dilluns, 21 de novembre del 2011

Després de les eleccions

Considerant que l'Avort defalleix pels mals sentiments i vibracions que em fa venir la realitat política que ens envolta, no semblaria que hagués de ser avui el millor dia per a tornar-lo a manifestar... però vaja, serà perquè encara arrossego una mica de la febre que m'ha acompanyat aquest cap de setmana (porto 20 dies amb un etern refredat, però no m'havia vençut la febre fins divendres), però tinc la impressió que els resultats electorals no han estat tan dolents...

Que sí, que sí, que el PP ha aconseguit majoria absoluta a Espanya i que CiU ha guanyat a Catalunya, i això objectivament és una puta merda de les grosses... però ja sabíem que la meitat dels nostres conciutadans són idiotes, i aquests no han augmentat gaire el seu nombre de membres (a l'Estat, entre el PP i UPyD només han aconseguit 1.300.000 vots més; a Catalunya, entre PP, CiU, UPyD i PxC 450.000). Per això hem de mirar-nos-en la part positiva: a l'Estat espanyol hi ha força gent que ha deixat de formar part de l'altra meitat d'idiotes: el PSOE n'ha perdut 4.300.000. És a dir, podríem dir (amb una d'aquelles lectures sempre frívoles que permeten les eleccions) que de 4 persones que s'han cansat del PSOE, només 1 hauria passat a engreixar les llistes de la dreta, mentre que un altre probablement hagi passat a votar IU (ha guanyat 700.000 vots), i els altres dos s'hagin abstingut (l'abstenció ha augmentat en 2.000.000 de persones, fins arribar als 11.700.000) o votat en blanc (que ha pujat 250.000 vots, fins assolir els 580.000) o nul (n'ha pujat 50.000, fins assolir els 380.000). L'Estat espanyol ha guanyat 3 milions de ciutadans potencialment conscienciats, i això sempre resulta esperançador!

Catalunya, tanmateix, podria desdibuixar aquest enfocament "optimista", atès que bona part de les pèrdues estatals  del PSOE s'han donat aquí (800.000 vots) i no queda tan clar que els haguem pogut recuperar per a la ciutadania conscienciada (i d'esquerres, perquè la dreta, en això de la consciència de classe, ens porta molt d'avantatge), ja que és probable que la meitat d'ells s'hagin passat a CiU (250.000 vots més), PP (100.000 més) o PxC i UPyd (100.000 vots més si sumem tots els seus feixistes junts) i només n'haguem pogut recuperar l'altre meitat, perquè dono per entès que algun ex-PSOE hi haurà d'entre els 600.000 nous abstencionistes (amb un total de 2.400.000) i 100.000 dels nous vots a ICV-EUiA (amb un total de 280.000).

Per si és de l'interès d'algú, un servidor va votar —després de fer un sorteig mental entre l'abstenció (opció que em dominava), el blanc, el nul i alguns partits petits d'aquests que emprenyen— els Anticapitalistes al Congrés (quina merda de resultats, per cert: 25.000 vots a tot l'Estat) i als Escons en Blanc al Senat. 

Com a reflexió postelectoral, us convido a llegir un parell d'articles que l'Alba Rico va escriure durant la campanya electoral (no em vingueu ara amb què és massa tard, perquè tots sabem que la seva influència hauria estat nul·la): El poder de la indiferència i Què significa ser d'esquerres. Malgrat que les brases de la dura polèmica pel tema libi encara cremen per internet (si no heu seguit la polèmica, sapigueu que s'acusa l'Alba Rico, amb paraules molt gruixudes, de ser un agent de l'imperialisme i d'haver donat suport a l'atac de l'OTAN contra Líbia) i a mi em produeix encara cert cobriment de l'esperit remenar aquest pou de merda i ressentiment entre gent que se suposa que estem en el mateix bàndol socialista, vaig poder reunir l'esma suficient com per a traduir-ne aquells dos articles (i també El dret a ser llançat contra la paret), de tema diferent al de la polèmica. Quan acabi de recuperar (si la recupero mai) la fortalesa mental com per a enfrontar-m'hi, traduiré tots els articles polèmics que tinc pendents per a què cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

La dreta arrasa i l'esquerra segueix llançant-se els plats pel cap... ¡qui s'avorreixi aquests propers anys és perquè vol!

dimecres, 10 d’agost del 2011

Feixisme a Anglaterra

L'estem veient en tres nivells: 

1) a nivell atomitzat, el dels lumpen que aprofiten les protestes per a provocar aldarulls i fer ús de la força per a saquejar comerços.

2) a nivell ja una mica organitzat, el dels "escamots anti-avalots" (sovint constituïts a partir de les branques locals del grupuscle racista English Defence League) que s'estan formant per a contrarestar els saquejos dels primers i, de pas, atonyinar algun negre o jueu. Serveixi aquest vídeo per a fer-se una idea de quina fauna en forma part.

3) a nivell ja oficial, que seria el realment perillós, amb les declaracions del Primer Ministre del Regne Unit, en David Cameron, a propòsit dels aldarulls d'aquests dies. En podeu llegir el discurs sencer en aquest enllaç, però m'agradaria destacar-ne dos fragments. El primer apareix entre els segons 1:01 i 1:14 d'aquest vídeo i diu el següent:

Picture by picture, these criminals are being identified, arrested and we will not let any phoney concerns about human rights get in the way of the publication of these pictures and arrest of these individuals.

És a dir: "foto a foto, aquests criminals estan sent identificats, arrestats, i no permetrem que cap fals escrúpol sobre els Drets Humans interfereixi en la publicació d'aquestes fotos i la detenció d'aquestes persones". L'altre fragment apareix entre els segons 3:45 i 3:50 del mateix vídeo, on diu:

There are pockets of our society that are not just broken but frankly sick.

Que en traducció matussera podria quedar en alguna cosa així com "hi ha sectors (bosses) de la nostra societat que no és que estiguin trencats sinó sincerament malalts". És a dir, tenim un enemic que està per sota del nostre nivell de civilització (el clàssic recurs feixista de la infrahumanització, com bé van haver de patir els jueus a mans dels nazis) i que es pensen passar l'estat de Dret pels collons per tal de combatre'ls. I ho diu el president d'un govern democràtic!

*

PD: d'altra banda, els enfrontament a Anglaterra ens poden servir per a fer una comparació amb els enfrontaments que hi van haver a Barcelona amb els moviment dels indignats. Recapitulem: a Anglaterra portem 3 dies d'edificis cremant, avalots generalitzats, pedres, pals, còctels molotovs, batalles campals i només 26 policies ferits (dades d'ahir). A Barcelona vam tenir 2 hores de mans enlaire, floretes, corredisses, quatre pals, molts insults... i se'n van ferir 36!

Conclusió 1: els barcelonins emprenyats som unes machines, i no hi hauria exèrcit d'Stallones que se'ns resistís.

Conclusió 2: els Mossos van mentir, i van inflar la xifra d'agents ferits (i hi van comptabilitzar els que es van fer mal al canell de tant colpejar gent indefensa i asseguda). És clar que això seria molt lleig per a un cos tan honorable com el nostre, tal i com ja em vaig encarregar d'arreplegar en un altre apunt. Aquesta gent no és sèria... ¿us imagineu cap altre representant sindical d'un cos policial que estigués a punt de cagar-la i dir davant del públic que va anar de poc que no traguessin les pistoles? Doncs els mossos en tenen un, sí, i ho podeu comprovar en el segon 0:43 - 0:50 d'aquest vídeo.
.

dimarts, 9 d’agost del 2011

L'Avort desperta de la migdiadeta d'estiu

Igual que alguns lectors —que se m'han queixat en privat—, jo mateix m'enyorava una mica d'aquest blog, però diferents circumstàncies me n'han mantingut allunyat.

Hi he tingut algun motiu anecdòtic, com ara posseir informació que podria haver posat en perill el triomf convergent a l'Ajuntament de Barcelona. Vaig estar temptat de publicar-la, però en veure la sort que va córrer el periodista anglès que va descobrir la trama del News of the World se'm va fer patent que la campanya electoral me l'estaven dirigint a mi i no al gran públic: "tu Tggias". I vaig triar seguir amb vida, és clar.

Evidentment no és del tot cert, però amb tot aquest temps fora de joc he pensat que el blog necessitava recuperar una pàtina d'importància i seriositat que mai no ha tingut, i ja sabeu que em fascina el fet contrastat aquest que dels rumors sempre en queda alguna cosa (o més popularment: "tu escampa merda, que el vent no s'ho endurà tot"), i no hi tinc res a perdre. En qualsevol cas, també queda demostrat que els blogs, per molt estúpids que puguin semblar, també corren els seus riscos, i si no que li expliquin al badaloní Alberto Lumbreras, el blog del qual fa temps que podeu seguir en els enllaços de l'esquerra ("la Maldekstra Kolono"), que a principis de juliol va rebre amenaces per part del feixista Santacreu en aquesta entrada

D'aquest paràgraf anterior, ara sí, podem extreure dos dels motius principals per la meva indolència envers el blog, i és que havia caigut en un estat catatònico-depressiu a causa de: (1) el triomf de Convergència a les eleccions municipals (malgrat ser el més obvi que passaria, no deixa de deprimir-me com de fills de puta n'arriben a ser els catalans rics, i com d'idiotes la resta) ; i (2) l'augment lent però inexorable del feixisme en totes les capes de la societat.

Aquest segon punt es podria considerar un sub-apartat del primer, però afortunadament per a Convergència i malauradament per la resta (o seria del revés?) la serp del feixisme té la majoria d'ous fora del niu convergent. Una avís important el vam tenir amb les manifestacions dels "indignats" i les reaccions dretanes contra ells de bona part de la població ("pollosos, aprofitats, ganduls" i tot l'arsenal despectiu clàssic de la mentalitat burgesa), i un punt culminant en va ser la massacre de Noruega, que al menys ha tingut un cantó positiu i ha estat el de poder-nos ajudar a entendre en quins camps es mou bona part del feixisme contemporani (p.ex. no deixa de ser simptomàtic que hagi passat de ser un moviment rabiosament anti-jueu a ser malaltissament pro-israelià). És clar que tots aquests detallets es poden llegir en el document que ens ha llegat el feixista que va provocar la massacre, i que tanta gent i tan poderosa (com els mitjans de comunicació) s'esforcen en voler silenciar alhora que no paren d'esbombar-nos amb d'altres detalls més morbosos. Personalment, trobo que és un error voler amagar les motivacions dels feixistes (no sé si per a què la gent "normal" no s'espanti tot llegint que aquests monstres, blancs i catòlics, no pensen d'una manera gaire diferent a ells), igual que avui prohibeixen encara el Mein Kampf (i això que per a moltes coses ja ha quedat més desfasat que el bigotet de Hitler). Per tot plegat,us he enllaçat amb l'obra de l'Anders Behring Breivik, i que en tragueu les vostres pròpies conclusions si teniu fetge i paciència per a llegir-ne les 1500 pàgines.

Dues mostres més menudes d'aquest temps feliç que viu el feixisme les podem llegir, sense anar gaire lluny, llegint només el diari d'avui dilluns. Bé, els diaris alternatius, ja m'enteneu, perquè no solen ser coses que ocupin pàgines a la nostra premsa oficial si passen fora de Cuba, Veneçuela o Euskal Herria. Així, a casa veiem com ataquen el casal Quico Sabaté de Sant Celoni (notícia); a Espanya, com intenten impedir un homenatge als republicans afusellats (notícia). I mentrestant, a Barcelona ja hi ha hagut 37 denúncies per no dura la samarreta posada... Sort que de tant en tant l'actualitat (esportiva!) et sorprèn amb notícies reconfortants, com aquesta per la qual sabem que en Javi Poves, un jove futbolista madrileny de 24 anys que aquesta darrera temporada jugava a l'Sporting de Gijón, ha decidit "penjar les botes" perquè n'està fins als collons del capitalisme inhumà que dirigeix el món del futbol. Entre d'altres perles, ha afirmat que "el futbol professional és només corrupció i diners: el futbol és capitalisme, és mort" o que "en lloc de tant 15M i tanta hòstia, el que cal fer és anar als bancs i cremar-los, tallar caps". Jo no ho sabria dir millor!

Per anar acabant (que ja me n'anava per les branques), els dos motius efectius que m'han allunyat del blog van ser (de menys a més, per a seguir amb la tònica de l'entrada d'avui): tot el procés d'ERO que estem patint a la botiga (la notificació, tot el procés de negociació —sóc representant sindical— i, finalment des de fa unes setmanes, la seva aplicació, que suposa uns canvis d'horari que t'acaben de destarotar les rutines quotidianes) i, sobretot, tot el procés ligirofòbic d'aquest Sant Joan. La meva batalla d'enguany amb els petards mereixeria una entrada per a ella soleta, però per resumir-ho diré que les meves visites al psicòleg han suposat una experiència ambivalent: d'una banda hi ha situacions que porto força millor, i que sóc conscient que són passets que em porten cap a la victòria; però de l'altra em resulten molt més traumàtiques les experiències que encara no puc afrontar. Així, per exemple, les darreres tempestes m'han posat més nerviós que mai, perquè els trons encara em queden fora del meu abast (tot just he "passat" els globus i començo a jugar amb les piules) però malgrat tot m'hi he de provar d'enfrontar i no fugir-ne còmodament a les primeres de canvi com m'havia acostumat a fer. El resultat, però, és que aguanto ben poc i acabo fugint-ne a les segones de canvi, amb les consegüents tensions i frustracions acumulades. I, en aquest estat, no tenia gens de ganes d'atansar-me al blog. Ni tampoc les tenia en un altre dels estats que em provoca ara la ligirofòbia: un passotisme hiperdesenvolupat, causat pel fet que totes les estratègies, totes les tècniques i tots els esforços que se suposa que he d'aplicar conscientment contra les explosions per tal de què el meu cos no hi reaccioni de manera exagerada, ara va i les desenvolupo inconscientment contra tota la resta de coses: ja pot començar la revolució a 50 metres de la feina o poden morir-se milers de persones al dia a la banya d'Àfrica que a mi me la bufa. Si hi penso, evidentment, m'acabo emprenyant, però d'entrada el meu cos és capaç de passar olímpicament de sentir cap emoció ni reacció visceral (per petita que sigui). Bé, sempre he estat una persona freda i una mica insensible, però estic arribant a uns nivells que no sé si són preocupants. Crec que seria capaç d'assolir el nirvana en qualsevol situació tret d'un d'explossiva...

Finalment (ara sí, ara sí), part del temps que dedicava a l'ordinador l'he passat a ocupar a sortir amb la bicicleta. No amb la bicicleta plegable que ja tinc de fa anys, sinó amb una mountain bike que em vaig comprar a principis de juliol. Feia temps que tenia ganes de tornar a pujar en bici per Montjuïc o Collserola (no ho feia des dels 18 anys!), i el meu caparró va trobar l'excusa per a gastar-m'hi els 340€ que em va costar: em servirien per a fer teràpia contra els petards, i en lloc de gastar-me cada mes 50€ en una visita al psicòleg, amb la bicicleta podria pujar cada matí dalt del Castell de Montjuïc i tirar-hi petards, perquè allà gairebé segur que no molestaré ningú abans de les 8h... Tanmateix, encara no ho he provat, perquè de moment encara estic en la fase de preparació física i estic agafant forma per a poder pujar fins al Castell a quarts de vuit d'un matí qualsevol sense vomitar ni treure el fetge per la boca. De moment, progresso força bé, i calculo que un parell de setmanes ja podré fer-ho. Si teniu curiositat morbosa, podeu seguir les meves evolucions físiques en aquest altre blog que he creat avui mateix (sí, sí, en part també estic escrivint ara això per la mala consciència d'haver començat l'altre blog sense haver recuperat aquest). Com que segur que ja heu pensat que arribar dalt de Montjuïc sense morir-se no sembla justificar la creació d'un blog, he de dir que amb un amic hem decidit tot just fa una setmana preparar-nos per a córrer la marató de Barcelona el proper 25 de març. Ell tot just haurà complert els 33 anys, i a mi només me'n quedaran 3 dies... i si Jesús va morir dalt d'una creu amb 33 anys, per què no podríem nosaltres fer-ho sobre l'asfalt?

dimecres, 18 de maig del 2011

Un matí qualsevol en una Barcelona sense crisi ni tensió social

Arribo a la feina a les 8 del matí. Al centre de la Plaça Catalunya s'hi veu l'acampada local (vegeu-ne el blog que han obert) de les moltes que han sorgit a l'Estat espanyol després de la manifestació Democràcia Real Ja del passat diumenge.

Surto a esmorzar a quarts d'onze. Fa cinc minuts la Ronda de Sant Pere era plena dels xiulets i petards dels manifestants d'Alstom, una de les empreses veteranes en aquesta crisi que patim.

Poc després de l'una del migdia, se sent arribar des de Plaça Universitat l'estol d'universitaris que han sortit a protestar per les retallades en educació.

A quarts de tres, hora en què a la botiga fem el canvi de torn, aprofitem per a reunir-nos amb el gerent i parlar de l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO o, en castellà, ERE) que ens ha d'afectar imminentment i que ens suposarà a tots els treballadors la reducció de la nostra jornada laboral en un 25%, amb la corresponent davallada del sou. 

La reunió l'hem de fer amb la persiana baixada (és blindada, afortunadament), perquè a fora els Mossos han desallotjat el carrer per una amenaça de bomba en un autobús

dilluns, 9 de maig del 2011

A les municipals, jo votaré la CUP de Barcelona

Ha començat la campanya electoral de cara a les properes eleccions municipals, i l'Avort no se'n podia quedar al marge. Mentre duri i fins el mateix dia de la votació, el blog lluirà a la dreta de la pantalla el logo de la CUP de Barcelona, ni que sigui per a contrarestar una miqueta el buit mediàtic a què es veuen sotmesos els partits petits.

Malgrat tot (és a dir, malgrat aquesta descompensació informativa entre els graaans partits, els seus encara més graaans recursos i nosaltres el poble, que juga a tercera regional), la bona feina de la CUP ja s'ha fet el seu espai en els mitjans de comunicació: si just l'endemà de començar la campanya un sociata de pro, en Joan Barril, ens reconeixia l'afany democràtic i encartellador en aquest article, després hem aconseguit fins i tot colar-nos en un article (aquest) que parlava del candidat convergent, en Xavier Trias: «A prop del Mercat de Sant Antoni, un activista de les CUP s'ha acostat a l'alcaldable de CiU per a entregar-li un dels opuscles electorals que estava repartint per la zona:  "Agafi'l, per si vol canviar d'opinió", li ha etzibat a Trias». 

M'ha fet especial emoció citar aquesta notícia perquè "l'activista etzibador" en qüestió (collons, li faltava dir "antisistema") era... jo mateix! ;-) Em trobava davant d'una de les portes dels barracons del Mercat (sí, a Catalunya tot funciona a base de barracons, no només l'educació), ajudant tres militants de la CUP a repartir fulletons entre els vianants, quan de cop vam veure aparèixer grups d'entre tres i sis persones vestides amb la samarreta blanca i el logo del candidat de CiU ("tu Trias", valgui la broma). M'hi vaig atansar i, amb bon humor els vaig oferir els nostres fulletons, dient-los que encara estaven a temps de repensar-s'ho i podien votar per l'alternativa de l'alternativa. La gran majoria d'ells s'ho van prendre també amb molt bon humor (i "amb il·lusió", que diu el Mas del Polònia), i vaig anar repartint força fulletons i bromes entre l'agrupació cada cop més nombrosa de convergents que anaven apareixent. En van arribar a ser tants, que una d'aquestes em giro per a seguir oferint-los fulletons (feien cua i tot per a agafar-me'n!) i no me'n vaig adonar que a qui li n'estava oferint un era ni més ni menys que el mateix Trias. Salvant totes les distàncies —perquè ni jo m'assemblo al Harrison Ford (però de poc hi va, eh?) ni, molt menys encara, el Trias té cap semblança amb el Hitler (i que això quedi ben clar, que encara caurà el pes de la Llei de Partits damunt de la CUP per culpa meva!)— però la situació em va recordar una mica l'escena aquella de l'Última Croada en què l'Indiana Jones es troba, empès pel fervor del seguici, cara a cara amb el dictador alemany i aquest acaba... signant-li un llibre. Així també, jo em vaig trobar de cop, amb la mà plena de fulletons de la CUP, cara a cara amb en Trias, que es va aturar, em va mirar, va agafar-me un dels fulletons... i va donar-me la mà abans de seguir el seu camí. 

No vull convèncer ningú de res (bé, evidentment no és del tot cert, perquè si no no hauria escrit tota aquesta parrafada), però sí que demanaria, si esteu emprenyats amb el món i la política que el regeix, no sabeu encara a qui votar i teniu una mica de paciència, que us passegéssiu una mica per la pàgina web de la CUP-Barcelona, i per la pàgina específica de la campanya electoral per a les municipals ("revolucionem Barcelona"),  i que, si esteu avorrits davant de l'ordinador (que m'estigueu llegint a mi ja n'és un indici), tafanegeu el PDF amb el seu programa electoral.

PD: Jesús, a tu t'eximeixo de mirar el PDF amb el programa electoral, perquè ja sé que et llegeixes tots els meus enllaços però és que aquest en concret té 170 pàgines! ;-)  

dijous, 5 de maig del 2011

Les nostres ovelletes democràtiques ens ensenyen les potetes de llop feixista

Semblem un país de borregos demòcrates, però...
Fa temps que em neguitejo (l'últim cop no en fa ni 15 dies) en comprovar que anem fent passets cap al feixisme mentre la major part de la població no només ho accepta borregament sinó que, en cas de pensar-hi, encara les troba gairebé com una opció absolutament necessària. Jo no sé, per exemple, si a l'alemanya nazi dels anys 30 (a la que sovint ens remeten per a què la història "no es torni a repetir", malgrat que ja l'hem repetida unes quantes vegades) s'havia donat gaire sovint la circumstància de què tres polítics del més alt nivell haguessin fet, en menys de 3 dies, unes declaracions com les que a continuació reprodueixo, on es posa de manifest que, quan convé, la Democràcia, l'Estat de Dret i les garanties que se'n deriven no són únicament paper mullat (cosa que ja sabíem, com per exemple amb el cas de l'esquerra abertzale basca) sinó que, a sobre, se'n fan orgulloses mostres en públic (perquè en el cas de la lluita contra l'esquerra abertzale, dintre de tot, encara se sol apel·lar a la Democràcia i l'Estat de Dret, ni que sigui de manera barroera, interessada i esbiaixada).

Així, doncs, ens trobem amb què un ciutadà català s'ha trobat, els darrers dies amb què...

(1) El director de la CIA, Leon Panetta, ha declarat que s'ha pogut arribar fins a Bin Laden (deixo per a una altra entrada si realment l'han trobat o tot és una estafa, perquè ja té collons que l'estiguin buscant com a bojos durant 10 anys i, quan finalment el troben, el llencin al mar!) gràcies al fet d'haver emprat la tortura contra alguns presoners. No ens sorprenguem, doncs, si d'aquí uns anys consideren que la tortura passa a ser també necessària per a assolir d'altres finalitats.

(2) El president dels EUA, Barak Obama, en el seu discurs a la nació, admet ser el responsable de l'assassinat de Bin Laden: "and so shortly after taking office, I directed Leon Panetta, the director of the CIA, to make the killing or capture of bin Laden" ("i poc després d'assumir el càrrec, vaig encomanar en Leon Panetta, el director de la CIA, que dugués a terme l'assassinat o la captura de Bin Laden"). Com ja havien practicat amb el no-judici a Saddam Hussein, ni procediments democràtics ni hòsties: se'l pela i punt. L'american way of life que des del Far West fins a Harry el Brut és al moll de l'os de l'americà mig, que veu com pelen sense judici l'enemic i surt als carrers a celebrar-ho. ¿He dit "judici"? No cal per a fer justícia, segons Obama: "and on nights like this one, we can say to those families who have lost loved ones to al Qaeda’s terror: Justice has been done" ("i en nits com aquesta, podem dir-los a aquelles famílies que han perdut gent estimada pel terror d'Al-Qaeda: s'ha fet Justícia").

(3) En aquesta banda de l'Atlàntic, però sobre el mateix tema, també s'ha manifestat el president espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero: "preferiria un judici per a Bin Laden, però el seu destí se l'ha buscat ell mateix". Potser arribarà un dia en què preferiria no haver d'afusellar bascos sense judici, però llavors ja sabrem que si es veu forçat a fer-ho serà "perquè ells s'ho han buscat", i tots tan tranquils perquè segur que eren d'ETA.

(4) Ja a casa nostra, les coses no pinten gaire diferent, i el feixisme segueix escolant-se sense aturador en les maneres dels nostres polítics: a propòsit de les manifestacions del passat Primer de Maig, el nostre flamant Conseller d'Interior, en Felip Puig (que lluny que queden les polèmiques sobre el cas Adigsa, oi?) ha tingut dos tics autoritaris: primerament, ha declarat que estudiaran denegar el dreta a manifestar-se a les organitzacions que tinguin "antecedents per actituds incíviques" (que a Barcelona és com no dir res: penjar cartells on no toca és considerat un acte incívic segons la secció 2a, article 23 de l'Ordenança Municipal de Civisme, i totes les organitzacions ho han fet alguna vegada) i, encara més greu que això, ha arribat a declarar que cal anar "fins allà on permet la llei i una mica més". 

Si la llei no posa el límit, senyor Puig, qui ho farà? Vostè? ¿Els mossos, de les darreres irregularitats dels quals fa uns dies vaig fer una llista i que avui mateix podríem augmentar amb aquest cas de protecció de narcotraficants o aquest altre d'estafa a desocupats i immigrants? ¿Els mateixos mossos que es van infiltrar matusserament a la manifestació de diumenge i que deuen ser les persones a què es refereix el senyor Felip Puig quan diu que "els aldarulls públics són sovint atribuïbles al mateix grup de persones"? ¿Els mateixos mossos i la mateixa Conselleria que havien acusat i empresonat en Jonathan Ivorra ("Jona"), veí de l'Eixample, per uns fets tan poc demostrables que finalment han hagut d'absoldre'l? [Nota: en aquest PDF podeu llegir la sentència del cas, especialment interessant a partir del penúltim paràgraf de la pàgina 3 i al llarg de tota la pàgina 4, on la jutgessa comença a enumerar les coses "sorprenents" i "incorrectes" que van dur a terme els policies. ¿No sorprèn també que cap gran mitjà, tret de Vilaweb, s'hagi fet ressò d'un exemple tan clar de la manca de rigor i impunitat amb què actuen les nostres forces de seguretat?]

Passet a passet, anem cap a l'abisme. Bé, no, no anem cap a l'abisme, sinó cap a una sortida feixista del nostres problemes actuals. Una nova escabetxinada de jueus, comunistes, rojos, catalans, moros, okupes o qui sigui que ara pagui els plats trencats, i el món disposarà de l'enèsima oportunitat per a què els supervivents basteixin una nova farsa d'Estat de Dret amb què netejar-se la consciència fins que torni a aparèixer una nova fornada de jueus, comunistes, rojos, catalans, moros, okupes i tornem a fer rodar la nostra roda de sang, explotació i entetaniment.

Addenda [5 de maig]: avui dijous a les 20h se celebrarà un brindis en honor al Jona davant de les Cotxeres del barri de Sant Antoni (al carrer Viladomat amb el Paral·lel), aprofitant que l'Assumpta Escarp, actual regidora de Seguretat de l'Ajuntament de Barcelona i antiga Capo del Districte de l'Eixample, assisteix al Centre Cívic a fer-hi una xerrada. Hi esteu convidats!

dilluns, 2 de maig del 2011

Els miracles de la beatificació de l'infame Joan Pau II

Ja has matat prou comunistes, Pinochet?
Com no podia ser d'una altra manera, atès que el seu nomenament com a Papa va venir precedida pel senyal diví de l'estraaaanya mort de Joan Pau I (qui volia introduir reformes massa agosarades al Vaticà i no hi va durar ni 30 dies amb vida)  la beatificació de l'infame Joan Pau II va venir anunciada per un seguit de miracles. El que havia estat amic de dictadors i còmplice de la proliferació no profilàctica de la sida per l'Àfrica, i alhora enemic declarat del comunisme i dels Teòlegs de l'Alliberament (l'última esperança que teníem la gent descreguda com jo de què l'Església tingués alguna cosa bona a oferir) va veure anunciada la seva consagració exprés (déu-nostru-senyor porta cada cop pitjor això de l'eternitat) per un seguit de fets sense explicació racional:

(1) Durant la passada Setmana Santa, vam poder veure com un neonazi (un legionari espanyol amb una creu gamada tatuada al braç) portava amb orgull i sentiment l'imatge d'un jueu (Jesús). Un nazi idolatrant un jueu! Miracle! Va passar a Màlaga (clicant a l'enllaç podeu veure'n la foto) durant la processó del Crist de la Bona Mort (és evident que amb aquest nom ja no es prometia res de bo...). A l'Estat espanyol, per força menys, s'ha il·legalitzat Bildu.

(2) L'Església catòlica, però, no només no ha estat il·legalitzada sinó que, en un context de crisi terrible, ha quedat exempta de les retallades de pressupost que estan afectant serveis bàsics com la sanitat o l'educació. Què ho pot explicar si no és un miracle? Així les coses, per exemple, a l'Esquerra de l'Eixample (comptant-hi el barri de Sant Antoni) passem a tenir, amb gairebé 150.000 habitants, només 3 centres d'atenció sanitària: Centre d'Atenció Primària Manso, CAP Eixample (ai no, que aquest ja l'han tancat per les retallades), l'Hospital Clínic i l'Hospital Universitari del Sagrat Cor; mentre que d'esglésies i parròquies en tenim 15 per a què en gaudeixin quatre avis: la Mare de Déu del Roser, Sant Gaietà, Santuari de la Mare de Déu del Sagrat Cor, Sant Josep i Maria Auxiliadora, la Mare de Déu del Pilar, Sant Isidor, Sant Josep Oriol, Sant Sever i Sant Vicenç de Paül, la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, Maria Mitjancera de totes les Gràcies, Sant Eugeni I Papa, Sant Llorenç, la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, Sant Domènec Guzmán i Sant Ferra. Per a quan una nova desamortització?

(3) Durant la recent visita el passat 27 de març a les Fosses Ardeatines, un lloc prop de Roma on els nazis van provocar una de les seves matances, se li va retreure a l'actual Papa, en Beneit XVI, que hagués trigat tant en fer-ho, no només per la proximitat amb la seu del Vaticà sinó també —i sobretot— pel fet de ser d'origen alemany. Posats a demanar-li responsabilitats, sembla evident que no ho haurien d'haver fet pel seu lloc de naixement (¿quina culpa té algú dels crims comesos a la terra que l'ha vist néixer?) sinó per la seva condició de cap d'un Estat —el Vaticà— que sí que va col·laborar fefaentment amb el règim nazi i que va ajudar a què molts dels seus responsables eludissin la justícia fugint d'Europa cap a l'Amèrica Llatina. ¿Que potser no recordem el vergonyós Concordat Imperial —encara vigent, per a més inri— del Papa Pius XII amb el règim nazi?  ¿Que potser no van quedar prou clars les implicacions vaticanes amb ODESSA (l'associació d'antics membres de les SS)? ¿Que potser ja hem oblidat com ajudaven a fugir criminals de guerra a través de diverses ratlines vaticanes?  ¿Que potser no va ser així com va aconseguir escapar Erich Priebke (hi ha qui diu que concretament gràcies a la mediació del bisbe Alois Hudal, un confés admirador de Hitler), un dels màxims responsables de la matança de les Fosses Ardeatines? Però no, miracle: només li demanen explicacions per la seva condició d'alemany.

I encara vam tenir un parell de miracles més durant la cerimònia mateixa de beatificació (tal és el poder de déu-nostru-senyor!):

L'humor àcid d'en Manel Fontdevila retent-li a Joan Pau II la mena d'homenatge que es mereix: el sarcasme.

(4) Per a no perdre la tradició (perquè d'això va el catolicisme: de no perdre les tradicions), un dictador va voler assistir a la beatificació d'un Papa. El president Robert Mugabe, que porta anys sometent la població de Zimbabwe al terror i al saqueig econòmic (demostrant, de pas, ser un alumne aplicat de la formació catòlica que va rebre de mans de maristes i jesuïtes), i que té prohibit trepitjar terra europea per tal de no ser detingut per algun dels crims de què l'acusen, va poder —malgrat tot— arribar sense problemes a la cerimònia. Miracle!
(5) Aquest cinquè miracle és el contrapunt a tots els anteriors, perquè vindria a mostrar que encara queda una mica de seny entre els murs del Vaticà (o bones obres en el senyor de la barba que regna als Cels que hi ha uns kilòmetres més amunt): poc abans de començar la cerimònia la va endinyar García-Gasco, el polèmic bisbe emèrit de València que, entre d'altres perles en el seu historial, havia arribat a dir (sent llavors arquebisbe) que la violència del marit contra la dona sovint estava justificada per les provocacions femenines. Una joia de persona! 

Al cel siguin, tant García-Gasco com Joan Pau II, i també els nazis, en Franco, en Pinochet i tants altres germans de mentalitat sàdica i dictatorial però cor cristià! 

Al cel siguin, que jo ja provaré de no haver-me'ls de trobar.

dijous, 28 d’abril del 2011

Baixant Delort (o la repressió policial)

Joan Delort, mà dreta de la Conselleria d'Interior durant els darrers anys, es va despenjar dimarts passat amb aquesta entrevista al diari Avui, on entre d'altres perles afirmava que "es va voler presentar la policia del país com una caverna de torturadors", tot donant a entendre, és clar, que unes tals afirmacions no eren sinó disbarats i mentides.

Com que el senyor Delort no és idiota (diguem-ho planerament: no baixa del seu cognom), les seves declaracions les hem d'entendre com una mostra més del cinisme i puteria que dominen els nostres estaments polítics.

Per a no perdre el to encetat en el nostre darrer Diari, novament la casualitat cínica i luctuosa ha volgut que poc després de les paraules del senyor Delort haguem sabut (depenent de quin diari haguem llegit, és clar: veieu-ne la notícia a Vilaweb o a Kaosenlared) que s'ha suïcidat Patricia Heras, una de les incausades en un dels merders amb implicació vergonyosa de la policia que monsieur Delort està entestat en amagar: el cas 4F (més conegut com "el cas del Guàrdia Urbà a qui van llançar un test des d'una casa okupa", malgrat que l'endemà dels fets el llavors alcalde Joan Clos Van Damme va dir que no havia estat un test sinó una pedra, i no des de l'edifici sinó des del carrer, però tot plegat quina importància té quan de seguida van enviar-hi patrulles especials de neteja a recollir qualsevol mena de prova que hi pogués quedar). La mateixa Patricia explicava la surrealitat dels fets en el seu blog personal, i Amnistia Internacional parlava de les tortures i maltractaments a què van ser sotmesos tres dels inculpats en el seu dossier "SAL EN LA HERIDA: la impunidad efectiva de agentes de policía en casos de tortura y otros malos tratos" (a partir de la pàgina 47).

No és la meva intenció dur la contrària al senyor Delort, però trobo que no està de més enumerar alguns dels incidents lamentables que han acompanyat les nostres forces de l'ordre aquests darrers anys. Si algú en sap alguna més, amb molt de gust ampliaré aquesta col·lecció d'horrors democràtics:

1.- Fets del 4F (festa okupa al carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona l'any 2006): un urbà imputat admet que va pegar un dels detinguts.

2.- Càrregues indiscriminades a les manifestacions contra el Pla Bolonya (març de 2009): Interior demana disculpes als periodistes copejats a les manifestacions de dimecres. El policia que va colpejar el periodista de Vilaweb Enric Borràs va ser condemnat a només a una multa de 180€ i una indemnització de 250€: així de barat els surt passar-se l'estat de Dret pels collons a aquells qui se suposa que l'estan vetllant... Per cert, a la foto que tot seguit il·lustra l'entrada d'avui hi surten tots dos protagonistes: el policia és el de la porra i l'Enric Borràs el que en fuig corrents (ho detallo per si algun lector pateix de la mateixa ceguesa que el senyor Delort). Ah! I la cinta vermella de pam i mig que du al braç és el distintiu que l'acredita com a periodista: és normal que el mosso no la veiés, oi?




3.- Desallotjament de la Universitat de Barcelona (març de 2009): el Sindicat de Periodistes acusa els Mossos d'agredir informadors en el desallotjament de la UB.

4.- El cas Vilaró (arran de les celebracions a Barcelona per la victòria de la selecció espanyola el juny del 2008): cronologia.

5.- Agressió d'un detingut a comissaria que va ser enregistrat per una càmera (març de 2007): A judici quatre mossos acusats d'agredir un detingut.

6.- Infiltració i càrregues en l'acte de benvinguda a Laura Riera (agost de 2010): Els Mossos impedeixen amb violència l'homenatge a Laura Riera.

7.- Tracte exquisit amb el turisme (gener de 2009): Sis mesos de presó per a dos Mossos d'Esquadra que van pegar i van vexar un detingut a Barcelona.

8.- Agressió a un detingut al Raval (febrer de 2006): Testimonis externs acrediten una agressió de mossos a un detingut a Ciutat Vella.

9.- Agressió a un càmera de TV3 durant una manifestació de pagesos (Reus, octubre de 2009): El Col·legi de Periodistes condemna l'agressió dels Mossos a un càmera de TV3 a Reus.

10.- Agressió a en Gerard Sala durant les ofrenes florals al Roser (Lleida, 11 de setembre de 2008): Gerard Absolució.

11.- Abús del kubotan per part dels Mossos (Barcelona, maig de 2007): Denuncien la impunitat del mosso que va usar el 'kubotan' davant l'ordre de presó per al suposat agressor a l'agent.

12.- Agressió a diversos ciutandas del Garraf (març de 2008): Dos joves del Garraf denuncien presumptes maltractaments d'agents dels Mossos d'Esquadra.

13.- Mort d'un jove mentre era traslladat en cotxe pels Mossos (Badalona, maig de 2007): Una jutgessa de Badalona imputa els mossos que traslladaven el jove mort després de saltar d'un cotxe policial en marxa.

14.- Irregularitats durant les manifestacions del 29S (Barcelona, 29 de setembre de 2010): Violent desallotjament (i sense ordre judicial) dels ocupants del Banesto. També: vídeos sobre la provocació a una sentada pacífica i la duresa i indiscriminació de les càrregues.


15.- Irregularitats durant les manifestacions del 27 de gener (Barcelona, 27 de gener de 2011): Els mossos desallotgen sense ordre judicial el cinema okupat de Via Laietana.


*

PD: com a mostra de la qualitat informativa dels nostres mitjans, mireu aquest vídeo del moment en què s'ha parlat al programa Els Matins de TV3 de l'incendi d'uns pneumàtics que han tallat la Ronda Litoral aquest matí. "Sembla que al final han estat uns okupes per un motiu incert", han vingut a dir. És el que passa quan no saben res (o no volen saber-ho, o no es molesten en fer-ho saber als seus espectadors) de la mort de la Patricia Heras. Gran rigor periodístic! A sobre, al final del vídeo podem veure com els nostres grans periodistes tenen la barra d'exigir des de les seves butaques que els Mossos tinguin "més cura" en la seva feina. Doncs vosaltres també, xatos, i informeu de tot allò del que heu d'informar, encara que contradigui les tesis del senyor Joan Delort!

PD2: Vicent Partal ha dedicat l'editorial de Vilaweb a parlar del suïcidi de la Patricia. Paga la pena de llegir-lo.

dilluns, 25 d’abril del 2011

Mal Karma (o casualitat cínica i lamentable)

Una de les primeres accions del govern d'Artur Mas va ser retirar el Codi Ètic dels Mossos d'Esquadra que havia introduït el tripartit, mentre que en Felip Puig, el Conseller d'Interior, feia unes declaracions dient que no es podia dubtar de l'honor de les forces de seguretat.


Una de les darreres accions del govern d'Artur Mas han estat les famoses retallades en la Sanitat pública, que estan comportant una important davallada en la qualitat dels serveis oferts. Per exemple, en aquest vídeo es pot veure com a l'Eixample Esquerra perdem un servei d'urgències i s'atura la construcció d'un Centre d'Atenció Primària.



La setmana passada, moria el metge Antoni Gavarró, cosí de l'Artur Mas. Ho feia assassinat a mans d'uns policies corruptes i en un país, Nigèria, on molts dels ferits pels darrers enfrontaments entre musulmans i cristians morien als hospitals perquè no podien ser atesos en condicions*.

Una mort que demostra o bé que la llei del karma existeix o bé que hi ha vegades que senzillament es produeixen casualitats d'aquelles ben cíniques i lamentables.

---
[*]: Recordo haver llegit una notícia on ho explicava, però ara mateix no trobo cap enllaç adient per a demostrar-ho. Juga en la meva contra que l'Àfrica és un continent que, el 95% de les vegades, no existeix per als mitjans de comunicació occidentals. Si busquem en anglès o francés pel Google ["niger hospital strikes"?] potser acabem per trobar alguna cosa, però recordo haver llegit que molts hospitals del país estaven en vaga per les condicions laborals penoses que hi tenen. Paraula d'Avort.

dimecres, 20 d’abril del 2011

Infringir la llei per a defensar la unitat d'Espanya

Com ja he dit d'altres vegades, el futbol és una de les millor maneres de prendre-li el pols a un país, a banda de què té una capacitat divulgativa envejable, ja que les seves circumstàncies són intel·ligibles per a la gran majoria dels ciutadans. I ens els darrers dies no ens falten proves per a mostrar que anem lliscant a poc a poc, i sense que ningú sembli voler-hi posar fre, cap a una societat feixista. 

Bé, tots sabem que l'esport i les actituds feixistes han anat sempre agafadets de la mà (i ho sabem des del pati de l'institut: els quillos de la classe sol ser els més futboleros), i ja fa molts anys que els actes delictius dels seguidors més radicals causen estralls als estadis de futbol d'arreu del món. El que vull destacar és que des de fa un temps hi ha determinades accions i actituds que, lluny de ser reprovades per la gran majoria de ciutadans i les autoritats que els governen, són ben al contrari acceptades i, fins i tot, estimulades.

Per començar, un exemple recent d'aquests que comentàvem sobre lumpen feixista que omple part de les graderies dels estadis: fa un parell de setmanes es van enfrontar l'Atlético de Madrid i la Reial Societat al Vicente Calderón, i un membre del Frente Atlético (els hooligans locals, no cal dir-ho) va gravar amb orgull els càntics racistes i criminals que proferien contra l'equip rival [veure'n el vídeo]: "puto vasco el que no bote", "vascos, hemos venido a acuchiraros [sic]", "Ricardo Guerra libertad", "Por eso yo voy a pinchar al güarro [sic] de la Real, no nos engañais [sic], Aitor Zabaleta era de Jarrai". [Nota: Aitor Zabaleta va ser un seguidor de la Reial Societat mort a mans de Ricardo Guerra, membre del grupuscle feixista Bastión: llegiu-ne aquí la història].Tot plegat, no cal dir-ho, amanit amb tota la parafernàlia feixista: mans alçades, banderes franquistes, etc... Sí, sí, ja ho sé, que això ha passat sempre als estadis de futbol, no ho nego. Però no sempre havia existit la tristament famosa Llei de Partits, i mentre que hi ha ciutadans bascos que no es poden presentar a les eleccions, els grupuscles on militen tota aquesta genteta segueixen gaudint de total impunitat. No estic parlant d'il·legalitzar el PP (tot i que...), però a què esperen per a il·legalitzar Fuerza Nueva, España 2000, Falange o qualsevol d'aquests partits obertament transgressos d'aquella Llei que només serveix per a allargar l'estat d'excepció al País Basc?

Però més greu que això (no pels fets, evidentment més anecdòtics, sinó per l'ampli suport rebut) és que amb el Madrid - Barça de dissabte passat es va poder copçar (una vegada més) la capacitat manipulativa que tenen els mitjans de comunicació (i parlo de la caverna madrilenya en general, però el tractament del diari esportiu Marca va ser apoteòsic). Puc pecar de culer, però em sembla que qualsevol persona objectiva (que, en aquest cas, vol dir "aliena al món del futbol") que veiés aquell partit en treuria dues senzilles conclusions: que el Barça va jugar millor i que l'àrbitre va escombrar una mica cap a casa. Bé, així ho va veure al menys també la meva Laura (que per una vegada vaig poder fer que suportés els 90 minuts d'un partit, i mira que aquell va ser avorrit), i així fins i tot ho admet una figura egrègia del madridisme, Alfredo di Stefano (veure'n l'article). Però la gran majoria del madridisme no ho veu així, i estan convençuts que dissabte van oferir al món una lliçó magistral de futbol. I tan amples. És el que passa quan els mitjans donen cobertura i credibilitat a les aspiracions i desitjos de la massa, encara que tinguin poca o cap vinculació amb la realitat. I repeteixo: el futbol és anecdòtic, sí, però alhora simptomàtic de la permeabilitat que té la major part de la gent a la manipulació. Quan els interessi que ens odiem i matem per motius més elevats (és a dir, econòmics disfressats de nacionals), ja saben que ens tenen preparats.

Però el més greu encara ho veurem aquesta nit, a la final de la Copa de Sa [Puta i Guillotinable] Majestat el Rei. Com que l'orgull espanyol encara no s'ha refet de la xiulada que ara fa dos anys catalans i bascos vam dedicar-li a l'himne de la seva pàtria, per a aquesta nit han decidit que soni dins l'estadi, per tal d'ensordir-ne les crítiques, a 120 decibels, al límit de la tolerància humana. Solidaritat ja ha amenaçat de denunciar-los. Cal destacar que aquests 120 decibels gairebé doblen els nivells permesos tant per l'Ajuntament de València com per la Generalitat Valenciana. És a dir, l'Estat espanyol demostra novament (i si no, que li ho expliquin als torturats en comissaries) que no té cap problema d'infringir la llei per tal de defensar la unitat d'Espanya, i els seus ciutadans no tenen cap problema per a considerar-ho una mesura justa i necessària.

El futbol —recalquem-ho una vegada més— és una anècdota. Però és una anècdota simptomàtica. ¿Hem entès el missatge?

dimarts, 12 d’abril del 2011

El 10A va ser una festa

I la festa va ser triple: per començar, catalanista, sí, però (més important) fonamentalment democràtica i ciutadana. Centenars de persones, la majoria de les quals no ens coneixíem de res, vam aconseguir bastir, sense l'ajut de les institucions (és més: sovint amb l'opugnació de les institucions i els seus pamflets propagandístics), una consulta popular que ha acabat mobilitzant milers i milers de persones més.

Sembla mentida que al segle XXI encara haguem de lluitar contra vent i marea per a poder exercir un dret tan bàsic com és l'expressió popular. Diumenge n'érem conscients, i és per això, també, que en acabar la jornada electoral estàvem (a banda d'exhausts) eufòrics: per primer cop a la vida ens havíem sentit ciutadans d'un país que havíem fet nostre. Vam partir, ara ja fa més d'un any, amb la idea de trobar Catalunya, però pel camí ens vam adonar també que ens havíem de retrobar amb la nostra condició ciutadana: que ens neguen el fet de ser catalans és una cosa que ja sabem (i patim) des de fa molt de temps, però durant el procés de formació i consolidació de Barcelona Decideix vam apercebre'ns també de la falsedat de la nostra democràcia (quod erat demonstrandum) i la pobresa del nostre jo-elector, que passa ràpidament de model a enemic de la "democràcia" quan vol sortir-se dels camins marcats pels qui tenen el poder.

Diumenge, però, milers de persones vam poder retrobar-nos tant amb el país com amb la democràcia. Evidentment, és una cosa (bé, com ja dic, en són dues, i no sabria dir quina odien més que conquerim) que segueix fent segregar la bilis a molts aprenents de feixista (quan ja no mestres o oficials). Parafrasejant el gran Ovidi, podem dir que "aquells que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi sobre referèndums són els mateixos que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi". Però els controls de l'establishment no són perfectes, i feia mesos que molta gent (cada vegada més gent) en parlava, n'escrivia, en pensava i, finalment, aquest cap de setmana s'hi va manifestar.

L'ambient va ser, principalment, festiu. Però per a algunes persones va ser, més encara, emotiu: fins al nostre col·legi electoral es va acostar gent gran que havia viscut la República, per als qui el simple fet d'introduir en una papereta la seva voluntat (que la nació catalana esdevingui un Estat independent) suposava tot un gest carregat d'història i simbolisme. Un d'ells va voler que fos el seu nét —de no més de 10 anys— qui introduís el sobre a l'urna, "perquè serà ell i no jo qui podrà viure la independència". En moments com aquests senties el pes de la història damunt les espatlles, maleïes profundament els comentaris despectius de tanta gent (i tants periodistes!) ridiculitzant la consulta, i el fet de percebre la veritable importància del moment (és a dir, la de l'avi republicà, no la del periodista ressentit) et feia venir un nus a la gola. O tanta d'altra gent que, un cop havien introduït el vot, simplement et donaven la mà, et miraven als ulls i et donaven les gràcies. I nosaltres, des de la mesa, que els hi retornàvem amb tota la sinceritat.

També va servir per a tombar tòpics (és a dir: prejudicis): va venir a votar gent que jo no hauria pensat mai que s'atansarien fins a una urna a votar sobre la independència de Catalunya en unes consultes ni oficials ni vinculants i en una jornada en què el solet i el bon temps primaveral convidaven lascivament a gaudir del camp o de la platja. O tampoc no hauria dit mai que tanta gent, després que els haguéssim comunicat que no podíem acceptar-los el vot perquè no complien els requeriments (p.ex. el carnet era fotocopiat, o com a residència no hi comptava Barcelona i no duien el padró al damunt —¿qui dimonis el porta?—), se'n tornaven cap a casa i reapareixien al cap d'uns minuts (o hores) amb els documents en regla per a poder votar.

I ja he d'acabar [el temps m'urgeix a haver de dedicar-me a un imprevist laboral de dimensions imprevistes... no patiu, en breu us en faré cinc cèntims]. Però no voldria —ni podria— acabar sense donar també el meu sincer agraïment a la gent, a la munió de voluntaris, que durant els darrers mesos han donat tantes hores (alguns, fins a gairebé cremar-se) per a què aquesta festa fos possible. Ho faig extensible, evidentment, a tots els voluntaris de tots els municipis que, des d'Arenys de Munt, hi han participat. Però em centro especialment en la gent de Sant Antoni Decideix, en els meus nous amics del barri: l'Ignasi, el Marc (que encara em deuen estar maleint pel dia aquell, ara ja fa molts mesos, en què en una taula del bar Ordesa ens vam reunir i es van convèncer d'implicar-se en la consulta), la Marta, la Maria Antònia, el David, la Isabel, el Roger, el Jordi (bé, els Jordis), la Montse, l'Eloïsa, l'Oriol, la gent de l'Ateneu Layret (l'Eulàlia, l'Arnau, na Glòria, la Núria, el[s] Roger[s], el Gerard, el Toni, l'Adrià, la Roser, en Lluís)  i tants d'altres —disculpeu-me que no us citi a tots—que han fet possible aquest somni. Han estat sobretot ells (com tots els coordinadors de barri i de districte que hi han hagut d'esmerçar moltes hores i esforços) i no pas jo qui ho han fet possible. Ha estat una festa multitudinària, però no hi hauria hagut ni col·legis ni votants sense la vostra feina. Moltes gràcies.

dissabte, 9 d’abril del 2011

El 10A vota a l'Ateneu Layret!

Finalment, i després de no poques traves i pals a les rodes —com per exemple la negació de la publicitat municipal (en l'últim moment i quan ja havia estat aprovada) o la vergonyosa edició d'avui d'El Periódico carregant rabiosament contra un dels moviments civils més importants que s'han dut a terme mai al nostre país, o la intenció de Falange de fer-hi acte de presència—, aquest diumenge se celebrarà a Barcelona la consulta popular per la independència.

Esteu tots convidats a exercir lliurement el vostre dret a qualsevol dels més de 300 punts de consulta que hi haurà a tota la ciutat. A mi, personalment, em trobareu durant tota la jornada (de 9 a 20h) a la mesa que hi haurà a l'Ateneu Layret, al carrer Villarroel 49, entre la Gran Via i el carrer Sepúlveda.

divendres, 4 de març del 2011

Les noves formes de l'art com a negoci: una escriptora ven 100 mil còpies al mes amb el 70% del benefici

Aquesta nova milionària que s'ha estalviat la desagnada que li hauria suposat una editorial tradicional (perquè ho ha fet a través d'Amazon, es veu) es diu Amanda Hocking (aquest és el seu blog, i aquest l'article a Wikipedia), té 26 anys i és de Minnesota, EUA. Com que la seva obra és l'hòstia d'original (vampirs que s'enamoren, oh sorpresa!) el públic culte americà l'ha premiada comprant-li uns 100 mil exemplars cada mes. Com bé diuen en aquest article de La Vanguardia (he de canviar de bar dels matins, ja ho sé): o la indústria editorial es posa les piles o els autors poden escollir altres canals de publicació. Que tal i com veig jo la indústria cultural vol dir que, efectivament, els autors s'acabaran buscant altres canals de publicació (excepte els becats, els endollats i les poques excepcions que s'enduen algun premi per la qualitat de la seva obra), perquè no em veig, ni de bon tros, com pot ser viable econòmicament una editorial fora dels patrons de funcionament actuals (és a dir, que l'autor s'endugui només una ínfima part del preu final del llibre que ha escrit, i no el 70% [!!] que s'endú la paia aquesta).

Però bé, com que a mi, en general, no m'agrada la idea de què algú es guanyi la vida amb la cultura (sigui penosament o en la més apostoflant de les riqueses, i encara a menys si és a costa dels més pobres), perquè considero que les creacions culturals són l'expressió més refinada del luxe, és a dir, d'allò que es crea a partir de (o més enllà) del treball i l'assoliment de les necessitats bàsiques i que, per tant, hauria de ser una cosa fet per pur plaer (o per amor a l'art) i no per a guanyar-se les garrofes, per tot això —volia dir— ara em netejo la consciència pel fet d'haver parlat d'aquesta nova variant d'espavilats que s'aprofiten de l'art com a negoci i parlo també —ara amb sincera il·lusió— de la publicació (en PDF i Creative Commons, com hauria de ser) de l'obra Argentina Copyleft: la crisis del modelo de derecho de autor y las prácticas para democratizar la cultura [us la podeu descarregar clicant aquí]. Us en reprodueixo l´índex per a què aneu fent boca:

  * PRIMERA PARTE

Beatriz Busaniche: La regulación argentina: comentarios sobre la Ley de Propiedad Intelectual 11.723

Lila Pagola: Efecto copyleft avant la lettre: o cómo explicar el copyleft donde todos lo practicamos.

Horacio Potel: Las miserias contra la filosofía.

Ana María Sanllorenti y Lucía Pelaya:  Las amenazas a la misión de las Bibliotecas y la legislación de derecho de autor en Argentina.

Beatriz Busaniche: La privatización del dominio público.

Alejandro Mizzoni, Daniel Cantarín y Evelin Heidel: Los esbirros del copyright y la comunidad académica. El Caso BiblioFyL.

Federico Heinz: Software vs. Copyright.

Patricio Lorente: Copyright y redes P2P: ¿El cielo o el infierno de los creadores?

Juan Pablo Suárez: Instituto Nacional del Libro: velar por las restricciones.

Federico Heinz: De libros electrónicos, agua seca y otras quimeras.

Evelin Heidel: ¿Cuánto cuesta tu educación gratuita?


   * SEGUNDA PARTE

Federico Heinz: Software Libre: la revolución constructiva.

María Eugenia Nuñez, Javier Castrillo, Beatriz Busaniche: Aprender en libertad.

Pablo Vannini: Software Social.

Roberto Fiadone: Comunidades que construyen conocimiento libre.

Gabriel Acquistapace: Turbulencias en la nube.

Nicolás Echániz: BuenosAiresLibre: Libertad, capa 1.

MarilinaWinik: Ediciones Copyleft.

Paula Castello y Santiago Marino: La osadía de pensar distinto.

Sebastián Vázquez: Traficando Futuro: Cultura Libre y Comunicación Alternativa.

Beatriz Busaniche y Evelin Heidel: A modo de epílogo: propuestas de cara al futuro.

dimarts, 1 de març del 2011

Els Manel i el tamany de la cosa

I quan dic "cosa" no m'estic referint a la cigala (o titola) sinó a la situació, ja denunciada en aquest mateix blog, de conflicte lingüístic permanent (enriu-te'n de la doctrina del xoc capitalista) amb què els catalans vivim la tensió existent entra la nostra parla assalvatjada i la llengua que atresorem als diccionaris.

Porto dies sense escriure i la realitat mereixeria apunts molt més interessants, però aquest matí se m'ha encès la sang, mentre esmorzava, quan he llegit l'article Los Manel no habían muerto, firmat per Magí Camps a La Vanguardia. Com que quan llegiu el meu blog és possible que l'enllaç ja no mostri l'article sencer (meravelles de l'avenç científic i la seva mania de posar-li portes al camp, què hi farem) us en reprodueixo el començament del penúltim paràgraf, que al capdavall és el que m'ha regirat l'estómac [i ara sóc jo que m'avanço a una de les altres meravelles que l'avenç científic ens té reservades i us en faig la google-traducció al català]:
Una de les cançons que ja sonen, Aniversari, és un deliciós conte màgic —malgrat que se'ls ha colat un 'tamany' que segur que corregiran a temps—.
Perdó?? ¿¿M'estan dient que aquests 4 nois de Barcelona, que no fa ni 2 anys van parir un dels millors discos en català de la història, han comès un terrible pecat pel simple fet d'usar la paraula "tamany" (perdona'ns, Fabra!) en una de les seves cançons i que —el que encara és pitjor— cal que ho corregeixin i que quan el disc surti a la venda finalment el proper dia 15 de març ja no hi apareixi aparegui aital barbarisme —mons avis ja hi barbarajaven, he de dir— sinó la nostrada i vella "mida"??

Quin serà el proper pas? ¿Construir un Ministeri de la Veritat orwellià per tal de reconstruir la nostra història musical i corregir-ne totes les expressions i paraules que no s'avenen a la novaparla de l'IEC? Marededéusenyor....

PD: la cançó dels Manel en qüestió la podeu escoltar al youtube (si no ho heu fet encara, perquè aquests dies fins i tot els pets llufen al so del nou disc dels Manel), per exemple en aquest enllaç on apareix subtitulada al castellà. Perquè sí, senyors, mentre els uns s'esgarrifen escoltant el disc perquè una paraula ultratja la llengua de Josep Carner, n'hi ha d'altres que ens n'alegrem de veure que gràcies als Manel hi ha gent que escolta música en català, malgrat no entendre-la. Potser no trobaria un exemple millor per a il·lustrar la meva tesi sobre els efectes perniciosos d'una política lingüística que durant tants anys ha donat preeminència a un purisme excessiu (i la consegüent repressió que suposa) per davant d'una invitació modesta i atractiva a l'allau de nouvinguts que tenim. I així ens va, que cada dia —sí— hi ha més català a les universitats però —i també— n'hi ha menys al carrer.

PD2: els funcionaris del Ministeri de la Veritat tindrien molta feina: Joan Manuel Serrat —per exemple—, a la seva cançó "Pare" canta els següents versos en perfecte barceloní (fabrians, tapeu-vos les orelles): "pare, digueu-me què li han fet al bosc, que no hi han arbres; a l'hivern, no tindrem foc ni a l'istiu lloc on atura'n-se", que un cop traduït a una llengua que no fereixi les oïdes tendres de la canalla quedaria més o menys així: "pare, digueu-me què li han fet al bosc, que no hi ha arbres; a l'hivern, no tindrem foc ni a l'estiu lloc on aturar-nos". I la feina seria doble: no només perquè és difícil canviar "atura'n-se" per "aturar-nos" i que segueixi rimant amb "arbres", sinó perquè el malparit del Serrat ho ha estat cantant malament tota la seva vida: ja ho feia en el disc original ("Per al meu amic") l'any 1973 [so al youtube], però ho va seguir fent, per exemple, l'any orwellià de 1984 [vídeo], i també el 1987 [vídeo], el 1994 [vídeo] o a finals del 2002 després del desastre del petroler Prestige davant de Galícia [vídeo].

PD3: ja que parlem de les paranoies de la llengua normativa i dels Manel, no queda gaire fora de lloc l'anunci famós d'Estrella Damm ("que què tenim?") que protagonitzen l'altre gran grup barceloní de moda: els Amics de les Arts.  Bé, no l'anunci real [aquest] sinó la paròdia (espaterrant, val a dir) que en van fer a l'APM [aquesta], en concret a partir del segon 0:47, quan un diu: "ja veieu: costa de trobar algo que tinguem", i l'altre respon: "es diu quelcom, no?". L'esquizofrènia típica del catalanoparlant! 

PD4: la polèmica és al carrer. Bé, com a mínim als carrers d'internet.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Si tanmateix se'n van (els rics i els impostos)

Alguna cosa no rutlla quan escoltes el conseller d'economia, el senyor Mas-Colell, justificar la supressió de l'impost de successions pel risc de què les grans fortunes "abandonin Catalunya" (bé, pròpiament no ho va dir així, sinó recordant-nos que "són les que tenen més mobilitat" i altres frases per l'estil que el Salvador López-Arnal ha tingut el mínim de paciència de traduir en aquest article en un llenguatge no neo-liberal).

Collons, senyors de CiU, ¿que no havíem quedat que el fonament d'aquest país, els nostres patriotes de pedra picada, els capitans que governen la nostra nau amb fermesa, els estels que ens guien des de la foscor cap a la Terra Promesa d'un PIB que s'apuja eternament, són les grans famílies catalanes, els nostres grans patriarques empresarials? Com podria ser, doncs, que aquests paladins de l'ordre, del progrés i de l'amor més profund envers la seva terra marxessin cap a d'altres contrades per un fet tan terrenal i obscè com l'evasió fiscal?

Esclar que tot plegat no és res nou, i que ja fa temps que se senten veus que critiquen l'impost de successions perquè les rendes que més hi haurien de contribuir ja fa temps que no ho fan perquè van aprendre com evitar de fer-ho (pot resultar-ne il·lustratiu un passeig pels fòrums de la pàgina de NoSuccessions, però cal que sapigueu, si encara no hi heu entrat, que també hi ha moltes intervencions demagògicament lacrimals i, sobretot, de nous membres de les classes mitjanes altes que consideren abusiu tributar per un patrimoni "tan minso com de només 600.000€").

Però alguna cosa no rutlla quan escoltes que el conseller d'economia, el senyor Mas-Colell, ho justifica tot plegat la mateixa setmana en què s'ha fet públic l'informe 2009 de La Responsabilidad social corporativa en las memorias anuales de las empresas del IBEX 35 (a Kaosenlared hi ha aquest article que en parla) on es posa de manifest que mentre a l'Estat Espanyol la recaptació per l'impost de societats s'ha reduït un 55% des del 2007, la inversió empresarial en paradisos fiscals s'ha disparat. 

És a dir, de què collons serveix tanta laxitud impositiva si els rics, tanmateix, se'n van? Fins a quin punt hem de rebaixar el llistó tributari per a què Ses Majestats Capitalistes tinguin la bondat i magnificència d'invertir en el nostre país? Els hi traiem ja del tot els impostos, els hi regalem terrenys públics per a què hi construeixin les seves fàbriques, els hi deixem portar treballadors de la Xina disposats a treballar 10 hores al dia 6 dies a la setmana per un sou molt inframileurista? Per què no, en canvi, els enviem a prendre pel cul d'una puta vegada i acceptem que hem de començar a pensar en un futur (molt més pobre sí, però també l'únic sostenible) on la felicitat i la riquesa no vinguin mesurats per Productes Interiors Bruts, índexs d'atur i rendibilitats econòmiques? Tothom amb un sostre calent per a dormir i menjar a taula per a esmorzar, dinar i sopar, que els luxes ja els anirem veient segons les nostres capacitats per a conviure amb major o menor harmonia. 

dilluns, 24 de gener del 2011

El paisatge habitual de Barcelona: l'especulació.

Després de la manifestació de la reforma de les pensions que va acabar amb més de 400 persones volent celebrar una assemblea dins d'un cinemes abandonats a Via Laietana i el seu ràpid desallotjament, el nou i flamant conseller d'interior de CiU, en Felip Puig, defensor de les essències més tradicionals i ràncies del nostre país, va afirmar que les ocupacions i les alteracions de l'ordre públic no seran el paisatge habitual de Barcelona.

No, és clar que no: ell vol que Barcelona segueixi sent com fins ara. És a dir: ell vol la Barcelona dels 80.000 pisos buits (bé, això calculàvem fa un any, però les xifres segueixen creixent, també gràcies a la quantitat de pisos nous que no troben comprador), ell vol la Barcelona que no aplica el mateix zel ni mitjans ni velocitat en acabar amb el cas Millet (en el qual, mira tu per on, el senyor Felip Puig sembla estar-hi força implicat).

I és que les trames i corrupteles especuladores funcionen igual a tot arreu. El diari Público ha fet una petita investigació i ha trobat que la meitat dels edificis desallotjats a Madrid segueixen buits (també ho estava el cinema okupat dissabte, malgrat que feia 10 anys que hi penjava el rètol de "propera remodelació", fina ironia que es gasten a cal Balañá), i que entre els seus propietaris, a qui els jutges no dubten de donar tot el seu suport, hi ha gent com Leopoldo Arnáiz (processat per tràfic d'influències i negociació prohibida, i ara investigat pel cas Gürtel) o Pedro Román Zurdo (ex tinent alcalde de Marbella i imputat pel cas Malaya).

Aquesta és la guerra que tenim, i aquests cabrons defensors del seu ordre capitalista ja s'han marcat una propera batalla: la Carboneria, la casa okupa del carrer Urgell amb Floridablanca.

—[Addenda 25/01/2011]: a propòsit del que explica aquest article, podem concloure també que el paisatge habitual de Barcelona que vol el Felip Puig és el de gent discapacitada al carrer, com el cas d'en José Luis Burgos, mentre que els cabrons que ho provoquen, en aquest cas els del Banco de Santander, segueixen pressionant els jutges per a evitar les seves múltiples condemnes. I la Barcelona que vol el senyor Felip Puig és també aquella en què els Mossos tornin a tenir impunitat per a cometre abusos, en contra dels compromisos adoptats amb l'ONU per l'Estat espanyol.

dilluns, 17 de gener del 2011

Comunisme i dret: una polèmica a l'entorn del llibre "El Orden del Capital"

[Aquesta entrada l'aniré actualitzant a mesura que es publiquin nous articles]

La publicació del llibre "El Orden del Capital" (el pròleg del qual podeu llegir aquí traduït al català) ha generat un interessant debat a l'entorn de la necessària comptabilitat (o no) entre comunisme i Estat de Dret. La polèmica està resultant força llarga, però el seu interès fa que l'esforç i la paciència de llegir els següents articles pagui la pena:

(1) Comunismo y Derecho (Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, 04/12/2010, en resposta a l'article "El Comunismo Jurídico" de Carlos Rivera Lugo, que tot i que no parla expressament del llibre ni dels seus autors, planteja els mateixos temes que precisament ells han volgut criticar al llibre "El orden del Capital").

(2) El Derecho, la teoría, el capitalismo y los cuentos (Juan Pedro García del Campo, 21/12/2010, en resposta a l'article anterior [#1]).

(3) Comunismo, Democracia y Derecho (Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, 30/12/2010, en resposta a l'article anterior [#2]).

(4) Democracia y Comunismo (Juan Pedro García del Campo, 18/01/2011, en resposta a l'article anterior [#3]).

(5) La miseria del Derecho (Carlos Rivera Lugo, 08/02/2011, en resposta a Carlos Fernández Liria y Luis Alegra Zahonero, principalment l'article #1)

Paral·lelament, hi ha hagut una discussió entre Salvador López Arnal, John Brown i Santiago Alba Rico, iniciada per un article de John Brown aliè en un principi a aquesta polèmica [#4] però que hi acaba desembocant:


(11) Controladores, golpe de Estado social y pasividad y/o complicidad de la izquierda de “tradición laborista” (Salvador López Arnal, 07/12/2010, en resposta a l'article anterior [#10]).

(12) Je lutte des classes (John Brown,  09/12/2010, en resposta a l'article anterior [#11]).

(13) El trabajo social difuso y la piscina de chocolate (Santiago Alba Rico, 14/12/2010, en resposta a John Brown [#10 i #12]).

(14) Comunistas sin comunismos (John Brown, 18/12/2010, en resposta a l'article anterior [#13]).

Amb tots aquests precedents damunt la taula, l'economista Manuel M. Navarrete publica avui (17/01/2011) l'article:

(20)  Dogma y Derecho: el marxismo ante su encrucijada jurídica. Fa un parell de mesos (18/11/2010) ja havia publicat un ressenya del llibre "El Orden del Capital" que va titular:

(21)  Resucitar a Marx, i que va provocar un article de rèplica de part del professor Jordi Soler Alomà titulat:

(22) "Marx, resucítanos!".

Per la seva banda, José López s'ha afegit al debat amb el següent article:

(30) Marxismo, democracia y relativismo (23/01/2011)

I Salvador López-Arnal ha realitzat a John Brown una llarga entrevista que ha dividit en dues parts:

(40) “El comunismo es la libre producción de los comunes, sin Estado, sin clases, sin mercado y sin derecho" (Part 1)

(42) "El Estado de Derecho es hoy un regalo envenenado" (Part 2).


PD: Salvador López Arnal està fent un seguiment de la seva lectura d' "El Orden del Capital" (de moment en podeu llegir la Part 1Part 2Part 3Part 4 i Part 5).