dijous, 30 d’agost de 2007

La Saïda, en Bartolomé i la tieta Inés

Està sent la segona setmana consecutiva que faig torn de tarda, és a dir, que gairebé no faig res de profit en tot el dia (al matí que et lleves tard, i a la nit que t'entretens fins passades les dues de la matinada amb la XBox i d'altres banalitats) . I alguna estona que he pogut trobar l'he aprofitada per recuperar l'harmònica (bé, molt d'aquella manera, però aviam si enguany m'hi poso) i per traduir alguns articles de l'Alba Rico (ja en porto 9 en una setmana, de fet no esperava començar amb aquest ritme). D'altra banda, segueixo mandrós i asocial, situació que em temo que no canviarà fins que no m'instal·li a casa mons pares (finalment serà el dia 15) i abandoni aquesta descol·locació que no em permet d'establir massa rutines. D'altra banda, la topada de la Saïda Saddouki amb la Guàrdia Civil de Palma ("lo que me faltava, una mora catalanista", es lamentava el capità Bartolomé de las Casernas) és un exemple més de què el ressorgiment de l'Espanya més rància deixa de ser algo anecdòtic. Fins i tot els representants dels sectors que suposadament hi fan front (entengui's "socialistes") tenen cada cop menys vergonya a mostrar-se i reivindicar-se com una variant suau, però gens antagonista, de l'herència ideològica del franquisme. Serveixin com exemple la campanya contra la Rosa Regàs (que ha rebut tant de dreta com "d'esquerra" a causa de la seva defensa, entre d'altres, de dues de les heretgies més odiades: la catalana i la veneçolana chavista) i la imminent formació política a l'entorn del moviment Basta Ya. Una altra mostra d'aquest anticatalanisme visceral i sentit la tenim en aquesta entrada del blocaire El Submarí Terrestre ("no hablo en catalán porque tengo mucho amor propio"), la pàgina del qual aprofito per a recomanar entusiàsticament, a causa de les seva prosa viva ben saonada amb dosis de pensament exquisit i un molt fi sentit de l'humor. És fàcil d'imaginar-se la seva tieta Inés del bracet del capità Bartolomé, mirant-se sorruts com la nova generació d'immigrants els deixa en evidència.

dijous, 23 d’agost de 2007

Desfent-me del passat

Aquest matí he anat a casa mons pares a netejar l'habitació, perquè durant el temps que m'he estat fora compartint pis havia esdevingut un dipòsit per a tota mena de pertinences. La buidada ha estat descomunal: quilos de roba vella i quilos de papers més vells encara. He actuat de manera immisericorde, ajudat per la fredor que un té a la sang ben d'hora del matí havent dormit poc i sabent que et queda per endavant un fotimer d'hores de feina. I m'ha sorprès la facilitat amb què he pogut fer-ho, donat com sóc als patiments nostàlgics i emocionals. Només m'ha fet plorar (i tossir) l'ingent quantitat de pols que s'hi havia anat acumulant. Hi ha col·laborat, és evident, el desig profund de tallar amb aquesta vida equivocada i estúpida que porto, i no he pogut estar-me de sentir una certa i malsana satisfacció cada cop que embotia apunts de llatí i de filologia a la bossa d'escombraries. Si tingués pic i pala i visqués a propet d'un bosc, hauria estat la rehòstia anar i enterrar-ho tot a dos metres sota terra, o bé fer-ne una foguera purificadora al voltant de la qual poder ballar embriagat de cervesa. Però n'he tingut prou amb les bosses de plàstic negre i els contenidors metàl·lics de Barcelona, i veure com les condemnava a esperar la seva execució en companyia d'altres sobres i porqueries. Alguna foto inesperada m'ha colpit breument el pit, però jo endavant amb la destrucció dels meus béns i del meu passat, com a bon fill del temps que corren. Ni tan sols he salvat de la crema una fotocòpies d'un opuscle de Roger Bacon que no recordava tenir (malgrat l'esforç que m'havia suposat trobar-les). Segur que el mal esperit que em va portar el Manuscrit Voynich ha estat el que avui ha fet que fossin precisament les fotocòpies del Bacon (qui molts consideren l'autor del manuscrit misteriós) les que em caiguessin d'una carpeta al damunt dels peus. Però res, ni això. Al forat de l'oblit. Juntament amb apunts de COU escrits de dreta a esquerra i de baix a dalt del full, articles de filosofia fotocopiats, subratllats i anotats segons uns codis que ja no recordo que volen dir, còpies de còmics en llatí de l'any de la catapum i alguna altra excentricitat que el meu jo curiós i antropòleg trobarà a faltar algun dia. Però tot fos per condicionar, desinfectar i garantir la higiene del meu present més rabiós.

diumenge, 19 d’agost de 2007

Cultura, Bruce Willis i Antonioni

El Francesc Puigpelat ha publicat a l'Avui un article on celebra la victòria del cinema estil Bruce Willis sobre el cinema estil Antonioni. La rèplica li ha vingut molt ràpidament (tot i que havia estat escrita abans!) des del bloc Vilaweb de Club 7 Cinema, on s'accepta el predomini d'aquell cinema però es considera que aquest fet exemplifica el triomf de la barbàrie. Aviam, no trobo que la victòria del cinema de video-clips explosius de Hollywood sigui digne de celebració (més aviat al contrari), però em repategen els posicionaments elitistes que denigren les manifestacions culturals més senzilles i planeres, aquelles que no tenen gaires pretensions i busquen només d'entretenir. És com amb la música: és evident que una balada pop és incomparablement menys complexa que una simfonia de Haydn, però trobo pedant i fastigós el pas que va més enllà i considera que només aquest segon cas mereix les etiquetes de creació cultural i artística, i lo altre és cutreria, ignorància o barbàrie. Perquè a més... què és la cultura? Si entenem que és allò cultivat i compartit per una comunitat, ja per definició és molt més cultural un fet popular (per molt patètic que sigui) que un fet elitista. Si entenem, en canvi, que fa referència no a la comunitat, sinó al cultiu de la sensibilitat i esperit de cadascú, és evident que són molt més riques i fèrtils les pel·lícules d'Antonioni. Ara bé, aprofitant que a l'article del Club 7 Cinema es parla d'impostura, i se'ns recorda també que “cultura ve de conreu i no d'emmagatzemamenta de coneixements”, no me'n puc estar de dir que una de les coses que més em desesperen del cinema Antonioni és que no acabo d'entendre què en fan amb tanta “reflexió de la condició humana”, amb tant “treballar l'esperit, obrir-se a la bellesa i a la complexitat d'aquest món”, amb tanta “musculació de la sensibilitat i capacitat de comprendre el món”. De fet, penso que ells són els veritables impostors ; ells, els que haurien de cultivar al carrer tots aquests tresors apresos amb el cinema estil Antonioni. El món no va gens bé, els principis il·lustrats (la veritable base cultural que ens hauria de salvar de la barbàrie) són trepitjats i agredits arreu, i tampoc veig que tots aquests acòlits de Bergman o Antonioni vagin predicant gaire amb exemples de llibertat o igualtat, ni s'esforcin gaire a il·luminar-lo amb el saber i la bellesa que han adquirit. El que vull dir és que, a l'hora de la veritat, no es diferencia gens l'espectador que surt de veure una pel·lícula del Bruce Willis que un que surt de la Filmoteca. Tots dos s'hi han entretingut un parell d'horetes, mentre el dolor, la fam i la pobresa segueixen fent estralls. Tots dos són ciutadans exemplars i cultivadors de la nostra cultura de la barbàrie.

Entrada número 100

Aquesta és l'entrada número 100 del bloc, i com a bon esclau del sistema decimal penso que aquest nombre mereix una petita celebració. A més, ara fa un any per aquestes dates va ser quan vaig començar a escriure'l, per lo que també hi posarem una espelmeta d'aniversari. No estan resultant el tipus d'escrits que voldria, però millor això que res. Com a mínim he aconseguit un bon ritme de treball davant de l'ordinador, tot i que la majoria de vegades acabo fent alguna altra cosa que dedicar-me a l'Avort, o bé m'hi dedico d'una altra manera que en aquest Diari, cosa que no acabo d'entendre... ¿potser em fa por publicar frases rares i sense cohesionar? Em va passar una cosa semblant l'últim cop que vaig aconseguir d'escriure amb certa regularitat i durant un cert temps (per allà el 2001-2002): vaig començar escrivint una mena de diàlegs, que van evolucionar cap a petits escrits, que al seu torn van anar corrompent-se fins esdevenir reculls de frases inconnexes i de difícil relació entre elles. Al final, evidentment, aquesta falta de criteri va provocar que ho deixés estar. Ara, en canvi, puc estar content perquè aquest bloc manté cert equilibri, i l'existència de diferents etiquetes permet una major flexibilitat temàtica (tot i que encara no m'atreveixi a incloure-n'hi una d'aforismes o frases soltes). Podria dir que la casa ja la tinc, i ara m'hauria de preocupar d'amoblar-la millor. En el fons, també, és que no tinc gaire cosa a dir, i quan la trobo, ja n'hi ha que les saben dir millor. És per això que encetat un nou bloc (que espero que corri millor sort que els pobres Miscarried Verses, que recuperaré un dia d'aquests) dedicat a traduir al català els articles del Santiago Alba Rico. En un excés de creativitat, l'he titulat Alba Rico en català. He començat amb un article que es remunta a l'any 2001, on parla, a propòsit dels atacs suïcides palestins, de dues concepcions ben oposades d'entendre el fet de llevar-se la vida. Em sembla que en té un més apropiat, però aquest ja està bé com a homenatge al Lluís Maria Xirinacs, que ha decidit suïcidar-se políticament i de manera positiva. A la seva edat, sembla que ja només li quedava el cos i la mort per a reafirmar-se en les tesis que havia estat defensat sense descans al llarg de tota la seva vida.

dissabte, 11 d’agost de 2007

Acollonit (per les Arts Fosques)

Ha estat un dia farcit de lectures paranormals. Ha vingut molt poca gent a la botiga, i la predestinació (llavors encara pensava que era només l'avorriment) m'ha dut a llegir un exemplar de mostra (els sis primers capítols) d'una novel·la juvenil que, a l'estel·la del Harry Potter (sèrie en la que, a més, s'hi fa menció), se centra en la figura d'en Nicholas Flamel, un famós alquimista a cavall dels segles XIV i XV. El llibre es titula The Alchemyst (de Michael Scott) i l'acció es desenvolupa als nostres dies, en els que (per efecte de l'elixir de la vida eterna o de la pedra filosofal, ara no ho sabria dir) el matrimoni Flamel encara es conserva jove i és atacat pel John Dee (un altre alquimista ben real i històric, però del segle XVI), reconvertit en el típic dolent dolentíssim. M'he passat doncs la tarda encuriosit navegant per la Wikipedia, llegint cada cop amb més interès les seves biografies, que m'han dut a la de l'Edward Kelley, mèdium del John Dee, i d'aquest al Manuscrit Voynich, encara no desxifrat, fent alguna escala per indrets tan curiosos com ara la llengua Enoquiana o l'escriptura ogham. Després, ja còmodament assegut a casa (ja torno a tenir el portàtil, tot i que vaig haver de formatejar-ne el disc dur), hi he tornat, i el llibre m'ha donat un altre fil que resseguir: les fotografies Kirlian (que per a molts no són sinó la plasmació de l'aura o esperit de les coses), i d'aquí a l'inventor Nikola Tesla (que ja vaig conèixer durant el meu exili de Sant Joan amb la pel·lícula The Prestige), que m'ha dut fins al bosc siberià de Tunguska, on l'any 1908 es va produir una molt estranya explossió que no s'ha sabut explicar encara de manera totalment convincent, però que curiosament es va produir el mateix dia en què el tal Tesla havia dit a un amic (que es trobava d'expedició a l'Àrtic) que el saludaria amb un esclat de llum! I amb tota aquesta càrrega de misteri, sobrenaturalitat i ocultisme, m'ha passat una cosa que m'ha deixat realment acollonit: quan he anat a l'habitació a posar-me el pijama, la goma amb la que em recullo els cabells m'ha caigut dins d'una caixa plena de llibres que des del trasllat encara no m'he pres la molèstia de buidar del tot (i ara ja no caldrà, perquè d'aquí a uns dies la portaré, amb la resta de pertinences, a casa mons pares). La qüestió es que la goma s'ha escolat entre els llibres i ha anat a parar (ho ben prometo!!) al damunt d'un llibre que ni recordava tenir: El manuscrito Voynich: una enigma sin resolver. He vingut a escriure aquestes quatre línies aviam si recupero un ritme cardíac normal, i de seguida em posaré a llegir-lo. Però no acabo de calmar-me, sobretot si em venen imatges al cap com la del record d'un retall de diari que vaig tenir molt de temps enganxat al moble del pis del carrer Sepúlveda quan era molt nen: no en recordo el text, però hi apareixia la mateixa foto que a la Wikipedia il·lustra l'article sobre l'enigma de Tunguska. Ai ai quina por! PS: segur que hi té relació el fet que avui en Moixic ha representat a Martorell l'Hiparxiologi d'en Francesc Pujols (escriptor, filòsof i m'atreviria a dir que semi-alquimista i quasi-nigromant).

dijous, 2 d’agost de 2007

L'arrel quadrada d'un servidor, o l'avorriment al quadrat

Se m'ha esconyat el portàtil, i aprofito avui que he vingut a dinar a casa mons pares per a escriure quatre xominades [si el corrector automàtic m'ho permet, ja que em vol censurar l'ús de paraules d'origen sexual: ¿les considera simplement sota un criteri de barbarisme lingüístic o potser també moral? Això últim no m'estranyaria gens en el cas de l'apassionant món del normativisme català, sempre tan donat a venerar el concepte de Puresa]. M'atreviria a dir que va tenir relació amb la famosa apagada que va afectar bona part de Barcelona la setmana passada, perquè llavors no el tenia encès però sí connectat al corrent elèctric, i d'alguna manera li deuria afectar el canvi sobtat de tensió. Però aviam qui és el guapo que demostra ara res! Hi desisteixo ja d'entrada, i m'espero a què el Carlos m'ho arregli (tot i que serà d'aquí a uns dies, perquè ho acaba de deixar amb la Carmina i està fotut). A causa d'aquesta avaria estic dedicant bona part de les tardes a llegir manuals introductoris d'electricitat i llibres de matemàtica bàsica. [En aquest sentit, he d'estar agraït a Endesa, perquè és algo que m'havia planificat de fer al llarg de l'agost, però que veig molt clarament que no estaria fent en cas de tenir el portàtil disponible!]. I amb la lectura de les mates estic tenint una dolça sensació, com si estigués repassant (revivint?) unes lliçons que hagués rebut fa un parell d'anys, però sent plenament conscient que realment en fa gairebé vint! Els conceptes, el llenguatge utilitzat, la manera d'afrontar la lògica que ho sustenta em resulten totalment familiars, com si fos algo que no només vaig aprendre, sinó que vaig arribar a assimilar. La llei associativa, les simplificacions, la suma de quebrats amb denominador diferent... no recordava res de tot això! O, millor dit, he descobert que el que no recordava és que sí que ho recordava! El cas més clar l'he tingut amb el càlcul d'una arrel quadrada, que té un desenvolupament d'allò més surrealista però que, a mesura que el llegia, l'he trobat com la cosa més normal del món, com si fos una veritat irrefutable inscrita en el més profund de la nostra ment! Ha estat, senzillament, que ara fa 15 anys l'havia après de tal manera que m'havia quedat gravat a foc, i tants anys després em segueix resultant d'allò més natural i espontani. D'altra banda, m'han trucat del Holmes Place, un gimnàs d'allò més pijo al que m'hi havia apuntat ara farà un parell d'anys (o ja en fa tres?) perquè el tenia al costat de la feina. La difuminació temporal encara se m'ha fet més palesa que amb el meu retrobament amb les mates, i quan hi he entrat per a preguntar quina era l'oferta que tenien per als ex-socis he tingut una sensació de total familiaritat amb l'entorn, com si hagués estat ahir mateix l'últim dia en què hi vaig entrar. És clar que aquest salt temporal anava associat al fet que llavors m'hi vaig apuntar amb l'Eva, i en tot aquest temps entre ella i jo sí que s'ha obert una distància força més essencial i insalvable, i se m'ha fet estrany. Però ben mirat no té res d'estrany, i que algú com ella acabi ignorant a algú com jo sí que és algo ben natural i espontani, i no l'operació de l'arrel quadrada.