divendres, 4 de març de 2011

Les noves formes de l'art com a negoci: una escriptora ven 100 mil còpies al mes amb el 70% del benefici

Aquesta nova milionària que s'ha estalviat la desagnada que li hauria suposat una editorial tradicional (perquè ho ha fet a través d'Amazon, es veu) es diu Amanda Hocking (aquest és el seu blog, i aquest l'article a Wikipedia), té 26 anys i és de Minnesota, EUA. Com que la seva obra és l'hòstia d'original (vampirs que s'enamoren, oh sorpresa!) el públic culte americà l'ha premiada comprant-li uns 100 mil exemplars cada mes. Com bé diuen en aquest article de La Vanguardia (he de canviar de bar dels matins, ja ho sé): o la indústria editorial es posa les piles o els autors poden escollir altres canals de publicació. Que tal i com veig jo la indústria cultural vol dir que, efectivament, els autors s'acabaran buscant altres canals de publicació (excepte els becats, els endollats i les poques excepcions que s'enduen algun premi per la qualitat de la seva obra), perquè no em veig, ni de bon tros, com pot ser viable econòmicament una editorial fora dels patrons de funcionament actuals (és a dir, que l'autor s'endugui només una ínfima part del preu final del llibre que ha escrit, i no el 70% [!!] que s'endú la paia aquesta).

Però bé, com que a mi, en general, no m'agrada la idea de què algú es guanyi la vida amb la cultura (sigui penosament o en la més apostoflant de les riqueses, i encara a menys si és a costa dels més pobres), perquè considero que les creacions culturals són l'expressió més refinada del luxe, és a dir, d'allò que es crea a partir de (o més enllà) del treball i l'assoliment de les necessitats bàsiques i que, per tant, hauria de ser una cosa fet per pur plaer (o per amor a l'art) i no per a guanyar-se les garrofes, per tot això —volia dir— ara em netejo la consciència pel fet d'haver parlat d'aquesta nova variant d'espavilats que s'aprofiten de l'art com a negoci i parlo també —ara amb sincera il·lusió— de la publicació (en PDF i Creative Commons, com hauria de ser) de l'obra Argentina Copyleft: la crisis del modelo de derecho de autor y las prácticas para democratizar la cultura [us la podeu descarregar clicant aquí]. Us en reprodueixo l´índex per a què aneu fent boca:

  * PRIMERA PARTE

Beatriz Busaniche: La regulación argentina: comentarios sobre la Ley de Propiedad Intelectual 11.723

Lila Pagola: Efecto copyleft avant la lettre: o cómo explicar el copyleft donde todos lo practicamos.

Horacio Potel: Las miserias contra la filosofía.

Ana María Sanllorenti y Lucía Pelaya:  Las amenazas a la misión de las Bibliotecas y la legislación de derecho de autor en Argentina.

Beatriz Busaniche: La privatización del dominio público.

Alejandro Mizzoni, Daniel Cantarín y Evelin Heidel: Los esbirros del copyright y la comunidad académica. El Caso BiblioFyL.

Federico Heinz: Software vs. Copyright.

Patricio Lorente: Copyright y redes P2P: ¿El cielo o el infierno de los creadores?

Juan Pablo Suárez: Instituto Nacional del Libro: velar por las restricciones.

Federico Heinz: De libros electrónicos, agua seca y otras quimeras.

Evelin Heidel: ¿Cuánto cuesta tu educación gratuita?


   * SEGUNDA PARTE

Federico Heinz: Software Libre: la revolución constructiva.

María Eugenia Nuñez, Javier Castrillo, Beatriz Busaniche: Aprender en libertad.

Pablo Vannini: Software Social.

Roberto Fiadone: Comunidades que construyen conocimiento libre.

Gabriel Acquistapace: Turbulencias en la nube.

Nicolás Echániz: BuenosAiresLibre: Libertad, capa 1.

MarilinaWinik: Ediciones Copyleft.

Paula Castello y Santiago Marino: La osadía de pensar distinto.

Sebastián Vázquez: Traficando Futuro: Cultura Libre y Comunicación Alternativa.

Beatriz Busaniche y Evelin Heidel: A modo de epílogo: propuestas de cara al futuro.

dimarts, 1 de març de 2011

Els Manel i el tamany de la cosa

I quan dic "cosa" no m'estic referint a la cigala (o titola) sinó a la situació, ja denunciada en aquest mateix blog, de conflicte lingüístic permanent (enriu-te'n de la doctrina del xoc capitalista) amb què els catalans vivim la tensió existent entra la nostra parla assalvatjada i la llengua que atresorem als diccionaris.

Porto dies sense escriure i la realitat mereixeria apunts molt més interessants, però aquest matí se m'ha encès la sang, mentre esmorzava, quan he llegit l'article Los Manel no habían muerto, firmat per Magí Camps a La Vanguardia. Com que quan llegiu el meu blog és possible que l'enllaç ja no mostri l'article sencer (meravelles de l'avenç científic i la seva mania de posar-li portes al camp, què hi farem) us en reprodueixo el començament del penúltim paràgraf, que al capdavall és el que m'ha regirat l'estómac [i ara sóc jo que m'avanço a una de les altres meravelles que l'avenç científic ens té reservades i us en faig la google-traducció al català]:
Una de les cançons que ja sonen, Aniversari, és un deliciós conte màgic —malgrat que se'ls ha colat un 'tamany' que segur que corregiran a temps—.
Perdó?? ¿¿M'estan dient que aquests 4 nois de Barcelona, que no fa ni 2 anys van parir un dels millors discos en català de la història, han comès un terrible pecat pel simple fet d'usar la paraula "tamany" (perdona'ns, Fabra!) en una de les seves cançons i que —el que encara és pitjor— cal que ho corregeixin i que quan el disc surti a la venda finalment el proper dia 15 de març ja no hi apareixi aparegui aital barbarisme —mons avis ja hi barbarajaven, he de dir— sinó la nostrada i vella "mida"??

Quin serà el proper pas? ¿Construir un Ministeri de la Veritat orwellià per tal de reconstruir la nostra història musical i corregir-ne totes les expressions i paraules que no s'avenen a la novaparla de l'IEC? Marededéusenyor....

PD: la cançó dels Manel en qüestió la podeu escoltar al youtube (si no ho heu fet encara, perquè aquests dies fins i tot els pets llufen al so del nou disc dels Manel), per exemple en aquest enllaç on apareix subtitulada al castellà. Perquè sí, senyors, mentre els uns s'esgarrifen escoltant el disc perquè una paraula ultratja la llengua de Josep Carner, n'hi ha d'altres que ens n'alegrem de veure que gràcies als Manel hi ha gent que escolta música en català, malgrat no entendre-la. Potser no trobaria un exemple millor per a il·lustrar la meva tesi sobre els efectes perniciosos d'una política lingüística que durant tants anys ha donat preeminència a un purisme excessiu (i la consegüent repressió que suposa) per davant d'una invitació modesta i atractiva a l'allau de nouvinguts que tenim. I així ens va, que cada dia —sí— hi ha més català a les universitats però —i també— n'hi ha menys al carrer.

PD2: els funcionaris del Ministeri de la Veritat tindrien molta feina: Joan Manuel Serrat —per exemple—, a la seva cançó "Pare" canta els següents versos en perfecte barceloní (fabrians, tapeu-vos les orelles): "pare, digueu-me què li han fet al bosc, que no hi han arbres; a l'hivern, no tindrem foc ni a l'istiu lloc on atura'n-se", que un cop traduït a una llengua que no fereixi les oïdes tendres de la canalla quedaria més o menys així: "pare, digueu-me què li han fet al bosc, que no hi ha arbres; a l'hivern, no tindrem foc ni a l'estiu lloc on aturar-nos". I la feina seria doble: no només perquè és difícil canviar "atura'n-se" per "aturar-nos" i que segueixi rimant amb "arbres", sinó perquè el malparit del Serrat ho ha estat cantant malament tota la seva vida: ja ho feia en el disc original ("Per al meu amic") l'any 1973 [so al youtube], però ho va seguir fent, per exemple, l'any orwellià de 1984 [vídeo], i també el 1987 [vídeo], el 1994 [vídeo] o a finals del 2002 després del desastre del petroler Prestige davant de Galícia [vídeo].

PD3: ja que parlem de les paranoies de la llengua normativa i dels Manel, no queda gaire fora de lloc l'anunci famós d'Estrella Damm ("que què tenim?") que protagonitzen l'altre gran grup barceloní de moda: els Amics de les Arts.  Bé, no l'anunci real [aquest] sinó la paròdia (espaterrant, val a dir) que en van fer a l'APM [aquesta], en concret a partir del segon 0:47, quan un diu: "ja veieu: costa de trobar algo que tinguem", i l'altre respon: "es diu quelcom, no?". L'esquizofrènia típica del catalanoparlant! 

PD4: la polèmica és al carrer. Bé, com a mínim als carrers d'internet.