dissabte, 12 de febrer de 2011

Si tanmateix se'n van (els rics i els impostos)

Alguna cosa no rutlla quan escoltes el conseller d'economia, el senyor Mas-Colell, justificar la supressió de l'impost de successions pel risc de què les grans fortunes "abandonin Catalunya" (bé, pròpiament no ho va dir així, sinó recordant-nos que "són les que tenen més mobilitat" i altres frases per l'estil que el Salvador López-Arnal ha tingut el mínim de paciència de traduir en aquest article en un llenguatge no neo-liberal).

Collons, senyors de CiU, ¿que no havíem quedat que el fonament d'aquest país, els nostres patriotes de pedra picada, els capitans que governen la nostra nau amb fermesa, els estels que ens guien des de la foscor cap a la Terra Promesa d'un PIB que s'apuja eternament, són les grans famílies catalanes, els nostres grans patriarques empresarials? Com podria ser, doncs, que aquests paladins de l'ordre, del progrés i de l'amor més profund envers la seva terra marxessin cap a d'altres contrades per un fet tan terrenal i obscè com l'evasió fiscal?

Esclar que tot plegat no és res nou, i que ja fa temps que se senten veus que critiquen l'impost de successions perquè les rendes que més hi haurien de contribuir ja fa temps que no ho fan perquè van aprendre com evitar de fer-ho (pot resultar-ne il·lustratiu un passeig pels fòrums de la pàgina de NoSuccessions, però cal que sapigueu, si encara no hi heu entrat, que també hi ha moltes intervencions demagògicament lacrimals i, sobretot, de nous membres de les classes mitjanes altes que consideren abusiu tributar per un patrimoni "tan minso com de només 600.000€").

Però alguna cosa no rutlla quan escoltes que el conseller d'economia, el senyor Mas-Colell, ho justifica tot plegat la mateixa setmana en què s'ha fet públic l'informe 2009 de La Responsabilidad social corporativa en las memorias anuales de las empresas del IBEX 35 (a Kaosenlared hi ha aquest article que en parla) on es posa de manifest que mentre a l'Estat Espanyol la recaptació per l'impost de societats s'ha reduït un 55% des del 2007, la inversió empresarial en paradisos fiscals s'ha disparat. 

És a dir, de què collons serveix tanta laxitud impositiva si els rics, tanmateix, se'n van? Fins a quin punt hem de rebaixar el llistó tributari per a què Ses Majestats Capitalistes tinguin la bondat i magnificència d'invertir en el nostre país? Els hi traiem ja del tot els impostos, els hi regalem terrenys públics per a què hi construeixin les seves fàbriques, els hi deixem portar treballadors de la Xina disposats a treballar 10 hores al dia 6 dies a la setmana per un sou molt inframileurista? Per què no, en canvi, els enviem a prendre pel cul d'una puta vegada i acceptem que hem de començar a pensar en un futur (molt més pobre sí, però també l'únic sostenible) on la felicitat i la riquesa no vinguin mesurats per Productes Interiors Bruts, índexs d'atur i rendibilitats econòmiques? Tothom amb un sostre calent per a dormir i menjar a taula per a esmorzar, dinar i sopar, que els luxes ja els anirem veient segons les nostres capacitats per a conviure amb major o menor harmonia. 

1 comentari:

Anònim ha dit...

Home, que no es tracta de treure els impostos i tampoc el de successions, sinò de que la classe mitja, amb patrimonis molt més minços que el de 600.000 euros que esmentes, no hauria de tributar a l'heretar uns bens que sempre han pagat els seus impostos (IRPF, IBI, etc.) i els seguiràn pagant, o al menys els que quedin un cop pagat l'impost per heretar.
Cal tenir en compte que l'explicació que va fer el Govern un cop aprovada la darrera reforma es pot qualificar de qualsevol cosa excepte de veraç, com ara passa amb els arguments que torna a donar l'actual oposició quan es torna a tractar el tema.
Cal conèixer exactament en que consisteix la darrera reforma, les seves incompatibilitats internes, la lletra petita, la sibilina diferenciació introduida entre cónjuge, fill i nets (única a Espanya) i moltes altres trampetes i trampotes de la Llei per a concloure que no es va jugar net. Cal una reforma potent i justa però de debò, no només de paraula com la va qualificar el llavors Conseller Castells (que ens ha deixat els "pufos" que ara s'estàn descobrint dia rere dia) al referir-se a aquella reforma tant mediatitzada pels seus socis minoritaris. Ara cal fer-ho de debó.