divendres, 1 d’agost de 2008

Article contra la versió oficial anti-Sèrbia

Avui penjo alguns apunts sobre el llarg article que vaig descobrir ahir:

--La primera part de l'article fa incís en el contrast entre, d'una banda, la unanimitat, força i convenciment dels qui acusen Milosevic de genocida i, de l'altra, de la falta clara d'evidències al respecte. S'hi denuncia que la premsa hauria de posar el mateix èmfasi en aportar dades i proves que en repetir sempre les mateixes acusacions.

--Associated Press fa notar que totes les declaracions dels testimonis han estat publicades (¿¿on les puc trobar??), però que l'informe de 1500 paraules sobre els crims de Milosevic no fa referència directa a cap d'aquestes declaracions, i que només unes poques de la majoria d'històries sobre Milosevic que circulen per la premsa es refereixen als centenars d'hores de declaracions dels testimonis. -

-Neil Clark, que cobria el judici pel diari The Guardian el 2003, va escriure que “no només l'acusació ha fallat significativament a l'hora de provar la responsabilitat personal de Milosevic en les atrocitats comeses, sinó que la natura i abast de les atrocitats mateixes han quedat en entredit: respecte de la pitjor massacre de què se l'ha acusat (Srebrenica el 1995), l'acusació no ha aconseguit desafiar el veredicte de la investigació encarregada pel govern holandès, és a dir, que no hi ha cap prova de què les ordres de cometre la massacre vinguessin de cap líder serbi a Belgrad”. Per la seva banda, John Laughland va escriure al British Spectator: “el tribunal ha escoltat més de 100 testimonis de l'acusació, i cap d'ells no ha testificat que Milosevic ordenés crims de guerra”.

--Alguns musulmans que són comptabilitzats com a víctimes de la “neteja ètnica” sèrbia de fet van morir per les bombes llançades per l'OTAN sobre edificis governamentals, on es trobaven refugiats.

--S'ha usat repetidament el discurs pronunciat per Milosevic el 28 de juny de l'any 1989 (en ocasió del 6è centenari de la Batalla de Kosovo contra l'imperi otomà) com a exemple de les seves aspiracions imperialistes i genocides, però gairebé ningú no s'ha molestat a llegir què va dir en aquell discurs. Es pot consultar tot sencer segons la versió de la BBC i segons la versió del Departament de Comerç dels EEUU, però en reprodueixo un fragment força estrany per a algú que se suposa que està incitant les masses en l'odi contra l'altre: “Sèrbia mai no ha tingut només serbis vivint-hi. Avui, més que en el passat, membres d'altres pobles i nacionalitats també hi viuen. Això no és un desavantatge per a Sèrbia. Estic totalment convençut de què és el seu avantatge. La composició nacional de gairebé tots els països al món avui dia, particularment els desenvolupats, també ha estat canviant en aquesta direcció. Ciutadans de diferents nacionalitats, religions i races estan vivint juntes cada cop amb més freqüència i cada cop amb més èxit”.
* * *
--Segons la segona part de l'article, allò que va trencar l'harmonia (social, econòmica, ètnica i lingüística) de l'estat Iugoslau no va ser un suposat totpoderós imperialisme serbi, sinó les reestructuracions econòmiques a què va ser sotmesa a finals dels anys 80 per part del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial, que les va imposar davant del deute que Iugoslàvia havia contret després d'haver demanat un préstec durant els anys 70 (i que va anar poder pagant amb les exportacions fins que el mercat occidental es va veure afectat per una recessió i es van adoptar postures proteccionistes, amb lo que els productes iugoslaus ja no trobaven comprador). Les mesures de l'FMI incloïen congelació de salaris, augment de l'atur (600.000 acomiadats només el 1989-90) i tall en la despesa pública. A sobre, s'evitaven les transferències de diners del Govern federal cap a les repúbliques, a les que a més a més se'ls va assignar part del deute. Tot plegat va provocar una rivalitat entre regions, per intentar aconseguir els escassos diners disponibles. Sèrbia va ser la república que més va protestar per les mesures de l'FMI, arribant a convocar-s'hi manifestacions amb més de 650.000 treballadors.

--Evidentment, hi havia una campanya deliberada per a desestabilitzar i dividir l'últim feu socialista a l'Europa de l'est. El 1990, els EEUU van amenaçar de tallar l'ajuda econòmica si no s'hi convocaven eleccions, que a sobre havien de celebrar-se no a nivell federal sinó independentment en cadascuna de les repúbliques. També hi va ficar cullerada la National Endowment for Democracy (NED), una poderosa fundació sense ànim de lucre que rep diners directament del govern federal dels EEUU per tal de repartir-los “per a promoure la democràcia”, és a dir, per a finançar cops d'estat com els d'Haití o Veneçuela (de fet, un dels seus fundadors, Allan Weinstein, va declarar que es dedicaven a finançar allò que la CIA havia hagut d'estar fent encobertament feia 25 anys).

--Segons una investigació de William Blum, la NED havia descrit el seu programa amb l'objectiu “d'identificar les barreres al desenvolupament del sector privat al nivell local i federal de la República de Iugoslàvia [...] impulsar-hi un canvi legislatiu [...] i desenvolupar estratègies per al creixement del sector privat”. Així, a partir del 1998, la NED va proveir milions de dòlars als “mitjans independents”, “els partits polítics de l'oposició” i “les organitzacions pro-democràcia no-governamentals”, “grups d'estudiants”, “sindicats” i “think tanks” al llarg de l'antiga Iugoslàvia. Durant els dos anys abans de la crisi de Kosovo, el govern dels EEUU va donar només a Sèrbia 16,5 milions d'euros per a promoure la democràcia, principalment a través del NED. [PENDENTS ENCARA 3 PARTS]