Sieg Heil!

Com que no tinc internet, aquests dies m'estic més estona llegint llibres. I no em puc estar de comentar “Sieg Heil!”, un assaig el poeta José María Álvarez. Me'l vaig apropiar després de fullejar-lo a la feina, doncs s'hi parla de l'ascens del nazisme i de la seva acceptació per bona part de la societat alemanya. Un tema que m'apassiona, molt menys pel que té d'històric que pel que té d'actual. De fet, m'enfurismo quan sento parlar d'Auschwitz en passat, com si la barbàrie ja hagués estat vençuda i desterrada. Mai estaré prou agraït per aquesta meva intolerància a en Santiago Alba Rico i a en Günther Anders. Per cert que avui mateix he comprat “Hombre sin mundo” i encara babejo amb la lectura de l'entrevista imaginària que se suposa que li van fer l'any 1986 (pocs anys abans de morir, ja octogenari) i que ha publicat Rebelión, on hi diu que usar la violència davant l'estat d'excepció de la barbàrie actual no només és legítim, sinó necessari. Però tornem al llibre de l'Álvarez, malgrat que no s'ho val. O sí. No s'ho valdria perquè sovint deriva en un panfleto liberal explícitament aristocràtic i antidemòcrata, incapaç de reprimir expressions carregades de despreci malaltís cap al socialisme, l'igualitarisme o la massa popular. Però també s'ho valdria perquè s'hi poden trobar crítiques pertinents cap a certs aspectes de l'esquerra que aquesta s'entesta a negar o a ignorar, quan penso que un dels pilars indispensables del pensament d'esquerra hauria de ser l'autocrítica rigurosa i constructiva. Per exemple, sovint es vol donar un imatge de clara oposició entre la bona fe dels comunistes i la maldat dels nazis, els uns amb pretensions d'assolir nous horitzons de llibertat per als pobles i els altres amb pretensions de reduir-los fins la tirania més abjecta ; i la veritat és que molts cops van massa del bracet, per les coses bones (desig comú de combatre uns privilegis històrics injustos) i per les dolentes (ús desmesurat de la força, abús del poder assolit, tendència a reunir massa poders en uns pocs membres, etc). El problema principal del llibre és que es recolza en la realitat del Tercer Reich per a deslegitimar qualsevol govern que representi la voluntat popular. És obvi que aquesta voluntat del poble no ha de ser necessàriament bona ni correcta, ja que el poble sempre pot ser manipulat, o pot cedir a pulsions venjatives davant d'injustícies històriques. Però d'aquí l'autor n'extreu que el Parlament no hauria de regir-se mai segons l'expressió popular (que és voluble i passatgera), sinó per principis generals i històrics. Ja d'entrada m'hi oposo perquè considero que la solució al problema del perill del poder popular no hauria de passar per la negació d'aquest poder per al poble, sinó en la seva formació i educació per a què en pugui fer un ús racional i responsable. Sóc un ingenu, ja ho sé: probablement la cultura i l'educació no asseguren res (de fet, el nazisme és un viu exemple de què el refinament cultural no va renyit amb l'amoralitat més extrema), però el que està clar és que l'ascens del nazisme (i tants altres esdeveniments històrics) ens demostren que mantenir la major part de la població en la pobresa (econòmica o intel·lectual) o en la humiliació comportarà una reposta violenta i venjativa (i ben justificada, d'altra banda). Tanmateix, si acceptés el premisa de què la llei s'ha de regir per principis generals, fonamentals i el més objectius possibles, està clar que aquests haurien de ser els recollits a la Carta dels Drets Humans Universals, i no (com diu de passada l'autor) “la tradició que al menys durant 2000 anys ha constituït el marc de la Llei, la Llei Natural, les normes de la qual no són el producte deliberat de cap legislador”. Hauran de ser (dedueixo) producte de Déu Nostresenyor Omnipotent?? En destaco, tanmateix, la següent frase: “els nazis no van crear la indiferència moral: la van utilitzar, la van portar a extrems d'inhumanitat inimaginables ; van fer habitable l'horror”. I per això m'espanto davant de la indiferència moral de la majoria dels meus cociutadans. I també davant de tot aquest jovent egoista i autosatisfet que ja no defensa cap ideari polític. Posmoderns, per damunt del bé i del mal, consumidors d'emocions i col·lecionistes d'aventures, per a les quals necessiten d'unes feines que diuen detestar però que no qüestionen o bé accepten com algo inevitable, i cada dia més recelosos i desconfiats davant de tots aquells que puguin posar en perill les seves fonts d'ingressos. Defensors forçats del sistema capitalista vigent, aquesta lleialtat al mostre depredador i perpetuador d'injustícies els produeix un profund malestar, perquè es pretenen justos i bones persones. Però el malestar dura poc, perquè el reconeixement social i els rèdits emocionals (i sexuals) que reporta ser un ésser contradictori, torturat i amb conflictes interns aconsegueix que es satisfaci l'egoïsme visceral que els alimenta. I, a jutjar pel contingut d'aquest llibre, puc arribar a pensar que el liberalisme antisocial que s'hi defensa pot eclosionar en qualsevol moment i arrasar entre tots ells. Quan l'edat vagi minvant les seves pulsions i necessitats hormonals, molts ja no caldrà que s'esforcin a seguir creient-se totes les patotxades amb què s'han moldejat la seva imatge per a seduir i autoseduir-se, i que mai han arribat a creure-se-les realment. Podran llavors abraçar, ja alliberats de les obligacions esquerranoses de la jovenesa, la comoditat de les posicions liberals i conservadores. I aquí no ha passat res. Un altre pàgina de la història. Previsible. Uns quants milions de morts a la cuneta. Inevitable.