Agressions capitalistes a governs (2 de 2)

[Precedeix una breu introducció (part 1 de 2)] 

-L'Argentina: entre 1976 i 1983 la dictadura militar produeix 30.000 mort i desapareguts, com a conseqüència del principi establert el 1977 pel general de brigada Manuel Saint Jean, governador de Buenos Aires: “primer matarem tots els subversius, després els seus col·laboradors ; després els simpatitzants ; després els indiferents i, finalment, els tímids”.

-Xile: segons relat d'Edward Korry (ambaixador d'EEUU a Xile 1967-70), l'any 1964 quan Salvador Allende i Eduardo Frei es van presentar a les eleccions, la CIA es va gastar 2,7 milions de dòlars en organitzar aquestes eleccions ; encara molt més diners van ser aportats d'arreu del món, p.ex. el Partit Demòcrata-Cristià d'Itàlia i el d'Alemanya, el Vaticà o les cases reals de Bèlgica i d'Holanda, tots canalitzats per la CIA. Llavors els va funcionar, però quan el setembre de 1970 Allende va aconseguir guanyar les eleccions, Kissinger i Nixon van ordenar a Korry contactar amb les altes instàncies militars per tal d'organitzar un cop immediat abans del 4 de novembre, quan havia de prendre possessió del càrrec. Malgrat l'oposició de Korry, la CIA va organitzar el cop amb l'ajuda de Paul Wimert (agregat militar de l'ambaixada nordamericana), però René Schneider, Cap de l'Exèrcit, no s'hi va avenir. Els EEUU van haver d'esperar uns anys molt tensos, fins el cop d'Estat de Pinochet l'any 1973. Després de 16 anys de dictadura (3.000 morts, 3.196 desapareguts, 35.000 torturats i 200.000 exiliats) es va declarar que els temps ja estaven madurs per a la transició i consegüent resurrecció de la democràcia. Els propòsits “pedagògics” del dictador, i els límits de la democràcia restaurada per ell mateix, van ser explícitament expressats en una famosa declaració poc abans de les eleccions de 1989: “ estic disposat a acceptar el resultat de les eleccions, mentre no guanyi cap opció d'esquerres”. També va dir que “si em toquen un sol dels meus homes, s'ha acabat l'Estat de Dret”. 

-El Salvador: entre 1980 i 1991, la guerra civil causa 75.000 morts i desapareguts, la major part a mans de l'exèrcit i dels esquadrons de la mort al seu servei.

-Paraguai: entre 1954 i 1989, al règim del general Strossner se li imputen al voltant d' 11.000 mil desapareguts i assassinats, a més de centenars de presos polítics i exilis forçats. || S'hi dóna també un trist precedent al segle XIX: l'any 1864 el ministre anglès a Buenos Aires, Edward Thornton, va enviar un informe a Londres sobre el comportament del president del Paraguai, Francisco Solano López, on s'hi explicava com “s'estaven infringint tots els usos de les nacions civilitzades”. Textualment, el delicte era que “els drets d'importació són del 20 o 25%, mentre que els d'exportació del 10 al 29%”. Així, l'any 1865, finançats per bancs anglesos, l'Argentina, Brasil i l'Uruguai van envair el Paraguai i el van “civilitzar”exterminant-ne cinc sisenes parts de la població: si llavors hi havia 1.500.000 d'habitants, al final de la guerra (1870) només en quedaven 250.000. 

-Perú: entre 1980 i 2000, segons l'informe de la Comissió per la Veritat i la Reconciliació, hi va haver 70.000 morts i 4.000 desapareguts. El general Luis Cisneros Vizquerra, president del Comando Conjunto de las Fuerzas Armadas, va declarar l'octubre de 1983: “per tal que les forces policials puguin tenir èxit, cal començar matant senderistes i no senderistes. Matar a 60 persones i potser entre ells n'hi hagi tres de senderistes. Aquesta és l'única manera de guanyar la subversió”.

-Guatemala: l'any 1944 Juan José Arévalo va guanyar les eleccions i va intentar tirar endavant un Codi del Treball que legalitzava els sindicats. La United Fruit Co. va finançar durant el seu mandat fins a 32 intents de cop d'Estat. || L'any 1951 va sortir president Jacobo Arbenz amb el 65% dels vots ; tres anys més tard eren envaïts pels EEUU. Eisenhower declararia (1963): “vam haver de desfer-nos d'un govern comunista que havia assolit el poder”. || Entre 1960 i 1996 es van registrar 50.000 desapareguts i 200.000 morts, el 93% dels quals víctimes dels militars segons la comissió d'Aclariment Històric de 1999.

-Indonesia: de 1945 fins 1968 havia governat Sukarno, un nacionalista moderat que el 1948 havia reprimit durament una reforma agrària recolzada pel Partit Comunista, causant 36.000 morts. Però la comunitat internacional no semblava importar-li la població indonèsia fins que l'any 1965, davant de l'amenaça que els comunistes guanyessin legalment les eleccions, els EEUU van imposar un bloqueig al país i van acabar organitzant el cop d'Estat del general Suharto, amb el que van morir entre 250.000 persones (segons la CIA) o més d' 1.000.000 (segons Amnistia Internacional). Són reveladores les paraules l'any 1963 de Willian Kintner (un antic càrrec de la CIA): “si el Partit Comunista es capaç de mantenir la seva existència legal, és possible que Indonèsia pugui ser el primer país del sudest asiàtic que sigui pres (sic) per un govern comunista de base popular i legalment escollit”. No és un lapsus retòric ocasional, sinó expressió de la norma: quan els comunistes guanyen unes eleccions, de fet no les guanyen sinó que “prenen el país”.

-Uruguai: entre 1973 i 1985 un de cada cinc ciutadans va passar per la presó ; un de cada deu va ser torturat ; una cinquena part de la població (600.000 persones) es van veure obligades a emigrar ; centenars van desaparèixer i d'altres, senzillament, van ser assassinats.

-Haití: entre 1957 i 1986, sota la dinastia dels Duvalier, van ser assassinades més de 200.000 persones. || Més recentment, cal afegir-hi els milers de víctimes del cop d'Estat de Raoul Cedras contra Aristide el 1991. Aristide era un teòleg de l'alliberament que havia aconseguit escapar d'alguns atemptats per part de la policia hereva del dictador Duvalier, i va aconseguir un 67% dels vots enfront del 14% de Marc Bazin, antic funcionari del Banc Mundial i candidat dels EEUU. Aristide s'havia proposat augmentar el salari mínim d'1,76 a 2,94 dòlars per dia, i l'USAID (Agència per la Inversió i Desenvolupament dels EEUU) s'hi va oposar al·legant que significava una greu distorsió del cost de mà d'obra. Les societats nordamericanes d'encaix establides a Haití (és a dir, quasi totes les societats estrangeres) van concordar amb l'anàlisi de l'USAID i, amb ajuda de la CIA, van preparar i finançar el cop d'Estat. || Malgrat tot, Aristide va tornar a guanyar l'any 2000, i va ser necessari un altre cop el juliol de 2001 que, com que va fracassar, en va fer necessari un altre el desembre de 2001. Com que aquest també va fracassar, es van bloquejar totes les ajudes del Banc Interamericà de Desenvolupament i tots els crèdits de l'FMI, enfonsant l'economia haitiana en un abisme. Llavors sí que, el 2004, es va produir un cop d'Estat capaç de triomfar, amb la complicitat de tota Europa (i del mateix Régis Debray, el llegendari assessor del Che Guevara). Un any més tard, algunes organitzacions de drets humans van xifrar els assassinats en 10.000 durant el cop, fins la victòria electoral de René Preval.

-Nicaragua: entre 1967 i 1979 la dictadura dels Somoza va ser responsable de com a mínim 50.000 morts. || Durant la dècada dels 80 cal afegir-hi les 38.000 víctimes mortals com a conseqüència de la guerra de baixa intensitat contra el govern democràtic sandinista, duta a terme amb el suport i el finançament dels EEUU amb la vergonyosa trama de l'Iran-Contra: Reagan, d'esquenes al Congrés, es va dedicar a vendre armes als iranians per poder finançar la invasió de Nicaragua per part de la Contra. L'any 1984 els sandinistes van tornar a guanyar les eleccions i el país va seguir sumit en una carnisseria espantosa, però els diaris europeus només semblaven preocupats si l'executiu sandinista censurava alguna mentira de la premsa opositora. || De cara a les eleccions de 1990 es va enunciar als quatre vents que la guerra, el bloqueig nordamericà i el terror acabarien si guanyava Violeta Chamorro. I així va ser com el lliure joc democràtic va donar la victòria, per fi, a les forces de l'oposició.

-Colòmbia: la magnitud de l'extermini és tal que no hi ha xifres totals, ni tan sols aproximades, per als darrers 40 anys de “pedagogia del vot” capitalista. A partir dels anys 80 es calcula al voltant de 20.000 morts cadascun dels anys. El nombre de desplaçats interns durant els darrers 20 anys és de 3.500.000. S'hi registra l'únic cas conegut de veritable i sistemàtic “genocidi” polític executat contra una força legal, la Unió Patriòtica, 5.000 membres de la qual (diputats, senadors, candidats) van ser assassinats en 10 anys. En els últims deu anys han estat assassinats 12000 sindicalistes i dirigents polítics legals. Per això Milton Hernández, comandant de l'ELN, quan li van preguntar què és el que portava un sacerdot a prendre les armes, va respondre que “a Colòmbia és més fàcil i mor menys gent si montes una guerrilla que si montes un sindicat”.

-Veneçuela: l'any 1935 mor el dictador Juan Vicente Gómez i s'inicia una “transició” inacabable fins que l'any 1945 s'aconsegueixen convocar eleccions, que guanya la llavors socialista Acció Democràtica amb el 80% dels vots i amb el recolzament del Partit Comunista. Un cop més, l'esbojarrada aventura de legalitzar partits i sindicats i, sobretot, d'intentar exercir major control sobre l'economia per part de l'Estat es va saldar amb un cop d'Estat i deu anys de dictadura, temps suficient per a netejar els partits i convertir-los en titelles d'un feliç sistema bipartidista que governaria el país durant 40 anys, rellevant-se en el govern aviam qui espoliava més i millor. || L'any 1988 Carlos Andrés Pérez va guanyar les eleccions amb un programa d'esquerra reformista amb un marcat caràcter social, però en arribar al poder se'n va oblidar i va aplicar amb entusiasme els plans d'ajustament estructural més radicals de l'FMI. Això va abocar a la misèria una part cada cop més gran de la població, i els esdeveniments es van precipitar quan al febrer del 1989 es va duplicar el preu del combustible. Dels cerros de Caracas van baixar milers de morts de gana a saquejar els comerços, i el president va ordenar a l'exèrcit que restablís l'ordre públic disparant a discreció. Aquest fet, conegut com el Caracazo, va produir entre 276 (xifres oficials) i 2000 morts, i va provocar un malestar profund en alguns dels membres de l'exèrcit (entre els quals Hugo Chávez), que l'any 1992 van dur a terme un cop d'Estat fallit per a provar de regenerar la situació. Chávez va sortir a televisió demanant a la resta de militars alçats que deposessin el cop, va assumir-ne tota la responsabilitat i va lamentar que de moment no es poguessin canviar les coses. El seu discurs sincer i esperançador li va significar la presó, però també una enorme popularitat entre les classes menys afavorides i desesperançades, que el van catapultar a la presidència el 1998. || L'abril del 2002 es va donar el famós cop d'Estat contra Chávez.

-Brasil: l'any 1961 Joao Goulart guanya les eleccions. És un anticomunista declarat, però la CIA informa Kennedy que pretenia apujar el salari mínim oficial i, per tant, era sospitós d'ultraesquerranisme. Durant 1961-63 els EEUU van bloquejar Brasil i va augmentar l'ajuda militar als colpistes, fins el cop d'Estat de 1964.

-República Dominicana: l'any 1963 Juan Bosch Gaviño va ser escollit amb un 59% dels vots. El van treure del poder un cop i una invasió de marines dels EEUU que va causar milers de morts.

-Bolívia: l'any 1980 el Partit Comunista, a través de la Unitat Democràtica Popular, va guanyar àmpliament les eleccions. Aquest cop va ser el general Meza qui es va encarregar de redreçar el curs de la democràcia.

-Iran: l'any 1953 un intent de nacionalització del petroli es tradueix en un bloqueig, un cop d'Estat i una matança.

-Argèlia: l'any 1992 van ser els islamistes els que aquesta vegada tenien dret a presentar-se a les eleccions però no a guanyar-les. Com a mínim és el que es pot deduir de la festiva indulgència amb què la cobertura democràtica occidental va saludar el cop d'Estat subsegüent.

-Europa: el posicionament dels diferents països durant la guerra civil espanyola (on els suposats aliats s'escudaven en la no intervenció) ja dóna una idea prou aclaridora de la ferma voluntat comuna que no guanyessin les esquerres. Molt menys encara el Comunisme, com es fa palès quan es descobreix la intervenció militar que els EEUU havien planejat sobre Itàlia en cas que les eleccions de 1948 les haguessin guanyat els comunistes. Truman defensava que qualsevol país amenaçat pels comunistes seria ajudat pels EEUU, i va ser sota aquesta amenaça que els governs belga, francès i italià es van desfer dels ministres comunistes a principis de 1947. || Per als esdeveniments posteriors a la Segona Guerra Mundial resulta impossible dir-ne res sense parlar de la xarxa Gladio (més informació aquí), organització de la que Giulio Andreotti va desvelar-ne el secret davant del Senat italià l'any 1990. Gladio constituïa un exèrcit de milers d'homes inicialment encarregats d'organitzar una guerra de guerrilles en cas d'una invasió soviètica a l'Europa occidental, però a mesura que això va deixar de ser versemblant va anar assumint l'objectiu de contrarestar el creixement electoral de partits comunistes o de forces d'esquerra capaces d'influir substancialment a l'escenari polític. Fins i tot s'ha trobat un document del Pentàgon (un “manual de camp” per a membres de Gladio) on es teoritza sobre la metodologia per a llançar atacs terroristes contra nacions que “no reaccionin amb la suficient efectivitat contra la subversió comunista”; on s'hi assenyala que l'amenaça més perillosa es produeix quan els grups d'esquerra renuncien a l'ús de la violència i s'impliquen en el procés democràtic, i que han de tenir mitjans per a llavors convèncer el govern en qüestió i l'opinió pública del perill real que això suposa. Amb tot plegat, no resulta gens estranya la implicació de la xarxa Gladio als atemptats contra civils de Piazza Fontana o de l'estació de Bolonya, durant molt de temps atribuïts a grups extremistes. També està involucrada en el cop d'Estat a Grècia de la “Junta dels Coronels” l'any 1967 ; i l'any 1984 amb els turcs en la lluita contra el separatisme kurd. || Menys sagnant però igualment eloqüent resulta l'any 1998 la dimissió del ministre d'economia alemany Oscar Lafontaine, quan comprova que era impossible fer cumplir el seu programa electoral d'esquerres sense que el Bundesbank i els poders fàctics de l'economia amenacessin amb l'Apocalipsi.