divendres, 6 d’octubre de 2006

Terroristes i responsables

Miro el Telenotícies i em diuen que la majoria dels joves estan molt contents amb aquesta societat de consum en la que viuen, i que no en volen sortir. En dóna fe el reportatge, il·lustrat amb unes declaracions de víctimes de l'acné orgulloses d'admetre que gasten sense control i de manera impulsiva. Dues terceres parts són també víctimes (ho reconeix el reportatge) d'adicció al consum. Se'ns informa també que es tracta dels joves més joves, que s'està produint un trencament amb la meva generació, menys entusiasta a acceptar obertament els carmeletes del mercat. Però tan és: amb entusiasme o sense, amb interès o sense, el jovent no representa avui cap amenaça a l'avanç de la destrucció capitalista. Avui dia, a més, els qui respecten mansament aquest ordre són considerats, automàticament, com a responsables. Els qui s'hi oposen, en canvi, incívics, avalotadors, antisistema, terroristes. Ho hem pogut comprovar un parell de notícies abans, quan parlaven de la manifestació d'ahir de protesta pel Forat de la Vergonya. O el cap de setmana passat, quan els Mossos van netejar Plaça Catalunya de les tendes de campanya que reivindicaven el dret a l'habitatge . La crítica, quan se surt dels esquemes estèrils de les manifestacions acordades i pretén incidir fàcticament en el món que critica, és terrorisme. Ho és ja clarament per a les autoritats (siguin de dretes o “d'esquerres”), i no queda gaire perquè així ho entengui la majoria de la població benpensant i responsable. Val a dir que el concepte de terrorisme està molt condicionat, és clarament tendenciós i sempre és algú altre, i que unir-se contra la por, contra l'enemic, contra el terrorisme, ha estat sempre una de les maneres més eficaces que tenen els poderosos de comptar amb el recolzament de les masses. Desafortunadamet, la major part de la gent acostuma a mostrar-se incapaç de trobar els mateixos riscos i perills en algú que no entri en els esquemes oficials del que és terrorisme. Avui, per exemple, se celebren 30 anys de l'atemptat amb què l'anticastrisme va rebentar un avió i va matar 70 cubans. Un dels executors de la matança viu encara tranquil·lament a Miami, rodejat de veïns que, al seu torn, troben absolutament normal que es destrossin un parell de països tot buscant el Bin Laden. Res massa estrany en un país que porta mig segle desestabilitzant i destrossant el món (ahir l'Amèrica Latina, avui l'Orient Mitjà) mentre no para de trobar arreu menys a casa amenaces de la pau mundial. I lo més trist és que els ho permeten els més de 200 milions de ciutadans americans (que hem de suposar instruïts) que segueixen votant i consumint responsablement. Si he de triar entre responsabilitat o terrorisme, ho tinc molt clar. Aquella, avui dia, amaga impotència, servilisme, connivència ; aquest, en canvi, és la llavor de noves possibilitats d'humanitat. És un dels motius (suposo que el principal) que em van portar a deixar els estudis: un gran pas enfora de la responsabilitat. Me'n queden uns quants més.