Pallassos (finançament i Pirritx eta Porrotx)

El meu post d'avui és bicèfal, i parlo de dos temes que, en principi, no tenen res a veure. Ben mirats, però, tenen en comú parlar-nos de fer el pallasso. I també de la prepotència espanyola i del seu respecte per les lleis quan es tracta d'aplicar-la als indis irredents.

* * *

(A) FINANÇAMENT

Ja tenim l'acord sobre el finançament. Al meu entendre, una porqueria. Principalment, per dos motius: un (i principal) perquè implica que l'Estatut de Catalunya és paper mullat; dos, perquè és insuficient. Breument (i segons dades que he extret de força llocs, recomano les anàlisis de Vilaweb, l'Elisenda Paluzie i l'Uriel Bertran):

1.- L'Estatut ja no val per a res (ja no cal que els espanyols es molestin en retallar-lo, ja ens encarreguem els catalans de no donar-li cap valor ni importància). En Vicent Partal ho diu millor que jo: "hi ha un factor especialment greu en aquest acord, que és que el govern de Catalunya accepta que l'articulat de l'estatut no té valor jurídic, car l’acord vulnera les disposicions finals relatives al títol de finançament. [...] Acceptar qualsevol cosa que vaja més enllà és, per tant, assentar un precedent greu. I ben greu, perquè tots sabem que l'agost vinent segurament que arribarà una important retallada jurídica de l'estatut. Per tant, després del pacte del finançament, com podrà argumentar el govern català que l'estatut és una llei que ha de ser respectada com es va aprovar? Si el govern de Catalunya mateix no considera necessari de respectar articles que són literals, com podrà exigir respecte als articles que seran interpretats?"

2.- Una de les coses que marca l'Estatut és que fixa que el nou model de finançament ha de començar a funcionar, a tot tardar, el 9 d'agost de 2010. La ministra Salgado, però, ha anunciat que no serà 100% operatiu fins al 2012.

3.- L'Estatut també fixa en 5.000€ l'any les quantitats a rebre. Tanmateix, la ministra ha anunciat una aportació extraordinària d'11.000 milions per a totes les comunitats autònomes, dels que no ha volgut confirmar la xifra corresponent a Catalunya. Segons la Generalitat, serà de 3.800 milions, però realment no hi ha manera de saber-ho, i ben bé podrien ser-ne menys. De fet, cadascú es pensa que serà ell qui s'endurà el peix més gros: si sumem les estimacions fetes fins ara per nou dels governs autonòmics, la quantitat de diners addicionals del 2012 ja puja a 10.300 milions (!): el País Valencià parla de 1.900 milions; Catalunya, de 3.800; les Illes, de 300; Extremadura, de 200; Castella-la Manxa, de 500; Canàries, de 400; Andalusia, de 3.100; Cantàbria, de 100 i la Rioja, de 70, de tal manera que solament en resten 700 per atènyer els 11.000 anunciats per Salgado, que s'haurien de repartir entre sis comunitats autònomes més, entre les quals Madrid, que pot obtenir una quantitat que pot ser força grossa. Difícilment, doncs, quadraran les estimacions de totes les comunitats autònomes amb la quantitat anunciada per Salgado.

4.- El nou finançament tampoc no recull cap de les variables que exigeix l’Estatut: immigració, esforç fiscal, costos diferencials (major cost de la vida a Catalunya) i població en risc d’exclusió. Respecte de la immigració, per exemple, resultarà en uns pitjors serveis sanitaris, perquè la Seguretat Social atén tothom (sigui ciutadà espanyol o no, i a Catalunya hi viuen molts estrangers) i els càlculs de l'Estat s'han fet en relació als ciutadans oficials, no als residents reals (com demanava l'Estatut) que són els usuaris veritables del servei. O sigui, que si volem la mateixa qualitat que a Extremadura, haurem de pagar-ne nosaltres la diferència...

5.- L'Estatut exigeix bilateralitat, i no n'hi ha hagut de cap tipus. La ministra ha reconegut més de 100 reunions per pactar el model amb totes les CCAA. Simplement ens hem acoblat al model de règim comú.

6.- Un dels objectius a assolir amb aquest finançament era el de reduir substancialment l'espoli fiscal que pateix Catalunya, que tindrà un pot acumulat (això és com la 6/49) de 21.000.000.000€ (!!) aquest 2009 segons la Fundació Josep Irla. En canvi, fins al 2012, se suposa (perquè ens hem de basar en suposicions) que només rebrem entre 2.000 i 2.500€ cada any. És a dir, que l'esquerda no només no s'escurçarà sinó que es farà més gran, perquè l'any 2008 Catalunya va tenir, com a resultat d'ingressos i despeses, un dèficit de 4.800€. Esquerra defensa l'acord dient que, si se sumen els 3.800 milions d'euros als 800 milions que rebrà la Generalitat en infraestructures mercès a la disposició addicional tercera de l'estatut, s'eixugarà un terç del dèficit fiscal. Però els republicans parteixen de les dades de dèficit fiscal del govern espanyol (13.800 milions d'euros) i no pas de les de la Fundació Irla (18.600 milions), ni de les de la Generalitat (16.735 milions). A banda, totes aquestes estimacions es basen en dades anteriors al 2005, i els diners promesos per Salgado són per al 2012, quan el dèficit pot haver crescut considerablement.

7.- Catalunya passarà l’any 2009 del rànquing 93 en finançament per habitant (per sota la mitjana espanyola de 100) a només el 94 amb el nou finançament i com a molt al 97 el 2012. En cap cas al 102 o al 105 com s’està venent. El 102 i el 105 surt de comparar el finançament total de Catalunya (que inclou les partides de Mossos i presons) amb el finançament de la resta de CCAA que no han de fer front a aquestes despeses. Si restem del finançament de Catalunya les partides per fer front a aquestes competències que les altres CCAA s’estalvien, i llavors comparem el finançament de Catalunya –homogeneïtzat- amb el de les altres Comunitats Autònomes ens adonem que tornem a quedar al 94 o 97, molt per sota de la mitjana!

8.- A sobre, la Ministra ha avisat que les liquidacions del 2008 i del 2009 seran negatives per les CCAA, perquè la recaptació ha estat inferior a les bestretes que es van donar a les CCAA. Les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat, però aquest retorn es periodifica, amb un any de carència i per tant les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat el 2011 i el 2012 (justament els anys on es preveu que el model nou doni més ingressos).

9.- Cal considerar, a més, que els diners d'avui no tenen el mateix valor que tindran els diners el 2012, a causa de la inflació i perquè qualsevol capital s'ha d'actualitzar amb variables diverses, entre les quals les variacions dels tipus d'interès.

10.- A banda, la recaptació tributària també varia cada any, i si s'escau una nova fase de creixement econòmic, aquesta recaptació i aquest IPC augmentarien. L'argument principal (oficial) del PP per a oposar-se al nou finançament és que implicarà l'augment d'impostos.

* * *

(B) PIRRITX ETA PORROTX

Els catalans fent el pallasso, i l'Estat espanyol ha deixat molt clar com els tracta, els pallassos: els priva dels seus drets. I si no, mireu els bascos Pirritx eta Porrotx, que pateixen censura i no se'ls permet actuar (ja fa temps per part del PP i del PSOE, però ara s'hi ha sumat... Izquierda Unida!) a causa de la ideologia abertzale dels seus dos membres, en un clar atemptat a la llibertat dels ciutadans (que, recordem-ho, no podem ser discriminats per motius ideològics, de raça o religió). Perquè quan es posen el maquillatge, Pirritx eta Porrotx sempre han deixat de banda els motius polítics, perquè el que ells busquen és divertir la gent i fer riure la mainada.

Bé, hi ha una excepció, i va ser aquest passat mes d'abril, quan se "celebraven" els 20 anys de l'aplicació de la política de dispersió de presos bascos, en què Pirritx eta Porrotx van participar en una campanya d'Etxerat amb aquest vídeo, en què demanen que es posi fi a aquesta vulneració de les lleis internacionals de l'ONU (Principi 20 del "Conjunt de principis per a la protecció de totes les persones sotmeses a qualsevol mena de detenció o presó"; i regles 79 i 80 de les "Regles mínimes per al tractament dels reclusos").

Tot un crim, això de defensar que es respecti llei! La democràcia és plena de pallassos...

Amaro far niente

Porto uns dies d'indolència estival. Si fa uns dies era a causa de la calor sofocant, avui és perquè porta tot el dia plovent. A sobre, aquesta setmana estic treballant de tarda, i de tot plegat en resulta una combinació nefasta: plego a les 21h, cansat i avorrit, i no tinc ganes de posar-me a traduir ni llegir ni hòsties, però la xafogor tampoc no em permet adormir-me fins passada la una (com a mínim), i l'estona la passo fent zàpping (televisiu o internètic) o ja directament davant de la consola, amb la ferma intenció de matar el temps fins anar al llit. I l'endemà al matí em quedo fent el ronso pel llit, aprofitant que és l'única moment en què t'hi estàs fresquet. Amb una mica de sort, em llevo a quarts d'onze, però entre que esmorzes, fas una mica de neteja i et dutxes ja gairebé és l'hora de posar-te a preparar el dinar, perquè a un quart de tres ja has de ser a la feina. O sigui, que tampoc no he pogut fer res de profit. Amaro far niente!

PS: A més, si m'estic calladet, m'estalvio de què em puguin detenir en base a possibles delictes.

Usos del català: marroquins vs. espanyols

L'Idescat ha publicat recentment una enquesta sobre els usos lingüístics a Catalunya. L'ús del català recula, mentre que el l'espanyol avança. En Vicent Partal hi reflexiona al seu Mail Obert, tot recordant-nos una frase d'en Sanchis Guarner [*veure nota*]: "una llengua no mor perquè no guanye nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen". I és cert que massa sovint els catalans passem a l'espanyol quan se'ns adrecen en aquesta llengua. És el que té la mentalitat submissa.

Tanmateix, també hi juga el fet de què a alguns nouvinguts no els surt dels genitals el fet no ja de parlar en català (això, malauradament, ho fan la majoria) sinó senzillament ni tan sols molestar-se a entendre'l i, per tant, possibilitar aquella situació de bilingüisme amb què, això sí, s'omplen la boca quan toca defensar que els seus fills puguin educar-se únicament en espanyol i d'aquesta manera es pugui completar d'aquí a una generació el procés colonitzador.

Un cas il·lustratiu ens el dóna avui La Vanguardia, en un article d'en Toni Coromina titulat "Traducción telefónica". Com que l'accés al web és restringit, i em feia mandra transcriure l'article, mon pare i jo ens hem entretingut a escanejar-lo, i el podeu consultar clicant a la imatge amb què acabo el post d'avui. [Podreu comprovar, d'altra banda, que els Roig no ens caracteritzem per gaudir de dots artístiques, i que el paper està mal retallat i tort]. En resum: uns nouvinguts del Marroc instal·lats a Vic han hagut d'acudir a Hisenda a solucionar uns afers, i allà s'han trobat que el funcionari de torn no els entenia si li parlaven en català. Al seu torn, els marroquins, que durant el temps que porten vivint a Vic han tingut temps de desenvolupar bones competències comunicatives en català (que, malgrat els incansables intents de Felips V, Francos i d'altres il·lustres Ciudadanos, hi segueix sent la llengua habitual), però encara no en castellà (perquè no els ha calgut: en tenen prou amb el català o amb alguna altra de les llengües que dominen: àrab, francès i anglès). Total: que la comunicació no ha estat possible. ¿De qui ha estat la culpa? Uns ho tenen molt clar: tant de los moros mierda, que vienen a imponernos sus costumbres medievales com també del provincianismo catalufo, que no quiere ver más allá de su ombligo. Això, però, que li ho expliquin a la marroquina, que en veure que el català no li servia, va provar de parlar-li en les altres llengües que coneixia: àrab, francès i anglès. Però res, amb el nostre home només t'hi pots entendre en espanyol. Si li preguntéssim, ens respondria algo aixó com "porque no creemos en fronteras y somos ciudadanos del mundo". Ara només li falta, és clar, esperar fins que el món s'adecuï a les seves característiques. És el que té la mentalitat imperialista.

[*NOTA*] Recordatori per als Tribunals espanyols i europeus, i de pas per a tots aquells que segueixen la consigna oficial de què "la violència només és d'un bàndol [ETA] cap a l'altre [els demòcrates]": l'escriptor Sanchis Guarner va patir el 1978 (ja en "democràcia", eh?) un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP, Grup d'Acció Valencianista, Fuerza Nueva... L'any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. El jutge no condemnà ningú (hi insisteixo: ja en "democràcia", com l'altre dia amb els agressors de Gandia). Aquells que en vida volgueren assassinar el mestre, tampoc s'acontentaren després de mort, puix que en el cementeri del cap i casal aparegueren pintades infamants contra la seva persona (allò que els "demòcrates" considerarien com a Kale Borroka si la pintada l'hagués fet un independentista contra algú del PP, i que la seva "Justícia" no hauria dubtat en jutjar, fins i tot acusant d'ofici).

Cliqueu a la imatge per a llegir l'article:

La Justícia, avui tan imparcial com sempre

Avui gairebé tots els mitjans de comunicació ens fan saber que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha emès una sentència en què avala la il·legalització de Batasuna l'any 2003. Recordem que aquella il·legalització va suposar l'estrena de l'aplicació de la infame Llei de Partits per part del Tribunal Suprem espanyol, que és una mesura política per a arribar "fins allà on la llei no pot arribar" (és a dir, una mesura totalment impròpia d'un Estat de Dret) i que ha permès il·legalitzar partits polítics sense que legalment fossin culpables de res, simplement pel fet de no sumar-se a la cantarella del "jo també condemno l'atemptat d'ETA" (situació que va en contra d'un dret fonamental: el de la llibertat d'expressió, que no només es refereix a poder dir lliurement el que un pensa sinó també a no ser forçat a dir-ho si no vol). Així doncs, ara tenim Europa al mateix nivell jurídic que l'Estat espanyol: per unanimitat, els set jutges han decidit menjar-se els fetges dels penjats abertzales. Fantàstic.

Però el més graciós de tot plegat (i de totes les congratulacions dels nostres polítics pel "bon fer" de la justícia, de la seva justícia) és que aquesta sentència es produeix en el mateix dia (o gairebé) en què s'han produït també els següents esdeveniments, en què la justícia SÍ que podria haver actuat, però no ho ha fet:

(1) Espanya no investigarà la mort de 14 civils en un bombardeig a Gaza.

(2) La jutgesa decreta el sobreseïment del cas per les agressions del Correllengua de Gandia. Recordem que uns feixistes (nacionalistes espanyols, evidentment) van agredir-ne els participants i van ferir Maite Peiró, regidora bel Bloc Nacionalista Valencià.

(3) La fiscalia arxiva les diligències contra la batllessa de València per la permuta del sòl del Mestalla. Rita Barberà, recordem-ho, és del PP.

Em congratulo, això sí, de la condemna al financer Bernard Madoff, però em queda aquell mal regust de boca de pensar com és que, dels nombrosos estafadors fills de puta que hi ha al món, la justícia només ha actuat durament contra aquell que ha estafat d'altres milionaris i gent poderosa.

Tal dia com avui, la balança de la Justícia demostra estar d'allò més descompensada...

Per entendre el cop d'Estat a Hondures

Per a situar-se millor en aquests esdeveniments, considero de lectura obligatòria el següent article d'Ignacio Escolar: Las claves para entender qué pasa en Honduras. S'hi refuten breument els arguments amb què la dreta (des d'El País fins a Libertad Digital) ha estat promovent (i ara justificant) el cop. Principalment:

(A) "Zelaya volia perpetuar-se en el poder". Deixant de banda si això pot justificar el cop d'Estat, Escolar respon amb dos observacions:

1- El que s'havia convocat, allò que els colpistes han impedit, no era la reelecció permanent de Zelaya ni la presidència vitalícia. Ni tan sols la reforma de la constitució. Allò que es votava era un referèndum no vinculant per a preguntar als hondurenys si els agradaria que en les properes eleccions, en les de novembre, es votés també la creació d'una assemblea constituent que reformés la carta magna. En resum: era una cosa en aparença tan inofensiva com preguntar si es podia preguntar per a reformar la constitució

2- L'actual constitució d'Hondures estableix un mandat únic als presidents de 5 anys. Zelaya acaba el seu aquest any i, en qualsevol cas, no es podria presentar a la reelecció perquè per al novembre no estaria aprovada la reforma constitucional que ell proposa. Com a molt, hauria estat possible que en aquella data es votés la possibilitat d'una reforma constitucional. A sobre, ell mateix ha negat en diverses entrevistes que tingui intenció de presentar-se a la reelecció.

(B) "No pot ser un cop d'Estat: l'ha destituït el Tribunal Suprem, i això ha estat perquè Zelaya havia incomplit la llei que prohibeix presentar consultes populars durant els 180 dies anteriors a unes eleccions".

Això últim és cert, però cal destacar que és una llei que el Parlament (amb majoria contrària a Zelaya) ha aprovat fa tot just uns dies. És a dir, una llei feta ad hoc amb l'única finalitat d'impedir aquesta consulta. No deixa de tenir gràcia, doncs, que aquells que critiquen "d'oportunistes" les propostes de Zelaya no tinguin cap mena de mania d'acceptar una llei encara més oportunista. Però encara més interessant és el que ens explica Escolar:

5- El Tribunal Suprem que ha ordenat l'expulsió de Zelaya del país (segons la surrealista explicació dels colpistes) no és un Tribunal Suprem equiparable als europeus. Per a començar, perquè el seu nom complet és Tribunal Suprem Electoral, la seva composició emana del Parlament (és a dir, dels partits que estan enfrontats amb Zelaya, els colpistes que han donat per bo el cop militar) i entre els seus poders està el de regular les eleccions, però no pas el de detenir els presidents electes.

(C) "El nomenament del nou president interí ha estat feta de manera irreprotxable democràticament". Home, si ja fins aquí tot ja han estat irregularitats, ara tampoc no anaven a fer-hi una excepció...

6- Com que jurídicament no està establert que el president deixi de ser-ho perquè l'exèrcit el deporti, els colpistes han falsificat una carta de renúncia de Zelaya —que els seu suposat autor ha negat— firmada fa uns dies i on s'assegura que deixa el càrrec per motius de salut. El Congrés ha votat avui la seva destitució i el nomenament d'un nou president (Roberto Micheletti, el president de la cambra) fent servir aquesta carta d'argument.

El recurs de la carta, recordem-ho, ja s'havia fet servir també a l'intent de cop d'Estat a Veneçuela el 2002, quan el militar Luis Rincon Romero li va proposar la renúncia a Chávez i, segons el militar colpista, el president va acceptar. Evidentment, mai ho han pogut demostrar (llegiu-ne l'apunt a la Wikipèdia).

Les similituds amb aquell altre cop d'Estat són nombroses, principalment perquè l'actuació ignominiosa dels principals mitjans de comunicació ha estat la mateixa que llavors: manipular i informar tendenciosament per a situar la comunis opinio internacional en contra del govern de Zelaya, a qui s'ha caricaturitzat i insultat fins a extrems indecents.

Ara bé, tampoc seré jo qui surti en defensa aferrissada del (ex)president hondureny, atès que no me n'acabo de refiar d'un terratinent que es va presentar amb els liberals de centre-dreta i ha patit una conversió a mig mandat (en podeu llegir un apunt al respecte aquí), però en qualsevol cas havia començat a aplicar mesures d'esquerres i ha estat víctima d'un cop d'estat.

Em pregunto per què en la situació inversa (molt més habitual, d'altra banda: polítics amb un programa d'esquerres que acaben aplicant polítiques de dretes) la vara de mesurar és molt més permissiva...

Jetlag vacacional

Dijous a la nit aterrava a Barcelona. Lisboa, la seva llum i els seus turons de carrers acolorits m'han tingut fascinat aquests vuit dies d'exili pirotècnic, i malgrat que sóc fill del darrer quart del segle XX i nascut amb un teclat a sota del braç, encara em sorprèn el fet de què al matí et trobis passejant en una país i a la nit en un altre. És un fet que em sorprèn i m'embriaga, en un embriagament que prové no de la col·locació (com s'esdevé habitualment amb les drogues), sinó precisament per la descol·locació.

Descol·locació que ja s'havia donat passejant per Lisboa, i que sempre se'm dóna (i busco) quan viatjo a un lloc que no conec, encara més si hi parlen estrany i, sobretot, si hi vaig sol.

De fet, ara feia molt de temps que no estava sol, i a Lisboa he tingut temps d'avorrir-me (en el millor sentit que li pugueu donar a la paraula) i de pensar. Però, és clar, han estat pensaments en una situació descol·locada, i això fa que s'accentuï la sensació d'estranyament amb el món, en el meu cas acolorida per la resignada hostilitat que em provoca mirar-me'l des de la distància que em proporcionen aquell estranyament i descol·locació.

I si les aproximacions al món més real (aquell món que és menys immediat però més compartit) les vaig dur a terme comprant-me els diaris El Mundo i El País o bé sintonitzant la CNN americana a la tv de l'habitació de l'hotel, és evident que l'hostilitat envers el món (aquest món compartit, no aquell immediat dels carrers il·luminats de Lisboa) creixia de manera desmesurada, ajuntant-se amb l'aversió i el fàstic més visceral.

He sortit momentàniament del corrent del riu i me l'he mirat de la ribera. I com que des de fora veus més els contrastos que hi provoca la llum del sol, me n'he adonat (i em sorprenc d'haver-me'n d'adonar) que encara baixa més brut i fastigós que no em pensava. I que és tan enorme, tan monstruós, que la seva inèrcia cap a la destrucció sembla ja imparable.

Ara estic tornant-hi a ficar els peus. Cal fer-ho a poc a poc, perquè el corrent és fort i traidor i obliga a ser prudent, però confio que d'aquí un parell de dies ja tornaré a ser arrossegat com abans (o això espero, perquè dimecres torno a la feina i hauria d'haver completat ja aquest procés de re-civilització). Però avui encara estic dempeus, ja fora de la ribera però encara no dins del riu, en una mena d'impasse emocional. Un "dempasse", que en podria dir en Humpty Dumpty.

I els efectes d'aquest jetlag els he notat aquesta nit passada, en què gairebé no he dormit. Va venir el Guillermo i vam estar jugant fins les tres de la matinada a la consola. Quan va marxar, encara no tenia gens de son, i vaig encendre'm l'ordinador per a posar-me al dia de correus i blogs que s'havien acumulat sense llegir. També vaig estar mirant algun programa Linux per a practicar vocabulari, perquè jo estava acostumat a un que es diu Vokabel, però que estava pensat per a Windows i que no un funciona amb l'emulador Wine. El Parley no m'acaba de convèncer (el trobo, d'entrada, massa complicat), el KWordQuiz tampoc (massa senzill), i vaig descobrir l'Anki, la idea del qual m'agrada però que et deixa poc marge per a configurar-te'l com tu vulguis.

Amb tot plegat se'm va fer de dia, literalment. Eren aproximadament tres quarts de sis del matí i el cel començava a aclarir-se. La meva terrassa mira cap al nord-est (com totes les cases de l'Eixample que des del costat Llobregat mirant cap al Besòs), i vaig sortir-hi a contemplar la sortida inesperada del sol. Evidentment, això encara va contribuir en l'augment de la meva descol·locació: ¿què collons feia jo, novament a Barcelona, veient sortir al sol?

I em vaig sentir petit, impotent i... derrotat. El riu és gran, massa gran, i jo estic massa cansat. Cansat de saber-me cansat ; cansat de saber que el riu és massa poderós. Cansat de sentir-m'ho dir (jo a mi mateix) des de fa molt anys, perquè fa molts anys que me'n vaig adonar, d'aquestes desproporcions. Però avall que fa baixada (diu el riu). I així estem.

Però seguia sense tenir son, i vaig tornar a l'ordinador. Podria (hauria de?) haver començat a fer els resums dels llibres llegits a Lisboa.... però em fotia una mandra de ca'l déu. Vaig optar, doncs, per començar a traduir el darrer article del Santiago Alba Rico, però en l'estat en què em trobava em resultava massa colpidor: abisme, vertigen, desproporció...

De nou a la terrassa. Ni tan sols passa aire, i per a passar calor prefereixo estirar-me al llit. "Quina ximpleria; no estic cansat, no m'adormiré".

M'he despertat aquest matí, a tocar de les dotze, amb el cap com si la nit anterior hagués begut com un posseït. El sol ja era l'amo i senyor de tot el carrer. Tot un consol.

Esquilada i cap a Lisboa

M'he tallat la cua. Més de dos anys després de tornar-me a deixar créixer els cabells, ahir em van fer la trena per darrera vegada i em van ben esquilar. Amb la calor que fa, beneït sigui el clatell net!

I demà me'n vaig de vacances cap a Lisboa, on m'estaré fins passat Sant Joan, lluny dels petards que ja comencen a ocupar els carrers de Barcelona. Sóc dels "afortunats" que estrenarem la nova Terminal 1 de l'aeroport del Prat, i no em faria res que s'equivoquessin els operadors i les pantalles m'enviessin per error cap a un avió amb destinació a Hawaii (ai no, que som un país de fireta i aquest aeroport gairebé no té vols internacionals!)

M'hi enduc quatre llibres. Dues novel·les:

(1) Alexandria Quartet, de Lawrence Durrell. És probablement la lectura preferida de la Laura, i jo intentaré gaudir-la en el seu anglès original.

(2) The Girl who Played with Fire, la segona part de la famosa trilogia de l'Stieg Larsson. L'original és en suec, però vaig llegir-ne la primera part en anglès i em va ben enganxar.

I dos assajos sobre la cultura lliure:

(1) Imagine... no Copyright, de Joost Smiers.

(2) La sociedad de control: privacidad, propiedad intelectual y el futuro de la libertad. Us en podeu descarregar gratuïtament la versió electrònica des de la pàgina que us he enllaçat amb el títol.

I a propòsit d'aquest mateix tema, una de cal i una d'arena [rodolí!]:

(1) Els de Compartir Dóna Gustet han publicat el seu àlbum a internet, sota llicència copyleft i que us podeu descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web (amb informació molt interessant de per què editen en un format lliure) o des de Jamendo.

(2) La Imma Monsó va publicar un article lamentable diumenge passat a La Vanguardia, titulat "El Copyright me oprime", atacant el Partit Pirata suec, que ha aconseguit un escó en aquestes passades eleccions europees (de les que, per cert, me n'aniré a Lisboa sense saber-ne els resultats reals, i malgrat que el nombre d'irregularitats augmenta). A l'enllaç de la notícia de la Vanguardia no hi trobareu la notícia completa (coses de la cultura de pagament, què hi farem), però us en podeu fer una idea. Senzillament, defensa les mans que li donen de menjar, és a dir, els "intermediaris", és a dir, les editorials (i les discogràfiques). Però els avenços tècnics progressen imparablement, i res no podrà aturar aquests horitzons de major llibertat que s'albiren. Res, és clar, tret dels poderosos mitjans de què disposen els conservadors per a no perdre el control de la situació... ¿D'aquí a uns anys tindrem una Europa lliure o feixista?