El dia no podia començar de pitjor manera. Aquesta nit passada ha mort el pare del Guillem, després d'uns mesos de dolor i de tractaments molestos de morfina. El moment final és molt dur, malgrat que ja estiguis prevenit que és una simple qüestió de temps, i malgrat saber que la mort és un alleugeriment de l'agonia del malalt i del patiment de familiars i amics. Vam tenir algo de semblant a casa, quan la iaia va morir després d'uns anys d'Alzheimer terriblement destructiu. Els darrers mesos gairebé ja no podia parlar, no reconeixia ningú i havia d'estar tot el dia lligada, a la cadira o al llit, perquè queia a terra i prenia mal. Anava tota plena de blaus i esgarrinxades. Tanmateix, cap de nosaltres la volia veure morir. Arribat el moment, però, vam provar d'encaixar un cop tan dur encarant-lo com si hagués estat un alliberament per a tots plegats. Perquè realment ho era, principalment per a la meva àvia.
A la tarda he decidit posar punt i final a la meva etapa al pis de Lepant, i he passat a buscar les quatre tonteries que ens hi havíem oblidat. També hi he deixat les claus, amb tota la incomoditat que suposen els actes simbòlics fets a contracor. Hi he anat amb metro, i tornar a baixar a l'estació de Sagrada Família i recórrer els mateixos carrers que durant els darrers dos anys com si fos encara el més normal del món m'ha omplert de trista angoixa. És lo fotut de les coses que et negues a deixar enrere de manera total i definitiva, i jo sóc incapaç de desvincular-me definitivament de res. En això també sóc l'antítesi del triomfador tan publicitat dels nostres temps, capaç de mirar sempre endavant i de deixar els records dolorosos al darrere. A mi, en canvi, se'm van acumulant, i cada cop vaig més carregat de llastres. Puc arribar a fer-me creure que ja no hi són, però realment no els he pogut deslligar el més mínim. Encara que es canviïn el color dels cabells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada