dimarts, 26 d’agost de 2008

I will follow you into the dark

Al canvi de ritme anunciat a l'anterior post s'hi han afegit un petit (i inesperat) refredat i aquella (esperada) tristor de finals d'agost, quan els capvespres comencen a escurçar-se i El Corte Inglés ja t'anuncia la imminència de la tardor. I també una cançó ; se m'ha enganxat una puta cançó, i no és precisament l'alegria de la huerta. És, això sí, una bona definició de l'amor tal i com jo l'entenc: més un compromís voluntari i apassionat d'acompanyar l'altre allà on calgui que no pas un nexe d'excitament per a passar-s'ho bé). Es titula I Will Follow You Into The Dark, i és del grup Death Cab for Cutie (collons amb el nom!). Us en deixo un vídeo, la lletra i una traducció matussera al català:
Love of mine some day you will die But I'll be close behind I'll follow you into the dark No blinding light or tunnels to gates of white Just our hands clasped so tight Waiting for the hint of a spark If Heaven and Hell decide That they both are satisfied Illuminate the NOs on their vacancy signs If there's no one beside you When your soul embarks Then I'll follow you into the dark In Catholic school as vicious as Roman rule I got my knuckles bruised by a lady in black And I held my tongue as she told me "Son fear is the heart of love" So I never went back If Heaven and Hell decide That they both are satisfied Illuminate the NOs on their vacancy signs If there's no one beside you When your soul embarks Then I'll follow you into the dark You and me have seen everything to see From Bangkok to Calgary And the soles of your shoes are all worn down. The time for sleep is now It's nothing to cry about 'cause we'll hold each other soon In the blackest of rooms * * * Amor meu, algun dia moriràs. Però jo seré just al teu darrere i et seguiré dins de la foscor. Cap llum encegadora ni cap túnel de portes blanques, només les nostres mans agafades ben fort, esperant el senyal d'una espurna. Si tan el Cel com l'Infern han decidit que ja estan ben satisfets i encenen el rètol de "no més habitacions"; Si no hi ha ningú al teu costat quan la teva ànima embarqui, llavors jo et seguiré dins de la foscor. A l'escola catòlica, tan cruel com les lleis de Roma, vaig tenir els artells plens de blaus per culpa d'una senyora de negre. I m'havia de mossegar la llengua mentre em deia: "Fill, la por és el cor de l'amor". Així que no vaig tornar-hi més. Si tan el Cel com l'Infern han decidit que a estan ben satisfets i encenen el rètol de "no més habitacions"; Si no hi ha ningú al teu costat quan la teva ànima embarqui, llavors o et seguiré dins de la foscor. Tu i jo ja hem vist tot el que calia veure, des de Bangkok fins a Calgary, i les soles de les teves sabates estan totes gastades. És ara l'hora de dormir i no hi ha cap motiu per a plorar perquè ben aviat ens tindrem l'un a l'altre dins la més fosca de les habitacions.

dimecres, 20 d’agost de 2008

Canvi de ritme

Aquests darrers dies he escrit força al bloc. Normal, és un lloc per vomitar-hi les meves dèries i no m'han faltat motius per a emprenyar-me amb el món (la detenció de Karadzic i el conflicte a Geòrgia, principalment). Però també ha estat perquè tenia la parenta, la Laura, quinze dies de vacances entre Còrsega ("terriblement cara i la gent molt francesa, de tan estirada i borde que era") i Solsona. Ahir ja va baixar a Barcelona, i em vaig deixar segrestar de bon grat tan aviat com vaig poder. I, és clar, el blog se'n ressentirà d'això. Tinc un fer molt rutinari, i com més m'apropio del ritme d'uns costums millor funciono. Ara m'havia tornat a adaptar a la solteria, i m'havia fet els dia a la mida de feina, esport (estem sortint a córrer regularment amb el Guillermo), lectures i escriptura. I ara se m'acaba la bona vida... i em torna la millor.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Reflexions poca-soltes sobre Batman

Ahir al vespre ens vam regalar amb el Guillermo una sessió de cinema de les de tota la vida, i vam anar al cine Urgell (el de tota la vida, per als que som del barri, i un dels pocs que queden a Barcelona amb pantalla i aforament enormes) a inflar-nos de crispetes (com s'ha fet tota la vida, encara que hi gent entestada en queixar-se dels que ho fem... ¡collons, que ni som a la Filmoteca ni la peli és del Visconti!) mentre miràvem Batman: el cavaller fosc. I després de les gairebé tres hores de pel·lícula, un cinefòrum improvisat a dues veus asseguts en un banc de la Gran Via, amorrats a l'ampolla de Vichy Catalán (inveterada tradició que afortunadament encara no ha estat sancionada pels agents urbans de l'ordre cívic) i espantant d'avorriment el personal del bancs propers. A continuació enumero alguna d'aquestes reflexions, i algunes més que m'han vingut després, la majoria d'elles ben ximples, alhora que ben pretensioses (força més enllà de les intencions del director, segur), bastant forçades i que un segon visionat de la pel·lícula em tirarien per terra. Però és lo divertit que tenen els cinefòrums (malgrat que n'hi ha que se'ls prenen en sèrio). Aviso que se m'escapa algun spoiler (= dada important de l'argument), per si algú no ha vist la peli i no té ganes que li aixafi la guitarra... --Tot el film és una reflexió antropològica entre l'oposició natura - societat. La part 'societat' la representen la ciutat (Gotham City) i els seus ciutadans, amb les seves regles, convencions i lleis. La part 'natura' ens la donen els dolents (el Joker i Harvey Dues-Cares), amb el recurs al caos, la inconsciència, la crueltat i, sobretot, a l'atzar (simbolitzat en la moneda que en Dues-Cares sempre llança abans de cometre, o no, un crim). --Una de les ironies de la pel·lícula la tindríem en l'escena dels dos vaixells (un carregat de presidiaris, l'altre de ciutadans "decents"), que el Joker ha disposat per a què explotin alhora a no ser que un dels dos vaixells faci explotar l'altre primer. En el vaixell dels ciutadans decideixen sotmetre-ho a votació (=exemplificació suprema de la societat), i guanya per majoria l'opció de salvar-se ells fent explotar l'altre vaixell ("total, els presidiaris ja van fer una elecció quan van decidir delinquir", argumenten). Doncs bé, la ironia rau en què, arribat el moment de fer explotar el detonador, no s'atreveixen. A primera vista podira semblar que ha triomfat la concepció d'un bé suprem que prefereix morir amb innocència sense haver matat ningú, però en el fons ha vençut el Joker, ja que les formes socials (han votat democràticament fer explotar l'altre vaixell) es demostren inútils davant la riuada de caòtiques emocions inconscients que els ho impedeixen. --De fet, al llarg de la pel·lícula hi ha diversos moments en què (per culpa del Joker) els "respectables ciutadans" (la societat) de Gotham City es veuen reduïts a l'animalitat (la natura) més primordial, a l'instint de supervivència. Així, quan en un altra sàdica alternativa el Joker diu que farà esclatar un hospital si no mor un xantatgista (que amenaça amb fer pública la identitat del Batman), molts ciutadans es llancen al carrer per a intentar matar-lo. Al meu entendre, també al final de tot és el Joker qui ha vençut, ja que el Batman ha de carregar-se amb la culpa i esdevenir un "cavaller fosc", per a fugir d'una multitud que vol revenja. --Pensó també que se li diu "el cavaller fosc" (i aquí ja se m'envà l'olla del tot) per analogia amb la famosa "mà negre" dels nostres temps capitalistes. Perquè és evident que encara que Batman ajuda al manteniment de l'ordre (un determinat tipus d'ordre, tanmateix), ell està alhora per damunt d'aquest ordre, i no s'hi sotmet. La pel·lícula s'ha adaptat als temps que corren i han hagut de deixar clar que, si cal, Batman també es passa la jurisdicció internacional per la collonera, i comet un segrest a Hong Kong. Als EEUU els encanta aquesta concepció feixistoide de la llei, en què un seguit d'herois fan la feina bruta que les institucions no gosen o no poden fer, i la seva imatgeria popular n'està plena (Jesse James, l'Equipo A i Harry el Brut, per exemple), qui sap si per a normalitzar i popularitzar les males arts de la CIA. Per a acabar de fer més clara aquesta comparació, només cal veure qui és l'home que s'amaga darrere de la màscara de rat penat: en Bruce Wayne, el multimilionari més ric de Gotham City. Fins i tot el seu ajudant, que se suposa que segueix els més alts principis, es corromp i acaba accedint a espiar tota la ciutat a través d'una xarxa secreta creada a través dels telèfons mòbils. Ah, si! Telèfons mòbils, i motos i armes d'última generació... a això es dediquen les seves empreses. Només hi falta alguna hidroelèctrica, no trobeu?

diumenge, 17 d’agost de 2008

Un parell de llibres sobre la banalitat del mal

(1) Jaume Renyer ens parlava l'altre dia al seu bloc de la recent traducció al francès del llibre de Harald Welzer "Les exécuteurs. Des hommes normaux aux meurtriers de masse" ("Els executors: homes normals o assassins en massa"). En paraules de Renyer: «La tesi central de Welzer és que en l'origen d'un procés de liquidació massiva de persones, les víctimes han estat primerament excloses de l'univers moral dels botxins per diversos procediments: ideològics, racials, territorials. Assenyala el sentiment d'irresponsabilitat individual dels executors com el justificant d'una voluntat col.lectiva que els permet arribar als confins de la ignomínia sense sentiments de culpa, ni penediment posterior. L'autor descriu els homes que maten en massa com a persones normals, que arriben a actuar així per un procés de socialització. Acaba l'obra amb una apel.lació a l'autonomia individual, a la capacitat de decidir segons els propis criteris morals, refusant el comportament gregari d'una col.lectivitat d'individus irresponsables personalment que a través d'una sèrie d'actes previs de consentiment han arribat a l'assassinat dels "altres"». Sembla molt interessant, i podria servir per a aprofundir en la meva obsessió per mostrar que la nostra actual societat capitalista és genocida (cada dia moren milers de persones a causa de la pobresa, la fam i les malalties) i, malgrat que la majoria dels ciutadans ho sabem (i ens en sabem partíceps amb la nostra rutina consumista), hem arribat a un nivell molt sofisticat de banalització d'aquest mal que causem. El llibre apuntaria cap alguns processos d'aquesta banalització: no ens en sentim responsables directes ni, per tant, tenim sentiments de culpa pels morts a l'Àfrica; les víctimes han estat excloses del nostre univers moral (els pobres són culpables de ser-ho, amb arguments de l'estil de què "avui dia és pobre qui vol, perquè tothom té accés als estudis i pot progressar socialment"); tenim poc espai de decisió personal (malgrat el que diguin els anuncis de cotxes) i ens comportem gregàriament sota els dictats "socialitzadors" de la mà negra del mercat mundial. (2) Engrescat per aquesta ressenya, vaig agafar un dels 200 milions de llibres que tinc pendents de lectura: "No matarían ni una mosca: criminales de guerra en el banquillo", de la croata Slavenka Drakulic, i me'n vaig llegir el pròleg de la traductora, Isabel Núñez, que no me'n puc estar de traduir-vos: *** A partir de les seves observacions en les sessions del Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia a La Haia, Slavenka Drakulic traça aquí els retrats d'alguns dels criminals de guerra balcànics. Com que el llibre data de 2003 ─amb en Milosevic encara viu, Montenegro encara unit a Sèrbia i Gotovina encara en llibertat, per exemple─ he procurat afegir algunes notes per a actualitzar la informació allí on em semblava imprescindible. Tanmateix l'explicació dels fets i els anàlisis de les seves causes segueixen sent plenament vigents. El títol del llibre i la cita d'Hannah Arendt que l'encapçalen ("Quan el seu treball el porta a assassinar algú, no es considera un assassí, ja que no ho ha fet per inclinació personal, sinó a títol professional ; per pura passió, ell no mataria ni una mosca") ens introdueixen ja en la tesi principal que el vertebra, que és la teoria harendtiana de la banalitat del mal. Els perpetradors de l'horror en les guerres no són només uns quants monstres inhumans. La patologia que porta alguns a matar, torturar i violar sistemàticament pot ser força generalitzada. Una guerra, va dir Durkheim, és una orgia de violència en què molts donen curs a la seva desesperació. Quan l'Estat pràcticament desapareix i les normes ètiques s'inverteixen ─és a dir, que qui delata i mata pot ser ascendit i condecorat─, molts ciutadans mostren el seu costat fosc i la seva violència interna. En qualsevol cas, una guerra no només es fa amb uns quants criminals. Cal la complicitat o el silenci de tota una societat. L'analogia entre algun personatge i el seu pare, militar de l'antiga Iugoslàvia de Tito, permet a l'autora aprofundir en les causes de la guerra, assenyalar que el silenci i la mitificació que van substituir el que hauria d'haver estat una història rigorosa (un debat) de la Segona Guerra Mundial ─que a Iugoslàvia va ser una acarnissada guerra civil─ van permetre després l'ús i la manipulació d'aquelles velles ferides per la propaganda nacionalista. D'altra banda, Slavenka Drakulic explica aquí, seguint Klemperer, com són aquests primers gestos, aparentment anodins, els que permeten que un grup ètnic, religiós o nacional es converteixi en "l'altre" i sigui paulatinament degradat i envilit fins que la seva expulsió, engarjolament, despossessió i mort semblin justificats. En aquest sentit, el model d'allò que els va succeir als jueus i dissidents a l'Alemanya de Hitler troba el seu ressò en la neteja ètnica i el genocidi perpetrats a l'antiga Iugoslàvia. La pròpia elecció dels personatges que ha fet Drakulic resulta clau i molt intel·ligent: dibuixa amb ells l'escenografia principal del conflicte balcànic, amb una gran claredat sobre els seus actors, cèlebres i anònims. A més de l'anàlisi interessant de la parella patològica que va governar el país en un autèntic tàndem, desdenyant el paper de les institucions, Slobodan Milosevic i la seva esposa Mira Markovic, l'autora escull personatges que, junts, reconstrueixen el trencaclosques balcànic. En citaré alguns exemples: Un croat, ciutadà modèlic, d'aquells que ajuden les àvies a travessar els carrers i acaronen els nens, aficionat a la pesca, amb bons amics bosnis musulmans i serbis, que durant disset dies de la seva vida es converteix en un monstre, viola nenes, mata amb les seves pròpies mans i hi troba, segons els testimonis supervivents, un plaer salvatge. ¿Què passa? ¿La guerra ens converteix en monstres o només revela els monstres que portem dins? Un grup d'homes que "només volien divertir-se", serbis bosnis de Foca, que van violar repetidament les dones bòsnies presoneres, convertint-les en esclaves sexuals durant mesos. A La Haia, aquests acusats no comprenen per què els jutgen ni molt menys per què els condemnen, si és allò que ells ja fan a les seves dones normalment, si podien haver-les matat i no ho van fer. És un xoc cultural. A més, la jutgessa Mumba ¡és dona i és negra! La perplexitat d'aquests homes és gairebé tan dramàtica com la descripció dels seus actes o com el patiment d'aquella testimoni, mare d'una noia de dotze anys violada i desapareguda, que no aconsegueix emetre cap paraula durant el judici, tret d'un esgarip quasi animal. Gràcies a aquest cas, per primer cop a la història, la violació es va declarar crim de guerra contra la humanitat. Al poble croat de Gospic, on 157 persones van ser assassinades (100 serbis i 50 croats dissidents), les cases de les víctimes van ser saquejades i cremades. Ningú no vol parlar del que hi va passar, tots callen, perquè van apartar la vista o van aprofitar per robar un reproductor de vídeo o un sofà. Un únic testimoni, Milan Levar, va a La Haia i es converteix en l'enemic públic número 1. En la seva ingenuïtat, refusa la condició de testimoni protegit, pensant que el seu testimoni ajudarà a què d'altres l'imitin, però el maten amb una bomba i durant l'enterrament els del poble insisteixen: li està ben merescut. Tots són còmplices. Un jove serbi de Bòsnia, enrolat a l'exèrcit quasi per accident, que es troba en el lloc equivocat ─la massacre d'Srebrenica─, no reacciona a temps i, després, quan intenta fer-se enrere i negar-se a disparar, li diuen que entregui la seva arma i es col·loqui davant de l'escamot. El jove acabarà matant a 70 o 80 homes desarmarts, indefensos, joves i vells, que arriben en autobusos, amb els ulls embenats... O el cas de Biljana Plasic, l'única dona implicada amb alta responsabilitat en actes criminals (juntament amb l'esposa de Milosevic). Amb el seu aspecte elegant i impecable, va arribar a afirmar que els musulmans a Bòsnia eren un defecte genètic en el cos serbi i que allò natural era extirpar-lo. Biljana Plasic va abraçar i felicitar públicament Arkan després d'una coneguda matança, quan els cadàvers encara eren calents al carrer. Però a La Haia, Plasic va sorprendre tothom declarant-se culpable, afirmant que en el seu temor a convertir-se en víctimes (una vegada més), els serbis s'havien convertit en botxins. Els demés no la van perdonar. I l'espectacular final, en què l'autora ens mostra els criminals de guerra croates, musulmans i serbis tots junts i feliços a la presó d'Scheveningen. Les autoritats pensaven que caldria separar-los, però resulta que s'han fet amics. ¿Era el nacionalisme només un pretext? ¿És que potser no hi havia cap causa per a tot aquell horror? Aquest és un dels millors assajos que he llegit sobre la guerra dels Balcans. Es tracta de periodisme intel·ligent, clar, analític i brillant. Els retrats, afinats i precisos, fets amb rigor psicològic, no només permeten comprendre molt bé, fins i tot al lector profà, com es va desenvolupar aquella guerra, sinó que també componen un anàlisi esfereïdor de l'aspecte més obscur i violent de la natura humana. Per a nosaltres, és inevitable establir un paral·lelisme amb el que ha succeït en la història recent d'Espanya i comprendre que el silenci i la negació, l'intent d'enterrar els conflictes i traumes familiars, individuals o col·lectius d'una guerra no és el camí més indicat per a sanejar un país que vol viure en pau i democràcia. O que els nacionalismes no poden ser excloents, que les diferents comunitats històriques han d'aprendre a cohabitar, negociar i respectar-se. No és casual que aquest llibre hagi estat acollit a Croàcia amb un silenci eloqüent. La lliçó d'Slavenka Drakulic consisteix en revisar, analitzar, intentar comprendre el que va succeir. Perquè només aclarint les responsabilitats i escrivint amb rigor la història es podran curar les ferides d'un conflicte. *** Mònica Terribas va entrevistar Slavenka Drakulic a La Nit al Dia: aquí en podeu veure el vídeo.

divendres, 15 d’agost de 2008

Coses que no m'agraden del Comunisme (2): anticatalanisme

Malauradament, és força habitual trobar entre els comunistes (o marxistes en general, i encara entre republicans) una postura hostil cap a Catalunya i cap a la seva llengua. Diuen que "els nacionalismes són una arma de les classes dominants per a allunyar el proletariat de la revolució". En part és cert, i ells són exemple viu d'aquesta perniciositat del nacionalisme, en tant que amb el seu espanyolisme menyspreador de la realitat dels proletaris catalanoparlants dificulten la creació de vincles positius i de germanor. L'argument aquest amb què acostumen a disfressar el seu nacionalisme espanyol demostra alhora com de provincians n'arriben a ser, ja que si del que es tracta és d'unir el proletariat mundial, el castellà no és gaire més útil que el català (vaja, en cas contrari els animo a anar al sud-est asiàtic i encoratjar les noves fornades de milions i milions d'esclaus amb solemnes discursos en la llengua de Cervantes, aviam si tenen sort).

És com una vegada en què jo estava xapurrejant en una barreja de català i francès amb un immigrant subsaharià, i se m'acosta un paio i em diu (en castellà): "digue-li en espanyol, home, que prou desgràcia té d'haver hagut d'emigrar!". Deixant de banda la perversitat de considerar que es castiga algú se li parla en qualsevol altra llengua que no sigui el castellà, fa evident novament aquell prejudici provincià del nacionalisme espanyol, que es pensa que la llengua d'acollida d'un africà que arriba a Europa és l'espanyol, quan el més probable és que provingui d'un territori on la llengua colonial és el francès i, a sobre, qui sap si el pobre noi al cap de dos dies serà al Regne Unit, a Holanda o a la nova república mafiosa de Kosovo.

En fi, tot aquest rotllo ha estat provocat per la lectura del pròleg d'un llibre comunista, "Els nacionalismes contra el proletariat" de Marx i Engels, en el que l'autor, Emilio Madrid [l'editor de Ediciones Espartaco, que ofereix tot el seu fons gratuïtament per internet en format PDF], aprofita per vomitar la seva tírria envers la nació catalana. Us en cito un fragment, des del final de la pàgina 26 fins a la 28, amb algun comentari meu entre claudàtors:  

"Para ver los frutos de tanto nacionalismo no es necesario que nos vayamos a los Balcanes, al Cáucaso o a otros lugares remotos, en los que los odios entre pueblos y, peor aún, entre proletarios de distintas nacionalidades, son extremos. Aquí mismo, en España, podemos ver también sus consecuencias. A la inmensa mayoría de los trabajadores del País Vasco y de Cataluña, cuyo origen no es ni vasco ni catalán, pues somos trabajadores procedentes de todas partes de España que hemos venido aquí a trabajar [¿I de Colòmbia, del Marroc i de la Xina no ha vingut ningú? ¿O també els considera part d'Espanya?], no sólo se nos explota económicamente, como a todos los trabajadores, sino que se nos agradece esta explotación pretendiendo que cambiemos de idioma, y para que no tengamos escapatoria se obliga a los niños a estudiar aquí, en Cataluña, en catalán, y sólo en catalán, a pesar de que en casa de la mayoría de ellos no es el catalán el idioma hablado, sino el idioma de sus padres, el español. A los que buscan trabajo se les exige el catalán, y si no lo saben: discriminación por razón de la lengua y paro [Cal suposar, doncs, que a Espanya i a qualsevol altre país les coses no funcionen així, i no es valora si l'immigrant sap parlar o no l'idioma respectiu. Ho provaré, aniré a Madrid i buscaré feina sense dir un borrall en castellà, a veure si se'm discrimina o no per raons de llengua]. Aquí conviene observar que si la lengua es el lazo natural de una nacionalidad, es falso lo que se nos quiere hacer creer cuando se nos dice que la lengua de Cataluña es el catalán. En primer lugar, Cataluña es un territorio y los territorios no hablan [¿Aquest també va signar el Manifiesto del Savater?]. Los que sí hablan son sus habitantes, y un 80% de la población de Cataluña aproximadamente no procedemos de aquí [On vas a parar! Més aviat diria que ets massa optimista, i que de nascuts aquí només en quedem un 0,001%] sino que somos trabajadores venidos de todos los puntos de España y nuestro idioma es, por tanto, el español. Es algo que constatamos cada día al ver cómo la mayoría de la gente habla el español, a pesar de toda la presión oficial, y es algo que se puede comprobar igualmente si nos fijamos en los apellidos de la gente: cualquiera que se apellide Hernández, o García, o Martínez, está diciendo que su lengua y, por tanto, el lazo de su nacionalidad, no es el catalán, sino el español, y con el censo de la población en la mano se podrá comprobar que la inmensa mayoría no tiene apellido catalán [Alça, Manela! Si aquest no és un argument racista que baixi Hitler i ho digui]. Es además progresivo que usemos el español porque con él nos podemos entender todos los trabajadores de España, que es lo que nos interesa, y no, como quieren los burgueses y nacionalistas, que quedemos divididos por distintos idiomas para que no nos entendamos [Em remeto novament a la nova fornada d'immigrants africans i asiàtics: ¿per què han d'aprendre l'espanyol si a on arriben és a Europa?] . Y para qué hablar de todo el papeleo oficial: documentos, información y todo lo que se tercie está en catalán y si no lo entendemos, allá nosotros. No es necesario decir que no sólo no estamos representados en el terreno económico por nadie –partidos y sindicatos se esfuerzan en que haya paz social para mejor explotarnos- sino que tampoco estamos representados lingüística y culturalmente: en todas las instituciones oficiales, comenzando por el parlamento, sólo se habla catalán, pues todos los partidos se esfuerzan tanto en presentarse como los auténticos defensores de Cataluña, de lo catalán, que se puede afirmar sin ninguna exageración que aquí solo hay un partido político: el partido del catalanismo, es decir, del nacionalismo catalán, aunque pueda tener distintas expresiones o “sensibilidades” como ellos dicen. La inmensa mayoría de los habitantes de Cataluña, los trabajadores, no existimos para la sociedad oficial, somos un cero. Esto es todo lo que el nacionalismo nos ofrece a los trabajadores: explotación, discriminación. Quizá no sea una casualidad que en 1936, cuando el proletariado de Cataluña derrotó al ejército y se hizo dueño de la situación, lo único que se propuso fue seguir combatiendo a ese mismo ejército en el frente y, en la retaguardia, los proletarios más conscientes, también se dedicaron a combatir a sus falsos amigos: republicanos, ‘socialistas’, estalinistas y... nacionalistas. Pero a ningún obrero se le pasó por la cabeza proclamar ninguna república catalana independiente [¿A no? N'hi va haver molts que potser no volien una república, però que en qualsevol cas no volien renunciar a la seva catalanitat], pues su grado de conciencia era lo suficientemente claro como para ver que los nacionalistas estaban del otro lado de la barricada, junto a todos los defensores del régimen capitalista. Por eso, los más conscientes dedicaron sus esfuerzos no a conseguir ninguna república independiente, sino a combatir por sus intereses de clase, de proletarios".

* PS: Llegint la resta del pròleg, es fa evident també que entre els pares del marxisme no comptem amb gaires bons exemples pel que fa al respecte de les diferents realitats nacionals. Un parell d'exemples: (1) Marx i Engels van veure amb bons ulls ("una revolució des de dalt") les accions militars del general Bismarck per a bastir una gran Alemanya, en tant que la creació d'un gran estat unificat (a base de trepitjar infinitat de petits estats i nacions i els seus drets d'autodeterminació) unificaria també el seu proletariat. (2) Paraules d'Engels al seu article "Hongria i el paneslavisme" (gener 1849): "els paneslavistes eslaus del sud no són altra cosa que residus de l'evolució confusa de mil anys [...] una deixalla ètnica molt barrejada". I a l'article "Què tenen a veure amb Polònia les classes treballadores?": "els gaèlics muntanyencs i els gal·lesos són indubtablement de diferent nacionalitat que els anglesos, però ningú no anomenaria nacions les restes d'aquests pobles del passat". (3) Engels ja diferenciava entre les "grans nacions" (els pobles "històrics" amb dret a separar-se i gaudir d'una existència independent) i les "nacionalitats". Com que consideren que hi ha força "grans nacions" (França, Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Rússia, etc.), cadascuna amb la seva llengua imperial, no veig com pensaven solucionar lo de l'enteniment idiomàtic entre les classes proletàries, cosa que només sembla preocupar-los quan es tracta de les llengües de les pobres nacionalitats del passat... En fi, una de les coses que no m'agraden del comunisme...

PS2: Amb aquests precedents, no m'estranya que un "proletari" com el futbolista Sergio, un bon noi d'un barri tan humil i solidari com L'Hojpitalé del Chobregá, en una entrevista afirmi que el català i el gallec no són idiomes, sinó dialectes. És clar que també hi diu que la seva cançó preferida és "Bailar pegados" del Sergio Dalma i que les seva lectura preferida són les revistes del cor ("es que no soy mucho de leer libros"). I deu ser dels que es va queixant de la situació del castellà a Catalunya...

dijous, 14 d’agost de 2008

Coses que no m'agraden del Comunisme (1): Solzhenitsyn

La setmana passada va morir Alexander Solzhenitsyn (o Soljenitsin), l'autor de l'obra Arxipèlag Gulag i figura emblemàtica de la crítica més contundent contra el comunisme rus. Al paio li van concedir el premi Nobel de Literatura l'any 1970 (malgrat que diuen que escriu força malament, però vaja, també al salvatge del Kissinger li van concedir el de la Pau i ha estat l'home que més ha contribuït a escampar el dolor i la guerra pel nostre planeta), i gràcies a aquest i a d'altres reconeixements va ser elevat a la categoria d'autoritat, és a dir, que podia opinar sense haver de demostrar gaire allò que deia però que tanmateix anava a missa. Més que res perquè era anticomunista, és clar, perquè ser crític amb el model actual i arribar a ser una autoritat és una proesa només assolible per a genis com el Chomsky.

Però no volia incidir en els defectes o mancances del senyor Solzhenitsyn, que els té. [...] Bé, ja que hi som, fem-ne cinc cèntims: a part d'anticomunista (que és l'únic que sempre se'n destaca), era un ultranacionalista ortodox rus, un ultraconservador (molt ben acollit pel cercle de Reagan i aquells que avui són lo pitjoret entre els neocons), un admirador del règim franquista (en una entrevista per TVE l'any 1976 va negar que fos una dictadura) i un profund detractor de la cultura occidental moderna i de les seves manifestacions artístiques en general, aspecte que ni tan sols en el seu discurs a la Universitat de Harvard se'n va poder estar de fer públic (aquí no li negarem honestedat, a l'home). A sobre, sembla ser que traspuava antisemitisme (entre d'altres coses, raonava que el comunisme va ser com va ser perquè la majoria dels seus creadors eren jueus). Ara bé, alguna cosa bona també tenia (tot i que d'això tampoc no en parlen els diaris), com ara el fet que va criticar els bombardejos de l'OTAN sobre Sèrbia i els va comparar amb Hitler.

Però, repeteixo, no volia incidir en els seus defectes o mancances, sinó en la part de veritat i de llum que aboca sobre el totalitarisme i els abusos del comunisme rus, que va patir en la pròpia pell. Que exagera? És probable. Fins i tot, en alguns aspectes sembla demostrat (i mantinc l'oxímoron amb el "sembla" perquè hi ha documents que demostren A i alhora d'altres que demostren B) que així és per exemple respecte del nombre d'ajusticiats per Stalin, que semblen ser menys que els 60 milions que li atribuïa Solzhenitsyn. Ara bé, i això és el que motivava el post d'avui, fossin 60 milions o en fossin "només" 10, el comunisme real rus va ser una barbaritat, una vergonya, un règim opressor i totalitari que ens representa una llosa immensa per als qui encara creiem en la revolució i en l'assoliment d'una societat justa i d'iguals (és a dir, comunista). I una cosa que no m'agrada de molts comunistes d'avui és que s'escuden en els aspectes dolents del senyor Solzhenitsyn per a deslegitimar la totalitat de la seva obra, en una altra mostra d'aquest perniciós maniqueisme que tot ho impregna, com ara també patim en el conflicte al Caucas.

I com ja vaig dir a propòsit precisament del que està passant a Geòrgia, d'entre tota la merda ens cal en primer lloc netejar la pròpia, la de casa, i és una tasca irrenunciable de l'esquerra (és més: una condició sinequanon per a fer d'esquerra) afrontar totes les malvestats que s'han perpetrat en el seu nom i assumir-ne les conseqüències. Ser d'esquerres implica ser humil, acceptar que s'ha errat, i no carregar-se d'orgull i entrar en el joc infantil de marejar la perdiu mentre s'acusa l'altre d'haver-ho fet encara pitjor. Però com que l'esquerra va força mancada d'aquesta mena de procediments, avui dia encara són molt necessaris testimonis com el del Solzhenitsyn per a saber de la merda que va suposar certa concepció del comunisme. I és molt trist que haguem de recórrer a la dreta per a saber dels propis errors, crims i flaqueses. Però així ens va, i el Caucas ens torna a confirmar que preferim amagar la merda sota l'estora i assenyalar acusadorament amb el dit el veí del costat.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Apunts sobre Geòrgia - Ossètia - Rússia

La intenció d'aquesta entrada (que espero anar actualitzant) és reunir un seguit d'apunts que considero interessants per a entendre el que passa a Geòrgia, però que no acostumen a sortir als mitjans (o que cauen ràpidament al forat de l'oblit). Les fonts són diverses, i desconec el seu grau de fiabilitat. Alguns seran llocs de "contra-informació" respecte de les versions oficials, ja que informació de l'altra és la que es troba més fàcilment. No pretenc fer apologia de ningú, ni del russos ni dels pro-georgians, tot i que personalment m'interessa més desmentir les afirmacions del bàndol pro-georgià, perquè se suposa que són les meu bàndol i penso que la primera merda que s'ha de netejar és la de casa. Per tot plegat, agraeixo qualsevol aportació, encara més si són crítiques que rebaten el que jo he escrit (o transcrit) en un primer moment.
* (1) Trobar l'inici del conflicte és com pelar una ceba: sempre hi ha una capa més a sota. (a) Alguns diaris acusen Rússia de ser-ne la causant havent envaït Geòrgia. (b) Rússia diu que ells han respost un atac del govern Georgià sobre els grups independentistes ossetis [que hauria provocat un miler de morts]. (c) Geòrgia diu llavors que el seu atac responia a un atac anterior dels independentistes contra les forces governamentals que hi a als afores de Tskhinvali, capital d'Ossètia del Sud.
* (2) Es denuncia que els russos han provocat 100.000 desplaçats. ¿Però algun diari occidental s'ha preguntat per què tots els desplaçats d'Ossètia del Sud van cap al nord, cap a Rússia, i no cap al sud, cap a Geòrgia? Tal i com ens ho venen els nostres mitjans, ¿no resulta estrany que els atacats se'n vagin a refugiar-se a casa de qui els ataca? L'adhesió popular osseta cap a Rússia es remunta de molts anys: l'any 1992 (tot just 1 any després de la declaració d'independència de Geòrgia) s'hi va portar a terme un referèndum en què el 98% dels votants ja es mostraven a favor de la independència, resultat que es repetiria en un altre referèndum 14 anys després. Vull dir que el fet que hi hagi una majoria pro-russa no és resultat de fa poc ni de que hagi augmentat la població russòfona: els ossetes també voten per Rússia, i si els russos ja estaven preparats per a aprofitar una ficada de pota dels georgians ha estat també perquè la majoria d'ossetis així ho desitjava. Entre dos mals, prefereixen el rus que el georgià, i els fills-de-Putin tan contents de poder-se'n aprofitar i mamar de l'oleoducte.
*
(3) Entre els propis georgians, n'hi ha que també critiquen l'actuació del seu govern: llegiu el comunicat del Comité de Pau de Geòrgia. Més encara, els dirigents de l'oposició georgiana gairebé van aconseguir, durant la passada tardor, fer fora l'actual president, Saakashvili, però no ho van aconseguir i aquest va imposar l'estat militar a Tbilisi mentre el seu ex-ministre de defensa, Irakly Okruashvili, l'acusava públicament d'assassinat i corrupció. Okruashvili es troba actualment a París, on el govern franvés li va concedir asil polític. Malgrat tot, aquest passat mes de juny un tribunal francès va refusar l'ordre de detenció de Saakashvil [nota extreta d'aquest article]. * (4) Mirant el telenoticies migdia de TV3 ja m'ha quedat confirmat que es busca manipular emotivament els telespectadors associant les imatges violentes amb l'ofensiva russa, tot i que un càmara ha denunciat que algunes de les imatges utilitzades són realment les d'un atac de l'exèrcit georgià, i no pas rus. S'intenta també implicar el ciutadà fent paral·lelismes amb la situació catalana, tot i que se'ns pretén comparar només amb els georgians (que pateixen el jou dels espanyols, perdó, dels russos) i no amb els ossetis (que el pateixen dels georgians).
[13/08 19:45h] De fet, TV3 té una manera tan seva de dir les coses, que ja no saps si són ganes de manipular (¿en favor de tots dos bàndols?) o senzillament manca de rigor i professionalitat. Com ens informa La Trappola, "també ahir a TV3 van mostrar imatges de la destrucció de Gori després de parlar dels atacs georgians a Ossètia del Sud, i qualsevol espectador no informat haurà confós el causant de tal agressió". O, a propòsit del nombre de refugiats que ha donat ACNUR, 56.000 georgians fugint de Gori cap a Tbilisi, "a TV3 molt sibilinament han confós aquesta dada, indicant que eren 30.000 (quan 30.000 són els que indiquen les autoritats russes que han fugit cap a Ossètia del Nord)".
* (5) Petita història del conflicte, tal i com s'explica al blog L'illa dels morts [lectura que recomano fervorosament perquè també s'hi fa la comparació amb el cas de Kosovo]: El 1922, l'animal Stalin, sobrenom amb què va passar a l'història el georgià [nascut a Gori] Josif Dzhughashvili, va partir Ossètia entre les RSS de Rússia i Geòrgia, anant l'Ossètia del Nord a Rússia i la del Sud a Geòrgia, no sé si com a regalet, enverinat com veiem, als seus compatriotes. Tots aquests pobles, per bé que distribuïts esbojarradament, van cohabitar dins la Unió Soviètica en la pau i ordre imposats pel Kremlin. Quan es va ensorrar la URSS, el Soviet Suprem va esdevenir l'assamblea de majares de la Duma i l'antic control va desaparèixer, aleshores van començar a surar de nou els vells i atàvics conflictes nacionals. El 1989 el congrés de diputats populars ossetis va proclamar la República Autònoma d'Ossètia del Sud, dins de Geòrgia. El govern georgià va declarar-la anticonstitucional. Us sona? Kòsovo? No exactament. Kòsovo tenia un parlament autònom atorgat pel govern federal iugoslau. És a dir que pitjor encara. L'any següent [1990], els ossetis ja directament proclamen la independència i la resposta georgiana és abolir-ne l'autonomia. Us sona també, això? El 1991 la Guàrdia Nacional georgiana entra a Ossètia del Sud i els enfrontaments violents produeixen 1800 morts i l'exili de 4000 ossetis. Us sona? El 1992, la majoria d'ossetis del Sud voten per separar-se de Geòrgia i unir-se a Ossètia del Nord i a la Federació Russa. L'exèrcit georgià bombardeja la capital d'Ossètia del Sud i després l'ocupa militarment. Després d'això hi ha un acord de pau i forces de pau russes s'estableixen a Ossètia del Sud. El 1996 els ossetis fan eleccions presidencials davant les protestes georgianes. Surt elegit Eduard Kokoiti. El 2006 se celebra un referèndum d'autodeterminació amb un 91% de participació en què un 99% dels ossetis del sud voten per la separació de Geòrgia i la unió amb Rússia. Des de fa anys, Ossètia és, de facto però no de iure, una República independent no reconeguda per ningú igual que Abjàzia, també dins Geòrgia. El 2008, Geòrgia frissa per incorporar-se a l'OTAN, cosa que no podrà fer mentre el país sigui Ca'n Pixa, amb dues repúbliques independents dins el seu propi territori que no obeeixen el govern de Tiblissi. És així que el govern georgià escomet una ofensiva per acabar amb aquesta situació, acabant amb parlaments i repúbliques a cop de míssil terra-terra, causant elevades xifres de morts entre la població civil i les forces de pau russes. Amb l'agreujant a més que la majoria d'ossetis tenen passaport rus, als russos els ha mancat temps per tornar-s'hi, és clar
*
(6) La guerra s'estén a internet, amb atacs cibernètics contra pàgines oficials georgianes. També és molt interessant i amb molta informació l'entrada específica que li dedica la Wikipèdia en anglès, però aquí també hi ha forts enfrontaments (internet són les trinxeres del segle XXI): esborrades, correccions, pressions, amenaces i desmentits estan a l'ordre del dia.
[13/08 20:00h] Segons sembla, els primers en denunciar atacs cibernètics van ser els independentistes d'Ossètia [llegiu-ne la notícia]. Tu quoque, Vilaweb? Com és que no en dius res i només et centres en els atacs russos a les pàgines georgianes? Et tenia per un diari més objectiu i fiable...
[13/08 20:20h] A resultes dels atacs russos, les autoritats georgianes s'han valgut de blogs per a publicar els seus comunicats oficials. El Ministeri d'Afers Exteriors georgià n'ha creat aquest, des d'on enumera les atrocitats comeses pels russos, a l'hora que dóna la informació de les seves fonts. [15/08 19:10h] Circula un vídeo pel Youtube en què es veu com entrevisten a la Fox News a una noia de 12 anys i la seva tieta acabades d'arribar als EEUU des de Geòrgia. Les volen posar com a testimoni dels estralls causats pels bombardeigs sobre Tskhinvali (que, a causa de la manipulació, l'audiència presuposa causats pels russos), però les dues entrevistades volen remarcar que les bombes les tira Geòrgia, no Rússia. Què passa llavors? Oh, sorpresa, han d'interrompre l'entrevista per un tall publicitari. Es queixen, i l'entrevistador els diu que no es preocupin, que seguiran després de la publicitat. És cert, però només els deixa 30 segons, que es consumeixen entre el que triguen a rebre el senyal auditiu i el compte enrere en veu altra de l'entrevistador: 20, 10, 5... Esperpèntic!

Un Eixample violent

La fotografia del damunt no és cap nova porqueria artística del Tàpies dedicada al Barça o a Catalunya (només cal veure, si entreu a l'enllaç, la foto de la que va perpetrar per l' Expo de Sevilla!), ni la de més avall un Jackson Pollock, sinó una de les diverses taques de sang que hi ha a la porteria de casa mons pares. Tot va succeir diumenge per la tarda, mentre jo era al pis de Còrsega jugant als Heroclix (un joc de combat estratègic per torns) amb el Carlos, el Guillermo i el Dani "the Semental Cop". Als volt de les vuit em truca ma mare esverada, dient-me que, si tenia pensat anar-hi ja per a sopar, m'esperés una mica, perquè l'edifici està ple de sang i ocupat per la policia. Després d'aquest titular espectacular (ja li agraden, ja, a ma mare, i l'ha perfeccionat a cada trucada que ha anat fent aquests darrers dies), m'ha anat explicant que els del pis de sota (el tercer segona) s'han barallat, i que un d'ells ha anat baixant picant porta per porta mentre es desagnava, demanant auxili de manera histèrica. Resultat: que en cinc minuts hi teníem tota una exposició al llarg de 4 replans de manotades sanguinolentes, i els Mossos a la porta. Encara no en sabem els motius, però feia dies que els nous inquilins del tercer segona despertaven sospites. Res especial, senzillament que només som 8 veïns i ningú dels nous no es va venir a presentar. A sobre (i potser per això mateix no se'ns havien presentat) havíem vist un fotimer de gent diferent entrant-hi (majoritàriament brasilers i caribenys), amb lo que van començar les sospites de si allò era algun centre de reunió, un bordell o un apartament il·legal d'aquests que tan poca gràcia li fan a l'Ajuntament. A nivell de convivència, tot s'ha de dir, silenciosos i gens molestos. Però vaja, que en menys d'un més ja ens han decorat la porteria a mig camí entre un museu d'art contemporani i la casa del Freddy Krueger! I aquest incident ve a sumar-se a d'altres que han omplert de sang el barri en pocs dies: fa una setmana, al carrer Aragó amb Casanova, hi va haver una russa de 28 anys que es va matar en caure des del balcó de casa (notícia que va sortir a la premsa perquè primer semblava un nou cas de violència domèstica) ; la setmana anterior, una altra dona es va matar llençant-se per la finestra, i es va desventrar a 2 pams d'una amiga de ma mare, que estava asseguda a la terrassa del Bracafè del carrer Urgell amb Aragó (i aquest cas no va sortir a la premsa, perquè els motius no eren tan rendibles com els de la violència de sexe, sinó una simple depressió, i hi ha qui diu que era deguda pels deutes que havia contret per l'augment de la hipoteca... i tampoc no es tracta d'acusar públicament els bancs, oi?). Fa uns dies també va aparèixer un home esquarterat dins d'un contenidor al carrer València amb Marina (bé, això queda una mica més lluny, però jo havia viscut allà i és com si fos casa). I, molt menys greu però igualment significatiu, des de la finestra del pis del carrer Còrsega vam veure també com un senyor d'uns 70 anys anava fent esses i se la fotia de lloros contra l'acera, borratxo com una cuba. Què li està passant al barri?

dilluns, 11 d’agost de 2008

El Caucas: uns nous Balcans?

El conflicte armat a Ossètia del Sud entre russos i georgians [recomano aquest article a Rebelión i aquest altre d'en Carlos Taibo] ens pot fer reviure totes les desgràcies del conflicte iugoslau. I no només des d'un punt de vista de vides humanes, sinó també del tractament polític, mediàtic i d'adhesió personal. Vull dir que en només un parell de dies ja s'han bastit dos bàndols ben diferenciats: d'una banda els que acusen el russos (la "bèstia roja comunista" encara és ben viva en la mentalitat contemporània, per molt que Rússia sigui avui un monstre de caire oposat: el del capitalisme desbocat) i de l'altra els que acusen l'imperialisme yankee i el seus gossets falders (OTAN i UE). Allò important sembla ser demonitzar algú, trobar un boc expiatori que pagui amb tots els plats trencats i difumini la consciència dels crims propis. La justícia i l'objectivitat quedaran novament impotents davant dels esforços per justificar els crims propis (tornar a bastir Hiroshima) i per criminalitzar els de l'altre. Geòrgia ataca la seva pròpia població, concretament aquells que volen deixar de ser-ho (són els nacionalistes-independentistes, un clàssic en aquesta mena de conflictes i una moneda molt emprada per tota mena de falsificadors i demagogs), i hi ha qui ho troba justificat. Rússia respon envaint i atacant un territori sobirà (volen evitar, diuen, un "genocidi", una altra moneda molt ben valorada en el mercat internacional de la guerra), i també hi ha qui ho justifica. Els qui defensaven la independència de Kosovo, ara neguen la d'Ossètia. Els qui criticaven la independència de Kosovo, ara en canvi demanen la d'Ossètia. Els grans mitjans occidentals semblen decantar-se pel bàndol georgià (de fet, llegint algunes notícies semblaria que el conflicte l'ha provocat la invasió russa, com si abans no hagués existit l'atac georgià contra els independentistes ossetes) ; els mitjans anti-sistema semblen decantar-se pel bàndol rus (és que la "bèstia roja comunista" projecta dues ombres oposades). Costa de trobar informació justa i objectiva, i has de mirar tots dos bàndols per a fer-te una idea equilibrada de les atrocitats del uns i dels altres. L'oleoducte que travessa el sud de la frontera d'Ossètia és el que menys importa, malgrat ser el pinyol d'aquesta fruita amarga. I entremig, els habitants ossetes i georgians es dessagnen. Però això encara importa menys, si no és per a aconseguir un titular impactant i generar un posicionament emotiu en favor d'algun dels dos bàndols. Pot ser interessant anar seguint el tractament informatiu del conflicte. La guerra dels Balcans va deixar el llistó molt alt (és a dir, molt baix), però aquests dies, esperonats per l'esperit olímpic, es podrien superar totes les marques de desinformació i manipulació. Al Tribunal Internacional de La Haia li ha sortit un competidor molt seriós en el joc de desacreditar i condemnar els ideals i principis de la nostra civilització. Potser serà el copet definitiu per a què els poderosos s'acabin de convèncer de què ens poden fer passar ase per bèstia segons convingui (cosa que, al meu entendre, ja fa temps que és evident), i de que poden començar accions més bèsties i contundents en favor dels seus interessos. I la gent que no tenim poder (allò que abans en deien la classe obrera) encantats de la vida.

dissabte, 9 d’agost de 2008

Els Simpson, El País i la coherència informativa

Revelador l'article del Pascual Serrano "El País, los Simpson y Padre de familia", en què es posa de manifest com un mateix tema (l'emissió, en horari infantil, de dibuixos per a adults) és tractat de manera diferent pel diari El País, sacrificant la coherència periodística en benefici (mai millor dit) d'interessos empresarials, en aquest cas els del grup Prisa: (1) Com que Chávez no concedeix llicències televisives ni privilegis als mitjans de Polanco, doncs se'l critica per retirar Els Simpsons de l'horari infantil. (2) Com que La Sexta és la competència televisiva, se la critica també, però en aquest cas per precisament el contrari: per no retirar Padre de Familia de l'horari infantil. I accions d'aquesta mena són cada cop més habituals i descarades, com el silenciament d'en Carlos Fernández Liria per part de la Gemma Nierga (¿que no era un exemple de periodista d'esquerres i compromesa, aquesta?) durant un debat sobre Veneçuela que es duïa a terme en el seu programa de la Cadena Ser La Ventana. quan va criticar el suport del grup Prisa al cop d'Estat contra Chávez de l'any 2002.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Naser Oric, criminal absolt pel TPI

Astorat, llegeixo en aquest article publicat avui a Rebelión, Srebrenica julio de 1995: la historia ocultada (de lectura molt recomenable) que el passat 3 de juliol la Cambra d'Apel·lació del Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia (vaja, el mateix que ha de jutjar el Karadzic) va absoldre Naser Oric, comandant de les forces musulmanes d'Srebrenica, de les acusacions de crims de guerra. Malgrat que veig que la notícia va ser publicada en el seu moment (p.ex. a El País o a El Mundo), llavors se'm va passar per alt, i com que no la repeteixen tant com la del Karadzic, t'has de fotre si aquell dia no et llegies els diaris (a sobre, crec deduir que al diari Avui només ho van publicar en format paper i no a internet, que és el que jo consulto). Desconec les proves i el desenvolupament judicial, però molt em temo que és un exemple més de què es tracta no d'un judici just sinó d'un ajustíciament venjatiu, amb els culpables i els innocents ja decidits abans d'iniciar-se el procés. Segons sembla, han faltat proves convincents per a culpar Naser Oric, però no sembla que siguin gaire menys proves que les que tenien contra Milosevic o les que ara tenen contra Karadzic: en la seva majoria, testimonis oculars directes. En fi, haurem de seguir atents aviam com es desenvolupa ara la trama contra el líder serbi, i si el Tribunal es pronuncia amb equanimitat i amb el mateix sentit de la justícia.

dilluns, 4 d’agost de 2008

Fonts (de desinformació)

(1) Francesc-Marc Álvaro publicava l'altre dia a La Vanguardia l'article "Esa Yugoslavia de algunos catalanes", en què criticava la postura mantinguda per Francesc de Carreras (sense citar-lo pel nom) en una tertúlia a Catalunya Ràdio ara ja fa uns anys (durant el bombardeig de l'OTAN sobre Belgrad), ja que va posar en dubte que els dirigents Serbis haguessin començat una campanya de neteja ètnica i, fins i tot, va arribar a qüestionar la validesa del Tribunal de Nüremberg contra els nazis (suposo que en comparar-lo amb l'actual Tribunal Internacional de La Haia). Vaja, ja sabeu que això segon ho subscric totalment, i respecte d'allò primer no tinc la informació necessària com per a dir si carn o peix, però tinc molts seriosos dubtes de la versió oficial.

Però no era d'això del que volia parlar avui (ni molt menys sortir a defensar cap anticatalanista del Foro Babel i de Ciudadanos com el senyor de Carreras), sinó del fet que el senyor de Carreras va publicar al cap de dos dies, en resposta, una carta al director (que no he pogut trobar però que recordo força escueta i poc precisa) en la que negava el que havia dit el Francesc-Marc Álvaro. De fet, la carta gairebé es limitava només a remetre's a la gravació original d'aquella tertúlia, que demostraria les calúmnies que havia patit. Doncs bé, segons Desclot (que s'ha pres la molèstia de recórrer a les fonts citades), la gravació confirma el que ja s'havia dit a l'article, i deixa en evidència el de Carreras. [D'altra banda, per què hauria canviat d'opinió al llarg d'aquest temps? Potser ha sabut de coses que li han confirmat que estava equivocat? O seguiria pensant com abans però són coses que no pot dir públicament per a no molestar els seus companys de militància anticatalanista?].

Si això fos veritat (el de Carreras no m'agrada gens, però tampoc el Marc Álvaro ni el Desclot, ni m'acabo de refiar del que diguin), tindríem un altre exemple d'ús il·lícit del recurs d'autoritat en les fonts d'informació. Una pràctica que va en augment, en part suposo perquè saben que fot una mandra terrible confimar les fonts citades, i a sobre recobreix l'article amb una capa ben lluent de seriositat i academicisme. Segons tinc entès, l'extrema dreta és capdavantera en aquesta enganyifa, particularment el neofranquista Pío Moa, que és un enamorat de farcir els seus llibres amb incomptables peus de pàgina amb què disfressar de rigor i estudi les seves proclames pamfletàries, però hi ha un seguit de crítics que s'han dedicat a investigar-les i la majoria són falses, tergiversades o senzillament no queda clar que confirmin allò pel qual les cita.

(2) El taxista de la COPE de què parlava al meu post anterior tenia raó: no està sol i cada cop són més els que estan farts de la tovor de la justícia contra els terroristes i nacionalistes. Així ho ha expressat Falange en els fulls volants que ha repartit aquest matí pel centre Barcelona.

-[PS 22:08]: Parlant de taxistes, de vegades sembla que la culpa sí que és dels videojocs. Com a mínim a Tailàndia!

dissabte, 2 d’agost de 2008

La Justícia un dia com avui

Aixeco una mica el cap de La Haia (tampoc no voldria obsessionar-me amb la venjança balcànica), per a observar si a la resta del món la Justícia encara té els ulls embenats i una balança amb els dos plats en equilibri. Però a la ronda de Doha les negociacions han fracassat i la (des)Organització Mundial de Comerç segueix condemnant els pobres a morir de fam per tal de no ensorrar les economies americana i europea (Leonardo Boff ja reclama una economia de la revolució).

I mentre cada cop més pobres tenen cada cop menys matèria bàsica per a sobreviure, els rics occidentals ens veiem atacats també en el món immaterial de l'internet: segons no se sap ben bé quines lleis, Gary McKinnon, un ciutadà britànic, serà extraditat als EEUU per a ser jutjat per intrusisme informàtic en institucions americanes, en un precedent molt greu i perillós (¡qui sap si ara a la CIA no li agradarà algun dels meus apunts i em regalaran un bitllet per un dels seus "vols secrets" directes de la ruta Palma - Guantánamo!).

Sort que, com ja dèiem l'altre dia parlant de Harry el Brut, hi ha gent que té molt assumit que la justícia té uns límits, i que és paper mullat si es tracta del Mal en majúscules (ETA, nacionalisme, Sèrbia, per exemple). I si no, que li preguntin al taxista que va haver de patir el periodista Javier Ortiz!

PS: per cert, he trobat el PDF amb els famosos 4 folis de la declaració que va voler llegir el Karadzic davant del jutge. El que no sé és com penjar-los aquí!  

PS2 [03/08/08, 21:35h]: Ara ja sé com penjar arxius! Cal fer servir un altre programa gratuït, com ara l'Scribd. Per a descarregar-vos el PDF amb les declaracions del Karadzic, cliqueu aquí!

divendres, 1 d’agost de 2008

Article contra la versió oficial anti-Sèrbia

Avui penjo alguns apunts sobre el llarg article que vaig descobrir ahir:

--La primera part de l'article fa incís en el contrast entre, d'una banda, la unanimitat, força i convenciment dels qui acusen Milosevic de genocida i, de l'altra, de la falta clara d'evidències al respecte. S'hi denuncia que la premsa hauria de posar el mateix èmfasi en aportar dades i proves que en repetir sempre les mateixes acusacions.

--Associated Press fa notar que totes les declaracions dels testimonis han estat publicades (¿¿on les puc trobar??), però que l'informe de 1500 paraules sobre els crims de Milosevic no fa referència directa a cap d'aquestes declaracions, i que només unes poques de la majoria d'històries sobre Milosevic que circulen per la premsa es refereixen als centenars d'hores de declaracions dels testimonis. -

-Neil Clark, que cobria el judici pel diari The Guardian el 2003, va escriure que “no només l'acusació ha fallat significativament a l'hora de provar la responsabilitat personal de Milosevic en les atrocitats comeses, sinó que la natura i abast de les atrocitats mateixes han quedat en entredit: respecte de la pitjor massacre de què se l'ha acusat (Srebrenica el 1995), l'acusació no ha aconseguit desafiar el veredicte de la investigació encarregada pel govern holandès, és a dir, que no hi ha cap prova de què les ordres de cometre la massacre vinguessin de cap líder serbi a Belgrad”. Per la seva banda, John Laughland va escriure al British Spectator: “el tribunal ha escoltat més de 100 testimonis de l'acusació, i cap d'ells no ha testificat que Milosevic ordenés crims de guerra”.

--Alguns musulmans que són comptabilitzats com a víctimes de la “neteja ètnica” sèrbia de fet van morir per les bombes llançades per l'OTAN sobre edificis governamentals, on es trobaven refugiats.

--S'ha usat repetidament el discurs pronunciat per Milosevic el 28 de juny de l'any 1989 (en ocasió del 6è centenari de la Batalla de Kosovo contra l'imperi otomà) com a exemple de les seves aspiracions imperialistes i genocides, però gairebé ningú no s'ha molestat a llegir què va dir en aquell discurs. Es pot consultar tot sencer segons la versió de la BBC i segons la versió del Departament de Comerç dels EEUU, però en reprodueixo un fragment força estrany per a algú que se suposa que està incitant les masses en l'odi contra l'altre: “Sèrbia mai no ha tingut només serbis vivint-hi. Avui, més que en el passat, membres d'altres pobles i nacionalitats també hi viuen. Això no és un desavantatge per a Sèrbia. Estic totalment convençut de què és el seu avantatge. La composició nacional de gairebé tots els països al món avui dia, particularment els desenvolupats, també ha estat canviant en aquesta direcció. Ciutadans de diferents nacionalitats, religions i races estan vivint juntes cada cop amb més freqüència i cada cop amb més èxit”.
* * *
--Segons la segona part de l'article, allò que va trencar l'harmonia (social, econòmica, ètnica i lingüística) de l'estat Iugoslau no va ser un suposat totpoderós imperialisme serbi, sinó les reestructuracions econòmiques a què va ser sotmesa a finals dels anys 80 per part del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial, que les va imposar davant del deute que Iugoslàvia havia contret després d'haver demanat un préstec durant els anys 70 (i que va anar poder pagant amb les exportacions fins que el mercat occidental es va veure afectat per una recessió i es van adoptar postures proteccionistes, amb lo que els productes iugoslaus ja no trobaven comprador). Les mesures de l'FMI incloïen congelació de salaris, augment de l'atur (600.000 acomiadats només el 1989-90) i tall en la despesa pública. A sobre, s'evitaven les transferències de diners del Govern federal cap a les repúbliques, a les que a més a més se'ls va assignar part del deute. Tot plegat va provocar una rivalitat entre regions, per intentar aconseguir els escassos diners disponibles. Sèrbia va ser la república que més va protestar per les mesures de l'FMI, arribant a convocar-s'hi manifestacions amb més de 650.000 treballadors.

--Evidentment, hi havia una campanya deliberada per a desestabilitzar i dividir l'últim feu socialista a l'Europa de l'est. El 1990, els EEUU van amenaçar de tallar l'ajuda econòmica si no s'hi convocaven eleccions, que a sobre havien de celebrar-se no a nivell federal sinó independentment en cadascuna de les repúbliques. També hi va ficar cullerada la National Endowment for Democracy (NED), una poderosa fundació sense ànim de lucre que rep diners directament del govern federal dels EEUU per tal de repartir-los “per a promoure la democràcia”, és a dir, per a finançar cops d'estat com els d'Haití o Veneçuela (de fet, un dels seus fundadors, Allan Weinstein, va declarar que es dedicaven a finançar allò que la CIA havia hagut d'estar fent encobertament feia 25 anys).

--Segons una investigació de William Blum, la NED havia descrit el seu programa amb l'objectiu “d'identificar les barreres al desenvolupament del sector privat al nivell local i federal de la República de Iugoslàvia [...] impulsar-hi un canvi legislatiu [...] i desenvolupar estratègies per al creixement del sector privat”. Així, a partir del 1998, la NED va proveir milions de dòlars als “mitjans independents”, “els partits polítics de l'oposició” i “les organitzacions pro-democràcia no-governamentals”, “grups d'estudiants”, “sindicats” i “think tanks” al llarg de l'antiga Iugoslàvia. Durant els dos anys abans de la crisi de Kosovo, el govern dels EEUU va donar només a Sèrbia 16,5 milions d'euros per a promoure la democràcia, principalment a través del NED. [PENDENTS ENCARA 3 PARTS]