dimarts, 23 de febrer de 2010

La legislació espanyola discrimina el català (Plataforma per la Llengua)

[Notícia extreta de la pàgina de Plataforma per la Llengua. N'he mantingut el text, però l'he reordenat una mica].

La Plataforma per la Llengua presenta avui tres informes complementaris que comparen el reconeixement legal que té el català a l'Estat espanyol amb la situació que experimenten altres llengües amb un nombre similar de parlants en el context europeu i en d'altres països plurilingües:

(1) 500 disposicions impositives del castellà a casa nostra. 500 exemples de normatives, reglaments i disposicions vigents que obliguen o estableixen de manera impositiva el castellà en les activitats i relacions amb l'administració als ciutadans i empreses del domini lingüístic català dins de l'Estat espanyol a desembre del 2009. [Descarrega'l en PDF].

Aquest informe exposa 500 exemples de normatives, reglaments i disposicions vigents que obliguen o estableixen de manera impositiva el castellà en les activitats i relacions amb l'administració als ciutadans i empreses del domini lingüístic català dins de l'Estat espanyol a desembre del 2009. Per descomptat, la majoria inclouen sancions lingüístiques. Entre aquests 500 exemples hi ha disposicions de tot tipus. Així, n'hi ha 54 de seleccionades que de manera clara obliguen el coneixement del castellà -i únicament del castellà- com a requisit per accedir o desenvolupar feines, tasques o altres activitats. En algunes d'aquestes lleis, s'especifica, a més, que les altres llengües oficials en cap cas no podran ser també requisits i s'estableix un màxim de puntuació de mèrits per si alguna administració les vol comptabilitzar per a l'obtenció de places.

Així mateix, hi ha 189 disposicions que obliguen a etiquetar en castellà, de fet 195 si comptabilitzem la totalitat de lleis que afecten a productes, inclosos aparells i maquinària, que, més enllà de l'etiquetatge, també obliguen a fer en castellà les instruccions, les garanties, els manuals d'ús o les dades dels béns i serveis. La retolació, la senyalització o els cartells informatius també estan afectats per les obligacions en castellà. Es mostren 16 disposicions o reglaments que, bé sigui en aeroports, carreteres, indústries, transports o avisos als consumidors, hi obliguen el castellà. Hi ha també 115 exemples de disposicions que obliguen a fer en castellà documents de tota mena. Aquí es tenen en compte tant els documents que els ciutadans o empreses han de fer o presentar per a l'administració, aquells que les empreses cal que facin per a altres ciutadans o consumidors, o els que està obligada l'administració mateixa. Se'n destaca que, com a situació excepcional en el context de la Unió Europea per a estats plurilingües semblants, s'imposen denominacions oficials de representació de l'Estat únicament en castellà, tant en la imatge institucional del nom de l'Estat, com de diversos organismes públics que afecten a tot el territori espanyol i o fins i tot es troben ubicats només a Catalunya, País Valencià o Illes Balears. Igualment, s'han seleccionat 76 disposicions que estableixen de manera obligatòria el castellà en carnets, targetes, documents oficials identificatius, llicències o títols oficials personals.

Un cas paradigmàtic és el d'aquelles lleis que impossibiliten, i per tant prohibeixen, l'ús del català. La més coneguda afecta als representants polítics catalans al parlament de l'Estat, on l'única llengua establerta i permesa, en una situació altre cop excepcional en el context de la Unió Europea, és el castellà. Tot i que el català és una llengua molt més parlada que la majoria de llengües oficials de la Unió Europea, el Govern espanyol mai no ha volgut que en fos oficial en aquest estament. No en va demanar l'oficialitat quan va entrar-hi ni tampoc posteriorment, com va fer Irlanda amb l'irlandès. L'informe recull també les legislacions espanyoles que ratifiquen aquesta situació

(2) Presència de les llengües pròpies en webs oficials de països multilingües. Comparació dels casos espanyol, suís, finès, belga i canadenc. [Descarrega'l en PDF]:

Aquest document compara els tractaments lingüístics dels webs institucionals del cap d'estat, el govern, el parlament, l'exèrcit, el tribunal constitucional o equivalents, els serveis ferroviaris públics i l'agència oficial de turisme en diferents països. La conclusió de l'informe és que totes les institucions analitzades, a excepció de les espanyoles, inclouen en els seus webs versions completes de com a mínim totes les llengües pròpies que assoleixen el 5% de la població o bé que compten amb més d'1 milió de parlants en el país. A més, en diversos casos aquestes institucions també inclouen en els webs versions en llengües pròpies menys parlades, com per exemple el sami a Finlàndia (0'3% de la població), el retoromànic a Suïssa (0'5% de la població) o l'alemany a Bèlgica (1% de la població). Altres exemples d'aquest reconeixement de les llengües pròpies en països multilingües per part d'institucions oficials és el cas de la monarquia del Regne Unit, que compta amb versions parcials del web en gal·lès i gaèlic escocès, tot i que els parlants d'aquestes llengües representen un petit percentatge de la població del regne. En canvi, ni la monarquia ni cap de les 7 institucions espanyoles analitzades inclouen versions completes en català dels webs (en 3 casos testimonial), tot i que aquests parlants representen un 17% de la població d'Espanya segons les dades de la CIA (govern dels Estats Units d'Amèrica) o més del 10%, segons la Universitat de Laval al Canadà. A Espanya, el català només apareix testimonialment en els casos de RENFE i el web del Govern, i sempre de manera excepcionalment parcial i barrejada amb el castellà.

(3) Tractament oficial de les llengües en els països de la Unió Europea i de l'espai Schengen. Comparativa en el reconeixement de l'oficialitat de les llengües en relació a les llengües pròpies més parlades de cada país. [Descarrega'l en PDF]:

En aquest document es posa de manifest també el caràcter excepcional del reconeixement oficial de les llengües d'estat en el cas espanyol. Així, en referència a la resta de països de la Unió Europea i de l'espai Schengen no hi ha cap país amb llengües pròpies que representin més del 10% de la població o que tinguin més de 5 milions de parlants que no siguin plenament oficials a l'estat en els mateixos termes que la llengua més parlada. Així, sí que trobem alguns dèficits puntuals en el reconeixement de llengües amb més d'un 5% de parlants i amb més d'un milió de parlants per als casos concrets de Romania, Itàlia, França i Eslovàquia, però en cap cas no s'arriba al cas excepcional d'Espanya. Així, d'entre els països que consideren oficials a tots els efectes totes les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 5% de la població hi trobem Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, República d'Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Lituània, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, Suècia, Suïssa, República Txeca i Xipre (sud). Entre els països que consideren oficials de l'estat només les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 10% de la població hi trobem Eslovàquia i Romania. Finalment, entre els països que ni tan sols consideren oficials de l'estat totes les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 10% de la població només hi ha Espanya.

*

La conclusió és que la legislació de l'Estat espanyol, de manera excepcional, fa un tracte discriminatori vers el català, i que la nostra llengua és la menys protegida de la Unió Europea si la comparem amb la resta de llengües amb un nombre similar de parlants. Els informes, per exemple, destaquen el tracte impositiu desmesurat que aplica el Govern espanyol, amb almenys 500 lleis que imposen la llengua castellana al nostre territori. També s'han analitzat els llocs web oficials de diversos països multilingües, amb la conclusió que també en aquest context el català és un cas únic de maltractament institucional. El català és l'única llengua d'entre les analitzades amb un nombre similar de parlants marginada en els webs institucionals de la Casa Reial, el Govern, el parlament espanyol, l'exèrcit o el Tribunal Constitucional, entre d'altres.

La Plataforma per la Llengua presenta aquestes dades en un context de continus atacs a la llengua catalana i en què han aparegut nombrosos processos que tenen com a objectiu posar constants traves a les legislacions que pretenen equiparar el català al castellà (l'Estatut de Catalunya pendent d'una sentència, les crítiques al Projecte de llei del cinema de Catalunya i al nou Codi de consum, etc.).

A títol de conclusió, la Plataforma per la Llengua assenyala que mentre la llengua catalana no assumeixi com a mínim el mateix estatus legal que el castellà en l'estructura de l'Estat, o fins que no s'aboleixin o s'equiparin totes les normes impositives del castellà a casa nostra, els ciutadans del domini lingüístic català no podran gaudir del drets dels quals gaudeixen les altres llengües en marcs comparables, i l'ús i desenvolupament ple de la llengua es veurà limitat, com passa ara, per la imposició legal vigent. La modesta legislació puntual en algun sectors per tal de contrarestar la situació, ben poc pot fer davant la maquinària impositiva, desmesurada i limitadora de la legislació estatal. Per la seva banda, els responsables polítics del domini lingüístic català tenen encara molt de camí per recórrer per equiparar o posar en evidència aquesta situació excepcional, tant en allò que afecta a les competències dels respectius governs com en la denúncia d'aquesta situació desigual pel que fa al govern de l'Estat.

dissabte, 20 de febrer de 2010

El familista amoral

Malgrat que no hi combrego gaire (i quan parla d'Israel, gairebé mai), avui he trobat molt interessant l'article d'en Joan Francesc Mira publicat a l'Avui: el familista amoral. Em molesta (i avergonyeix) una mica no haver-ne sabut res fins ara, però com que veig que la wikipèdia no diu res del concepte i del seu autor, en Edward C. Banfield, gairebé res, romanc mínimament consolat.

Aquí us deixo les parts més definitòries d'aquest tarannà "mediterrani" (segons Banfield i el sedàs d'en Mira) que ajudaria a entendre una mica més l'actitud apolítica i passota dels ciutadans del nostre país:

--És un principi segons el qual els individus miren sobretot o només per ells mateixos i per la seua família, i qualsevol cosa que facen en benefici propi o dels parents pròxims (o pels amics pròxims i equivalents: ¿la Màfia no és també “La Família”?) serà moralment positiu i reconegut com a tal. I qualsevol cosa que facen per enganyar o aprofitar-se de les institucions, de l’Estat o de qualsevol instància pública, fiscal, legal o administrativa, serà prova d’habilitat i d’intel·ligència i reconeguda com a valor positiu. En conseqüència, explica Banfield, en una societat de familistes amorals, ningú no procurarà l’interès de grup o de la comunitat excepte si hi troba algun avantatge privat.

--En una societat de familistes amorals (en direm s.f.a., per abreujar) només els funcionaris i els qui tenen un càrrec s’ocuparan dels afers públics, perquè només a ells els paguen per fer-ho. Si un ciutadà privat té un interès seriós per un problema públic, això serà vist com a cosa anormal o fins i tot inconvenient. I en conseqüència, en una societat d’aquestes característiques, hi haurà poc control dels càrrecs públics o dels funcionaris, perquè aquest control és únicament cosa dels mateixos funcionaris o càrrecs. I afegiré jo: ¿coneixen vostès molta gent normal i corrent, gent del carrer, que, de manera eventual o regular, vaja més enllà de dir “Això és cosa del govern”, o de l’ajuntament, o de la conselleria, o de qui siga, però no cosa meua? ¿Molta gent que participe no solament en la protesta sinó en la solució, implicant-s’hi de manera efectiva?

--En una s.f.a. serà molt difícil de formar i mantenir organitzacions per al bé públic, amb actuació conscient i concertada. Una condició de les organitzacions amb èxit és que els membres han de tenir confiança entre ells i lleialtat a l’organització mateixa. En una organització amb moral alta, se suposa que faran sacrificis, fins i tot importants, en favor de l’organització.

--En una s.f.a., els qui ocupen un lloc de funcionari, com que no senten cap identificació amb les finalitats de l’organisme públic, no treballaran més del necessari per a conservar els seus llocs o (si això està dins de les seues possibilitats) aconseguir una promoció. De fet, una posició oficial o una qualificació especial seran considerades armes per usar-les en benefici propi. En conseqüència, el familista amoral que ocupa un lloc o càrrec públic acceptarà un suborn, directe o indirecte, quan pensa que no li passarà res. Però tant si l’accepta com si no, la gent del poble, de la ciutat o del país (amb la mateixa mena de moral) suposaran que ho fa. I afegiré: no és estrany, per tant, que alcaldes o presidents de diputació, públicament reconeguts com a subornats i subornables, corruptes i corruptibles, siguen objecte de sopars d’homenatge per part dels seus conciutadans. Ben prop de casa, en tinc exemples insignes.

-- En una s.f.a. els febles afavoriran un règim que mantinga l’ordre amb una mà forta (repassem la història recent…). En una s.f.a., la pretensió de qualsevol persona o institució de ser inspirat pel zel de l’interès públic més que per l’avantatge privat serà considerada un engany. En una s.f.a. no hi haurà connexió entre els principis polítics abstractes (la ideologia) i el comportament concret en la vida quotidiana. El familista amoral valorarà els guanys que aconsegueix la comunitat només si a ell també el beneficien o no el perjudiquen: sovint, mesures que es prenen en benefici general provocaran la protesta dels qui pensen que no en participen, o no suficientment. En una s.f.a. el votant dipositarà poca confiança en les promeses dels partits. En una s.f.a. hom assumirà que qualsevol grup que ocupa el poder és corrupte i ho fa en benefici propi (“tots els polítics són iguals”... no és cert?).

dissabte, 6 de febrer de 2010

CSO La Rimaia o encara un altre Hotel?

(1) Una mica d'aquí i una mica d'allà m'he pogut assabentar d'algunes claus sobre la nova okupació de la Rimaia:

-Es veu que s'hi volia fer un altre hotel de luxe, però que mentre es mareja la perdiu especulant amb els preus, ensabonant uns possibles re-compradors i corrompent els càrrecs públics que s'hi oferissin, l'edifici ja portava 4 anys (!!) buit. Bé, buit del tot no, perquè algun dels pisos ja estava okupat en secret i sense fer soroll.

-El desallotjament de l'antiga seu al carrer Casanova va venir provocada per la mort de la darrera inquilina legal de l'immoble, allò que en l'argot del mobbing s'anomena amorosament un "bicho", és a dir, aquell escarbat que cal exterminar com sigui per a procedir amb la revalorització de la casa.

-El propietari del nou edifici (el de Gran Via 550) va personar-se l'endemà de l'okupació amb un estol de forces de seguretat, manobres malpagats per a tapiar l'entrada(visca la consciència de classe!) i agents immobiliaris. Però no se'n va sortir. El més greu, però, és que un okupa em va explicar que el tio els va dir que això no li importava, que ell era un tio poderós (fins i tot va vantar-se de tenir negocis amb els sàtrapes de l'Urdangarin i la filla menys subnormal dels Borbons) i que no necessitava denunciar-los per a fer-los fora. Segons sembla, hauria contractat un grup de matons que es dediquen a vigilar els voltants de l'edifici, esperant alguna oportunitat per a fer vés a saber què.

[Actualització 19:30h - Alguns dels Boixos Nois detinguts desallotjaven cases okupes amb pallisses. Llegiu-ne la notícia a l'Avui].

Sigui com sigui, els nous inquilins estan molt animats amb el nou projecte de La Rimaia (de fet, amb el canvi han sortit guanyant moooolt d'espai, ja que el nou edifici és immens i té 9 plantes). Acaben de publicar una carta oberta als veïns del barri, i pretenen que la nova Rimaia esdevingui un referent a la ciutat d'espai lliure guanyat a l'especulació, i obren les seves portes a tots aquells que hi vulguin col·laborar.

(2) Casualment (o no tant, atès que és el pa que es dóna a la ciutat), a l'Ateneu Layret hem tot just inaugurat una exposició amb fotografies i textos sobre casos d'assetjament immobiliari a la ciutat, com per exemple el famós d'Enric Granados 147. Encara falta establir-ne el dia, però alguns dels protagonistes i també membres de l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample vindran a fer-ne una xerrada.

(3) En el recent comunicat de la CUP Barcelona [amb qui també estic establint contactes... ja en parlaré!] contra el projecte de candidatura de la ciutat per a acollir uns Jocs d'Hivern, s'hi diu el següent: "s'ha proposat que els 400.000 euros destinats a la Comissió Tècnica es destinin a fer un estudi sobre el cens real de pisos buits a la ciutat. Aleshores, legalment, s’hauria de forçar el lloguer d’aquests habitatges". Me n'alegro que el posicionament de la CUP en política d'habitatge (una de les grans xacres de la ciutat!) sigui així de contundent. Aviam si es reprenen antigues propostes, com aquella de fa un parell d'anys (d'ERC?) que no va prosperar i que pretenia obligar els propietaris a llogar els pisos. Que el sostre és un dret i no un negoci!

* * * *

[Actualització 20/02/10]

L'edifici que acull l'actual Rimaia és propietat d'una nissaga que viu de l'especulació. (Article publicat al Setmanari Directa, però reproduït íntegrament per Kaosenlared).

La Universitat Lliure La Rimaia té nova seu a Gran Via, 550. L'edifici ocupat es trobava abandonat des de fa 4 anys, després que la propietat pagués importants quantitats de diners als inquilins i a l'impremta que usava el local comercial perquè abandonesin l'inmoble. La propietat de l'edifici correspón a Agrícola Fund 3 S.L., una de les múltiples empreses de la família Guerrero Gilabert. En aquest cas els propietaris de la finca són dos dels nou germans: Nicolás i Luís Miguel, ambdós advocats del prestigiós bufet familiar d'advocats Guerrero de Castro. Els Guerrero Gilabert s'han enriquit a través de l'especulació immobiliària i financera fins arribar a ser líders en aquest camp. La família està al capdavant de Gaesco, líder en els mercat bursàtil, i de Falcon Real Estate Investments, societat creada per CB Richard Ellis -la major consultora immobiliària del món- per invertir en actius immobiliaris. Els Guerrero Gilabert estan també al capdavant del Club de Golf de Vallromanes, del qual són socis d'honor Iñaki Urdangarín i Cristina de Borbón, i del conglomerat empresarial que vol tirar a terra Can Fàbregas a Mataró per fer-hi un Corte Inglés. Les seves empreses acumulen diverses denúncies per móbing presentades a l'Oficina d'Habitatge de l'Ajuntament.

Un conglomerat especulatiu

Els germans Luis Miguel i Nicolás estan al capdavant de gairebé 25 empreses, la majoria de les quals dedicades a la promoció immobiliària, és a dir a la compra, venda, tinença i administració de béns inmobles, i a la compra d'actius bursàtils. L'empresa mare és Domasa Inversiones S.L., un holding amb més de 40 milions d'euros de capital social que agrupa els nou germans, i que participa a Indo amb un 6% comprat a Diana Garrigosa, dona de Pasqual Maragall. Aquesta és l'empresa que rep la majoria de denúncies per mòbing. Una altra empresa és Danube Property Fund II S.L., que gestiona vehicles d'inversió immobiliària a l'Europa de l'Est, principalment a les grans ciutats de Rumania i Bulgària, i que recentment ha adquirit la fàbrica de la Mercedes Benz, de gairebé 8000m2, a Bucarest. Entre d'altres operacions especulatives, cal destacar una a Navalcarnero, o­n Nicolás s'ha beneficiat d'una reordenació urbanística que va revaloritzar quatre parceles seves que sumen 26.000m2. Dues de les empreses de la família, Riera Urbanizer S.L i Eland 352 Promociones S.L., estan al darrera de la destrucció de Can Fàbregas a Mataró. Eland 352 Promociones és consellera i secretària de Torre Barceló -antiga Residencial Aurum-, promotora immobiliària que vol construir els gratacels de la Ronda Barceló i que va comprar Can Fàbregas a Naves Biada per fer-hi el Corte Inglés. Per altra banda, Riera Urbanizer S.L va tenir com a administrador a Construccions Riera S.L., empresa que figura a l'auto del jutge Baltasar Garzón del Cas Pretòria al costat d'empreses com Proinosa o personatges com Luís García, Luigi.

Un club selecte a Vallromanes

A les acaballes del franquisme s'inaugura a Vallromanes un selecte camp i club de golf, colindant amb la Casa Palau del comte d'Alba de Lieste, del que a l'actualitat n'és vicepresident Luís Miguel i capità de camp el seu germà Javier. Segons fonts del consistori de Vallromanes, la història del camp de golf està plena d'irregularitats. Així dons, gràcies a l'alcaldesa Maria Cabot i al partit Independents de Vallromanes, del qual n'era regidor l'íntim amic de Luis Miguel, Eduardo Alié, l'ajuntament sempre ha signat totes les modificacions del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal que interessaven al camp de golf, com són les ampliacions del camp, l'obertura de nous camins o les requalificacions per construir xalets propers al camp. Algunes d'aquestes obres s'han adjudicat a empreses d'Alicia Ferrin -administradora d'Agrícola Fund 1 S.L.- com Cenit Gestió

divendres, 5 de febrer de 2010

Moderació de comentaris activada

A resultes de l'abandonament a què havia sotmès aquest meu blog, ha estat bombardejat amb diversos comentaris molestos sense relació directa amb el tema tractat (allò que l'anglès, amb la seva tendència a la brevetat més monosil·làbica, en diu "spam"). Anteriorment ja n'havia rebut algun que altre, i m'havia limitat a esborrar-lo amb resignació, però em temo que hem traspassat un límit (el de l'emprenyament) i no puc fer cap altra cosa que activar la moderació de comentaris. Bé, també podria provar de carregar-me de paciència, però darrerament no en vaig gaire sobrat. Grrrr. Disculpeu la molèstia d'haver d'esperar a què jo miri el correu per a poder veure publicat el vostre comentari.

PD: Quedi ben clar que no és una mesura censuradora. Les crítiques (siguin constructives o bé de seguidors de la Rahola) segueixen sent benvingudes. De fet, un dels darrers comentaris ha estat una crítica que m'ha deixat una tal Leia, i a qui encara no he respost. Més disculpes.

PD2: Una de les moltes novetats de les que no he parlat al blog (i a causa precisament de les quals no he pogut fer-ho) és que m'estic traslladant de pis. Literalment. Vull dir que canvio de pis, però no d'escala. La Laura i jo deixem l'àtic-bufó-capseta-de-mistos i passem a un pis ja com déu mana, de 70 metres quadrats. Ara passarem a pagar 850€ al mes (60€ més que abans), que si ho sumem al fet que amb la pujada de l'IRPF he passat de cobrar 929€/mes a només 900€, la meva capacitat adquisitiva s'ha vist mermada considerablement. Visc a Barcelona! Bé, això ho explicava ara per a justificar que la meva reentré al blog encara no està assegurada, perquè els d'ONO m'estan fent el trasllat del servei però de moment la cosa està a mitges: ja tenim telèfon al nou pis, però no connexió a internet.

PD3: M'he entretingut a copiar-i-enganxar el text en xinès del darrer comentari spàmic al Google Translate, i les úniques paraules que ha pogut traduir han estat de l'estil de "phimosis", "sexuality" i "reverse aid". Em pregunto què hi dirà a les que no ha pogut (o no ha gosat) traduir.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Han desallotjat LA RIMAIA!

ACTUALITZACIÓ [23:45h]: En acabar la manifestació, s'ha okupat un nou edifici ben a prop de l'antiga Rimaia. Ara són a la mateixa Gran Via, entre Villarroel i Casanova. Sembla difícil de creure quants edificis buits hi ha a Barcelona... [Llegiu-ne la notícia a Kaosenlared].

* * *

El d'avui serà un escrit de retalla-i-enganxa, un estil força patètic considerant que volia fer una reentrada digna al meu blog, però un recurs d'allò més pràctic per al poc temps de què disposo. El fet és que aquest matí han desallotjat La Rimaia, la casa okupada el passat estiu al carrer Casanova 17 prop de casa meva, i que malgrat el poc temps que hi portaven havien convertit en un centre d'emanació de cultura i coneixements: classes de català i d'electricitat, tallers d'art i teatre, una biblioteca popular, etc.

Com a contrast curiós (i, si m'apureu, demagògic) a aquest política oficial per a afrontar els problemes d'habitatge i de penúries econòmiques que ens sacsegen, no me'n puc estar de compartir l'experiència traumàtica que va patir dissabte passat el meu company de feina i amic Jordi Valls: quan al matí va obrir la finestra de l'habitació de casa seva a Santa Coloma de Gramenet, es va trobar que del balcó de la casa del costat en penjava d'una corda el cos mort d'un veí que havia decidit posar fi a la seva vida. El motiu? L'imminent pèrdua de l'habitatge. I és que a Barcelona cada dia es produeixen uns 10 desnonaments per impagament. La crisi que la paguin els pobres, les ajudes que les rebin els bancs i que els habitatges serveixin per a especular i no per a què uns okupes els donin un ús social. Visc a Barcelona!

Al final només retallo-i-enganxo aquest text que m'ha arribat per correu

(1) HAN DESALLOTJAT LA UNIVERSITAT LLIURE “LA RIMAIA”!

Després de mesos de treball per rehabilitar l’espai abandonat i començar un projecte de cultura popular pel barri i del barri, venen uns desconeguts uniformats i ens fan fora! L'espai social La Rimaia hi conflueixen diferents projectes com la Biblioteca Popular , amb més de 2500 libres, cursos d'electricitat, classes de català, activitats infantils, taller de belles arts... a més, és un centre de reunions de nombrosos grups d'acció social, organitzacions que lluiten per canviar l'ordre establert, i un lloc de trobada. Un espai d'empoderament social que resisteix a les polítiques “públiques” que s'estan duent a terme des de l'Ajuntament de Barcelona. Hem nascut perquè la llista sense fi d'incoherències, injustícies i corrupció ens força a actuar. Sentim que no actuar avui significa legitimar la perpetuació del desastre. La ciutat governada des dels interessos privats, per al benefici privat -de molt pocs-; l'espai públic neutralitzat políticament, entès com a espai productiu i de consum d'on tot conflicte massa intens ha de ser evacuat i difamat; el centre de la ciutat transformat en parc temàtic per al consum i gaudi del turista -en que a totes i tots ens volen convertir-. Això en un moment de crisi en el que totes les violències estructurals s'intensifiquen: violència urbanística, laboral, educativa, migratòria, de gènere, etc L’Administració no només tanca els ulls, sinó que resulta una còmplice directa de la precarietat que afecta les nostres vides, tant si som joves que no podem pagar un lloguer o som treballadores a qui volen acomiadar de l’empresa. La pèrdua d’espais on relacionar-nos amb el nostre entorn, ens aliena encara més, potencia l’individualisme i la deshumanització a la qual estem sotmeses en aquesta ciutat-aparador. La seva legalitat és una joc que fan servir a conveniència: encara no havien transcorregut els termes legals perquè la casa del carrer Casanova 17 figurés jurídicament com a "casa okupada", segons la legislació vigent. El procés obert al setembre sembla que s'ha arxivat, però s'ha obert un altre que denuncia a “ocupants desconeguts”. Evidentment a la societat del capital les lleis són per a uns i no pels altres. Uns tenen dret a especular i els altres no tenen dret a l'habitatge ni als espais alternatius d'acció social fora del circ ridícul i infame de l'ajuntament de Barcelona. Hi ha quasi mig milió d'habitatges buits a Barcelona, més de 600.000 aturades i aturats i més de deu desnonaments per no pagar lloguer o hipoteca cada dia. El banc ens fa fora de casa, l’empresa no ens paga ni les hores extres, i la policia defensa els poderosos. Fins quan hem de callar, fins quan hem d'esperar per a recuperar les nostres vides?

(2) Més informació: a Kaosenlared, a Vilaweb i a l'Ateneu Layret (del qual m'he fet soci, com espero poder explicar més detalladament algun dia, i on aquest matí hem acollit bona part de la biblioteca de La Rimaia mentre troben un nou lloc on tenir-la

CONCENTRACIÓ, avui dimarts 2 de febrer, a les 20h al Mercat de Sant Antoni, cantonada Ronda de Sant Antoni amb la Ronda de Sant Pau (al costat del bar Tres Tombs), per salvar la teteria, la biblioteca popular, el hacklab, el taller d'electricitat, la ludoteca, l'escola freinet, el taller de belles arts, i tot el que estem fent i farem! La lluita continua!