diumenge, 9 d’agost de 2009

Cada cop dissimulen menys: Torrent, Rubalcaba i Ezkurdia

(1) Curiosa la manera amb què l'ajuntament del PP de Torrent ha decidit retirar el nom d'Avinguda del País Valencià a un dels seus carrers. Per a què no se'ls pogués titllar de poc democràtics, això sí, van impulsar un referèndum. Però la cosa ja va començar malament perquè, malgrat que havien argumentat que allò que els havia motivat a convocar la consulta popular era el "clamor popular" contra l'actual nom del carrer, a l'hora de la veritat només hi ha participat un 3,5% del cens de la població. Si la legitimitat democràtica de l'acció ja quedava molt en entredit, amb els resultats del referèndum ja salten totes les alarmes de la decència i del bon obrar, perquè malgrat que l'opció vigent ("Avinguda del País Valencià") ha resultat la més votada (957 vots), aquesta no ha assolit el 50% dels vots (en calien uns pocs més: 990), i l'alcaldessa de Torrent, María José Català (que qualsevol dia es canvia el cognom, també), ha deduït (?) que el que la gent vol és canviar el nom de l'avinguda, perquè la resta d'opcions (fin a un total de 9) sumen juntes més vots que l'opció guanyadora. Per tant (dins d'aquesta lògica monstruosa, és clar), es tornarà a celebrar un altre referèndum amb tots els noms... ¡excepte el que ara ha tret més vots! Inaudit i, si m'apureu, graciós. No se'ls hauria acudit ni als Monty Python.
* * * *
(2) He traduït bona part de l'editorial d'avui del diari Gara, "La setmana en què el ministre de l'interior espanyol va donar la raó a l'esquerra abertzale", tan encertat i interessant com quasi sempre: Acostumats a qualificar gairebé qualsevol fet o declaració com a «històrica», aquesta setmana dirigents polítics i mitjans de comunicació han preferit passar de puntetes sobre un fet insòlit que pot tenir més transcendència de la prevista. Potser per primera vegada en la història, un ministre d'Interior espanyol ha donat la raó a l'esquerra abertzale. Perquè això és, ni més ni menys, el que ha fet Alfredo Pérez Rubalcaba quan va dir que fins i tot en el cas que l'esquerra abertzale digués que condemna la violència i sol·licités la seva legalització «la resposta serà radicalment no». Va acabar així la cançó de què «l'únic que han de fer és condemnar la violència», i es va confirmar el que ha sostingut sempre l'esquerra abertzale: que allò realment il·legal no són unes sigles concretes sinó les idees que defensen —la independència d'Euskal Herria i el socialisme—, i que la resolució del conflicte només pot provenir no ja de què aquestes idees recuperin la legalitat formal, sinó que el seu projecte sigui igual de realitzable que el de la resta d'opcions polítiques. Amb una única condició assumida, que no és altra que l'exigència democràtica d'aconseguir el suport social suficient. L'única ocasió semblant podria ser aquella en què Jaime Mayor Oreja va admetre que «ETA no menteix». Només que llavors Mayor Oreja ja no ostentava aquest càrrec i les seves paraules formaven part d'un atac contra el PSOE, la qual cosa va treure pes a les declaracions. No obstant això, la gran diferència rau en què les declaracions del ministre són en qualitat de portaveu del Govern espanyol, que no ha desmentit les seves paraules. Tot el contrari: Rodolfo Ares, escuder de Rubalcaba en terres basques i dins del seu partit, confirmava el que havia dit el seu superior. L'únic que sembla haver vist la gravetat de la declaració de Rubalcaba —a més dels propis al·ludits— ha estat Patxi Zabaleta, que precisament sol ser utilitzat com a arma llancívola per l'Estat i per la resta de partits contra l'esquerra abertzale. L'explicitació d'allò evident per part del ministre espanyol deixa en evidència molts discursos que, disfressats de falsa innocència i bonisme, han intentat culpar l'esquerra abertzale de la manca de llibertats que pateix Euskal Herria. Condemnar pot suposar mentir És cert, en tot cas, que la simple condemna de la violència, per a utilitzar la terminologia a l'ús, no implica un convenciment real d'allò repudiat. El propi Rubalcaba en pot donar fe, en pertànyer a un partit que durant anys va condemnar l'activitat dels GAL mentre els seus camarades, col·legues i subalterns duien a terme la guerra bruta amb fons proveïts pel Govern del que ell va formar part. La condemna judicial, tan sols testimonial, contra una part dels culpables de la mort de 23 bascos tampoc no va evitar que el PSOE els donés suport, fins al punt d'acompanyar-los a les portes de la presó a Guadalajara. El mateix es pot dir del PP respecte del franquisme. Només que, a més, en aquest cas els conservadors espanyols eviten a tot preu fer pública aquesta condemna. En alguns casos, com en el del sempre sincer Mayor Oreja, fins i tot no tenen empatx en enaltir la dictadura. Dit això, hi haurà qui contesti que els GAL, el franquisme i ETA no són el mateix. És cert. Però, per què haurien de ser diferents en el sentit que ells creuen i no en el sentit que considera l'esquerra abertzale? Per què ells poden defensar la seva «veritat», la seva visió de la història, i la resta és perseguida per dir el que pensa, o fins i tot per pensar com pensa? La posició dels diferents agents respecte a les violències no depèn d'una moral abstracta, sinó d'uns objectius polítics concrets. Una altra qüestió és quina d'aquestes violències és moral o immoral i sota quines condicions, o si aquestes violències poden ajudar en aquests objectius. Però a l'Estat espanyol això no pot ser lliurement debatut. * * (3) Sense sortit d'Euskal Herria, tenim també l'acomiadament de Gabirel Ezkurza d'Euskal Telebista, on conduïa amb èxit la tertúlia-espectacle Pásalo. ¿Els motius? Segons l'afectat, perquè el programa "evidenciava la debilitat argumental del discurs correcte, del Pensament Obligatori". I Ezkurdia segueix: «A mi em preocupa "la normalitat". La gent al carrer t'expressa solidaritat però després t'etziba un "estava cantat", "és normal", "allò estrany és que no hagués passat abans". No ho diuen perquè se n'alegrin, però implícitament accepten el joc de la imposició repressiva. És ben normal que et tanquin la botiga a Alemanya l'any 1934, total, si som jueus!» «Allò més greu és la situació. Gabirel Ezkurza no és ningú. Allò greu és que una persona ha estat expulsada d'un mitjà públic per les seves opinions. Punt. Pur feixisme. Allò greu és que implícitament acceptem la feixistització de "lo atado y bien atado", de les polítiques extremistes dels extremistes del Règim, en el seu llenguatge els "Ahmanideyàs", els "Guardians de la Transició"». * * (4) Hem d'anar en compte. Els petits aprenents de feixistes que ocupen bona part de les nostres institucions cada cop tenen menys por a treure's la màscara, i cada cop reben menys oposició ciutadana. En podrien resultar temps molt foscos.