divendres, 31 de desembre del 2010

Lectura de cap d'any: El Manual del Torturador Español

Com que treballo en una llibreria, se suposa que sóc llibreter. I els llibreters se suposa que recomanen llibres. Com que és cap d'any (i se suposa que és temps de bones intencions), assumirem tots tres pressupòsits (que ja és molt pressuposar) i us recomanaré un llibre.

El llibre en qüestió es diu El manual del torturador español, i el seu autor es el basc Xabier Makazaga. ¿Per què us el recomano? Perquè és de rabiosa actualitat. I ho és per dos motius:

(1) Perquè ahir mateix, en clara confirmació de la tesi del llibre, es va condemnar quatre Guàrdies Civils per haver torturat els dos etarres que havien col·locat la bomba a l'aeroport de Barajas. Un fet que en el seu dia van negar tan el "defensor del pueblo español" com el llavors Ministre de l'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba. Curiosament, a més, en una d'aquestes "curiositats" que caracteritzen les monarquies bananeres com Espanya, ha desaparegut de la web d'interior l'arxiu amb les gravacions on en Rugalcalba refusava les acusacions de tortura avui confirmades, tal i com denuncia Ignacio Escolar en aquest article.

(2) Perquè des de fa uns dies el llibre està sent perseguit i censurat. Ningú millor que els editors per a explicar-ho, i per això us reprodueixo el comunicat que l'editorial Txalaparta va publicar el passat dia 21 de desembre en resposta als atacs als seus llibres i a la llibertat d'expressió:

Como es público ya, algunos periódicos de Madrid (La Razón, ABC), comenzaron recientemente una campaña denunciando que el libro de Xabier Makazaga Manual del torturador español, publicado por nuestra editorial, estaba presente en unas 30 bibliotecas públicas de Vizcaya, Guipúzcoa y Álava.

Seguidamente el Partido Popular manifestó que iba a solicitar del Gobierno Vasco la retirada de esos libros de las bibliotecas. A instancias de esta formación, la alcaldesa socialista de Basauri procedió a la retirada del libro de la biblioteca pública de dicha localidad. Por su parte, el Gobierno Vasco respondió que las bibliotecas eran competencia de los ayuntamientos y a ellos les correspondía, en su caso, la retirada o no del libro.

Ante estos hechos la Editorial Txalaparta quiere hacer públicos los siguientes acuerdos:

1.- Nos parece deleznable, tanto la campaña de la prensa madrileña como la actitud del PP y del PSOE en este tema. Esta impostura, propia de una dictadura, niega y anatemiza los informes presentados por instancias internacionales como la ONU y organismos como Amnistía Internacional dando la razón al autor del libro, que critica la negación de la tortura que se produce en España como un elemento que da pie a que continúe esta práctica. Bajo el paraguas de que cualquier crítica en materia de derechos humanos apoya el terrorismo, esta dinámica da un paso más allá en el recorte de los mismos, puesto que ataca frontalmente el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Hu manos, que declara que «Todo individuo tiene derecho a! la libe rtad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones de todo tipo, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión».

2.- Hacemos un llamamiento a instancias internacionales, instituciones, partidos políticos, agentes sociales, profesionales del mundo editorial, bibliotecarios y a la ciudadanía en general a que no acepten este tipo de recortes de libertades, defiendan el derecho a recibir una información veraz y plural, y denuncien en su caso, sin temor, las torturas y malos tratos.

3.- Agradecemos la actitud de los bibliotecarios vascos que han salido públicamente en defensa de la libertad de expresión.

4.- Anunciamos que hacemos nuestra la protesta que el Observatorio de Derechos Humanos de Euskal Herria, Behatokia, ha enviado al Sr. Frank de la Rue, Re lator Especial sobre Libertad de Opinión y de Expresión, dependiente del Alto Comisariado de Naciones Unidas para los Derechos Humanos, con sede en Ginebra, y que adjuntamos a este comunicado.

5.- Por último, anunciamos que a partir de este momento y de acuerdo con el autor, la Editorial Txalaparta ha decidido colgar en su página web, de forma gratuita, el libro Manual del torturador español.
* * * *

PD: Sense que tingui res a veure, però tampoc sense poder estar-me'n de comentar-ho, he de ressaltar que ahir va morir en Bobby Farrell, el cantant del grup Bonney M. No és que tingui devoció per aquest grup, però com que sabeu que m'atrauen les teories conspiratives i les casualitats simbòliques, no deixa de ser curiós que es morís el mateix dia en què 94 anys abans ho havia fet en Rasputin, el místic rus protagonista d'una de les seves cançons més enganxoses.

PD2: Bon any nou!

dimarts, 21 de desembre del 2010

Urbanisme de crisi: Hoovervilles (des de 1929 fins avui)

Em permeto la llicència de copiar-li la idea a aquesta entrada del blog Impresiones Mías (que m'ha agradat i ha passat a engreixar la llista de blogs que segueixo a la columna de la dreta) i reproduir dues fotos que tenen 80 anys de diferència però que denuncien unes mateixes circumstàncies, a saber, que les crisis especuladores provoquen grans bosses de pobres sensesostre (bé, amb sostre sí, però indigne per a una família):





La primera fotografia és de principis dels anys trenta (després del crack borsari del 1929), mentre que la segona és d'un parc de Buenos Aires, d'aquest mateix any nostre 2010 (podeu llegir aquesta notícia lamentable que en parla). Els americans, sempre tan veloços a l'hora de crear neologismes, van anomenar Hoovervilles aquestes noves barriades populars, en honor a Herbert Hoover, president dels EUA durant la Gran Depressió dels anys 40. Això de les Hoovervilles ho vaig descobrir ara fa uns mesos mirant La Noche Temática per TV2, programa que aprofito per a encoratjar-vos a descarregar sencer  (fote't, Sinde!) des d'aquest enllaç. Pròpiament, és el primer documental, però els altres dos també paguen la pena.

PD: Si voleu practicar l'anglès, també el podeu mirar a través d'aquest enllaç al Youtube. La persona que l'ha penjat, per a prevenir qualsevol intent de censura, hi ha afegit el següent text: "Copyright Disclaimer Under Section 107 of the Copyright Act 1976, allowance is made for "fair use" for purposes such as criticism, comment, news reporting, teaching, scholarship, and research. Fair use is a use permitted by copyright statute that might otherwise be infringing. Non-profit, educational or personal use tips the balance in favor of fair use." Mentalitat americana!

dijous, 16 de desembre del 2010

Eichmann i el sots-director d'Olot: la culpabilitat de la grisor administrativa

Davant de l'empitjorament de les condicions de vida de la majoria de ciutadans (allò que se sol resumir en el terme "crisi" amb la intenció de transportar perversament l'atenció cap a l'economia i les seves xifres i no cap a les persones i els seus patiments) es poden donar diversos tipus de reacció, com ara:

(1) Una de política (en el seu sentit més ampli: no només de la casta política, sinó també de la ciutadania) encaminada a resoldre els problemes de la gent i garantir-los els seus drets bàsics (habitatge, educació, salut). Malauradament, en el nostre món capitalista això (que no deixa de ser l'aspiració socialista) segueix sonant com una vella cançó utòpica, i la política real n'esdevé una autèntica perversió.

(2) Una de resignada. És la que domina.

(3) Una de violenta. L'excepció que hem vist a Olot.

Dit això, i afegint també que no puc celebrar gairebé mai que assassinin una persona, dic també que no puc deixar d'alegrar-me de què, en un món que es mou únicament entre el no acompliment del punt 1 i la quotidianitat covarda del punt 2, hi hagi també (i finalment!) gent que respongui de la manera 3 davant de la injustícia. Atès que tants anys de pau resignada i egoista no ens han conduït ni un sol pas endavant cap a l'assoliment del punt 1, l'esperança del canvi rau, malauradament, en l'augment de seguidors del punt 3, que amenacin per la força la bombolla moral en què ens hem refugiat tots plegats (quatrecents sots-directors bancaris morts més tard, potser els supervivents no tinguin la mà tan presta a executar desnonaments). Que consti, tanmateix, que considero que l'única manera legítima i defensable de vèncer la injustícia és la via democràtica i política. El problema, torno a dir, és que les nostres sedicents democràcia i política no estan per la feina, i encara col·laboren entusiastament en aprofundir els desnivells d'injustícia actualment existents pel bé del Capital.

No puc deixar de passar l'avinentesa i no remarcar el fet de què tal dia com ahir, un 15 de desembre, van morir ajusticiats, amb 49 anys de diferència, dos clars exemples de l'amoralitat més genuïnament moderna: la del buròcrata gris, la de l'administrador fidel que "es limita" a fer bé la seva feina, sense considerar els estralls que aquesta professionalitat desferma ben lluny de la seva mirada. En tots dos casos, però amb 49 anys de diferència, dues persones (d'una banda el nostre Pere Puig Puntí, i de l'altra un agent del Mossad) van decidir saltar-se la legalitat existent (el primer liant-se a trets, el segon passant-se pel forro dels collons la sobirania d'un Estat i segrestant-ne un ciutadà) per a aplicar justícia. Cap de les dues víctimes no havia matat mai ningú, ni comès cap delicte, però per les seves mans hi passava cada dia un fil que, estirant-lo, ens portava, d'una banda, a l'extermini sistemàtic de milers de jueus i, de l'altra, l'expoli (també sistemàtic) que a occident deixa milers de persones sense sostre i al Tercer Món molts milers més sense vida.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Operació Paperclip: les relacions dels USA amb els nazis

Aprofitant que avui fa 49 anys que finalitzava el judici contra Adolf Eichmann (sentenciant-lo a mort), i seguint amb la línia apuntada en la meva darrera entrada d'aprofitar el blog com a arxivador de PDF, em faig ressò d'uns quants documents apareguts recentment on es posa de manifest la protecció que els grans valedors de la llibertat i la moral occidental (permeteu-me ser cínic amb els gringos) van oferir a molts nazis:

(1) Un recent informe (que he tret d'aquest enllaç) de 110 pàgines i titulat Hitler's Shadow - Nazi War Criminals, US Intelligence & the Cold War.

(2) Els arxius que es van desclassificar ara farà un mes (p.ex. aquest article d'El Mundo en parlava), publicats en aquest enllaç pel New York Times i en aquest altre pel The National Security Archive. Els poso tots dos perquè no sé si un està més censurat que l'altre. Bé, de fet ara mateix no sé ni si es tracta del mateix document... coses de la pressa i la falta de temps.

En total no gaire cosa, no res, petites minúcies que ens ajudaran a entendre una mica millor la ja coneguda (però no gaire famosa) Operació Paperclip.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Sobre la futura reforma de les pensions

Entre d'altres usos, aquest meu blog em serveix per a tenir a l'abast (des de qualsevol lloc amb connexió a internet) documents i textos que m'interessen. És una funció que ja he emprat alguna altra vegada, però ara que se m'ha mort l'ordinador en veig molt més la utilitat, no només perquè m'adono del risc de perdre un enllaç o un PDF (del qual n'acabo oblidant el títol i, per tant, la possibilitat de tornar-lo a recuperar en un futur) sinó també perquè ara que no tinc un ordinador propi sinó tres de prestats (el de la Laura, el dels pares i el de la feina) la meva lectura s'ha tornat més fragmentària i, en el cas dels documents llargs és la millor opció per als caps despitats com el meu (perquè  l'altra és copiar-me'ls en un USB, però comporta el risc de perdre no només el PDF sinó, amb ell, l'USB).

Al gra. Com que som un país amb una alta mortalitat diferencial per classe social (els més pobres viuen 10 anys menys que els més rics, o, com recorden des d'aquest blog, es dóna el fet profundament  injust que el personal de neteja de la Universitat hagi de treballar dos anys més —alguns com David Taguas demanen fins i tot cinc anys més— per pagar les pensions d'un catedràtic que el sobreviurà sis anys més) i ara a sobre se'ns ve al damunt una reforma neoliberal de les pensions (és a dir, un greu empitjorament) que el govern tirarà endavant aquest proper més de gener aprofitant la més que probable pròrroga de l'estat d'Alarma aplicat arran de la vaga dels controladors aeris, amb tot plegat —deia, sort que volia ser breu— són molt interessants, sinó indispensables, els següents documents:

(1) L'economista Daniel Albarracín, en la seva darrera entrada al blog (que segueixo a la columna de la dreta), ha preparat aquestes diapositives sobre el tema.

(2) ATTAC, per la seva banda, n'ha preparat un PDF de 70 pàgines: ¿Están en peligro las pensiones públicas?

Quan tingui una miqueta més de temps, me les llegiré a fons.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Més crides televisives a l'assassinat: Jaime Bayly contra Chávez

Si fa un parell de dies parlàvem de la retransmissió televisiva on un assessor del Primer Ministre canadenc es pronunciava en favor de l'assassinat del fundador de Wikileaks, avui ens n'hem de fer ressó d'una altra petició de mort contra el Julian Assange, aquest cop per part de Bob Beckel, comentarista de la cadena Fox Business: aquí en teniu la notícia.

I si amb això no en tinguéssim prou, canviarem d'objectiu i passarem a voler que sigui el president veneçolà, Hugo Chávez, qui aparegui mort. Així es va manifestar, en una entrevista que va ser emesa el passat 30 de novembre, l'escriptor peruà Jaime Bayly en el seu programa de la televisió MegaTv (on entrevistava un actor i humorista veneçolà autoexiliat a Miami, Orlando Urdaneta):




L'entrevista fot fàstic per tots cantons i des del primer minut (els paios ja són d'una estètica encorbatadament desagradable), però el Jaime Bayly ja tira pel dret al minut 2:45: "estoy de acuerdo contigo salvo en una cosa, y es que tú dices que matar a Chávez no tendría sentido". Al seu torn, l'Orlando Urdaneta comença una mica més fi, defensant no un assassinat sinó el cop d'Estat (minut 3:45): "a Chávez no se le va a sacar en unas elecciones [...] lo que hay que trabajar es el derrocamiento". Una mica més endavant (4:50) ens explica en què consisteix el mètode de "el golpe suave" per a fer sortir els tirans d'un govern. Entren llavors en un moment més intrascendent de l'entrevista (bé, això d'entrevista és una manera de parlar, perquè el Bayly aquest interromp contínuament i no deixa que l'interrompin), i a partir del 9:25 tornen a la càrrega, fins a l'apoteosi final, on el Bayly afirma (11:24): "yo soy más partidario de que un patriota venezolano o un militar venezolano se encargue de que Chávez se reuna con el altísimo". I l'altre respon: "eso sería un sueño de oro, y obviamente lo que no se debe, como buen cristiano, es dejar de rezar por ello". Amén. I el Bayly remata (valgui la redundància): "y que se lleve a Fidel, a Raúl, a Chávez, a Evo y a Daniel Ortega". Visca el multi-magnicidi!

Amb tot plegat, en refermo en el que vaig dir fa dos dies i no tinc més remei que clamar ben fort que, si cal matar ningú, que es mati els BANQ... [ups, perdoneu, em truquen al telèfon ; acabarem la frase en una altre ocasió].

divendres, 10 de desembre del 2010

Netbook, portàtil o torre?

Quinze dies el cap donant-me voltes (i jo a vosaltres la tabarra) amb crisis, protofeixismes mileuristes i nocions bàsiques d'economia contemporània i avui que porto tot el dia pensant si és millor que em compri un Netbook, un altre portàtil o una torre que em dongui millors prestacions pel mateix preu. Marededéusenyor, que en sóc de frívol!

Tot, però, té una explicació. I és que se m'ha tornat a morir el portàtil. Sí, aquell vell portàtil de coll de goma de la Generalitat Valenciana que vaig heretar de la meua germana fa tot just un any i mig. I prou que ha durat, el pobret. I tampoc sé del cert si ha estat ell mateix que ha decidit morir-se o bé me l'ha mort un escamot de franctiradors dins d'aquesta guerra internàutica que s'ha declarat aquests dies després de la detenció del Julian Assange [si hi vols participar, llegeix aquesta pàgina]. Les meves sospites es fonamenten en què, ves-tu-per-on, feia tot just dos dies que m'havia descarregat el famós arxiu-assegurança de Wikileaks. Però vaja, que tampoc és ara moment de llàgrimes ni mocadors (sino de machete en mano contra els ban...) ni de donar sortida a les meves pulsions conspiranoiques....

En fi, que ens hem posat (la meva llibreta i jo, en combat desigual) un pressupost màxim (però màxim màxim) de 600€, i no tinc clar si agafar-me un bon netbook o bé un portàtil de gama baixa. D'una banda, l'ordinador només el faig servir per a navegar per internet i per a escriure i escoltar música, és a dir, que tampoc no necessito que tingui grans prestacions i en aquest sentit amb un Netbook en tindria més que suficient. Però em fa por que el teclat se'm faci massa petit (tot i que n'he estat potinejant un a l'Fnac, i sembla que s'hi pot escriure força decentment, però una cosa és jugar-hi 2 minuts i una altra escriure-hi durant un parell d'hores) i, sobretot, que la pantalla se'm quedi curta, perquè quan tradueixo (bé, quan traduïa, perquè he deixat l'Alba Rico abandonat al ciber-Naxos) necessito partir la pantalla en dos i no sé si m'hi cabria en una pantalleta de 10 polzades... Per a acabar-ho d'adobar, també he pensat (ja que al final fan més d'ordinadors estàtils que portàtils, i acaben sent tant de sobretaula com un ordinador tradicional) que una bona opció seria comprar-me una torre, que encara surt més barata. Ara bé, llavors l'hauria de posar a l'habitació dels convidats, i no podria compaginar estar-me a l'ordinador mentre fan algo a la tele (tipus partit del Barça, per exemple), perquè no crec que a la Laura li fes gaire gràcia de tenir mitja taula del menjador eternament ocupada per un pantallot d'ordinador. Què complicat que és el món...

dijous, 9 de desembre del 2010

L'enemic són els bancs (i els seus interessos)

Mentre la massa protofeixista (i majoritàriament mileurista) segueix bramant contra els controladors aeris, els bancs segueixen pixant-se'ns a la cara. Acabem de saber que l'interès que cobraran a Irlanda (és a dir, als ciutadans irlandesos) pel "rescat" econòmic serà del 5,8%. Un càlcul ràpid que he llegit en l'article d'on he tret aquesta informació diu que a cada irlandès li costarà uns 55€ al mes. Mentrestant, també hem sabut que la Reserva Federal dels Estats Units va repartir (en més de 21.000 operacions secretes des de desembre de 2007 fins a juliol de 2010) més 3,3 bilions de dòlars a grans entitats financeres i empresarials amb un interès ridícul del... 0,25%!! Al seu torn, el Banc Central Europeu està proporcionant liquidesa als bancs privats amb un interès de només l'1%. El negoci, com podeu comprovar, és rodó per a la banca, perquè els diners que "els han prestat" (bé, se l'han prestat entre ells) a molt baix interès l'han invertit comprant deute dels països endeutats com Irlanda, els ciutadans dels quals els hauran de tornar al 5,8%.

Aquests dies m'he començat a fullejar el llibre Ajuste y Salario: Las consecuencias del neoliberalismo en América Latina y Estados Unidos (aquí en teniu la fitxa de l'editorial, i aquí la ressenya de l'economista Daniel Albarracín), i malgrat el poc que en porto llegit no puc deixar de constatar que és de rabiosa actualitat: d'una banda, la confirmació de què les economies tradicionals cada cop tenen menys pes en el tràfic de diners, i que el nostre món se sustena en el capital financer i bancari. La desproporció entre els diners "reals" i els que es passegen cada dia per les borses és esfereïdora, i tota la riquesa d'un país, com ara Irlanda (que no fa ni 10 anys era considerat el segon país amb la renda per càpita més alta d'Europa, per a major ridícul dels patrons d'anàlisi capitalista i els seus servils propagandistes, com aquest articulista de Libertaz Digital allà per l'any 2003) gairebé no val res en comparació amb l'intercanvi entre dues entitats financeres. Si volen ensorrar un país, poden, perquè tots els conreus, tot el bestiar, tota la indústria i tots els treballadors no són sinó un moc de refredat de tardor enfront del vòmit d'un guiri atipat a base de paelles i sangries.

L'altra punt (de fonamentació clarament marxista), és que, en la lluita de classes capitalista, en una banda de la trinxera hi som tots els assalariats (siguem mileuristes o de sou astronòmic com els controladors) i en l'altra els capitalistes (rentistes, banquers i especuladors de tota mena). Així, mentre els assalariats ens barallem entre nosaltres perquè els mocs d'alguns treballadors són massa verds i espessos comparats amb els d'uns altres, el capital es va fotent un bon tiberi amb la nostra plusvàlua, i no trigarem gaire a veure caure els seus vòmits damunt nostre.

Han començat pels controladors, però ara al gener és probable que segueixin pels funcionaris i els pensionistes. Però a la gent tant se li'n fot: diran que aquells també cobren massa i que els iaios viuen com reis. I per si algú es queixa, cap problema que encara tindrem l'estat d'alarma i l'exèrcit per a tornar a la pau social. Pau social que, recordem-ho mil i una vegades, només es trenca si 300 mil persones no poden viatjar en avió (un privilegi), no pas si són milions les que es queden sense feina ni subsidi ni casa (que, cal també recordar-ho, se suposa que són un dret bàsic).

dilluns, 6 de desembre del 2010

El poble feixista s'alça contra els controladors aeris

Escric des de la feina. Sí, ja ho sé: és dilluns festiu, dilluns de pont, dilluns de vacances, però a mi em troca treballar d'11 a 20h. I demà, també. I no tinc cap altre festiu fins passat Reis (exceptuant Nadal, gràcies a déu i la mare que el va parir aquell dia). I la meva nòmina seguirà sent infra-mileurista, de 899€ al mes. Ho explico per a què quedi ben clar que sóc a un parell de galàxies de la nòmina privilegiada dels controladors aeris. Però que, tanmateix, m'hi solidaritzo.

No entraré aquí a desgranar les mentides i manipulacions abocades contra la vaga encoberta dels controladors, perquè són moltes i perquè (sobretot) d'altres ja s'han encarregat de fer-ho abans i millor que jo. Valgui, a tall d'exemple, la pàgina creada pels propis controladors (premeu aquí) o aquest fil de Racocatalà o aquest article a Kaosenlared o aquesta entrada al blog d'un guionista que es va haver de quedar a un dels aeroports de Londres.

Només m'interessa de destacar (seguint també un altre article de Kaosenlared, que recomano llegir sencer) la confirmació, per si en quedava cap dubte, de què l'Estat espanyol és feixista del cap fins a les potes. Aquestes (les potes, o les masses, o la classe treballadora sense consciència de ser-ho) ja van mostrar maneres durant la passada Vaga General, però ara ja s'han tret del tot la careta quan bramen enfurismades en favor de les mesures militars extraordinàries que el cap (el govern, l'Estat) ha aprovat per a reprimir els controladors. I és que en aquest quadre que acabo de dibuixar s'hi resumeix l'essència del feixisme: la conjunció feliç del militarisme i de la fúria irracional de la massa. Vuitanta quatre anys més tard, tornem a sentir els crits de Millán-Astray contra Miguel de Unamuno: "Viva la muerte! Muera la inteligencia!". I tornem a submergir-nos en èpoques molt fosques i estúpides.

-[Actualitzacions vàries]:

(1) La narración de la esposa de un controlador (de "La maldekstra kolono").

(2) Controladores: puntos de vista (de "La maldekstra kolono")

(3) Es el pueblo de izquierdas quien debe declararse en Estado de Alarma (comunicat d'Izquierda Anticapitalista).

(4) Controladores aéreos, dictadura y consenso (d'Íñigo Errejón, a Kaosenlared).

(5) Del decreto al estado de alarma (versió actualitzada, per part de Rafael Cid de CGT, del famós poema de Matin Niemoller normalment atribuït a Bertold Brecht: "Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, jo vaig callar perquè no era comunista...").

(6) L'estat d'Alarma és il·legal i la llei de militarització està derogada (de La Voz de Galicia, a través del Racó Català).

(7) La noche de los cristales rotos. Ensayo general (de Marcos González Sedano, a Kaosenlared).

(8) Posicionament de l'Asociación de Fiscales davant de l'actuació del Fiscal General (s'hi posicionen en contra).

(9) La nòmina d'un controlador aeri i les mentides del govern.

(10) AENA en quiebra.

(11) El caso de los controladores aereos y el fascismo líquido habitual. [de Theleme, de La Comunidad de blogs d'El País].

(12) Controladores: ¿chivo expiatorio o una cortina de humo? [(23/12/2010) Un bon resum de Ramiro Feijoo]

(13) Españoles, ¿sois idiotas? [carta al director del Diari de Navarra d'en Jesús Sanz Astigarraga]

* * * *

PD: No té res a veure (bé, de fet sí, em temo), però aprofito per a donar l'enllaç actualment operatiu de Wikileaks: http://213.251.145.96/

-[Actualització]: En aquest altre enllaç es pot anar consultant els "mirrors" ("miralls") des d'on consultar Wikileaks.

PD2: I l'enllaç a l'arxiu que conté d'altres documents encara no revelats, i del que en donaran la clau si l'Assange mor abans d'hora:

dijous, 2 de desembre del 2010

Assassinar l'enemic


"Well, I think Assange should be assassinated, actually; I think Obama should put out a contract and maybe use a drone or something". ["Bé, penso que Assange hauria de ser assassinat, de fet; i penso que Obama hauria de contractar un mercenari o potser enviar-li un "drone"* o alguna altra cosa"].

* un "drone" és un aparell volador no tripulat, usat per exemple pels EUA a la guerra de l'Afganistan per a fer assassinats selectius sense risc de baixes.

Així comença la breu (però contundent) declaració televisiva de Tom Flanagan, assessor del Primer Ministre del Canadà, el conservador Stephen Harper



I així acaba: "I won't fell unhappy if Assange disappear" ["No m'entristiré si l'Assange desapareix"].

I aquí no ha passat res. L'Avort voldria provar si la reacció és la mateixa si des d'aquest portal incitem a assassinar banquers i alts directius, però ara he de fer-me el dinar i no tinc temps per a experiments. Queda pendent.