dilluns, 17 d’agost de 2009

Elogi de la desobediència - Eichmann, l'especialista


ELOGI DE LA DESOBEDIÈNCIA.
Seguit del guió de la pel·lícula Un especialista (el judici d'Eichmann a Jerusalem)
Brauman, Rony i Sivan, Eyal
Lleonard Muntaner Editor, abril de 2008
ISBN: 9788496664784
208 pàgines, 15€


* * *
Sempre m'ha fascinat el nazisme. Ep, evidentment no el nazisme en sí, sinó l'ús que se'n fa com a paradigma del Mal Absolut, com la pitjor amenaça externa que té la nostra civilització, quan en realitat no van ser gaire diferents que nosaltres o, fins i tot, podríem considerar-lo com la realització més perfecta de la concepció tècnico-administrativa del nostre capitalisme triomfant. Des d'aquesta perspectiva [en sintonia amb alguns postulats de l'Escola de Frankfurt], el cas d'Eichmann n'és un exemple impactant: lluny de la imatge oficial d'un nazi ari de complexió forta, sàdic i altiu, era senzillament un buròcrata gris que estimava fer bé la seva feina, que va acabar esdevenint l'especialista de la "qüestió jueva" i que es va sentir impotent davant les atrocitats (que detestava) envers els jueus. Els autors, jueus nascuts a Israel, fan l'esforç (blasfèmia, en dirien molts cociutadans) de baixar l'Holocaust de l'altar sagrat de la religió (la Xoà) al món dels homes i de la política. També demanen —en un gest encara més provocador en una societat, la israeliana, fonamentada en aquesta mena de mites— que, sense abandonar la seva innegable culpabilitat, es mirin Eichmann amb ulls de comprensió. I, per a reblar el clau, que amb els mateixos ulls amb què han mirat Eichmann es mirin el melic, i jutgin l'actuació d'alguns consells jueus sota l'ocupació nazi, que en el fons no van deixar de fer el mateix que l'alemany: fer-ho el millor que podien sota unes circumstàncies demencials.

¿Què caldria haver fet, llavors? El llibre, curiosament, no ens ho diu. O, com a mínim, no ens ho argumenta (excepte en alguns moments en què es parla negativament de la Realpolitik), però la resposta sí que està ben explicitada en el subtítol: elogi de la desobediència. Perquè quan s'accepten les regles de l'enemic, quan s'accepta jugar en un escenari criminal, un passa a formar part (encara que sigui a contracor) de la seva maquinària destructiva. Tota una lliçó per a nosaltres, modèlics ciutadans d'un món en què, cada vegada que veiem pondre's el sol, sabem que 30.000 persones han mort de gana.

El llibre està dividit en dues parts: primer, l'assaig dels autors; en segon lloc, la transcripció del guió de la pel·lícula que van realitzar a partir del material que s'havia gravat durant el judici. Tots els fragments que vénen a continuació són només de la primera part. Queda pendent la segona per a una altra entrada.

* * *
—El nostre home és un d'aquells que qualsevol règim aspira a tenir entre les seves files, amb el seu tarannà polivalent i el seu posat servicial d'empleat modèlic, el seu comportament de buròcrata meticulós [...]. No és cap ximple, però prou es guarda d'anar més enllà de les instruccions que rep dels seus superiors [p.11].

—Aquest enginyer d'allò que, en realitat, era una indústria de l'assassinat no suportava la sang i, per damunt de tot, s'estimava la feina ben feta, els formularis i les estadístiques. “Especialista de la qüestió jueva”, va rebre l'encàrrec d'organitzar l'expulsió dels jueus del Reich entre el 1938 i el 1941. Després, de 1941 a 1945 organitzà la deportació dels jueus d'Europa [p.13].

—”Un especialista” és un assaig polític sobre l'obediència i la responsabilitat. Es tracta de la primera pel·lícula que té com a personatge principal un criminal buròcrata [p.14].

—Aquest home que havia adormit la seva pròpia consciència, que es negava a confrontar els seus actes amb el sentit que se'n desprenia, i que no veia al seu voltant més que problemes tècnics i solucions tècniques, aquest home que només s'expressava amb clixés o, dit d'una altra manera, no pensava. La sensació que tenia –i descrivia amb complaença– de ser un “instrument en mans de forces superiors”, una “gota dins l'oceà”, pertany sens dubte al nostre món [p.14].

—El problema encara candent que planteja aquest oficial de policia és el de la naturalesa i la condició de les seves activitats criminals, la delimitació de les seves tasques específiques. Eichmann es considerava un simple “engranatge”, una “agència de transmissió” [p.15].

—Observació cabdal de Primo Levi, feta l'any 1960, quan va ser capturar Richard Baer, l'home que va dirigir el camp d'extermini d'Auschwitz després de Rudolf Höss: «Baer pertany al tipus humà més perillós del nostre segle: per a qui sap mirar, és evident que sense ell, sense els Höss, els Eichmann [...], sense els altres milers de fidels que foren cecs executants d'ordres rebudes, els grans mostres com ara Hitler, Himmler o Goebbels s'haurien vist impotents i desarmats».

—La matança industrial de milions de persones va adquirir a poc a poc la consideració d'un esdeveniment sagrat. Se li va vincular un nom: el mot bíblic “Xoà”, que atestava la seva absoluta singularitat i que conduïa a una concepció religiosa d'aquesta part de la història humana [...]. D'aleshores ençà, qui repatria el “planeta Auschwitz” al món dels homes, és a dir, que refuta la idea de la “singularitat radical de la Xoà” s'exposa a ser acusat de “lepenització”: triar entre el “detall” {la tècnica} i “l'absolut” és, ara per ara, una obligació [p.17].

—La seva col·laboració amb els prohoms de les comunitats jueves era contínua i constructiva, i apreciava els representants sionistes que actuaven amb ell per “l'emigració accelerada” [p.18].

—Qualsevol se'l creuria quan considerava “lamentable” el despullament previ a l'expulsió, però la seva eventual sinceritat no tenia, en aquest cas, la més petita importància, ja que, de bon grat o de mal grat, va organitzar l'espoliació dels emigrants [p.19].

—La tardor de 1941 se li va ordenar que passés de “l'emigració planificada” a “l'evacuació cap a l'Est”. Reinhardt Heydrich, cap de la policia, li va dir: “El Führer ha ordenat la destrucció física dels jueus” [p.19].

—No sense raó, remarcava que si hagués abandonat el lloc, un altre se n'hauria fet càrrec, i el resultat no hauria estat gaire diferent [p.19]

—Va veure amb els seus ulls els diferents mètodes que s'empraven per matar, primer a mans dels comandos especials, després amb el gas i la tortura diària als camps, un qüestions sobre les quals els seu superior li havia demanat que redactés informes. Aquest espectacle li era cada vegada més insuportable i havia demanat al seu superior que el canviés de lloc de treball. Però “un soldat no tria el seu destí”, li van respondre [p.20].

—Als experiments dels psicòleg social Stanley Milgram, les dues dues terceres parts de les persones sotmeses al test varen col·laborar fins al final i, tot cedint a les ordres de l'experimentador, varen seguir amb l'experimentació fins al nivell de xoc més elevat, encara que sovint amb angoixa i protestes. «Allí resideix, potser, l'ensenyament més important del nostre estudi: gent normal, sense cap mena d'hostilitat envers els altres, poden, quan simplement han de complir la seva feina, transformar-se en agents d'un procés atroç de destrucció», va escriure Milgram. [...] En el conflicte de valors en què es veien immersos, varen fer passar la legitimitat que conferia l'autoritat científica per davant d'uns principis morals, tot i ser conscients que els estaven traint [...]. El fet que les estadístiques mostrin que la majoria dels seus coetanis hauria actuat de manera semblant no els eximeix en absolut de la seva culpabilitat [p.22].

—El fet que Eichmann fos un home corrent no implica de cap manera que, atès que tots som potencialment uns Eichmann, també tots seríem culpables. Confondre aquesta culpabilitat potencial amb una falta o un crim reals seria desqualificar la possibilitat mateixa de la justícia [p.22].

Arendt: «Moralment parlant, sentir-se culpable quan no s'ha fet res en concret és gairebé tan dolent com sentir-se innocent quan s'és culpable» [p.23].

—La descripció del funcionament de la indústria nazi que dóna Eichmann prova clarament que la representació que en dóna Raul Hilberg a “La destrucció dels jueus d'Europa” és autèntica: funcionaris, tècnics, científics, empleats, cadascú feia a consciència la seva feina en el lloc que li pertocava, aplicava procediments rutinaris i resolia problemes pràctics. La codificació del llenguatge –evacuació, transferència, reinstal·lació, procediment, tractament especial, solució final– camuflaven d'una manera tosca la realitat perquè cadascú se'n pogués abstreure [p.24].

—Aquesta espiral de violència estava mentalment neutralitzada i com absorbida per una successió de gestos banals. L'horror quedava soterrat sota l'acumulació dels assumptes corrents, la significació dels quals no costava gaire d'oblidar. Quan el pensament i la sensibilitat es tanquen l'un a l'altra, l'activisme destructor pot esplaiar-se sense fre i sense límits [p.24]. {Per això, quan t'atures i observes el nostre món des de fora de la seva quotidianitat, te n'adones de l'horror que comporta}.

—Arendt: «Els seus pensaments no són esgarrifosos, són buits. Les frases fetes que li serveixen de llenguatge el separen de la realitat, el protegeixen tot evitant-li que hagi d'experimentar el mal introduït en el món [...]. Es tracta de no sentir per no pensar, de no pensar per no sentir» [p.25].

—A la lògica jurídica de la culpabilitat individual li és molt difícil de retre compte d'aquest fenomen col·lectiu [p.25].

—Eichmann, culpable d'un crim extraordinari, era un home ordinari i «la seva normalitat és molt més esgarrifosa que totes les atrocitats plegades», com ho recalca Arendt. No és el genocidi, que té precedents en la història, sinó el crim administratiu i la matança industrial el que fa que sigui el crim modern per excel·lència [p.28].

—Eichmann, d'ençà de 1932, estava afiliat a les SS, a Àustria, quan ningú no l'hi obligava [p.28].

—Pels volts dels anys 1920-1930, el rebuig de la societat existent s'efectuava en l'adhesió a un model social basat en la jerarquia i l'ordre militar. Norbert Elias recorda que la repudiació de l'ideal democràtic en aquella Europa de crisi es manifestava amb un retorn massiu a favor dels valors autoritaris, amb l'afirmació sonora dels principis d'ordre i d'autoritat. [p.29].

—Recordem que encara no s'havia desmantellat l'apartheid als Estats Units quan Eichmann va ser jutjat a Jerusalem [p.30].

—El sionisme dels orígens no tenia res a veure amb un projecte de refugi per a gent perseguida. Era primer de tot i abans que qualsevol altra cosa un programa d'emancipació nacional [p.34].

—L'arquetip del subjecte israelià, tal com el volien els dirigents de l'Estat, era “l'home nou”, el combatent que sap morir com un heroi, en oposició a la imatge fantasmagòrica, construïda per l'antisemitisme, del jueu amb el cap cot de la diàspora [p.34].

—L'expulsió metòdica de 750.000 palestins va quedar dissimulada per l'emancipació dels màrtirs europeus. El museu de Iad va-Xem, que es va establir uns quants anys més tard en virtut d'una llei titulada “Memòria, Xoà i heroisme”, testimonia simbòlicament la manera com una memòria n'esborra una altra. En efecte, es va construir damunt les ruïnes d'un poble palestí, Sumeil, arrasat durant la guerra de 1948 [p.36].

—L'angoixa provocada per l'evocació dels camps esdevenia rebuig. Si tot allò era veritat, com s'ho havien fet per sobreviure els qui eren allà per contar-ho? O bé eren uns mentiders, o bé eren uns aprofitats. «El món estava d'acord amb el lloc que els nazis ens havien assignat, tant si es tractava del món reduït del camp com del gran món de fora del camp», va escriure Jean Améry quan va tornar de la deportació [p.36].

—Michael Goldmann (qui després, sota el seu nou amb consonància hebrea, Mikhael Guilad, es va fer policia a Israel i va participar en l'interrogatori d'Eichmann) havia rebut una pallissa de vuitanta fuetades per part dels nazis. Va sobreviure i va emigrar a Israel, on va topar amb una paret d'incredulitat quan va provar de contar el que havia viscut: va ser –diria més tard– “la fuetada número vuitanta-u” [p.37].

—Els immigrants supervivents del nazisme no eren, per a la majoria dels jueus instal·lats a Palestina, aptes per acomplir la revolució israeliana. Se'ls veia com a presoners del seu passat, malenconiosos, poc fiables, mancats de les qualitats humanes superiors dels sabras, els nadius de Palestina [...]. Els supervivents, que hi havien arribat després de la guerra com a refugiats, no hi eren pas per convicció o per un ideal, sinó per necessitat. A la premsa, als discursos polítics i a les converses, els estereotips antisemites típics de l'Europa dels anys trenta traduïen un dia rere l'altre el menyspreu que els pioners sentien pels “jueus del ghetto” [p.38].

—La llei que es va emprar per jutjar Eichmann es va adoptar en un principi per portar davant dels tribunals els col·laboradors jueus dels nazis. El motiu n'era que el 1948 i 1949 la policia i la justícia israelianes varen rebre centenars de cartes de supervivents que denunciaven la presència a Israel d'antics còmplices jueus dels nazis, “kapos”, membres dels consells jueus i de la policia jueva dels ghettos [p.39].

—Ben Gurion, durant una visita a un camp d'agrupament d'exdeportats a Europa, el 1948, havia presenciat una escena de linxament d'un antic “kapo” a mans de supervivents [p.40].

—Es van obrir més de dos-cents expedients judicials contra “kapos” i membres de la policia i dels consells jueus, classificats globalment com a “criminals de guerra jueus” col·laboradors dels nazis. Es varen dur a terme quaranta-dos judicis. Es va dictar una sentència de condemna a mort, commutada posteriorment a una pena de deu anys de presó, i unes quantes condemnes a penes lleus de presó. A tots els altres, se'ls va absoldre. Tot i això, la premsa es va interessar molt poc per aquests processos [p.40].

—Entre 1952 i 1963, els 820 milions de dòlars pagats per Alemanya a Israel en concepte de reparacions es varen finançar els equipaments col·lectius, en particular les xarxes elèctrica i ferroviària. Aquesta suma –un 70% de la qual s'havia d'emprar obligatòriament per a la compra de mercaderies a Alemanya, i el 30% restant per a la compra de petroli– era molt inferior a les estimacions de les pèrdues materials sofertes pels jueus i a la demanda del govern israelià de 1.500 milions de dòlars [p.42].

—Els immigrants europeus –els asquenasites– ben aviat varen poder deixar les tendes de campanya i les barraques, amb les quals alguns d'ells havien hagut d'acontentar-se al principi, i els varen allotjar en pisos i cases. Els orientals, la majoria marroquins, varen haver de romandre durant anys i anys en campaments d'envelats, on vivien amuntegats en dures condicions. Per a ells, la terra promesa s'assemblava a un camp de refugiats. La discriminació de la qual els orientals varen ser objecte els va empènyer a la violència. El 1959 varen esclatar repetidament tot un seguit d'aldarulls. Després d'aquelles manifestacions, durament reprimides, els orientals varen ser instal·lats en “ciutats de desenvolupament”, és a dir, en cubs de formigó col·locats enmig del desert [p.43].

—El percentatge creixent de no-europeus preocupava les autoritats, que veien en aquella immigració originària dels “països endarrerits del Llevant” una amenaça per al “manteniment del nivell cultural” d'Israel. Hi havia contradicció entre la necessitat de “material humà” –expressió que s'emprava sovint en els informes administratius relatius a la immigració– i la profunda convicció que el sionisme era abans de tot una cosa d'occidentals. Per a Ben Gurion, aquests eren els “primers candidats a ser ciutadans d'Israel” [p.43].

—Eminents universitaris israelians, tots ells originaris d'Europa central, proposaven comparar la “mentalitat primitiva” dels immigrants orientals amb “l'expressió primitiva dels nens, dels retardats o dels malalts mentals”. Trobarem una versió més lleugera d'aquesta concepció de la superioritat en el discurs d'obertura dels fiscal Hausner durant el procés d'Eichmann [p.44].

—Anotació de Ben Gurion al seu dietari: «Aquests sefardites ignoren del tot el que Hitler ens va fer. Els ho haurem d'explicar». Què representaven aleshores les petites misèries i les vexacions quotidianes comparades amb un suplici com aquell? [p.45].

—És en aquest context que es va concebre el procés d'Adolf Eichmann. Calia unir aquella societat fragmentada. «Calia –escriu Tom Séguev– un esdeveniment capaç de refermar la societat israeliana, una experiència col·lectiva, corprenedora, purificadora, patriòtica; una catarsi nacional». I el procés d'Eichmann n'era la millor ocasió [p.45].

—La figura demoníaca de Hitler esdevindria a partir d'aleshores la tela de fons de les relacions amb els àrabs, oportunament transformats en hereus ideològics del nazisme: «A Egipte i a Síria, els deixebles dels nazis volen destruir Israel, i aquest és el perill més gran que ens amenaça», escriu Ben Gurion l'endemà de l'anunci de la captura d'Eichmann [p.46].

—Invocar el suplici per designar el conflicte araboisraelià justificava per endavant la conquesta de territoris a costa d'aplicar un règim d'excepció a tot un poble [p.47].

—Israel es mostraria com a representant sobirà del poble jueu, fins i tot contra l'opinió d'aquells que –com els dirigents de les institucions jueves americanes, entre d'altres– en qüestionaven aquella posició [p.47].

—Si a Eichmann no se l'hagués jutjat a Jerusalem no se l'hauria jutjat mai enlloc. A Alemanya, el Servei Central d'Investigació sobre els crims nacionalsocialistes –no creat fins al 1959– topava amb tota mena d'entrebancs [p. 48].

—El procés va començar l'11 d'abril de 1961 i va durar una mica més de quatre mesos. Eichmann fou condemnat a mort el 30 de maig de 1962, i penjat l'endemà [p.49].

—El dret israelià ve de la Common Law britànica [p.50].

—Es va autoritzar la filmació del judici. «On no hi ha publicitat, no hi ha justícia... la publicitat és l'ànima de la justícia» havia dit Bentham, i així se'l va citar en el dictamen de la Cort [p.51]. Va ser el primer rodatge del món realitzar en formatge de vídeo –i no en format de film– fora del plató d'un estudi de cinema [p.52].

—Se'n varen rodar prop de cinc-centes hores d'imatges. Tot i això, una bona part d'aquest material va romandre inutilitzat, i pitjor encara: no se'l va poder emprar durant molt de temps, perquè al final del procés la tona i mitja de cintes de vídeo es va enviar a Nova York a causa d'una incertesa jurídica quan a la propietat dels drets d'explotació. Durant quinze anys, ningú no es va preocupar de les imatges del procés d'Eichmann. L'empresa israeliana que havia filmat la proclamació del veredicte i les sessions del judici d'apel·lació canviar de propietari i el material en brut fou abandonat [p. 53; veure'n tot el procés tan lamentable a les pp. 53-59].

—La mediatització de tot aquest afer va donar a la directora de l'arxiu l'oportunitat d'explicar-se i de confirmar així la hipòtesi d'una visió purament de “màrqueting” d'aquells arxius: “tots els moments sensacionals” [sic] del procés estaven disponibles, i això era el que més importava [p.57].

—Al seu discurs d'obertura i durant un dia i mig, el fiscal Hausner havia presentat el quadre de dos mil anys de persecucions antisemites i del paroxisme que havien assolit entre 1940 i 1945, traçant una línia recta des del Faraó d'Egipte fins a Hitler [p.59].

—Allò que Eichmann mateix havia fet i de què havia de respondre com a individu, tenia un interès secundari per a l'Estat d'Israel, representat pel fiscal. Per a aquest, es tractava del procés que el sionisme li feia al nazisme. No eren els crims d'Eichmann, en realitat, el que es trobava al centre del requisitori del fiscal, sinó “els sofriments i l'admirable resistència dels jueus”. Arendt no es va estar de subratllar amb força sarcasme l'èmfasi en el discurs que Hausner portà de vegades fins la desmesura [p. 62].

—La història de molts dels testimonis no tenia relació directa amb Eichmann, però com que va ser “l'especialista de la qüestió jueva”, tot el que va passar als jueus durant aquest període se li podia imputar. L'argument té la seva lògica, però no deixa de ser històricament fals pel fet que ignora un aspecte essencial del procediment d'aniquilació instaurat pel Tercer Reich: el programa de destrucció no es recolzava en una administració diferent de les altres. Ni disposava per exemple d'un pressupost específic, sinó que estava descentralitzat i es distribuïa en el conjunt de l'aparell burocràtic nazi, de manera que esdevenia, a la pràctica, un afer de tots [p.62-63].

—És força significatiu que el primer testimoni citat per l'acusació hagi estat no pas un víctima directa d'Eichmann o un historiador com ara Hilberg, que acabava de publicar “La destrucció dels jueus d'Europa”. La lògica “d'aparells i procediments” sistemàticament estudiada per Hilberg no podia satisfer les expectatives de l'acusació. El testimoni inaugural fou per tant el professor Salo Baron, autor d'una monumental “Història religiosa i social del poble jueu”. L'acusació esperava d'ell explícitament que ensenyés la vitalitat i la creativitat del poble jueu d'Europa al llarg dels segles. Era com si la història dels jueus, reescrita en clau d'heroisme des dels orígens fins la Tercer Reich, fos en si mateixa una circumstància agreujant per als crims nazis; com si, dit d'una altra manera, els jueus necessitessin un advocat per demostrar i justificar el seu dret a la vida [...] Aquesta fou una de les primeres crítiques d'Arendt contra el procés de Jerusalem [p.64].

—Els qui denigren Arendt –entre els quals es troben el fiscal Hausner i el seu conseller històric Ia'aqov Robinson, així com un grapat d'intel·lectuals jueus de França i els USA– li imputen voler exonerar Eichmann dels seus crims i d'aclaparar els jueus en tant que primers responsables de la seva aniquilació [p.65].

—Per a Arendt, de fet, la col·laboració dels jueus en la seva pròpia destrucció és «sens dubte el capítol més fosc d'aquesta fosca història». I si va insistir-hi –diu ella– és perquè «el mal fet pel meu poble m'afecta més, és clar, que el mal fet per altres pobles» [p.66].

—És possible que per aquesta raó no s'hagi traduït fins ara a l'hebreu cap obra d'Arendt [p.66]. Nota dels Traductors: Idith Zertal és l'encarregada de fer-ho avui dia.

—De Gaulle el 1969: «El nostre país no necessita veritat. El que se li ha de donar és esperança, cohesió i un objectiu» [p.66].

—El suplici imposat que varen patir els jueus, sense que es produís cap veritable reacció per part dels aliats, va provocar un sentiment de culpabilitat a tot el món occidental; aquest crèdit moral va esdevenir un recurs diplomàtic molt valuós per a Israel [p.64].

—La “llei sobre la Xoà i l'heroisme” o la tria de la data de la insurrecció del guetto de Varsòvia com a dia commemoratiu de la Xoà són algunes indicacions, entre moltes altres, de la consitució d'aquest tàndem indissociable: herois i víctimes [p.67].

—Les víctimes jueves han estat situades en una condició ambigua d'innocència absoluta, imatge en el mirall del veredicte de culpabilitat absoluta que els nazis havien pronunciat en contra seva. Aquestes dues projeccions ideològiques –innocència i culpabilitat absolutes– tenen el comú la característica de deduir-se de la lògica dels assassins [p.67].

—Aquesta absolutització de la víctima, transmesa de generació en generació amb un èxit creixent, és la condició i la conseqüència de la despolitització d'un esdeveniment contemplat ara en la seva “radical singularitat” [p.68].

—Els negacionistes no s'equivoquen quan fan el posat de lliures pensadors o quan posen cara de reivindicar el dret de llegir la història d'una manera diferent de la del catequisme. La “litúrgia de la Xoà” nodreix la seva visió paranoica d'una conspiració jueva mundial que manipula les ments a través dels mitjans de comunicació i les potències financeres per acreditar aquesta “inconcebible” mentida de les cambres de gas [p.69].

—Aquesta transferència al que és sagrat li treu, a l'esdeveniment, la seva gravetat política [p.69].

—L'esment que fa Primo Levi d'un SS que a la pregunta d'un deportat contesta: “Hier ist kein warum” (“Aquí no hi ha perquès”) [p.69] {Em sembla recordar, i hauria d'investigar-ho, algun alt càrrec israelià dir alguna cosa semblant durant els darrers atacs a Gaza}

—Primo Levi ha rebutjat en tota la seva obra l'argument de “l'obscenitat de comprendre”. Cal evitar, certament, de dissoldre el genocidi en un pseudoencantament ineludible de causes i de conseqüències, com si es pogués deduir lògicament d'un conjunt donat de raons i de pressuposicions. Si no fos així, la política no seria més que un mena de mecànica social, i faria inútil cap judici. Però, a la inversa, la condició de catàstrofe metafísica deixa tancat hermèticament a tot pensament un món, que ja no remet a res més que a si mateix [...]. N'hi ha que argumenten que qualsevol temptació de comprensió ja seria una forma de justificació [p.70].

Tzvetan Todorov escriu que «el món dels herois és un món unidimensional, que només comporta dos termes oposats: nosaltres i ells, amic i enemic, coratge i covardia, heroi i traïdor, negre i blanc». Aquest món lineal de la representació heroica és també el de la representació victimista. Com explicar, si no fos així, aquesta estranya noció de “crims contra el poble jueu”, títol dels quatre primers càrrecs d'inculpació? En instituir una categoria jurídica distinta de l'acusació de crims contra la humanitat, és que la Cort volia col·locar els jueus fora de la humanitat? [p.71].

—[Als camps] només els “polítics”, organitzats en xarxes solidàries, varen poder desenvolupar una resistència passiva, que es limitava essencialment a una ajuda mútua selectiva. Però els laboratoris del terror varen funcionar sense que les escasses insurreccions suïcides que s'hi varen produir posessin en perill, i el comportament dels jueus no va ser diferent del d'altres detinguts [p.73].

—Ara bé, si a uns sobrevivents se'ls va demanar que expliquessin per què no es varen rebel·lar, per contra ningú no va preguntar als exmembres dels consells jueus per què havien col·laborat amb els serveis d'Eichmann. Aquesta pregunta no es podia formular sense perjudicar la puresa que es pretenia donar a la memòria [p.73].

—Durant el contrainterrogatori a l'acusat, el jutge Halevi va evidenciar el fet que els nazis consideraven la cooperació dels jueus com un element central de la seva “política jueva” [p.74].

—Més d'un entre els magistrats implicats en el procés Eichmann havia intervingut en aquells afers de col·laboració, en particular en l'afer Kastner: aquest va emprar els fons del Moviment Sionista per organitzar amb Kurt Becher, emissari de Himmler, la sortida de 1685 jueus en un tren especial cap a Suïssa. Aquest grup, que es va salvar, el constituïen en bona part familiars de Kastner i persones de la seva ciutat d'origen, així com responsables sionistes. En acabat la guerra, Kastner va testimoniar en favor de Kurt Becher [p.75]. Poc després, va ser assassinat a Tel Aviv [p.76].

—Gabriel Bach, assistent del fiscal general en el procés d'Eichmann, havia participat en el procés Kastner, igual que el jutge Benjamin Halevy. Bach recorda, en una entrevista concedida el 1997 al diari Die Zeit, que els antics membres dels consells jueus s'havien presentat espontàniament abans del procés, com en el cas Kastner, per a testimoniar a favor d'Eichmann. Bauch i Hausner varen convèncer l'advocat d'Eichmann, el senyor Servatius, que la defensa no hi guanyaria res recorrent a persones que els seu client havia enganyat amb el cinisme més absolut [p.76].

—Hi havia interessos complementaris del govern alemany i del Moviment Sionista: els nazis volien els jueus fora d'Alemanya; els sionistes desitjaven que els jueus se n'anessin a Palestina [p.79]. Aquesta emigració es va organitzar en el marc d'un acord anomenat ha'avarà (“transferència” en hebreu), pres l'estiu de 1933 [p.78].

—Declaracions de Ben Gurion poc després del pogrom de la Nit dels Vidres Trencats: «si sabés que es podien salvar tots els nens [jueus] d'Alemanya transferint-los a Anglaterra, o només la meitat transferint-los a la terra d'Israel, triaria aquesta segona possibilitat. Perquè davant nostre no es troba només el compte que representen aquests infants, sinó el balanç històric del poble jueu» [p.80].

—Eichmann va establir contacte regulars amb representants jueus i delegats sionistes. Teddy Kollek, futur adjunt de Ben Gurion, que va preparar el procés de Jerusalem, era un d'aquells delegats [p.81].

—El consell jueu de Varsòvia va comptar amb fins a sis mil empleats, mentre que abans de la guerra n'hi havia prou amb tres-cents per a fer funcionar les institucions comunitàries [...]. El president era nomenat per la Gestapo [...], poques vegades s'hi trobaven jueus ortodoxos i mai comunistes [p.82].

—No tots varen acceptar de penetrar dins l'engranatge infernal de la cooperació amb els nazis. El novembre de 1939, a Varsòvia, el batlle va contactar el Bund (Unió General dels Treballadors Jueus, una organització obrera molt ben implantada a Europa oriental) perquè anomenés un representant en el si del consell jueu. Es va designar el sindicalista Artur Zygielbojm, però aquest va negar-se a romandre-hi així que va entendre qui era el paper del consell [p.86]. Aclaparat per la indiferència del món davant de l'anorreament de la revolta del ghetto de Varsòvia, es va suïcidar el 12 de maig de 1943. Va deixar una carta que acabava: «No puc romandre callat. No puc continuar vivint mentre el que queda de la població s'està morint. Desitjo protestar enèrgicament, amb la meva mort, contra l'extermini del poble jueu i la passivitat del món lliure» [p.87].

—Ia'aqov Genz, cap del ghetto de Vilna, va dir sense embuts en un discurs davant dels escriptors i periodistes jueus del ghetto: «Quan em demanen mil jueus, els dono. Si nosaltres, els jueus, no els donem, vindran els alemanys i els agafaran a la força. I no n'agafaran mil, sinó milers [...]. Jo, si sobrevisc, sortiré d'aquí brut i amb les mans plenes de sang, però em presentaré per mi mateix al procés dels jueus i diré: “he fet tot el que podia per salvar la quantitat més gran possible de jueus del ghetto i per alliberar-los. I perquè romangués al menys un cert nombre de jueus, havia de conduir altres jueus cap a la mort. I perquè algunes persones se'n sortissin amb la consciència tranquil·la, m'havia de ficar dins del fang i havia de cometre actes sense consciència» [p.88].

—La majoria dels jueus varen ser assassinats entre la primavera de 1942 i la tardor de 1943 [p.91].

—Més valia dedicar-se a la preservació tranquil·litzadora d'una aparença de vida reglada i acceptar, fent el cor fort, de triar per als nazis els qui serien sacrificats. Equival a dir que l'ordre, sigui quin sigui, és sempre preferible al caos. [Al judici] trobarem una posició clara en aquest sentit en la declaració de Joseph Melkman [p.91].

—Melkman conta l'esgarrifosa sensació que experimentava el dia abans de les sortides setmanals de trens, quan reunien les persones, seleccionades pel consell jueu per marxar cap a l'Est. Ens preguntem, quan el sentim, quina descripció detallada, quin tipus de proves haurien estat necessàries per a provocar en ell, més enllà de la compassió envers les víctimes, el sentiment de tenir una part de responsabilitat en la desaparició dels jueus [p.92].

—Joseph Melkman va emigrar a Israel i fou director del museu de Iad va-Xem de 1957 a 1960. Com a tal, va signar el 1958 la carta que negava a Raul Hilberg l'ajut del museu per a l'edició de “La destrucció dels jueus d'Europa”, tot al·legant que «els historiadors jueus de l'Institut expressen les seves reserves quant a [la seva] avaluació de la resistència jueva (activa i passiva) durant l'ocupació nazi» [p.92].

—L'únic incident seriós que motivà la interrupció de la sessió es produí mentre testimoniava un antic dirigent del consell jueu d'Hongria, Pinkhas Freudiger. Algú, des de la sala, va interrompre el seu relat cridant en hongarès: «Ens vàreu administrar sedants! Vàreu col·laborar amb els alemanys! Vàreu salvar les vostres famílies! La meva família va desaparèixer...» [p.93].

—Així s'expressava Moritz Henschel, dirigent de la comunitat jueva de Berlín de 1940 a 1943, abans de la seva mort a Palestina el 1947: «No podem assegurar que vàrem actuar de la millor manera possible, però en tot cas, la idea que ens inspirava era que si fèiem nosaltres mateixos aquelles coses, es farien millor i de manera més suau que si se n'encarregaven d'altres —i era cert. Quan els nazis organitzaven els transports ells mateixos, els conduïen sempre amb brutalitat, amb una brutalitat terrible» [p.96].

—La Realpolitik, un altre nom per a l'estratègia del mal menor. Quan varen acceptar el joc de forces tal com es presentava, tot invocant una realitat insalvable per tal de fer desaparèixer les poques possibilitats d'acció i d'iniciativa que els oferien les circumstàncies, els consells jueus es varen posar en la situació de consentir l'inacceptable. En la seva majoria, varen persistir fins al final a reproduir les falses aparences que volien els nazis. La Gestapo no va haver d'obligar-los a guardar el secret. Ho varen fer per iniciativa pròpia, perquè consideraven que la seva responsabilitat es limitava a alleugerir els patiments, mantenir un simulacre d'autonomia i fomentar l'engany d'una esperança [p.98].

—L'actitud de Chamberlain i Daladier, que acceptaren el 1938 a Munic l'ocupació de Txecoslovàquia per les tropes alemanyes a fi d'evitar un mal encara més gran, esdevingué el símbol del consentiment resignat davant la força. La potència militar de què disposaven França i el Regne Unit agreuja moltíssim l'error d'aquestes nacions que aleshores van trair els seus principis i compromisos, però no en modifica la naturalesa. L'esperit de Munic és, en primer lloc, l'abolició de la política per part de la Realpolitik [p.99].

—Llevat de Lubitsch i de Chaplin, el cinema que evoca o narra aquell període no ha deixat d'escenificar SS més o menys inspirats en l'obra de la cineasta del partit nazi [Leni Riefenstahl]: guerrers cenyits en els seus uniformes negres amb el cap de mort com a distintiu, males bèsties rosses i altes i homes de ferro, tals com els somiaven els mestres de la propaganda nazi. Ensenyar Eichmann, i deixar que parli, és començar a sortir d'aquests clixés [p.106].

—El pla avortat de transferència dels jueus d'Europa a Madagascar [...], la conferència de Wannsee durant la qual es va planificar l'extermini del poble jueu [p.111].

—La qüestió del suïcidi es va plantejar més d'una vegada durant el procés: alguns testimonis, com ara Georges Weller o Michael Podchlewnik, fan entenedora la manera com els nazis havien aconseguit d'anul·lar fins i tot aquest últim acte de llibertat individual en el món dels camps. Quant a Eichmann, evoca l'eventualitat del suïcidi si se l'hagués comminat a matar de manera directa. Vàrem fracassar en el nostre propòsit d'escenificar el contrast entre aquelles dues situacions, que ens semblava revelador de la presa de poder totalitària sobre els cossos [p.113].

—La qüestió d'una estètica pròpia, és a dir, d'una forma adaptada a la nostra actitud política, es va plantejar al llarg de tota la feina [p.115].

—A diferència de les icones —que són objectes de culte— les imatges són, a tot estirar, objectes de pensament [p.117].

—Si bé els historiadors varen utilitzar principalment els documents dels nazis per tal de descriure el procés de destrucció, per tal d'elucidar també el quadre mental i analitzar les condicions del crim, no varen arribar a donar mai la paraula als criminals [p.120].

—El poder redemptor que té la imatge és sense dubte la raó per la qual, entre més de mil films rodats pels nazis durant el seu regnat, només cinc són antisemites, i els altres són «gairebé sempre exaltacions “positives” de les seves tesis», escriu Jean-Michel Frodon. L'autor avança la hipòtesi que l'Untermensch, l'infrahome, l'antiheroi, no és un bon personatge per a una pel·lícula. Aquesta idea remet al canvi de representació dels indis en les pel·lícules de l'Oest. Mentre eren unes siluetes llunyanes i unes hordes amenaçadores, se'ls mantenia en el paper del predador que calia abatre. Quan es transformen en personatges de veritat, amb cara i ulls, es produeix una inversió que els transforma en éssers humans, amb els quals els espectadors poden ara identificar-se [p.120-121].

—Eichmann, que ens parla de la seva feina, que ens conta les seves alegries i penes, aquest home s'assembla a tots nosaltres. Els problemes tècnics que li caldria resoldre, els seus trasbalsos de consciència i “l'obligació” que tenia d'executar les ordres rebudes, tot això són experiències que cadascú de nosaltres ha viscut. És precisament en aquest espai tènue, que separa identificació, comprensió i indulgència, on ens hem volgut moure [p.121].

—Ens vàrem fixar com a objectiu provocar un sentiment d'espant sense ensenyar cap imatge d'horror [p.123].

—Quan es redueix l'esdeveniment polític a una crònica de successos patètics, la pietat paralitza el pensament i el deler per la justícia es degrada en un consol humanitari. En això precisament radica la banalització del mal [p.124].

13 comentaris:

Anònim ha dit...

...no recuerdo qué autor escribió que, al llegar a Auschwitz, un soldado de las SS le dijo: "Aquí no existen los porqués"...

Dossier K.

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

Primo Levi. Los autores lo citan (y yo tras ellos) en la página 69 del libro. Y si no recuerdo mal, me parece que un soldado israeliano le dice algo parecido a un palestino durante la construcción del muro de la vergüenza. No sé si por cinismo o porque todas las autoridades totalitarias responden a los mismos patrones bajo circunstancias parecidas...

Anònim ha dit...

...Después de Auschwitz resulta superfluo emitir juicios sobre la naturaleza humana. Hoy en día, el camino de los moralistas conduce a los movimientos de masas, lo cual es más que problemático y, además, aburrido. Pero dejémoslos, que sigan creyendo que existe una dictadura justa, sin campos de exterminio, donde todo el mundo esté obligado a ser feliz...

Dossier K.

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

Auschwitz, a mi entender, no hace que emitir juicios sobre la naturaleza humana sea superfluo, sino precisamente más necesario que nunca. Además, la bestialidad especial de Auschwitz no está tanto en la mente humana (que ya se había manifestado ampliamente a lo largo de la historia capaz de semejantes abominaciones) como en las posibilidades técnicas de que dispuso.

Moralidad, justicia y felicidad no tienen por qué ir en el mismo saco. En cualquier caso, el camino de los amoralistas también conduce a movimientos de masas dictatoriales, y que sólo son divertidos para otros amoralistas como ellos. Puestos a elegir, mejor tener una dictadura de la moral, mejor la de unas leyes que prohiban, por ejemplo, abusar sexualmente de bebés. Por mi parte, sigo prefiriendo la dictadura de la justicia.

Anònim ha dit...

Superfluo porque siempre es un deber seguir viviendo después de...y porque todos nosotros -gente normal sin ningún tipo de hostilidad hacia los demás- somos potencialmente culpables...y porque ya todo está dicho...y porque ya no sirve de nada...yo que sé!
Sí, ha habido grandes abominaciones que han dejado una huella profunda en el alma de la humanidad, pero con Auschwitz se acabó la lógica; tal vez por lo que comentas y desarrollas en el post.."el crimen moderno por excelencia".
Nazismo, comunismo...Auschwitz, Gulag...esos sistemas totalitarios existieron y ahora viven en los genes de la humanidad; no estan codificados ahí pero a raiz de su existencia la gente los lleva consigo; se ha desarrollado un patrón y ese patrón existe en la mente de la gente. Puede volver a ocurrir de nuevo porque ya existe un modelo. Y no creo que esté tan solo relacionado con la política, es más bien una herencia que acarrea la humanidad. Somos un pelotón de fusilamiento en servicio permanente preparado para disparar en cualquier momento.
Es posible vivir después de Auschwitz? Los supervivientes -sea de lo que sea-no somos trágicos, sino cómicos, porque carecemos de destino y, por otra parte vivimos con una conciencia trágica de él.
La naturaleza humana es así.
La ley de nuestro mundo es el error, el malentendido, el no reconocimiento del otro.
Porque no se acabó el mal con el holocausto...Nueva York, Madrid, Londres...
Cómo puede la vida ser tan bella y al mismo tiempo producir tanta tragedia?
De qué estamos hechos?
Cuál es el objetivo?
Los valores se cayeron durante el régimen nazi.
Es fundamental crear, construir nuevos valores, un nuevo sistema. Y uno de los valores más importantes es el de la libertad de pensamiento. Educación, cultura...construir un nuevo espíritu...luchando y ascendiendo a diario.
Yo tengo esperanza en el ser humano.
La única razón por la que estamos aquí es para disfrutar segundos, instantes como olas de calor que te hacen estar en armonía con la creación...lo único que nos mantiene con vida...esa última frase de la Divina Comedia.

maría y kertesz

Anònim ha dit...

Ahir mateix vaig veure la pel·lícula "Eichmann" de Robert Young i m'ha fet gràcia veure que parlaves d'ell. Al principi he pensat que parlaves de la mateixa pel·lícula, però no deu ser així, tenint en compte que la visió que ahir em va quedar d'Eichamann poc tenia a veure amb el que has escrit. Més aviat el descriuen com algú que gaudia fent el que feia, que realment odiava els jueus, que va ser ell qui ideava noves i millors tècniques per assassinar el major nombre de jueus i que més aviat utilitzava l'argument de "seguir ordres" com a pretext per realitzar el que ell volia. De fet, finalment utilitzen com a prova per portar-lo a judici uns escrits en els que desobeïa unes ordres... Hauré de veure "un especialista".

M.

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

M, doncs jo m'hauré de mirar la pel·lícula del Robert Young! M'interessa també abordar un text més "hostil" cap al personatge Eichmann i no cap a les seves circumstàncies. Gràcies! És una peli de l'any 2007, i jo no sabia ni que existia! L'has vista en DVD o encara la passen pels cinemes?

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

María y Kertesz,

jo, malgrat tot, també confio encara en l'espècie humana. ¿Perquè som aquí? No ho sé, però en tindria prou si aconseguim evitar que es torni a repetir Auschwitz (o el genocidi dels indis, o Rwanda, o Darfur, o Palestina) i que, en consonància, posem fi a la mort diària de 30.000 innocents. El camí és fàcil d'enunciar: assolir un món on prevalgui la justícia per damunt de l'interès. Ara bé, transitar-lo ja és una altra cosa...

Anònim ha dit...

De res!! l'he vista en Dvd! a mi també m'havia passat desapercebuda la pel·lícula i contrastant el que vaig veure amb el que he llegit... no se, espero la teva opinió!

M.

Anònim ha dit...

mira lo que dice foucault en una entrevista sobre la justicia...

"...somos movidos por las nuevas tecnologías del poder que toman la vida como objeto suyo.
¿Podemos actuar politicamente derribando tiranías, haciendo revoluciones, o creando instituciones para establecer y proteger los derechos humanos?
Todo eso son meras regresiones jurídicas porque las constituciones y los derechos son solamente las formas que hacen a un poder normalizador esencialmente aceptable.
¿Podemos utilizar la inteligencia para desenmascarar la opresión?
Inútil, porque todas las formas de interrogación sobre la condición humana no hacen más que remitir a los individuos de una autoridad disciplinaria a otra, y solo añaden otro discurso de poder. Cualquier crítica llama al vacio porque el propio crítico está en la máquina panóptica investido por los efectos del poder que todos llevamos con nosotros mismos, puesto que somos parte de su mecanismo."

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

Anònim,

amb aquest text de Foucault em poses un clar exemple de l'excés nihilista de molts postulats postmoderns. És evident que tota llei és un sistema d'opressió, però no es tracta d'anar contra la llei en sí sinó contra determinades lleis (per exemple, les injustes, les absurdes o les que atempten contra els Drets Humans). No es pot posar en un mateix sac, per exemple, la jurisdicció franquista, l'espanyola actual ni una suposada (i desitjada i impossible) en què es respectessin realment els drets humans. Tots tres són sistemes de Poder, però no fotem: no són el mateix...

A més, també tota educació és una "autoritat disciplinària opressiva" sobre nadons i nens, i no crec que la solució sigui deixar-los fer tots sols sense vigilar-los ni ensenyar-los. M'hi podries objectar que en aquest cas encara no es poden valer per si sols, que encara no són adults ni responsables, però per la mateixa lògica focaultiana jo et podria objectar que és també un discurs del Poder diferenciar entre ciutadans adults i nens irresponsables. ;-)

No es tracta de combatre el Poder o el Sistema en abstracte, sinó precisament d'instituir un Poder i un Sistema que garanteixin el compliment de, per exemple, els Drets Humans. En una paraula: assumir com a ciutadans la nostra responsabilitat política.

Anònim ha dit...

ya, bien.
estamos de acuerdo entonces.
tenemos fe en el ser humano, pero reconocemos que un plan ideal de gobierno (moro, platón...)donde se respeten esos derechos humanos es totalmente irrealizable pues?
"(y deseado e imposible)"?
un sueño imposible...

y no por nada, pero... seis mil setecientos sesenta y cinco millones de personas asumiendo su responsabilidad política...yo no tengo ni tanta fe...ni tanto tiempo...ni tanta imaginación...

Anònim ha dit...

mira, esto genial en tu post...

http://www.youtube.com/watch?v=3cFTJ9q5ztk