dijous, 19 d’abril del 2007

Messi vs. Valero

Ahir la nit va jugar el Barça. Comentari innecessari, donat que durant les darreres hores hem estat bombardejats ad nauseam per la notícia del golàs del Messi al Camp Nou, i és algo que ja deuen de saber fins i tot les mosques. Unes mosques que probablement no sàpiguen res de les bombes a Bagdad, perquè poden molt més 6 defenses del Getafe driblats que 170 moros morts. És clar que si el tàvec redactor en cap del "Daily Mosquing" hagués titulat "els Iraquians cauen com a mosques" hauria causat cert interès mediàtic entre el món dípter. La merda les atrau. Punt clau dins del noble art del periodisme (i uns quants més). La qüestió és que vaig sortir, per primer cop al nou pis, a buscar un bar per a veure el partit, i després d'algun intent infructuós (el barri és ple de bars, però pocs disposats per a posar futbol un dijous a les nou de la nit) vaig trobar-ne un no gens lluny de casa, quan ja hi tornava despesperançat i assumint que se'm venia a sobre una altra nit de no saber com matar les hores. I quina no va ser la meva sorpresa quan al bar m'hi vaig trobar en Valero, un professor de grec que vaig tenir a la universitat. Vam mirar el partit plegats, i va ser una situació molt agradable. Sorprenentment agradable, he de dir, perquè porto molt malament el retrobament amb elements del meu passat universitari, i aquest meu passat universitari aporta bona part dels llastres emocionals irreductibles a què em referia fa un parell de posts. Però és que es tractava d'en Valero, de qui el meu cap n'ha conservat els aspectes humans i no pas els docents. Com a professor no era cap meravella (i el perquè del seu càrrec és un aspecte fosc i boirós de les èpoques resultants de "cuando entraron los nacionales") i patia de certs defectes com ara una debilitat obscena i grollera per les jovenetes, però era un tio amb qui podies parlar de qualsevol cosa. Sempre m'ha fet la impressió que, malgrat tots els seus defectes, és algú que es manté fidel a algun codi d'honor, i que dóna molta importància a aspectes com ara la lleialtat, la prudència i la paraula. No prou preparat ni erudit per a les elits universitàries, posseeix no obstant un seguit d'aptituds que fan que molts estudiants, generació rere generació, li tinguem simpatia i també respecte. Personalment, no tinc cap mena de vacil·lació a l'hora de preferir a professors com ell abans de tant de pedant incapaç de transmetre gaire cosa més enllà de la seva vasta, rígida i selectiva erudició. A més, a diferència de la majoria, va mirar-me amb comprensió quan va veure que no tinc intenció d'acabar la carrera. Em va dir que no era una opció gens assenyada, i que era probable que després me'n penedís, però que jo a sabria millor que ningú el que em convenia. "Tu sabrás", em va espetar finalment. "Tu sabràs": és una frase que la major part de les vegades la usem quan despreciem l'opció triada pel nostre interlocutor, però el Valero me la va acompanyar d'un gest no només de comprensió, sinó també de confiança en la meva elecció. I reconforta un gest de confiança entre tant d'altre d'incomprensió, poca fe o descrèdit. Tampoc va argumentar-me aquest seu recolzament, ni jo vaig necessitar-ho: en vaig tenir més que suficient amb la seva mirada de murri. És clar que les mirades són sempre armes de doble fil, de les que en pots extreure la lectura que més t'interessi. Lectura que sovint és errònia, com diu aquell vell adagi llatí recentment recuperat de l'Anthologia Persephoniana: "oculi qui tantum volvent amorem, mutos esse credere non posses". És clar que la meva credibilitat, anit, va quedar per terra. Quan el Barça va marcar el primer gol i tot el bar va embogir i va començar a bramar i donar bots, jo em vaig limitar (com sempre) a somriure i a aplaudir una miqueta. El Valero m'ho va fer notar i va posar en dubte la meva sang culer, a lo que vaig respondre que el meu tarannà reservat es reflectia fins i tot en detalls com aquest. "Sí, es verdad, siempre lo has sido", i em va fer venir una estúpida sensació d'orgull, com si ser més aturadet que un pal de la llum fos algo de lo que sentir-se satisfet. Però al cap d'uns minuts va aparèixer el Messi i em va fer aixecar de la cadir i endur-me les mans al cap entre exclamacions de sorpresa. Patètic.

dimecres, 18 d’abril del 2007

Senyals

Tornant aquest migdia al pis amb bicicleta, una papallona s'ha posat una estona damunt del manillar. Senyal que ja és primavera. O ja ho ha estat, perquè a jutjar per la calor que fa m'atreviria dir que ja és istiu. Papallones, calor i escots assassins. I poc abans que anunciessin ahir pel Telenotícies Vespre que el tren d'alta velocitat passarà definitivament per sota de la Sagrada Família, ens va caure de la paret la reproducció que en tenim de cartró. Senyal que passarà alguna desgràcia. I havent-me estirat una estona al llit amb la intenció de destensar el cos 10 minutets, m'hi he quedat fregit més de 2 hores. I m'he despertat ben tensat, val a dir. Senyal de.... de... en fi.

divendres, 13 d’abril del 2007

La impossibilitat de deixar enrere

El dia no podia començar de pitjor manera. Aquesta nit passada ha mort el pare del Guillem, després d'uns mesos de dolor i de tractaments molestos de morfina. El moment final és molt dur, malgrat que ja estiguis prevenit que és una simple qüestió de temps, i malgrat saber que la mort és un alleugeriment de l'agonia del malalt i del patiment de familiars i amics. Vam tenir algo de semblant a casa, quan la iaia va morir després d'uns anys d'Alzheimer terriblement destructiu. Els darrers mesos gairebé ja no podia parlar, no reconeixia ningú i havia d'estar tot el dia lligada, a la cadira o al llit, perquè queia a terra i prenia mal. Anava tota plena de blaus i esgarrinxades. Tanmateix, cap de nosaltres la volia veure morir. Arribat el moment, però, vam provar d'encaixar un cop tan dur encarant-lo com si hagués estat un alliberament per a tots plegats. Perquè realment ho era, principalment per a la meva àvia.

A la tarda he decidit posar punt i final a la meva etapa al pis de Lepant, i he passat a buscar les quatre tonteries que ens hi havíem oblidat. També hi he deixat les claus, amb tota la incomoditat que suposen els actes simbòlics fets a contracor. Hi he anat amb metro, i tornar a baixar a l'estació de Sagrada Família i recórrer els mateixos carrers que durant els darrers dos anys com si fos encara el més normal del món m'ha omplert de trista angoixa. És lo fotut de les coses que et negues a deixar enrere de manera total i definitiva, i jo sóc incapaç de desvincular-me definitivament de res. En això també sóc l'antítesi del triomfador tan publicitat dels nostres temps, capaç de mirar sempre endavant i de deixar els records dolorosos al darrere. A mi, en canvi, se'm van acumulant, i cada cop vaig més carregat de llastres. Puc arribar a fer-me creure que ja no hi són, però realment no els he pogut deslligar el més mínim. Encara que es canviïn el color dels cabells.

dimecres, 11 d’abril del 2007

Al cor de la nació

Avui he entès algunes coses, gràcies al famós documental emès a Telemadrid segons el qual aquí ho tenim tot retolat en català, els nens no saben castellà i s'amenaça dia sí i dia també als benintencionats castellanoparlants monolingües. He de dir que en algun moment he estat a punt d'emprenyar-me, però veig que avança imparable la meva barreja de tantsemenfotisme i desimplicació amb el món que m'envolta, a resultes de lo qual la meva innata fredor emocional surt enormement beneficiada. I la tensió sanguínia de la vena que em travessa el front, és clar. Al documental hi apareixen l'institut on vaig anar (bé, pròpiament l'escola, però com que formen part del mateix engendre arquitectònic és fàcil associar-los) i l'orxateria de la que he gaudit amb els pares, nòvia, amics i companys de la universitat. ¡He viscut tota la meva vida al bell mig del temporal nacionalista! Si arribo a iaio, podré fardar davant la quitxalla. Vindria a ser com haver estat un client habitual de la cerveseria aquella de Munic quan s'hi reunien els nazis. Ademés, al sortir de la feina m'he permès la xuleria de comentar, en passar per davant de la caixa, que anava a apallissar algun castellanoparlant camí de casa mons pares, ja que m'havia semblat veure una càmera de Telemadrid a Plaça Catalunya i tampoc era qüestió de què se'n tornessin a casa sense cap exclusiva. Llavors un dels clients que feia cua s'ha girat i, aixecant el dit, ha afegit: “m'hi apunto”. I quan me l'he mirat m'han caigut els collons a terra. No sabia exactament qui era, però recordava haver-lo vist a la tele en temes relacionats amb Ciutadans. M'ha tornat la mirada i ha rigut perversament. M'he quedat allí clavat, sense saber què fer ni dir, en una situació molt incòmoda. Llavors, de cop, me n'he adonat que no era ningú de Ciutadans, sinó l'actor que fa al Polònia del líder de Ciutadans. He intentat recuperar la situació (i l'orgull) provant de dir alguna gracieta, però no me n'he sortit gaire més enllà d'uns mormols força inconnexes i patètics. Quin ridícul! Com enyoro la vena del front inflada... això de tenir les galtes calentetes de rubor em fa sentir molt estrany...

diumenge, 8 d’abril del 2007

Sieg Heil!

Com que no tinc internet, aquests dies m'estic més estona llegint llibres. I no em puc estar de comentar “Sieg Heil!”, un assaig el poeta José María Álvarez. Me'l vaig apropiar després de fullejar-lo a la feina, doncs s'hi parla de l'ascens del nazisme i de la seva acceptació per bona part de la societat alemanya. Un tema que m'apassiona, molt menys pel que té d'històric que pel que té d'actual. De fet, m'enfurismo quan sento parlar d'Auschwitz en passat, com si la barbàrie ja hagués estat vençuda i desterrada. Mai estaré prou agraït per aquesta meva intolerància a en Santiago Alba Rico i a en Günther Anders. Per cert que avui mateix he comprat “Hombre sin mundo i encara babejo amb la lectura de l'entrevista imaginària que se suposa que li van fer l'any 1986 (pocs anys abans de morir, ja octogenari) i que ha publicat Rebelión, on hi diu que usar la violència davant l'estat d'excepció de la barbàrie actual no només és legítim, sinó necessari. Però tornem al llibre de l'Álvarez, malgrat que no s'ho val. O sí. No s'ho valdria perquè sovint deriva en un panfleto liberal explícitament aristocràtic i antidemòcrata, incapaç de reprimir expressions carregades de despreci malaltís cap al socialisme, l'igualitarisme o la massa popular. Però també s'ho valdria perquè s'hi poden trobar crítiques pertinents cap a certs aspectes de l'esquerra que aquesta s'entesta a negar o a ignorar, quan penso que un dels pilars indispensables del pensament d'esquerra hauria de ser l'autocrítica rigurosa i constructiva. Per exemple, sovint es vol donar un imatge de clara oposició entre la bona fe dels comunistes i la maldat dels nazis, els uns amb pretensions d'assolir nous horitzons de llibertat per als pobles i els altres amb pretensions de reduir-los fins la tirania més abjecta ; i la veritat és que molts cops van massa del bracet, per les coses bones (desig comú de combatre uns privilegis històrics injustos) i per les dolentes (ús desmesurat de la força, abús del poder assolit, tendència a reunir massa poders en uns pocs membres, etc). El problema principal del llibre és que es recolza en la realitat del Tercer Reich per a deslegitimar qualsevol govern que representi la voluntat popular. És obvi que aquesta voluntat del poble no ha de ser necessàriament bona ni correcta, ja que el poble sempre pot ser manipulat, o pot cedir a pulsions venjatives davant d'injustícies històriques. Però d'aquí l'autor n'extreu que el Parlament no hauria de regir-se mai segons l'expressió popular (que és voluble i passatgera), sinó per principis generals i històrics. Ja d'entrada m'hi oposo perquè considero que la solució al problema del perill del poder popular no hauria de passar per la negació d'aquest poder per al poble, sinó en la seva formació i educació per a què en pugui fer un ús racional i responsable. Sóc un ingenu, ja ho sé: probablement la cultura i l'educació no asseguren res (de fet, el nazisme és un viu exemple de què el refinament cultural no va renyit amb l'amoralitat més extrema), però el que està clar és que l'ascens del nazisme (i tants altres esdeveniments històrics) ens demostren que mantenir la major part de la població en la pobresa (econòmica o intel·lectual) o en la humiliació comportarà una reposta violenta i venjativa (i ben justificada, d'altra banda). Tanmateix, si acceptés el premisa de què la llei s'ha de regir per principis generals, fonamentals i el més objectius possibles, està clar que aquests haurien de ser els recollits a la Carta dels Drets Humans Universals, i no (com diu de passada l'autor) “la tradició que al menys durant 2000 anys ha constituït el marc de la Llei, la Llei Natural, les normes de la qual no són el producte deliberat de cap legislador”. Hauran de ser (dedueixo) producte de Déu Nostresenyor Omnipotent?? En destaco, tanmateix, la següent frase: “els nazis no van crear la indiferència moral: la van utilitzar, la van portar a extrems d'inhumanitat inimaginables ; van fer habitable l'horror”. I per això m'espanto davant de la indiferència moral de la majoria dels meus cociutadans. I també davant de tot aquest jovent egoista i autosatisfet que ja no defensa cap ideari polític. Posmoderns, per damunt del bé i del mal, consumidors d'emocions i col·lecionistes d'aventures, per a les quals necessiten d'unes feines que diuen detestar però que no qüestionen o bé accepten com algo inevitable, i cada dia més recelosos i desconfiats davant de tots aquells que puguin posar en perill les seves fonts d'ingressos. Defensors forçats del sistema capitalista vigent, aquesta lleialtat al mostre depredador i perpetuador d'injustícies els produeix un profund malestar, perquè es pretenen justos i bones persones. Però el malestar dura poc, perquè el reconeixement social i els rèdits emocionals (i sexuals) que reporta ser un ésser contradictori, torturat i amb conflictes interns aconsegueix que es satisfaci l'egoïsme visceral que els alimenta. I, a jutjar pel contingut d'aquest llibre, puc arribar a pensar que el liberalisme antisocial que s'hi defensa pot eclosionar en qualsevol moment i arrasar entre tots ells. Quan l'edat vagi minvant les seves pulsions i necessitats hormonals, molts ja no caldrà que s'esforcin a seguir creient-se totes les patotxades amb què s'han moldejat la seva imatge per a seduir i autoseduir-se, i que mai han arribat a creure-se-les realment. Podran llavors abraçar, ja alliberats de les obligacions esquerranoses de la jovenesa, la comoditat de les posicions liberals i conservadores. I aquí no ha passat res. Un altre pàgina de la història. Previsible. Uns quants milions de morts a la cuneta. Inevitable.

dijous, 5 d’abril del 2007

Nostàlgia

Ja estem instal·lats al nou pis. Sense que l'aigua calenta funcioni, sense internet (tret de petits moments com l'actual, quan podem pispar la conexió d'algun veí) i amb una de les tasses del vàter que perd aigua. Però feliçment instal·lats, malgrat tot. Són petites incomoditats que res no poden fer contra la il·lusió de redistribuir els mobles pel pis i conèixer un barri nou. I ni el pis ni el barri deceben, encara que el meu tarannà nostàlgic em manté lligat als de Sagrada Família i a les seves rutines. Curiosament, el súper que ara tenim més a prop és el mateix que teníem allí (un Consum), i he descobert que tenim una Àrea de Guissona a tres carrers, amb lo qual dilluns vaig fer la mateixa ruta que ja feia abans per abastir la nevera de carn, mam i fruita. Però els carrers (i els seus sorolls i olors) són diferents, i d'ençà que hem arribat que cada dia tenim pluja i cels rúfols. Afortunadament, tanta i tan contínua amenaça de tempesta no m'ha ensorrat l'esperit. La part bona de tots aquests dies d'esforç, de neteja, de carregar i descarregar caixes, d'omplir i de buidar armaris, és que he fet volar poc el meu pensament. Només arrossego aquella petita però profunda angoixa que fa ja unes setmanes que em recrema. Quan surti el sol espero que se'm comenci a passar, també perquè aprofitaré que tinc la Diagonal a quatre passes per a recuperar l'hàbit de sortir a córrer. En tinc ganes, i mons pares m'han regalat per l'aniversari unes bambes noves. A cada gambada provaré de deixar enrere un passat ple d'insatisfaccions i desitjos incomplerts. Però cada cop veig més alleugerit que no caldrà que m'hi esforci gaire. Sens dubte, la discreció amb què s'ha esdevingut aquest meu aniversari ha resultat d'un gran ajut. Primer em va doldre que gairebé ningú em felicités, però ara ho veig com una oportuna invitació a dirigir les meves passes cap a un altre direcció. És clar que, fidel a la meva irresolució i apatia encara no sé (ni en tinc ganes, ni em preocupa) cap a on anar. De moment, cada dilluns al Consum, a Guissona i a la fruiteria. En stand-by. El temps que aguanti.