dissabte, 6 de gener de 2007

Els bons ciutadans

L'assassinat aquesta setmana de l'empresari Alsina a la seva modesta caseta de Sant Cugat ha trasbalsat l'opinió pública, colofó d'una creixent preocupació (que derivarà en histèria, si determinats mitjans de comunicació no paren de sembrar por i desconfiança) davant la inseguretat ciutadana. En aquest cas, cal entendre ciutadà com a algú de classe afavorida, donat que les víctiques d'aquests robatoris són persones benestants que es poden permetre de tenir una segona residència plena d'electrodomèstics i consumibles de valor. Bé, de fet aquesta és l'essència de la ciutadania que tant es predica avui dia: la d'establir una línia divisòria entre els que ataquen i els qui es defensen. Abans, d'això mateix els tractats d'estratègia en deien delimitar els bàndols d'una guerra, i empraven conceptes com ara enemics i aliats. Avui, però, que gaudim d'unes societats sedicentment pacífiques, es prefereixen d'altres menys carregats (de moment) de connotacions violentes, i la batalla (perdó, la discussió) és entre incívics i ciutadans. A sobre, aquesta batalla (perdó, conflicte) es realitza a les entranyes del sistema capitalista, amb lo que cal tenir en gran consideració l'oposició entre rics i pobres. La jugada perfecta seria l'adequació entre rics i ciutadans (d'una banda) i pobres i incívics (de l'altra). De fet, no només ja és així en molts casos (com n'és prova fefaent el cas de Sant Cugat), sinó que és el fonament moral dels nostres temps, com queda palès en el saber popular ("els pobres ho són perquè volen" " són uns vagos" "alguna cosa hauran fet"). Malauradament per als pamfletistes d'aquesta concepció del món, la cosa no és tan senzilla, i per exemple els redactors de molts diaris havien de fer veritables equilibris l'altre dia en provar de diferenciar els desallotjats de diverses cases okupades: als uns els deien okupes (és a dir, incívics) i als altres "immigrants sense casa" o "joves pobres, explotades i embarassades". Torna a fer-se evident la perversió moral de la nostra societat, i el més greu en aquest cas és que no és una amoralitat per omissió (la més habitual a occident: obviar tot el patiment que hi ha al món, sigui a l'Àfrica o a la cantonada de casa) , sinó una amoralitat fruit precisament d'una apel·lació a la moral: ¿com pot ser possible que unes joves pobres, explotades i embarassades hagin de viure en una casa okupa? Tornant a l'assassinat de l'empresari, he de dir que la celebro. No me n'alegro, no em provoca cap alegria la mort de ningú, però celebro que, en un món on la violència cau sempre a les mateixes cases, els qui vivim a la banda bonica del mur (un mur que bastim per a protegir-nos de les masses incíviques, i per a enfortir-nos i assegurar-nos els nostres avantatges) tastem també els fruits d'un arbre tan violent com el nostre. I és trist observar com les solucions a tot plegat no passen per intentar solucionar les injustícies econòmiques que pudreixen la nostra convivència, sinó per tot lo contrari: accentuar la riquesa dels uns per damunt del altres, i que els uns puguin protegir-se cada cop millor rere els murs de les seves mansions i les seves urbanitzacions d'alt estànding. I ja fastigós fins a tenir ganes d'engegar-ho tot a rodar és veure com les classes mitjanes i baixes, i la juventut conscienciada, i la gent normal, i la parella simpàtica que et demana educadament per un llibre, i l'avi que t'agraeix amb una mirada càlida i recomfortant que li hagis cedit el seient al metro, i la gent que t'estimes, i tots en general estem col·laborant en bastir aquest mur. Resulta que l'empresari assassinat era una bona persona, diuen que una molt bona persona. Però en món com el nostre, on hi ha Guantánamo, on hi ha moltes parts del món amb una fam severa i endèmica (i moltes d'altres amb obesitat i sobreproducció d'aliments), on hi ha Palestina, on hi ha Àfrica i la SIDA (i Occident i les patents per a curar-la), en aquest món és una amoralitat tenir un dúplex de luxe a Sant Cugat. Però no ens enganyem, també ho és que els pares tinguin un pis a l'Eixample, i que al pis que comparteixo amb dos amics ja tinguem la nova consola de Nintendo. La classe pija i empresarial és la part més visible de tota la nostra amoralitat, són la flor de tot un arbre amoral i podrit. I el primer pas per a redreçar-lo seria deixar de dir que l'empressari assassinat era una bona persona. No, no ho era. Era un fill de puta.

divendres, 5 de gener de 2007

Cantsat

Bufa, per fi avui, nit de Reis, he acabat les sessions maratonianes a la feina. Bé, de fet ja he acabat al migdia, tal i com em va passar per Nadal: m'he lliurat de les hores extres els dies més assenyalats i estressants. Coses rares i pròpies dels caps de personal de la meva feina... Però vaja, com que no he fet migdiada, porto un cansament a sobre com fa temps que no recordo. També hi col·labora el fet de què entre pitos (pelis) i flautes (la nova consola Wii) m'estic anant a dormir a les dues de la matinada. Ahir ja no: no vaig poder més i a les 23h ja dormia com un beneit. Ara mateix voldria baixar, com cada any, a acomiadar la Fira de Reis de la Gran Via donant-hi voltes fins ben entrada la matinada... però estic taaaan cansat.... De fet, suposo que es deu a aquest cansament el fet que quan he anat a veure la cavalcada me n'he sentit molt estrany, distant i poc empatitzat amb l'ambient. Collons, ja fa molts anys que sé que és mentida (tot i que no recordo exactament quan ni com vaig saber-ho), alguns menos que desconfio de les mostres d'alegria familiar i ciutadana que s'hi representen, i un parell que tinc una posició clara i hostil cap a tot allò que organitza l'Ajuntament feixista, però la cavalcada aquesta i els passejos nocturns per les casetes han tingut sempre (i malgrat tot l'anterior i moltes altres coses més) una significació especial i redentora. I m'espanta constatar com cada cop conservo menys la màgia d'aquests espais amb significacions heretades d'èpoques juvenils i d'infantesa. És com si perdés el fil amb la meva pròpia tradició personal. I tot plegat té un to amenaçador, considerant que el meu futur no mira enlloc, ni encaro cap objectiu definit ni tinc cap intenció en la vida. Suro entre un passat que se'm desfà i un futur que no vull construir. Sóc un posmodern de merda. D'altra banda, fa dos dies que quedo amb el Guillermo i ens posem a tocar. Bueno, ell toca i jo canto. I ahir, tornant a casa, me'n vaig adonar de lo bé que prova això de cantar. Em sentia molt millor, en part com alleugerit de tensions, el cos més equilibrat i harmònic. Quan cantes, vull dir quan cantes amb tot el pulmó i deslliurat de vergonyes, i ho fas amb ganes i són cançons que t'agraden, pots arribar a tenir moments exstàtics. I com que els modules a la pròpia voluntat, són molt menys sacrificats que els orgasmes. Si m'ho monto bé, podria ser capaç de mantenir amb decència i ja sense udols nocturns la meva abstinència sexual, tot barrejant en la justa proporció el cantar, el masturbar-me i el passejar. Això últim no m'ho crec ni borratxo, evidentment. Sense anar més lluny, aquesta mateixa tarda, mentre cantava, n'he tingut un prova fefaent. Estàvem tocant la de Mediterráneo del Serrat, i com que hem trobat que jo arribava una mica justet als aguts (a mi no m'ho semblava tan clar, però en sentir-me les gravacions m'he escoltat molt forçat de veu), hem decidit baixar la cançó un to. Però com que tinc la cançó original escolpida a foc a les neurones, a la que em despistava ja tornava a anar-me'n de to i recuperar-ne el normal. Llavors, mentre l'estava cagant per enèssima vegada he pensat (en un d'aquells pensaments tan ràpids que són gairebé inconscients) que una manera de deslliurar-me de la versió original i de fer-me meva la cançó era imaginar-me que li estava cantant a algú. I m'he imaginat que li cantava a... tan és. Però collons, m'he sorprés. No només per pensar-ho, sinó per ruboritzar-me de pensar que ella em mirava mentres li cantava. De fet, no té res d'estrany. Furgant en la meva memòria de peix, recordo pensar en ella cada nit abans d'agafar la son, dos-centes vegades al dia mentres sóc a la feina, i fantasiejar amb situacions més o menys possibles que podria tenir amb ella. Malament. I malament perquè, a diferència de tots aquests somnis, pensaments i fantasies, aquesta tarda he notat que la cançó l'hi he cantat a ella. I només perquè ella no hi era puc afirmar que no ha estat real. Per tot lo demés, real, massa real. Malament. I encara pitjor pel fet que només he estat capaç d'afinar el to correcte quan he pensat en ella. Ai senyor...