dilluns, 29 de desembre del 2008

Periodisme exemplar

Per si algú encara ho dubtava, Libertaz Digital segueix sent la màxima expressió del que ha de ser la premsa seriosa. Així, ha aprofitat de la manera més vil i rastrera la massacre pels atacs d'Israel sobre la Franja de Gaza, i n'ha fet política de desgast contra el PSOE. El titular, si no fos per la gravetat del context, faria riure i tot, i no se li hauria acudit ni al més àcid dels humoristes que volgués fer una caricatura d'aquests franquistes pijoprogres vernissats de liberals: "LA DICTADURA CUBANA, HEZBOLÁ, LOS PAÍSES ISLAMISTAS Y EL PSOE CLAMAN CONTRA ISRAEL". Suposo que per qüestions d'espai no hi han pogut posar que també ho ha fet Hugo Chávez [en un breu comunicat que, dit sigui de passada, ja voldria jo signat per qualsevol dels presidents europeus... ¡quina enveja!].

diumenge, 28 de desembre del 2008

Gaza i la barbàrie

A la Franja de Gaza hi triomfa la barbàrie. Tant des del bàndol palestí com des del bàndol israelià. Però la desproporció entre ambdues barbàries és tan gran que no està de més recordar que la Justícia se simbolitza amb unes balances. D'una banda tenim la barbàrie palestina, amb els militants de Hamas llançant indiscriminadament míssils Qassam contra població civil israeliana, el que suposa una clara violació de la IV Convenció de Ginebra, és a dir, un crim de guerra. Entre juny de 2004 i finals del 2007, aquesta mena d'atacs van provocar 11 morts israelians i 5 de palestins. De l'altra banda tenim la barbàrie israeliana, amb bombardejos indiscriminats sobre la població civil (és a dir, el mateix crim de guerra que abans), que durant el mateix període abans esmentat van provocar més de 5.000 morts (més de 400 vegades més!), dels que gairebé 1.000 eren menors de 18 anys. A més, cal recordar que Israel té assetjada Gaza, i que massa sovint no hi deixa entrar l'aigua, els aliments ni les medecines necessàries per a abastir mínimament els seus gairebé milió i mig d'habitants, cosa que ja ha provocat un mínim de 270 morts. [I, dit de passada, amb aquest hortizó de mort i destrucció, ¿com no volen que amb cada nova generació de palestins hi hagi molts que triïn la via armada contra l'opressor?] Però més enllà de la desproporció numèrica (de morts i de mitjans), hi ha la desproporció política: mentre que Israel és un Estat reconegut internacionalment, Palestina no. És a dir, d'una banda ha estat un govern el que ha decidit i executat la mort de molts civils innocents ; de l'altra, un grup paramilitar. Salvant les moltes distàncies i diferències, és com si ETA fotés una bomba a París i l'endemà l'exèrcit de la República Francesa bombardegés Bilbao. O, encara pitjor, és la diferència essencial que hi ha entre que un jueu sigui assassinat pel III Reich o que ho sigui a mans d'un neonazi. I fa plorar que, davant d'aquestes desproporcions, la majoria dels representants polítics dels nostres governs occidentals (democràtics, humanitaris, lliures) es limitin a demanar que "els atacs continus de Hamas acabin si es vol posar fi a la violència" (Bush), o que "acabi immediatament la violència entre Hamas i Israel, i que es recuperi el diàleg" (aquesta és del Moratinos, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors... ¿que no havíem quedat que amb els terroristes no hi pot haver negiociacions?). No, senyors polítics, no podem posar els dos bàndols en una mateixa balança. Vostès haurien de jutjar i condemnar els crims de l'Estat d'Israel, que forma part de les institucions internacionals (polítiques i jurídiques), que tant han costat de bastir i que (se suposa) són el fonament del Dret i de la Justícia. Si no podem posar ordre entre els propis membres i valedors de la comunitat internacional, per què pretenem fer-ho sobre aquells a qui encara ni tan sols reconeixem? Mentrestant, només aconseguim cobrir-nos de vergonya, deshonor i ignomínia. I de sang, de molta sang. Estem ajornant l'adveniment de la civilització, i seguim alimentant la barbàrie. Com en el cas d'ETA, no tenim un estat de Dret que s'oposi a la violència: tots som violents, tots som bàrbars. I no es tracta de legitimar una o altra violència, sinó lluitar per a fer-les desaparèixer.

dijous, 25 de desembre del 2008

Per fi mileurista!

M'han trencat l'estadística. Jo que volia arribar als 30 anys sense haver cobrat mai els 1000€ al mes, i aquest desembre, per culpa de les ajudes del Zapatero i de què la paga és extra (i no se'n descompten alguns impostos/cotitzacions), he assolit l'esfereïdora xifra de 1.040€! Ara, per fi, ja sóc membre a ple dret de la classe mileurista. Benvingut a l'acomodament i a la perspectiva burgesa de la realitat, Joan! I què lluny que em queden ara, certament, els manifestants grecs, que amb prou feines en cobren 800! PS: ¿He dit manifestants? Volia dir gamberros, violents, dropos, feixistes, inútils, escòria. ¡Què diferent que ho veig tot ara! ¡Visca l'ordre imperant, visca la justícia guantanamera, visca el sistema capitalista! I, què collons... ¡visca el Rei!

dimecres, 24 de desembre del 2008

4rt Congrés de la Intersindical CSC

Ha estat arribar i moldre. No fa ni un mes que em vaig afiliar a la Intersindical i dissabte vaig ser un dels prop de 150 delegats que van assistir al seu 4rt Congrés general (notícies aquí i aquí). Ja vaig comentar que no estava gens segur de fer el pas d'afiliar-m'hi, perquè no m'acabaven de convèncer, però vaig pensar que si no ho feia cauria en la meva habitual indolència i no podria jutjar-los amb coneixement de causa. I ara que els conec una mica més, puc dir amb més convenciment que no, que no em fan el pes. No es que em desagradin, però se m'ha confirmat que no tenen gaire res a aportar que no sigui el seu desacomplexat posicionament nacional. Des d'un punt de vista de reivindicacions en favor de la classe treballadora, em semblen força descafeinats. De fet, són el típic sindicat majoritari de qualsevol país normal del món (és a dir, de reivindicacions les justes per a no emprenyar la patronal), amb la diferència que el nostre país no és ni típic ni normal i, per tant, no hi ha manera de ser-hi el majoritari (pròpiament, només tenim 4.000 afiliats i 400 delegats). Com que era un nouvingut, vaig decidir votar en blanc en totes les propostes i esmenes (en alguna, fins i tot, vaig ser l'únic a fer-ho, i no sé si deuria interpretar-se erròniament com un vot de suau oposició). Al final, em vaig animar i vaig arribar a participar en el debat sobre la proposta d'estratègia sindical, tot preguntant si n'hi havia alguna de lingüística, en el sentit de posicionar-se sobre la utilitat d'una llengua comuna de vehiculació entre la classe treballadora (l'esperantisme encara em bull per la sang). Sorprenentment em van respondre a la defensiva (¿era potser una pregunta ofensiva?), dient-me que no, i que no calia, com acabava de resultar evident allà mateix a la sala, on hi havien parlat representants corsos, canaris i gallegs, parlant tots en la seva llengua i bé que ens havíem entès. Em sorprèn, i decep, aquesta manca de perspectiva en el món sindical (i més encara en un que es reivindica com a català i que, per tant, sap més que ningú quanta injustícia s'amaga darrere de la "lliure circulació de llengües"), tenint en compte que el factor lingüístic és, cada dia que passa, més cabdal en les relacions laborals: no només perquè representa un grau més de patiment i precarització per als immigrants i les classes més humils sotmeses a la "mobilitat laboral" (imaginem un rumanès avui a Barcelona aprenent català i castellà, d'aquí a uns mesos a París aprenent el francès, i d'aquí a dos anys a Holanda aprenent l'anglès, incapaç d'integrar-se el més mínim mentre aprèn els rudiments de la llengua), sinó que és una mera qüestió pràctica de comunicació entre la classe treballadora mundial: cada any, per exemple, entren al mercat laboral 25 milions de xinesos, i no estic gens convençut que sàpiguen l'anglès. ¿Tant costa decidir com ens podem entendre els proletaris del món? A la generació dels meus avis els funcionava el francès, a la dels meus pares (que gairebé no han vist món) el castellà, a la meva l'anglès... ¿quina serà la dels nostres fills? ¿L'anglès, el xinès, l'àrab? I m'importa molt menys quina sigui (malgrat que el meu cor és llatinista i esperantista) que el fet de què en triem una. Mentrestant, dividits i barallats, cosa que només beneficia els opressors. I al Congrés no paraven d'omplir-se la boca amb consignes i frases vanes sobre la necessitat d'augmentar i d'aprofundir els vincles entre els diferents sindicats del món. ¿I com ho pensen fer, si no hem decidit en quina llengua fer-ho? Dubto molt que tots els delegats de la Intersindical CSC sapiguen parlar l'anglès (i això que és un sindicat on hi domina la classe mitjana benestant), i dubto molt més encara que la gran majoria d'immigrants il·legals i precaritzats que hi ha arreu sàpiguen fer-ho. ¿Com és que no sembla importar-los aquesta incapacitat real de comunicar-nos amb aquells a qui se suposa que hem d'ajudar? L'únic que em va agradar positivament van ser les intervencions de l'argentí Diego Arcos, acabat d'aterrar a la Intersindical com jo. Crides a la vaga general i propostes per a no caure en un sindicalisme blanc en un territori cada vegada més ple de negres. És clar que em sembla que no hi durarà gaire, en aquest sindicat: ni se'l vol acabar d'entendre ni, si se l'entén, interessa massa allò que diu. En un país normal, les seves postures només tindrien cabuda en els sindicats minoritaris...

dimarts, 23 de desembre del 2008

Guantánamo Basc (Vicent Partal) o la inexistència de l'Estat de Dret

Reprodueixo en la seva integritat el Mail Obert d'avui del director de Vilaweb, en Vicent Partal, que ajuda a posicionar una mica millor el que probava de dir jo ahir, és a dir, que l'Estat espanyol no té cap mena d'autoritat per a erigir-se com a l'Estat de Dret amb què enfrontar-se al terrorisme d'ETA:
GUANTÁNAMO BASC
Un pas més ahir. El Suprem espanyol va dissoldre ANB i el PCTB. Va ordenar la dissolució d'un grup parlamentari basc, dels grups independentistes en les Juntes Generals de Biscaia i Àlaba i dels grups municipals d'ANB en 125 ajuntaments. Tenen deu dies i prou. Fins ara els tribunals havien provat d'impedir la participació de l'esquerra abertzale abans d'unes eleccions amb il·legalitzacions i processos, però ara fan un pas més i anul·len directament els vots d'un nombre important de ciutadans. Els anul·len, sense més ni més. En un Guantánamo proper i brut, la violència d'ETA justifica, segons alguns, que es prenguen decisions arbitràries que eliminen, per a una part de la societat, les garanties democràtiques. Com fa el govern de Bush en la base caribenca. La democràcia té un dels pilars precisament en el fet de ser universal. Les regles s'apliquen a tots els ciutadans sense excepció i no hi ha lleis o decisions que s'apliquen en particular a grups ideològics i encara menys a grups nacionals, sense que se'n ressenta el fons profund de la convivència. Una persona pot ser perseguida, jutjada i empresonada, si comet un delicte. I quan això passa, han de prevaler totes les garanties de la llei, començant per la independència del poder judicial, que hauria de blindar els ciutadans de possibles abusos del govern. Però ací ens trobem que els jutges treballen per l'estratègia del govern i no solament neguen el principi d'innocència, ans s'inventen un principi de culpabilitat aplicable a la carta a una ideologia o fins i tot a un sentiment. Hem arribat en un punt que qualsevol simpatitzant de l'esquerra abertzale és culpable d'entrada. Culpable de ser d'això tan nebulós i abstracte que en diuen l'entramat d'ETA, haja fet què haja fet o no haja fet què no haja fet. Fins i tot s'arriba a jutjar la intenció o la possibilitat d'una futura intenció de delinquir. Per castigar no pas el delicte sinó la possibilitat que hi haja delicte. I això és molt greu perquè quan això passa, i exactament perquè passa d'una manera arbitrària i solament contra uns, la democràcia entra en un túnel molt, molt, fosc.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Política o terrorisme (diàleg o violència)

Deu militants de l'esquerra abertzale van anunciar ahir que passen a formar part d'ETA, és a dir, que passen a defensar amb les armes allò que fins ara defensaven amb l'acció política. ¿Que potser pensen que amb la paraula no n'hi ha prou? No ho crec, però aquesta és una qüestió secundària, atès que allò principal és que l'Estat espanyol els considerava tan criminals en un cas com en un altre: ja estaven en recerca i captura per defensar políticament les seves idees. I tant per tant... El terrorisme, la lluita armada, no hauria de tenir cabuda en un Estat de Dret. En el cas que ens ocupa, malauradament, els impediments vénen de totes dues bandes: en una, hi ha un grup de persones que han optat per la violència ; en l'altra, no hi ha cap Estat de Dret que els pugui fer front. L'Estat espanyol serà el que vulguin, però no una democràcia (com a mínim, i entre moltes altres deficiències, fins que no mori el Borbó) ni menys encara un Estat de Dret, per molt que els polítics s'omplin la boca amb aquesta mena de paraules. Al País Basc està perseguida la representació política d'un determinat independentisme d'esquerres. I davant d'aquesta prohibició només els queden dues opcions: renunciar-hi o seguir-hi lluitant per altres vies. I dins d'aquesta segona opció, els hi ha que han decidit recórrer a la violència i entrar a militar a ETA. Tant sorprèn, això? ¿Preferiríem que renunciessin al seu projecte d'una Euskal Herria lliure i socialista? Al meu entendre, allò més greu no és que hi hagi unes poques persones que escolleixin el camí de la violència, sinó que en siguem moltíssimes més les que no permetem que hi hagi un veritable marc democràtic on totes les opcions tinguin cabuda i puguin ser defensades amb la força de les paraules. Reaccionarem, com sempre, massa tard, quan algun innocent sigui assassinat, i llavors invocarem aquell mateix Estat de Dret que hauríem d'estar invocant ja mateix davant de la il·legalització d'ANV. PS: no sé si casualment o no, ahir també es complien 30 anys de l'assassinat de l'etarra Argala a mans del Batallón Vasco Español (amb el més que probable vist-i-plau del Govern espanyol, a jutjar per alguna insinuació de Rodolfo Martín Villa). Perquè ara que parlàvem de la necessitat de l'Estat de Dret per a combatre el terrorisme, i considerant que la propaganda oficial no es cansa de repetir que els morts i les bones formes només els posa un bàndol, resulta prou il·lustratiu de la veritable naturalesa del conflicte basc recordar aquest atemptat amb cotxe bomba perpetrat pels "bons".

dimecres, 17 de desembre del 2008

Hivernant

Desatenent la crida de l'Arcadi Oliveres a abandonar la imbecil·litat i rebelar-nos, fa dies que m'he abandonat a la estultícia indolent pròpia dels desembres, és a dir, a estar-me amb la Laura (bé, això tot just és el segon any que puc fer-ho), passejar, llegir, jugar a la consola i mirar la tele. El fred i les hores extres de feina per la puta campanya de Nadal hi ajuden, i jo reblo el clau sortint a córrer per a esgotar les últimes forces que em puguin quedar. Però, certament, ¿com pot ser que acceptem amb tanta tranquil·litat que es neguin ajudes per a evitar la mort de fam de milions de persones i, al cap d'un mesos, s'atorguin multiplicades per 10 a les entitats bancàries? O que Swiss Air retiri el català dels seus vols per les pressions d'un grup de neofatxes espanyols? O que se li negui a la selecció catalana de rugbi el reingrés a la federació internacional (de la que n'és sòcia fundadora!) per culpa de la federació espanyola, que dóna per bona una sentència franquista? O que només sigui qüestió de minuts que es denuncïi al Tardà per allò del "mori el Borbó" però en canvi el fill de puta del Fraga pugui seguir amenaçant impúnement? O que els especuladors i propietaris puguin seguir putejant el personal, com acaba de passar amb l'últim veí del carrer Robadors, i ningú no els toqui la cresta? Ningú no fot res. I els pocs que ho fan (alguns estudiants aquí, força més allà a Grècia), ja se sap que són: cabrons, nihilistes, violents, delinqüents o futurs terroristes. Me'n torno a hivernar abans no digui alguna bestiesa que faci bocins el Codi Penal...

dijous, 4 de desembre del 2008

Violència i legítima defensa (ETA, el TGV i Günther Anders)

El lamentable assassinat a mans d'ETA d'un empresari basc de la construcció del TGV (el tren d'alta velocitat, altrament conegut per AVE) ha coincidit perversament amb la publicació en castellà d'un text del filòsof alemany Günther Anders (1902-1992) sobre la violència. En aquesta obreta de poc més de 50 planes (escrita originalment en alemany l'any 1987), el venerat militant pacifista conclou que la violència és, avui dia, no només legítima sinó també necessària per a defensar-nos dels qui estan abocant irremeiablement el món a un camí de destrucció sense retorn. El llibret el publica l'editorial Contratiempos amb ISBN 978-84-612-070-8, costa 3€ i porta per títol "Estado de necesidad y legítima defensa (Violencia sí o no)". Osvaldo Bayer en va escriure llavors una interessant ressenya, "La única sortida és la violència: la fi del pacifisme", que podeu llegir en dues parts (en l'original castellà): pitjant aquí la primera, i prement aquí la segona. També en podeu llegir un escrit en un blog basc, fent-se ressó d'un article aparegut al diari basc Gara el febrer del 2007. I, finalment, una falsa (!) pero aclaridora entrevista al vell Anders: cliqueu aquí perquè paga la pena.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Ha mort en Mikel Laboa

Acabo de llegir a Vilaweb la notícia de la mort del cantautor basc Mikel Laboa. Tenia només 74 anys, pèrò ja en feia uns quants que la seva salut no era bona i amb prou feines sortia del seu domicili donostiarra. Ja vaig estar a punt de trobar-me'l a Sant Sebastià, el setembre de l'any 2004, quan hi vam anar de viatge amb l'Eva. Em trobava xafardejant entre les paradetes d'una fira del llibre (no recordo bé si era de llibre basc o de llibre antic), buscant precisament si en alguna podia trobar alguna partitura seva, i en unes d'elles em va atendre un senyor que em va dir que tot just feia 5 minuts que acabava de passar, però que se'n tornava cap a casa perquè es cansava molt ràpidament. Va assenyalar cap a un carrer, i jo juraria haver-hi vist al final de tot com una petita ombra encorbada que desapareixia... però suposo que el desig i les ganes es van imposar a la raó i a la claror del sol. Segons em va explicar el venedor, feia anys que havien tocat plegats alguna vegada, i vam estar parlant una estona dels Ez Dok Amairu i de les relacions entre la Nova Cançó catalana i la basca. Com suposo li ha passat a molta altra gent, no vaig conèixer la figura del Mikel Laboa fins que vaig veure la pel·lícula del Julio Médem "La pelota vasca", la banda sonora de la qual són cançons d'en Laboa interpretades per l'Orfeó Donostiarra. Després em vaig baixar de l'Emule un parell més de discos, i en vaig quedar encisat, sobretot del que es titula Bat Hiru, que conté moltes de les seves cançons més famoses, incloent-hi Txoria Txori, que va esdevenir una mena d'himne per l'alliberament d'Euskal Herria (de la mateixa manera que l'Estaca del Llach ho era dels Països Catalans). Aquí en teniu un vídeo del Youtube:
Hegoak ebaki banizkio neria izango zen ez zuen aldegingo. Bainan honela ez zen gehiago txoria izango. Eta nik txoria nuen maite, Eta nik, eta nik, txoria nuen maite. * Si li tallo les ales seria meu, no podria escapar. Però d'aquesta manera ja no seria més un ocell, i jo m'estimava l'ocell. Jo, jo m'estimava l'ocell.
I, del mateix disc, el vídeo de Geure Bazterrak, que apareix subtitulat en basc i en castellà:

dimarts, 18 de novembre del 2008

Viatge a Brussel·les

Demà al matí (a les 6:45h, valga'm déu!) surto en avió cap a Brussel·les, a veure al Xavi i la Mireia que fa més d'un any que hi treballen. El blog, doncs, seguirà inactiu, ara forçosament. M'he agafat una de les dues setmanes que em queden de les vacances d'estiu, i no tornaré fins dilluns al vespre. La darrera nit, la del diumenge, me l'he reservada en un hotelet del centre de Bruges. No acostumo a gaudir d'un lloc fins que no he acabat de veure tot el que cal veure i ja puc deixar-me perdre i "avorrir-me" pels seus carrers. Per tant, no crec que tingui temps per a poder-ho fer, aquest cop. Però ho provarem. Provaré també de mantenir-me al marge de diaris i telenotícies, per a què les neurones s'esbargin. Espero que la reentrada a la realitat periodística no em resultarà traumàtica. Passeu una bona setmana!

dilluns, 10 de novembre del 2008

L'esperit crític fins al límit: Jacques Vergès i el revisionisme

(1) Aquest dissabte passat, La Vanguardia (Española) em sorprenia en dedicar-li l'entrevista de La Contra a en Jacques Vergès, advocat que va defensar, davant de la llei, terroristes algerians i palestins, així com un cap de la Gestapo nazi, en Klaus Barbie ("el carnisser de Lió"). Les seves accions, a primer cop d'ull dignes del més gran menyspreu (¿però com s'atreveix a sortir en defensa d'aquests monstres indefensables?), en el fons són dignes del més gran elogi, atès que va lluitar "per a què tinguessin un judici just i no un linxament, ja que deshumanitzar un genocida en nom de valors humanistes és el mateix que fa el genocida amb les víctimes".

 La seva resolució a defensar sempre la veritat l'ha dut a demandar Amnistia Internacional, que havia denunciat que un general de Togo havia llançat cent presoners al mar des del seu avió, i va demostrar que allò era impossible, perquè aquell avió estava immobilitzat. Diu Vergès: "no vaig donar suport a un dictador en contra d'Amnistia, sinó que vaig donar suport a la veritat contra la mentida; desenvolupo l'esperit crític fins al límit, en un moment en què el pensament únic és obligatori".

A través de la defensa d'aquests criminals ha aprofitat també per a denunciar la hipocresia de les grans potències, el crim colonial i la doble moral. Testimoni privilegiat del colonialisme europeu (son pare va ser el cònsol francès a Tailàndia), diu que el que va veure allí encara segueix marcant-lo avui dia, i que no pot tolerar els atacs a la dignitat humana. "Defensar algú no és exculpar-lo del seu delicte, sinó intentar entrendre el camí d'un ésser humà com nosaltres, i fer tot el possible per a evitar que d'altres persones no segueixin el mateix camí".

D'aquesta manera, Vergès està en contra de què una iraquiana cometi un atemptat contra un autobús escolar, però diu també que, per a solucionar aquest problema, cal investigar les excuses i motivacions que la van dur a cometre l'atemptat, ja que llavors potser ens trobarem que era la dona d'un presoner torturat a Abu Graib, o que el seu fill era un dels 500.000 morts que segons l'OMS ha provocat l'embargament estatunitenc a l'Iraq.
 
[PS 15:15h: Han estrenat un documental sobre la figura d'en Jacques Vergès, titulat l'Advocat del Terror (en podeu llegir una ressenya i veure'n el tràiler en aquesta pàgina), que a Barcelona podem veure en la seva versió original subtitulada al català (de debò?) als Cinemes Méliès].

[PS 18:00h: També en parla aquest blog i l'Avui li publica avui aquesta entrevista]


 (2) Uns altres que també duen (o, en molts casos, diuen que duen) l'esperit crític fins al límit són els anomenats "revisionistes", una línia de la historiografia centrada en la crítica de les "veritats donades o inqüestionables" de la història oficial. Un objectiu lloable, certament, però que sovint amaga tot un femer d'intencions perverses i neofeixistes, com és el cas paradigmàtic del revisionisme de la Segona Guerra Mundial, que en la seva major part són senzillament una nova generació de nazis que neguen l'existència de l'Holocaust jueu a mans dels seus predecessors.

Val a dir, però, que de vegades és la mateixa història oficial la que dóna força i arguments als revisionistes, ja que no són poques la manipulacions (materials i emocionals) amb què es presenta l'Holocaust. Per exemple, des d'un punt de vista judicial (i deixant ara de banda alguna petita irregularitat del Judici de Nüremberg, com la tortura o la no aplicació del principi legal internacional "nullum crimen sine lege"), les proves eren "febles" perquè es basaven gairebé exclusivament en el testimoni de les víctimes supervivents, mentre que gairebé no hi ha cap document material, mapa, carta, ordre que demostri la planificació i execució de la "neteja final".

 [[Incís: que consti que jo no tinc cap dubte de l'existència de l'Holocaust, i que per a mi els molts testimonis dels supervivents és el més valuós document que podem tenir ; només vull destacar que des d'un punt de vista judicial no acostumen a tenir gaire pes si no venen acompanyades de proves materials, i aquí Nüremberg en va ser una excepció i un perillós precedent]].

 Per tot això, cal celebrar la troballa de nous documents sobre els camps d'extermini, que espero puguin servir també per a reforçar materialment l'existència de l'Holocaust i contrarrestar les tesis negacionistes. Fa un parell de dies, el periòdic alemany Bild (que em temo que és sensacionalista, però què hi farem) va publicar un article sobre la troballa a Berlin d'uns plànols del camp d'Auschwitz. També en parlava El Periódico.

En qualsevol cas, i per a aquests temes, és molt interessant el portal del Projecte Nizkor, on per exemple es pot trobar un llarg article on es refuten una per una les 66 tesis més preuades pels negacionistes (també en espanyol), o fins i tot les transcripcions del Judici de Nuremberg (traduïdes a l'anglès o a l'espanyol).

dilluns, 3 de novembre del 2008

De nou contra el català

(1) Fem circular novament per internet una imatge contra la companyia aèria Air Berlin, ara que el seu director se'n torna a fotre de la nostra llengua. La proposta és d'en Gabriel Bibiloni: "Per què pos aquesta imatge aquí? Perquè ells continuen. Aquests dies l’inefable Middelmann continuava amb la seva verborrea agressiva contra la nostra llengua. Avui tenen la barra de posar un anunci en espanyol en plena portada del Diari de Balears. Una escopinada a la cara dels lectors, un desafiament, una provocació, una mostra del seu espanyolisme militant i el seu colonialisme descarat. Doncs vénga, que la imatge d’aquí dalt [sc. "baix"] circuli per Internet. Ells contra els Països Catalans i nosaltres contra ells". (2) Els dos darrers Mails Oberts de Vilaweb ens ofereixen un parell d'interessants contra-exemples per a quan ens trobem en la típica situació en què s'abandona l'ús públic del català "perquè hi ha una persona que no l'entén". En el primer cas, en Vicent Partal explica: "Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'". Llegiu l'article complet pitjant aquí. En el segon cas, publicat avui mateix, qui parla és l'Antoni Castells. Cito bona part de l'article, que el podeu llegir complet aquí. Era a final del 2007 i la Fundació Ford organitzava a la ciutat de Mèxic un congrés per als seus ex-becaris indígenes. La majoria eren homes i dones de vora trenta anys que havien estudiat el màster o el doctorat a l'estranger i que demostraven, sense complexos, un nivell intel·lectual més sofisticat que no el de la resta dels mortals. En una de les meses de treball, hi parlà Roberto Sántiz, un mestre tzeltal que havia estudiat un màster a la Universitat Pompeu Fabra. Va començar la ponència denunciant el racisme del sistema educatiu mexicà, però el discurs sortí del camí i derivà de seguida cap a una dissertació sobre la seva experiència personal com a estudiant estranger a Barcelona. Ens va explicar que una de les lliçons més útils del seu pas per Catalunya havia estat el respecte que, segons ell, la gent tenia a la llengua pròpia, que els pobles indígenes de Mèxic podien aprendre algunes coses dels catalans. Resumint, però fent servir les seves paraules, a Barcelona havia entès que defensar la llengua era defensar la identitat. Al torn de preguntes i comentaris, gairebé totes les intervencions dels altres indígenes mexicans van girar al voltant de la ponència de Sántiz i de la llengua catalana. Els estudiants que havien estudiat al País Basc o als Països Catalans, tots veien clar que l'ús desacomplexat de la llengua era el camí més sensat per a la supervivència cultural dels pobles de segona divisió. Fins i tot una participant que havia passat anys a Madrid i havia seguit el debat de l'estatut en un ambient hostil, segons que va dir ella mateixa, creia que l'ensenyament superior de Catalunya s'havia de dur a terme en català i prou. Fan impressió quaranta indígenes defensant la normalització del català a Mèxic. I ara posem les coses a lloc. El pròxim cop que una persona (o un professor universitari) utilitzi un estudiant palestí (o un privilegiat post-adolescent europeu del programa Erasmus) per justificar l'ús de l'espanyol a les aules, fóra bo de recordar-li que Roberto Sántiz, maia tzeltal de Chiapas, s’estima més l'ensenyament en català. (3) D'entre totes les quimeres del país, n'hi ha una de ben peculiar: la de tenir una edició de La Vanguardia en català. Doncs ara és possible gràcies, per exemple, al traductor automàtic de pàgines del Google, i la podem trobar a través de l'enllaç que ens ofereix EnCatalà.Net, juntament amb les edicions catalanes de l'Sport i del Mundo Deportivo.

diumenge, 2 de novembre del 2008

La superioritat del capitalisme

Sense que serveixi de precedent, avui reprodueixo també al Diari d'Avort la traducció que he fet del darrer article del Santiago Alba Rico. Principalment, perquè aquests dies voldria haver escrit sobre la famosa "crisi" i no ho he fet (i l'article ho fa molt millor que no ho faria jo), però també perquè tinc la sensació de no tenir gaire res a dir, i em fa por tornar a deixar el blog en blanc.
LA SUPERIORITAT DEL CAPITALISME
Què és una crisi capitalista? Vegem en primer lloc allò que NO és una crisi capitalista. Que hi hagi 950 milions de persones passant gana a tot el món, això no és una crisi capitalista. Que hi hagi 4.750 milions de pobres a tot el món, això no és una crisi capitalista. Que hi hagi 1.000 milions d'aturats a tot el món, això no és una crisi capitalista. Que més del 50% de la població mundial activa estigui subocupada o treballi en precari, això no és una crisi capitalista. Que el 45% de la població mundial no tingui accés directe a aigua potable, això no és una crisi capitalista. Que 3.000 milions de persones no tinguin accés a serveis sanitaris mínims, això no és una crisi capitalista. Que 113 milions de nens no tinguin accés a l'educació i 875 milions d'adults segueixin sent analfabets, això no és una crisi capitalista. Que 12 milions d'infants morin cada any a causa de malalties curables, això no és una crisi capitalista. Que 13 milions de persones morin cada any al món a causa del deteriorament del medi ambient i al canvi climàtic, això no és una crisi capitalista. Que 16.306 espècies estiguin en perill d'extinció, entre elles la quarta part dels mamífers, no és una crisi capitalista. Tot això ja passava abans de la crisi. Què és, doncs, una crisi capitalista? Quan és que comença una crisi capitalista? Parlem de crisi capitalista quan matar de fam 950 milions de persones, mantenir-ne en la pobresa 4700 milions, condemnar a l'atur o a la precarietat el 80% del planeta, deixar sense aigua el 45% de la població mundial i el 50% sense serveis sanitaris, fondre els pols, denegar auxili als nens i acabar amb els arbres i els óssos, ja no és suficientment rendible per a 1.000 empreses multinacionals i 2.500.000 milionaris. El que demostra la superior eficàcia i resistència del capitalisme és que totes aquestes calamitats humanes —que haurien invalidat qualsevol altre sistema econòmic— no afecten la seva credibilitat ni li impedeixen de continuar funcionant a ple rendiment. És precisament la seva indiferència mecànica la que el torna natural, invulnerable, imprescindible. El socialisme no sobreviuria a aquest menyspreu per l'ésser humà, com de fet no va sobreviure la Unió Soviètica, perquè està pensat precisament per a satisfer les seves necessitats; el capitalisme sobreviu i fins i tot s'enrobusteix amb les desgràcies humanes perquè no està pensat per a alleujar-les. Cap altre sistema històric no ha produït més riquesa, cap altre sistema històric no ha produït més destrucció. Només cal considerar en paral·lel aquestes dues línies —la de la riquesa i la de la destrucció— per a ponderar tot el seu valor i tota la seva magnificència. Aquesta doble tasca, que és la seva, el capitalisme la fa millor que ningú, i en aquest sentit el seu triomf és inapel·lable: que hi hagi cada cop més aliments i cada vegada més fam, més medecines i més malalts, més cases buides i més famílies sense sostre, més treball i més aturats, més llibres i més analfabets, més drets humans i més crims contra la humanitat. Per què hem de salvar això? Per què ha de preocupar-nos la crisi? Per què ens convé trobar-hi una solució? Les velles metàfores del liberalisme s'han revelat totes mentida: la "mà invisible" que harmonitzaria els interessos privats i els col·lectius recompta monedes en una cambra blindada, el "degoteig" que irrigaria les capes més baixes del subsòl amb prou feines és capaç d'omplir el palmell d'una mà, l'"ascensor" que baixaria cada cop més de pressa a rescatar gent de la planta baixa s'ha quedat amb les portes obertes al pis més alt. Les solucions que proposen, i aplicaran, els governants del planeta prolonguen, en qualsevol cas, la lògica immanent del benefici ampliat com a condició de supervivència estructural: privatització de fons públics, prolongació de la jornada laboral, acomiadament lliure, disminució de la despesa social, desgravació fiscal als empresaris. És a dir, si les coses no van bé és perquè no van pitjor. És a dir, si no són rendibles 950 milions de morts de gana, caldrà doblar-ne la xifra. El capitalisme consisteix en això: abans de la crisi condemna a la pobresa 4.700 milions d'éssers humans; en temps de crisi, i per sortir-ne, només pot augmentar les taxes de guany augmentant el nombre de les seves víctimes. Si es tracta de salvar el capitalisme —amb la seva enorme capacitat per produir riquesa privada amb recursos públics— hem d'acceptar els sacrificis humans, primer en altres països lluny nostre, després potser també als barris veïns, després fins i tot a la casa del davant, tot confiant que el nostre compte bancari, el nostre lloc de treball, la nostra televisió i el nostre ipod no entrin en el sorteig de la superior eficàcia capitalista. Els que tenim alguna cosa podem perdre-ho tot; ens convé, per tant, tornar el més aviat possible a la normalitat anterior a la crisi, als seus morts en-alguna-altra-part i als seus desgraciats sense-cap-esperança. Un sistema que, quan no té problemes, exclou d'una vida digna la meitat del planeta i que soluciona els que té amenaçant l'altra meitat, funciona sens dubte perfectament, grandiosament, amb recursos i forces sense precedents, però s'assembla més a un virus que no a una societat. Pot preocupar-nos que el virus tingui problemes per reproduir-se o podem pensar, més aviat, que el virus és precisament el nostre problema. El problema no és la crisi del capitalisme, no, sinó el capitalisme mateix. I el problema és que aquesta crisi reveladora, potencialment aprofitable per a l'emancipació, arriba a una població sense consciència i a una esquerra sense una alternativa elaborada. S'equivoqui o no Wallerstein en el seu pronòstic sobre la fi del capitalisme, té raó sens dubte en el diagnòstic antropològic. En un món amb moltes armes i poques idees, amb molt de dolor i poca organització, amb molta por i poc compromís —el món que ha produït el capitalisme— la barbàrie s'ofereix molt més versemblant que el socialisme. Per això cal ajudar-se en els illots de consciència i en els grumolls d'organització. La Cuba bloquejada, la Cuba assotada pels vents, la Cuba pobra, la Cuba incòmoda, la Cuba de vegades equivocada, la Cuba improvisada, la Cuba disciplinada, la Cuba resistent, la Cuba il·lustrada, la Cuba sempre humana, manté oberta una tercera via, avui més necessària que mai, entre el capitalisme i la barbàrie. Si no podem ajudar-la, podem almenys ajudar-nos nosaltres mateixos pensant en ella amb consol i agraïment. -Article original: La superioridad del capitalismo.

dissabte, 1 de novembre del 2008

Casum el nou Ubuntu!

Abans d'ahir sortia la darrera versió del sistema operatiu Ubuntu (la 8.10, anomenada "Intrepid Ibex", semblaria que en clara al·lusió a les oscil·lacions esperpèntiques de l'índex borsari de Madrid, però no), i jo, emocionat perquè l'anterior actualització m'havia anat més fina que la sorra de Calafell, m'hi vaig llançar sense paracaigudes. Doncs patapam, de nassos a una pantalla negra que no em deixava accedir a l'escriptori (al Gnome, que amb el neguit del pas de les hores s'anava transformant en el Gnomenparlis-que-te-la-guanyes), de tal manera que m'ho havia de fer anar tot des de la línia de comandaments (àlies Terminal o Consola). I me les vaig veure de tots colors, perquè encara no sé parlar aquest idioma dels comandaments Gnu/Linux, i amb prou feines només recordo quatre xominades del llenguatge BASIC de la meva infantesa (amb l'Amstrad CPC-484) i de la meva adolescència (l'època MS-Dos). Afortunadament, no hi ha millor mestre que la necessitat, i aquesta vergonya de portar un any amb l'Ubuntu i encara no saber fer anar el terminal va deixar pas a la satisfacció d'aconseguir copiar els quatre arxius imprescindibles a un llapis USB. Salvats els mobles, cansat d'haver perdut tot el dematí en aquest combat, i esperonat per la meva recent adquirida perícia, vaig decidir fer cas a un parell d'usuaris que (segons llegia en diversos fòrums a internet) s'havien trobat en la mateixa situació que jo i l'havien resolt instal·lant-se la nova versió des del CD (perquè, segons sembla, en casos com el meu el que dóna problemes d'aquest nou Ubuntu no és la nova versió en sí, sinó l'actualització damunt de versions anteriors). Dit i fet, ara ja em rutlla. De manera providencial, encara tinc la versió antiga ficada dins del disc dur (la meva perícia va créixer, però segueix sent ridículament baixa i la lliçó sobre particions del disc dur és de Doctorat), però tan bon punt acabi de recuperar tot lo recuperable i après una mica com fer-ho, intentaré formatejar la part antiga (li atorga 50Gb!) i passar-la a la nova (només 15Gb!). El camí cap a un món de programari lliure sense propietaris segueix estant ple de dificultats. Cada cop menys, afortunadament, i gràcies als milers de voluntaris que s'hi dediquen desinteressadament. Des d'aquí el meu més sincer agraïment. Però em càsum l'Ubuntu i el mal dia que em va fer passar ahir! ** PS [filològic]: com que l'atmosfera lingüística catalana és prescriptiva i no descriptiva (ja m'he referit alguna vegada a la norma del "parla com nosaltres, o no parlis" que tantes desercions ha provocat en molts catalanoparlants barcelonins), i posat que no penso deixar de parlar com parlem a casa, ¿com collons he d'escriure "casum l'Ubuntu"? Els diccionaris no m'ajuden gens (perquè són prescriptius, i les expressions no normatives no hi apareixen), i ja que l'autoritat calla (o parla només en temples i revistetes per a iniciats), Sant Google patró dels pobres de mitjans ens diu: "cagun" 9.750 usos (de l'estil de "cagun l'ou", cagun deu", "cagun Halloween") ; "cagum" 5.500 usos ("cagum el Pare Noël", "cagum els radars", "cagum deu"); "càgum" només 150 ("càgum l'olla", "càgum l'hòstia") ; "casun" 1700 ("casun l'olla", "casun l'ós pedrer", o fins i tot "casun Dell", que suposo que fa referència a la marca d'informàtica i seria, doncs, semblant al nostre "casun l'Ubuntu") ; "casum" 8100 (sobretot "casum dena", però també "casum l'olla", "casum tot") i "càsum" 1700 ("càsum l'ollla", "càsum Can Fanga" i fins i tot "càsum Seat"). Les formes més habituals també apareixen escrites juntes: "cagundena" té 2400 usos contra els 250 de "cagumdena" ; "cagundeu" 1600 contra els 700 de "cagumdeu". Però això d'escriure-ho junt ens pot donar lloc a paraules que enriute'n de l'èuscar o l'alemany, com ara "casumlamarsalada" o "cagumlatevacaradebeneit". Ja ho he dit.

divendres, 31 d’octubre del 2008

El món del revés

El poder sap, i té ben experimentat, que una manera molt eficaç per a vèncer l'enemic és donar-li la volta, mostrar-lo al món a l'inrevés de com és i aconseguir que aquesta nova imatge es naturalitzi i sigui rebuda com a real. La manera més fàcil d'aconseguir aquest objectiu és a través de la propaganda i la manipulació que exerceixen els mitjans de comunicació, que per alguna cosa [i alguna altra més] són coneguts com el quart poder. La màquina funciona quan, en llegir les notícies, no només no ens adonem de què estem percebent el contrari d'allò que hauria de ser, sinó que per a mantenir la lògica discursiva atorguem mecànicament a la realitat el seu negatiu, de tal manera que, efectivament, acabem associant un cosa amb allò que precisament no és. I aquests dies n'hem tingut dos molt bons exemples: (1) Dimarts passat, en Josep Maria Espinàs escrivia aquest interessant article a El Periódico sobre l'ocupació cada cop més habitual de l'espai públic per part de persones maleducades i egoistes, que es comporten al carrer amb la mateixa fatxenderia amb què ho fan a casa. El problema, però, és que l'Espinàs titula el seu escrit "Okupes de tren i autobús", amb lo que ja tenim, doncs, el món del revés. Tal i com explica l'Abel Caldera, l'Espinàs "ha pretès utilitzar el verb okupar com a sinònim de privatitzar i robar l'espai públic que és de tots", mentre que "el moviment okupa ni privatitza ni roba espai públic" sinó que fa precisament el contrari, "utilitzar un bé social com és l'habitatge per a la finalitat per al qual ha estat concebut ; un bé social que fins aquell moment sí que estava privatitzat, tancat i barrat, per a una finalitat especulativa". (2) Ahir, a propòsit del judici en què han quedat absolts els 16 acusats de cremar fotografies de les sangoneres hereves de Franco [per cert, tot el meu suport a l'alcalde de Puerto Real!], hem sabut que el jutge Vázquez Honrubia no se'n va estar de fer comentaris sarcàstics sobre l'ús de la llengua catalana per part dels acusats. I en voldria destacar un, que per molta gent deuria ser llegit (o escoltat) amb tanta naturalitat com havia estat enunciat pel jutge: "ah, és clar, és que vostès necessiten intèrpret". Sí, és clar, ja ho sabem, els nacionalistes anem pel món creant luxes innecessaris, i és per això també que necessitem intèrprets al Congrés dels Diputats quan els nostres representants volen expressar-s'hi en la seva llengua. Ara bé, hi ha una petita objecció, i és que la realitat és absolutament la contrària: no som els catalans els que necessitem l'intèrpret, sinó vostè, senyor jutge, i molts dels senyors diputats de Madrid. Okupació i llengua catalana... No és per casualitat.

dijous, 30 d’octubre del 2008

El cotxe d'en Benach

Amb tota la polèmica sobre els 9.000€ invertits en millorar el cotxe oficial del president del Parlament, s'han fet evidents algunes de les xacres i mancances del país: (1) Anem a remolc dels interessos de l'espanyolisme i dels dictats dels seus mitjans de comunicació. És evident que tota la polèmica ha estat un nou i reeixit capítol de la nova envestida anticatalanista de la Caverna (va iniciar-la l'Abc, però s'hi han sumat de bon grat El Mundo, la COPE, Libertad Digital, etc.). Però més enllà d'aquest pou de neofranquisme, hi han col·laborat la resta de mitjans oficials (que de fet, i sigui dit només de passada, en tant que defensors de la Transició no deixarien de ser també un tipus de neofranquistes), ajudant a refermar aquesta mentalitat neoprogre que tan es destil·la avui dia. (2) Perquè el fet de què l'acarnissament hagi estat amb el Benach i no amb qualsevol dels altres casos de despeses "sospitoses" fetes amb diner públic, demostra el grau de penetració i escampament de les tesis que fomenten l'autoodi cap a tot allò català i l'acceptació de tot allò espanyol. Amb la nova campanya de desprestigi, encara més gent percebrà (i pensarà) que les institucions catalanes són un luxe, una bajanada de quatre nacionalistes primitius, enfront del veritable edifici democràtic i del Dret que són els organismes de l'Estat espanyol. ¿Qui voldrà formar part d'una regió de fireta revestida de país i amb una llengua inútil parlada per quatre pagerols, quan pot pertànyer a un país històric i amb una llengua universal? (3) Perquè som un país de fireta. ¿Com, si no, s'entén que el mateix Benach digui públicament que els canvis realitzats no són un luxe, sinó inversions necessàries per a què el seu cotxe oficial esdevingués un lloc de treball adequat a les funcions que requereix el seu càrrec, però nogensmenys s'avingués a les pressions i decidís desmuntar-les? Ha perdut autoritat. (4) És vergonyós, això sí, que novament haguem de saber de la nostra porqueria gràcies al veí. Ja he dit que és una campanya interessada i indigne de desprestigi, però el problema és que els ho permetem. Si rentéssim els nostres plats bruts, si haguéssim estat els mateixos catalans els qui haguéssim denunciat els luxes d'en Benach, els nostres enemics no podrien haver-lo usat o, com a mínim, no l'haurien pogut usar amb el grau d'intoxicació i segones intencions amb què ho estan fent ara. (5) Amb tot lo anterior, però, quedi clar que no vull defensar la inversió en el cotxe d'en Benach. Sí, evidentment, en el fet que, per exigències del seu càrrec (¡no oblidem que és la segona autoritat del país!) hagi de transformar en oficina el seu mitjà de transport. Però de cap manera accepto el volum de les despeses. ¿Realment costa 9.000€ col·locar-se un televisor i una tauleta al cotxe? El luxe, que quedi clar, no és que el President del Parlament es transformi el cotxe en oficina, sinó que s'hi gasti una calerada innecessària. Els polítics estan massa mal acostumats a viure en un nivell de vida que és excessivament alt i insultant per a la majoria de ciutadans, i aquest luxe és algo que no trobo ni que els dignifiqui ni que els atorgui el més mínim plus d'autoritat. Malauradament, aquesta miopia en els preus és una malaltia que també pateixen la majoria de periodistes i opinadors sobre aquest tema, perquè també ells s'han acostumat a viure amb uns sous per sobre dels 2.000€ al mes, i no troben tan estrany pagar 9.000€ per una tele. Vaja, que m'emprenya sobretot que el que hauria de ser un problema de classe social (els nostres polítics es comporten com a representants de la burgesia i, com a tals, prefereixen seguir consumint productes d'alta qualitat, i això és vergonyós) s'hagi situat en un problema de clau nacional, i a sobre amb la balança clarament desfavorable al plat català. Així, si critiques la despesa d'en Benach t'acusen de fer-los el joc als espanyolistes. La jugada és perfecte. Però és clar que jo tinc el convenciment de què és aquest precisament el vertiable joc a què estem jugant, i que ens l'han portat de Madrid. Vull dir que els qui defensen els 9.000€ del Benach defensen, sí, una tàctica catalanista, però dins d'una estratègia espanyolista. Mentrestant, i en qualsevol cas, ens la segueixen endinyant amb els nostres diners. Perquè el veritable problema no són els 9.000€ del cotxe del Benach. Són aquests 9.000€ més els 10 mil més que han anat a parar massa alegrement en alguna tonteria (podent-nos-hi haver gastat només 5 mil), i els 50 mil més que ens hem gastat en "millorar" tal ajuntament (quan amb 20 mil ja en teníem i de sobres), i... i en fi, anta i tanta gent treient-ne profit i enriquint-se amb els meus impostos.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Semblances (raonables i no tant)

L'Ana Isabel (la reportera freelance que tenim per Sud-Amèrica) m'envia, juntament amb la seva darrera crònica des de Guayaquil (titulada aclaridorament "Mes funest podria estar arribant al final", referint-se a tot un seguit de robatoris, banyes i magrejos), aquest enllaç sobre el llibre El Sur en Revolución: una mirada a la Venezuela Bolivariana, en què apareix una foto del seu autor, en Luismi Uharte, amb qui jo guardaria una certa semblança. És clar que l'Ana ja deia, quan estudiàvem junts a la Universitat, que jo m'assemblava al Ben Affleck (!!) tal i com sortia a la pel·lícula Chasing Amy. Val a dir, en defensa de l'Ana, que ella llavors es passava massa hores davant dels llibres i jo duia perilla i tenia certa estima per un parell de camises de franel·la a quadres de la meva joventut (avui ja defunctes). Però bé, sí, no seré jo qui negui que amb el Ben sempre hem compartit uns trets facials seductors (en el meu cas, cada dia més frontals i cranials) i una mirada felina i encisadorament miop. ;-) La tercera semblança la vaig descobrir per casualitat a la llibreria, i es tracta del poeta Arturo Tendero (Albacete, 1961), de qui ens va arribar un exemplar del seu llibre Adelántate a toda despedida, del que podeu llegir aquesta ressenya (atenció a les crítiques: a Castella disparen a matar). Aquest meu quartus ego té un blog, on va recollint els articles que publica en els diaris. Aquí el teniu amb la foto que il·lustrava el llibre, de no gaire qualitat però prou definidora de com podria ser jo d'aquí a uns anyets. Amb tot plegat, ara m'han quedat un parell de dubtes. ¿Algú coneix alguna altra rèplica meva que corri pel món? ¿A quina d'elles m'assemblo més? PS: per cert, el llibre del Luismi Uharte el presenten demà dijous al vespre a Gràcia. Llàstima de la grip, perquè a banda de què sembla un llibre d'allò més interessant, no podré conèixer una de les meves còpies!

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Retorn a la infantesa

Darrere del meu refredat s'hi amagava una grip, i el metge m'ha dit aquesta tarda que de treballar res, i m'ha donat la baixa fins divendres. I jo, que abans de saber que era una grip tenia fins i tot remordiments per la meva absència laboral, ara estic més content que un gínjol. És el que té quedar lliure de responsabilitats, i saber que ara tinc un parell de dies per a estar-me a casa dormint, llegint i mirant la tele (si la febre i el mal de cap m'ho permeten, que de moment sí gràcies a Couldines i d'altres màgies). Un retorn a la infantesa en tota regla. PS1: ma germana, membre d'aquesta classe mitjana recentment convertida en propietària aprofitant els "avantatges" de la crisi, ha aprofundit aquest meu descens a la infantesa obsequiant-me amb la versió Youtube d'un dels videoclips de la Raffaella Carrà que teníem enregistrats en una de les cintes VHS que ens acostumàvem a empassar les estones mortes quan ens quedàvem sols a casa. [Les altres eren, que jo recordi: uns dibuixos d'El Mago de Oz (amb els anuncis del xiclet Tico-Tico), Aladdino y la lámpara maravillosa (versió Mr. Magoo), Rock el valiente (un "manga" de gossets de l'any 63!), els Goonies, i una que no recordo sobre una bruixa, que era súper patètica i amb actors i decorats de cartró-pedra supercutres]. Han passat 20 anys (i més), però les seqüeles encara condicionen les meves inclinacions estètiques. Però és que lo de la Carrà era criminal, un debat radical sobre tradició i modernitat. Compareu, si no, la pobra iaia que apareix al vídeo amb els ballarins horteres: PS2: lo fotut és que tenia raó: "Pedro Pé, jamás te olvidaré". I és que encara me les sé totes de memòria!

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Astènia i malaltia tardoral

Segueixo captiu de la punyetera astènia tardoral. O, si preferiu deixar-me sense excuses, de la mandra i desídia que m'ataquen cíclicament. A sobre, m'he refredat, perquè somàticament sóc així de simple: si ja van avisar que la de dijous seria una nit freda i amb alta probabilitat de refredar-se, doncs jo, és clar, vaig haver de refredar-me. Part d'aquesta lògica malaltissa rau en que sempre he tingut els leucòcits (o glòbuls blancs) molts baixos: la normalitat està entre els 4 i els 12 milions, i en la meva darrera anàlisi n'he mostrat només 3,8. Ara bé, tot lo demés perfecte. També estic més fluix i apàtic perquè fa 20 dies que ja no surto a córrer. Pel fred? No, pel mateix motiu que m'he hagut de fer les anàlisis: per precaució. I és que 20 dies enrere vaig començar a notar una mena d'irregularitats en els batecs del cor. Ara ja gairebé no en noto (m'hi hauré acostumat?), però llavors em passava entre 5 i 10 cops al dia que de cop un dels batecs "s'alentia" o "arribava tard", em sobrevenia una sensació com d'angoixa al pit i havia d'adaptar-hi la meva respiració, que passava a ser més profunda. En diria "palpitacions" si no fos perquè jo entenc que una "palpitació" és una acceleració en els batecs, mentre que el meu cas és (o tinc la sensació que és) precisament el contrari: hi ha un batec que es desaccelera. Però tot plegat molt puntual (al cap de 2 segons tot torna a estar normal) i sempre de molt baixa intensitat. Però és clar, em va deixar preocupat i porto uns dies de visita a metges, cardiòlegs i analistes. Tots m'han dit des de la primera auscultació que no és res greu, i amb cada electrocardiograma i anàlisis s'han refermat les seves tesis tranquil·litzadores. Em falta encara un escàner doppler al Sagrat Cor, però la resta de proves han anat descartant les dolències més probables (per exemple, segueixo sent capaç d'absorbir satisfactòriament el col·lesterol, malgrat que sempre he menjat molt embotit, formatge i ous). I doncs, què tinc? Em diuen que probablement alguna cosa que em neguiteja. I jo no ho entenc. El sistema econòmic es va ensorrant, es premia els incompetents i corruptes en lloc d'exigir-los responsabilitat i jutjar-los, i les classes mitjanes baixes aprofiten la caiguda de preus per a esdevenir propietàries. D'una situació que hauria d'afavorir el canvi de sistema en sortirà enfortida la part contrarevolucionària. Assistim, novament, al canvi generacional en el que els putejats d'ahir que s'ho poden permetre esdevenen els putejadors de demà. A aquestes alçades de la pel·lícula, he de dir que no em sorprèn gaire, i que per tant no és això el que em neguiteja. Em neguiteja, i m'espanten, les conseqüències d'aquesta reafirmació de l'egoïsme humà ara que hi ha en joc no només la lluita entre diferents concepcions d'entendre la vida humana, sinó la vida mateixa. Per primer cop a la història, un dels bàndols haurà de lluitar amb totes les seves forces perquè sap que no hi ha haurà cap altra alternativa. Un altra bàndol, al seu torn, lluitarà del costat de tota la força destructora i nihilista de saber que ja no lluiten pel bé de cap fill o generació futura. Com en els vells relats homèrics, les divinitats es reencarnaran i batallaran entre els homes. I el combat entre l'Egoïsme i la Desesperació promet ser terrible.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Lluís Companys, Espanya i la decència

Ahir va fer 68 anys de l'assassinat d'en Lluís Companys. Com recorda en Bernat Joan, i cal dir-ho ben alt, l'únic president demòcrata assassinat durant la Segona Guerra Mundial. Com recorda en Vicent Partal, i cal dir-ho ben fort, afusellat no per ser Lluís Companys, sinó per ser president de la Generalitat de Catalunya. A dia d'avui, tanmateix, segueix sent un criminal per al sistema jurídic espanyol, que no només es nega a fer justícia i anul·lar el judici que el va condemnar, sinó que fins i tot s'entossudeix a no voler demanar perdó (com sí que ha fet ja, per exemple, alemanya, ja que van ser els nazis els que van entregar Companys als seus amics feixistes espanyols). Segueix doncs sent un fet, com recorda en Ròdia Raskòlnikov, que el President Companys fou afusellat per un exèrcit d'ocupació, el mateix que encara ocupa la nostra terra, i que el tribunal que el va condemnar pertany al mateix poder que encara avui ens empresona per cremar les imatges de l'hereu de Franco. I és que els fot molt, als espanyols, que la Generalitat sigui el darrer vestigi de legitimitat republicana que queda (com també ens recorda en Partal a l'article abans citat). I els fot encara més que hi hagi gent que, malgrat tota la seva modèlica transició i tots aquests 30 anys de progrés i democràcia (em dispensareu la ironia), preferiríem seguir vivint d'acord a les darreres paraules que va exclamar en Companys abans no el fulminessin les bales: "per Catalunya!".

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Cultura lliure

(1) Ahir llegia a Rebelión una notícia excel·lent: s'ha reeditat digitalment el llibre "Dejar de pensar", escrit l'any 1986 pel Santiago Alba Rico i el Carlos Fernández Liria, i que resultava impossible de trobar enlloc. Un pamflet que denunciava, enfotent-se'n, la traïció de l'esquerra oficial, tan a nivell polític (PSOE i PCE) com sindical (CCOO i UGT) com intel·lectual (abandonament dels posicionaments crítics marxistes i adopció de les impostures estèrils postmodernes). El llibre, en format PDF, el podeu trobar clicant damunt d'aquest enllaç, i la traducció catalana del nou pròleg ja l'he penjada en aquesta altra pàgina. (2) També ahir, i a Rebelión també, s'anunciava que tot el catàleg de la llibreria associativa "Traficantes de Sueños" es pot descarregar directament des de la seva pàgina web, sota una llicència Creative Commons que en permet la còpia i la distribució no comercial. (3) Fa uns dies ja s'havia publicat en el mateix format una altra obra molt interessant, també d'en Carlos Fernández Liria (juntament amb en Luis Alegre Zahonero), i de la que ja n'he parlat alguna altra vegada: Educación para la Ciudadanía. Us la podeu descarregar la primera part pitjant aquí, i la segona prement aquí. (4) En el terreny de la música també es comencen a donar petites passes a través de grans gestos, com el fet de què en Quimi Portet hagi publicat el seu darrer disc sota llicència Creative Commons. En podeu llegir un apunt en aquest blog.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Almeriarantz bidaia / Viatge cap a Almería

Aquests darrers dies no he escrit gens al blog, i aquests en serien els tres motius principals: (1) Inapetència / desídia / manca de creativitat. Aquest apartat té unes quantes sub-causes, que vindrien a ser: (a) el cansament provocat per l'astènia tardoral i aquest escurçament depriment de les hores de llum ; (b) el cansament provocat per totes les notícies sobre la crisi econòmica i les mesures per a combatre-les... em fa tanta pena tot plegat que ja no tinc voluntat ni per a criticar-ho [com sí ha fet en Marc Peris, que també reprodueix l'editorial d'ahir del diari basc Gara, encara una mica més a l'esquerra que els de Vilaweb]. (2) Represa del curs d'euskara Bakarka, després de gairebé 3 anys havent-lo deixat arraconat. Són 5 llibres, i jo llavors vaig arribar a començar el tercer volum. Ara espero refrescar el primer en un parell de setmanes, el segon en un mes i la resta (els nous) a un ritme més tranquil. Poliki-poliki (a poquet a poquet). És a dir, que el poc que m'he assegut davant de l'ordinador, ha estat per a estudiar basc. (3) Viatge llampec cap a Almería, ajudant els pares de la Priscila (xicota del meu amic Vicenç i companya ocasional de feina) a fer el trasllat de mobles, ja que s'hi van a viure ara que es jubilen. Vam sortir divendres a la nit (després de 6 hores carregant) i vam arribar-hi al cap de gairebé 9 hores d'autovies. Vam descarregar, descansar una mica i sant-tornem-hi de tornada, nou hores més, que encara havíem de tornar a carregar una segona tongada. Jo, però, ja em vaig quedar a Barcelona on, evidentment, em vaig passar la resta del diumenge dormint com un beneit. El viatge en sí tampoc se'm va fer tan pesat, perquè mai no havia passat de la ciutat de València, i m'anava distraient amb el paissatge i els noms d'uns pobles carregats de significat. Un cop allà, vaig ser testimoni d'una anècdota lingüística prou significativa de la manera de fer de determinats pobles: a la immobiliària on havíem de recollir les claus hi havia també una parella d'anglesos interessats en comprar una casa per la zona, i era penós comprovar com ni els uns (els anglesos) mostraven cap interès en provar d'aprendre la llengua de la ciutat que els acollia ni els altres (la noia espanyola) tenia el més mínim coneixement de l'anglès, malgrat que més tard ens va reconèixer que "des de fa uns 5 anys els britànics són els nostres clients més nombrosos". Tan anglesos com espanyols estan massa mal acostumats a què sempre sigui algú altre el que cedeixi. Rèmores imperialistes.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Futbol català

No me'n puc estar de felicitar les jugadores catalanes pel triomf de la nostra selecció en el I Campionat del Món femení de futbol sala. I no només pel gran mèrit esportiu que suposa, sinó perquè ajuda a treure les seleccions catalanes de la foscor i marginalitat a què es veuen condemnades per la maquinària nacionalista espanyola. Perquè això de la normalització, això de sortir als mitjans de comunicació, té una gran importància simbòlica. Tanta, que fins i tot ja s'esquerden els fonaments unionistes. Vegeu, sinó, la manera com van donar a TVE el resum de la Lliga de futbol d'aquest cap de setmana: "no ha estat una bona jornada pels equips espanyols". I tant que no, si el Barça havia golejat al Atlético de Madrid, el València havia guanyat al Valladolid, el Vila-real al Betis i l'Espanyol havia empatat al Santiago Bernabéu!

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Violència paramilitar a Colòmbia

És un fet evident que el tractament informatiu que rebem sobre la violència a Colòmbia és molt tendenciós i esbiaixat. Només cal seguir la secció que el portal Rebelión té dedicat a aquell país (pitgeu aquí) per a comprovar que la violència perpetrada (o deixada perpetrar) pel govern d'Uribe contra l'esquerra en general i els indígenes en particular és descomunal. Serveixin com a exemples tres articles: (1) Els militars i els drets humans a Colòmbia: una història incompatible (2) Creixen els assassinats a sindicalistes (3) 13.634 morts per violència sota el govern d'Uribe. Més recentment, he sabut d'un vídeo (la veracitat del qual no he pogut contrastar de cap manera) en què apareix gravat un d'aquests "ajustíciaments" contra els indígenes, mitjançant l'amputació d'una de les mans (l'altra, de fet, ja la té amputada) d'un pobre individu rebaixat a través de la violència a ser un ésser temorenc i submís que arriba a demanar permís al seu botxí (rebaixat també a través de la violència a ser algú capaç de riure després de torturar) si podrà sortir corrents, per a no molestar-lo, del lloc de la carnisseria. El podeu veure en aquest blog, juntament amb un text de queixa que el seu autor adreça al president Uribe. Les imatges són dures, si és que encara ens deixem impressionar per aquesta mena de coses o, contràriament, ja ens hem convertit en algú a qui impressiona molt més comprovar com és possible ficar 230 immigrants en un sol cayuco (perquè sí, la notícia sembla ser aquesta i no les condicions de les persones que hi anaven a bord, tant les que els van empènyer a arriscar les seves vides com les que es trobaran quan els tornem a l'Àfrica i els abandonem enmig del desert).

diumenge, 28 de setembre del 2008

Satisfacció

Són quarts de deu de la nit, i vaig molt cansat després d'un dissabte feiner d'onze hores que culmina una altra setmana de més de seixanta. En acostar-me a l'estació del Bicing, veig que no hi ha cap plaça lliure per a estacionar-hi la meva. Em cago i recago en la puta. Afortunadament, apareix una noia per la cantonada i n'agafa una. Me la miro, i malgrat que se'm disparen els prejudicis i se'm fa molt antipàtica (fa tota la pinta de cobrar més de 1500€ al mes però va de hippy) m'espero a què la provi, ja que l'índex de bicicletes en mal estat és molt alt i es quedaria sense espai lliure per a poder canviar-la per una de nova si jo hi aparqués la meva. Triga la hòstia a lligar-hi la bossa i a graduar-se l'alçada del seient, però jo sóc tot paciència i contenció de mals pensaments, que van en augment com més em fixo en els detallets de la seva vestimenta i la cara de supèrbia i mala hòstia que la natura li ha donat. Però un cop s'hi asseu, en lloc de posar-se a pedalar comença a fer noséquè amb la cama i a regirar novament la bossa. I jo vull mirar l'Espanyol-Barça. Intentant posar la meva millor veu, li demano: —Perdona, et va bé la bici? —Perdón? —em respon tota seca i amb cara d'haver-li ferit l'orgull. —Que si et va bé la bici. Se'm queda mirant un moment (tinc la sensació, per la cara de fàstic que em dedica, que sospesa la possibilitat que jo sigui un ionqui que trafica amb bicis públiques i que està provant de lligar amb ella), i se'n torna a remenar la bossa. Ni es digna a respondre'm. Ara bé, jo ja n'he tingut prou, i aparco la meva en el lloc buit que m'ha deixat, i comprovo que queda ben subjecte. Ella, mentrestant, ha intentat pedalar i s'ha trobat que la bici està espatllada. Es gira per a canviar-la, i se n'adona (per fi se n'adona!) de la situació. —Oye, que la mía no va y debería canviarla —sí, sí, tot arrepentiment i bones maneres, la xiqueta. —És el que probava d'evitar. —Es que no entendía el por qué de tu pregunta. —Doncs ara ja l'entens [gilipolles!]. I m'allunyo tot acomiadant-me amb un arronsament d'espatlles i una cara de "què hi farem [si ets gilipolles]!". I abans de girar la següent cantonada, cent metres enllà, em giro i me la veig encara damunt de la bici, però ja no remena la bossa. Es mira l'horitzó amb la seva cara de restrenyida, que ara també dóna mostres de nerviosisme i d'impaciència. I em sobrevé una profunda satisfacció que em redimeix de tots els mals moments provocats per la infinitat de clients estúpids que he hagut de patir al llarg del dia.

divendres, 26 de setembre del 2008

Tres articles

Per tal de mantenir el nivell del blog i tirar un vel ben gruixut sobre el post anterior, reproduiré el començament de dos articles, per si agradessin algú i tingués ganes de seguir llegint: (1) El primer pertany a l'article Intel·ligència Selectiva d'en Carlo Frabetti: "Deia Martin Luther King que quan en un futur reflexionem sobre el segle XX, no ens semblarà el més greu les malifetes dels malvats, sinó el silenci escandalós de les bones persones. I, mutatis mutandis, la valoració es podria traslladar del terreny de l'ètica al del pensament: als hipotètics habitants d'un món millor, quan recordin aquests temps obscurs, no els sorprendran tant les insensateses dels necis com la mandra mental de les persones cultes i intel·ligents. (2) El segon és el darrer article del Santiago Alba, Demagògia i Realisme: "El mateix dia en què la FAO informa que la fam afecta ja a gairebé 1.000 milions d'éssers humans i valora en 30.000 milions de dòlars l'ajuda necessària per a salvar les seves vides, l'acció concertada de sis bancs centrals (EEUU, UE, Japó, Canadà, Anglaterra i Suïssa) injecta 180.000 milions de dòlars als mercats financers per a salvar els bancs privats" (3) I encara un tercer fragment, que ni és el començament de l'article de Javier Vizcaíno que publica avui el diari Público ni està escrit per l'articulista, sinó que és una cita del l'ínclit militar franquista Queipo de Llano, de qui ja vàrem parlar fa un parell de dies a propòsit de què la COPE li promociona un llibre, per a què us feu una idea dels principis cristians d'aquest personatge. Em dispensareu que no el tradueixi al català, però és que em fa fàstic. L'excusa és que va ser pronunciat l'any 1936, amb la calentura de la guerra: “Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los cobardes de los rojos lo que significa ser hombre. Y, de paso, también a las mujeres. Después de todo, estas comunistas y anarquistas se lo merecen. ¿No han estado jugando al amor libre? Ahora, por lo menos, sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricas. No se van a librar por mucho que forcejeen y pataleen”. Sense comentaris...

Nou delegat sindical (i perdó)

Part positiva: dimarts es van dur a terme a la llibreria les votacions per a elegir el nou delegat sindical de l'empresa. Les vaig guanyar. Part negativa: vaig fer-ho en representació de CCOO, el sindicat que més detesto. Que consti que no hi estic afiliat ni penso fer-ho mai de la vida (ni a ells ni a UGT ni a cap altre gran sindicat d'aquests que es caracteritzen per abaixar-se els pantalons cada dos per tres davant de la patronal i el govern), però tampoc no coneixia ni confiava en cap altre sindicat petit i aquests darrers dies vaig massa de bòlit amb la feina (estic a ritme europeu: 65 hores setmanals) i no he estat capaç de combinar eficaçment el temps lliure i les ganes per a informar-me'n. De fet, el sindicat que (des del meu desconeixement) em feia més gràcia era la Intersindical-CSC, que a sobre tenen la seu prop de la feina, però per les qüestions temporals esmentades no m'hi vaig acabar d'atansar. I, en certa manera, me n'alegro, perquè tot just un parell hores després que haguéssim tancat la mesa electoral va passar el seu representant sindical per la botiga (bona targeta de presentació, sí senyor, arribar tot just a misses dites). Vam parlar molt poquet, però tampoc no em va convèncer. Potser perquè va posar tot l'èmfasi en la qüestió nacional, factor que considero molt important (i, de fet, bona part del seu atractiu és que són l'únic sindicat més o menys gran que se situen en el marc nacional català i no en l'espanyol) però em va semblar que tenia poques coses a oferir més enllà d'aquest posicionament catalanista. Però potser sigui perquè vam parlar-ne poc. En qualsevol cas, no em va despertar aquella confiança que justificaria sacrificis. Per exemple, a través de CCOO puc aconseguir molt més fàcilment (i me n'aprofitaré, evidentment) assessorament sindical i cursos de formació, perquè tenen molts més afiliats i recursos que no m'oferiria la Intersindical. Pel que fa als assessors, a CCOO es deuen comptar a desenes, mentre que aquests pobrets amb prou feines en tenen un parell. Però de gust assumiria els desavantatges pràctics d'aquestes mancances si m'haguessin arribat al cor i cregués que són el futur sindical de la classe treballadora d'aquest país, i que cal col·laborar-hi precisament quan són petits per a ajudar-los a créixer i a esdevenir una peça clau, ferma i coherent en les negociacions econòmiques. Però no ho han fet, i els veig com qualsevol altre sindicat, amb el benefici de la catalanitat i el perjudici dels recursos. I com que em vaig presentar a les eleccions en un sentit eminentment pràctic, prefereixo empassar-me l'orgull i assumir la vergonya d'anar amb CCOO. Humiliació que dedico a tots aquells que sempre em diuen que em llicenciï, que em faci professor i que provi de canviar el món des de dins. ;-) Doncs ara us he fet cas, en contra dels meus principis, i he entrat una mica més endins del cos de la bèstia.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Falangistes

Santoña acapara aquests dies la portada per l'atemptat mortal d'ETA. Però allò que la majoria de mitjans de comunicació amaguen, i que és una dada important per a comprendre millor el "conflicte basc" ara que hi ha tants partits il·legalitzats, és que un dels regidors de l'ajuntament és... de Falange! Aquest paio, de nom Leoncio Calle Pilla, ara fa un any va prometre que defensaria a trets l'estàtua dedicada a Carrero Blanco (un altre demòcrata de pro que compta amb el reconeixement oficial). Llegiu la notícia tal i com la va explicar Público. S'il·legalitzen partits, es tanquen diaris i s'empresonen activistes socials com els de Gestoras pro Amnistia. I tota la xusma borreguera a celebrar-ho com un triomf de l'Espanya Una Grande y Libre (perdó, volia dir de l'Estat de Dret). Ara bé, no passa res si la COPE promociona un llibre del sanguinari general franquista Queipo de Llano (llegiu-ne l'article pitjant aquí) o si els estadis van plens de simbologia franquista sense que hi hagi cap multa (perquè això només passa si el que s'exhibeixen són estelades, que clarament són una ofensa a l'Estat de Dret... perdó, ara volia dir a l'Espanya Una Grande y Libre). Una vergonya.

German Ramírez, el crack televisiu

M'ho feia saber anit el Guillem, que s'estava mirant la tele, tot emocionat: "¿saps qui participa en l'edició d'enguany de Gran Hermano?". I davant del meu desconeixement, en va tenir prou amb una onomatopeia: "rrriiiaaaau!". I efectivament, el nostre presentador preferit, el showman que ens havia entretingut fa un parell d'anys durant molts vespres al pis de Sagrada Família presentant un concurs al Canal Català, l'inclassificable German Ramírez, és dins de "la Casa". Per a què us en feu una idea aproximada, aquí teniu un video de quan era presentador: Ostres, amb aquest crack a la màniga no sé si podré mantenir el boicot a Tele5... És el puto amo! Ho sento, no me'n puc estar de linkar-vos un altre vídeo d'aquest monstre: aquest. I prou, que no podré parar de mirar-me'l i m'agafarà mal de panxa de tant riure...

dilluns, 22 de setembre del 2008

Preparant una nova Guerra Mundial?

Aquests dies es parla molt de la crisi (quina crisi?), però trobo que, en general, s'amaguen dades força importants. D'una banda, no se'ns dóna la suficient informació per a poder contrastar dades, i així es fa difícil que els ciutadans conformem la nostra opinió a paràmetres mínimament objectius. Perquè, com sempre, el tractament informatiu tendeix a fomentar un posicionament emocional que reforci els judicis que ja teníem, de tal manera que, amb la injecció de diners públics per a ajudar els bancs, els anticapitalistes hi veurem la confirmació de què el model econòmic vigent és hipòcrita i desastrós, mentre que els seus defensors senzillament hi veuran una actuació extraordinària (però lògica i necessària) per a arreglar les males arts d'uns pocs especuladors sense escrúpols. Una manera, per exemple, de poder-se bastir una opinió racional sobre l'actual crisi seria poder-la comparar amb la crisi molt similar que va patir el sud-est asiàtic a finals dels anys 90, quan molts bancs van fer fallida i els respectius governs va decidir que els havien d'ajudar per a no acabar d'ensorrar el país (¿us sona?). Llavors, però, l'FMI va posar com a condició indispensable per a seguir prestant les seves "ajudes" que els governs no injectessin diners als bancs, i que es deixés al mercat actuar "lliurement". ¿Demostra això novament que són uns hipòcrites i interessats? Al meu entendre, sí, i clarament. Però realment no sé si senzillament estic reforçant els meus prejudicis, perquè en cap moment se m'informa de quines van ser les circumstàncies llavors i quines ara, és a dir, de si hi va haver diferències importants i de pes o no. De fet, he sabut d'aquest paral·lelisme quasi de casualitat, gràcies a aquest article, que m'ha remès a aquest altre (a partir del paràgraf que comença "in parts of Asia"). Trobo simptomàtic que, amb lo important que és la crisi i tanta "informació" que se'ns en dóna, ideològicament tothom es mantingui allà on ja era. Una mateixa informació serveix per a confirmar i refermar les conviccions de dos grups antagònics. Fantàstic, oi? Però en el fons no és aquest furt informatiu el que més em preocupa, sinó que s'ometi quin ha estat el factor que, al llarg del s.XX ha permès que el capitalisme s'anés perpetuant: la GUERRA. Gràcies a l'Iraq i la sang dels seus ciutadans, la indústria internacional (sobretot els seus sectors armamentístics, petroliers i de la construcció) ha pogut seguir creant riquesa aquests darrers anys. ¿I no recorda tampoc la gent, ara que tant es compara la crisi amb la del 1929, que si l'economia americana va poder recuperar-se i arribar a sobreeixir va ser gràcies a la Segona Guerra Mundial i als crèdits per a la posterior reconstrucció d'Europa? Com diu un comentari d'aquest article: el liberalisme econòmic capitalista soluciona les crisis destruint-ho tot (persones, productes, construccions, etc.) per a què tot estigui novament per fer i els sistema pugui respirar una mica i regenerar-se ; és per això que aquest sistema porta de forma implícita i necessària la guerra, la mort i el menyspreu de les persones, que sempre queden per sota dels objectes i dels diners. En un món malthussianament superpoblat, terriblement desigual i farcit de pobresa, on les noves generacions són cada vegada més estúpides, (fet que confirmaria la tesi d'aquest llibre que ja vaig ressenyar: que l'escola és la fàbrica dels soldats del futur) i els odis, rancors i enemistats polítiques s'agreugen i es radicalitzen, l'horitzó d'una Tercera Guerra Mundial no em sembla cap ximpleria.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Cursa de la Mercè

Temps total (10km) = 50:39 Km1 = 5:29 Km2 = 5:08 Km3 = 5:08 Km4 = 4:54 Km5 = 5:02 Km6 = 5:02* (5:47) Km7 = 5:02* (4:17) Km8 = 4:55 Km9 = 5:15 Km10 = 4:41 Hem fet millor temps que no esperàvem (sobretot jo, després d'una setmana en què he treballat de dilluns a dissabte un total de... 65 hores!), a una mitjana gairebé exacte de 5 minuts per quilòmetre. Els temps del Km6 i Km7 són la mitjana entre tots dos, perquè ens hem despistat i no hem vist el rètol dels 6km, i he pitjat el parcial al cronòmetre tan bon punt m'he adonat de l'error. Val a dir que probablement hagi estat més ràpid el Km7, ja que al Km5 hi ha hagut l'avituallament, que ens ha fet abaixar el ritme (i no només per a agafar l'ampolleta d'aigua, sinó que ens ha agafat una petita "pájara" després de beure). Em sorprenen els 5:15 del Km9, perquè he tingut la sensació que havíem apujat el ritme i tot. Als darrers 300 metres sí que he accelerat, i no sé com no m'ha rebentat un pulmó. A hores d'ara ja em maten les agulletes i els cruiximents. [PS 22/09]: He vist que ja han penjat els resultats en aquesta pàgina d'internet. I em sorprèn, desagradablement, una cosa: que a la llista es diferencia entre "temps final" i "temps real", però que la classificació es fa en virtut de la primera (que és falsa, perquè també hi ha el temps invertit fins passar pel Km0, ja que érem 9mil participants i la sortida es va fent de manera esglaonada) i no de la segona, que és el temps que s'ha trigat veritablement a recórrer els 10km. Així, jo apareixo al lloc total número 2747 i masculí 2610, amb un temps REAL de 50:42, mentre que el noi que va just davant meu (el 2746) va trigar 50:56... ¡14 segons més que jo! En canvi, el Guillermo, que només va trigar 7 segons més que jo, està en la posició 2775... De la mateixa manera, la noia que va entrar just darrere meu, de fet havia estat 1:18 més ràpida que no pas jo. En total, una classificació totalment falsa, amb l'estupefacció de saber que no els costaria gens d'ordenar les dades per temps real i no per temps final.

divendres, 19 de setembre del 2008

Robin Hood 2.1

(1) Darrera de l'antifaç del "Robin Hood dels bancs" de què parlàvem ahir s'hi amaga l'activista Enric Duran, un veí de Vilanova i la Geltrú de 32 anys. Algunes de les entitats financeres estafades ja l'han denunciat. Pur formalisme, perquè saben que elles no perdran res, i que serem els de sempre els qui pagarem els plats trencats: ja ens apujaran les comissions o qualsevol altra jugada...
[ACT 17:20h]: Aquest vespre hi ha convocada una manifestació de suport a l'acció de l'Enric Duran, a les 20h davant de l'ajuntament del teu municipi (malauradament, jo estaré treballant). També podeu visionar un vídeo que va enregistrar abans de desaparèixer: cliqueu aquí o també aquí. Cal destacar que, en el seu text reivindicatiu, l'Enric fa una crida a què ens hi sumem, per exemple retirant tots els nostres diners dels comptes bancaris, deixant de pagar els lloguers o hipoteques, etc. Si ho fa una persona sola, aquesta rebrà de valent, però si fóssim força gent... en fi, llavors rebríem tots de valent perquè sortiria l'exèrcit a garantir estabilitat o alguna d'aquestes collonades per a justificar que tot segueixi igual.
(2) Avui la premsa també ens porta una molt bona notícia sobre la lluita contra el capital i la propietat: l'Audiència de Madrid ha confirmat una sentència que proclama que enllaçar amb xarxes P2P per a descarregar arxius no és delicte. Llegiu-ho aquí. (3) Ara bé, sempre hi ha una altra manera (més clàssica, més oficial) d'entendre la solidaritat: la infanta Elena (la més subormal, per a entendre'ns) cobrarà 200.000€ anuals (!!) per a ajudar els nens de l'Amèrica Llatina. Llegiu-ne la notícia aquí. Encara no entenc com és que només un "desequilibrat" és el que els ataca amb còctels Molotov...

dijous, 18 de setembre del 2008

Robin Hood 2.0

M'agradaria tenir més temps per esplaiar-me tan en la notícia en sí com en les meves mostres d'agraïment (enorme, total i absolut) envers aquest Robin Hood del segle XXI que ha robat 492.000 euros als actuals xèrifs de Nottingham per a distribuir-los entre moviments socials i grups d'oposició al capital. Llegiu-ne la notícia tal i com la redactada el mateix super-heroi. D'altra banda, recentment s'ha sabut que una altra ànima generosa i altruista (aquesta del Regne Unit) ha estat condemnada a 18 mesos de presó per manllevar diners a la banca i donar-los gratuïtament a empreses amb problemes. Llegiu-ne aquí la notícia.
Endavant les atxes!