dilluns, 29 de desembre de 2008

Periodisme exemplar

Per si algú encara ho dubtava, Libertaz Digital segueix sent la màxima expressió del que ha de ser la premsa seriosa. Així, ha aprofitat de la manera més vil i rastrera la massacre pels atacs d'Israel sobre la Franja de Gaza, i n'ha fet política de desgast contra el PSOE. El titular, si no fos per la gravetat del context, faria riure i tot, i no se li hauria acudit ni al més àcid dels humoristes que volgués fer una caricatura d'aquests franquistes pijoprogres vernissats de liberals: "LA DICTADURA CUBANA, HEZBOLÁ, LOS PAÍSES ISLAMISTAS Y EL PSOE CLAMAN CONTRA ISRAEL". Suposo que per qüestions d'espai no hi han pogut posar que també ho ha fet Hugo Chávez [en un breu comunicat que, dit sigui de passada, ja voldria jo signat per qualsevol dels presidents europeus... ¡quina enveja!].

diumenge, 28 de desembre de 2008

Gaza i la barbàrie

A la Franja de Gaza hi triomfa la barbàrie. Tant des del bàndol palestí com des del bàndol israelià. Però la desproporció entre ambdues barbàries és tan gran que no està de més recordar que la Justícia se simbolitza amb unes balances. D'una banda tenim la barbàrie palestina, amb els militants de Hamas llançant indiscriminadament míssils Qassam contra població civil israeliana, el que suposa una clara violació de la IV Convenció de Ginebra, és a dir, un crim de guerra. Entre juny de 2004 i finals del 2007, aquesta mena d'atacs van provocar 11 morts israelians i 5 de palestins. De l'altra banda tenim la barbàrie israeliana, amb bombardejos indiscriminats sobre la població civil (és a dir, el mateix crim de guerra que abans), que durant el mateix període abans esmentat van provocar més de 5.000 morts (més de 400 vegades més!), dels que gairebé 1.000 eren menors de 18 anys. A més, cal recordar que Israel té assetjada Gaza, i que massa sovint no hi deixa entrar l'aigua, els aliments ni les medecines necessàries per a abastir mínimament els seus gairebé milió i mig d'habitants, cosa que ja ha provocat un mínim de 270 morts. [I, dit de passada, amb aquest hortizó de mort i destrucció, ¿com no volen que amb cada nova generació de palestins hi hagi molts que triïn la via armada contra l'opressor?] Però més enllà de la desproporció numèrica (de morts i de mitjans), hi ha la desproporció política: mentre que Israel és un Estat reconegut internacionalment, Palestina no. És a dir, d'una banda ha estat un govern el que ha decidit i executat la mort de molts civils innocents ; de l'altra, un grup paramilitar. Salvant les moltes distàncies i diferències, és com si ETA fotés una bomba a París i l'endemà l'exèrcit de la República Francesa bombardegés Bilbao. O, encara pitjor, és la diferència essencial que hi ha entre que un jueu sigui assassinat pel III Reich o que ho sigui a mans d'un neonazi. I fa plorar que, davant d'aquestes desproporcions, la majoria dels representants polítics dels nostres governs occidentals (democràtics, humanitaris, lliures) es limitin a demanar que "els atacs continus de Hamas acabin si es vol posar fi a la violència" (Bush), o que "acabi immediatament la violència entre Hamas i Israel, i que es recuperi el diàleg" (aquesta és del Moratinos, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors... ¿que no havíem quedat que amb els terroristes no hi pot haver negiociacions?). No, senyors polítics, no podem posar els dos bàndols en una mateixa balança. Vostès haurien de jutjar i condemnar els crims de l'Estat d'Israel, que forma part de les institucions internacionals (polítiques i jurídiques), que tant han costat de bastir i que (se suposa) són el fonament del Dret i de la Justícia. Si no podem posar ordre entre els propis membres i valedors de la comunitat internacional, per què pretenem fer-ho sobre aquells a qui encara ni tan sols reconeixem? Mentrestant, només aconseguim cobrir-nos de vergonya, deshonor i ignomínia. I de sang, de molta sang. Estem ajornant l'adveniment de la civilització, i seguim alimentant la barbàrie. Com en el cas d'ETA, no tenim un estat de Dret que s'oposi a la violència: tots som violents, tots som bàrbars. I no es tracta de legitimar una o altra violència, sinó lluitar per a fer-les desaparèixer.

dijous, 25 de desembre de 2008

Per fi mileurista!

M'han trencat l'estadística. Jo que volia arribar als 30 anys sense haver cobrat mai els 1000€ al mes, i aquest desembre, per culpa de les ajudes del Zapatero i de què la paga és extra (i no se'n descompten alguns impostos/cotitzacions), he assolit l'esfereïdora xifra de 1.040€! Ara, per fi, ja sóc membre a ple dret de la classe mileurista. Benvingut a l'acomodament i a la perspectiva burgesa de la realitat, Joan! I què lluny que em queden ara, certament, els manifestants grecs, que amb prou feines en cobren 800! PS: ¿He dit manifestants? Volia dir gamberros, violents, dropos, feixistes, inútils, escòria. ¡Què diferent que ho veig tot ara! ¡Visca l'ordre imperant, visca la justícia guantanamera, visca el sistema capitalista! I, què collons... ¡visca el Rei!

dimecres, 24 de desembre de 2008

4rt Congrés de la Intersindical CSC

Ha estat arribar i moldre. No fa ni un mes que em vaig afiliar a la Intersindical i dissabte vaig ser un dels prop de 150 delegats que van assistir al seu 4rt Congrés general (notícies aquí i aquí). Ja vaig comentar que no estava gens segur de fer el pas d'afiliar-m'hi, perquè no m'acabaven de convèncer, però vaig pensar que si no ho feia cauria en la meva habitual indolència i no podria jutjar-los amb coneixement de causa. I ara que els conec una mica més, puc dir amb més convenciment que no, que no em fan el pes. No es que em desagradin, però se m'ha confirmat que no tenen gaire res a aportar que no sigui el seu desacomplexat posicionament nacional. Des d'un punt de vista de reivindicacions en favor de la classe treballadora, em semblen força descafeinats. De fet, són el típic sindicat majoritari de qualsevol país normal del món (és a dir, de reivindicacions les justes per a no emprenyar la patronal), amb la diferència que el nostre país no és ni típic ni normal i, per tant, no hi ha manera de ser-hi el majoritari (pròpiament, només tenim 4.000 afiliats i 400 delegats). Com que era un nouvingut, vaig decidir votar en blanc en totes les propostes i esmenes (en alguna, fins i tot, vaig ser l'únic a fer-ho, i no sé si deuria interpretar-se erròniament com un vot de suau oposició). Al final, em vaig animar i vaig arribar a participar en el debat sobre la proposta d'estratègia sindical, tot preguntant si n'hi havia alguna de lingüística, en el sentit de posicionar-se sobre la utilitat d'una llengua comuna de vehiculació entre la classe treballadora (l'esperantisme encara em bull per la sang). Sorprenentment em van respondre a la defensiva (¿era potser una pregunta ofensiva?), dient-me que no, i que no calia, com acabava de resultar evident allà mateix a la sala, on hi havien parlat representants corsos, canaris i gallegs, parlant tots en la seva llengua i bé que ens havíem entès. Em sorprèn, i decep, aquesta manca de perspectiva en el món sindical (i més encara en un que es reivindica com a català i que, per tant, sap més que ningú quanta injustícia s'amaga darrere de la "lliure circulació de llengües"), tenint en compte que el factor lingüístic és, cada dia que passa, més cabdal en les relacions laborals: no només perquè representa un grau més de patiment i precarització per als immigrants i les classes més humils sotmeses a la "mobilitat laboral" (imaginem un rumanès avui a Barcelona aprenent català i castellà, d'aquí a uns mesos a París aprenent el francès, i d'aquí a dos anys a Holanda aprenent l'anglès, incapaç d'integrar-se el més mínim mentre aprèn els rudiments de la llengua), sinó que és una mera qüestió pràctica de comunicació entre la classe treballadora mundial: cada any, per exemple, entren al mercat laboral 25 milions de xinesos, i no estic gens convençut que sàpiguen l'anglès. ¿Tant costa decidir com ens podem entendre els proletaris del món? A la generació dels meus avis els funcionava el francès, a la dels meus pares (que gairebé no han vist món) el castellà, a la meva l'anglès... ¿quina serà la dels nostres fills? ¿L'anglès, el xinès, l'àrab? I m'importa molt menys quina sigui (malgrat que el meu cor és llatinista i esperantista) que el fet de què en triem una. Mentrestant, dividits i barallats, cosa que només beneficia els opressors. I al Congrés no paraven d'omplir-se la boca amb consignes i frases vanes sobre la necessitat d'augmentar i d'aprofundir els vincles entre els diferents sindicats del món. ¿I com ho pensen fer, si no hem decidit en quina llengua fer-ho? Dubto molt que tots els delegats de la Intersindical CSC sapiguen parlar l'anglès (i això que és un sindicat on hi domina la classe mitjana benestant), i dubto molt més encara que la gran majoria d'immigrants il·legals i precaritzats que hi ha arreu sàpiguen fer-ho. ¿Com és que no sembla importar-los aquesta incapacitat real de comunicar-nos amb aquells a qui se suposa que hem d'ajudar? L'únic que em va agradar positivament van ser les intervencions de l'argentí Diego Arcos, acabat d'aterrar a la Intersindical com jo. Crides a la vaga general i propostes per a no caure en un sindicalisme blanc en un territori cada vegada més ple de negres. És clar que em sembla que no hi durarà gaire, en aquest sindicat: ni se'l vol acabar d'entendre ni, si se l'entén, interessa massa allò que diu. En un país normal, les seves postures només tindrien cabuda en els sindicats minoritaris...

dimarts, 23 de desembre de 2008

Guantánamo Basc (Vicent Partal) o la inexistència de l'Estat de Dret

Reprodueixo en la seva integritat el Mail Obert d'avui del director de Vilaweb, en Vicent Partal, que ajuda a posicionar una mica millor el que probava de dir jo ahir, és a dir, que l'Estat espanyol no té cap mena d'autoritat per a erigir-se com a l'Estat de Dret amb què enfrontar-se al terrorisme d'ETA:
GUANTÁNAMO BASC
Un pas més ahir. El Suprem espanyol va dissoldre ANB i el PCTB. Va ordenar la dissolució d'un grup parlamentari basc, dels grups independentistes en les Juntes Generals de Biscaia i Àlaba i dels grups municipals d'ANB en 125 ajuntaments. Tenen deu dies i prou. Fins ara els tribunals havien provat d'impedir la participació de l'esquerra abertzale abans d'unes eleccions amb il·legalitzacions i processos, però ara fan un pas més i anul·len directament els vots d'un nombre important de ciutadans. Els anul·len, sense més ni més. En un Guantánamo proper i brut, la violència d'ETA justifica, segons alguns, que es prenguen decisions arbitràries que eliminen, per a una part de la societat, les garanties democràtiques. Com fa el govern de Bush en la base caribenca. La democràcia té un dels pilars precisament en el fet de ser universal. Les regles s'apliquen a tots els ciutadans sense excepció i no hi ha lleis o decisions que s'apliquen en particular a grups ideològics i encara menys a grups nacionals, sense que se'n ressenta el fons profund de la convivència. Una persona pot ser perseguida, jutjada i empresonada, si comet un delicte. I quan això passa, han de prevaler totes les garanties de la llei, començant per la independència del poder judicial, que hauria de blindar els ciutadans de possibles abusos del govern. Però ací ens trobem que els jutges treballen per l'estratègia del govern i no solament neguen el principi d'innocència, ans s'inventen un principi de culpabilitat aplicable a la carta a una ideologia o fins i tot a un sentiment. Hem arribat en un punt que qualsevol simpatitzant de l'esquerra abertzale és culpable d'entrada. Culpable de ser d'això tan nebulós i abstracte que en diuen l'entramat d'ETA, haja fet què haja fet o no haja fet què no haja fet. Fins i tot s'arriba a jutjar la intenció o la possibilitat d'una futura intenció de delinquir. Per castigar no pas el delicte sinó la possibilitat que hi haja delicte. I això és molt greu perquè quan això passa, i exactament perquè passa d'una manera arbitrària i solament contra uns, la democràcia entra en un túnel molt, molt, fosc.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Política o terrorisme (diàleg o violència)

Deu militants de l'esquerra abertzale van anunciar ahir que passen a formar part d'ETA, és a dir, que passen a defensar amb les armes allò que fins ara defensaven amb l'acció política. ¿Que potser pensen que amb la paraula no n'hi ha prou? No ho crec, però aquesta és una qüestió secundària, atès que allò principal és que l'Estat espanyol els considerava tan criminals en un cas com en un altre: ja estaven en recerca i captura per defensar políticament les seves idees. I tant per tant... El terrorisme, la lluita armada, no hauria de tenir cabuda en un Estat de Dret. En el cas que ens ocupa, malauradament, els impediments vénen de totes dues bandes: en una, hi ha un grup de persones que han optat per la violència ; en l'altra, no hi ha cap Estat de Dret que els pugui fer front. L'Estat espanyol serà el que vulguin, però no una democràcia (com a mínim, i entre moltes altres deficiències, fins que no mori el Borbó) ni menys encara un Estat de Dret, per molt que els polítics s'omplin la boca amb aquesta mena de paraules. Al País Basc està perseguida la representació política d'un determinat independentisme d'esquerres. I davant d'aquesta prohibició només els queden dues opcions: renunciar-hi o seguir-hi lluitant per altres vies. I dins d'aquesta segona opció, els hi ha que han decidit recórrer a la violència i entrar a militar a ETA. Tant sorprèn, això? ¿Preferiríem que renunciessin al seu projecte d'una Euskal Herria lliure i socialista? Al meu entendre, allò més greu no és que hi hagi unes poques persones que escolleixin el camí de la violència, sinó que en siguem moltíssimes més les que no permetem que hi hagi un veritable marc democràtic on totes les opcions tinguin cabuda i puguin ser defensades amb la força de les paraules. Reaccionarem, com sempre, massa tard, quan algun innocent sigui assassinat, i llavors invocarem aquell mateix Estat de Dret que hauríem d'estar invocant ja mateix davant de la il·legalització d'ANV. PS: no sé si casualment o no, ahir també es complien 30 anys de l'assassinat de l'etarra Argala a mans del Batallón Vasco Español (amb el més que probable vist-i-plau del Govern espanyol, a jutjar per alguna insinuació de Rodolfo Martín Villa). Perquè ara que parlàvem de la necessitat de l'Estat de Dret per a combatre el terrorisme, i considerant que la propaganda oficial no es cansa de repetir que els morts i les bones formes només els posa un bàndol, resulta prou il·lustratiu de la veritable naturalesa del conflicte basc recordar aquest atemptat amb cotxe bomba perpetrat pels "bons".

dimecres, 17 de desembre de 2008

Hivernant

Desatenent la crida de l'Arcadi Oliveres a abandonar la imbecil·litat i rebelar-nos, fa dies que m'he abandonat a la estultícia indolent pròpia dels desembres, és a dir, a estar-me amb la Laura (bé, això tot just és el segon any que puc fer-ho), passejar, llegir, jugar a la consola i mirar la tele. El fred i les hores extres de feina per la puta campanya de Nadal hi ajuden, i jo reblo el clau sortint a córrer per a esgotar les últimes forces que em puguin quedar. Però, certament, ¿com pot ser que acceptem amb tanta tranquil·litat que es neguin ajudes per a evitar la mort de fam de milions de persones i, al cap d'un mesos, s'atorguin multiplicades per 10 a les entitats bancàries? O que Swiss Air retiri el català dels seus vols per les pressions d'un grup de neofatxes espanyols? O que se li negui a la selecció catalana de rugbi el reingrés a la federació internacional (de la que n'és sòcia fundadora!) per culpa de la federació espanyola, que dóna per bona una sentència franquista? O que només sigui qüestió de minuts que es denuncïi al Tardà per allò del "mori el Borbó" però en canvi el fill de puta del Fraga pugui seguir amenaçant impúnement? O que els especuladors i propietaris puguin seguir putejant el personal, com acaba de passar amb l'últim veí del carrer Robadors, i ningú no els toqui la cresta? Ningú no fot res. I els pocs que ho fan (alguns estudiants aquí, força més allà a Grècia), ja se sap que són: cabrons, nihilistes, violents, delinqüents o futurs terroristes. Me'n torno a hivernar abans no digui alguna bestiesa que faci bocins el Codi Penal...

dijous, 4 de desembre de 2008

Violència i legítima defensa (ETA, el TGV i Günther Anders)

El lamentable assassinat a mans d'ETA d'un empresari basc de la construcció del TGV (el tren d'alta velocitat, altrament conegut per AVE) ha coincidit perversament amb la publicació en castellà d'un text del filòsof alemany Günther Anders (1902-1992) sobre la violència. En aquesta obreta de poc més de 50 planes (escrita originalment en alemany l'any 1987), el venerat militant pacifista conclou que la violència és, avui dia, no només legítima sinó també necessària per a defensar-nos dels qui estan abocant irremeiablement el món a un camí de destrucció sense retorn. El llibret el publica l'editorial Contratiempos amb ISBN 978-84-612-070-8, costa 3€ i porta per títol "Estado de necesidad y legítima defensa (Violencia sí o no)". Osvaldo Bayer en va escriure llavors una interessant ressenya, "La única sortida és la violència: la fi del pacifisme", que podeu llegir en dues parts (en l'original castellà): pitjant aquí la primera, i prement aquí la segona. També en podeu llegir un escrit en un blog basc, fent-se ressó d'un article aparegut al diari basc Gara el febrer del 2007. I, finalment, una falsa (!) pero aclaridora entrevista al vell Anders: cliqueu aquí perquè paga la pena.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Ha mort en Mikel Laboa

Acabo de llegir a Vilaweb la notícia de la mort del cantautor basc Mikel Laboa. Tenia només 74 anys, pèrò ja en feia uns quants que la seva salut no era bona i amb prou feines sortia del seu domicili donostiarra. Ja vaig estar a punt de trobar-me'l a Sant Sebastià, el setembre de l'any 2004, quan hi vam anar de viatge amb l'Eva. Em trobava xafardejant entre les paradetes d'una fira del llibre (no recordo bé si era de llibre basc o de llibre antic), buscant precisament si en alguna podia trobar alguna partitura seva, i en unes d'elles em va atendre un senyor que em va dir que tot just feia 5 minuts que acabava de passar, però que se'n tornava cap a casa perquè es cansava molt ràpidament. Va assenyalar cap a un carrer, i jo juraria haver-hi vist al final de tot com una petita ombra encorbada que desapareixia... però suposo que el desig i les ganes es van imposar a la raó i a la claror del sol. Segons em va explicar el venedor, feia anys que havien tocat plegats alguna vegada, i vam estar parlant una estona dels Ez Dok Amairu i de les relacions entre la Nova Cançó catalana i la basca. Com suposo li ha passat a molta altra gent, no vaig conèixer la figura del Mikel Laboa fins que vaig veure la pel·lícula del Julio Médem "La pelota vasca", la banda sonora de la qual són cançons d'en Laboa interpretades per l'Orfeó Donostiarra. Després em vaig baixar de l'Emule un parell més de discos, i en vaig quedar encisat, sobretot del que es titula Bat Hiru, que conté moltes de les seves cançons més famoses, incloent-hi Txoria Txori, que va esdevenir una mena d'himne per l'alliberament d'Euskal Herria (de la mateixa manera que l'Estaca del Llach ho era dels Països Catalans). Aquí en teniu un vídeo del Youtube:
Hegoak ebaki banizkio neria izango zen ez zuen aldegingo. Bainan honela ez zen gehiago txoria izango. Eta nik txoria nuen maite, Eta nik, eta nik, txoria nuen maite. * Si li tallo les ales seria meu, no podria escapar. Però d'aquesta manera ja no seria més un ocell, i jo m'estimava l'ocell. Jo, jo m'estimava l'ocell.
I, del mateix disc, el vídeo de Geure Bazterrak, que apareix subtitulat en basc i en castellà: