CSO La Rimaia o encara un altre Hotel?

(1) Una mica d'aquí i una mica d'allà m'he pogut assabentar d'algunes claus sobre la nova okupació de la Rimaia:

-Es veu que s'hi volia fer un altre hotel de luxe, però que mentre es mareja la perdiu especulant amb els preus, ensabonant uns possibles re-compradors i corrompent els càrrecs públics que s'hi oferissin, l'edifici ja portava 4 anys (!!) buit. Bé, buit del tot no, perquè algun dels pisos ja estava okupat en secret i sense fer soroll.

-El desallotjament de l'antiga seu al carrer Casanova va venir provocada per la mort de la darrera inquilina legal de l'immoble, allò que en l'argot del mobbing s'anomena amorosament un "bicho", és a dir, aquell escarbat que cal exterminar com sigui per a procedir amb la revalorització de la casa.

-El propietari del nou edifici (el de Gran Via 550) va personar-se l'endemà de l'okupació amb un estol de forces de seguretat, manobres malpagats per a tapiar l'entrada(visca la consciència de classe!) i agents immobiliaris. Però no se'n va sortir. El més greu, però, és que un okupa em va explicar que el tio els va dir que això no li importava, que ell era un tio poderós (fins i tot va vantar-se de tenir negocis amb els sàtrapes de l'Urdangarin i la filla menys subnormal dels Borbons) i que no necessitava denunciar-los per a fer-los fora. Segons sembla, hauria contractat un grup de matons que es dediquen a vigilar els voltants de l'edifici, esperant alguna oportunitat per a fer vés a saber què.

[Actualització 19:30h - Alguns dels Boixos Nois detinguts desallotjaven cases okupes amb pallisses. Llegiu-ne la notícia a l'Avui].

Sigui com sigui, els nous inquilins estan molt animats amb el nou projecte de La Rimaia (de fet, amb el canvi han sortit guanyant moooolt d'espai, ja que el nou edifici és immens i té 9 plantes). Acaben de publicar una carta oberta als veïns del barri, i pretenen que la nova Rimaia esdevingui un referent a la ciutat d'espai lliure guanyat a l'especulació, i obren les seves portes a tots aquells que hi vulguin col·laborar.

(2) Casualment (o no tant, atès que és el pa que es dóna a la ciutat), a l'Ateneu Layret hem tot just inaugurat una exposició amb fotografies i textos sobre casos d'assetjament immobiliari a la ciutat, com per exemple el famós d'Enric Granados 147. Encara falta establir-ne el dia, però alguns dels protagonistes i també membres de l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample vindran a fer-ne una xerrada.

(3) En el recent comunicat de la CUP Barcelona [amb qui també estic establint contactes... ja en parlaré!] contra el projecte de candidatura de la ciutat per a acollir uns Jocs d'Hivern, s'hi diu el següent: "s'ha proposat que els 400.000 euros destinats a la Comissió Tècnica es destinin a fer un estudi sobre el cens real de pisos buits a la ciutat. Aleshores, legalment, s’hauria de forçar el lloguer d’aquests habitatges". Me n'alegro que el posicionament de la CUP en política d'habitatge (una de les grans xacres de la ciutat!) sigui així de contundent. Aviam si es reprenen antigues propostes, com aquella de fa un parell d'anys (d'ERC?) que no va prosperar i que pretenia obligar els propietaris a llogar els pisos. Que el sostre és un dret i no un negoci!

Moderació de comentaris activada

A resultes de l'abandonament a què havia sotmès aquest meu blog, ha estat bombardejat amb diversos comentaris molestos sense relació directa amb el tema tractat (allò que l'anglès, amb la seva tendència a la brevetat més monosil·làbica, en diu "spam"). Anteriorment ja n'havia rebut algun que altre, i m'havia limitat a esborrar-lo amb resignació, però em temo que hem traspassat un límit (el de l'emprenyament) i no puc fer cap altra cosa que activar la moderació de comentaris. Bé, també podria provar de carregar-me de paciència, però darrerament no en vaig gaire sobrat. Grrrr. Disculpeu la molèstia d'haver d'esperar a què jo miri el correu per a poder veure publicat el vostre comentari.

PD: Quedi ben clar que no és una mesura censuradora. Les crítiques (siguin constructives o bé de seguidors de la Rahola) segueixen sent benvingudes. De fet, un dels darrers comentaris ha estat una crítica que m'ha deixat una tal Leia, i a qui encara no he respost. Més disculpes.

PD2: Una de les moltes novetats de les que no he parlat al blog (i a causa precisament de les quals no he pogut fer-ho) és que m'estic traslladant de pis. Literalment. Vull dir que canvio de pis, però no d'escala. La Laura i jo deixem l'àtic-bufó-capseta-de-mistos i passem a un pis ja com déu mana, de 70 metres quadrats. Ara passarem a pagar 850€ al mes (60€ més que abans), que si ho sumem al fet que amb la pujada de l'IRPF he passat de cobrar 929€/mes a només 900€, la meva capacitat adquisitiva s'ha vist mermada considerablement. Visc a Barcelona! Bé, això ho explicava ara per a justificar que la meva reentré al blog encara no està assegurada, perquè els d'ONO m'estan fent el trasllat del servei però de moment la cosa està a mitges: ja tenim telèfon al nou pis, però no connexió a internet.

PD3: M'he entretingut a copiar-i-enganxar el text en xinès del darrer comentari spàmic al Google Translate, i les úniques paraules que ha pogut traduir han estat de l'estil de "phimosis", "sexuality" i "reverse aid". Em pregunto què hi dirà a les que no ha pogut (o no ha gosat) traduir.

Han desallotjat LA RIMAIA!

ACTUALITZACIÓ [23:45h]: En acabar la manifestació, s'ha okupat un nou edifici ben a prop de l'antiga Rimaia. Ara són a la mateixa Gran Via, entre Villarroel i Casanova. Sembla difícil de creure quants edificis buits hi ha a Barcelona... [Llegiu-ne la notícia a Kaosenlared].

* * *

El d'avui serà un escrit de retalla-i-enganxa, un estil força patètic considerant que volia fer una reentrada digna al meu blog, però un recurs d'allò més pràctic per al poc temps de què disposo. El fet és que aquest matí han desallotjat La Rimaia, la casa okupada el passat estiu al carrer Casanova 17 prop de casa meva, i que malgrat el poc temps que hi portaven havien convertit en un centre d'emanació de cultura i coneixements: classes de català i d'electricitat, tallers d'art i teatre, una biblioteca popular, etc.

Com a contrast curiós (i, si m'apureu, demagògic) a aquest política oficial per a afrontar els problemes d'habitatge i de penúries econòmiques que ens sacsegen, no me'n puc estar de compartir l'experiència traumàtica que va patir dissabte passat el meu company de feina i amic Jordi Valls: quan al matí va obrir la finestra de l'habitació de casa seva a Santa Coloma de Gramenet, es va trobar que del balcó de la casa del costat en penjava d'una corda el cos mort d'un veí que havia decidit posar fi a la seva vida. El motiu? L'imminent pèrdua de l'habitatge. I és que a Barcelona cada dia es produeixen uns 10 desnonaments per impagament. La crisi que la paguin els pobres, les ajudes que les rebin els bancs i que els habitatges serveixin per a especular i no per a què uns okupes els donin un ús social. Visc a Barcelona!

Al final només retallo-i-enganxo aquest text que m'ha arribat per correu

(1) HAN DESALLOTJAT LA UNIVERSITAT LLIURE “LA RIMAIA”!

Després de mesos de treball per rehabilitar l’espai abandonat i començar un projecte de cultura popular pel barri i del barri, venen uns desconeguts uniformats i ens fan fora! L'espai social La Rimaia hi conflueixen diferents projectes com la Biblioteca Popular , amb més de 2500 libres, cursos d'electricitat, classes de català, activitats infantils, taller de belles arts... a més, és un centre de reunions de nombrosos grups d'acció social, organitzacions que lluiten per canviar l'ordre establert, i un lloc de trobada. Un espai d'empoderament social que resisteix a les polítiques “públiques” que s'estan duent a terme des de l'Ajuntament de Barcelona. Hem nascut perquè la llista sense fi d'incoherències, injustícies i corrupció ens força a actuar. Sentim que no actuar avui significa legitimar la perpetuació del desastre. La ciutat governada des dels interessos privats, per al benefici privat -de molt pocs-; l'espai públic neutralitzat políticament, entès com a espai productiu i de consum d'on tot conflicte massa intens ha de ser evacuat i difamat; el centre de la ciutat transformat en parc temàtic per al consum i gaudi del turista -en que a totes i tots ens volen convertir-. Això en un moment de crisi en el que totes les violències estructurals s'intensifiquen: violència urbanística, laboral, educativa, migratòria, de gènere, etc L’Administració no només tanca els ulls, sinó que resulta una còmplice directa de la precarietat que afecta les nostres vides, tant si som joves que no podem pagar un lloguer o som treballadores a qui volen acomiadar de l’empresa. La pèrdua d’espais on relacionar-nos amb el nostre entorn, ens aliena encara més, potencia l’individualisme i la deshumanització a la qual estem sotmeses en aquesta ciutat-aparador. La seva legalitat és una joc que fan servir a conveniència: encara no havien transcorregut els termes legals perquè la casa del carrer Casanova 17 figurés jurídicament com a "casa okupada", segons la legislació vigent. El procés obert al setembre sembla que s'ha arxivat, però s'ha obert un altre que denuncia a “ocupants desconeguts”. Evidentment a la societat del capital les lleis són per a uns i no pels altres. Uns tenen dret a especular i els altres no tenen dret a l'habitatge ni als espais alternatius d'acció social fora del circ ridícul i infame de l'ajuntament de Barcelona. Hi ha quasi mig milió d'habitatges buits a Barcelona, més de 600.000 aturades i aturats i més de deu desnonaments per no pagar lloguer o hipoteca cada dia. El banc ens fa fora de casa, l’empresa no ens paga ni les hores extres, i la policia defensa els poderosos. Fins quan hem de callar, fins quan hem d'esperar per a recuperar les nostres vides?

(2) Més informació: a Kaosenlared, a Vilaweb i a l'Ateneu Layret (del qual m'he fet soci, com espero poder explicar més detalladament algun dia, i on aquest matí hem acollit bona part de la biblioteca de La Rimaia mentre troben un nou lloc on tenir-la

CONCENTRACIÓ, avui dimarts 2 de febrer, a les 20h al Mercat de Sant Antoni, cantonada Ronda de Sant Antoni amb la Ronda de Sant Pau (al costat del bar Tres Tombs), per salvar la teteria, la biblioteca popular, el hacklab, el taller d'electricitat, la ludoteca, l'escola freinet, el taller de belles arts, i tot el que estem fent i farem! La lluita continua!

Sobre el futur de l'edició en català

Mentre el meu projecte d'una editorial lliure i gratuïta de textos en català dorm el son dels infants (i la criatura té molts números d'esdevenir un nou Peter Pan), aquests darrers dies els diaris han parlat diverses vegades sobre el futur del món del llibre. Per exemple: (1) A l'edició d'avui del diari El Punt (a l'article Llibres fets a mida) parlen sobre l'editorial Tria Llibres, que apostaria per la edició digital per encàrrec. (2) A Vilaweb van dedicar un especial als e-books i e-readers: aquest vídeo i aquest article d'un dels seus blocaires, en Joan Josep Isern. (3) El diari Avui publicava dissabte una entrevista al malparit del Jaume Vallcorba. Després d'afirmar que "és ingenu que els autors vulguin viure de la literatura", t'assabentes que s'ha gastat una ronyonada en la restauració del pis on hi ha la seu de l'editorial. Queda clar que del llibre en viuen (i bé) els editors i distribuïdors, però no els autors. Ah, i que l'autocrítica és cosa de marxistes! (4) A la llibreria ens han arribat alguns exemplars de Setzevents, un "nou i revolucionari segell editorial" que aposta pel català i per l'atorgament a l'autor de tots els drets sobre l'obra. (5) A l'estiu va néixer també l'editorial Petròpolis, que "naix de la voluntat d'editar textos d'autors novells i de clàssics per posar-los a l'abast de tot el món mitjançant les noves tecnologies". (6) Poc abans havia nascut també Llibres de Veu, que edita exclusivament audiollibres, és a dir, llibres recitats.

* * *

PD: Si amb la campanya de Nadal ja n'hi hauria prou per a justificar la meva nul·la dedicació al blog aquests dies, he de dir que em va morir l'ordinador que ma germana m'havia donat a l'estiu, després que m'haguessin robat el portàtil. Per tant, segueixo sense poder prometre res fins a passat Reis... Bona entrada d'any a tothom, doncs, si no ens llegim abans!

Jordi Solé Tura

En les disputes eternes i caïnites entre el qui podríem anomenar trotskistes i estalinistes, jo acostumo a ubicar-me ràpidament al costat dels primers. Principalment, i com ens passa a la majoria, perquè el règim de burocràcia i terror instaurat per Stalin va ser efectivament exemplar, però precisament d'allò que el comunisme no hauria d'haver estat mai. I que consti, tanmateix, que accepto alguns dels arguments dels seus defensors, com ara que calien mesures excepcionals per a una situació excepcional, i l'URSS s'estava dessagnant llavors al bell mig de dos conflictes: a l'exterior pels interessos de les potències imperials i a l'interior pels anhels de llibertat de la classe obrera, i és evident no es pot anar només amb flors a la mà quan de tots dos conflictes en sortien enemics ferotges i despietats que et destrueixen si tu no els destrueixes abans. Ara bé, hi ha un bon tros de justificar l'ús de la violència (l'assassinat, la deportació siberiana) en situacions excepcionals contra l'enemic mortal (com jo puc arribar a acceptar) a passar a rebaixar unes tan greus mesures contra gent desarmada que sovint resultaven ser simplement un obstacle per als obscurs interessos personals de la classe política estalinista. Ja m'estic anant per les branques... El que volia dir és que, si bé normalment simpatitzo molt més amb el —diguem-ne— trotskisme, més encara després de la persecució estalinista del POUM (encara que ells estrictament ja no seguien les directius de Trotski) i l'assassinat de l'Andreu Nin mitjançant l'operació Nikolai, ara en canvi, arran de la mort del Jordi Solé Tura, he de donar la raó als qui acusen els trotskistes de preferir fer el joc a la burgesia contrarrevolucionària que als companys revolucionaris. Parlo, per exemple, de l'article que ha publicat a Kaosenlared en Pepe Gutiérrez-Álvarez (qui normalment gaudeixo molt llegint): Los tiempos de Jordi Solé Tura. És evident que la mort d'una persona és sempre motiu de dol, i més encara en les condicions amb què l'alzheimer havia anat corcant l'existència del Solé Tura. Però no veig per quins sets sous se li ha de dedicar el més mínim homenatge des de l'esquerra que encara es consideri conseqüent amb les bases marxistes (poseu-li l'etiqueta que preferiu: revolucionària, obrera, leninista, anticapitalista etc). ¿Potser perquè durant molts anys va ser-ho, de marxista conseqüent? Doncs precisament per això (perquè no es pot negar que, com a mínim, durant molts anys va dedicar-se en cos i ànima al Partido Comunista, fos això o no marxisme conseqüent) trobo jo que no es mereix cap homenatge, si no la major de les repulses, per traïdor. ¿Com pot ser possible que algú amb la seva trajectòria acabés esdevenint un dels pares de la Constitución (mira per on) i defensors del Rei (ves quin remei)? És clar que aquest seu gir el van fer moltes altres persones, però per això mateix també l'últim que calia era fer-li un homenatge, perquè ara tota aquesta generació de traïdors de passat esquerraníssim i present dretà podran endolcir la seva condició i quedar-se amb la consciència més tranquil·la encara. PS: Des d'un àmbit nacional, cal considerar també, com bé recordava ahir en Vicent Partal, que en Solé Tura "és el gran inventor d'un discurs sobre el país que s'entesta a creure que el nacionalisme és un invent de la burgesia". "Especialment, hauríem de saber criticar aquell llibret seu dels anys setanta [Catalanisme i revolució burgesa] que pretenia bastir les bases ideològiques antinacionalistes des de la perspectiva no pas del feixisme sinó de l'esquerra democràtica. I hauríem de poder dir, sense que això s'interprete com una falta de respecte, que era un pobre llibret que els historiadors fa anys que han deixat reduït a un simple exercici de batxillerat marxista ple de prevencions i ressentiments; i que, malgrat això, les idees d'aquell pobre llibret encara alimenten avui els sectors més espanyolistes de la dita esquerra catalana, que són precisament els que opugnen el sobiranisme".

Democràcies

Aquesta setmana ens està oferint un parell de grans exemples del que cal entendre per democràcia a principis del segle XXI: (1) Des d'Hondures ens ensenyen com cal celebrar unes eleccions per a què comptin amb el vist-i-plau dels EEUU: les ha de convocar una dictadura colpista, han d'incomplir l'acord Guaymuras-Tegucigalpa-San José, cal que siguin ratificades per un Tribunal Electoral de magistrats inhabilitats (alguns dels quals alhora són diputats del govern colpista) i que l'empresa contractada per a efectuar el còmput electrònic sigui propietat també d'un dels colpistes (de nom Arturo Corrales). Però tota aquesta farsa, en què ves per on ha resultat vencedor un dels colpistes (de nom Pepe Lobo), només ha comptat amb la participació d'un 21% dels electors. Hi ha un interessant recull d'articles a l'especial de Rebelión sobre Hondures. (2) Des d'Espanya un es pensaria que actuarien amb més subtilesa, però davant de l'amenaça secessionista abertzale-judeo-maçònica hi ha patriotes espanyols capaços de sacrificar el seu braç per a mantenir la indissoluble unitat de la Nació. I és que la Guàrdia Civil està esplèndida: a banda d'aquest heroic agent que ha provat infructuosament de simular ser víctima d'un atemptat d'ETA (d'on no n'hi ha no en raja, senyors), un cotxe camuflat de la Benemérita que transportava un dels detinguts de Segi va atropellar mortalment a Madrid un dona de 84 anys. Després d'un parell de dies torturat als calabossos, segur que encara aconseguiran que el detingut declari haver estat ell qui conduïa... I tot plegat en uns dies en què la brunete mediàtica ha reaccionat al·lèrgicament contra la impaciència catalana davant de la broma de l'Estatut (ja de per sí una broma), i ara ja en espera delitosa per l'emocionant crescendo fins a la celebració dels referèndums per la independència el proper dia 13 de desembre, en què la concepció i talante democràtics del Regne d'Espanya es mostraran amb tota la seva potència, riquesa i esplendor.

Sobre els llibres electrònics

Com cada tardor, estic sumit en un pou de desídia, apatia i mandra. Fa temps que vull dedicar un bon post (amb cara i ulls) al llibre electrònic, altrament conegut, en les seves diferents variants dialectals, com a e-book (el llibre) o e-reader (la màquina per a llegir-lo), però no hi ha manera... Em limitaré, doncs, a enllaçar-vos amb un parell de notícies que han aparegut avui sobre el tema: (1) Des del cantó de la pela, és a dir, des d'un vessant més acord amb el sector empresarial, Vilaweb es fa ressò de l'aposta de cada cop més editorials catalanes en favor del llibre electrònic, concretament del creixement de la plataforma digital Edi.cat. (2) Des del cantó de la llibertat, és a dir, des d'un vessant més proper al benefici popular d'aquestes noves tecnologies, tenim l'article Teoría y práctica del libro electrónico publicat per Carlos Martínez al seu blog (tot i que jo l'he trobat a Rebelión). Com bé sabeu (o podeu suposar), i malgrat que el meu sou depèn directament del món del llibre, jo estic clarament posicionat en aquest segon grup. Com a entreteniment, si us avorríssiu, podeu llegir la petita esbatussada que vaig mantenir ara fa un mes amb alguns lectors del blog de l'Antonio Orejudo al diari Público, quan aquest va escriure un article contra la pirateria (de llibres): Esta columna no trata del caso Gurtel.