dissabte, 6 de gener del 2007

Els bons ciutadans

L'assassinat aquesta setmana de l'empresari Alsina a la seva modesta caseta de Sant Cugat ha trasbalsat l'opinió pública, colofó d'una creixent preocupació (que derivarà en histèria, si determinats mitjans de comunicació no paren de sembrar por i desconfiança) davant la inseguretat ciutadana. En aquest cas, cal entendre ciutadà com a algú de classe afavorida, donat que les víctiques d'aquests robatoris són persones benestants que es poden permetre de tenir una segona residència plena d'electrodomèstics i consumibles de valor. Bé, de fet aquesta és l'essència de la ciutadania que tant es predica avui dia: la d'establir una línia divisòria entre els que ataquen i els qui es defensen. Abans, d'això mateix els tractats d'estratègia en deien delimitar els bàndols d'una guerra, i empraven conceptes com ara enemics i aliats. Avui, però, que gaudim d'unes societats sedicentment pacífiques, es prefereixen d'altres menys carregats (de moment) de connotacions violentes, i la batalla (perdó, la discussió) és entre incívics i ciutadans. A sobre, aquesta batalla (perdó, conflicte) es realitza a les entranyes del sistema capitalista, amb lo que cal tenir en gran consideració l'oposició entre rics i pobres. La jugada perfecta seria l'adequació entre rics i ciutadans (d'una banda) i pobres i incívics (de l'altra). De fet, no només ja és així en molts casos (com n'és prova fefaent el cas de Sant Cugat), sinó que és el fonament moral dels nostres temps, com queda palès en el saber popular ("els pobres ho són perquè volen" " són uns vagos" "alguna cosa hauran fet"). Malauradament per als pamfletistes d'aquesta concepció del món, la cosa no és tan senzilla, i per exemple els redactors de molts diaris havien de fer veritables equilibris l'altre dia en provar de diferenciar els desallotjats de diverses cases okupades: als uns els deien okupes (és a dir, incívics) i als altres "immigrants sense casa" o "joves pobres, explotades i embarassades". Torna a fer-se evident la perversió moral de la nostra societat, i el més greu en aquest cas és que no és una amoralitat per omissió (la més habitual a occident: obviar tot el patiment que hi ha al món, sigui a l'Àfrica o a la cantonada de casa) , sinó una amoralitat fruit precisament d'una apel·lació a la moral: ¿com pot ser possible que unes joves pobres, explotades i embarassades hagin de viure en una casa okupa? Tornant a l'assassinat de l'empresari, he de dir que la celebro. No me n'alegro, no em provoca cap alegria la mort de ningú, però celebro que, en un món on la violència cau sempre a les mateixes cases, els qui vivim a la banda bonica del mur (un mur que bastim per a protegir-nos de les masses incíviques, i per a enfortir-nos i assegurar-nos els nostres avantatges) tastem també els fruits d'un arbre tan violent com el nostre. I és trist observar com les solucions a tot plegat no passen per intentar solucionar les injustícies econòmiques que pudreixen la nostra convivència, sinó per tot lo contrari: accentuar la riquesa dels uns per damunt del altres, i que els uns puguin protegir-se cada cop millor rere els murs de les seves mansions i les seves urbanitzacions d'alt estànding. I ja fastigós fins a tenir ganes d'engegar-ho tot a rodar és veure com les classes mitjanes i baixes, i la juventut conscienciada, i la gent normal, i la parella simpàtica que et demana educadament per un llibre, i l'avi que t'agraeix amb una mirada càlida i recomfortant que li hagis cedit el seient al metro, i la gent que t'estimes, i tots en general estem col·laborant en bastir aquest mur. Resulta que l'empresari assassinat era una bona persona, diuen que una molt bona persona. Però en món com el nostre, on hi ha Guantánamo, on hi ha moltes parts del món amb una fam severa i endèmica (i moltes d'altres amb obesitat i sobreproducció d'aliments), on hi ha Palestina, on hi ha Àfrica i la SIDA (i Occident i les patents per a curar-la), en aquest món és una amoralitat tenir un dúplex de luxe a Sant Cugat. Però no ens enganyem, també ho és que els pares tinguin un pis a l'Eixample, i que al pis que comparteixo amb dos amics ja tinguem la nova consola de Nintendo. La classe pija i empresarial és la part més visible de tota la nostra amoralitat, són la flor de tot un arbre amoral i podrit. I el primer pas per a redreçar-lo seria deixar de dir que l'empressari assassinat era una bona persona. No, no ho era. Era un fill de puta.