dimecres, 10 d’agost de 2011

Feixisme a Anglaterra

L'estem veient en tres nivells: 

1) a nivell atomitzat, el dels lumpen que aprofiten les protestes per a provocar aldarulls i fer ús de la força per a saquejar comerços.

2) a nivell ja una mica organitzat, el dels "escamots anti-avalots" (sovint constituïts a partir de les branques locals del grupuscle racista English Defence League) que s'estan formant per a contrarestar els saquejos dels primers i, de pas, atonyinar algun negre o jueu. Serveixi aquest vídeo per a fer-se una idea de quina fauna en forma part.

3) a nivell ja oficial, que seria el realment perillós, amb les declaracions del Primer Ministre del Regne Unit, en David Cameron, a propòsit dels aldarulls d'aquests dies. En podeu llegir el discurs sencer en aquest enllaç, però m'agradaria destacar-ne dos fragments. El primer apareix entre els segons 1:01 i 1:14 d'aquest vídeo i diu el següent:

Picture by picture, these criminals are being identified, arrested and we will not let any phoney concerns about human rights get in the way of the publication of these pictures and arrest of these individuals.

És a dir: "foto a foto, aquests criminals estan sent identificats, arrestats, i no permetrem que cap fals escrúpol sobre els Drets Humans interfereixi en la publicació d'aquestes fotos i la detenció d'aquestes persones". L'altre fragment apareix entre els segons 3:45 i 3:50 del mateix vídeo, on diu:

There are pockets of our society that are not just broken but frankly sick.

Que en traducció matussera podria quedar en alguna cosa així com "hi ha sectors (bosses) de la nostra societat que no és que estiguin trencats sinó sincerament malalts". És a dir, tenim un enemic que està per sota del nostre nivell de civilització (el clàssic recurs feixista de la infrahumanització, com bé van haver de patir els jueus a mans dels nazis) i que es pensen passar l'estat de Dret pels collons per tal de combatre'ls. I ho diu el president d'un govern democràtic!

*

PD: d'altra banda, els enfrontament a Anglaterra ens poden servir per a fer una comparació amb els enfrontaments que hi van haver a Barcelona amb els moviment dels indignats. Recapitulem: a Anglaterra portem 3 dies d'edificis cremant, avalots generalitzats, pedres, pals, còctels molotovs, batalles campals i només 26 policies ferits (dades d'ahir). A Barcelona vam tenir 2 hores de mans enlaire, floretes, corredisses, quatre pals, molts insults... i se'n van ferir 36!

Conclusió 1: els barcelonins emprenyats som unes machines, i no hi hauria exèrcit d'Stallones que se'ns resistís.

Conclusió 2: els Mossos van mentir, i van inflar la xifra d'agents ferits (i hi van comptabilitzar els que es van fer mal al canell de tant colpejar gent indefensa i asseguda). És clar que això seria molt lleig per a un cos tan honorable com el nostre, tal i com ja em vaig encarregar d'arreplegar en un altre apunt. Aquesta gent no és sèria... ¿us imagineu cap altre representant sindical d'un cos policial que estigués a punt de cagar-la i dir davant del públic que va anar de poc que no traguessin les pistoles? Doncs els mossos en tenen un, sí, i ho podeu comprovar en el segon 0:43 - 0:50 d'aquest vídeo.
.

dimarts, 9 d’agost de 2011

L'Avort desperta de la migdiadeta d'estiu

Igual que alguns lectors —que se m'han queixat en privat—, jo mateix m'enyorava una mica d'aquest blog, però diferents circumstàncies me n'han mantingut allunyat.

Hi he tingut algun motiu anecdòtic, com ara posseir informació que podria haver posat en perill el triomf convergent a l'Ajuntament de Barcelona. Vaig estar temptat de publicar-la, però en veure la sort que va córrer el periodista anglès que va descobrir la trama del News of the World se'm va fer patent que la campanya electoral me l'estaven dirigint a mi i no al gran públic: "tu Tggias". I vaig triar seguir amb vida, és clar.

Evidentment no és del tot cert, però amb tot aquest temps fora de joc he pensat que el blog necessitava recuperar una pàtina d'importància i seriositat que mai no ha tingut, i ja sabeu que em fascina el fet contrastat aquest que dels rumors sempre en queda alguna cosa (o més popularment: "tu escampa merda, que el vent no s'ho endurà tot"), i no hi tinc res a perdre. En qualsevol cas, també queda demostrat que els blogs, per molt estúpids que puguin semblar, també corren els seus riscos, i si no que li expliquin al badaloní Alberto Lumbreras, el blog del qual fa temps que podeu seguir en els enllaços de l'esquerra ("la Maldekstra Kolono"), que a principis de juliol va rebre amenaces per part del feixista Santacreu en aquesta entrada

D'aquest paràgraf anterior, ara sí, podem extreure dos dels motius principals per la meva indolència envers el blog, i és que havia caigut en un estat catatònico-depressiu a causa de: (1) el triomf de Convergència a les eleccions municipals (malgrat ser el més obvi que passaria, no deixa de deprimir-me com de fills de puta n'arriben a ser els catalans rics, i com d'idiotes la resta) ; i (2) l'augment lent però inexorable del feixisme en totes les capes de la societat.

Aquest segon punt es podria considerar un sub-apartat del primer, però afortunadament per a Convergència i malauradament per la resta (o seria del revés?) la serp del feixisme té la majoria d'ous fora del niu convergent. Una avís important el vam tenir amb les manifestacions dels "indignats" i les reaccions dretanes contra ells de bona part de la població ("pollosos, aprofitats, ganduls" i tot l'arsenal despectiu clàssic de la mentalitat burgesa), i un punt culminant en va ser la massacre de Noruega, que al menys ha tingut un cantó positiu i ha estat el de poder-nos ajudar a entendre en quins camps es mou bona part del feixisme contemporani (p.ex. no deixa de ser simptomàtic que hagi passat de ser un moviment rabiosament anti-jueu a ser malaltissament pro-israelià). És clar que tots aquests detallets es poden llegir en el document que ens ha llegat el feixista que va provocar la massacre, i que tanta gent i tan poderosa (com els mitjans de comunicació) s'esforcen en voler silenciar alhora que no paren d'esbombar-nos amb d'altres detalls més morbosos. Personalment, trobo que és un error voler amagar les motivacions dels feixistes (no sé si per a què la gent "normal" no s'espanti tot llegint que aquests monstres, blancs i catòlics, no pensen d'una manera gaire diferent a ells), igual que avui prohibeixen encara el Mein Kampf (i això que per a moltes coses ja ha quedat més desfasat que el bigotet de Hitler). Per tot plegat,us he enllaçat amb l'obra de l'Anders Behring Breivik, i que en tragueu les vostres pròpies conclusions si teniu fetge i paciència per a llegir-ne les 1500 pàgines.

Dues mostres més menudes d'aquest temps feliç que viu el feixisme les podem llegir, sense anar gaire lluny, llegint només el diari d'avui dilluns. Bé, els diaris alternatius, ja m'enteneu, perquè no solen ser coses que ocupin pàgines a la nostra premsa oficial si passen fora de Cuba, Veneçuela o Euskal Herria. Així, a casa veiem com ataquen el casal Quico Sabaté de Sant Celoni (notícia); a Espanya, com intenten impedir un homenatge als republicans afusellats (notícia). I mentrestant, a Barcelona ja hi ha hagut 37 denúncies per no dura la samarreta posada... Sort que de tant en tant l'actualitat (esportiva!) et sorprèn amb notícies reconfortants, com aquesta per la qual sabem que en Javi Poves, un jove futbolista madrileny de 24 anys que aquesta darrera temporada jugava a l'Sporting de Gijón, ha decidit "penjar les botes" perquè n'està fins als collons del capitalisme inhumà que dirigeix el món del futbol. Entre d'altres perles, ha afirmat que "el futbol professional és només corrupció i diners: el futbol és capitalisme, és mort" o que "en lloc de tant 15M i tanta hòstia, el que cal fer és anar als bancs i cremar-los, tallar caps". Jo no ho sabria dir millor!

Per anar acabant (que ja me n'anava per les branques), els dos motius efectius que m'han allunyat del blog van ser (de menys a més, per a seguir amb la tònica de l'entrada d'avui): tot el procés d'ERO que estem patint a la botiga (la notificació, tot el procés de negociació —sóc representant sindical— i, finalment des de fa unes setmanes, la seva aplicació, que suposa uns canvis d'horari que t'acaben de destarotar les rutines quotidianes) i, sobretot, tot el procés ligirofòbic d'aquest Sant Joan. La meva batalla d'enguany amb els petards mereixeria una entrada per a ella soleta, però per resumir-ho diré que les meves visites al psicòleg han suposat una experiència ambivalent: d'una banda hi ha situacions que porto força millor, i que sóc conscient que són passets que em porten cap a la victòria; però de l'altra em resulten molt més traumàtiques les experiències que encara no puc afrontar. Així, per exemple, les darreres tempestes m'han posat més nerviós que mai, perquè els trons encara em queden fora del meu abast (tot just he "passat" els globus i començo a jugar amb les piules) però malgrat tot m'hi he de provar d'enfrontar i no fugir-ne còmodament a les primeres de canvi com m'havia acostumat a fer. El resultat, però, és que aguanto ben poc i acabo fugint-ne a les segones de canvi, amb les consegüents tensions i frustracions acumulades. I, en aquest estat, no tenia gens de ganes d'atansar-me al blog. Ni tampoc les tenia en un altre dels estats que em provoca ara la ligirofòbia: un passotisme hiperdesenvolupat, causat pel fet que totes les estratègies, totes les tècniques i tots els esforços que se suposa que he d'aplicar conscientment contra les explosions per tal de què el meu cos no hi reaccioni de manera exagerada, ara va i les desenvolupo inconscientment contra tota la resta de coses: ja pot començar la revolució a 50 metres de la feina o poden morir-se milers de persones al dia a la banya d'Àfrica que a mi me la bufa. Si hi penso, evidentment, m'acabo emprenyant, però d'entrada el meu cos és capaç de passar olímpicament de sentir cap emoció ni reacció visceral (per petita que sigui). Bé, sempre he estat una persona freda i una mica insensible, però estic arribant a uns nivells que no sé si són preocupants. Crec que seria capaç d'assolir el nirvana en qualsevol situació tret d'un d'explossiva...

Finalment (ara sí, ara sí), part del temps que dedicava a l'ordinador l'he passat a ocupar a sortir amb la bicicleta. No amb la bicicleta plegable que ja tinc de fa anys, sinó amb una mountain bike que em vaig comprar a principis de juliol. Feia temps que tenia ganes de tornar a pujar en bici per Montjuïc o Collserola (no ho feia des dels 18 anys!), i el meu caparró va trobar l'excusa per a gastar-m'hi els 340€ que em va costar: em servirien per a fer teràpia contra els petards, i en lloc de gastar-me cada mes 50€ en una visita al psicòleg, amb la bicicleta podria pujar cada matí dalt del Castell de Montjuïc i tirar-hi petards, perquè allà gairebé segur que no molestaré ningú abans de les 8h... Tanmateix, encara no ho he provat, perquè de moment encara estic en la fase de preparació física i estic agafant forma per a poder pujar fins al Castell a quarts de vuit d'un matí qualsevol sense vomitar ni treure el fetge per la boca. De moment, progresso força bé, i calculo que un parell de setmanes ja podré fer-ho. Si teniu curiositat morbosa, podeu seguir les meves evolucions físiques en aquest altre blog que he creat avui mateix (sí, sí, en part també estic escrivint ara això per la mala consciència d'haver començat l'altre blog sense haver recuperat aquest). Com que segur que ja heu pensat que arribar dalt de Montjuïc sense morir-se no sembla justificar la creació d'un blog, he de dir que amb un amic hem decidit tot just fa una setmana preparar-nos per a córrer la marató de Barcelona el proper 25 de març. Ell tot just haurà complert els 33 anys, i a mi només me'n quedaran 3 dies... i si Jesús va morir dalt d'una creu amb 33 anys, per què no podríem nosaltres fer-ho sobre l'asfalt?