. Un sistema en el que la guerra, la pitjor de les calamitats, és el millor estimulant econòmic (p.85).

--Els problemes del parlamentarisme sempre tenen solució constitucional, mentres que els del capitalisme no (p.84). I la ciutadania fa temps que és conscient que no paga la pena entossudir-se a aportar arguments quan els arguments de l'economia tindran sempre la darrera paraula (p.85). Veneçuela és un poble que ha començat a confiar que les lleis poden servir per a alguna cosa (p.89).

--Diuen que a les democràcies occidentals no hi ha presos polítics, i això no té res de sorprenent en un món en el que el poder no circula per canals polítics (p.88).

--Veneçuela és una anomalia de l'Edat Contemporània que depèn a vida o mort no de l'economia, sinó de les seves lleis (bones o dolentes), la seva Constitució i el seu Dret. No és cap societat lo suficientment privilegiada per a poder-se permetre decretar els drets ciutadans allà on aquests ja són superflus, sinó una societat que, per tal d'escapar de l'oceà de misèria infrahumana en la que es troba sumida, ha posat totes les seves esperances en els drets de la seva ciutadania (p.90).

L'article segueix amb una tercera part.

Abans hi ha una primera part.

dijous, 14 de juny de 2007

Comprender Venezuela, pensar la democracia

Comprender Venezuela, pensar la democracia (el colapso moral de los intelectuales occidentales).
Carlos Fernández Liria y Luis Alegre. Ed Hiru 2006. 160 pàg. ISBN: 84-95786-05-2

Igual que al títol (però a la inversa), el llibre està dividit en dues parts: a la primera es defineix el que hauria de ser la democràcia i l'estat de dret, mostrant que avui dia no n'existeix realment cap i que Veneçuela representa l'única oportunitat d'acomplir el projecte Il·lustrat (exceptuant-ne Cuba); a la segona part s'aprofundeix en el cas veneçolà i les passes que s'hi estan portant a terme per a assolir un veritable estat de dret.

Els autors resulten molt convincents, sobretot pel que respecta a la primera part. Particularment, segueixo mantenint dubtes sobre determinades derives del Chávez, però vista la patètica (i terrible) història de les repressions nord-americanes del segle XX davant dels intents de canviar els privilegis capitalistes (que també queden ben catalogades al pròleg terrible de l'Alba Rico), i en comparació a les realitats de les “democràcies” a l'espanyola, els avenços veneçolans em mereixen el meu major respecte i suport. A més, resulta indignant que la major part de la intel·lectualitat occidental, gent que es considera hereva i defensora dels ideals alliberadors de la Modernitat, no només no recolzin, sinó que a sobre critiquin el procés bolivarià. El llibre no para de deixar-los en evidència.

Encara que potser no arribi a convertir el lector en un entusiasta d'algunes mesures del govern de Chávez, és difícil no estar d'acord amb la descripció desoladora que es fa sobre l'estat polític internacional, i la necessitat de fer-hi alguna cosa. I deixa clar que els veneçolans, com a mínim, ho estan intentant.

PS1: com que el llibre és ple d'apunts interessants, és probable de aquesta nit els transcrigui i els pengi aquí al bloc, com ja vaig fer amb Com ens enganyem.

PS2: avui publiquen a Rebelión un ressenya del darrer llibre publicat pel Fernández Liria y el Luis Alegre, que també el tinc a llista de lectures. Segons diuen, hi reescriuen encara amb més claretat l'argumentació del llibre que tot just acabo de ressenyar jo. No sé si aprofitar i llegir-lo tot seguit... o si corro el risc de saturar-me'n!

[Segueix amb una segona i una tercera part]

dimecres, 13 de juny de 2007

Entotsolat

Llegeixo a un parell de diaris que a l'examen de llengua catalana de la Selectivitat els han demanat què vol dir 'entotsolat'. I després ens demanem per què el jovent d'ambients plurilingües escull majoritàriament el castellà com a llengua d'expressió habitual! Aviam, no dubto que a l'examen de castellà els hauran fet un pregunta semblant sobre una paraula d'ús poc freqüent (posem per cas, 'bochinche'), però el problema és precisament aquest: mentres que l'alumne és conscient que tan 'entotsolat' com 'bochinche' són paraules poc habituals, de la part catalana és molt probable que la facin passar com una paraula ben normal i el pobre noi rebi alguna mena de sermó de l'estil que 'entotsolat' és la manera genuïna i nostrada de dir el castellà 'ensimismado' [de fet, aquesta és la impressió que em dóna també el tractament de la notícia als diaris: "el jovent no sap que no es pot dir 'ensimismat' i que cal dir 'entotsolat'"]. Al nen castellanoparlant d'ambient plurilingüe ningú li anirá a reivindicar la paraular 'bochinche' davant de catalanismes espuris com 'merdé' ; en canvi, al catalanoparlant és probable que li acabi venint un complexe d'inseguretat quan hagi d'usar el català, perquè no para de rebre pals correctius i veu que la concepció que ell té de determinades paraules no es correspon amb el que li diuen que la realitat és. I aquest és un altre dels problemes principals: que fan pasar "el que hauria de ser" com "el que és", de tal manera que el catalanoparlant real queda sovint expulsat de la realitat. Jo m'hi he trobat molt sovint, però sóc tossut i no permeto que em prohibeixen la meva catalanitat, malgrat que al llarg de la vida m'hauré trobat ja uns quants milers de vegades en situacions en què el meu interlocutor m'ha vingut a dir que jo no parlo en català ("en català no es diu 'així' sinó 'aixà'") sinó vés a saber què. En castellà, en canvi, les amonestacions no deuen arribar a la dotzena (i un parell d'elles d'uns dies que vaig ser a Salamanca), malgrat que uso habitualment (i sense avergonyir-me'n) paraules com 'terrado', 'mandra' o 'detras mío'. PS [dijous 14h]: casualment, llegeixo avui sobre una xerrada organitzada pels Negres Tempestes sobre l'ús (el desús, millor dit) del català per part dels moviments socials. En podeu veure el cartell en aquesta pàgina. Segur que hi té a veure la incompatibilitat entre el dinamisme i espontaneïtat d'aquests moviments i l'encorsetament purista a què es veu sotmès qui prova de parlar desimboltament en català. Ups, perdó, que 'encorsetament' és un barbarisme! Segons el diccionari, llegiu-hi, sisplau, 'encotillament'.

Com ens enganyem (2b)

Segona part del recull de cites i reflexions:

--Si l'estat sap utilitzar eines tan poderoses de cara a fabricar prejudicis com els mitjans de comunicació, el model educatiu o l'oci dirigit, pot arribar a dotar els seus súbdits d'una percepció selectiva que s'adeqüi als interessos arbitraris del govern de torn. És la ceguesa induïda. (p.52).

--Si tu estàs convençut que ets una persona tolerant, el que fas és ajustar les teves percepcions a aquesta premissa: emfatitzaràs els episodis en què et reconeixes com a tolerant i prescindiràs (com si els esborressis de la consciència) dels episodis que contradiguin aquesta percepció. Hi ha un estrany mecanisme mental que et porta a confirmar-ho en totes les teves percepcions.

--Segons John Gray, la idea preconcebuda de què el moviment nazi era l'expressió política dels darrers avenços de la modernitat científica i filosòfica va impedir que molts s'adonessin de la barbàrie del nazisme. Aquesta identificació activava els mecanismes psicològics adients per tal d'invisibilitzar el seu vessant aparentment contradictori amb els principis de la modernitat (p.71). Espero que no passi el mateix amb Veneçuela...

--Seria ingenu considerar que les commemoracions i aniversaris de l'Holocaust suposen l'enterrament d'aquella indiferència activa tan característica de les nacions europees envers els totalitarismes. Més aviat es constitueixen en mecanismes d'ocultació de noves complicitats (p.78). Més que incrementar el nostre zel per tal d'impedir altres genocidis, estimula una mena de mecanisme comparatiu que ens porta a atenuar i a menystenir els genocidis presents (p.80).

--El capítol 7 es centra en George Lakoff i la seva teoria dels frames o marcs mentals. No veiem exactament el que és davant nostre, sinó el que concorda amb les nostres estructures mentals, que mai no es formulen explícitament sinó a través de símbols o metàfores associades. Lakoff en denuncia l'ús manipulador per part del Partit Republicà de Bush (i, de pas, obvia els usats pel seu partit, el demòcrata... quina barra).

--En comptes d'expressar arguments racionals, la propaganda republicana va dirigida a activar estructures inconscients que desencadenin comportaments electorals previstos. En comptes de mirar de convèncer l'elector, és més efectiu mirar de dirigir la seva capacitat perceptiva. Es tracta d'induir identitats, d'activar els frames que defineixen l'autopercepció del votant, és a dir, la seva identitat personal, de tal manera que no votar-los esdevindria votar contra ell mateix. Triem l'opció que associem a la nostra identitat, l'opció que ens sembla més propera a la nostra singularitat personal. Decidim per afinitat.

--Si la informació que rebem no encaixa amb els marcs presents, inconscientment rebutgem les dades. La ciència cognitiva ha situat físicament aquests frames a la sinapsi del cervell.

--L'èxit dels neocon es deu a què han aconseguit activar en els nord-americans un dels marcs bàsics del nostre cervell: el desig de protecció, l'ànsia de seguretat. Han aconseguit identificar Bush amb la figura del pare protector.

--Hem capgirat el vell adagi dels empiristes “si no ho veig no ho crec” per “si no ho crec no ho veig”.

--La ONU va fer un gran esforç organitzatiu a Rwanda, però no dirigit a aturar la matança sinó a invisibilitzar-la.

--Testimoni d'un nen supervivent de Rwanda, confirmant les tesis de l'Alba Rico: «Ja no me'n recordo de quants germans i germanes tenia, perquè la meva memòria està massa preocupada per aquest gran nombre de morts, ja no és àgil per a les xifres. I això em retarda a l'escola». Les barbaritats modernes superen la nostra capacitat d'imaginar-nos-les.

--Georges Steiner, a La barbàrie de la ignorància, constata el fracàs de la cultura actual. S'han escrit llibres extraordinaris i s'han creat obres d'art meravelloses, però la cultura no ha estat capaç d'aturar les grans catàstrofes, ni ens ha fet menys indiferents al patiment dels altres.

--Garcia del Muro, que és professor, afirma a la pàgina 143: «des dels pupitres ocupats per adolescents, tot el que soni a cultural, tot allò que estigui escrit correctament sobre paper, és infame. No és només que no hagin llegit mai un llibre, és que s'enorgulleixen de no haver-ho fet. No hi ha deshonra més gran que mostrar interès per la cultura. Entre els professors, tots sabem que no ens està permès d'identificar públicament algun noi com a interessat per l'assignatura. Pobre noi. Instantàniament cauria sobre ell el menyspreu generalitzat». Més tard: «el professor (el portaveu de la cultura) és un ésser d'un altre món (el món de la cultura) que no els pot ensenyar absolutament res, que no els parlarà mai de res que els interessi». I tot seguit parla de la revolta del desembre del 2005 als suburbis de les grans ciutats franceses, «un moviment sense pancartes, sense eslògans, sense teòrics [...]. No expressaven cap reivindicació. Només cremaven cotxes». Era una qüestió de visibilitat, i per tal de fer-se visibles, calia no contribuir a la ceguesa generalitzada amb declaracions polítiques o principis ideològics que dificultessin la pura visió (p.155). Precisament aquelles declaracions i principis és els que els havia mantingut en la invisibilitat.

--«No és només que els banlieu se sentit exclosos dels cercles culturals o universitaris (inevitablement elitistes), és que tenen la percepció que tot allò que pertany al món de la cultura, fins i tot les lleis i la justícia, els és absolutament aliè». (p.155). Però jo encara trobo més perillosos aquells que sí que poden gaudir dels privilegis de l'elit i que arriben a tenir una bona llicenciatura i feina respectable, però tanmateix també els és aliè el món de la cultura o de la política. Recordo una festa de Telecos farà 6 o 7 anys on no vaig poder trobar ningú que no mostrés el seu rebuig o (sobretot) passotisme envers la política.

--L'anàlisi dels esdeveniments ha estat substituïda per la constatació de les pròpies reaccions emocionals. Així, bona part dels discursos intel·lectuals, més que reflectir reflexions fonamentades, semblen obeir el desig d'afalagar sentimentalismes buits. Hi ha unes mostres exagerades d'exhibicionisme sentimentaloide (p.158). Així, per exemple, la condemna al terrorisme es converteix en una referència purament emotiva i de caràcter al·legòric que no serveix, en cap cas, per activar procediments dirigits a intervenir per millorar la situació. És la subsitució del principi de realitat pel de la sensibleria: els dirigents reunits a la Cimera Euromediterrània (Barcelona 2005) no van ser capaços d'anar més enllà d'una descripció superficial dels sentiments propis: el terrorisme els fa sentir malament, no els agrada. Però van ser incapaços de definir què és terrorisme...

--En el nostre Occident disgregat, la felicitat s'identifica amb la llibertat, i aquesta amb l'absència de dependències. És el que Isaiah Berlin anomena llibertat negativa: no ser interferit pels altres.

--L'existència inautèntica és la d'aquell a qui la força de la situació (la inèrcia) li impedeix prendre consciència de la seva condició (p.183). És una existència basada en la mediocritat i en la frivolitat: es tracta de deixar-se portar, de fer allò que s'espera que jo faci. No cal que pensi de debò, ja sé què és el que he de “pensar” en cada moment.

--Els principis filosòfics dels romàntics arrossegaven la totalitat de la seva persona. No eren les típiques discussions de saló entre platònics o aristotèlics, o entre psicoanalistes i conductistes. Aquests, en acabar la discussió, fora del saló, reprenien unes vides bàsicament equivalents, amb unes maneres gairebé intercanviables d'experimentar l'amistat, l'amor, la felicitat, etc.

-A propòsit de la meva darrera frase en el post d'ahir, aquestes paraules d'Elie Wiesel en el seu discurs (“Els perills de la indiferència”) pronunciat a Brussel·les l'any 1999 en memòria de l'Holocaust: «Es pot veure la indiferència com una virtut? És necessari, de tant en quant, de practicar-la, simplement per a conservar la nostra salut, viure normalment, gaudir d'un bon àpat i d'un got de vi, mentre el món experimenta una terrible experiència al voltant nostre? Per suposat, la indiferència pot ser temptadora, més que això, seductiva».

--A propòsit de la meva defensa del cas veneçolà a causa de la porqueria de la premsa d'aquí, les paraules d'André Gide al seu diari l'abril de 1932, en ple estalinisme: «en el desastre del món actual, el nou pla de Rússia em sembla, a hores d'ara, la salvació. Res em pot persuadir del contrari. Els arguments miserables dels seus enemics, lluny de convencer-me, em fan bullir la sang!».

--Recull de textos part 1 de 1: pitja aquí per a accedir-hi.
--Introducció: pitja aquí.