dimecres, 8 de novembre del 2006

Invertir a Romania

La política em fastigueja. La institucional, o la de partits, com vulgueu dir-li. I és una llàstima, perquè la política hauria de ser un dels principis rectors de l'activitat humana. Igual que passa amb la religió. Però les darreres generacions venim carregades de descreïment o de passotisme per totes dues. I és normal, donades les realitats polítiques i religioses. Però em decep també el desinterès en reapropiar-nos-les ; i també les mostres excessives de celebració de l'alliberament dels lligams i compromisos que suposen. Però la mà negra de l'economia segueix fent de les seves, i d'aquesta no hi ha qui se'n salvi. I lo perillós és que també hi preval el principi segons el qual "si no la pots vèncer, t'hi uneixes", que si bé amb la política i la religió només comporta l'engreix de llistes electorals i càrrecs administratius per part dels pocs que no han caigut en el desànim que tot just comentàvem, la conversió en botxins per part dels qui també són víctimes del mercat és una amenaça que subjau en la gran majoria d'habitants d'aquest planeta. ¿Els pisos són caríssims a Catalunya? Doncs inverteix i especula amb els de Romania, que allí els pisos són una ganga per als d'aquí! Em vaig quedar de pasta de boniato quan veia la notícia en el Telenoticies Vespre d'ahir, especialment pel to positiu amb què l'enfocaven. I lo pitjor és que no faltaran inversors. Tothom queixant-se de la bogeria de l'habitatge i ara vinga i a putejar als pobres romanesos, que si ja ho tenen molt difícil d'accedir a una casa (em sembla que la mitjana de sou per allà és de 120€ al mes, i que proporcionalment el desajust entre sou i cost de les coses, sobretot pisos i cotxes, és desorbitat) ara encara els hi quintuplicarem els preus... D'altra banda, com que per fi s'ha condemnat el dictador Saddam Hussein, ja podem estar contents i satisfets amb les institucions i mitjans que tenim per la defensa i vetlla dels valors universals. Ara ja no cal que mirem més (si és que hi havia gaire gent que encara ho feia) cap a Palestina. O, millor dit, cap a Israel. D'antologia de l'horror va ser el tractament informatiu ara fa uns dies sobre l'ametrallament d'unes dones que es manifestaven pel setge contra uns milicians de Hamas. Primer van dir que entre les manifestants hi havia milicians infiltrats que disparaven contra els llocs de control israelians. I aquesta hauria estat la notícia definitiva i acceptada per tothom (que ja se sap com d'inhumans que són els musulmans aquests, i com de respectuosos i honrats els descendents de les pitjors persecucions i genocidis de la història), de no ser que molts periodistes havien transmès la seva crònica en directe des del costat palestí, i els únics trets que s'escoltaven eren els que provenien de lluny, dels fusells israelians. Llavors van decidir admetre que no, que no els havia disparat ningú, però que era evident que les desenes de milicians armats que hi havia entre les dones se'ls estaven acostant per a atacar-los més certerament. I aquesta hauria estat la notícia definitiva i acceptada per tots (que ja sabem que no pots esperar res de bo d'aquests fanàtics de Hamás), de no ser per l'aparició d'unes imatges de vídeo en què es veu que no hi havia cap milicià ni ningú armat entre els manifestants. Ostres tu! "És clar", se'ls va ocórrer als israelians, "és que ens havíem oblidat de dir que s'havien disfressat de dona i que duien l'arma molt ben dissimulada sota els vestits!". Total, que dues dones mortes i algunes de ferides, però la frase repetida davant dels televisors occidentals deuria ser més aviat aquesta: "és cert, amb aquests vestits i amb la cara tapada no hi ha manera de saber si són milicians de Hamás!". Això ens passa per mirar tant el CSI Miami... Per cert, que ahir el Pascual Serrano va publicar el seu recull de perles informatives del mes d'octubre. I, després de massa mesos sense publicar res, fa uns dies va aparèixer un nou article del Santiago Alba Rico. PS: per a suplir la manca de comentaris que pugui fer sobre la política del país (i així evito que em puguin sortir eczemes), he afegit a l'esquerra un enllaç al bloc de Busot, un submarí d'espionatge polític al servei d'ERC però que té l'encert de tractar els temes més vergonyosos que acostumen a amanir el món polític.

diumenge, 5 de novembre del 2006

Quina setmaneta

Si amb el temps m'he acostumat a que tot em vagi de tort (i m'hi acostumo a força de renunciar a fer-hi res per evitar-ho), encara hi ha setmanes en què el cúmul de males jugades és tan alt que posa a prova les resistències del meu cos. Tan és així que m'han acabat sortint llagues a la boca, fa dies que tinc insomni i em mata la coïssor de la pell del cap, de les celles i de damunt de l'esternó. Resumint: hem sabut de cop que en un any haurem de deixar el pis de Lepant, el jefe m'ha dit que lo de l'augment de sou ja ho veuríem (si de cas) a partir del gener, i les eleccions catalanes són un inoportú aparador de les misèries que m'envolten. A més, ja ha arribat el fred i es fa fosc molt aviat (les tardes d'octubre sempre m'han deprimit sobremanera, i no puc deixar de recordar les activitats extraescolars, sentidament forçoses, de quan era petit). I el Barça que no guanya res. De tot plegat, l'única cosa bona és que he acabat el primer Audiobook del Harry Potter. Quin nivell.