Avui fa 6 anys, el 30 de novembre de l'any 2001, Eduardo Miño Pérez, xilè de 52 anys d'edat, va decidir, davant del Palacio de la Moneda, clavar-se un ganivet al pit i incendiar el seu cos amb benzina. Just abans havia repartit entre els vianants una carta de comiat en què justificava el seu suïcidi: A l'Opinió Pública:
El meu nom és Eduardo Miño Pérez, carnet d'identitat 6.449.449-K de Santiago. Militant del Partit Comunista.
Sóc membre de l'Associació Xilena de Víctimes de l'Asbest. Aquesta agrupació reuneix més de cinc-centes persones que estan malaltes i morint-se d'asbestosi, hi participen les vídues dels treballadors de la indústria Pizarreño, les seves dones i els fills que també estan malalts només pel fet de viure en la població veïna a la indústria.
Ja han mort més de 300 persones de mesotelioma pleural, que és el càncer produït per aspirar asbest. Faig aquesta suprema protesta denunciant:
1.- La indústria Pizarreño i el seu hòlding internacional, per no haver protegit els seus treballadors i famílies del verí de l'asbest.
2.- La Mútua de Seguretat, per maltractar els treballadors malalts i enganyar-los pel que fa a la seva salut.
3.- Els metges de la Mútua, per posar-se de part de l'empresa Pizarreño i mentir als treballadors en no declarar-los la seva malaltia.
4.- Els organismes de govern, per no exercir la seva responsabilitat fiscalitzadora i ajudar les víctimes.
Aquesta forma de protesta, última i terrible, la faig en plenes condicions físiques i mentals com una manera de deixar en la consciència dels culpables el pes de les seves culpes criminals. Aquesta immolació digna i conseqüent la faig extensiva també contra: els grans empresaris, que són culpables del drama dels comiats, que es tradueix en impotència, fam i desesperació per a milers de xilens. Contra la guerra imperialista, que massacra milers de civils pobres i innocents per a incrementar els guanys de la indústria armamentista i crear la dictadura global. Contra la globalització imperialista hegemonitzada pels EEUU. Contra l'atac prepotent, arterós i covard contra la seu del Partit Comunista de Xile. La meva ànima, que desborda humanitat, ja no suporta tanta injustícia.
Vídeo de l'homenatge que li van fer al cap d'un any: pitgeu aquí.
Vaig saber d'aquesta commovedora història gràcies al llibre "Panfleto para seguir viviendo", del que també he fet una petita ressenya.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada