Potter again

Aquests dies no he escrit res perquè no n'he tingut ganes (o m'hauria sortit algun text massa pujat de bilis), i si cada nit he aprofitat l'ordinador ha estat per a anar escoltant en anglès l'MP3 del primer llibre del Harry Potter. Vaig a ritme de tortuga (aturant l'àudio cada cop que no entenc algo, és a dir, cada dos per tres), i per això sempre m'hi estic més d'una hora per a cada capítol. No puc negar, però, que amb els 10 capítols que porto he guanyat vocabulari i oïda. És clar que és un llibre que ja m'havia llegit i del que tenia una llibreteta H&S amb vocabulari, i la seva relectura em reporta inevitablement a Manchester, on un dels meus entreteniments quan no passejava era llegir-me les aventures d'aquest mag consentit i fastigosament predestinat que, malgrat tot, em fan gràcia. Recordo que la nit que va sortir a la venda el cinquè volum va ser una bogeria, i que jo tenia una galta inflamada de la mida d'un ou de perdiu. I que la noia que jo m'estimava s'estava amb el meu company de pis italià. M'ho empasso tot, i algun dia hauré de treure algun profit d'aquesta freda contenció emocional. Però de moment a seguir entretenint-me, ara amb el senyor Potter i els records que em desperta. Hi ha fragments que m'han obert de bat a bat una d'aquelles portes neuronals que t'enllacen molt clarament (amb definició de DVD, m'atreviria a dir) amb algun fet passat retingut a la memòria. El capítol d'avui l'havia llegit sota el meu arbre preferit d'Alexandra Park [segons el Google Earth: 53º27'00.21''Nord i 2º15'00.28''Oest ], i me n'han vingut les olors, i també els xiscles dels aneguets que ja llavors em reconeixien només d'entrar al parc tot reclamant-me la ració diària de nyanyar que els donava. I recordo les pedres sota el cul, i les taques d'humitat amb què el plugim d'aquell dia havia decorat les fulles. I que havia de netejar-me sovint la mà de terra humida, per a no tacar el llibre (en va, perquè el vaig acabar tacant amb xocolata d'un Twix). Han passat més de tres anys, i res no ha canviat dins del meu cap: segueixo pensant igual. O millor dit, segueixo deixant de pensar com ja feia llavors: excuses, entreteniments i fugides havien de ser la meva estratègia de vida. Plantejament que he seguit amb la mateixa devoció amb què m'imagino que els pobles temorencs seguien els manaments religiosos.