Després de les eleccions

Considerant que l'Avort defalleix pels mals sentiments i vibracions que em fa venir la realitat política que ens envolta, no semblaria que hagués de ser avui el millor dia per a tornar-lo a manifestar... però vaja, serà perquè encara arrossego una mica de la febre que m'ha acompanyat aquest cap de setmana (porto 20 dies amb un etern refredat, però no m'havia vençut la febre fins divendres), però tinc la impressió que els resultats electorals no han estat tan dolents...

Que sí, que sí, que el PP ha aconseguit majoria absoluta a Espanya i que CiU ha guanyat a Catalunya, i això objectivament és una puta merda de les grosses... però ja sabíem que la meitat dels nostres conciutadans són idiotes, i aquests no han augmentat gaire el seu nombre de membres (a l'Estat, entre el PP i UPyD només han aconseguit 1.300.000 vots més; a Catalunya, entre PP, CiU, UPyD i PxC 450.000). Per això hem de mirar-nos-en la part positiva: a l'Estat espanyol hi ha força gent que ha deixat de formar part de l'altra meitat d'idiotes: el PSOE n'ha perdut 4.300.000. És a dir, podríem dir (amb una d'aquelles lectures sempre frívoles que permeten les eleccions) que de 4 persones que s'han cansat del PSOE, només 1 hauria passat a engreixar les llistes de la dreta, mentre que un altre probablement hagi passat a votar IU (ha guanyat 700.000 vots), i els altres dos s'hagin abstingut (l'abstenció ha augmentat en 2.000.000 de persones, fins arribar als 11.700.000) o votat en blanc (que ha pujat 250.000 vots, fins assolir els 580.000) o nul (n'ha pujat 50.000, fins assolir els 380.000). L'Estat espanyol ha guanyat 3 milions de ciutadans potencialment conscienciats, i això sempre resulta esperançador!

Catalunya, tanmateix, podria desdibuixar aquest enfocament "optimista", atès que bona part de les pèrdues estatals  del PSOE s'han donat aquí (800.000 vots) i no queda tan clar que els haguem pogut recuperar per a la ciutadania conscienciada (i d'esquerres, perquè la dreta, en això de la consciència de classe, ens porta molt d'avantatge), ja que és probable que la meitat d'ells s'hagin passat a CiU (250.000 vots més), PP (100.000 més) o PxC i UPyd (100.000 vots més si sumem tots els seus feixistes junts) i només n'haguem pogut recuperar l'altre meitat, perquè dono per entès que algun ex-PSOE hi haurà d'entre els 600.000 nous abstencionistes (amb un total de 2.400.000) i 100.000 dels nous vots a ICV-EUiA (amb un total de 280.000).

Per si és de l'interès d'algú, un servidor va votar —després de fer un sorteig mental entre l'abstenció (opció que em dominava), el blanc, el nul i alguns partits petits d'aquests que emprenyen— els Anticapitalistes al Congrés (quina merda de resultats, per cert: 25.000 vots a tot l'Estat) i als Escons en Blanc al Senat. 

Com a reflexió postelectoral, us convido a llegir un parell d'articles que l'Alba Rico va escriure durant la campanya electoral (no em vingueu ara amb què és massa tard, perquè tots sabem que la seva influència hauria estat nul·la): El poder de la indiferència i Què significa ser d'esquerres. Malgrat que les brases de la dura polèmica pel tema libi encara cremen per internet (si no heu seguit la polèmica, sapigueu que s'acusa l'Alba Rico, amb paraules molt gruixudes, de ser un agent de l'imperialisme i d'haver donat suport a l'atac de l'OTAN contra Líbia) i a mi em produeix encara cert cobriment de l'esperit remenar aquest pou de merda i ressentiment entre gent que se suposa que estem en el mateix bàndol socialista, vaig poder reunir l'esma suficient com per a traduir-ne aquells dos articles (i també El dret a ser llançat contra la paret), de tema diferent al de la polèmica. Quan acabi de recuperar (si la recupero mai) la fortalesa mental com per a enfrontar-m'hi, traduiré tots els articles polèmics que tinc pendents per a què cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

La dreta arrasa i l'esquerra segueix llançant-se els plats pel cap... ¡qui s'avorreixi aquests propers anys és perquè vol!

Feixisme a Anglaterra

L'estem veient en tres nivells: 

1) a nivell atomitzat, el dels lumpen que aprofiten les protestes per a provocar aldarulls i fer ús de la força per a saquejar comerços.

2) a nivell ja una mica organitzat, el dels "escamots anti-avalots" (sovint constituïts a partir de les branques locals del grupuscle racista English Defence League) que s'estan formant per a contrarestar els saquejos dels primers i, de pas, atonyinar algun negre o jueu. Serveixi aquest vídeo per a fer-se una idea de quina fauna en forma part.

3) a nivell ja oficial, que seria el realment perillós, amb les declaracions del Primer Ministre del Regne Unit, en David Cameron, a propòsit dels aldarulls d'aquests dies. En podeu llegir el discurs sencer en aquest enllaç, però m'agradaria destacar-ne dos fragments. El primer apareix entre els segons 1:01 i 1:14 d'aquest vídeo i diu el següent:

Picture by picture, these criminals are being identified, arrested and we will not let any phoney concerns about human rights get in the way of the publication of these pictures and arrest of these individuals.

És a dir: "foto a foto, aquests criminals estan sent identificats, arrestats, i no permetrem que cap fals escrúpol sobre els Drets Humans interfereixi en la publicació d'aquestes fotos i la detenció d'aquestes persones". L'altre fragment apareix entre els segons 3:45 i 3:50 del mateix vídeo, on diu:

There are pockets of our society that are not just broken but frankly sick.

Que en traducció matussera podria quedar en alguna cosa així com "hi ha sectors (bosses) de la nostra societat que no és que estiguin trencats sinó sincerament malalts". És a dir, tenim un enemic que està per sota del nostre nivell de civilització (el clàssic recurs feixista de la infrahumanització, com bé van haver de patir els jueus a mans dels nazis) i que es pensen passar l'estat de Dret pels collons per tal de combatre'ls. I ho diu el president d'un govern democràtic!

*

PD: d'altra banda, els enfrontament a Anglaterra ens poden servir per a fer una comparació amb els enfrontaments que hi van haver a Barcelona amb els moviment dels indignats. Recapitulem: a Anglaterra portem 3 dies d'edificis cremant, avalots generalitzats, pedres, pals, còctels molotovs, batalles campals i només 26 policies ferits (dades d'ahir). A Barcelona vam tenir 2 hores de mans enlaire, floretes, corredisses, quatre pals, molts insults... i se'n van ferir 36!

Conclusió 1: els barcelonins emprenyats som unes machines, i no hi hauria exèrcit d'Stallones que se'ns resistís.

Conclusió 2: els Mossos van mentir, i van inflar la xifra d'agents ferits (i hi van comptabilitzar els que es van fer mal al canell de tant colpejar gent indefensa i asseguda). És clar que això seria molt lleig per a un cos tan honorable com el nostre, tal i com ja em vaig encarregar d'arreplegar en un altre apunt. Aquesta gent no és sèria... ¿us imagineu cap altre representant sindical d'un cos policial que estigués a punt de cagar-la i dir davant del públic que va anar de poc que no traguessin les pistoles? Doncs els mossos en tenen un, sí, i ho podeu comprovar en el segon 0:43 - 0:50 d'aquest vídeo.
.

L'Avort desperta de la migdiadeta d'estiu

Igual que alguns lectors —que se m'han queixat en privat—, jo mateix m'enyorava una mica d'aquest blog, però diferents circumstàncies me n'han mantingut allunyat.

Hi he tingut algun motiu anecdòtic, com ara posseir informació que podria haver posat en perill el triomf convergent a l'Ajuntament de Barcelona. Vaig estar temptat de publicar-la, però en veure la sort que va córrer el periodista anglès que va descobrir la trama del News of the World se'm va fer patent que la campanya electoral me l'estaven dirigint a mi i no al gran públic: "tu Tggias". I vaig triar seguir amb vida, és clar.

Evidentment no és del tot cert, però amb tot aquest temps fora de joc he pensat que el blog necessitava recuperar una pàtina d'importància i seriositat que mai no ha tingut, i ja sabeu que em fascina el fet contrastat aquest que dels rumors sempre en queda alguna cosa (o més popularment: "tu escampa merda, que el vent no s'ho endurà tot"), i no hi tinc res a perdre. En qualsevol cas, també queda demostrat que els blogs, per molt estúpids que puguin semblar, també corren els seus riscos, i si no que li expliquin al badaloní Alberto Lumbreras, el blog del qual fa temps que podeu seguir en els enllaços de l'esquerra ("la Maldekstra Kolono"), que a principis de juliol va rebre amenaces per part del feixista Santacreu en aquesta entrada. 

D'aquest paràgraf anterior, ara sí, podem extreure dos dels motius principals per la meva indolència envers el blog, i és que havia caigut en un estat catatònico-depressiu a causa de: (1) el triomf de Convergència a les eleccions municipals (malgrat ser el més obvi que passaria, no deixa de deprimir-me com de fills de puta n'arriben a ser els catalans rics, i com d'idiotes la resta) ; i (2) l'augment lent però inexorable del feixisme en totes les capes de la societat.

Aquest segon punt es podria considerar un sub-apartat del primer, però afortunadament per a Convergència i malauradament per la resta (o seria del revés?) la serp del feixisme té la majoria d'ous fora del niu convergent. Una avís important el vam tenir amb les manifestacions dels "indignats" i les reaccions dretanes contra ells de bona part de la població ("pollosos, aprofitats, ganduls" i tot l'arsenal despectiu clàssic de la mentalitat burgesa), i un punt culminant en va ser la massacre de Noruega, que al menys ha tingut un cantó positiu i ha estat el de poder-nos ajudar a entendre en quins camps es mou bona part del feixisme contemporani (p.ex. no deixa de ser simptomàtic que hagi passat de ser un moviment rabiosament anti-jueu a ser malaltissament pro-israelià). És clar que tots aquests detallets es poden llegir en el document que ens ha llegat el feixista que va provocar la massacre, i que tanta gent i tan poderosa (com els mitjans de comunicació) s'esforcen en voler silenciar alhora que no paren d'esbombar-nos amb d'altres detalls més morbosos. Personalment, trobo que és un error voler amagar les motivacions dels feixistes (no sé si per a què la gent "normal" no s'espanti tot llegint que aquests monstres, blancs i catòlics, no pensen d'una manera gaire diferent a ells), igual que avui prohibeixen encara el Mein Kampf (i això que per a moltes coses ja ha quedat més desfasat que el bigotet de Hitler). Per tot plegat,us he enllaçat amb l'obra de l'Anders Behring Breivik, i que en tragueu les vostres pròpies conclusions si teniu fetge i paciència per a llegir-ne les 1500 pàgines.

Dues mostres més menudes d'aquest temps feliç que viu el feixisme les podem llegir, sense anar gaire lluny, llegint només el diari d'avui dilluns. Bé, els diaris alternatius, ja m'enteneu, perquè no solen ser coses que ocupin pàgines a la nostra premsa oficial si passen fora de Cuba, Veneçuela o Euskal Herria. Així, a casa veiem com ataquen el casal Quico Sabaté de Sant Celoni (notícia); a Espanya, com intenten impedir un homenatge als republicans afusellats (notícia). I mentrestant, a Barcelona ja hi ha hagut 37 denúncies per no dura la samarreta posada... Sort que de tant en tant l'actualitat (esportiva!) et sorprèn amb notícies reconfortants, com aquesta per la qual sabem que en Javi Poves, un jove futbolista madrileny de 24 anys que aquesta darrera temporada jugava a l'Sporting de Gijón, ha decidit "penjar les botes" perquè n'està fins als collons del capitalisme inhumà que dirigeix el món del futbol. Entre d'altres perles, ha afirmat que "el futbol professional és només corrupció i diners: el futbol és capitalisme, és mort" o que "en lloc de tant 15M i tanta hòstia, el que cal fer és anar als bancs i cremar-los, tallar caps". Jo no ho sabria dir millor!

Per anar acabant (que ja me n'anava per les branques), els dos motius efectius que m'han allunyat del blog van ser (de menys a més, per a seguir amb la tònica de l'entrada d'avui): tot el procés d'ERO que estem patint a la botiga (la notificació, tot el procés de negociació —sóc representant sindical— i, finalment des de fa unes setmanes, la seva aplicació, que suposa uns canvis d'horari que t'acaben de destarotar les rutines quotidianes) i, sobretot, tot el procés ligirofòbic d'aquest Sant Joan. La meva batalla d'enguany amb els petards mereixeria una entrada per a ella soleta, però per resumir-ho diré que les meves visites al psicòleg han suposat una experiència ambivalent: d'una banda hi ha situacions que porto força millor, i que sóc conscient que són passets que em porten cap a la victòria; però de l'altra em resulten molt més traumàtiques les experiències que encara no puc afrontar. Així, per exemple, les darreres tempestes m'han posat més nerviós que mai, perquè els trons encara em queden fora del meu abast (tot just he "passat" els globus i començo a jugar amb les piules) però malgrat tot m'hi he de provar d'enfrontar i no fugir-ne còmodament a les primeres de canvi com m'havia acostumat a fer. El resultat, però, és que aguanto ben poc i acabo fugint-ne a les segones de canvi, amb les consegüents tensions i frustracions acumulades. I, en aquest estat, no tenia gens de ganes d'atansar-me al blog. Ni tampoc les tenia en un altre dels estats que em provoca ara la ligirofòbia: un passotisme hiperdesenvolupat, causat pel fet que totes les estratègies, totes les tècniques i tots els esforços que se suposa que he d'aplicar conscientment contra les explosions per tal de què el meu cos no hi reaccioni de manera exagerada, ara va i les desenvolupo inconscientment contra tota la resta de coses: ja pot començar la revolució a 50 metres de la feina o poden morir-se milers de persones al dia a la banya d'Àfrica que a mi me la bufa. Si hi penso, evidentment, m'acabo emprenyant, però d'entrada el meu cos és capaç de passar olímpicament de sentir cap emoció ni reacció visceral (per petita que sigui). Bé, sempre he estat una persona freda i una mica insensible, però estic arribant a uns nivells que no sé si són preocupants. Crec que seria capaç d'assolir el nirvana en qualsevol situació tret d'un d'explossiva...

Finalment (ara sí, ara sí), part del temps que dedicava a l'ordinador l'he passat a ocupar a sortir amb la bicicleta. No amb la bicicleta plegable que ja tinc de fa anys, sinó amb una mountain bike que em vaig comprar a principis de juliol. Feia temps que tenia ganes de tornar a pujar en bici per Montjuïc o Collserola (no ho feia des dels 18 anys!), i el meu caparró va trobar l'excusa per a gastar-m'hi els 340€ que em va costar: em servirien per a fer teràpia contra els petards, i en lloc de gastar-me cada mes 50€ en una visita al psicòleg, amb la bicicleta podria pujar cada matí dalt del Castell de Montjuïc i tirar-hi petards, perquè allà gairebé segur que no molestaré ningú abans de les 8h... Tanmateix, encara no ho he provat, perquè de moment encara estic en la fase de preparació física i estic agafant forma per a poder pujar fins al Castell a quarts de vuit d'un matí qualsevol sense vomitar ni treure el fetge per la boca. De moment, progresso força bé, i calculo que un parell de setmanes ja podré fer-ho. Si teniu curiositat morbosa, podeu seguir les meves evolucions físiques en aquest altre blog que he creat avui mateix (sí, sí, en part també estic escrivint ara això per la mala consciència d'haver començat l'altre blog sense haver recuperat aquest). Com que segur que ja heu pensat que arribar dalt de Montjuïc sense morir-se no sembla justificar la creació d'un blog, he de dir que amb un amic hem decidit tot just fa una setmana preparar-nos per a córrer la marató de Barcelona el proper 25 de març. Ell tot just haurà complert els 33 anys, i a mi només me'n quedaran 3 dies... i si Jesús va morir dalt d'una creu amb 33 anys, per què no podríem nosaltres fer-ho sobre l'asfalt?

Un matí qualsevol en una Barcelona sense crisi ni tensió social

Arribo a la feina a les 8 del matí. Al centre de la Plaça Catalunya s'hi veu l'acampada local (vegeu-ne el blog que han obert) de les moltes que han sorgit a l'Estat espanyol després de la manifestació Democràcia Real Ja del passat diumenge.

Surto a esmorzar a quarts d'onze. Fa cinc minuts la Ronda de Sant Pere era plena dels xiulets i petards dels manifestants d'Alstom, una de les empreses veteranes en aquesta crisi que patim.

Poc després de l'una del migdia, se sent arribar des de Plaça Universitat l'estol d'universitaris que han sortit a protestar per les retallades en educació.

A quarts de tres, hora en què a la botiga fem el canvi de torn, aprofitem per a reunir-nos amb el gerent i parlar de l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO o, en castellà, ERE) que ens ha d'afectar imminentment i que ens suposarà a tots els treballadors la reducció de la nostra jornada laboral en un 25%, amb la corresponent davallada del sou. 

La reunió l'hem de fer amb la persiana baixada (és blindada, afortunadament), perquè a fora els Mossos han desallotjat el carrer per una amenaça de bomba en un autobús. 

A les municipals, jo votaré la CUP de Barcelona

Ha començat la campanya electoral de cara a les properes eleccions municipals, i l'Avort no se'n podia quedar al marge. Mentre duri i fins el mateix dia de la votació, el blog lluirà a la dreta de la pantalla el logo de la CUP de Barcelona, ni que sigui per a contrarestar una miqueta el buit mediàtic a què es veuen sotmesos els partits petits.

Malgrat tot (és a dir, malgrat aquesta descompensació informativa entre els graaans partits, els seus encara més graaans recursos i nosaltres el poble, que juga a tercera regional), la bona feina de la CUP ja s'ha fet el seu espai en els mitjans de comunicació: si just l'endemà de començar la campanya un sociata de pro, en Joan Barril, ens reconeixia l'afany democràtic i encartellador en aquest article, després hem aconseguit fins i tot colar-nos en un article (aquest) que parlava del candidat convergent, en Xavier Trias: «A prop del Mercat de Sant Antoni, un activista de les CUP s'ha acostat a l'alcaldable de CiU per a entregar-li un dels opuscles electorals que estava repartint per la zona:  "Agafi'l, per si vol canviar d'opinió", li ha etzibat a Trias». 

M'ha fet especial emoció citar aquesta notícia perquè "l'activista etzibador" en qüestió (collons, li faltava dir "antisistema") era... jo mateix! ;-) Em trobava davant d'una de les portes dels barracons del Mercat (sí, a Catalunya tot funciona a base de barracons, no només l'educació), ajudant tres militants de la CUP a repartir fulletons entre els vianants, quan de cop vam veure aparèixer grups d'entre tres i sis persones vestides amb la samarreta blanca i el logo del candidat de CiU ("tu Trias", valgui la broma). M'hi vaig atansar i, amb bon humor els vaig oferir els nostres fulletons, dient-los que encara estaven a temps de repensar-s'ho i podien votar per l'alternativa de l'alternativa. La gran majoria d'ells s'ho van prendre també amb molt bon humor (i "amb il·lusió", que diu el Mas del Polònia), i vaig anar repartint força fulletons i bromes entre l'agrupació cada cop més nombrosa de convergents que anaven apareixent. En van arribar a ser tants, que una d'aquestes em giro per a seguir oferint-los fulletons (feien cua i tot per a agafar-me'n!) i no me'n vaig adonar que a qui li n'estava oferint un era ni més ni menys que el mateix Trias. Salvant totes les distàncies —perquè ni jo m'assemblo al Harrison Ford (però de poc hi va, eh?) ni, molt menys encara, el Trias té cap semblança amb el Hitler (i que això quedi ben clar, que encara caurà el pes de la Llei de Partits damunt de la CUP per culpa meva!)— però la situació em va recordar una mica l'escena aquella de l'Última Croada en què l'Indiana Jones es troba, empès pel fervor del seguici, cara a cara amb el dictador alemany i aquest acaba... signant-li un llibre. Així també, jo em vaig trobar de cop, amb la mà plena de fulletons de la CUP, cara a cara amb en Trias, que es va aturar, em va mirar, va agafar-me un dels fulletons... i va donar-me la mà abans de seguir el seu camí. 

No vull convèncer ningú de res (bé, evidentment no és del tot cert, perquè si no no hauria escrit tota aquesta parrafada), però sí que demanaria, si esteu emprenyats amb el món i la política que el regeix, no sabeu encara a qui votar i teniu una mica de paciència, que us passegéssiu una mica per la pàgina web de la CUP-Barcelona, i per la pàgina específica de la campanya electoral per a les municipals ("revolucionem Barcelona"),  i que, si esteu avorrits davant de l'ordinador (que m'estigueu llegint a mi ja n'és un indici), tafanegeu el PDF amb el seu programa electoral.

PD: Jesús, a tu t'eximeixo de mirar el PDF amb el programa electoral, perquè ja sé que et llegeixes tots els meus enllaços però és que aquest en concret té 170 pàgines! ;-)  

Les nostres ovelletes democràtiques ens ensenyen les potetes de llop feixista

Semblem un país de borregos demòcrates, però...

Fa temps que em neguitejo (l'últim cop no en fa ni 15 dies) en comprovar que anem fent passets cap al feixisme mentre la major part de la població no només ho accepta borregament sinó que, en cas de pensar-hi, encara les troba gairebé com una opció absolutament necessària. Jo no sé, per exemple, si a l'alemanya nazi dels anys 30 (a la que sovint ens remeten per a què la història "no es torni a repetir", malgrat que ja l'hem repetida unes quantes vegades) s'havia donat gaire sovint la circumstància de què tres polítics del més alt nivell haguessin fet, en menys de 3 dies, unes declaracions com les que a continuació reprodueixo, on es posa de manifest que, quan convé, la Democràcia, l'Estat de Dret i les garanties que se'n deriven no són únicament paper mullat (cosa que ja sabíem, com per exemple amb el cas de l'esquerra abertzale basca) sinó que, a sobre, se'n fan orgulloses mostres en públic (perquè en el cas de la lluita contra l'esquerra abertzale, dintre de tot, encara se sol apel·lar a la Democràcia i l'Estat de Dret, ni que sigui de manera barroera, interessada i esbiaixada).

Així, doncs, ens trobem amb què un ciutadà català s'ha trobat, els darrers dies amb què...

(1) El director de la CIA, Leon Panetta, ha declarat que s'ha pogut arribar fins a Bin Laden (deixo per a una altra entrada si realment l'han trobat o tot és una estafa, perquè ja té collons que l'estiguin buscant com a bojos durant 10 anys i, quan finalment el troben, el llencin al mar!) gràcies al fet d'haver emprat la tortura contra alguns presoners. No ens sorprenguem, doncs, si d'aquí uns anys consideren que la tortura passa a ser també necessària per a assolir d'altres finalitats.

(2) El president dels EUA, Barak Obama, en el seu discurs a la nació, admet ser el responsable de l'assassinat de Bin Laden: "and so shortly after taking office, I directed Leon Panetta, the director of the CIA, to make the killing or capture of bin Laden" ("i poc després d'assumir el càrrec, vaig encomanar en Leon Panetta, el director de la CIA, que dugués a terme l'assassinat o la captura de Bin Laden"). Com ja havien practicat amb el no-judici a Saddam Hussein, ni procediments democràtics ni hòsties: se'l pela i punt. L'american way of life que des del Far West fins a Harry el Brut és al moll de l'os de l'americà mig, que veu com pelen sense judici l'enemic i surt als carrers a celebrar-ho. ¿He dit "judici"? No cal per a fer justícia, segons Obama: "and on nights like this one, we can say to those families who have lost loved ones to al Qaeda’s terror: Justice has been done" ("i en nits com aquesta, podem dir-los a aquelles famílies que han perdut gent estimada pel terror d'Al-Qaeda: s'ha fet Justícia").

(3) En aquesta banda de l'Atlàntic, però sobre el mateix tema, també s'ha manifestat el president espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero: "preferiria un judici per a Bin Laden, però el seu destí se l'ha buscat ell mateix". Potser arribarà un dia en què preferiria no haver d'afusellar bascos sense judici, però llavors ja sabrem que si es veu forçat a fer-ho serà "perquè ells s'ho han buscat", i tots tan tranquils perquè segur que eren d'ETA.

(4) Ja a casa nostra, les coses no pinten gaire diferent, i el feixisme segueix escolant-se sense aturador en les maneres dels nostres polítics: a propòsit de les manifestacions del passat Primer de Maig, el nostre flamant Conseller d'Interior, en Felip Puig (que lluny que queden les polèmiques sobre el cas Adigsa, oi?) ha tingut dos tics autoritaris: primerament, ha declarat que estudiaran denegar el dreta a manifestar-se a les organitzacions que tinguin "antecedents per actituds incíviques" (que a Barcelona és com no dir res: penjar cartells on no toca és considerat un acte incívic segons la secció 2a, article 23 de l'Ordenança Municipal de Civisme, i totes les organitzacions ho han fet alguna vegada) i, encara més greu que això, ha arribat a declarar que cal anar "fins allà on permet la llei i una mica més". 

Si la llei no posa el límit, senyor Puig, qui ho farà? Vostè? ¿Els mossos, de les darreres irregularitats dels quals fa uns dies vaig fer una llista i que avui mateix podríem augmentar amb aquest cas de protecció de narcotraficants o aquest altre d'estafa a desocupats i immigrants? ¿Els mateixos mossos que es van infiltrar matusserament a la manifestació de diumenge i que deuen ser les persones a què es refereix el senyor Felip Puig quan diu que "els aldarulls públics són sovint atribuïbles al mateix grup de persones"? ¿Els mateixos mossos i la mateixa Conselleria que havien acusat i empresonat en Jonathan Ivorra ("Jona"), veí de l'Eixample, per uns fets tan poc demostrables que finalment han hagut d'absoldre'l? [Nota: en aquest PDF podeu llegir la sentència del cas, especialment interessant a partir del penúltim paràgraf de la pàgina 3 i al llarg de tota la pàgina 4, on la jutgessa comença a enumerar les coses "sorprenents" i "incorrectes" que van dur a terme els policies. ¿No sorprèn també que cap gran mitjà, tret de Vilaweb, s'hagi fet ressò d'un exemple tan clar de la manca de rigor i impunitat amb què actuen les nostres forces de seguretat?]

Passet a passet, anem cap a l'abisme. Bé, no, no anem cap a l'abisme, sinó cap a una sortida feixista del nostres problemes actuals. Una nova escabetxinada de jueus, comunistes, rojos, catalans, moros, okupes o qui sigui que ara pagui els plats trencats, i el món disposarà de l'enèsima oportunitat per a què els supervivents basteixin una nova farsa d'Estat de Dret amb què netejar-se la consciència fins que torni a aparèixer una nova fornada de jueus, comunistes, rojos, catalans, moros, okupes i tornem a fer rodar la nostra roda de sang, explotació i entetaniment.

Addenda [5 de maig]: avui dijous a les 20h se celebrarà un brindis en honor al Jona davant de les Cotxeres del barri de Sant Antoni (al carrer Viladomat amb el Paral·lel), aprofitant que l'Assumpta Escarp, actual regidora de Seguretat de l'Ajuntament de Barcelona i antiga Capo del Districte de l'Eixample, assisteix al Centre Cívic a fer-hi una xerrada. Hi esteu convidats!

Els miracles de la beatificació de l'infame Joan Pau II

Ja has matat prou comunistes, Pinochet?

Com no podia ser d'una altra manera, atès que el seu nomenament com a Papa va venir precedida pel senyal diví de l'estraaaanya mort de Joan Pau I (qui volia introduir reformes massa agosarades al Vaticà i no hi va durar ni 30 dies amb vida)  la beatificació de l'infame Joan Pau II va venir anunciada per un seguit de miracles. El que havia estat amic de dictadors i còmplice de la proliferació no profilàctica de la sida per l'Àfrica, i alhora enemic declarat del comunisme i dels Teòlegs de l'Alliberament (l'última esperança que teníem la gent descreguda com jo de què l'Església tingués alguna cosa bona a oferir) va veure anunciada la seva consagració exprés (déu-nostru-senyor porta cada cop pitjor això de l'eternitat) per un seguit de fets sense explicació racional:

(1) Durant la passada Setmana Santa, vam poder veure com un neonazi (un legionari espanyol amb una creu gamada tatuada al braç) portava amb orgull i sentiment l'imatge d'un jueu (Jesús). Un nazi idolatrant un jueu! Miracle! Va passar a Màlaga (clicant a l'enllaç podeu veure'n la foto) durant la processó del Crist de la Bona Mort (és evident que amb aquest nom ja no es prometia res de bo...). A l'Estat espanyol, per força menys, s'ha il·legalitzat Bildu.

(2) L'Església catòlica, però, no només no ha estat il·legalitzada sinó que, en un context de crisi terrible, ha quedat exempta de les retallades de pressupost que estan afectant serveis bàsics com la sanitat o l'educació. Què ho pot explicar si no és un miracle? Així les coses, per exemple, a l'Esquerra de l'Eixample (comptant-hi el barri de Sant Antoni) passem a tenir, amb gairebé 150.000 habitants, només 3 centres d'atenció sanitària: Centre d'Atenció Primària Manso, CAP Eixample (ai no, que aquest ja l'han tancat per les retallades), l'Hospital Clínic i l'Hospital Universitari del Sagrat Cor; mentre que d'esglésies i parròquies en tenim 15 per a què en gaudeixin quatre avis: la Mare de Déu del Roser, Sant Gaietà, Santuari de la Mare de Déu del Sagrat Cor, Sant Josep i Maria Auxiliadora, la Mare de Déu del Pilar, Sant Isidor, Sant Josep Oriol, Sant Sever i Sant Vicenç de Paül, la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, Maria Mitjancera de totes les Gràcies, Sant Eugeni I Papa, Sant Llorenç, la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, Sant Domènec Guzmán i Sant Ferra. Per a quan una nova desamortització?

(3) Durant la recent visita el passat 27 de març a les Fosses Ardeatines, un lloc prop de Roma on els nazis van provocar una de les seves matances, se li va retreure a l'actual Papa, en Beneit XVI, que hagués trigat tant en fer-ho, no només per la proximitat amb la seu del Vaticà sinó també —i sobretot— pel fet de ser d'origen alemany. Posats a demanar-li responsabilitats, sembla evident que no ho haurien d'haver fet pel seu lloc de naixement (¿quina culpa té algú dels crims comesos a la terra que l'ha vist néixer?) sinó per la seva condició de cap d'un Estat —el Vaticà— que sí que va col·laborar fefaentment amb el règim nazi i que va ajudar a què molts dels seus responsables eludissin la justícia fugint d'Europa cap a l'Amèrica Llatina. ¿Que potser no recordem el vergonyós Concordat Imperial —encara vigent, per a més inri— del Papa Pius XII amb el règim nazi?  ¿Que potser no van quedar prou clars les implicacions vaticanes amb ODESSA (l'associació d'antics membres de les SS)? ¿Que potser ja hem oblidat com ajudaven a fugir criminals de guerra a través de diverses ratlines vaticanes?  ¿Que potser no va ser així com va aconseguir escapar Erich Priebke (hi ha qui diu que concretament gràcies a la mediació del bisbe Alois Hudal, un confés admirador de Hitler), un dels màxims responsables de la matança de les Fosses Ardeatines? Però no, miracle: només li demanen explicacions per la seva condició d'alemany.

I encara vam tenir un parell de miracles més durant la cerimònia mateixa de beatificació (tal és el poder de déu-nostru-senyor!):

L'humor àcid d'en Manel Fontdevila retent-li a Joan Pau II la mena d'homenatge que es mereix: el sarcasme.

(4) Per a no perdre la tradició (perquè d'això va el catolicisme: de no perdre les tradicions), un dictador va voler assistir a la beatificació d'un Papa. El president Robert Mugabe, que porta anys sometent la població de Zimbabwe al terror i al saqueig econòmic (demostrant, de pas, ser un alumne aplicat de la formació catòlica que va rebre de mans de maristes i jesuïtes), i que té prohibit trepitjar terra europea per tal de no ser detingut per algun dels crims de què l'acusen, va poder —malgrat tot— arribar sense problemes a la cerimònia. Miracle!

(5) Aquest cinquè miracle és el contrapunt a tots els anteriors, perquè vindria a mostrar que encara queda una mica de seny entre els murs del Vaticà (o bones obres en el senyor de la barba que regna als Cels que hi ha uns kilòmetres més amunt): poc abans de començar la cerimònia la va endinyar García-Gasco, el polèmic bisbe emèrit de València que, entre d'altres perles en el seu historial, havia arribat a dir (sent llavors arquebisbe) que la violència del marit contra la dona sovint estava justificada per les provocacions femenines. Una joia de persona! 

Al cel siguin, tant García-Gasco com Joan Pau II, i també els nazis, en Franco, en Pinochet i tants altres germans de mentalitat sàdica i dictatorial però cor cristià! 

Al cel siguin, que jo ja provaré de no haver-me'ls de trobar.