dijous, 28 de setembre de 2006

Què paatxa!

Les aigues s'asserenen, i torno a ser un artefacte feliçment somort. Esmorteïts els impulsos celestials de la matèria, la inactivitat contemplativa torna a ser la de sempre, lluny d'impaciències i recremors. Avui ja m'he llevat menys nerviós, però una becaineta de dues hores i mitja m'ha acabat de refer. Aquests episodis d'apassionaments frustrats cada cop em destrossen més, potser perquè cada cop en tinc menys però duren més. I deixen més seqüeles, eixamplant encara més la meva predisposició a no sortir de la closca i córrer riscos que voldria innecessaris. D'altra banda, avui he explotat a riure com feia temps que no reia. Estava a punt de marxar de la feina, quan m'han passat una trucada. En resposta al meu “mani'm?” m'han respost amb un “Joan?” tan familiar que m'he pensat que era un amic, més encara quan el timbre de veu s'hi assemblava. I amb aquella alegria que portes al cos quan s'ha acabat la jornada laboral, li he espetat un “què paaatxa?!” que, com no ha tingut resposta immediata, m'ha fet caure els collons a terra tot adonant-me que acabava de ficar la pota. Efectivament, es tractava d'un client. Els primers moments, a sobre, no podia recordar de quin client era, i m'han vingut tot de mals pressentiments de què segur que n'era algun d'important o conegut dels amos. Però no, n'era un que feia uns dies m'havia dit que em trucaria per saber si li havia pogut aconseguir uns llibres. Tot un personatge, d'aquells que fan interessant les feines de cara al públic: quan l'havia atès dissabte em va explicar que feia molts anys que vivia a Costa Rica, i em va tenir dolçament entretigut gairebé mitja hora amb anècdotes d'allò més divertides. A més, fruit del perllongat allunyament, el seu català era ben curiós, i es fixava molt en la meva manera de parlar i sovint repetia alguna de les expressions que jo emprava (ho sento, IEC!), que al cap de mig minut no dubtava en introduir a les seves frases. I llavors se m'ha acudit si el meu “què paaatxa?!” també hauria passat a enriquir el seu vocabulari, pensant-se que és d'allò més normal entre els catalans de principis del XXI. I amb la barreja dels nervis acumulats m'han sobrevingut unes ganes terribles de riure, que com més provava de contenir més m'augmentaven. I com que el senyor se'm tornava a enrollar amb batalletes, i jo no gosava d'obrir la boca per por que se m'escapés una rialla, he estat cinc minuts amb les abdominals i el diafragma contrets. Quan s'ha decidit a penjar-me, la distensió ha vingut acompanyada per un riure dolorós, agònic i imparable de gairebé un minut, entrellaçant riallades, plors i gemecs de queixa: estic segur que quan el doctor Jekyll es transforma en el senyor Hyde ha de patir una reacció similar! Sort que no hi havia ningú al magatzem per a contemplar un espectacle tan esgarrifós...

dilluns, 25 de setembre de 2006

A la barra del bar

Com el mal de cap, l'associabilitat també em va creixent a mesura que avança el dia, i ahir per la tarda vaig tornar a preferir de no quedar amb la gent de la universitat, que anaven a veure els Antònia Font. Reclòs en rutines alienants i profilàctiques, vaig aguantar pel pis com vaig poder fins les 21h, quan començava el Barça-València. Com a mostra de la meva desesperació, he de dir que vaig arribar a rescatar l'harmònica de sota un parell de centímetres de pols. No caldria afegir que al cap de vint minuts ja tornava a reposar dins del seu taüt... Els partits de futbol sovint salven molta gent de situacions desesperades, i aquest cop esperava que aportès per a mi una sensació de normalitat per a un cap de setmana que estava resultant nefast, que em permetés de refugiar-me en la seva atemporalitat (tots els partits de futbol són un únic partit de futbol), que se'm mostrés la potencialitat regeneradora d'un ritual que segueixo pietosament de fa més de 20 anys davant de les rutines nocives d'un maleït cap de setmana i dels símptomes malastrucs que m'hi havien abocat. Però quan vam arribar, el bar ja era ple a vessar, i vam haver d'estar-nos drets a la barra. Hi havia una taula buida gairebé sota mateix del televisor, però el propietari va dir que no hi seiéssim, que nosaltres no veuríem bé el partit i que ells no podrien passar còmodament al magatzem. Li vam dir que no es preocupés pels nostres clatells, però va resultar evident que això no li havia preocupat en cap moment i va servir-nos les canyes a la barra, sense cap més comentari. El bar va seguir omplint-se i la taula aquella va acabar sent ocupada, sense que lis diguessin res. El Guillermo va mostrar la seva indignació, i el propietari ens va respondre amb un arronsament de les espatlles a mig camí del "i què voleu que hi faci" i del "ara no m'emprenyeu que tinc molta feina". Per a acabar-ho d'adobar, ens vam veure envoltats per una d'aquestes colles de joves guais i alternatius de Barcelona que tan detesto, i dels que havia provat de protegir-me tot el cap de setmana. Però no, jo havia d'acabar envoltat de samarretes verdes i grogues, barbes a mig afaitar, pírcings i ulleres de pasta, amb posats de no he sabut mai ben bé què (seriositat i trascendència?) només trencats per comentaris escuets i pretesament aguts, tot plegat amanit amb els inevitables "com mola" i "què guai". I dos d'ells, a sobre, tenien aquell gest que em remou els budells i que consisteix a mostrar exageradíssimament que t'estàs escoltant l'altre i que t'interessa molt moltíssim el que t'estigui dient, tot obrint els ulls com plats, apujant les celles, mossegant-se els llavis i fent ostensíblement que sí amb el cap. S'ha demostrat que, mecànicament, aquest gest ve seguit d'una xucladeta al cigar o d'un glop a la cervesa. El Guillermo va acabar marxant, però jo vaig decidir aguantar fins al final. Al Guillem, mentrestant, semblava no importar-li el fet d'haver d'estar drets, lluny del televisor i envoltats d'aquella gentussa. Així, em vaig trobar inevitablement enmig d'aquella situació resabuda que havia volgut evitar a tota costa aquest cap de setmana: sentir-me incòmode allà on tothom sembla passar-s'ho bé. I visca la Mercè.

diumenge, 24 de setembre de 2006

La Merdcè

El cap de setmana de la Mercè està resultant pastós i lamentable. Estic cansat i desanimat, i no em ve gens de gust contactar amb les masses festives que omplen els concerts i espectacles: és evident que això encara em desanimaria més. Sovint, quan veig els estils i maneres d'aquest jovent, que he de suposar esquerranós, sento no gaire diferentment de quan llegeixo Libertad Digital, és a dir, una barreja de ràbia i fàstic, però amb l'afegit punyent de la decepció. Porto uns dies absolutament girat, i prou me n'estic de provar d'esforçar-me en públic a supurar optimisme, ja que els resultats de tals concessions sempre han estat patètics. Em toca ser pacient uns dies, i esperar que passi aquesta mala sintonia amb el món. I sort que ja tenim internet al pis i puc injectar-me 4 megues de distracció i estupidesa visual, perquè la resta de recursos habituals m'estan fallant: no puc desgastar-me físicament perquè hi ha risc de tempestes (i no puc córrer ni jugar a bàsquet) ; tampoc puc llegir cap dels assajos que tinc encetats, bé sigui perquè estic ofuscat i sóc incapaç de concentrar-me en frases de més de 10 paraules, o bé perquè, fet l'esforç, me n'adono que allò que m'expliquen no m'interessa prou. I la novel·la que vaig començar l'altre dia, Neopàtria de l'Hèctor Bofill, ha acabat per atravessar-se'm definitivament quan ja enfilava les 300 pàgines. D'aquí uns dies no dubto que faré l'esforç d'acabar-la, perquè m'interessa les informacions que va donant transversalment de la gent de l'estil imparable. No podré agrair mai prou la sort que he tingut naixent a Catalunya, petit microclima on s'hi assagen a petita escala tots els assots intel·lectuals que sometran el món occidental. Observar aquesta gent (i també els boadellans del Partit per la Ciutadania, amb els que tenen més correpondències que les tots ells desitjarien) és la millor preparació per la travessia que ens espera. Però ja estic pensant massa en tot allò que m'atabala, i tinc els nervis massa a flor de pell. Me'n torno a l'internet i a l'anestèsia.

divendres, 22 de setembre de 2006

Crisi de redacció

La falta de connexió a internet i la mandra m'han impedit d'escriure res aquests dies. Pròpiament, ha estat només la mandra, ja que ho podria haver fet des de la feina o durant alguna de les estonetes que he passat per ca'ls pares. Però no només mandra, sinó també avorriment. I tedi, ves a saber, que el cromatisme de l'ànima es difumina els dies de defalliment. I encara cal afegir-hi la pressió d'haver esbrinat que hi ha amics que em llegeixen, quan pensava que ningú s'havia quedat amb l'estrena del bloc. Perquè ho vaig anunciar, tret d'algun correutrònic concret, amb la boca petita i mirant cap a una altra banda. I com que van passar els dies i no em van fer cap comentari, vaig pensar que ningú se n'havia enterat, lo qual em va tranquil·litzar, perquè estava content de tenir novament ganes d'escriure un diari personal. I ja se sap: com menys persones sàpiguen allò personal, millor. Podria llavors haver aprofitat la primera empenta i tornar a redactar les meves parides en un arxiu Word, lluny de mirades externes, però em motivava el fet de penjar-les a la xarxa. No era morbo, sinó el resultat d'un equilibri interessant: tenia el convenciment que ningú em llegia realment (tret ullades esporàdiques de ma germana), però sempre hi havia la possibilitat de què algú s'hi arribés, ni que fos per error. I la possibilitat de ser llegit exigeix unes maneres (molt menys formals que de contingut) que em fan reincidir de tal manera en els esdeveniments viscuts que surto de les convencions narratives amb què penso habitualment, i se m'obren noves perspectives de reflexió. En èpoques anteriors de redacció de diaris havia acabat per gargotejar alguna entrada inintel·ligible: no només ortogràficament (de vegades l'escriptura i el pensament van del bracet, i la primera esdevé mera transcripció fonètica) sinó també conceptualment. Però no em volia referir ara a la intel·ligibilitat, sinó a l'interès que em pogués aportar la seva redacció, que en aquells casos era ben escàs perquè acabava caient en uns esquemes expositius amb els que el meu pensament no avançava: si escrivia era per a pensar críticament el que estava fent amb la meva vida, però el resultat de les meves redaccions sovint eren poc més que fotografies dels meus processos mentals. Ja m'estic embolicant. Total, que un se n'adona molt més de les coses quan les explica a algú altre que quan se les diu per si mateix. El problema ve quan hi ha coses que no m'he pogut treure del cap aquests dies i no puc arriscar-me a esplaiar obertament. Sort que sempre podré parlar de llibres que avorreixen i recitals de micropoesia al CCCB. Però haurà de ser en un altre moment, que ara em distreuen.

dimecres, 13 de setembre de 2006

Saxa in medio flumine

L'altre dia comentava amb cert optimisme que la meva sortida d'aquests esquemes socials que detesto s'estava produint de manera lenta però efectiva. La major part dels meus somnis i anhels ja no es corresponen amb les realitzacions (ni laborals ni vitals) a què ens aboquen des de que som petits, i el fet d'allunyar-me de tots els avantatges i seguretats que ofereix la vida normal no em provoca gaires remordiments ni pors. Espero amb (massa?) tranquil·litat mentre encara tinc un peu i mig dins del meu passat, aprofitant (massa?) serenament algunes petites brillantors que trobo dins d'aquesta rutina fangosa. Però la nit de diumenge va mostrar-se'm nuament un dels majors desencontres i frustracions que em produeixen les relacions socials. Parlo de les relacions amoroses, particularment de les relacions sexuals. I és especialment angoixant perquè el sexe és algo tan íntim i personal (malgrat l'anècdota que referiré) que tinc la dolorosa convicció que els meus problemes no els solucionaria o suportaria millor pel fet d'abandonar el model de vida actual: és una impotència comunicativa que poc té a veure amb desavinences amb el llenguatge capitalista, sinó una incapacitat fonamentada en la meva extraordinària timidesa i sequetat expressiva. La qüestió és que aprofitant que dilluns era festa (la Diada, cada dia més oficial en un país cada dia més eteri) vam sortir a prendre algo amb els del grup del Guillermo, amb l'afegit que hi havia la nova cantant i que aquesta podia ser de l'interès del Carlos, ja que s'assemblava a una de les seves ex. Vam emborratxar-nos jugant al duro (bonica tradició que mantenim des que érem adolescents), i l'alcohol va fer que es diluíssin les exigències que la sobrietat imposa, i tots dos van començar a flirtejar-se. Vam acabar tots quatre a casa del Guillermo, ja que no hi havia metro i m'anava de perles dormir-hi, perquè l'endemà dinava a ca'ls pares. A més, el Guillermo havia proposat de mirar una peli, i així l'espera de la son es faria més agradable mentre les dues tòrtores s'intercanviaven fluïds. Però quan el Guillermo i jo sortim de la cuina, ja ens els trobem morrejant-se al sofà. Adéu pel·lícula, vaig pensar. Però en això que el Guillermo se'ls atansa i comença fotre-li mà a ella. El Carlos es queda una mica sorprès, però no triga a seguir a amb la seva feina. I el Guillermo amb la seva. Vaig pensar que jo no havia de ser menys, i com que encara quedava una mica de pell sense cubrir, vaig dirigir-hi els dits. La cosa em resultava més divertida que excitant, cosa que vaig anar confirmant proporcionalment amb les peces de roba que ens anàvem treient i les exploracions més agosarades a què ens anàvem aventurant, que no feien accentuar gens el meu desig. I això em va provocar una angoixa latent, amb la por que em sobrevingués de cop el pensament tortuós de què he esdevingut, després de tant de temps sense relacionar-me amb ningú, una persona que ha perdut totalment la dimensió sexual de l'existència. És un pensament que m'ataca de tant en tant, i que em fa sentir que no sóc ningú, que sóc molt poca cosa. El meu camí de sortida del capitalisme sovint el veig com la d'un seguit de despreniments: desprendrem de títols, de béns, d'il·lusions laborals, etc. ; però quan me n'adono que també ha significat la pèrdua de molts sentiments i apetències em desanimo i m'espanto, i l'únic reconfortament és recordar els patiments que els darrers anys m'havien suposat les relacions sentimentals, ja que he anat assolint un estat en què no pateixo (tant) aquestes coses. Però tampoc em motiven ja com per a arriscar-me a res. I esperar, per a algú tan aturadet com jo, és d'una improductivitat antològica. Així és que porto més de sis anys sense cap relació. La cosa, evidentment, va acabar amb ells tres follant al llit i jo provant de dormir al sofà, fins que va sortir el sol i vaig marxar cap al meu llitet de ca'ls pares. Amb serenor i tranquil·litat.

dissabte, 9 de setembre de 2006

Riu(re)s que se separen

Dijous per la nit vaig anar a casa de la Noe i de la Laia, que feien un passe de diapositives del seu recent viatge per Grècia i Turquia. També hi havia el Raül, na Susanna i la Judit. Tots (menys la Judit) havíem estudiat plegats a la universitat, i he tornat a constatar que cada cop s’aguditza més el despenjament entre les seves vides i la meva. Les diferències són gairebé imperceptibles externament, però afecten sobretot els gustos, les intencions i les expectatives. M'atreviria a dir que ja comencen a no fer-nos riure (ni somriure) les mateixes coses. Ells segueixen lligats encara amb la universitat, ja sigui directament com a becaris o bé indirectament a través dels llocs de treball que els pertoca als filòlegs. És clar que la seva és la situació normal, i no la meva. El meu error va ser cursar estudis universitaris (dubto fins i tot si ja vaig errar amb el batxillerat). Bé, no el fet de passar uns anys a la universitat, en els que vaig poder observar in situ molts dels defectes i misèries del nostre sistema, sinó de creure-m’ho i projectar-m’hi. Fins i tot aquest darrer curs, tot i haver-m’hi tornat a matricular per a no engrandir la decepció que suposo per als meus pares, el fet de tornar a anar a classe va fer renèixer també el desig de ser professor i amant del llatí com a llengua viva, amb la consegüent recremor moral de tornar a encaminar uns senderols que sabia que només podria realitzar per les vies acadèmiques i que tenen un horitzó gairebé nul d’incidir en la nostra societat (és més, els fòrums de llatinistes sovint són uns focus de conservadurisme i dretor que espanta). Tanmateix, amb tot plegat veig que la meva situació no és d’estancament absolut, i que el fet d’haver renunciat a la universitat i a la projecció laboral m’ha abocat a un corrent que m’arrossega, molt lentament però de manera inexorable, cap a l’estranyor amb el món social que m’ha vist crèixer, amb el que a poc a poc ja no aniré mantenint aquesta relació d’afinitat, de participació i d’impotència que em recrema, sinó una més coherent (però molt més dura i difícil per a algú tan tranquil com jo!) d’oposició i de conflicte. Incapaç de fer mai la passa decisiva, veig que la decisió de deixar-me caure a mans d’aquesta inèrcia castrant i destructiva donarà els seus fruits. No tinc gens clara, però, la meva capacitat de saber reverdir quan arribi el moment. Sigui com sigui, el ritme propi del meu temps m’anirà separant (i no sense dolor ni dubtes, que per això no he gosat fer-ho personalment) d’aquests sopars on la gent comenta que li han concedit tal beca, o que s’està preparant tal oposició, o que necessita tal títol, mentre es visualitzen les diapositives d’un viatge de 25 dies per Grècia, ben lluny de l’horitzó que m’obre el meu sou de 650€ al mes.

dimecres, 6 de setembre de 2006

Rutines i canvis d'horari

Des que he tornat a fer torn de matí a la llibreria (dijous passat) que els horaris se m'han destarotat i no trobo temps per a fer res de profit. En principi ja no haurien de tornar a canviar, perquè ja han acabat les substitucions de vacances i torno a la meva rutina de magatzem, però com que en un mes marxaran dos companys de botiga, hi ha l'amenaça (possibilitat, vull dir) de què hagi d'incorporar-me a la plantilla de venedors. I collons, no en tinc gens de ganes. La redacció d'aquest bloc també se'n ressent, i el poc temps que he trobat amb un mínim de capacitat mental l'he aprofitat per llegir. Bé, la precària connexió a internet que tenim al pis també hi ha col·laborat. D'altra banda, espero parlar a bastament de les meves lectures en blocs posteriors, principalment perquè moltes em serviran per a expressar més clarament molts dels meus pensaments. Concretament, aquests dies he enllestit una obra que conté una de les claus per entendre l'avort: Más allá de los límites de la conciencia, que recull la correspondència entre el filòsof Günther Anders i en Claude Eatherly, el pilot que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Resumit ferotjament, s'hi reclama que l'home s'impliqui moralment no només en allò que fa (que ja és molt demanar per als temps que corren) sinó també en tot allò en què participa ; no només en allò que veiem, sinó també en allò que cal que imaginem que està succeint. Em resulta un llibre reconfortant, perquè sovint em sento incomprès i sol amb el meu fàstic envers la quotidianitat que mantenim: per exemple, em pesa molt saber que sota el fest aparentment innocent d'anar a comprar, estic justificant una maquinària que manté empobrida i sotmesa a molta gent. Hi tornaré. De moment, deixo l'enllaç al brutal article del Santiago Alba Rico (també tornaré a parlar d'aquest gran agitador i articulista) d'on vaig conèixer tota aquesta història del pilot d'Hiroshima: El mundo en guerra - consideraciones sobre el derecho a la normalidad. PS: ahir nit vaig anar a l'Auditori a veure el concert d'homenatge als 35 (?) anys del disc Dioptria del Pau Riba. Un gran concert per a un disc superb. Tot plegat, però, sota les típiques condicions que m'exasperen en els esdeveniments socials (sobretot culturals): la gent, la progressia rància i la pijeria mal dissimulada, amb els seus aires, rituals i pretensions... un ambient hostil a l'avort, que haurà d'acabar havent-ne de prescindir totalment.

diumenge, 3 de setembre de 2006

Catalunya i les seleccions espanyoles

Aquest migdia la selecció espanyola de bàsquet ha guanyat de forma brillant i merescuda el Mundial que s'ha celebrat al Japó. Trenquen així amb una ratxa històrica de derrotes, ja que mai havien estat capaços de guanyar res important en cap esport col·lectiu i de masses (tret de la medalla d'or als Jocs Olímpics de Barcelona, que jo recordi). Significarà tot plegat un punt d'inflexió? Espero que sí, però en benefici de les reivindicacions catalanes a favor d'unes seleccions nacionals pròpies. Fins ara aquestes reivindicacions han estat tímides i amb la boca petita, entre d'altres motius (vull pensar) perquè no hi ha hagut gaire la necessitat d'implicar-se emocionalment en favor de l'una (la catalana) i en contra de l'altra (l'espanyola). Vull dir que com fins ara l'única selecció permesa no guanyava res, molta gent (entre els que m'hi incloc) seguíem les seves evolucions amb l'interès (com a mínim) i la proximitat que pot presentar un equip amb força jugadors catalans o del Barça, però sense cap risc greu: si es classificava ja ens estava bé (més retransmissions per la tele, i més notícies i converses l'endemà), però sabíem que tard o d'hora cauria eliminada i podríem aprofitar per a recordar la injustícia que pateix la selecció catalana, i que es fotin i que ja els està ben merescut. Però tot plegat era un mer entreteniment, sense aquella fervorositat o dedicació que desperta "el teu equip", que et deixa trist (o abatut) si perd i content (o eufòric) si guanya. Però ara la selecció espanyola ha guanyat el Campionat del Món, i molts dels catalans que hem seguit aquest Mundial amb interès hem confirmat en la pràctica allò que ja sabíem en la teoría: que realment la selecció espanyola no és la nostra (ens hem pogut alegrar més o menys per la victòria, però no l'hem viscuda), i que no tenim cap equip que ens faci saltar de la cadira en les competicions oficials. Tots els que encara en dubtaven, ara ja saben també que els cal reivindicar una selecció nacional pròpia. PS: bé, aquesta és la lectura que en faig de l'ambient que em rodeja. Evidentment, també hi haurà molta altra gent que haurà descobert que sí que són entusiastes de la selecció espanyola, malgrat haver-se omplert sempre la boca amb drets nacionals catalans. PS2: molt diferent hauria estat si el Campionat hagués estat de futbol i no de bàsquet. Entre d'altres qüestions, perquè desperta més passions i està més arrelat entre la població, però ja m'ho preguntava divendres un company de feina basc: per què la majoria dels catalans sou tan hostils contra la selecció espanyola de futbol i més permisius amb la de bàsquet? Doncs sí, és cert. Hi té a veure també la imatge mental que un es fa dels conceptes, i el del futbol va més associat amb un grup d'exaltats en un estadi que insulten i onegen banderes franquistes, i els jugadors de futbol de la selecció espanyola acostumen a ser models repulsius (el típic quillo o txulo engominat), mentre que els de bàsquet semblen més bons jans.