dijous, 26 d’octubre de 2006

Sang

Avui tocava revisió a la feina, i a les nou del matí ja m'estaven treient sang. El fet que la sala d'extracció fos el despatx de l'amo no sé si haurà estat fruit de la casualitat o és part d'un entramat de sometiment simbòlic ben estudiat. Ultratjats per no haver pogut prendre el cafè a quarts de nou, ens hem amotinat esmorzant. Hem tornat a la feina de forma testimonial, i a quarts d'onze ja tornàvem a ocupar els bars del voltant, mantenint els horaris i grupets habituals de fer l'entrepà. Jo he aprofitat per a demanar un combinat de llom, ous i patates, que fa dies que oferten al Picadero. M'he sentit brut i greixós, però més content que un gínjol. Després de dinar m'han trucat del Clínic suplicant-me que hi anés a donar sang, que van molt necessitats. [Potser hauria de començar a aplicar jo també la 'tècnica Clínic', i quan em sobrevinguin determinades necessitats agafar el telèfon i començar a trucar a potencials donants de carinyo]. Els he comentat que n'havia donat a la revisió del matí, però m'han respost (si els he entès, que amb tanta salivera no pronunciaven bé) que allò eren quatre gotes i que no em passaria res. He acabat cedint davant del deure de donant universal [sóc zero negatiu, malgrat que cap de mons pares ho és... bé, algun dia haurem de tenir una xerradeta familiar], i aprofitant que havia dinat amb ells m'he atansat al Clínic. M'han tingut els cinc minuts de rigor xuclant-me del braç esquerra (el dret l'havien usat al matí), mirant-me el sostre entre reflexions de tant nivell com ara si l'addicció dels heroïnòmans es deu només a la droga o també a l'acte de punxar-se, ja que jo mateix estava experimentant un morbós delit amb tanta injecció. O no és veritat que als fumadors els afecta no només la nicotina sinó també els gestos amb què acompanyen les xuclades? La taula plena dels pastissets i madalenes que et donen per a refer l'organisme m'ha fet canviar cap a un altre pensament no gaire menys profund: era preferible desmaiar-me o seguir omplint-me l'estómac de porqueria? En va: la meva panxa governa tranquil·lament i amb majoria absoluta el Parlament del meu cos... Tornat cap a casa en la bici encara he estat a punt de donar gratuïtament la meva sang, aquest cop en un espectacle d'art urbà i efímer en col·laboració amb l'habitual taxista fill-de-la-gran-puta que no et posa els intermitents i t'ocupa el carril per a girar cap a la dreta. Ja m'imagino que la intel·ligència del col·lectiu de taxis de Barcelona no supera els 80 punts (tot el col·lectiu junt), però trobo de sentit comú entendre que una bici que va a més de 25km/h no pot frenar en un espai de no més de 3 metres. Però aquesta gent no té sentit comú ni de cap tipus (ni d'orientació, que és el mínim que se'ls podria exigir), i a sobre han decidit que les coses han de ser com ells volen, i si per exemple l'Ajuntament ha disposat alguns carrils bici, a ells això se la sua, i després d'haver-te quasi-atropellat sempre has d'aguantar el discurs de "hombre, ej que laj bicicletaj no podéij ir por la calle". I avui, com que duia la sang encesa (poca me'n quedava, però bullia), li he espetat, després d'acostar-me amenaçador a la seva finestreta: "ni tu puta madre debería salir del prostíbulo". (Sí, sé que és redundant, però amb les presses del moment...). El tio ha dubtat un moment si tornar-me-la encara més grossa, ja que ha quedat clar que li acabava de "mancillar" l'orgullo de masclet espanyol (no sé si cal dir-ho, però duia el puto toro al costat de la matrícula), però entre que jo deuria tenir la vena del front inflada i els braços d'un drogadicte ha preferit abandonar el combat, remugant ximpleries. La resta del trajecte l'he fet amb les cames fetes figa, no només perquè és l'habitual després de moments tensos com aquest, sinó perquè els taxistes, a part de fills de puta, imbècils i masclistes, són mafiosos, i em temia que el subnoral cabron aquell hagués avisat per ràdio a la resta de porcs, i jo temia per la meva integritat. Avui he sobreviscut, però aquests, a més de fills de puta, imbècils, masclistes i mafiosos, són també rencorosos. Hauré d'anar amb compte els propers dies. PS: I per avui ja he perdut prou sang, però algun cop voldria tenir la regla per a poder entendre més determinats comportaments. I ai del pobre fill de puta amb taxímetre si l'enganxo un dia amb humors menstruals!

dimecres, 25 d’octubre de 2006

Testimonis

Avui el pis del carrer Lepant ha rebut un bateig simbòlic: després de més d'un any de viure-hi han vingut a picar-nos a la porta uns Testimonis de Jehovà. M'han pillat desprevingut, que, si no, els faig passar i els convido a unes galetetes. Però no, tot just acabava d'aixecar-me de la migdiada (parlo de quarts de set del vespre) i feia una fila peculiar: pantalons curts, mitjons, samarreta hortera de pijama de mercadillo i lleganyós. Tanmateix, no m'he adonat del que eren fins que han fet el gest d'entregar-me un dels seus fabulosos fulletons, ja que eren un matrimoni gran amb una pinta absolutament normal. Els Testimonis, malgrat que vulguin aparentar normalitat, acostumes a veure'ls d'una hora lluny, gràcies a petits detalls com ara l'estil de pepera valenciana amb què acostumen a vestir-se. Però aquests m'han semblat realment senzills i bones persones, i malgrat portar temps esperant un moment com aquest per a etzibar-lis alguna bestiesa, m'ha sortit la cara amable que porto configurada per defecte. És clar que tampoc duia la millor roba per a impressionar ningú (no podien deixar de mirar-me els mitjons), i l'estat mental després de dues hores de migdiada tampoc és el més addient per entrar en disputes de cap mena. He estat a punt de enviar-ho tot a rodar quan m'he mirat el fulletó i per poc que no esclato a riure: aquelles dues pobres ànimes m'acabaven d'entregar un panflet on hi deia, a tota plana, "¡Se acerca el final de la religión falsa!", i de fons es veia un llamp travessant un cel apocalíptic. Me'ls he mirat provant de dissimular el riure i la condescendència, i ells m'han respost amb un somriure tan exagerat i ben coordinat que tot ha resultat encara més còmic. M'han donat els seus noms, jo el meu, i han marxat, amenaçant dolçament que tornarien algun dia d'aquestos. Tot just tancar la porta ja he començat a maquinar com hauria de ser aquest seu retorn, però de seguida me n'he adonat que no calia, que no hi hauria tal retorn: els pobres vellets encara havien de passar a visitar la colla de bojos satanistes que tenim al principal. Ja sento com bull l'olla...

dimarts, 24 d’octubre de 2006

Potter again

Aquests dies no he escrit res perquè no n'he tingut ganes (o m'hauria sortit algun text massa pujat de bilis), i si cada nit he aprofitat l'ordinador ha estat per a anar escoltant en anglès l'MP3 del primer llibre del Harry Potter. Vaig a ritme de tortuga (aturant l'àudio cada cop que no entenc algo, és a dir, cada dos per tres), i per això sempre m'hi estic més d'una hora per a cada capítol. No puc negar, però, que amb els 10 capítols que porto he guanyat vocabulari i oïda. És clar que és un llibre que ja m'havia llegit i del que tenia una llibreteta H&S amb vocabulari, i la seva relectura em reporta inevitablement a Manchester, on un dels meus entreteniments quan no passejava era llegir-me les aventures d'aquest mag consentit i fastigosament predestinat que, malgrat tot, em fan gràcia. Recordo que la nit que va sortir a la venda el cinquè volum va ser una bogeria, i que jo tenia una galta inflamada de la mida d'un ou de perdiu. I que la noia que jo m'estimava s'estava amb el meu company de pis italià. M'ho empasso tot, i algun dia hauré de treure algun profit d'aquesta freda contenció emocional. Però de moment a seguir entretenint-me, ara amb el senyor Potter i els records que em desperta. Hi ha fragments que m'han obert de bat a bat una d'aquelles portes neuronals que t'enllacen molt clarament (amb definició de DVD, m'atreviria a dir) amb algun fet passat retingut a la memòria. El capítol d'avui l'havia llegit sota el meu arbre preferit d'Alexandra Park [segons el Google Earth: 53º27'00.21''Nord i 2º15'00.28''Oest ], i me n'han vingut les olors, i també els xiscles dels aneguets que ja llavors em reconeixien només d'entrar al parc tot reclamant-me la ració diària de nyanyar que els donava. I recordo les pedres sota el cul, i les taques d'humitat amb què el plugim d'aquell dia havia decorat les fulles. I que havia de netejar-me sovint la mà de terra humida, per a no tacar el llibre (en va, perquè el vaig acabar tacant amb xocolata d'un Twix). Han passat més de tres anys, i res no ha canviat dins del meu cap: segueixo pensant igual. O millor dit, segueixo deixant de pensar com ja feia llavors: excuses, entreteniments i fugides havien de ser la meva estratègia de vida. Plantejament que he seguit amb la mateixa devoció amb què m'imagino que els pobles temorencs seguien els manaments religiosos.

diumenge, 15 d’octubre de 2006

Projectes frustrats

Uf, no aconsegueixo de sortir del pou, i els dies (i les nits) passen pastosos i desganats. Miro endavant i m'espanto: no paro de repetir-me que m'empenediré del que estic fent. Bé, més aviat del que estic deixant de fer, que el cansament ve més del que tinc darrere que del que hi ha al davant. Però en dies d'aquestos que no tinc força per mirar enrere, el passat se les empesca per a encalçar-me i fotre'm un parell de cleques: tot just començava a alegrar-me de la decisió d'haver trencat tots els vincles amb el llatí (ja en fa gairebé dos mesos i m'havia desaparegut la sensació d'addicció), que en tres dies he quedat soterrat per un allau de llatinitat: he rebut tres cartes de tres llatinistes diferents, i també l'últim número d'una revista neollatina de la que pensava que ja no en rebria cap número més ; a la botiga he entrat una nova gramàtica llatina, i un amic m'ha demanat si m'anava bé de donar classes de repàs de llatí a un alumne seu. Uf. A sobre, he topat amb una pàgina d'autoedició de textos, i m'ha resultat inevitable de pensar en el petit diccionari de neollatí que sempre somiava de publicar per al alumnes i membres del Circulus Latinus Barcinonensis.

I per si amb el retrobament amb el llatí no n'hi hagués prou, també m'ha passat amb el basc. Afortunadament és una passió més curta i menys sentida que la que vaig tenir amb el llatí, però no deixa de ser una espina que duc clavada allà on fa mal, com la majoria de coses que començo i no acabo. Va començar diumenge passat, quan es va jugar el partit entre les seleccions Catalana i Basca, i va seguir dimarts, quan van fer un recital de poesia Basca a l'Horiginal. Llavors l'espina ja em va començar a punxar, perquè vaig pensar en què (si ja sabés basc) podria haver-hi anat i intercanviar quatre paraules amb l'escriptor Kirmen Uribe i amb la Laia Noguera (traductora del basc), amb qui el Jordi Valls s'estarà a Bilbao d'aquí uns dies. Al final vaig preferir quedar-me a casa que exposar-me al patetisme de les meves impotències. I el súmmum va ser divendres, quan em va semblar veure pel carrer la Nagore, una donostiarra amb qui vaig quedar unes poques vegades per a fer intercanvi de conversa en basc i en català (la cosa va acabar amb allò tan trist de “ja et trucaré”, i no en vaig tornar a saber res més, malgrat que vaig escriure-li un parell d'SMS i correutrònics). Uf, i avui no em fan el Barça per la tele...

dimarts, 10 d’octubre de 2006

Conseqüències de les manis

Finalment s'ha suspès la reunió de ministres d'Habitatge que s'havia de realitzar a Barcelona la setmana que ve. Hi té molt a veure la manifestació "no tindràs casa en la puta vida" de fa 10 dies, que tornava a estar convocada per als dies de la reunió aquella. Evidentment, ha estat un triomf simbòlic important, però l'anul·lació podria també reforçar les postures cívico-repressives, ja que es vol transmetre la idea que s'haurien aplegat tants avalotadors i es corria un perill tan real que calia suspendre l'acte. A més, és probable que en la propera manifestació encara hi anés més gent, i es volia evitar de fer el ridícul amb tants polítics estrangers. En qualsevol cas, la convocatòria es manté, amb lo que hauran de tornar a rebentar la manifestació per a provar de desqualificar-ne els assistents. A propòsit de la mani pel Forat de la Vergonya, avui publiquen a El País un bon article del Manel Delgado.

dilluns, 9 d’octubre de 2006

Joves violents

A la campanya de criminalització dels moviments alternatius s'hi afegeixen també, com no podia ser altrament, els diaris gratuïts. Si normalment els continguts entre els tres que es troben a Barcelona (Qué!, 20Minutos i Metro) són molt semblants, a l'hora de tractar temes com el terrorisme o l'incivisme són ja idèntics. N'he extret dos retalls per a comentar-los: (1) El primer l'he perdut (collons!), però era curtet i fàcil de recordar. Es referia a l'atac aquest cap de setmana d'uns encaputxats a l'ajuntament de Tudela, i l'englobava en un alarmant (alarmista?) augment de la kale borroka al País Basc. Tot plegat en un parell de frases, a l'estil dels teletipus de les agències informatives. Però de seguit hi afegia un altre parell de frases, però aquest cop no ja informatives sinó d'opinió (performatives?), tot dient que era una mostra clara que aquesta gentussa no respecta res (atacar un ajuntament deu ser el súmmum de la falta d'educació) i que els que recorren a la violència no tenen cap justificació (ja veig que, si mai em volen violar, hauré de triar entre provar de conservar la integritat del meu cul o bé tenir del meu costat a jutges i ciutadans). Consti que sóc dels que penso que els diaris no només han d'informar, sinó també opinar ; però lo perillós d'aquests diaris és que inclouen opinions en notícies que no van signades, que no es presenten com el raonament de ningú, sinó el resultat objectiu de la observació de la realitat. Són opinions disfressades d'informacions, i de tot plegat se'n destil·la una mena d'advertiment a les masses: “us informem que això és així, i que si no hi fem res, us advertim que serà pitjor”, aplanant el camí per a què futures repressions siguin acceptades per la majoria de la població. I aquest és un dels altres perills d'aquests diaris: que són accessibles, que són propers, i per tant és més fàcil que la gent vulgar (en el sentit neutre de la paraula) se senti més identificada amb el que s'hi diu. Com a curiositat, cal esmentar que la notícia, en contextualitzar els fets al País Basc, dóna la raó a una de les tesis de l'abertzalisme que pretén atacar: la de la unitat d'Euskal Herria. Tudela, amics periodistes, és a Navarra. (2) El segon retall es titula “Perfil dels joves violents” (l'original és en castellà, com la majoria dels articles d'aquestos diaris gratuïts) i hi són numerades les cinc característiques comunes de la gent que omple el Macba de pintura (em refereixo als que ho fan de manera il·legal, malgrat que n'hi ha que ho fan dins a les exposicions i sí que resulten d'autèntic delicte): a) Joves frustrats, sense perspectives socials, que no han tingut normes o amb un excés de protecció. b) Incapaços d'esforçar-se en res. c) Amb falta d'autoestima. Tenen pocs èxits directament vinculats al seu esforç. d) Necessiten entregar-se a la seguretat de la norma (i n'hi ha a les bandes i moviments violents). e) Tímids i amb poques habilitats socials (que acaben desenvolupant a la banda). Collons, ara ho entenc tot: estic predestinat a la violència. Els tímids, frustrats i amb l'autoestima baixa tenim tres projeccions bàsiques: o acabem convertits en un Harry Potter, o en un terrorista antisistema o bé en un nyicris carn de barbitúrics. En el primer cas és necessari comptar amb una flor al cul, herències familiars (monetàries i genètiques), sobreprotecció de professors, admiració de companys i adulació de seguidors. Per al segon cas, d'entrada se m'acuden dues possibilitats: o ets un gilipolles que necessites bastir-te d'elements extrems d'identificació per a sortir de la mediocritat (i no dubto que n'hi hagi) o bé ets algú que pateix en carn pròpia alguna de les moltes injustícies o pressions socials que ens amenacen i que et decideixes a fer alguna cosa per a canviar el rumb de les coses. Per al tercer cas no cal gaire cosa, només deixar fer, amb lo just de bona fer per a pensar que les coses s'arreglaran si segueixes cívicament les normes que hem disposat per al bon funcionament de la societat, les mateixes que provoquen la major part de la frustració i falta de perspectives que et desagna.

divendres, 6 d’octubre de 2006

Terroristes i responsables

Miro el Telenotícies i em diuen que la majoria dels joves estan molt contents amb aquesta societat de consum en la que viuen, i que no en volen sortir. En dóna fe el reportatge, il·lustrat amb unes declaracions de víctimes de l'acné orgulloses d'admetre que gasten sense control i de manera impulsiva. Dues terceres parts són també víctimes (ho reconeix el reportatge) d'adicció al consum. Se'ns informa també que es tracta dels joves més joves, que s'està produint un trencament amb la meva generació, menys entusiasta a acceptar obertament els carmeletes del mercat. Però tan és: amb entusiasme o sense, amb interès o sense, el jovent no representa avui cap amenaça a l'avanç de la destrucció capitalista. Avui dia, a més, els qui respecten mansament aquest ordre són considerats, automàticament, com a responsables. Els qui s'hi oposen, en canvi, incívics, avalotadors, antisistema, terroristes. Ho hem pogut comprovar un parell de notícies abans, quan parlaven de la manifestació d'ahir de protesta pel Forat de la Vergonya. O el cap de setmana passat, quan els Mossos van netejar Plaça Catalunya de les tendes de campanya que reivindicaven el dret a l'habitatge . La crítica, quan se surt dels esquemes estèrils de les manifestacions acordades i pretén incidir fàcticament en el món que critica, és terrorisme. Ho és ja clarament per a les autoritats (siguin de dretes o “d'esquerres”), i no queda gaire perquè així ho entengui la majoria de la població benpensant i responsable. Val a dir que el concepte de terrorisme està molt condicionat, és clarament tendenciós i sempre és algú altre, i que unir-se contra la por, contra l'enemic, contra el terrorisme, ha estat sempre una de les maneres més eficaces que tenen els poderosos de comptar amb el recolzament de les masses. Desafortunadamet, la major part de la gent acostuma a mostrar-se incapaç de trobar els mateixos riscos i perills en algú que no entri en els esquemes oficials del que és terrorisme. Avui, per exemple, se celebren 30 anys de l'atemptat amb què l'anticastrisme va rebentar un avió i va matar 70 cubans. Un dels executors de la matança viu encara tranquil·lament a Miami, rodejat de veïns que, al seu torn, troben absolutament normal que es destrossin un parell de països tot buscant el Bin Laden. Res massa estrany en un país que porta mig segle desestabilitzant i destrossant el món (ahir l'Amèrica Latina, avui l'Orient Mitjà) mentre no para de trobar arreu menys a casa amenaces de la pau mundial. I lo més trist és que els ho permeten els més de 200 milions de ciutadans americans (que hem de suposar instruïts) que segueixen votant i consumint responsablement. Si he de triar entre responsabilitat o terrorisme, ho tinc molt clar. Aquella, avui dia, amaga impotència, servilisme, connivència ; aquest, en canvi, és la llavor de noves possibilitats d'humanitat. És un dels motius (suposo que el principal) que em van portar a deixar els estudis: un gran pas enfora de la responsabilitat. Me'n queden uns quants més.

dijous, 5 d’octubre de 2006

L'anunci de les seleccions catalanes

La meva relació amb la política ha estat gairebé sempre reactiva, de tal manera que són diaris com Libertad Digital o l'ABC els que em fan sentir català, i no l'Avui o El Punt. De manera similar, no tinc cap motivació especial per anar a votar a les properes eleccions del dia de Tots Sants, i que ho acabi fent o no dependrà molt més dels atacs que poguem rebre que del programa (i promeses) d'Esquerra Republicana. Els he votat a les darreres eleccions, però m'han decebut perquè s'han consolidat i acomodat en les maneres acostumades (i, per tant, vomitives) de fer política, en una casta diferenciada. Senzillament, són el partit més a l'esquerra, més coherent i més del país, però tanmateix no prou d'esquerra, no prou coherents i no prou del país com per a què m'hi pugui sentir representat. Tot plegat venia per la prohibició de l'anunci de les seleccions catalanes ordenada avui per un jutjat de Barcelona, en resposta a una denúncia del Partit Popular i del Partit de la Ciutadania, perquè pot fomentar la discriminació entre menors i provocar "danys i perjudicis de difícil restauració'". Vergonyós. I això que l'anunci és tirant a nyonyo! Des de Vilaweb han iniciat una campanya de difusió alternativa de l'anunci, i m'hi adhereixo. Bon cop de mouse!

dilluns, 2 d’octubre de 2006

De nens, passejos i abraçades

Avui he tingut el privilegi de poder parlar tranquil·lament amb una noieta de 9 anys. Amb els nens, quan tenen un mínim d'intel·ligència i mantenen certa independència als bombardejos estil SuperTres a què són sotmesos, es poden tenir converses molt interessants. Envejo la senzillesa dels seus plantejaments, perquè amb els anys ens anem carregant de tonteries i de conceptes innecessaris. Sovint són un exemple a tenir molt més en compte que el discurs teòric i ben raonat d'algun adult, ja adulterat per les diverses pressions socials. En certa manera, són un referent per la meva pretensió de deslliurar-me de moltes de les coses (materials i conceptuals) que he adquirit en aquesta societat que detesto, perquè els nens vindrien a demostrar que hem bastit innecessàriament un edifici social massa complex. Moltes de les injustícies d'aquesta societat es perpetuen per aquesta mateixa complexitat, que impedeix afrontar els problemes de manera clara i predisposen la gent a inserir-se en el corrent establert, en una postura molt menys desgastadora que la d'assumir la responsabilitat d'aclarir resoltament els conflictes que cada dia afrontem. La qüestió és que aquesta noia m'ha dit, amb un somriure encisador, que només volia dues coses en aquesta vida: tenir algú per abraçar i llocs per on passejar. Ostres, no he pogut sinó somriure-li càlidament en resposta! Ben pensat, també és l'únic que jo voldria. I, ben mirat, són la font essencial de la meva frustració: no tinc l'empenta social necessària per a aconseguir abraçades, ni els diners suficients per a viatjar. O potser és que ja complico massa les coses, i estic parlant de personalitat i diners quan volia dir passejos i abraçades.