divendres, 30 de novembre de 2007

Homenatge a Eduardo Miño Pérez

Avui fa 6 anys, el 30 de novembre de l'any 2001, Eduardo Miño Pérez, xilè de 52 anys d'edat, va decidir, davant del Palacio de la Moneda, clavar-se un ganivet al pit i incendiar el seu cos amb benzina. Just abans havia repartit entre els vianants una carta de comiat en què justificava el seu suïcidi:


A l'Opinió Pública:

El meu nom és Eduardo Miño Pérez, carnet d'identitat 6.449.449-K de Santiago. Militant del Partit Comunista.


Sóc membre de l'Associació Xilena de Víctimes de l'Asbest. Aquesta agrupació reuneix més de cinc-centes persones que estan malaltes i morint-se d'asbestosi, hi participen les vídues dels treballadors de la indústria Pizarreño, les seves dones i els fills que també estan malalts només pel fet de viure en la població veïna a la indústria.


Ja han mort més de 300 persones de mesotelioma pleural, que és el càncer produït per aspirar asbest. Faig aquesta suprema protesta denunciant:


1.- La indústria Pizarreño i el seu hòlding internacional, per no haver protegit els seus treballadors i famílies del verí de l'asbest.

2.- La Mútua de Seguretat, per maltractar els treballadors malalts i enganyar-los pel que fa a la seva salut.

3.- Els metges de la Mútua, per posar-se de part de l'empresa Pizarreño i mentir als treballadors en no declarar-los la seva malaltia.

4.- Els organismes de govern, per no exercir la seva responsabilitat fiscalitzadora i ajudar les víctimes.


Aquesta forma de protesta, última i terrible, la faig en plenes condicions físiques i mentals com una manera de deixar en la consciència dels culpables el pes de les seves culpes criminals. Aquesta immolació digna i conseqüent la faig extensiva també contra: els grans empresaris, que són culpables del drama dels comiats, que es tradueix en impotència, fam i desesperació per a milers de xilens. Contra la guerra imperialista, que massacra milers de civils pobres i innocents per a incrementar els guanys de la indústria armamentista i crear la dictadura global. Contra la globalització imperialista hegemonitzada pels EEUU. Contra l'atac prepotent, arterós i covard contra la seu del Partit Comunista de Xile. La meva ànima, que desborda humanitat, ja no suporta tanta injustícia.


Vídeo de l'homenatge que li van fer al cap d'un any: pitgeu aquí.


Vaig saber d'aquesta commovedora història gràcies al llibre "Panfleto para seguir viviendo", del que també he fet una petita ressenya.


.


dimecres, 28 de novembre de 2007

The Nanny Diaries - Diari d'una cangur

Fa dues setmanes que no he escrit res (entre d'altres motius, perquè vaig molt cansat després de 10 dies seguits de feina, la majoria dels quals amb jornades infernals d'11 hores al Saló del Llibre), però em permetré la frivolitat de reprendre el bloc amb una petita crítica de cine. Més que res perquè ara mateix no sabria com parlar de les coses (sobretot de les boniques) que m'han passat aquests dies, i prefereixo agafar to amb algo que encara tinc fresc al cap (vaig anar a la sessió d'ahir nit) i que em pot servir per a preparar una petita "entrevista" que m'han de fer aquesta tarda per telèfon (m'hi vaig comprometre a l'entrada del cine, on hi havia una reportera d'El Periódico... i ara me'n penedeixo perquè m'endarrereixen la migdiada!). Per començar, dir que aquest acte de frivolitat és el millor homenatge que se li pot fer a l'engendre titulat The Nanny Diaries, una acumulació de tòpics i situacions manides a l'entorn de les inadaptacions d'una noia de classe modesta que comença a exercir de mainadera per a una família de classe alta. Un argument d'allò més comú en molts contes tradicionals, però en aquest cas la història ni tan sols està ben explicada, i dubto que hi hagi gaires nens que la volguessin tornar a mirar després de l'hora i mitja de metratge. Les actuacions són en general força dolentes, i [em] decep sobretot la de l'Scarlett Johanson (indubtable esquer del film), en un registre que no acaba de fer seu en cap moment. Recordo amb especial vergonya l'escena en què les dues amigues arriben a Nova York al volant d'un descapotable mentre sona la cançó Freedom, i l'Scarlett la canta a ple pulmó mentre balla i sacseja els braços, amb aquella vehemència impostada que tan detesto dels anuncis dirigits a dones que es volen poderoses, suficients i alliberades. Perquè el pitjor de la pel·lícula és que, en ser formalment tan dolenta, s'hi fan massa paleses les habituals càrregues ideològiques de la indústria de Hollywood, autèntica fàbrica d'arquetips psicològics i socials. L'imperialisme més perniciós no és el d'imposar-nos avui sí i demà també els referents identitaris estatunitencs (i en aquest sentit la pel·lícula tampoc es queda curta, tot i que la gran majoria són referències locals de Nova York, que tanmateix són ja ben universals arreu del món capitalista: Central Park, el seus museus, taxis i gratacels, la pijeria de l'Upper East Side, etc.), sinó el joc de valors que hi són subjacents. En aquest sentit, el missatge principal (més o menys subliminat, menys que més dissimulat) ve a ser el mateix de sempre: davant d'una injustícia (perdó, "problema" o, com encara agrada més a les empreses, "incidència"), l'única solució possible passa per l'acció individual, normalment ajudada per la mà atzarosa del destí i/o per la força redemptora de l'amor. L'opció col·lectiva, i molt més encara la política, són totalment bandejades, directament ignorades. És pura propaganda d'aquest nou feixisme descrit per Ziegler que ens diu que no hi ha alternatives (en anglès TINA: There Is No Alternative). El món és com és, amb pobres i amb rics, i no s'hi pot fer res per canviar-ho. Encara més (i avís a les classes mitjanes): no jugueu gaire amb el foc que acabareu cremant-vos amb les classes més pobres. Com a màxim, un pot vernissar-se amb curiositat antropològica, jugar durant un temps a ser un desvalgut i retornar finalment al món de privilegis que li correspon, enriquit (això sí) emocional i intel·lectualment. I d'això sí que jo n'hauria de prendre molt bona nota. PS [23:00h]: finalment no m'han trucat d'El Periòdico. Per un cop que em curro una resposta...

dimarts, 13 de novembre de 2007

Dimarts 13

És sens dubte que avui sigui dimarts 13, i no pas símptoma inequívoc dels temps que corren, que finalment hagin condemnat els dos dibuixants d'El Jueves a 3.000€ de multa per injúries a la Corona ; o que una agressió d'un neonazi sigui tractada pels mitjans de comunicació com una "baralla de bandes urbanes" ; o que el fet que el susdit neonazi sigui un soldat professional del "Regimiento Inmemorial del Rey del Ejército de Tierra" sigui comentat només de passada (o directament ignorat) pels periodistes ; o que l'actitud xulesca del seu cap de files (és a dir, el cony de Borbó) a la Cimera Iberoamericana sigui celebrada per diaris i intel·lectuals amb un excés que a part de demencial resulta dolorós per al sentits. Demà, com que ja no serà dimarts 13, tot plegat podrà ser pitjor encara...

diumenge, 11 de novembre de 2007

Gràcies, Chávez! Gràcies, Ortega!

Gràcies, Chávez, per atrevir-te a dir en veu alta el que tots sabem però que cap mandatari no s'atreveix a dir mai: que Aznar és un representant de la ultradreta i que, a més (en tant que va donar suport al cop d'Estat contra el teu govern), es mereix també el qualificatiu de feixista, en la mateixa línia de destrucció que la de l'imperialisme capitalista contra tota forma de govern amb pretensions esquerranes al llarg del segle XX. Gràcies, també, per a fer una crida en favor de la memòria històrica i en contra de l'oblit exculpatori. Gràcies, finalment, per no participar en les acostumades mostres de vassallatge dels càrrecs democràticament electes envers el despotisme seminal de la monarquia franquista. Gràcies també al president de Nicaragua, Daniel Ortega, per denunciar una altra cosa que tots sabem però que els polítics callen covardament: que els interessos de les empreses espanyoles a Iberoamèrica són pur egoisme colonitzador, que amaguen intencions polítiques de desestabilització de les esquerres i que prenen estructures mafioses i formes gangsterils. Gràcies, Chávez i Ortega, per aquestes declaracions, totes elles ben necessàries de sentir a l'Estat Espanyol però que, malauradament, només podem veure sortir de la boca d'uns polítics que esteu a milers de quilòmetres de distància, lluny de la nostra Europa tan moderna i democràtica. I gràcies en general a l'Amèrica Llatina, per mantenir viva l'esperança en un món més just i habitable. Gràcies per mostrar-nos que, en política, més enllà de les formes, hi ha allò veritablement necessari: el fons. I que, com bé diu l'Abel Caldera, "les formes, quan hi ha el fons en joc, no serveixen per a res. O potser sí, serveixen per marcar clarament les fronteres que separen uns, els bons, dels altres, els dolents". Hi afegiria, encara, que també serveixen per a posar en evidència aquells qui, com el Borbó, només són formes... i les poden acabar perdent.

diumenge, 4 de novembre de 2007

La desraó a les ciències, els oficis i les arts (Encyclopédie des Nuisances)

La sinrazón en las ciencias, los oficios y las artes
(artículos escogidos de l'Encyclopédie des Nuisances)
104 pag., € 6
Muturreko Burutazioak
Bilbao 2000
ISBN 84-88455-85-2

Amb molta alegria he trobat un arxiu on tinc recollides i traduïdes les cites d'aquest llibre d'articles de l'Enciclopédie des Nuisances ("Enciclopèdia de les Molèsties"), un grup de pensadors de l'esquerra revolucionària francesa nascuts els anys vuitantes i hereus de la Internacional Situacionista. Els seus textos em resulten sovint molt més clars, directes i colpidors que els del grup de Guy Debord, tot i que també hi col·labora el fet de què siguin més actuals i, per tant, resulti més fàcil la identificació amb les denúncies que s'hi aboquen (identificació que resulta molt dolorosa per al lector, perquè fan contínuament evident que ets un participant actiu i destacat de la destrucció i injustícies d'aquest món). La col·lecció de tapes grogues en què està editat, de l'editorial basca Muturreko Burutazioak, deu ser de les més completes que hi ha a Espanya de textos i pamflets de l'esquerra radical (on per exemple es troben també altres opuscles d'un dels integrants de l'Enciclopédie, Jaime Semprún). Alguns els tinc llegits i subratllats, i seria interessant d'anar-los transcrivint en aquest bloc, perquè va ser "gràcies" a aquestes lectures (o les de Miguel Amorós, un epígon també de l'Enciclopédie que, si no m'erro, viu per Barcelona) que es va anar consolidant la sensació de ser un avort, un projecte frustrat de l'evolució humana, mentre augmentaven també el meu desencís i rebuig més profunds pels temps que ens han tocat viure. Encara avui, i sobretot gràcies a projectes com Virus Editorial o Traficantes de Sueños podem seguir gaudint de l'oferta de molts d'aquests clàssics de l'oposició més contundent contra les formes i alienacions del capitalisme triomfant i desbocat, indispensables per a mantenir un mínim d'esperança.

Vam constatar el triomf de la contrarrevolució no en les recents derrotes del moviment obrer, sinó en la extinció del caràcter acumulatiu de la consciència de classe. Les vivències clandestines desapareixien o eren recuperades.

La rebel·lió contra l'espectacle que s'havia manifestat en la crítica del treball i de la vida alienada deixava de poder "plantejar-se i esperar-se com a resultat inevitable del procés objectiu de les condicions dominants", ja que les bases reals de tal unió (llenguatge, memòria, actituds, territori urbà, etc.) es descomponien a causa de tals condicions.

La funció de la revista era transitòriament defensiva: mantenir vius i actius la memòria històrica i el llenguatge crític autònom, la necessitat social del qual, que existeix de manera latent ocultat per l'organització confusionista de les aparences, es manifestarà estrepitosament quan sobrevingui la propera crisi revolucionària.

No va ser aliena a les lluites del seu temps, en les que va participar en la mesura que va poder, veient en l'oposició als fenòmens nocius el terreny en el que millor podia expressar la seva crítica.

Van constituir el més valuós intent de mantenir vius i actius la memòria històrica i el llenguatge crític autònom.

Va voler constituir un pont entre dues èpoques i descriure les circumvolucions d'aquest món en pugna amb la possibilitat històrica de la seva abolició, sense necessitat de recórrer a cap nova teoria, donat que la tasca ja no consisteix en extremar el descontent (present a tot arreu) donant a conèixer una teoria general que condemni l'ordre de les coses, sinó al contrari: actualitzant la condemna universal a l'ordre de les coses per a, d'aquesta manera, tornar-la novament concreta, relacionant-la amb la multiplicitat dels descontentaments parcials que ja s'estaven manifestant.


(1) Discurs preliminar


Si fóssim conscients de la possibilitat de sospesar la història, també podríem fer nostra la possibilitat de forjar-la lliurement.

A l'hora que produeix allò que ahir semblava insuportable, el sistema produeix igualment els homes capaços de suportar-ho.

És fàcil confondre l'arbitrarietat i la varietat atzarosa amb la llibertat.

El saber trossejat per l'especialització intel·lectual persegueix la seva redempció en la recerca impotent d'un nou collage pluridisciplinari dels seus fragments, caricatura d'universalitat.

Cal partir de la ignorància i cal assumir-se ignorant: seran revolucionaris aquells qui se sabran privats de tot poder sobre la seva vida, aquells qui es descobriran com a desconeixedors de la seva veritable realització. I seran lliures aquells que es deixin seduir per la curiositat i la voluntat de saber.

El nostre mètode consisteix en un desenvolupament que parteix del sentiment immediat de privació davant de la ciència i de la tècnica, i de la revolta que tal privació inspira ; és una concepció grandiosa que mai perd de vista la totalitat, que tracta de mantenir-la, conquerir-la ; va directe al malestar intern en tot allò que existeix i no dóna res per segur.

Reduir l'avenir a la gestió dels residus del present.

Els revolucionaris ja no representen solament una opció diferent sinó el simple realisme: defensen la negació d'un projecte, contra el qual mobilitzaran el desig d'allò desconegut i l'instint de conservació.


(2) ¡Fora!


Qualsevol temptativa revolucionària comença expressant allò que no vol.

Però la voluntat de destruir allò que existeix, d'acabar amb la insuportable pesadesa de la història, pot intentar derruir la ciutat europea per tal de fer taula rasa de la memòria que s'inscriu en ella i que permet els seus habitants conservar el contacte amb les obres d'altres èpoques, amb altres testimonis de consciència.

La ciutat europea que va donar lloc a la comuna va originar també una classe particular dedicada a la mercaderia.

La burgesia va esdevenir hegemònica i va donar lloc a l'aparició del temps històric irreversible, mentre que a d'altres llocs es mantenien formes antigues de dominació basades en el predomini del temps cíclic.

L'urbanisme com a tècnica de domini del camp de batalla social.

La ciutat i els seus carrers van esdevenir "béns de consum", és a dir, mercaderia, amb tot l'empobriment de relacions socials que això comportà.

La ciutat que mai van tenir ocasió de conèixer és possible que no la trobin a faltar: l'escola, l'oficina, els mitjans de comunicació i els residus de la família acompleixen avui dia àmpliament la funció habitual d'acostumar al nou ambient, a la ciutat-mercaderia que es converteix en l'únic punt de referència, l'únic projecte possible sobre el qual ha de construir-se el món sensible de les relacions socials i la visió de la gent.

Principi orwellià de "qui controla el passat dirigeix el present". Els recursos que queden d'un passat viu no poden esclarir-se sinó a la llum de les possibilitats d'emancipació del present.

Una negativitat en la qual la passió de destruir no es reconeix a si mateixa com a passió de construir, no és suficient per a cristal·litzar un projecte de superació, per a agrupar i unificar les forces avui disperses del partit de l'emancipació. Aprendre a viure en allò que queda de terreny humà, veure i comprendre les formes de contradicció i de consciència que puguin néixer d'ell, són les primeres condicions pràctiques per a sortir de l'apatia, de la resignació o del cinisme en què estan immersos la major part dels ciutadans.

L'emancipació no és la reducció de la misèria social al mínim comú denominador, sinó que és sobretot una temptativa d'igualar i sobrepassar el passat en els delicats dominis on van sobresortir la raó i la sensibilitat humana en el curs de la història.

La reconstrucció d'un llenguatge comú que enllaça amb la memòria i la història, basada en la construcció de situacions socials noves, emancipadores, és una condició de la reconquesta del terreny històric per excel·lència d'aquell projecte inacabat constituït per la Ciutat.

La revolució no extreu la seva poesia del passat sinó de l'avenir ; després, també d'allò que en el passat va ser germen o esbós d'un avenir emancipat.

El poder no crea res, només recupera (... mitjançant l'amnèsia i l'esclavitud-mitjançant-la -mobilitat).

La societat ja no té res a oferir tret de l'espectacle de la seva destrucció.


(3) Atorrollar


Atorrollar: ensordir, atordir fins l'extrem mitjançant un gran soroll. Quedem atònits per la multiplicitat d'emissors que contribueixen amb els "sorolls" de tot tipus a l'atordiment present, a la pèrdua de consciència del nostre temps. El conjunt de la informació existent ha de ser considerat, en la seva funció més general, un estrèpit socialment nociu.

Quan s'està perdent fins i tot el mateix ús del llenguatge, no para de parlar-se de comunicació. Però es tracta de comunicació unilateral, d'informació.

Igual que d'altres veritats elementals, sembla, dins de la resignació general, no servir més que a uns quants, no ser més que una fantasia particular, ja que podria servir massa bé a tots però ningú no vol servir-la.

Gairebé ningú cohabita amb la veritat. És com si fos un treball inútil en un món ple de plaers fàcils a l'abast de tothom. Però aquests plaers, que no són tan fàcils, tampoc són plaers. I la realitat de la infelicitat obliga a dissimular, formant un cercle viciós del que molt pocs en poden sortir.

Abunden els mitjans a disposició per a poder parlar de totes les coses de les que no es tingui experiència, a fi de no dir ni una paraula de la desastrosa experiència de la pròpia vida.

La vulgaritat imbècil i la ignorància ben informada són qualitats de l'esperit burgès passat i del dominant de la nostra època.

Si es vol parlar de la vida real caldria començar (tinguem una mica d'higiene) per deixar de ser ciutadans informats, per netejar-se la ment de tot allò que hi aboquen les clavegueres mediàtiques, úniques fonts autoritzades. Si no, les coses més senzilles arriben a ser les més difícils de dir, perquè ja quasi no hi ha acord sobre el llenguatge que pugui anomenar-les. La raó per la qual la informació es renova cada dia i comporta una infinita quantitat d'immundícies és ben senzilla: existeixen infinites maneres de no anomenar les coses pel seu nom.

En la informació, com a d'altres coses, la quantitat pretén suplir la qualitat, amb l'inevitable resultat de la proliferació d'allò arbitrari i allò inepte, ja que allò necessari i allò útil es tornen fantasmagòrics i imperceptibles.

Quan les realitats viscudes i els problemes mai són gestionats pels individus afectats sinó per d'altres que escapen al seu control, caldrà informar-se incessantment, a fi de saber en què es converteix el món en la seva cursa autònoma cap a la perdició.

En altre temps, els homes que vivien 100.000 vegades menys del que avui es pot viure gràcies als ordinadors, haurien trobat amb facilitat la paraula que designa aquesta classe de vida. Abjecció, per exemple. Però ara, el simple enunciat de tal judici no és, a oïdes de la gent informada, sinó el senyal d'una desesperada acritud digna dels fracassats més turbulents.

De vegades, cal confessar que falten paraules, no perquè siguin massa variades les realitats que anomenar sinó perquè són massa semblants, en plena ordinarietat redundant d'un món sense cap altre projecte que la consagració d'allò existent.

Els homes apassionats, capaços d'estimar molt i d'odiar també lo seu, donen la impressió de dinosaures en una època marcada per la indiferència amorfa, en la que vilesa i falta de valor passen per cinisme i desengany. Com totes les passions, l'odi exigeix energies que no pot mobilitzar qui ha de tractar amb miliards d'informació, i que cap màquina no pot donar-li.

Resulta sorprenent que, quan la vida pública ofereix un camp tan vast i fecund per a l'ús de tals paraules [crítiques], permetem que caiguin en desús.

Heus aquí una veritat simple i concreta que jutja per tota una època els qui són considerats atents dipositaris dels secrets del llenguatge, els intel·lectuals, aquells antics especialistes de l'expressió pública l'artesanat del qual no sobreviu sinó en simbiosi amb la gran indústria de l'atorrollament mediàtic. Encarregats de les mentides vagues i de les troballes arbitràries, sense escrúpols, sense consciència i sense honor, infectes, a la força infectes, estan tan corromputs pels costums del monòleg espectacular que no poden ni tan sols perpetuar l'aparença d'allò que antuvi es va anomenar "debat d'idees". Per a fer-ho necessitarien idees i capacitat de discutir-les, coses que no tenen. Satisfets amb què encara se'ls deixi una mica de prestigi i amb què els quedi un salari, més propis ambdós de les marionetes intercanviables de l'embrutiment massificat, la seva adhesió positiva a allò existent els allunya cada cop més del mètode i de l'ambient d'una activitat intel·lectual digna de tal nom. Quan aquesta gent s'esplaia sobre les condicions generals de la incomunicació, a l'interior de les quals tenen el poder de parlar, poder que comporta una provada impotència per a fer d'ell el menor ús crític, o fa a fi de mostrar-se agraïda a la informació per aixecar, de tant en tant, el vel que protegeix uns pocs secrets d'Estat, a fi de poder-se congratular per l'abastiment d'aliments exactament calibrats per al dèbil desenvolupament de la seva capacitat d'indignació.

Per a tothom qui no ha renunciat a l'ambició de comunicació autèntica, per a tothom qui no sigui un intel·lectual impotent, el veritable escàndol no és que els tècnics de la informació ens menteixin amb major o menor freqüència, sinó el reforç, tant a través de les seves falsificacions com de les seves revelacions, de la nostra separació amb els mitjans pràctics de la veritat.

Chesterton: "la característica principal de l'home modern ha estat la de poder travessar un paisatge amb els ulls enganxats a la seva guia i després negar en el primer tot allò que no ha trobat en la segona".

Musil: "hi ha moltes més possibilitats d'assabentar-se d'un esdeveniment extraordinari pels diaris que de viure'l ; allò essencial succeeix en allò abstracte, i a la realitat no li queda sinó allò accessori". La informació abundant és precisament la invasió de l'abstracció, que confina en allò accessori la part de la realitat concreta que cadascú pot experimentar per si mateix. Per a l'individu aïllat, aquella part de realitat encara ha de decaure subjectivament a falta d'una comunicació que permeti verificar-la.

Donat que els nostres educadors mediàtics han estat educats segons les necessitats de la no comunicació dominant, qualsevol problema ha de plantejar-se en termes tals que la solució depengui dels qui posseeixen els mitjans de no resoldre-la.

Va ser necessari, per a evitar allò possible, de falsificar allò real.

Encara som oficialment informats, en tant que consumidors, de certes deformacions monstruoses infligides a coses que, en altre temps, quan no calia tractar amb tanta informació, no necessitaven d'ella i es corresponien simplement amb el que aparentaven. Podem, per exemple, consultar el "diccionari d'adulterants alimentaris" per a intentar desxifrar els jeroglífics de les mercaderies disfressades d'aliments, com estigmes de l'extinció del seu valor d'ús. Igual que ningú no ha d'ignorar la llei, en endavant tots han de saber química: aquell qui s'enverini que culpi la seva ignorància: no estava informat, era un home dels d'abans.

No som tan ingenus com per a creure que normalment ens donen la descripció exacta de les múltiples rareses que composen el nostre entorn. Simplement diem que aquesta episòdica "honradesa" postula sempre la mateixa resignació davant del fet consumat, acceptació que en realitat ja va obtenir per la seva manera d'aparèixer sense rèplica i desaparèixer sense conseqüències.

Quan els fets obliguen amb massa evidència a treure'n algunes conclusions, estan tan passades pel confusionisme que el menor indici de prova és immediatament contradit, edulcorat, completat, deformat per deu mil informacions més, sense que s'arribi a formar mai una visió de conjunt. Tal suma estableix àmpliament la impossibilitat d'assolir la veritat d'uns fets el record dels quals tendeix a dissoldre's en la cacofonia ambiental. Aquesta manera de donar llargues a l'assumpte ha estat perfectament utilitzada en l'assassinat d'Aldo Moro, del qual es va dir de tot i tot lo contrari, fins el punt de què la veritat fonamental, la de la utilització de les Brigades Roges per part d'una fracció de l'Estat italià, va poder ser tolerada, en tant que una interpretació possible entre tantes altres que, de totes maneres, no anava a tenir cap conseqüència. Amb la qual cosa s'especularà indefinidament sobre el Mossad, la CIA, el KGB...

Pel que fa a nosaltres, contràriament al xantatge dissuasiu d'especialistes de tot pelatge, segons els quals mai es té suficient informació per a pronunciar-se sobre res, pensem que primer cal saber jutjar aquest món com unitat opressiva, tal com la patim tots, per a poder, a partir d'aquí, reconèixer en la informació les interferències confusionistes i allò que destapa realitats essencials de l'Economia i de l'Estat.

Allà on no regna, com en els països burocràtics, el monolitisme de la mentida, la veritat resulta encara més eficaçment evanescent perquè no pot reconèixer-se ni tan sols a contrario. El sistema occidental de la mentida s'ha revelat, amb el temps, més desconcertant encara que el seu tosc precursor oriental, per la seva manera d'informar de tot per a què realment res no se sàpiga.

Oferim un medi de concertació per a poder derrotar els immensos mitjans de l'atorrollament modern. Així, posem en perill tots els gerents i aprofitats d'aquest atorrollament, ja que ningú no diu allò que nosaltres diem. És necessari que existeixi un interès vital que vulgui amagar tan importants evidències, però nosaltres aconseguirem desvelar-les, per a desgràcia seva.


(4) Abecedari


Tant a les societats modernes com a les que s'entesten a ser-ho, "participar activament en la vida del país" significa llegir les instruccions d'ús de la submissió, calcular la part de supervivència que a cadascú li ha pertocat.

La majoria de la humanitat ha de ser mantinguda en la ignorància alfabetitzada, no per a assaborir els tresors de la cultura sinó per a suportar l'obscurantisme espectacular. ¿Algú creu que la "cultura" d'un estudiant americà constitueix algun tipus de "privilegi"?

El nou analfabetisme presenta trets que l'emparenten amb l'antic: faltes d'ortografia i de sintaxi, pobresa en el vocabulari. Però ara el llenguatge parlat també n'ha resultat afectat, donat que el nou analfabetisme respon a una descomposició del llenguatge, a través del qual la famosa distància entre el català parlat i l'escrit queda abolida.

La riquesa de la llengua parlada, des dels diversos argots fins al simple llenguatge popular, s'ha deteriorat en l'espantós melting pot de les gergues periodístiques, tecnocràtiques i publicitàries.

Els termes pseudoargòtics que es posen de moda cada temporada no expressen l'acord d'una comunitat en esquerdar la norma social, sinó que proclamen servilment la falsa complicitat amb la conformitat, en la familiaritat amb la mercaderia. I s'estenen amb rapidesa perquè responen a una furiosa necessitat d'identificació (amb les modes espectaculars, amb els rols consentits, amb el que existeix) que fa estralls.

A França hi ha qui treballa per tal de què recuperin un retràs capaç de forçar-los a llegir Proust, en lloc d'anar a allò bàsic.

El conjunt del llenguatge ja no és sinó una vasta redundància repetint indefinidament els sil·logismes de l'acceptació.

El llibre hauria de fer per a tots accessible la memòria del que van fer, sentir i pensar les generacions anteriors: promoure la consciència històrica que, per damunt del marc de la ciutat i del diàleg directe, posa per horitzó els interessos universals de la humanitat. Manejable i reproduïble a voluntat, el llibre dóna a allò escrit la major publicitat, una veritable existència col·lectiva, generalitzant alhora la llibertat de la reflexió individual i de la capacitat de jutjar amb proves (algo reservat abans per a minories). A diferència del llenguatge de la revelació màgico-religiosa, l'escrit ha d'admetre que la seva veritat va per davant, en una verificació possible ; es comprèn a si mateix en la continuïtat d'una història de la consciència, com a memòria i com a projecte.

En canvi, allò característic de la literatura idiotitzant (deixant de banda qualsevol criteri estètic) és que, ingerida per a distreure una fracció de temps, queda en lletra morta, sense projecte, sense poesia, perquè no té temps per davant. Només es tracta d'una major o menor virtuositat en l'ús d'una convenció estereotipada.

D'altra banda, en la confrontació entre memòria i imaginació que fa de la lectura un temps més intens comparat amb la pobresa dominant de sentiments i idees, existeix un mèrit que suposadament pot compensar (però, al cap i a la fi, de forma tan vulgar i menysprear com tota compensació): el llibre, com "manera especial de viure" (Flaubert), pot ser també, tant per qui ho llegeix com per qui ho escriu, una manera de no viure, de resignar-se.

{Potser es promou tant l'antibiografisme per tal de no palesar la manca de relació vital de la majoria d'autors amb les seves obres}.

Ara bé, el llibre només planteja la qüestió ; la resposta pertany als qui saben refrescar aquesta memòria actualitzant la veritat.

El llibre és només un mitjà, però va ser el mitjà d'una societat en què la cultura representava la seva dimensió històrica parcialment conscient: això encara és massa per al somni dominant d'una glaciació definitiva gestionada per les memòries automàtiques de les màquines i els seus programes. Amb la solució final del problema del llenguatge, la vida de les paraules cedirà el seu lloc a la circulació de senyals.

El llenguatge posat en ressonància per la lectura, el temps compassat per l'ensonyament o la reflexió... en fi, tot allò tan trivial i de cap profit per a la organització dominant de l'embrutiment.

En el temps esquizofrènic ocupat pels ocis programats, successió d'instants dispersos sense resultat ni procés, es perd la capacitat subjectiva de llegir, d'habitar el temps objectivat ; es perd la memòria dipositada en un llibre, i la capacitat de conciliar-la amb el seu propi temps. Tota construcció s'adapta al temps dels qui l'utilitzen.

Un esdeveniment de la història moderna, que no està fet per a ser viscut, resulta plenament justificat per la incapacitat de viure dels seus actuants. [Un llibre tampoc està fet avui per a ser llegit, ni podria ser-ho].

L'habituació a la recepció passiva de senyals espectaculars, l'obscuriment del sentit de les paraules per la propaganda dels mass media, l'amnèsia erigida en cúspide per allò que amb esforç anomenem sistema educatiu, tot plegat es combina per a que els escrits del passat caiguin en el domini de la pseudo-erudició, codi corporativista de la cultura burocratitzada.

Hem de reconèixer en l'obesitat de l'aparat crític que asfixia els textos importants del passat la senyal de l'extinció del seu ús comú.

La superabundància de llibres no és cap prova en favor de la lectura. La cultura verdadera no resideix en el malson universitari de la bibliografia exhaustiva impossible, sinó en un ús qualitatiu que retorni a la vida els textos que van ser testimonis d'una humanitat superior, la qual cosa no té res a veure amb l'avorrida admiració d'una visita guiada, dirigida per autoproclamats experts.

Una bona indicació sobre les capacitats d'una època la proporciona la seva manera de traduir: tota traducció és fidel, com a mínim, a l'esperit del seu temps. Les d'aquesta època deixen clara la mesquineria i esterilitat de la mateixa, des del moment que pretén restituir tot allò a què és incapaç d'accedir.

Existeixen alguns llibres que permeten entrellucar, com en menor nombre certs encontres, un món més aconseguit que l'infecta descomposició present.


(5) Aberració


L'aberració en la vida dels homes no és un fenomen passiu degut a la il·lusió del judici causada per un món enganyós, sinó la conseqüència d'actes no raonats l'encadenament dels quals extreu la seva lògica de traves aparentment immediates mai qüestionades. L'aberració generalitzada prospera en la llacuna de la inconsciència.

Per al manteniment del cotxe, un assalariat corrent ha de consagrar la quarta part del seu temps de treball. I aquest vil objecte es correspon amb allò que l'economia anomena benestar, que en aquest cas no és més que la facilitat de recórrer el territori de l'alienació.

L'automobilista, que treballa per a anar a treballar, és controlat per la policia a la menor maniobra. La xarxa viària és un immens camp de treball sotmès a l'arbitrarietat vexatòria de cossos repressius especialitzats. L'automobilista, temut com assassí potencial, il·lustra perfectament el model humà d'una societat decadent: submís i agressiu, sense recursos i àvid de dominació, lamentable i narcisista. En realitat, no existeix sinó com a representant de la cosa que fa circular.

Com a totes les religions, el que compta és el ritus i no el resultat: la religió de l'automòbil s'hauria vingut avall per la simple comprovació de què la velocitat mitjana de desplaçament del ciutadà motoritzat és de l'ordre del doble de la del vianant.

I això que només hauria de despertar somriures no resulta tan divertit quan ens adonem que per a anar a parar a això ha calgut trastornar completament el territori urbà i rural. Cada dia el ciutadà ha de tornar a signar el contracte moral que l'encadena a la bola automòbil i al territori agençat per a ell.

Avui es pot arribar a justificar el cotxe perquè molta gent viu a "l'extraradi". Però com s'hi ha arribat?

En la ciutat ideal de l'automòbil, un terç de la superfície estarà destinada a la xarxa viària, un terç a l'estacionament i un altre terç a les activitats residuals.

El viatge s'ha convertit en pur desplaçament: el viatger modern troba per tot arreu, en la seva separació del panorama que no travessa sinó amb la mirada, la submissió a un món que no li pertany. Els fragments de realitat petrificada que jalonen la seva ruta, residus trets d'una anterior totalitat viscuda en la que tenien sentit, li són pròpiament inaccessibles i no se li senyalen sinó per a que no s'adormi. I donat que la vella història no ha distribuït suficientment les seves prominències al llarg de les autopistes, li indiquen els monuments que no pot veure i l'adverteixen que està travessant de veritat el paisatge de la regió en la que es troba.

Del proper estadi d'aquesta lògica de digest sorgeix la fabricació ex nihilo de realitats de síntesi destinades a distribuir-se al llarg de l'eix viari: pobles típics, disneylàndies, futuròpolis...

Hegel: el vagabundeig dels nòmades és purament formal, ja que transporten el seu món amb ells.

La promesa central del desplaçament automobilístic, l'autonomia, és transforma en el seu contrari, no solament en la pseudoelecció de la meta sinó també en el control de la màquina.

El demiürg de l'evolució en la producció segueix sent el mercat, que avui depèn exclusivament de la creació de pseudonecessitats en nom de les quals els homes accepten treballar. L'automòbil ha complert a la perfecció el paper de motor de l'economia durant més de 50 anys, al preu de diversos efectes nocius.

El desplaçament abstracte possibilitat per la màquina es completa alegrement amb el desplaçament immòbil que les telecomunicacions fan possible, per la qual cosa els homes prossegueixen el seu camí cap a una atomització, cap a una separació creixent que desemboca en la pèrdua programada de l'autonomia del pensament. L'economia troba en això (en la satisfacció de necessitats creades pel seu desenvolupament anterior) un nou món de possibilitats tan il·limitades com la insatisfacció fonamental que produeix, perquè allò que caracteritza al nou mercat és que la mercaderia pilot subjacent en ell, el missatge (dels programes informàtics a la trivial diversió televisada), s'ha tornat purament immaterial. Aquesta és la legítima conclusió de la bogeria d'un mode de producció independent dels homes, ja que cap de les seves premisses ha estat qüestionada radicalment. I els desastres als quals ens ha acostumat són poca cosa davant dels que ens té reservats.


(6) Abundància


Algunes societats van ser capaces de definir fàcilment l'abundància amb la pràctica del potlach (dilapidació ritual).

L'abundància mercantil, suposadament capaç de satisfer totes les necessitats que va acceptar o va crear de regal, haurà enriquit la privació a costa de destruir tota classe de satisfaccions: una societat de luxe a la que li falta allò necessari: tal és la definició d'allò universalment proposat com a realització de la història humana.

El luxe va deixar progressivament de ser representat, en el fast improductiu de la religió o del joc capriciós dels qui es trobaven per sobre de la necessitat, per a ser consumit, adquirit en forma de mercaderies.

L'acumulació dels mitjans de producció i el creixement indefinit de l'economia comencen amb la creació de noves necessitats, que obren un camp il·limitat al desplegament de la insatisfacció: en prometre la democratització del luxe i en trivialitzar-lo en la pràctica, la mercaderia s'enfronta alhora contra allò que quedava per sobre de la necessitat, el lliure joc amb la riquesa.

Recerca impacient d'una riquesa que
s'esquiva cada vegada més en mig de la decepció que causa la possessió. L'abundància desitjada s'allunya i demana a l'individu com a compensació que identifiqui la seva pròpia vida amb "el conjunt del tràfic". Doncs la riquesa no es troba en cap mercaderia en particular, és més aviat el que falta a cada una de les mercaderies.

El propi diner, quan és posseït, representa solament aquesta negació en repòs: és infinit quantificat. Marx: "la contradicció entre la quantitat sempre definida i la qualitat d'infinit poder del diner fa que incessantment el tresorador treballi com Sísif. Passa amb ell com amb el conqueridor: cada nova conquesta no el porta sinó a una nova frontera". Només el "poder infinit" que encarna el diner, l'autovaloració permanent del món de les coses, representa socialment la veritable riquesa, no com a resultat sinó com a procés, on els avantatges aconseguits han de ser llançats de nou al gran forn de la producció.

Hegel: "per fi l'abstracció de la producció fa el treball cada cop més mecànic i al final és possible que l'home sigui exclòs d'ell, i que la màquina el reemplaci".

La mania del col·leccionista, la recerca vana d'una realització en allò inútil, representa la forma aguda de la frustració del consumidor.

Allò que s'anunciava com accés al luxe va ser realitzat com extensió de la necessitat.

Per sobre de l'estètica (p.ex. la profusió de vans ornaments), romanticisme expressa sobretot la protesta contra la decadència del luxe, contra la misèria d'un món on l'esplendor ha de demanar-se prestat al passat, i on l'art, com la pacotilla, és essencialment nostàlgia.

L'afirmació d'Schiller "l'home no és plenament ell sinó allà on juga" està inscrita en el llindar de l'infern modern de la producció, on el principi del rendiment aviat no deixarà cap espai pel joc, on l'home mutilat treballarà per a produir els substituts consumibles de les facultats que ells mateix s'ha amputat.

L'abundància ha existit sempre, però enlloc abundantment: o bé perquè no tots gaudeixen d'ella, o bé perquè, quan tots la gaudeixen, no ho fan tot el temps.

Cal considerar la forma general que ha pres la despossessió en la riquesa de mercat, abundància abstracta en la que qualsevol gaudiment directe és negat.

El consumidor de la mercaderia abundant busca l'apropiació de la riquesa en la seva forma general, abstracta, renunciant a la riquesa en la seva forma material, a la particularitat i a la manifestació de la seva vida. Com que ignora les seves necessitats reals en profit de les formes arbitràries que aquestes revesteixen a l'espectacle, desconeix també la privació i el seu canvi radical.

A la societat americana, la veritat de la riquesa, que evitava a tot arreu la necessitada ostentació dels consumidors privilegiats de l'aparença, va passar a la vida exuberant i desesperada dels més miserables: els negres. Enfront del sòrdid somni americà, van llençar, com una mena de desmentiment de tot allò a què havien volgut reduir-los, l'insult d'un despreci sobirà que va ser balafiat (dilapidat) en el més inútil dels luxes: la música. El jazz va recórrer en poc més de 50 anys el cicle que el va portar a distanciar-se de la pràctica comuna d'un joc amb formes repertoriades, a afirmar-se en una producció individualitzada que pren per norma la innovació, i d'aquesta manera va perdre's en un moviment negatiu on ja no expressa sinó la pèrdua d'un llenguatge comú.

El progrés de la societat de classes ha consistit manifestament en dotar-se de mitjans que li permetessin, sense generositat ni noblesa però amb l'eficàcia del fred càlcul, retornar als miserables moderns la "contrapartida espectacular" d'allò de lo qual eren exclosos (avui dia més o menys de tot, de la insatisfacció de les necessitats elementals a la participació en la despesa sumptuària).

El substitut espectacular de la vida consumeix l'energia que podria consagrar-se a prescindir de substituts.

El desencadenament d'allò artificial, juntament amb la fabricació d'una pseudorealitat, va acompanyat de la destrucció de totes les realitats sobre les que reposava la supervivència.

En aquest rellançament indefinit de la lluita per la satisfacció de necessitats, la societat consumeix desastrosament el poder que podria dilapidar alegrement sobrepassant l'economia.

Quan va començar novament a formular-se el programa revolucionari d'una abundància comunista, partint de la negació del treball (comprès el treball artístic que representava davant de la societat subjugada una activitat alliberada de la necessitat, un joc sumptuari), aquest programa encara podia, al fil del raonament marxista, considerar que el capitalisme havia acomplert la tasca històrica de crear un aparell productiu capaç de permetre la satisfacció igualitària de totes les necessitats, i que en lo successiu, el seu propi desenvolupament (amb el poder material acumulat), plantejava a la humanitat el problema d'un ús (emprament, profit) de la vida que, generalitzat, fos alhora la superació de l'art i de l'economia.

{{El capitalisme, conscient que crea un aparell productiu capaç de permetre la satisfacció igualitària de les necessitats, ha anat dissenyant aquest seu sistema productiu sobre la base d'un model molt difícil de mantenir (pel seu complicat funcionament i l'especialització de les seves parts) però al que és, alhora, impossible renunciar (ho abasta tot i res quedaria fora d'ell tret del no res i la misèria). Tot plegat, per a impossibilitar-ne l'alliberament.}}

Contra les reivindicacions retrògrades del reformisme (que per haver limitat l'objectiu de les lluites obreres a l'accés a un mínim de supervivència, les condemnava a perseguir indefinidament la satisfacció de necessitats en les formes arbitràries i contínuament eixamplades amb noves necessitats artificials que tenen en la societat) calia afirmar: "la vida passa per guanyar més enllà de tot això" (Potlach).

Semblava un fet que sobre la base del desenvolupament tècnic, amb la possibilitat d'una automatització que descarregués els homes de les constriccions d'una activitat no creativa, el contingut d'una revolució moderna consistís llavors en l'ús del temps i de les energies així alliberades: donar a aquesta un programa que respongués realment al principal problema de l'època (el subdesenvolupament sense riquesa), passava per la definició d'una nova riquesa, en oposició total a la mentida inepta de la pretesa "societat de consum". Per sobre de la socialització dels béns vitals, el pensament revolucionari ha de fer la crítica de la vida quotidiana en la societat burgesa i difondre una altra idea de felicitat. "Esquerra i dreta estan d'acord en la imatge de la bona vida: es canviarà el bistec com a signe del dret a viure de les masses" (IS). Trenta anys més tard res no hem guanyat, i encara hem perdut el bistec: en accedir al consum abundant, l'hem vist "canviat" per alguna cosa que té molt de mercaderia i molt poc de carn.

Al crear ocupacions (feines) especialitzades amb l'objectiu d'impedir la creació d'un nou ocupament de la vida, va prolongar incessantment el desviament pel qual ens arriben els béns vitals, diligentment alleugerits d'una part del seu contingut a cada parada de sofisticació, en profit de costoses síntesis de substitució. I al final, tot el món accedeix a alguna cosa que (si és que hi accedeix, perquè aquests aliments de la mort encara hi ha que pagar-los) literalment ja no existeixen. El llindar de l'abundància ha estat paradoxalment salvat a expenses de la
satisfacció de les necessitats elementals i vitals.

L'activitat improductiva reprimida mitjançant el manteniment antihistòric de la rendibilitat mercantil retorna com irracionalitat socialment suportable en l'absurd compulsiu dels comportaments individuals. Així sembla encertar la dita segons la qual el cotxe és principalment un joc estúpid i accessòriament un mitjà de transport, quan les joves generacions, a falta d'haver elaborat un saber viure, es doten d'un expeditiu saber morir fent ús de manera excessivament aberrant de les màquines de la circulació autoritzada.

És evident que no falten humanistes que s'indignin per la irresponsabilitat dels qui condueixen després d'haver-se emborratxat convenientment ; però els protectors de la supervivència no volen reconèixer que allò absurd no és l'embriaguesa, ni tampoc el desig de jugar amb màquines, sinó les constriccions, determinants de tan pobre ús, que pesen en la jactància de tot això, l'únic excés possible de les quals és l' autodestrucció. Els miserables moderns que acaben la seva jornada laboral amb tal rivalitat de riscos i dispendis, uses per a tal fi la mercaderia que millor defineix el preu d'una tal jornada, el seu cost i les seves prestacions ; i tot això s'ho juguen amb l'únic objectiu de recuperar el prestigi real lligat al menyspreu de les riqueses. L'alcohol prepara per a aquest sacrifici prestigiós: només seria un obstacle si es tractés de circular segons les normes, però precisament d'això és del que no es tracta.

Sigui quina sigui la droga de què es tracti, només la construcció de jocs superiors podria acabar amb l'obsessió de les despeses substitutives que en la seva fixació repetitiva reprodueixen el món dels impediments que volen negar.

¿Com podria jutjar veritablement el caos, que tanta gent desesperada fa de la seva vida, una societat que només sap organitzar el caos a gran escala dels recursos materials i humans, i que demana a tothom que aprovi tal bogeria com si fos una necessitat?

Tot l'èxit de la dominació des de fa 30 anys ha consistit en planificar una destrucció regular de béns que compleixi l'antiga funció que tenia la guerra.

L'abundància de mercat ha estat, en quant a objectes consumits i suposades satisfaccions, el contrari del que va dir ser: el sotmetiment a un treball productiu indefinidament renovat.

Perpetuació de la monstruosa paradoxa de la societat, que obliga a treballar en el manteniment del treball.

El fet de què el cost de les pròpies devastacions resulti avui a la societat existent incalculable, expressa a la seva manera que el poder acumulat pot sortir-se de l'economia sense, tanmateix, no haver-la sobrepassat, al perllongar més enllà de tota mesura la servitud dels homes i la destrucció de la vida.

Allò que tothom desitja tenir, la capacitat material per a lliurar-se de les necessitats immediates, s'ha tornat en contra nostra al revestir socialment la forma d'un poder que intenta enfonsar-nos definitivament en aquell sistema de necessitats que portava a Hegel a la conclusió de la necessitat de la burocràcia d'Estat.

El projecte de reapropiació revolucionària no pot donar res per històricament conquerit: la satisfacció i l'excés hauran de ser reconstruïts junts, i només una societat que organitzi racionalment l'un podrà dedicar-se lliurament a reinventar l'altre.

L'oposició entre necessitat i luxe, la forma alienada del qual, en la divisió entre treball i oci, ha esguerrat finalment qualsevol aptitud per a reproduir i gaudir, per a avaluar i jugar, per a acumular i dilapidar.

Necessitem alhora desenvolupar una crítica que ens porti més enllà d'aquest estat de coses i prendre pel nostre compte, precisar i profunditzar certes qualitats i valors que la pròpia burocratització aniquila, i que anteriorment va semblar possible superar de mode directe en l'abundància d'una construcció lliure de la vida.


(7) Abracadabrant


L'existència dels efectes nocius ja no podia negar-se. Les indústries i els poders que posseeixen el món han tret les obligades conclusions i han pres el comandament de la lluita ecològica contra aquests mals. De manera que aquesta lluita s'ha convertit en una gestió econòmica dels efectes d'un mode de producció que, per això mateix, ha de semblar "insuperable".

El malabarisme consisteix en la discussió de generalitats quan existeixen causes ben precises i enemics als que anomenar pel seu nom, o en la designació de culpables d'efectes nocius particulars quan es tracta de mals universals, o en responsabilitzar a tots i cadascun per a que els responsables reals s'ocultin entre la població.

Ja fos per bidons tòxics o per aliments industrials deteriorats, le versió oficial dels fets era atrapada en falta amb massa facilitat. Al principi es va creure més subtil, alhora que més conforme amb determinada realitat de la gestió moderna, que en certa manera no hi hagués versió oficial. Els "contraexperts" de l'ecologisme van aportar de bon grat la seva modesta contribució al debat democràtic entre especialistes informats allà on els convidaven, i les escasses evidències que aportaven van ser elevades sense problema al rang d'hipòtesis. Allò important era que les esperances de la veritat es frustressin. Més tard, els falsaris de la veritat provarien d'acomodar-la a la seva manera.

Chesterton: "la modèstia i la reserva acompanyen algunes de les mentides més abracadabrants, per la senzilla raó que només elles lis serveixen de passe".

La tasca principal de l'ecologisme d'Estat: governar la veritat sobre els efectes nocius i adaptar-la als imperatius de la modernització permanent de la producció.

Les idees ecologistes dominants són reductibles a una sola: gestionar adequadament la catàstrofe. Si la voluntat d'acabar socialment amb ella no val, tothom sobra excepte els tècnics.

L'ecologia vol assumir la responsabilitat de la totalitat de la pràctica humana (de les condicions i els efectes) sense enfrontar-se amb les separacions i les alienacions que la fan divagar. Pretén concentrar en ella tots els coneixements parcials considerant el món sencer com un laboratori. Però els seus experts es divideixen en funció d'interessos terrestres fàcilment identificables. I la darrera paraula del pensament científic segueix impronunciable.

Circuit tancat: "com que el medi ambient no dóna lloc a intercanvis mercantils, cap mecanisme s'oposa a la seva destrucció. Per a perpetuar el concepte de racionalitat econòmica, cal tractar de posar preu al medi ambient, és a dir, traduir el seu valor en termes monetaris".

"L'art de conservar la terra habitable és cosa de l'enginyeria planetària. Fa deu anys era ciència ficció, avui és un ofici". I cap a aquesta classe d'ofici semblen convergir tots els altres: últim avatar del treball quan una part cada cop més important del mateix es dedica a reparar els seus propis desperfectes. Des dels alts funcionaris amb el diploma ecologista de l'Estat fins els associacionistes de base de les organitzacions ecologistes, nombrosos són els exemples que presenten a aquest personal diversament qualificat que ofereix els serveis a qui els tingui
a ben disposar, és a dir, als qui fan la terra inhabitable. {{Novament allò de "tot va bé si res no acaba d'anar bé: com el trànsit, com l'educació}}.

En la gestió preventiva o en viu de les crisis tecnològiques convé associar als serveis de seguretat, als tècnics, als responsables industrials i polítics, als experts científics i als mitjans de comunicació, per a què tot el grup acabi de cohesionar-se, dissipi les sospites i s'imposi com a servidor fiable i legítim de l'interès general.

El tipus de vida que han tingut, les condicions d'existència que han trobat íntegrament a disposició i que han acceptat sense dir ni piu, prescriuen les idees que han de tenir d'un mode tan imperatiu que, amb total bona consciència i espontàniament, imaginen la part principal de l'activitat humana com si fos una activitat de gestió, on creuen trobar la realització de l'individu, fins i tot la plenitud individual. No seria equitatiu denunciar les actuacions d'aquests gestors com exclusivament motivades per la promoció social que els ofereix un capitalisme rejovenit al necessitar d'una nova categoria de gestors i consellers ; es tracta d'una cosa molt pitjor: mai no han imaginat que la vida pogués trobar-se enlloc més ; estan convençuts de què la seva promoció és la recompensa normal per la seva eficàcia i entrega.

La veritat sobre els efectes nocius esdevé una cosa acceptable per tots i que ningú defensa veritablement: la recerca de mitjans autèntics, la conseqüència pràctica, el conflicte, la crítica ad hominem són proscrits per atemptar contra la unanimitat, insulsa i edificant, de l'interès general. Parlaran de vastes abstraccions (la Natura, l'Home) o de detalls insignificants que van a allò "concret", però diran el menys possible qui és realment l'enemic.

El món invertit [>Debord]: mentre que a la base els ecologistes actuen com a directius responsables i s'organitzen segons el model del grup de pressió, a les altures de la indústria els executius actuen com a ecologistes o adapten els medis de pressió.

Apoderar-se de la "pluja àcida - mort de boscos" transformant un problema real del medi ambient en una estratègia comercial.

La qualitat de l'aire és inútil allà on no existeix mercat per a ella (consumidors ecològicament motivats, és a dir, normes, crèdits, és a dir, una indústria de descontaminació i, finalment, beneficis), amb lo que tindrà que perdre's a fi de crear la necessitat del mercat de la qualitat.

Marx: "una cosa pot ser valor d'ús sense ser un valor. Només cal que sigui útil per a l'home sense que provingui del seu treball, com l'aire".

Les condicions naturals que queden són dutes al mercat per a que siguin estimades en el seu just preu. Als USA s'ha organitzat una mena de borsa on les empreses compren i venen "drets de contaminar", segons excedeixin o no una taxa e contaminació "normal" fixada per l'Estat.

La modificació genètica del genoma humà expressa la despossessió última de la humanitat, que inclou el que fins avui ha estat la seva irreductible identitat biològica.

L'irrealisme en si mateix no pot molestar a les capes que l'ecologisme d'Estat i la seva tecnoestratègia proven de seduir: és el seu element habitual. Aquests assalariats o neoartesans, malgrat no tinguin la sort de posar-se (o tan sols creure's) a cobert dels efectes nocius que afecten tothom, sí combreguen bastant, per la classe d'activitat que exerceixen, amb la ideologia modernista, com per a esperar que el sistema social satisfaci la reivindicació d'una "bona qualitat de vida". Volen estar a l'aguait com a consumidors, ja que de la resta es creuen afavorits per la sort: estan tan contents amb el seu treball que creuen haver-lo escollit, així com creuen escollir amb coneixement de causa les mercaderies col·locades enfront seu a cada etapa de la programació de les seves necessitats. Tota la insatisfacció d'aquesta clientela dels Verds es redueix a una sola exigència: la mercaderia, evidentment, però sense el seu costat dolent, la toxicitat, els residus.

El destí històric de l'ecologisme no serà sens dubte el del reformisme socialdemòcrata. Ni tan sols podrà dedicar-se a reparar els mals que s'ha atrevit a denunciar. L'únic que farà serà participar en la seva distribució i, per tant, també en la seva ocultació.

L'ecologisme no "revaloritza" el treball, sinó que contribueix a diluir-lo en la nebulosa d'activitats periòdiques que representen, creativament com ha de ser, el simulacre d'una vida social destruïda. És igualment capaç de mantenir cercles d'influència en la política i la indústria, on resulta útil per a mantenir la ficció d'un interès general. Els seus experts estan accedint a càrrecs per a fer de floreros.

L'ecologisme confereix una mica de vitalitat a la propaganda espectacular i al personal polític, però sense aplacar la incredulitat amb la primera ni el menyspreu amb la segona. En poc temps no se'n distingirà.

La riquesa que l'economia produeix es posa totalment a la seva disposició ; la misèria que engendra queda totalment al marge de les seves solucions. Qualsevol ho pot comprovar en l'estadi actual de la degradació precipitada de les condicions de vida. Tota la producció deixa de ser legitimada pel seu ús social i passa a resultar sospitosa. Per això es descobreixen efectes nocius arreu, quan abans no es veien.

Com que no té ningú a qui culpar, la gent es resigna a menysprear el món sense combatre'l.

La indignació que clama contra circumstàncies impersonals, i que per tant no les tracta com una realitat atacable o modificable, necessàriament es cansa aviat. Els que, conseqüentment, es dediquen a la indignació repetitiva o es vanen d'ella sense molestar-se mai en formular denúncies concretes o en participar en conflictes exemplars, no es remunten fins a la generalització "com l'esparver que puja a les altures per a aguaitar el conill sobre el qual caurà en picat" sinó "com l'ocell que fuig del sol perquè fa massa calor".

La consciència infeliç de la catàstrofe pren nota de la impotència, i no dóna un pas més. I com que no desperta un gran interès, no desaprofitarà l'ocasió de queixar-se de l'escàs ressò que susciten els seus advertiments.

La llibertat d'actuar sense consciència és la llibertat atorgada per l'espectacle que el fa més popular. En conseqüència, el treball continu de destrucció que realitza fa seves diverses males passions reivindicades d'antuvi pel moviment revolucionari en tant que expressió mateixa de la negació. L'espectacle no es preocupa gaire de fer propaganda oberta d'aquelles, ja que no les necessita: les males passions citades li fan propaganda a ell.

Totes aquestes passions convergeixen de fet en una mena de vertigen de la irresponsabilitat proclamada mimèticament davant d'un món en plena regressió. Els arguments de la lucidesa desesperada mai han estat massa convincents, perquè han quedat ancorats sempre allí, juntament amb els motius de viure i d'estar a gust.

La menor complaença sobre el tema rubrica una mena d'aquiescència velada al procés en el seu conjunt.

La irracionalitat de l'actual organització de la vida, l'expressió de la qual és el conjunt d'efectes nocius, i la impotència de tota representació política en reduir-la, són els dos costats concrets pels quals el moviment pràctic d'oposició a les actuacions de la
classe dominant pot trobar el seu contingut universal. Si unifica la crítica d'aquells dos costats, trobant en el primer raons, i en el segon mitjans, serà llavors capaç, en els anys que vindran, de plantejar la qüestió social en termes verídics.

Dirigent armeni que va haver d'obrir, essent ministre, la fàbrica mortífera que havia tancat com ecologista.

Plantejar audaçment els problemes de la vida real afirmant sense rodejos que són insolubles en el marc social existent, constitueix el salt qualitatiu de la negació.

El desconcert creixent de l'època és conseqüència d'un malestar que està lluny de no tenir sentit. D'una banda notem que cap de les antigues normes de l'activitat humana, definides independentment dels individus (siguin religioses, econòmiques, científiques), serveix per a regular i ordenar racionalment tal activitat en l'estadi actual de desenvolupament dels seus mitjans ; d'altra banda, precisament perquè aquest mateix desenvolupament està desbocat de forma desastrosa, hi ha qui recorre, per no tenir res millor que oposar, a arguments fonamentats sobre antics sistemes de normes ja caducs, lo que origina diverses regressions, ja sigui cap a la moral o cap a la invocació de la "natura", o fins i tot cap a les il·lusions jurídiques o religioses.

L'ecologisme aporta la seva pròpia ambició tecnoburocràtica de reglamentar, de restablir l'ordre a la seva manera, transformant-se, en tant que ciència de l'economia generalitzada, en el nou pensament de la dominació. "O nosaltres o el caos" diuen els ecolòcrates i els experts reciclats, promotors d'un control totalitari que existeix gràcies a ells, per a poder avançar-se a a la catàstrofe en marxa.


Els fets necessaris


Sempre hem cregut que buscar refugi en una creença és el senyal de la debilitat pròpiament dita.

Les reivindicacions de les protestes contra la degradació de la vida son, per a nosaltres, tan radicals (és a dir, tan improbables de satisfer en el marc de la societat de classes) com ho van ser en el seu temps les exigències de l'antic moviment obrer. I per una raó molt senzilla: perquè són essencialment les mateixes. Doncs precisament per no acomplir-se tals exigències relatives a les necessitats que s'han considerat elementals, ha calgut que tot fos falsificat, des de l'alimentació fins al llenguatge.

Risc, en temps de "pau", de ser liquidats, irradiats, consumits, contaminats, intoxicats.

És necessari constituir un corrent crític que s'atreveixi amb tots els problemes i que no respecti cap especialització; i que obrant així aconsegueixi introduir en l'època idees i mètodes incompatibles amb l'existència de l'ecologisme gestionari.

Avui és menys necessària la constatació d'un enfonsament clarament manifest que la consciència de la seva profunda unitat, i aquesta encara menys que la reapropiació activa i ofensiva de la idea de què tot és possible, de què cap aspecte del curs anunciat de la catàstrofe és ineluctable.

Quan la dominació autodefinida lúcidament com "gestió del caos" extreu el seu poder de desmoralitzar mitjançant l'acumulació de problemes per a ella insolubles, la tasca més realista i més pràctica consisteix en atacar novament el terreny d'on la reflexió ha desertat.

Cal unir-se amb les insatisfaccions i les protestes que encara creuen ser casos particulars. La no-llibertat també és indivisible.

No ens acontentarem amb la raó que, en allò essencial, ens puguin donar els fets: el nostre propòsit consisteix més aviat en donar fets a les nostres raons

dijous, 1 de novembre de 2007

L'amor i altres passions (Schopenhauer)

Començo a remenar pel disc dur extern (on hi he anat abocant tota mena d'arxius de fonts d'allò més variades, i que ja amenaça de morir), i veig que encara conservo menys anotacions que no m'esperava. A sobre, molt poques de les que vaig anar traduint al català, i ara no em veig capaç de sortir-me del programa de la llei del mínim esforç que esbossava a l'anterior post. Afortunadament, acabo trobant un arxiu on hi recullo fragments d'una lectura de Schopenhauer. Recordo que no era un llibre gaire gros i que el vaig agafar de ca l'Eva, però ara no sé on para ni si vaig arribar a acabar-lo. L'arxiu està datat al maig del 2002, aproximadament l'època en què deuria haver llegit també el llibre del Jean-Claude Michéa de què parlava ahir. Veig que passen els anys però que segueixo barrejant estils i temàtiques de la manera més despreocupada ; els fils principals, però, segueixen sent els mateixos: els sentiments humans i la crítica social. Constato, doncs, i que serveixi d'avís per a tothom, de què la teoria i la lectura no serveixen realment de res, i que després de tants anys de lectures anticapitalistes i reflexions sobre l'amor segueixo lligat de cap a peus als imperatius del treball assalariat i més sol que un mussol narcolèptic.
* * * *

L'amor

La vida com alternativa a la frustració i el tedi. L'art és l'única sortida digna a tant d'engany místic i intel·lectual que produeix la humanitat.

Amb l'amor, la voluntat individual es transforma en voluntat de l'espècie.

Quan l'instint dels sexes es manifesta a la consciència de forma vaga i genèrica, és la voluntat-de-viure la que es manifesta. Si es concreta i personalitza aquest instint de l'amor, no és més que la mateixa voluntat que aspira a perpetuar-se i viure en un nou ésser.

No hi ha contentació en la reciprocitat de l'amor: s'exigeix la possessió essencial, el plaer físic.

¿L'elecció de la parella determina el caràcter i constitució de la generació futura? ¿La tria l'instint segons uns fins que no considerem (ni tenen relació) amb la quotidianitat?

És la voluntat de viure de l'individu potencial que es podria engendrar la que fomenta i instiga el sentiment amorós: en l'encreuament de dues mirades prenyades d'amor ha nascut ja una nova voluntat de viure, s'anuncia un ésser futur.

Aquest "germen", com tota idea, lluita per tal d'aconseguir manifestar-se en el món dels fenòmens, àvida d'apoderar-se de matèria favorable.

De l'antipatia [¿essencial o només desavinences pràctiques?] recíproca entre un home i una dona en sortirà un home mal constituït i inharmònic.

El sentiment que avui atrau dues persones serà el caràcter del fill que engendraran.

Si entre un home i una dona, entre els que neix una simpatia de caràcter i d'esperit, germina una amistat (estranya a l'amor!), és perquè el fill estaria mancat d'harmonia (intel·lectual o física) i, per tant, contra els plans que es proposa la voluntat de viure en favor de l'espècie.

Hi ha dos nivells:

a) l'instint, en el qual es manifesta l'aspiració de l'espècie.

b) la intel·ligència, en la qual es manifesta l'aspiració de l'individu, egoista.

L'instint tot sovint subjuga l'intel·ligència, i creiem equivocadament fer coses de manera raonada.

La bellesa no la tria l'individu, sinó l'instint (per tal de mantenir el "tipus" de l'espècie).

L'amor no és una necessitat irritant perquè el domina el sentit de la bellesa.

[A l'instint] la veritat es disfressa d'il·lusió per a influir [en la voluntat].

Satisfeta la passió, sobrevé el desengany: ha estat l'espècie (eterna i infinita) la que ha assolit el seu objectiu, i l'home (efímer i finit) s'adona que només ha estat un instrument. [Durant un cert temps, però, ha participat de l'eternitat i de la infinitud].

Assolida la unió, l'home buscarà altres dones (> la fidelitat matrimonial és artificial per a ell), mentre que la dona es mantindrà constant.

Les qualitats intel·lectuals es transmeten per les dones. —Importància de la bona constitució òssia.

Dos amants apassionats es pertanyen recíprocament per dret superior, enfront de les lleis i convencions humanes.

Si l'amant no ha pogut representar la voluntat de l'espècie, li semblarà llavors també impossible d'aconduir la voluntat pròpia >> desengany / frustració.

Desengany: satisfet el desig de l'espècie, es cau en els estrets límits de la pròpia pobresa, i ens sorprèn veure que, després de tants esforços sublims, heroics i infinits, no queda més que una vulgar satisfacció dels sentits.

Nirvana = voluntat de ser o no ser voluntat de viure.

Primer es produeix l'atracció, la seducció i els jocs de l'amor, però arriba un moment en què la parella es posa seriosa: la voluptuositat és bestial, i la bestialitat no riu. Les forces de la natura obren arreu amb seriositat.

La voluptuositat dels sentits és l'oposat a l'entusiasme, que ens obra el món ideal.

La mort

Si li concedissin la vida eterna, l'home la tallaria preferint el no-res, ja que la rigidesa de caràcter i la limitació de la intel·ligència semblarien monòtones i provocarien disgust.

Tota individualitat és un error essencial, i el veritable objectiu de la vida és deslliurar-se'n.

Si el món estigués mancat de misèries i penes, es veuria afectat pel tedi, i volent-ne fugir tornarien els patiments i tots el turments.

Justificació moral de la mort: és l'única via que té la individualitat imperfecta i miserable de perfeccionar-se essencialment.

La conclusió de tota activitat vital (consciència individual) és un meravellós alleujament per a la força que la manté (el geni de l'espècie).

Entre el somni i la mort no hi ha diferències radicals, ja que en cap de les dues es posa en perill l'existència: cal comparar la diligència amb què un insecte es prepara el capoll amb un home que es prepara la roba per l'endemà.

La natura, en abandonar sense resistència els seus organismes, no només a l'avidesa del més fort, sinó a l'atzar més cec, a l'humor del primer imbècil que passa, a la perversitat del nen, expressa així que li és indiferent l'anorreament d'aquests éssers, que no pot perjudicar-la. Al contrari: és en sucumbir que retornen al seu si.

El dolor

La vida es realitza de forma inconscient i distreta quan res s'oposa a la voluntat. Però quan s'hi posen traves i s'ha produït algun xoc, llavors l'atenció desperta, i sentim amb claretat el que hi ha de desagradable i dolorós davant nostre. La nostra vida té per fi immediat el dolor.

Només el mal és positiu, perquè fa sentir. Tot bé, tota felicitat, tota satisfacció, són coses negatives, perquè no fan més que suprimir un desig i posar fi a una pena.

En general, trobem les alegries molt per sota de la nostra esperança, mentre que els dolors la superen de molt. Compareu la impressió d'un animal que devora un altre amb la impressió del que és devorat.

La rapidesa del temps és un turment de l'existència que només perdona els qui s'han entregat al tedi.

Si tots els desitjos es veiessin satisfets tot just es formulen, ¿amb què s'ompliria el temps de la vida humana?

La nostra vida pot considerar-se com un episodi que torba inútilment la beatitud i l'assossec del no-res.

Tot home per a qui amb prou feines és suportable l'existència, a mesura que avança en edat té una consciència cada cop més clara que la vida és, en totes les coses, una gran mixtificació, un engany.

La vida és una tasca que cal anar realitzant amb treball, i en aquest sentit la paraula defunctus (haver-se deslliurat, haver complert) és una magnífica expressió.

El món és un infern, i els homes es divideixen en ànimes turmentades i diables turmentadors.

La misèria que omple aquest món protesta a crits contra la hipòtesi d'una obra perfecta deguda a un ser infinitament savi, bo i poderós.

La nostra existència a res s'assembla més que a la conseqüència d'una falta i d'un desig culpable.

Els qui saben quin valor té la societat dels homes són aquells que en mereixerien una de millor.

La manera convincent de saludar-se podria ser, en lloc de "senyor", dir "company de patiments i de misèries". L'expressió és justa i recorda la necessitat de tolerància, paciència, indulgència, amor i de què, per consegüent, cadascú és deutor d'alguna cosa.

Els esperits sensats aspiren, més que als gaudis, a una absència de penes, a un estat invulnerable.

Quan era jove, un cop de timbre m'omplia d'alegria i pensava: "¡bé, ara succeirà alguna cosa!". Madur ja de la vida, ara em provoca un sentiment proper a l'espant i penso: "¡ai, què succeirà ara!".

Quan arriba la mort a un home molt vell, ¿què li queda encara per a destruir, si s'ha anat fent indiferent a les passions, se li ha embotat la sensibilitat i la imaginació, els esdeveniments han perdut importància, etc.?

Tan aviat és l'esperança la qui ens enganya, com la cosa esperada.

La felicitat és sempre en allò futur o en allò passat. Davant i darrere seu tot és lluminós, i només ella projecta sempre una ombra.

¿Quin és el fi últim de tants esforços? Mantenir, durant un breu espai de temps, éssers efímers i turmentats ; mantenir-los, en el cas més favorable, en una misèria resistible i en una relativa absència de dolor, que és assetjada al moment pel tedi.

Els esforços sense treva per a desterrar el patiment no donen més resultat que canviar la seva figura: primerament apareix com necessitat i cura per les coses materials de la vida. Si a força de treball aconseguim expulsar aquest dolor, es transformarà en amor apassionat, gelos, enveja, odi, ambició, malaltia, etc. Si evitem aquestes formes, se'ns manifestarà sota el trist mantell del tedi i la sacietat.

El tedi és el que fa que els homes, que tan poc s'estimen entre si, es busquin: és la font de l'instint social. L'Estat el considera com una calamitat pública, i per prudència pren mesures per a combatre'l.

La vida de les persones acomodades oscil.la entre la misèria (els dies feiners) i el tedi (els festius).

No apreciem els tres grans béns de la vida (salut, joventut i llibertat) sinó després d'haver-los perdut. Igual que l'absència de dolor (i de gana i de sed), la seguretat i les atencions.

L'avorriment ens dóna la noció del temps, i la distracció ens la treu. Això prova que la nostra existència és més feliç com menys la sentim, d'on es dedueix que més valdria veure-se'n deslliurat.

Sembla que el destí ha volgut afegir la burla a la desesperació de la nostra existència quan ha omplert la nostra vida amb tots els infortunis de la tragèdia, sense que ni tan sols puguem sostenir la dignitat dels personatges tràgics. Lluny d'això, en l'ampli detall de la vida representem inevitablement el roí paper de bufons.

És increïble què n'és d'insignificant i mancada d'interès, veient-la des de fora, i què n'és de sòrdida i obscura, sentida des de dins, la vida de la majoria dels homes.

Si es conduís l'optimista més entusiasta a través dels hospitals, cambres de turment quirúrgic, presons i llocs de suplici, camps de batalla o tribunals de justícia ; si se li obrissin tots els obscurs cataus on s'oculta la misèria fugint de les mirades d'una curiositat freda, llavors segur que acabaria per reconèixer de quina classe és aquest món al que anomenen "el millor dels móns possibles".

Em diuen que obri els ulls i contempli les belleses del món que el sol il·lumina ; que admiri les seves muntanyes, les seves valls, els seus torrents, plantes i animals. Però llavors: ¿el món no és més que una llanterna màgica? Certament, l'espectacle és esplèndid a la vista, però pel que fa representar-hi un paper, això és una altra cosa...

La capacitat de patir creix en proporció de la intel·ligència, i assoleix en l'home el seu grau màxim.

Voler (¿estimar?) és essencialment patir, i com que viure és voler, tota la vida és per essència dolor.

La vida de l'home no és més que una lluita per la existència, amb la certesa de resultar-ne vençut.

La música

Tot el que es pot aconseguir del destí s'assembla sempre a l'almoina que es llança als peus del captaire: si avui sosté la seva vida, és només per a perllongar l'endemà el seu turment.

Les cavil·lacions que ens causen les exigències de la voluntat en totes les seves formes no deixen de torbar i turmentar la nostra existència.

Però quan una circumstància externa o la nostra harmonia inferior ens eleva un moment per damunt del torrent infinit del desig, alliberen el nostre esperit de l'opressió de la voluntat, aparten la nostra atenció de tot allò que la sol.licita i se'ns apareixen les coses deslligades de tots els prestigis de l'esperança, de tot interès propi, com objectes de contemplació desinteressada i no de concupiscència. Llavors és quan se'ns presenta per ell mateix aquell repòs vanament buscat per tots els camins oberts al desig, i ens dóna la sensació de pau en tota la seva plenitud.

Acord íntim i predomini del pensament pur sobre el voler. Despreniment (del món tètric i agitat per inquietuds i desitjos) i placidesa d'esperit.

La resignació és la negació de la voluntat de viure.

A les comèdies, és necessari fer caure ràpidament el teló de seguit del desenllaç feliç, a fi de no veure el que passaria immediatament després.

La importància exterior d'un acte es mesura per les seves conseqüències per al món real i en el món real. La seva importància interior és en el profund horitzó que ens obra sobre l'essència mateixa de la humanitat, posant en plena llum certs aspectes d'aquesta sovint inadvertits, escollint certes circumstàncies favorables en què s'expressen i desenvolupen les seves particularitats. La importància interna és l'única que val per a l'art ; l'externa per a la història. I són independents: un acte capital per a la història pot ser d'allò més vulgar.

És indiferent jugar als escacs amb peces d'or que de fusta ; res no importa que generals es disputin un territori o que uns pagesos una partida de cartes. La música no expressa mai el fenomen, sinó l'essència íntima, la voluntat mateixa. No expressa tal alegria o tal tristor, sinó l'alegria i la tristor, fora de tot motiu i de tota circumstància.

El compositor revela l'essència més intima del món i expressa la saviesa més profunda en una llengua que la seva raó no comprèn.

La música dóna la seva veu a les profundes i sordes agitacions del nostre ésser, fora de tota realitat i, per tant, sense patiment.

¿No és sorprenent que el canvi d'un semitò, la introducció d'una tercera menor en lloc d'una tercera major, doni de seguida una sensació inevitable de pena i d'inquietud, de la qual immediatament ens allibera el sostingut?

La moral

No hi ha més que tres ressorts fonamentals de les accions humanes: l'egoisme, la perversitat i la commiseració.

Inspira tal horror l'egoisme que hem inventat la urbanitat per a ocultar-lo com algo vergonyós.

L'angoixa i el penediment causats pels nostres actes són, la major part dels cops, por a les conseqüències.

Molta gent se sorprendria de veure els elements que composen aquesta consciència de la qual se'n fan una idea tan grandiosa: una cinquena part de temor als homes, una de temors religiosos, una de preocupacions, una de vanitat i una última de costum: això és tot.

Podria imaginar-se un Estat perfecte, o un dogma religiós, que aconseguís impedir qualsevol delicte. Públicament seria un gran avenç, però moralment no s'hauria avançat res: només quedarien encadenats els actes, però no la voluntat. Podrien ser correctes les accions, però la voluntat seguiria sent perversa.