dijous, 13 d’agost de 2009

La insurreció que ve - Comitè Invisible

LA INSURRECCIÓN QUE VIENE
Comité Invisible
176 pàgines
Ed. Melusina (1ª ed. juny 2009)
ISBN: 978-84-96614-73-4
Preu: 10 €


D'aquesta altra lectura tampoc no tinc gaire a dir, però si força fragments a reproduir. D'aquesta mena de pamflets no em sol agradar el to de sobrat avantguardista que s'hi destil·la, i perquè s'hi parla molt de destrucció del món actual però poc de com reconstuir-ne un de nou, malgrat que sovint et donen a entendre que ells ja ho saben i que t'ho estan insinuant i que tu, si ets dels que val, ja els estàs entenent...

¿És aquesta complicitat buida, que apel·la més a la passió autocomplaent que a la política, un típic defecte de la filosofia radical francesa? De vegades, fins i tot, no tenen vergonya de sobredimensionar els esdeveniments al seu interès, com per exemple a la pàgina 30: "l'incendi de novembre de 2005 no deixa de projectar la seva ombra sobre totes les consciències. Carrers sencers de Barcelona van cremar en solidaritat, sense que ningú no en sabés res excepte els seus habitants". Total, per quatre contenidors que van cremar.

Tanmateix, acostumen a contenir perles i pensaments interessants, i aquest llibret no podia ser menys, atès que a França es va detenir gent ("preventivament", com manen els cànons actuals) pel simple fet de tenir-ne una còpia a casa. En quedeu avisats. ;-)

—L'esfondrament del sistema escolar, que ja no és capaç de produir treballadors ni de classificar el ciutadà; ni tan sols a partir dels nens de classe mitjana [p.10].

—La manera de governar predominant consisteix precisament en la gestió de situacions de crisi [p.10]. Aquest món no sembla tenir cap altra forma de sostenir-se que mitjançant la gestió infinita de la seva pròpia derrota [p.17].

—La imatge [novembre de 2007] dels estudiants pijos de Nanterre aplaudint l'expulsió dels seus condeixebles tot cridant "visca la policia!" ens ofereix un indici del que ens reserva el futur [p.14].

—A mesura que l'Estat del benestar s'enfonsa, s'agreuja l'enfrontament entre aquells que desitgen l'Ordre i aquells que no [p. 15].

—Un moviment revolucionari no es propaga per contaminació sinó per ressonància. Una cosa que es constitueix aquí ressona amb l'ona de xoc que emet alguna altra cosa que es va constituir allà. El cos que ressona ho fa segons el seu propi tarannà [p.15].

—Voldrien veure'ns darrere de l'Estat, mobilitzats, solidaris amb un improbable nyap de la societat. Però resulta que ens repugna de tal manera unir-nos a aquesta mobilització, que pot succeir que decidim més aviat tombar definitivament el capitalisme [p.17].

—El que està en guerra no són les maneres variables de gestionar la societat. Es tracta d'idees, irreductibles i irreconciliables, sobre la felicitat i els seus mons [p.17].

—Organitzar-se no és dotar d'estructura la impotència. És, sobretot, teixir llaços [p.19].

—Es tracta del comunisme com a pressupost i com a experimentació. Evidència d'allò comú i construcció d'una força. El comunisme com a matriu d'un assalt minuciós, audaç, contra la dominació. Com a crida i com a nom, de tots els mons que es resisteixen a la pacificació imperial, a totes les solidaritats irreductibles al regne de la mercaderia, de totes les amistats que assumeixen les necessitats de la guerra [p.21].

—Desertar de la política clàssica significa assumir la guerra [p.21].

—No es tracta d'elaborar un disseny del que hauria de ser una insurrecció, sinó de tornar la possibilitat de revolta a allò que mai no hauria hagut de deixar de ser: un impuls vital tant de la joventut com de la saviesa popular [p.24].

—"L'avenir ja no té futur" és la saviesa d'una època que ha arribat, sota els seus aires d'extrema normalitat, al nivell de consciència dels primers punks [p.30].

—No hi haurà solució social a la situació present. En primer lloc, perquè el vague agregat d'entorns, institucions i bombolles individuals que s'anomenen per antífrasi “societat” no té consistència; en segon lloc, perquè ja no hi ha llenguatge per a l'experiència comuna. I no es comparteixen riqueses si no es comparteix un llenguatge. Va caldre mig segle de lluita en torn a la Il·lustració per a fundar la possibilitat de la Revolució Francesa, i un segle de lluita en torn al treball per a donar a llum el temible “Estat del benestar”. Les lluites creen el llenguatge en què s'anuncia el nou ordre [p.32].

—Aquells qui han trobat en les vies criminals menys humiliació i més benefici que en la neteja de terres no entregaran les seves armes, i la presó no els inculcarà l'amor per la societat [p.32].

—És el privilegi de les circumstàncies radicals: la precisió porta amb tota lògica a la revolució. N'hi ha prou amb dir allò que es té davant dels ulls i no eludir-ne la conclusió [p.34]. {Se suposa que el nostre sistema educatiu ensenya a llegir, a mirar, a interpretar i a raonar, però som incapaços de arribar a conclusions d'acord amb el món on vivim}.

—Si “la societat” no s'hagués convertit en aquesta abstracció definitiva, designaria el conjunt de bastons existencials que se'm donen per a poder-me arrossegar encara una mica més; el conjunt de dependències que he contret en pagament per la meva identitat. El minusvàlid és el model de la ciutadania que ve [p.36].

—El manteniment del JO en un estat de semi-ruïna permanent, en una semi-insuficiència crònica, és el secret millor guardat de l'ordre de coses actual. El JO dèbil, deprimit, autocrític, virtual, és per essència aquell subjecte infinitament adaptable que requereix una producció fundada en la innovació, l'obsolescència accelerada de les tecnologies, l'alteració constant de les normes socials i la flexibilitat generalitzada [p.37].

—La llibertat no és el gest de desfer-se dels lligams, sinó la capacitat pràctica d'operar-hi a través, de moure-s'hi, d'establir-ne o de truncar-ne. La família només existeix com a família, és a dir, com a infern, per a aquell que ha renunciat a alterar els seus mecanismes debilitadors o bé no sap com fer-ho. La llibertat de desarrelar-se ha estat sempre el fantasma de la llibertat [p.38].

—"I am what I am" no és una simple mentida, una simple campanya publicitària, sinó una campanya militar, un crit de guerra dirigit contra tot allò que hi ha entre els éssers, contra tot allò que els lliga de forma invisible [p.39].

—Hem estat expropiats de la nostra llengua per l'ensenyament, de les nostres cançons per les varietés, de les nostres carns per la pornografia de masses, de la nostra ciutat per la policia, dels nostres amics pel sistema salarial [p.44].

—Un món en què “emancipar-se” és un eufemisme per “haver trobat amo” [p.49].

—La parella és com l'últim graó de la gran desfeta social. És l'oasi enmig del desert humà. S'hi busca, sota els auspicis d'allò íntim, tot allò que, de manera tan evident, ha estat abandonat per les relacions socials contemporànies: la calor, la senzillesa, la veritat, una vida sense teatre ni espectador [p.50].

—"Emancipar-se” podria també voler dir: aprendre a barallar-se al carrer, a ocupar cases buides, a no treballar, a estimar-se bojament i a robar en els supermercats [p.51].

—Es detesta els amos, però es vol ser un empleat a qualsevol preu; tenir feina és un honor, però treballar és un signe de debilitat. En resum: el perfecte quadre clínic de la histèria. S'estima odiant, s'odia estimant [p.55].

—Admetem la necessitat d'aconseguir diners (no importa per quins mitjans) perquè actualment és impossible passar sense ells, però no la necessitat de treballar. A més, ja no treballem: currem. L'empresa ja no és un lloc on existim, sinó un lloc que travessem [p.58].

—La noció de treball ha tingut sempre dues dimensions contradictòries. Una dimensió d'explotació i una dimensió de participació. Explotació de la força de treball individual i col·lectiva per l'apropiació privada o social de la plusvàlua; participació en una obra comuna a través dels vincles que es teixeixen entre aquells que cooperen en el si de l'univers la producció. Aquestes dues dimensions es confonen perniciosament en la noció de treball, i això explica la indiferència dels treballadors, al cap i a la fi, cap a la retòrica marxista, que nega la dimensió de participació, aixó com cap a la retòrica empresarial, que en nega la d'explotació [p.59].

—El desastre aquí és previ: resideix en tot allò que ha calgut destruir, en tots aquells a qui ha calgut desarrelar per a què el treball acabi apareixent com l'única manera d'existir. L'horror del treball no està tant en el propi treball com en l'assolament metòdic, des de fa segles, de tot allò que no ho és: familiaritats de barri, d'ofici, de poble, de lluita, de parentiu; afecció a llocs, éssers, estacions, maneres de fer i de parlar [p.59].

—En les empreses el treball es divideix de forma cada vegada més visible en, d'una banda, feines altament qualificades d'investigació, concepció, control, coordinació i comunicació lligades a l'aplicació de tots els sabers necessaris en el nou procés de producció cibernetitzat, i, de l'altra, en feines no qualificades de manteniment i vigilància d'aquest procés [p.60].

—El treballador temporal és la figura d'aquest obrer que ja no ho és, que ja no té un ofici sinó unes competències que va venent en cada feina puntual que realitza, i la seva disponibilitat és també una feina [p62].

—A aquesta població flotant cal donar-li feina o bé contenir-la. Ara bé, no s'ha trobat a dia d'avui millor mètode disciplinari que el salari. Caldrà, doncs, seguir amb el desmantellament de les “fites socials”, a fi de fer tornar els més reticents al si salarial, aquells que només es rendeixen davant de l'alternativa entre morir de gana o podrir-se a la presó [p.63].

—Treballar, avui dia, està menys lligat a la necessitat econòmica de produir mercaderies que a la necessitat política de produir productors i consumidors, de salvar per tots els mitjans l'ordre del treball [p.63].

—La bullícia d'aquest populatxo que espera amb impaciència ser seleccionat entrenant-se per a ser natural té a veure amb una temptativa de salvament de l'ordre del treball mitjançant una ètica de la mobilització. Estar mobilitzat és referir-se al treball no com a activitat, sinó com a possibilitat. L'aturat es treu els pírcings, va a la perruqueria i realitza “projectes”, treballa clarament “per la seva empleabilitat” i demostra així la seva mobilització [p.64].

—Vendre's un mateix i no la pròpia força de treball, aconseguir remuneració no pel que un fa, sinó pel que és, pel nostre exquisit maneig dels codis socials [p.65].

—La comminació planetària a mobilitzar-se sota el mínim pretext (el càncer, el “terrorisme”, un terratrèmol, els sense sostre) resumeix la determinació de les potències dominants a mantenir el regne del treball més enllà de la seva desaparició física [p.65].

—D'aquesta manera, l'aparell de producció present és, d'una banda, una gegantina màquina de mobilitzar psíquica i físicament, de bombejar l'energia dels humans que han esdevingut sobrers, i de l'altra, una màquina de seleccionar que concedeix la supervivència a les subjectivitats conformes mentre deixa caure tots els “individus en risc”, tots aquells que encarnen un altre ús de la vida i, per això mateix, s'hi resisteixen. D'una banda, es fa viure els espectres; de l'altra, es deixa morir els vius [p.65].

—El gust per allò autèntic-entre-cometes, a causa del control que comporta, acompanya la petita burgesia en la seva colonització dels barris populars. S'hi desplaça perquè ha estat empesa fora dels hipercentres i per a buscar-hi una “vida de barri” que mai no trobaria en els seus barris residencials. I fent fora els pobres, els cotxes i els immigrants, netejant el llocs, extirpant-ne els microbis, aniquila allò mateix que havia anat a cercar [p.70].

—La metròpoli és la mort simultània de la ciutat i del camp, en l'encreuament on convergeixen totes les classes mitjanes [p.71].

—Les revoltes de 2005 no neixen de l'extrema despossessió, com tant s'ha dit, sinó, al contrari, de la plena possessió del territori. Un pot cremar cotxes perquè està fart, però per a propagar la revolta durant un mes i mantenir la policia sense respirar de forma tan prolongada cal saber organitzar-se, comptar amb complicitats, conèixer el terreny a la perfecció i compartir un llenguatge i un enemic comuns [p.73].

—La ciutat, per als militars, va ser durant molt de temps un lloc que era preferible evitar, si no s'assetjava; la metròpoli, per la seva banda, és del tot compatible amb la guerra. El conflicte armat és només un moment de la seva constant reconfiguració [p.74].

—La multiplicació dels mitjans de transport i de comunicació ens arrenquen sense parar de l'aquí i de l'ara, mitjançant la temptació de ser sempre en algun altre lloc [p.76].

—Precisament perquè consisteix en una arquitectura de fluxos, la metròpoli és una de les formacions humanes més vulnerables que mai no han existit. El tancament brutal de les fronteres a causa d'una epidèmia furiosa, una carència qualsevol en un subministre vital, un bloqueig organitzat dels eixos de comunicació, i tot el decorat se'n va en orris [p.77].

—No és l'economia el que està en crisi, l'economia és la crisi. No és la feina el que falta, la feina és el que sobra. Ben mirat, no és la crisi sinó el creixement el que ens deprimeix [p.81].

—Se'ns revela tot allò que ens havíem esforçat en oblidar: que l'economia és una política. I que aquesta política, avui dia, és una política de selecció en el si d'una humanitat que ha esdevingut massa supèrflua [p.85].

—No hi ha gaire més que aquest estrany estrat intermedi de la població, aquest curiós agregat sense força d'aquells que no prenen partit, la petita burgesia, que sempre ha fingit creure en l'economia com en una realitat, perquè la seva neutralitat quedava així preservada. Petits comerciants, petits amos, petits funcionaris, dirigents, professors, periodistes, intermediaris de tota mena formen aquesta no-classe, aquesta gelatina social composada per la massa d'aquells que voldrien senzillament passar la seva petita vida privada al marge de la història i dels seus tumults. Aquests aiguamorts són per naturalesa els campions de la falsa consciència, disposats a tot per a mantenir, en el seu entreson, els ulls tancats davant de la guerra que arrasa al seu voltant [p.86].

—Si ATTAC, amb els seus cursos d'educació popular, ha intentat salvar l'economia com a ciència, el decreixement pretén salvar-la com a moral [p.86].

—El capitalisme ha desintegrat en el seu propi benefici tot el que pervivia dels vincles socials, i ara es llança a la seva reconstrucció sobre unes noves bases. La sociabilitat metropolitana actual és la incubadora d'aquest procés. De la mateixa manera, ha assolat els mons naturals i es llança a la idea absurda de reconstruir-los com a entorns controlats, dotats de sensors adequats. A aquesta nova humanitat li correspon una nova economia, que voldria deixar de ser una esfera separada de l'existència per a ser-ne el seu teixit, que voldria ser la matèria de les relacions humanes; una nova definició del treball com a treball sobre un mateix, i del Capital com a capital humà; una nova idea de la producció com a producció de béns relacionals, i del consum com a consum de situacions [p.88].

—Revalorar els aspectes no econòmics de la vida és una consigna del decreixement, igual que el programa de reforma del Capital [p.89].

—Per a imposar definitivament l'economia, amb la seva ètica del treball i la seva cobdícia, va ser necessari, al llarg del segle XVII, internar i eliminar tota la fauna d'ociosos, captaires, bruixes, bojos, vividors i d'altres pobres sense pàtria ni llar; tota una humanitat que desmentia amb la seva sola existència l'ordre de l'interès i la continència. La nova economia no s'imposarà sense una selecció semblant [p.89].

—De les secretaries d'Estat a les rebotigues dels cafès alternatius, les preocupacions s'enuncien ara amb les mateixes paraules, que són d'altra banda les mateixes de sempre. Es tracta de mobilitzar-se. No per a la reconstrucció, com en la postguerra; no per als etíops, com als anys vuitanta; no per a la feina, com als anys noranta. No, aquest cop és per al medi ambient, que us ho agraeix molt [p.98].

—Cal consumir poc per a poder seguir consumint. Fabricar productes biològics per a poder seguir produint. Cal autocontenir-se per a poder seguir contenint. Així és com la lògica del món pretén sobreviure a si mateixa donant-se aires de ruptura històrica [p.99].

—Al llarg de totes les èpoques, la idea de virtut no ha estat mai res més que una invenció del vici. De no ser per l'ecologia, no es podria justificar l'existència avui dia de dos branques de l'alimentació, una de “sana i biològica” per als rics i els seus nens, una altra notòriament tòxica per a la plebs i les seves criatures abocades a l'obesitat. La hiperburgesia planetària no sabria fer passar per respectable el seu tren de vida si els seus darrers capricis no fossin escrupolosament “respectuosos amb el medi ambient”. Sense ecologia, res seguiria tenint suficient autoritat per a fer callar tota objecció als progressos exorbitants del control [p.99].

—La major fam coneguda fins llavors a la zona tropical (1876-1879) va coincidir amb una sequera mundial, però sobretot amb l'apogeu de la colonització [p.101].

—El que per tot arreu es presenta com a catàstrofe ecològica no ha deixat mai de ser, en primer lloc, la manifestació d'una relació desastrosa amb el món [p.101].

—És una tesi defensable que la literatura moderna neix amb Baudelaire, Heine i Flaubert com a conseqüència de la massacre d'Estat del juny de 1848. En la sang dels insurgents parisencs i en contra del silenci que envolta la matança neixen les formes literàries modernes: melancolia, ambivalència, fetitxisme de la forma i indiferència mòrbida [p.110].

—Occident és la civilització que ha sobreviscut totes les profecies sobre els seu esfondrament mitjançant una singular estratagema. De la mateixa manera que la burgesia ha hagut de denegar-se com a classe per a permetre l'aburgesament de la societat; de la mateixa manera que el capital ha hagut de sacrificar-se com a relació salarial per a imposar-se com a relació social, transformant-se en capital cultural, de salut i financer; de la mateixa manera que el cristianisme ha hagut de sacrificar-se com a religió per a perpetuar-se com a estructura afectiva, com a comminació difusa a la humilitat, a la compassió i a la impotència, Occident s'ha sacrificat com a civilització particular per a imposar-se com a cultura universal. L'operació es resumeix així: una entitat agònica se sacrifica com a contingut per a sobreviure com a forma [p.114].

—L'individu fet bocins se salva com a forma gràcies a les tecnologies “espirituals” de la superació personal. El patriarcat, carregant sobre les dones tots els penosos atributs del mal: voluntat, autocontrol, insensibilitat. La societat desintegrada, propagant una epidèmia de sociabilitat i diversió. Així, totes les grans ficcions caduques d'Occident es mantenen mitjançant artificis que les desmenteixen punt per punt [p.114].

—“Res no és veritat” no diu res del món, però ho diu tot del concepte occidental de veritat. La veritat, aquí, no es concep com un atribut dels éssers o de les coses, sinó de la seva representació [p.115].

—No es podria ensenyar Sade, Nietzsche ni Artaud als instituts si no s'hagués desqualificat abans la noció de veritat. Limitar contínuament totes les afirmacions, desactivar pas a pas totes les certeses que fatalment surten a la llum, aquest és la llarga tasca de la intel·ligència occidental. La policia i la filosofia són dos mitjans convergents per a aconseguir-ho, tot i que formalment diferents [p.116].

—Evidentment, l'imperialisme d'allò relatiu troba a qualsevol dogmatisme buit, a qualsevol marxisme-leninisme, a qualsevol salafisme, a qualsevol neonazisme, un adversari a la seva mida: algú que, com els occidentals, confon afirmació i provocació [p.117].

—Una resposta estrictament social, que refusi de veure que allò a què ens enfrontem no és la crisi de la societat sinó l'extinció de la civilització, es torna per tant còmplice de la seva perpetuació. És una estratègia corrent avui dia criticar la societat amb l'esperança vana de salvar la civilització [p.117].

—No hem d'indignar-nos perquè des de fa cinc anys s'apliqui una llei tan notòriament anticonstitucional com la Llei sobre la Seguretat Quotidiana [després de l'11 de setembre de 2001]. No serveix protestar legalment contra la implosió consumada del marc legal. Cal organitzar-se en conseqüència [p.119].

—Ja no hem d'esperar. Seguir esperant és una bogeria. La catàstrofe no és el que ve, sinó el que hi ha. Nosaltres ens situem, des d'ara i en el futur, en el moviment d'esfondrament d'una civilització. És aquí on cal prendre partit [p.120].

—Una constatació que ens deixa indiferents, que ens deixa tal i com estàvem, que no ens compromet a res, no mereix el nom de veritat [p.125].

—Una veritat no és una visió del món, sinó allò que ens hi manté lligats de forma irreductible. Una veritat no és quelcom que es posseeixi, sinó quelcom que ens porta. Em fa i em desfà, em constitueix i em destitueix com a individu, m'allunya de molts i m'acosta a aquells que la senten [p.125].

—Se'ns ha inculcat una idea neutra de l'amistat com pur afecte sense conseqüències. Però tota afinitat és afinitat en una veritat comuna [p.126].

—No esperar res de les organitzacions. Desconfiar de tots els cercles existents, i sobretot no convertir-s'hi [p.127]. {Cal, doncs, renegar de l'organització i confiar-ho tot a l'espontaneïtat emotiva de l'amistat?}.

—Els cercles són temibles, amb la seva textura flexible, les seves tafaneries i les seves jerarquies informals. Cal defugir qualsevol cercle. Cadascun d'ells sembla estar encarregat de la neutralització d'una veritat. Els cercles literaris hi són per a fer callar l'evidència dels escrits. Els cercles llibertaris, la de l'acció directa. Els cercles acadèmics, per a reprimir allò que les seves investigacions impliquen avui per a la majoria [p.128].

—Tots els cercles són contrarevolucionaris, perquè la seva única ocupació és preservar el seu malestar [p.129].

—Cal constituir-se en comunes. Unes comunes que no temessin, més enllà de les seves activitats pròpiament polítiques, organitzar-se per a la supervivència material i moral de cadascun dels seus membres i de tots els penjats que els envolten. Unes comunes que no es definissin (com solen fer els col·lectius) per un dins i un fora, sinó per la densitat dels vincles en el seu si; no per les persones que les composen, sinó per l'esperit que les anima [p.130].

—Alguns grups de “piqueteros” argentins obtenen col·lectivament una mena d'ingrés mínim a canvi d'algunes hores de feina: no fan les hores estipulades, posen en comú els guanys, es doten de tallers de confecció, d'una fleca i dels horts que necessiten. Se surt a buscar diners per a la comunitat, en cap cas per a guanyar-se la vida [p.133].

—Les vagues canvien l'horitzó de la revolució pel de la tornada a la normalitat [p.138].

—Ràbia i política no s'haurien d'haver deslligat mai. Sense la primera, la segona es perd en els discursos; i sense la segona, la primera es consumeix en esgarips [p.142].

—En la misèria dels nostres temps, “fotre-ho tot” funciona potser (no sense raó, cal admetre-ho) com a última seducció col·lectiva [p.144].

—No ser socialment res no és cap condició humiliant, la font de cap mancança tràgica de reconeixement (ser reconegut: per qui?), sinó, contràriament, la condició d'una llibertat d'acció màxima [p.145].

—Constituir un subjecte “banlieu”, d'extraradi, que fos l'autor de les “revoltes de novembre de 2005” va ser una de les primeres maniobres defensives del règim [p.145].

—Es tracta d'aplaçar la nostra aparició com a força fins al moment oportú, atès que com més tard ens trobi la visibilitat, més forts ens trobarà. I un cop hem entrat en la visibilitat, el nostre temps està comptat. O bé estem en condicions de fer pols el seu regne en poc temps, o bé serà ell el qui ens esclafarà sense demora [p.146].

—L'abolició pràctica dels diners només pot dur-se a terme a través de l'extensió de les comunes, i aquesta ha d'obeir en cada cas la preocupació per no superar una certa mida més enllà de la qual perd contacte amb si mateixa i suscita, de manera quasi indefectible, una casta dominant [p.154].

—L'assemblea no està feta per a la decisió, sinó per al debat, per a la paraula lliure exercint-se sense finalitat [p.159].

—Tot és en la forma. Hi ha maneres de destruir que provoquen indefectiblement el retorn d'allò que s'ha destruït. Qui es rabeja amb el cadàver d'un ordre s'assegura la vocació de venjar-lo [p.169].