dilluns, 31 de desembre de 2007

Les coses importants

L'any que s'acaba, i ja se sap que els moments aquests de traspàs són molt donats a la reflexió i a dirigir la mirada enfora de la tirania del present (cap al record de les coses passades, i cap al desig, o el temor, de les coses per venir). I què penso, què sento, jo ara? Indubtablement, el 2007 haurà estat l'any en què he conegut la Laura, i en conseqüència del retrobament amb certa harmonia amb el món i amb el plaer de compartir l'existència. Ha estat el bonic i excels colofó a un procés d'obertura lumínica a la vida que va començar de la mà (i dels ulls i del somriure) de la Montse. Feia molt de temps que no traspassava l'any amb una major capacitat per a estimar que no pas per a odiar, i que veiés més clarament la riquesa i les possibilitats d'estimar i d'agrair que les d'avorrir i culpar. Després de molt de temps, recordo abans i més vivament la gent que m'estimo, i de mans de la Laura (espero que no se'n senti ni culpable ni gelosa!) me'ls estimo més encara. Però com més harmònic em sento jo amb l'univers, més veig que el món avança en un altre sentit. Com més llum m'aporten les princeses que de Sant Cugat a Solsona m'alegren els dies, més fosca i confusa veig la terra que m'envolta. Miro les notícies i no les entenc. En un tribunal s'assassina l'estat de Dret i només veiem els acusats dempeus damunt del banc fent pam-i-pipa a la jutgessa. Al Pakistan assassinen una candidata al govern i només ens preocupa de saber si l'ha mort una bala, l'explosió d'una bomba o la seva ona expansiva. Quin és el 2007 que s'acaba? De què ens en portarà més el 2008? Com el Big Bang, som minúscules boletes de llum enmig de l'obscuritat més absoluta. I seguim sent uns avorts: arreu ens diuen que hem de brillar, però cada cop que ens encenem només fem que produir més ombres.

dilluns, 24 de desembre de 2007

En sóc el cor, qui sap si les entranyes

El títol de l'entrada d'avui bé que podria ser el primer vers d'una poema de l'Ausiàs March dirigit a la Llir entre Cards, però per culpa d'un tribunal d'excepció espanyol hereu del franquisme, altrament anomenat Audiència Nacional, és la definició incriminatòria de molts ciutadans de l'Estat que lluiten per la llibertat del seu poble. Avui són només els bascos, però em sorprèn la tranquil·litat (quan no indiferència) amb què la majoria de catalans han acceptat aquesta ganivetada mortal a algunes de les més preuades conquestes del Dret i de la tradició il·lustrada, perquè a partir de la sentència pel sumari 19/98 poden ser considerades terroristes les activitats que persegueixin la independència, en tant que aquesta és una de les finalitats d'ETA i ara ja s'han equiparat judicialment (en un remenat en què s'hi barregen fins a la indigestió democràtica) actes i intencions. Quina fermesa té una sentència que basa els seus arguments condemnatoris en paraules tan poc concretes com ara "solidaritats", "trames associatives", "relacions entrellaçades", "vasos comunicants", "accions complementàries", "tendències expansives" i, ja en ple deliri, "cor" i "entranyes"? I ja poden començar a tremolar també els veïns de Barcelona que s'oposen a l'AVE, perquè com s'indica en un article aparegut a la pàgina 17 de La Vanguardia el passat dia 22: "Garzón considera que no és casual que aquest entorn s'hagi tornat a mobilitzar després de l'alto al foc i que s'hagi fixat els mateixos objectius que ETA, per exemple en contra del tren d'alta velocitat". A hores d'ara, segur que també han trobat proves fefaents de què ETA vol que els conductors d'autobusos puguin descansar dos dies a la setmana.

* * * *

A continuació reprodueixo el comunicat amb què la Comissió de defensa dels drets de la persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona i de l'Associació Catalana en defensa dels drets humans van posicionar-se davant de la sentència, en un exemple molt interessant (perquè malauradament és molt escàs) de crítica rigurosa i d'honradesa intel·lectual. El subratllat en negreta és meu:

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans hem tingut coneixement de la Sentència dictada per l’Audiència Nacional en el Sumari 18/98, comunicada el dia 19 de desembre del 2007 en virtut de la qual han estat declarades il·legals i dissoltes diverses empreses mercantils del País Basc, els mitjans de comunicació Egin i Egin Irratia, i les organitzacions Ekin i Xaki, i condemnades 46 persones, per la seva condició de membres de les esmentades empreses o associacions, a penes que sumen en total 500 anys de presó, com integrants, dirigents o col·laboradors de la banda terrorista ETA.

La Comissió de Defensa, que ha seguit de prop el desenvolupament d’aquest procés judicial, mitjançant la presència d’observadors acreditats en nombroses sessions del judici oral, vol manifestar respecte del contingut de la Sentència, i a l’espera d’un posterior estudi més exhaustiu de la mateixa, la seva profunda preocupació pel que considerem representa un abans i un després en la política antiterrorista però també en la configuració de l'actual Estat de dret pels següents motius:
En primer lloc, es tracta, al nostre entendre, d’un dels exemples més greus dels efectes extensius de l’aplicació del concepte de terrorisme sobre la dissidència política. Una figura penal que a manera de “calaix de sastre”, arriba a afectar a individus i organitzacions com la Fundació Josemi Zumalabe amb un llarg recorregut històric pacifista, antimilitarista i per la no-violència. Considerem, en fi, que la Sentencia ratifica la qüestionada “tesi del complot” confeccionada pel magistrat del Jutjat d’Instrucció Central número 5 de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón. Per ser considerat membre o col·laborador d'ETA era necessari, fins a ara, tenir relació directa amb l’organització armada, d’acord amb la doctrina constitucional assentada a partir de la Sentència del Tribunal Constitucional 199/87. No obstant això, després de la recent Sentència del Tribunal Suprem sobre l’assumpte “Jarrai-Haika-Segi” i aquesta darrera de l’Audència Nacional, pot resultar suficient que les accions polítiques o socials es considerin “ajuda” als fins d'ETA (sobirania per al País Basc) perquè aquestes siguin definides com a delictes terroristes. Per tant, des d’aquesta perspectiva judicial, ETA ja no és una organització armada, sinó també el conjunt de les organitzacions abertzales.
En segon lloc, perquè la Sentència evidencia una vegada més la inexistència d’una clara divisió de poders: l’acció judicial està sobrecarregada de valors polítics més que dels valors jurisdiccionals que han de regir-la. A l’Estat espanyol mai abans com ara la vida política havia quedat tan plenament supeditada a l’àmbit judicial, en un context en el qual l'Audiència Nacional, un Tribunal excepcional que des de la seva creació ha estat posat en qüestió des de diversos àmbits jurídics, o el Tribunal Constitucional es transmuten en actors polítics més decisius que els propis Parlaments.
En tercer lloc, perquè la Sentència significa la normalització d’una cultura jurídica d’emergència o excepcionalitat, en la qual s’estableixen responsabilitats penals difuses i col·lectives, absolutament incompatibles amb un sistema democràtic. Quan els objectius, i no els mitjans, són el que es penalitzen –el que significa convertir fatalment l’independentisme basc en terrorista- es consolida un dret penal d’autor que persegueix ideologies en comptes de fets.
En quart, i darrer lloc, constatem que la Sentència no constitueix cap episodi aïllat sinó que s’emmarca en una estratègia, més global i de llarga durada, de criminalització de l’ exercici del dret d’opinió, reunió, manifestació, entre d’altres, d’un sector important de la societat basca. Aquesta situació d’exclusió política resulta més greu quan aquests ciutadans també són expulsats del joc institucional mitjançant l’aplicació de la llei de partits. Per tant, a hores d’ara, i en nom de la lluita antiterrorista, molts ciutadans bascos no poden expressar la seva opinió política ni al carrer ni a les urnes. Per això, volem denunciar la profunda mutació que està patint el nucli central de les garanties democràtiques pròpies d’un Estat de Dret.

Volem deixar palès finalment que la Sentència que s’acaba de fer pública no és res més que la culminació de les diverses irregularitats que ja varem poder constatar en la nostra condició d’observadors del procés judicial derivat del Sumari 18/98:

1.- Considerem que la proposició i la pràctica de les proves en el judici oral, tal com han pogut constatar els nostres observadors, ha estat caòtica i viciada per nombroses irregularitats processals, en perjudici del dret de defensa dels imputats. Pel que fa a la prova testifical practicada en el judici- 230 persones – cal destacar que, entre altres anomalies, es van produir nombrosos errors en la identificació dels testimonis, compareixences de persones que no tenien res a veure amb la causa, o impossibilitat de localitzar i exhibir els documents sobre els quals havien de ser interrogats. Pel que fa a la prova documental proposada per les acusacions, en la gran majoria dels casos ha estat impossible sotmetre-la a un debat contradictori amb garanties per part de la defensa, tal com prescriu la llei. Les peces de convicció, consistents en més de 200.000 folis, van arribar a la seu del Tribunal sis dies abans de començar la vista oral, sense que fins aquell moment haguessin estat a disposició de la Sala ni de les defenses, i sí en canvi de les acusacions. Aquesta immensa documentació, que al llarg de la vista s’anava incrementant amb caixes i caixes de noves peces, es trobava en estat de total desorganització, la majoria sense foliar i sense un índex o llistat que permetés ubicar cada document. Les defenses es van veure obligades a afrontar la tasca impossible d’examinar sobre la marxa una confusa i heterogènia massa de documents , obtinguts indiscriminadament en els registres ordenats pel jutge d’instrucció Garzon en més de cent cinquanta domicilis i locals, així com centenars d’intervencions telefòniques. De fet, ni la Sala ni les parts van arribar mai a saber quines eren i on es trobaven la majoria de les peces de convicció que sustentaven les acusacions. En repetides ocasions, i malgrat les constants interrupcions i suspensions de la vista a fi de cercar-los, els documents al.legats per les parts acusadores, així com els de caràcter exculpatori interessats per les defenses, no van poder ser localitzats ni exhibits als acusats o als testimonis i pèrits, ni per descomptat van ser objecte de debat contradictori. En aquestes condicions no és d’estranyar que per part de les defenses es reiteressin les protestes i les sol.licituts de nul.litat d’actuacions, que sistemàticament van ser rebutjades pel Tribunal.

2.- Considerem, igualment, que respecte a la pràctica de la prova pericial s’ha produït una gravíssima vulneració dels principis processals que regeixen aquest medi de prova. El Tribunal va acceptar, en qualitat de pretesos “peritatges”, uns informes elaborats pels mateixos membres dels cossos de seguretat que havien practicat registres, interrogatoris i tota classe de diligències en la pròpia causa, i que consistien en la versió policial dels fets incriminats i la seva valoració política. El Tribunal va impedir que les defenses qüestionessin la imparcialitat de tals pèrits, per més que es tractava d’agents policials que havien participat directament en la investigació i persecució dels fets, i fins i tot en un cas concret un d’ells havia estat denunciat per tortures en l’interrogatori de dos dels imputats. En la vista, els pèrits , que es presentaven com experts en la lluita contra ETA, en comptes d’aportar a la Sala els seus coneixements tècnics o científics, es van limitar a la lectura i interpretació de proves documentals, i a llargues especulacions subjectives sense cap relació amb els fets. Els pèrits van declarar en grup, anònimament, i es va poder comprovar que sovint els qui declaraven no havien participat en la confecció de l’informe que ratificaven. La prova pericial, pedra angular de l’acusació, està farcida en tot cas d’incoherències i de contradiccions, tant pel que fa a l’origen d’alguns documents incriminatoris, com a la identificació de persones , o referents a la vinculació d’Egin o la fundació Zumalabe amb ETA. Tots els intents de recusació dels pèrits formulats per les defenses van ser rebutjats o ignorats per la Sala.

3.- Considerem, d’altra banda, que s’han produït nombroses altres irregularitats processals, que podrien ser també motiu de nul·litat del judici. Entre d’altres, s’han incorporat documents a la causa amb posterioritat a l’inici del judici oral (Diligències 75/89 del Jutjat Central nº 5, consistents en 104 caixes de documents). S’han practicat interrogatoris a acusats referits a aquests documents quan encara no estaven incorporats a la causa. Contràriament, totes les proves anticipades proposades per les defenses i acceptades per la Sala o bé no van ser practicades o no van arribar mai a ser incorporades a la causa. Es va acceptar com a prova la totalitat dels enregistraments de les converses telefòniques intervingudes durant la instrucció del sumari, malgrat les al·legacions d’inconstitucionalitat en relació a moltes de les intervencions, per haver estat realitzades sense autorització judicial o per haver estat acordades sense motivació suficient. Van ser declarats en rebel·lia dos acusats no compareguts, sense haver-los mai citat ni requerit en forma. Per altra banda, el Ministeri Fiscal havia sol·licitat la dissolució de diverses empreses mercantils que no havien estat mai citades ni eren part en el procediment. Aquestes empreses, sense disposar de l’oportunitat de defensar-se, finalment han estat dissoltes per la present Sentència.

4.- Considerem que el tracte infligit als acusats durant els 16 mesos que ha durat el judici oral – des del novembre 2005 fins al març del 2007 – ha estat desconsiderat i ha constituït una veritable pena anticipada a la condemna. Obligats a assistir a la totalitat de les sessions del judici oral – malgrat que la causa estava formada per peces separades totalment independents-, els imputats han hagut de desplaçar-se setmanalment des dels seus domicilis al País Basc a Madrid i romandre-hi de dilluns a dimecres per estar presents en desenes de sessions que no els afectaven en absolut. Això ha significat una completa distorsió de la vida laboral i familiar, amb un elevat cost econòmic i anímic, i greus afectacions a la salut per als encausats. En repetides ocasions el Tribunal es va manifestar de forma hostil envers els acusats, tallant-los la paraula i impedint-los fins i tot contestar a preguntes dels seus lletrats no declarades impertinents, així com donar explicacions sobre les raons per les quals es negaven a contestar a les preguntes de l’acusació. Tanmateix, i en relació a aquest tracte del Tribunal amb els acusats, considerem que no resulta suficientment motivada la decisió de modificar la seva anterior situació de llibertat per la de presó, atès que en cap moment es valora la situació personal de cadascun d’ells i que la Sentència és recurrible davant del Tribunal Suprem i, per tant, encara no és ferma.

En conclusió, i en la nostra condició d’observadors jurídics de les sessions del judici, considerem que el conjunt d’irregularitats assenyalades anteriorment han contaminat el debat processal d’una forma inadmissible en un Estat de Dret i han posat de manifest una falta d’equilibri, imparcialitat i equidistància del Tribunal, incompatible amb la seva funció jurisdiccional.

Telèfon de contacte: Jaume Asens 639.31.90.18

Barcelona, a 21 de desembre de 2007

* * * *

PS: també resulta molt interessant l'article del mateix Jaume Asens que publiquen avui a Rebelión: El macroproceso 19/98 y la peligrosa normalización de la excepción. Reincideix, per exemple, en la meva preocupació per les poques veus que s'han alçat per a criticar la sentència, i ho compara (en una comparació que fa esfereir només de pensar fins a quin punt hem retrocedit democràticament, i el que encara s'ens pot venir a sobre) amb l'any 1995, quan el Tribunal Constitucional tenia clar que les manifestacions de suport a activitats delictives no poden ser confoses amb tals activitats, o fins i tot el Pedro J. Ramírez havia arribat a dedicar una editorial d'El Mundo a criticar el tancament del diari Egin.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Agnòsia democràtica

Feia dies que volia parlar de l'estranya concepció que tenim els europeus sobre el que és la democràcia, però els horaris excessius de la campanya de Nadal i la meva nova configuració de 2 cossos i 4 ulls fan que m'estigui poca estona davant de l'ordinador i, quan hi sóc, estigui indefectiblement cansat i mancat d'inspiració. Aprofito, doncs, per a remetre a un article publicat a La Fàbrica sobre el mateix tema. No deixa de ser molt curiós, i encara més perillós (en tant que és força simptomàtic) que siguem tan escrupolosos sobre la legitimitat democràtica del procés veneçolà i, alhora, ens importi un rave que a Lisboa ens endinyin pel dret aquell mateix (o molt similar) Tractat Constitucional Europeu que van refusar en referèndum els ciutadans d'alguns països de la Unió. En certa manera, podria considerar-se com una nova manifestació d'allò que Günther Anders i Santiago Alba Rico anomenen agnòsia, és a dir, "una mena de sensibilitat minuciosa per a allò petit i banal, d'honradesa diminuta per a allò més proper i trivial, i una insensibilitat cega, absoluta, total, per a allò veritablement decisiu". I no perquè el procés bolivarià fos banal (que no ho és gens, si ho mirem a escala mundial!), sinó perquè, per a la gent que vivim en aquesta banda de l'Atlàntic, és innegable que té poca incidència real en les nostres vides quotidianes (i per això mateix la televisió ens ho mostra tan proper) ; en canvi, som insensibles respecte dels canvis en l'àmbit polític real en què s'ha de desenvolupar la nostra ciutadania (en aquest cas, la Unió Europea), que gràcies també a la televisió se'ns ha allunyat irremeiablement fins a ser engolida per algun dels forats negres que formen part de la galàxia periodística. I d'aquí a uns anys, quan ja sigui massa tard per a massa coses, tots a córrer i a dur-nos les mans al cap perquè la civilització tornarà a estar amenaçada. Ser europeu té aquests atractius.

dimecres, 12 de desembre de 2007

El pare de la Blancaneus


El padre de Blancanieves
Belén Gopegui
978-84-339-7157-9
Anagrama, 2007
350p.

—Mon pare és força tranquil, però no suporta les intromissions [p.12].

—Podríem dur les conseqüències dels problemes al lloc on s'originen (...). No incidir només en les condicions en què es treballa, sinó també en allò que es fa quan es treballa. Per què no podem intervenir en l'elecció dels béns que han de produir-se? Per què permetem que una minoria s'apropiï d'aquesta elecció i dels béns? Fins ara havíem deixat aquestes preguntes per a un futur molt llunyà, quan canviés la relació de forces. Preguntem ara [p.12].

—Els subjectes col·lectius no parlem, sinó que més aviat emetem circulars, documents, resolucions [p.13].

—Quan algú es declara a si mateix tímid, és probable que assisteixi a les tertúlies alliberat de la necessitat de parlar, ja que és tímid ; és a dir, la seva pròpia timidesa farà que gairebé mai no es vegi obligat a desenvolupar recursos per a vèncer-la, amb el que augmentarà la seva por a trencar el foc en diferents circumstàncies, i la serp es mossegarà la cua (...). Quan la simplificació es projecta sobre trets del caràcter i es precipita cap al: sóc tímid o sóc impulsiu o sóc gelós, massa sovint esdevé un “és que com que sóc tímid...” que impedeix l'evolució [p.15].

—Sabem que així no, que tal i com està organitzada la societat, no. Sabem que l'amargura no és una solució [p.19].

—No tens por perquè en el fons saps que mai no tindràs la responsabilitat. Reunions, cartes de recolzament, fotocòpies, concentracions: [els militants] sou una nota de color en el paissatge [p.23].

—[Jo, membre de la classe mitjana], contribueixo a l'equilibri, cosa que no fan els gats quan deixen de caçar ratolins [p.24]. L'equilibri és un bé preciós i detesto els qui es creuen amb dret de llançar una pedra contra una superfície gelada només per a què passi alguna cosa, sense aturar-se a pensar que amb aquest acte poden obrir esquerdes, barrancs, o fer que l'aigua es desboqui posant vides en perill. No teniu dret a llançar la pedra. En el fons lluiteu per a què tot el món sigui com la meva família (...). L'equilibri d'aquesta família, aquesta beneita i insípida placidesa de certs éssers feliços de classe mitjana és, potser, una de les conquestes més valuoses del gènere humà [p.27].

—Quan les feines més cansades i més dures estiguin ben repartides i justament remunerades per ser la comunitat qui les reparteixi i no ser una qüestió d'haver arribat l'últim o sense herència, llavors alguna cosa semblant succeirà amb el dolor: no existirà la frase del “t'ha tocat” sinó una comunitat compartint el dolor que hagi vingut a posar-se en aquella família, en aquest carrer, allí [p.39].

—Aquest és un dels moments més caòtics de l'espècie, amb majors incerteses, mai la depredació havia estat tan gran. Ja gairebé ningú no pensa seriosament en la successió de generacions [p.40].

—Ningú no es va presentar a oferir-me una casa, una feina o una filla a canvi de trair les meves idees. Però a mesura que el temps passava, aquestes idees van perdre valor, com quan abans hi havia algú la mera presència del qual et feia tremolar però ara el veus i no sents absolutament res [p.41].

—Després d'un cap de setmana d'assemblea i de la feina que ens ha costat organitzar-la, de cop i volta s'acaba, la gent se'n va i em sento molt negat tornant a casa i obrint la nevera aviam si m'han deixat una mica de sopar. Les assemblees no se'm donen bé, però és com si la meva vida diària se'm donés molt pitjor encara [p.47].

—Tindríem moltes ganes de donar-ho tot a la pista, si aconseguíssim saber on és i quina és la nostra pista [p.47].

—El pare de la Blancaneus viu amb la madrastra però ningú no l'anomena, ningú no en parla. La madrastra maquina contra la Blancaneus, i el pare... per què calla? Per què no actua? [p.54]

—Aquesta història no tracta tant d'allò que no es veu com d'allò que, veient-se, no es mira [p.55].

—Els subjectes col·lectius som conscients de què només podem conèixer el sentit del nostre pensament quan actuem [p.56].

—No hi ha empreses més capitalistes i menys capitalistes. Qualsevol feina que accepti en aquest país serà treballar per a ells [p.56].

—Tant de bo en els col·lectius tinguéssim molts quadres de grans empreses. No has sentit que quan es fan revolucions el que sempre falten són quadres? [p.58].

—Hauria d'haver-me quedat a la universitat, tothom m'ho deia. Però vaig fer les oposicions de secundària perquè no volia aprendre a ser brillant (...). Penso que Ubuntu és el contrari de brillant. És una paraula africana que usen en el món del programari lliure, i significa “sóc el que sóc a causa del que tots som” [p.67].

David Wise va escriure als anys 60 El govern invisible, sobre les implicacions de la CIA en cops d'Estat com el d'Indonèsia [p.69].

—Sempre recollint les pilotes i les runes i la sang de les decisions d'altres. Escollir no és només el “com” ; el cap de la meva botiga insisteix en això del “com”, ja veus tu, serà perquè el “què” el decideix ell. Abans de saber com fer les coses cal saber allò que es vol, i escollir el que es vol suposa haver imaginat la vida [p.81].

—En els nostres grups hi ha persones que pensen, com tu, que allò ideal seria que tothom pogués viure com la classe mitjana d'alguns països occidentals, i si no ho defensen és perquè saben que els recursos no donen per a tant. Consideren que és un ideal reaccionari en la mesura en què distreu de la recerca d'objectius veritablement possibles (...). No hi ha recursos per a una classe social mitjana universal, ni tan sols per a la classe mitjana existent [p.88].

—Segons sembla, s'és d'esquerres per la raó i de dretes per l'interès. Vosaltres teniu la raó, nosaltres tenim només la conveniència, la comoditat, el privilegi defensat amb dents i ungles [p.91]. La raó és desinteressada, es discuteix amb arguments i no amb interessos, i les coses que jo pugui, pensa ella, no seran arguments sinó solament excuses, argúcies, sofismes, tergiversacions amb què dissimular el meu interès [p.92].

—M'ha preguntat si no m'estaré enamorant precisament d'això, de l'amor, de l'enorme descans que significa entregar-se, quedar completament a mercè d'una cosa que no és un mateix i arribar a dir coses com “la meva vida, què és sinó ets tu?”.

És un disbarat, diu la raó.
És el que és, diu l'amor.
És desgràcia, diu el càlcul.
No és més que dolor, diu la por.
No pot sortir bé, diu la prudència.
És el que és, diu l'amor [p.100].

—Segueixo reclamant una altra vida i no per altruisme sinó perquè això que sóc no em calma, perquè conec la meva llibertat i no vaig escollir construir-me sobre els cadàvers d'altres. Sé que no ho vaig escollir, tanmateix demà apareix l'Eloïsa i deixo de saber, i desitjo que el seu amor m'elevi pels aires portant-me amb amb ella [p.101].

Simone Weil, a Diari de la fàbrica: «l'esgotament acaba per fer-me oblidar les veritables raons de la meva estada a la fàbrica i fa quasi invencible per a mi la forta temptació que porta aquesta vida: la de no pensar més, la de no pensar com a única manera de no patir» [p.105].

—Simone Weil buscava conèixer el que pensa un obrer, el que sent, el que li passa ; però on ella i jo, salvant les distàncies, hem pogut arribar és a conèixer el que li passa a Simone Weil o a mi quan ens posem a treballar en una fàbrica o en una tintoreria [p.142].

—Els càlculs energètics que es fan són falsos. Els biocombustibles seran rendibles gràcies als subsidis de l'Estat, i jo penso que els diners de l'Estat haurien d'usar-se per a d'altres coses [p.108].

—Vaig trobar en tu l'exaltat, tímid i per tímid més exaltat encara. Vaig estimar l'exaltat. Però si romans al meu costat començo a no estimar-me. És el preu que heu de pagar els exaltats. Ens feu sentir culpables als demés. I potser us aneu quedant sols [p.110].

—Ser d'esquerres és una mena de facultat, com la memòria. Tots la tenim en un estat de latència. Si no l'uses mai, et mors sense adonar-te de què la tenies. La prova de què hi és, tanmateix, és que en determinades ocasions apareix. Molts cops es confon amb l'orgull. Però hi ha dues menes d'orgull. Per a mi, quan aquella facultat no hi està involucrada, és pur amor propi. I quan l'orgull és amor propi, allò que surt és la rebequeria, l'acalorament, se'ns posa la cara vermella i falta l'aire. En canvi, si aquella facultat hi intervé, l'orgull es generalitza: la persona comprèn que l'ofensa, l'abús, el que sigui, no se l'estan fent només a ella, i se li omplen els pulmons d'aire [p.116].

—L'orgull d'esquerres el té tothom, jo l'he vist a persones de qui ningú no ho esperaria: de cop els surt i tu notes que estan sentint-se part d'alguna cosa que ve des de molt enrere. El problema és que despés deixem de fer-lo servir [p.116].

—No pot ser que totes les persones que firmem [una adhesió a una causa d'esquerres] tinguem al nostre cos la cicatriu de la tristesa [p.123].

—Rancor és una paraula menys poètica que usen alguns per allò que tu anomenes la cicatriu de la tristesa. Entre el rancor i la lluita política molta gent troba una relació directe [p.128].

Treballar en una botiga de luxe suportant la pijeria no es cap feina, d'aquí no en surt res, no hauria de valer ni per a mi ni per a ningú [p.129].

—Si la societat humana aconsegueix de no destruir-se i viure dos-cents anys pot ser que comprengui, com van comprendre algunes tribus petites, la necessitat de protegir els seus subjectes fràgils [p.130].

—Mentre algú menysprea amb un gest tots els que van morir per una idea, un principi, per un somni, cada matí centenars de milions de persones entreguen les seves hores a accionistes que ni tan sols pensen, que ni tan sols saben, l'únic principi no escollit dels quals és imposar un producte en el mercat a canvi d'un preu [p.131].

Jorge Riechmann: «hem demanat un canvi de civilització i ens ofereixen percentatges de biodièsel» [p.139].

—Quan tens ego qualsevol cosa t'ofèn, et distancia. Quan no en tens aguantes el tipus i esperes a veure què succeeix. Els frívols s'arrisquen ; sense ego és més senzill sortir-se de la fila, endinsar-se en territoris, explorar [p.144].

—D'un en un, Manuela arribava a entendre els seus alumnes. En canvi, tractar-los en grup feia que es preguntés com podia ser que la bellesa objectiva d'un cos adolescent desemboqués en aquelles robes, en aquells judicis sense fonaments, en aquella crueltat mancada fins i tot de la subtilesa de la crueltat infantil. Tot ho sabien, no necessitaven que ningú els digués res i, alhora, què extraviats, què sols [p.164].

Ambrose Bierce va definir “corporació” així: un enginyós engany per a obtenir benefici individual sense responsabilitat individual [p.168].

—Els joves que decideixen arriscar la seva vida en països llunyans no són uns bojos; són, al contrari, massa conscients. Després els anys domen i aferren els homes a les seves coses, a un grapat de records, a les seves pors, i juguen, sí, però amb prudència, reservant [p.181].

—A les manifestacions del referèndum de l'OTAN tu encara eres un marrec, però jo ja tenia vint-i-vuit anys i m'adonava perfectament que aquell xumba-xumba acabaria en no-res, em va enutjar, vaja si em va enutjar, centenars de milers de persones corruptes, és el que he dit, sí, corruptes, jugant a la felicitat culpable del pacifisme. I ja sé que els d'esquerres sou els purs i que la corrupció és de dretes, però et diré que el pacifisme és essencialment corrupte. Els qui ho promouen es beneficien d'una cosa que no els correspon, perquè vivim en un món armat i els romàntics pacifistes es beneficien de la defensa nacional [p.183].

—“Pobres conductors!”, li he sentit dir a la Susanna, “tota la vida arrossegant una tona de metall, vivint per a pagar-la i arreglar-la i donar-li de menjar, patir als embussos!” (...). Tona que arrosseguem? No, tona que ens amplia, tona que ens obeeix, plaer de ser per fi una estructura poderosa i ràpida en lloc de ser el que som, petites pelleringues vulnerables (...). L'objectiu principal del cotxe no és el transport sinó l'expansió del jo [p.186].

—La Llei de Dependència és una merda (...). Un altre cop la història dels concerts: l'Estat no només permet que es pugui fer negoci amb coses com l'educació o cuidar malalts, sinó que a més subvenciona aquests negocis. Però lo dolent no és això. El pitjor són els sous petits, comprar consens i a dormir [p.198].

—L'empresa de la meva mare tenia beneficis, només podia tancar amb el consentiment dels treballadors, i ahir van acceptar (...). Però els sindicats porten sis mesos espantant-los. Els propis sindicats, saps? L'empresa ja no ha de molestar-se a fer-ho, envia els representants sindicals i aquests es dediquen a dir que els qui s'oposin al tancament seran responsables de què tot el planter se'n vagi al carrer sense res [p.209].

Richard Feynman: «es necessita un grau major d'imaginació per a comprendre el camp electromagnètic que per a comprendre àngels invisibles. Per què? Per a fer comprensibles els àngels invisibles tot el que em cal és alterar una miqueta les seves propietats: els faig lleugerament visibles i llavors puc veure les formes de les seves ales i els seus cossos i els sues halos. El problema és que no hi ha cap imatge de camp electromagnètic que sigui precisa d'alguna manera» [p.212].

—Un dels hàbits de Marx era provar d'imaginar-se coses normals, coses com ara la jornada laboral: així va veure que la jornada mesurava a quina velocitat el capital consumeix la vida del treballador. Convé ensinistrar-se en l'art d'imaginar allò que existeix (...) Els subjectes s'inclinen a imaginar el que no existeix en el temps, com trobades passades o futures amb d'altres subjectes i coses així [p.214].

—Un riu, un nen, un home que s'hi llança, o no s'hi llança, per a salvar-lo. És un problema relativament senzill sobretot perquè el resultat només admet dues variables possibles: un acte digne o indigne. D'altres cops, tanmateix, la vida transcorre enmig de menudeses, teixits, sinapsis i petites complicacions, sense saber on acaben (...). He vist massa éssers individuals emparar-se en allò complex per a cometre injustícies completament simples, clares i nítides [p.215].

—Som en algú altre ; això que solen saber alguns avis, pares, mares, amics, enamorats i alguns membres de la classe treballadora, a nosaltres [a l'assemblea] ens constitueix [p.216].

—Havia d'explicar-los que no era veritat que ells eren a l'institut per a aprendre com no era veritat que ella hi fos per a ensenyar. Ella hi era per a guanyar-se un sou. I ells hi eren per a obeir, encara que en un institut d'avui el significat de la paraula obeir fos risible [p.222].

—Els astronautes reben entrenaments especials on se simulen situacions límit, però resulta que després, quan arriba l'hora de la veritat, encara que la situació sigui idèntica a la simulada sempre és diferent, perquè és real [p.234].

—Durant un recent cop d'Estat, els colpistes s'havien reunit a palau, encara no tenien clars els seus propers moviments i van estar xerrant, bevent, prenent cafè mentre ho decidien. Era de nit, el cambrer que els servia ho escoltava tot. Ell va ser qui va informar els guàrdies lleials on és que anaven a enviar pres el president i d'altres dades. I encara que els colpistes havien comès moltes errades i van improvisar molt, es deia que aquell error en particular havia estat una qüestió de classe: per a ells el cambrer no existia ; les tasses s'omplien soles [p.236].

—Desfer el reflex condicionat, aquell reflex segons el qual allò dominant es percebia com probable, i fins i tot com lògic ; a causa d'aquest reflex condicionat no es percebia com una amenaça el manteniment d'un ordre basat en el dany sinó, absurdament, l'intent de modificar aquest ordre [p.238].

—Diuen que el càncer comença quan un cèl·lula mare intenta respondre certa agressió de l'entorn [p.239].

—A la nit, a excepció del seu cos, tot el que em rodeja és precipici, abisme [p.242].

—Posar-li un pis a aquell equatorià [que ha perdut la feina] o comprar cent mil vacunes per a l'Àfrica resoldria certes impaciències del cor, però no són actes polítics [p.244].

—Algun cop menteixo, i als cinc minuts o als tres segons ja me n'he oblidat. Em fa por pensar que hauré de defensar-me de tot això. Em fa por la puresa (...). Ells, els que estan d'acord amb les regles, són els que no es barregen i menys amb nosaltres. Ells no permeten cap intromissió en la seva vida immaculada [p.251].

—Els centres públics de secundària emeten cada any més de tres-cents mil adolescents amb el graduat i uns dos-cents mil amb el títol de batxillerat. Imagini's com es revitalitzaria aquesta societat si en lloc d'emetre una majoria d'éssers aïllats, servils, danyats, emetéssim veritables animals polítics [p.256].

—La meva filla és molt més frívola que jo (...) potser perquè desconfia d'una expressió com la classe mitjana, potser perquè té prou poc ego com per a què no s'avergonyeixi de pensar en termes de classe treballadora [p.259].

—Amb arguments l'esquerra guanya sempre (...). Això no significa que et desposseïm de la presumpció de racionalitat. Tu mateix vas admetre que racionalment la teva proposta no seria bona per a la majoria. El que fas, llavors, és parlar des de posicions. Fa dies un amic preguntava què cal fer quan veus un grup de neonazis atonyinant un captaire. Amb arguments mai no em faràs dir que el millor es quedar-se quiet. Amb posicions, pot ser que ho aconseguissis. Si algú m'explica que ha de mantenir cinc fills i que els neonazis podrien matar-lo o deixar-lo invàlid no m'hauria convençut de què el millor seria no fer res, però potser podria entendre que ell no faci res, encara que renegui d'un sistema de pensament que es guia per posicions. El que intentaves tota l'estona, Enrique, era dur-me a la teva posició. La teva família, les teves certeses, aquella forma de vida en què un sap a cada moment quins béns cal protegir. Un ho sap perquè un dia va fer l'inventari, va assignar valors a la casa, a la descendència, a l'harmonia familiar, a l'esmorzar del diumenge, als peixos. Tu has fet la llista, Enrique. Em fa gràcia que als d'esquerres se'ns segueixi anomenant dogmàtics. Nosaltres no tenim cap llista [p.261].

—En el món que somia el pare d'esquerres, no necessitaria calcular res i faria el que cal fer, de la mateixa manera que els veïns del nen, els amics del pare, els coneguts, i també l'Estat i les institucions farien el que cal fer si al pare li succeís alguna cosa [p.262].

—[En aquella casa] res no feia joc amb res, però també per això donava la impressió de què no sobrava res, ni ningú [p.273].

La sobirania alimentària és un concepte sorgit fora d'Europa lligat al control del procés productiu alimentari de manera autònoma, amb el que es vol garantir l'accés físic i econòmic a aliments innocus i nutritius. Està prenent força a l'Índia o l'Equador [p.275].

—Imaginar el que no existeix és fàcil, en canvi imaginar el que existeix exigeix conèixer [p.288].

—Acostuma a succeir que els que critiquen l'avidesa de poder dels que lluiten són els qui detenten el poder, usurpen la voluntat de milions de ciutadans que potser no voldrien un país on el bé públic sigui menyspreable [p.290].

—”Per què no?” no diré que és la pregunta de l'esperança, perquè en recelo. Però no recelo del progrés. Ja sé que no està ben vist lo del progrés. Fins i tot l'esquerra sembla haver-hi renunciat. Cal no confondre, per cert, el progrés amb el famós “desenvolupament” que ha anat arrasant recursos, cultures, ecosistemes. Dic llavors millorament, capacitat de convertir allò dolent en regular, i allò regular en una mica menys regular, allò no preferible en sí preferible [p.291].

—No sé si sóc capaç d'acceptar les conseqüències de les coses en les que crec. Perquè estaria disposada a posar en pràctica les meves idees si només m'afectessin a mi. Però si afecten a Rodrigo, llavors ja no ho sé [p.303].

—De petit jo voltava per la política. Després ho vaig deixar, però he llegit i he discutit prou com per a conèixer els perills de l'idealisme i dels fals consol (...). Després a la realitat la patacada és impepinable, i la barreja entre expectativa i patacada produeix un desànim que és molt difícil treure's del damunt [p.320].

—Susanna em parla molt del col·lapse del planeta, diu que els grans grups de poder estan acabant amb amb el terra cultivable, amb el mar, amb l'aigua, amb les relacions entre les persones. Em parla d'una cosa que, curiosament, no he vist en els llibres de filosofia, “el principi de precaució”. L'hem trencat, diu, i el dia menys pensat esclataran les conseqüències, per un sol sol front o per diversos a la vegada (...). No se m'acut anomenar la Susanna catastrofista perquè sé que si una classe social és capaç d'utilitzar una altra com un objecte, si un home és capaç d'usar un altre com un rebost, llavors, tot està perdut, i acabar amb l'equilibri de la vida és el mateix crim [p.322].

—Segons diu la llegenda, els col·lectius durem poc i ens desintegrem per renyines, per baralles, per gelos, per petites mesquineses, o bé per deixadesa, per acomodament, per mandra [p.326].

—El que s'oposa a allò individual no és allò col·lectiu sinó allò individualista [p.331].

dimarts, 11 de desembre de 2007

La classe mitjana: okupes, impostos i privilegis

(1) Publiquen avui a Vilaweb un vídeo sobre la PHRP, és a dir, la Promoció d'Habitatge Realment Públic, és a dir, un moviment barceloní de desobediència civil que es dedica a okupar pisos buits per a denunciar la bogeria immobiliària i reivindicar el compliment del dret a l'habitatge. En el darrer edifici on han entrat, a més, donen suport als 4 inquilins que hi queden, pressionats i amenaçats pels propietaris per a què abandonin casa seva. M'ha alegrat molt saber de la seva existència, i considero que la seva iniciativa és no només del tot lloable sinó molt temptadora, malgrat que em desconcerta una mica que rebutgin ser etiquetats com antisistema (com a mínim això afirma la veu en off del vídeo) i que Vilaweb ressalti que siguin de classe mitjana. Serà només per a evitar la pluja de desqualificacions i prejudicis amb què habitualment és atacat el moviment okupa tradicional? O serà, més tristament, per a confirmar aquelles desqualificacions i a poc a poc acabar de criminalitzar davant de l'opinió pública la potencial radicalitat de l'anarquisme antisistema fins a substituir-lo per un moviment força menys radical però de cara més amable i simpàtica? Malgrat totes les bones intencions (i la necessària obertura de la desobediència civil fora de les acostumades minories entusiastes), hi ha el risc que acabi esdevenint un nou Cavall de Troia que desactivi les dinàmiques realment oposades al curs injust de la història humana i que en legitimi unes altres que, com el moviment de les ONG, acabi integrant-se en la dinàmica que diu combatre i s'hagi d'acontentar amb arreglar una mica els estralls del capitalisme, no només sense alterar-ne la lògica destructiva sinó encara reforçant-lo i netejant-li la cara davant de l'opinió pública. Tanmateix, i malgrat que Barcelona ja fa temps que prefereix ser un referent mundial d'actuacions de disseny fashion que no pas recordar que podria tornar a ser una Rosa de Foc que il·lumini Europa, tinc l'esperança que la irrupció de la PHRP es confirmi com el que senzillament és ara mateix: una necessària extensió del front de lluites per la justícia i la llibertat. (2) Publiquen a Rebelión un article interessant i entenedor sobre el sistema de recaptació d'impostos a l'Estat espanyol, i de quina manera la promesa de Zapatero de suprimir l'impost sobre el patrimoni, malgrat que ho venen com a un favor per a la classe mitjana, en el fons és un pas més cap a la supressió de la recaptació progressiva (és a dir, qui més té és paga) que acabarà repercutint negativament sobre els pobres (que s'ho acabaran pagant tot entre ells, sense rebre diners dels rics) i afavorint els de sempre. (3) A propòsit del significat del chavisme i l'antichavisme, trobo força eloqüent els seus posicionaments pel que fa a l'educació. Malgrat que un dels mèrits de la revolució bolivariana està sent l'alfabetització i escolarització de la majoria dels seus habitants (és a dir, dels pobres), resulta que un dels fronts més visibles de l'oposició és el dels estudiants. Per què? Senzillament, perquè per a la classe mitjana (a Veneçuela, aquí i a tot arreu) els sistema educatiu no és res més que una assegurança dels privilegis de classe, i s'estudia no tant per a aprendre com per a tenir més possibilitats de trobar una feina ben remunerada. I a Veneçuela, on hi planeja l'horitzó del repartiment dels béns i de la riquesa, els estudiants veuen amb temor que els instituts i universitats quedessin reduïts a mers centres d'estudi i formació, dels que sortirien només més formats i cultes, però no necessàriament rics. I això, segons sembla, és intolerable.

dissabte, 8 de desembre de 2007

Amb els seus ulls hi veig millor

És un disbarat, diu la raó. És el que és, diu l'amor. És desgràcia, diu el càlcul. No és més que dolor, diu la por. No pot sortir bé, diu la prudència. És el que és, diu l'amor.

I el que és, malgrat que no vulgui reflexionar-hi gaire (per tal de deixar-me endur pel corrent d'una vegada i gaudir-lo) ni menys encara esbombar intimitats per la xarxa, és que fa un parell de setmanes que surto amb la Laura. Silenciar-ho hauria estat adulterar els continguts d'aquest bloc, no només perquè és un fet meravellós que s'ha instal·lat en la meva quotidianitat, sinó perquè la resta dels meus apunts són il·luminats pel nou benestar anímic que se'n deriva. Benestar que es tradueix (i d'entrada semblaria que de manera contradictòria) en un major aprofundiment del dolor que em produeix les injustícies del món, però alhora m'ofereix un càlid recer des del que em sento molt més capaç de fer-hi front. L'amor ofereix sempre un espai per on elevar-se damunt del patiment, però aquest cop no és aquell espai imaginari que el meu cor s'havia acostumat a bastir a partir de distorsionar experiències reals i vestir de princeses companyes de feina, sinó que es tracta directament d'un espai real nascut del passejos i moments compartits de manera ocular i dèrmica. Per primer cop en molt de temps, aquest nou espai que es projecta des de la trista realitat cap a la brillantor dels somnis és no només davant dels meus ulls sinó també dels de la Laura, les seves passes van de bracet amb les meves, i els nostres braços i mans s'entortolliguen fins a crear el calçador amb què encabir una de les realitats en l'altra, i l'altra en l'una. Portava molts anys, massa anys, mirant-me la realitat amb només un cos i dos ulls. Ara que en tinc, respectivament, dos i quatre, finalment palpo i percebo allò que durant tots aquests anys només havia pogut figurar-me i somiar. I ara veig que amb tot l'esforç i complicació que requeria figurar-se i somiar aquests espais de plenitud compartida no assolia ni de bon tros la benaurança que provoca un fet tan senzill com passejar plegats i intercanviar-nos un somriure. Senzillament perquè, malgrat ser la mateixa felicitat, allò era el que havia de ser i això és ja el que és. I el que és és també una relació molt còmoda i bonica, en què l'únic atac cap al meu fer tranquil i reposat ve només de part de les meves pors a què ella pugui interpretar-ho com que no l'estimo prou. Sé del cert que tants anys sol i esporuguit m'han fet molt reservat a l'hora de mostrar (i molt poc capacitat a l'hora de voler mostrar) el meu cor, i que per a no patir porto molt de temps provant d'emmotllar les grans emocions al nivell dels sentiments, de tal manera que estic acostumat a retallar l'amor i l'odi amb les tisores de l'afecte i de l'enuig. Però me l'estimo, i malgrat que ningú no em vegi donant bots i revolucionat per les hormones, el cos se'm queda petit i el present queda substituït per l'eternitat quan ens mirem als ulls o ens besem. De fet, em resulta molt còmoda aquesta sensació de què la nostra relació és sota les regnes del llarg traginar del Temps i no pas de la inestable explosivitat del present. És un disbarat, diu la raó. És el que és, diu l'amor.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Pamflet per a seguir vivint


Panfleto para seguir viviendo

Fernando Díaz.

Bruguera Narrativa.

978-84-02-42051-0

155 pàgines

Per a matar les estones d'avorriment al passat Saló del Llibre, una de les lectures que vaig endur-me, atret per lo directe del seu títol, va ser aquesta inesperada i insòlita autobiografia novel·lada d'un jove de classe humil que acaba entrant a militar en un associació comunista. Les grans editorials no ens tenen acostumats a publicar obres no ja que siguin crítiques amb l'estat de coses actual, sinó directament reivindicatives de la tradició comunista. L'autor (que escriu darrere d'un pseudònim) ens hi explica les impotències personals i humiliacions familiars de la seva condició social, i de com la seva existència s'hauria vist abocada a un perpetu niu de ressentiments i violències, úniques fonts de llum en una vida sense cap perspectiva de realització i condemnada també a la insignificança i la mediocritat a base d'entreteniment porqueria. 

És un crit contra les injustícies que assolen no només l'Àfrica més profunda, sinó sobretot les barriades occidentals com la seva ; i també contra la contentació generalitzada no només de les classes privilegiades directament per l'explotació, sinó per les mitjanes que prefereixen oblidar-se'n i instal·lar-se en la passivitat tan bon punt aconsegueixen escapar-se'n (o potser sigui precisament per a evitar de córrer riscos que s'assumeix aquesta no implicació). 

Al seu torn, aquest pamflet és també un cant per a trobar una sortida, una solució, en aquell àmbit precisament que la indústria de l'entreteniment i de l'espectacle s'esforcen en silenciar i ignorar: el de la política. A diferència de la majoria de llibres i de pel·lícules, l'autor no ens proposa cap acceptació estoica, per impossible d'arreglar, dels mals que fuetegen la nostra realitat, ni molt menys que esperem resignadament fins que hi intervinguin en l'últim instant i de forma miraculosa l'amor o l'atzar redemptors. No, aquest pamflet ens convida a treballar ara i aquí per un món bo i just ; és a dir, a fer política d'esquerres. 

Per a fer encara més sorprenent la seva publicació, el llibre va explícitament dirigit contra els demés fills del proletariat, per tal d'instar-los a posar remei a les injustícies del sistema. L'autor i protagonista treballa d'ordenança en un institut públic de secundària, i de vegades fantasieja amb la possibilitat de què algun d'aquells adolescents que l'ignoren puguin arribar a llegir el seu llibre i sentir-se impel·lits a sortir de la inèrcia embrutidora en què es troben sotmesos. L'estil és clar i directe, sense les acostumades artificiositats que semblen obligades per a poder publicar un llibre, però malgrat que l'autor es defineix com anti-literari també s'hi nota alguna altra artificiositat inevitable producte de tenir un índex de lectures superior a la mitjana. Tampoc no s'amaga a l'hora de mostrar que els seus referents literaris no són ni Kiarostamis ni Mishimas ni Vila-Matas, sinó lectures recomanades a l'institut o el seu estimat Jack London. 

L'únic punt discutible i poc modèlic que hi trobo (però què s'hi podrà fer, quan es tracta d'una persona real i no d'un personatge ideal de novel·la!) és la seva facilitat per a acabar follant amb quasi desconegudes (traient profit, qui sap fins a quin punt, de les angoixes i malestars que diu voler combatre), completada per una incapacitat per a estimar i establir forts vincles afectius amb les noies amb què ha follat.

La tria de fragments està fortament condicionada per la quantitat de feina que tenia al Saló mentre llegia, amb lo que és probable que durant fases d'avorriment no hagi aplicat suficient criteri a l'hora de triar, mentre que a les fases de molta feina hagi omès passatges més mereixedors de ser subratllats:

* * * *

—Pot ser que l'últim que vulgueu fer en aquest moment sigui pensar que hi ha algú aprop. Esperaré. No sóc cap dels grans. Els grans no necessiten dir-li a ningú que són aquí [p.7].
—Collons: un paio omple el seu rifle de bales, l'amaga sota de la gavardina, jo sé que ve en aquesta direcció. Així que m'apropo corrents cap on sou: eh, escolteu, aquell paio de la gavardina... Però teniu els ulls més tristos que he vist en la meva vida i em dieu que per què no em callo d'una puta vegada [p.7].
—Si et construeixes una via porqueria, hauràs de suporta-la [p.8].
—Tots hem d'entestar-nos a tenir la casa que cadascú vulgui tenir, la feina que cadascú vulgui tenir.... És infecte [p.8].
—El qui et va fer fora de la feina, mata'l. El qui et va donar feina per la quarta part del que guanyaves, mata'l. El qui va fer la llei que ho permet, mata'l. El qui et va deixar a l'estacada, mata'l. El meu germà tocava en un grup i feien cançons així. A ell el va matar l'heroïna [p.9].
—En un principi penses: algú s'ocuparà de què no hi hagi massa inútils per a què no es tornin massa perillosos. Però, a qui fan por els inútils? Els deslocalitzats que volten, el reconvertits, el meu pare, la meva mare, el meu germà, no fan por a ningú que tingui poder. Es fan por entre ells [p.10].
—Algunes ordres no estan malament. Quan algú me'n dóna alguna d'aquestes és perquè sap que puc complir-la, que m'importa complir-la ja que vaig a la mateixa barca, i perquè ell la compliria sense dubtar-ho si de cop jo ensopego o em maten o decideixo desertar. Però l'amo del bar [que em contracte per quatre duros] no té ni idea de si puc complir el que em demana, i hauria de saber que m'importa una merda complir-ho perquè si el bar va bé és ell qui s'endú la pasta, i no jo. Si foto el camp, sens dubte que ell no es posarà a fer les coses que em demanava, sinó que contractarà algú altre. No respecto l'amo del bar [p.13].
—He sentit un raper que cantava: “reflexió no és agenollar-se dues vegades” [p.13].
—Transcripció de la carta d'Eduardo Miño Pérez abans d'immolar-se [p.15].
—Els monjos budistes vietnamites deien que el seu acte de cremar-se anava dirigit a alarmar i commoure els cors dels opressors [p.17].
—Que el teu patiment no els surti gratis, crec que existir és això. Que abans de fer-te mal hagin de pensar-s'ho [p.16]. Com a mínim, el dolor de l'altre hauria de costar el nas trencat, sang, els punys trencats. Això és existir. Potser mentre un crema pot arribar a sentir això, que el seu dolor incendia el món. Cal imaginar-se tothom que va veure els bombardejos de Belgrad, de Bagdad, cremant en aeroports, places, ponts i estadis. Però aquest no és el camí [p.18].
—M'agrada Jack London. M'agrada aquell conte en què un paio es mor perquè no aconsegueix de fer foc en el moment més necessari i London et diu que es mor perquè no te imaginació [p.23].
—Els que no tenim futur tenim precisament això, tenim la potència de qui no necessita guardar-se res, reservar, fer comptes, fer el covard [p.33].
—L'única cançó que m'interessa és la que digui als responsables d'aquest puto futur: ja sabreu el que és bo [p.38].
—Mon pare va ser més valent amb quaranta-cinc que amb vint anys, perquè amb quaranta-cinc es jugava més coses quan va fer la vaga a l'empresa i tanmateix la va fer. Jo no vaig ser més valent que mon pare quan amb vint-i-un anys vaig creuar la frontera portant nou quilos de costo. Per a fer el que jo vaig fer no cal valor, cal no tenir por, que són dues coses diferents [p.42].
—Els culpables. Els que us obliguen, els que ens obliguen, a donar cops de peu a les pedres. Sembla que són ells els que ens llancen els seus policies i els seus caps i els seus periodistes i els seus psiquiatres i els seus carcellers i els seus ministres. Aquestes són les seves armes llancívoles. Però ho farem del revés. Els obligarem a buscar mitjans per a cobrir-se. Llançarem contra ells les nostres vides porqueria [p.44].
—Com més gran sigui el saló, com més alts els sostres, com més espectacular la cambra de bany, més sang que s'escola per la juntura de les rajoles, com en una pel·lícula de terror [p.51].
—Si no aixeques gaire la mirada llavors tot dóna igual, pots imaginar-te que està a qualsevol lloc [p.70].
—Havia començat a militar en la meva organització. He dit militar en lloc d'apuntar-me o coses semblants perquè es tracta del conjunt d'activitats de la guerra o de preparar-se per a ella [p.98].
—Saber si anem tots en la mateixa barca. He dit barca, sí, sempre dic barca. En una barca tothom rema, en canvi en un barco hi ha capitans i grumets, hi ha soterranis i cabines d'oficials, per això dic barca [p.102].
—En Lluís anava a una manifestació de trenta persones nerviós per dins, volent que en lloc de trenta n'hi hagués tres-cents mil. Però comptava amb cadascun d'aquells trenta, i em va ensenyar a fer-ho [p.103].
—Carta de Marx a Kugelmann: «la història universal seria molt fàcil de fer si la lluita només s'acceptés a condició de què es presentessin perspectives infal·liblement favorables» [p.107].
—Si jo fos escriptor voldria ser un dels ulls a través dels quals el món veu vides com la meva [...] però el més segur és que, si no em matava, acabés sent un dels cors amb què palpiten les cases dels qui reinverteixen les seves accions a la borsa gràcies als ulls perduts de la meva mare i, a sobre, després gaudeixen llegint, de tant en tant, històries tristes. No. Quan acabi això, jo seguiré enganxant cartells als troncs dels semàfors [p.110].
—Si menteixen és que llavors hi ha una veritat i sobre aquesta veritat menteixen [p.118]. És impossible defensar, sense mentir, el dret d'unes persones a beneficiar-se del cansament i del patiment d'altres [p.119].
—Els morts de Stalin, segons Martin Amis, un novel·lista amb fama de modern, són vint milions [...] Resulta que uns quants anys abans que es publiqués el llibre d'Amis, l'Acadèmia de Ciència rusa, complint una directiva de Gorbatxov, va encarregar a un historiador rus, Zemskov, aclarir les dimensions reals de la repressió i de la lluita de classes duta a terme durant l'època estalinista. Dic repressió i lluita de classes perquè són dues coses diferents, encara que s'assemblin. Zemskov va tenir accés als arxius del Ministeri de l'Interior i de la policia de l'Estat. Allí va trobar una documentació detallada i exhaustiva del Gulag, les presons, estadístiques de deportats, afusellats, etc. Entre 1921 i 1953 prop de 800.000 persones van ser condemnades a afusellament i es calcula que unes 600.000 van morir a la presó. Estic justificant aquestes morts? No. Estic dient que me n'alegri? No. El que sí que em pregunto és si a aquell novel·lista anglès i a tots els que l'han lloat els importa alguna cosa la veritat. La reacció dels historiadors davant de les xifres de Zemskov va ser de reconeixement, avui són les seves xifres les que es fan servir a les universitats, però als periodistes i als novel·listes la veritat se la sua [p.121].
—Hi ha qui es pregunta si paga la pena. Total, portem segles perdent la lluita de classes sense grans commocions, amb acomiadaments, amb morts, amb humiliació i desigualtat i barris de merda i vides de merda però diuen que no és tan greu, quan t'hi acostumes no fa tant de mal i en canvi intentant alguna cosa no sabem què passaria. La veritat és que això sol dir-ho gent que cobra més de dos mil euros al mes. Els demés no diem res perquè quan expliquem que tenim un problema mai no ens responen que hi pot haver una sortida política, ens diuen que respirem profundament o que anem al psicòleg [p.131].
—A cada escriptor reprimit pels comunistes, abans que m'expliqués les seves penes en un llibre li demanaria que m'expliqués les penes de tres no escriptors, les penes d'una muntadora d'obrellaunes, d'un aturat, d'un mort de gana [...]. Tenim cinquanta llibres d'escriptors esclafats pel comunisme i cap llibre de muntadores esclafades pel capitalisme [p.134].
—El capitalisme és la llibertat i el comunisme la igualtat, diuen. I és clar, tothom que guanya una mica de diners prefereix la llibertat. Els que estan sense res prefereixen la igualtat, encara que aquests no escriuen articles saberuts sobre el totalitarisme. Però com que jo penso que la llibertat ja es té, que no s'escolleix, es té, no cal donar res a canvi de la llibertat, no es negocia amb ella, com que jo penso això, el que dic és que es mentida que el capitalisme sigui la llibertat i el comunisme la igualtat [p.136].

La manifestació de l'1 de desembre


Finalment em vaig decidir a anar a la manifestació, malgrat un lleuger refredat havia vingut a sumar-se a les meves pors atàviques a que hi llencessin un petard. Però tot va transcórrer tranquil·lament. En un principi, massa tranquil·lament i tot, perquè havíem quedat amb el Raül, la Laia i gent del seu cau davant de la Casa Batlló, i al Passeig de Gràcia no resultava fàcil de distingir l'habitual massa de turistes i compradors de la d'assistents a la manifestació (perquè la gran majoria, començant per nosaltres, no dúiem cap distintiu ni pancarta ni bandera). Vam arribar tard a Plaça Catalunya (cap a les 17:30), i l'espectacle era força decebedor, ja que no hi trobaves una massa compacta de gent fins a la cantonada amb el carrer Fontanella. Després sabríem que la cua s'estenia pel sud de la plaça i al llarg del carrer Pelai, però llavors vam pensar que la convocatòria havia estat un fracàs. En arribar a la Plaça Urquinaona (tram que ens va costar 25 minuts en completar, de tant lenta i compacta que era la massa humana pel carrer Fontanella) vam saber que el cap de la manifestació ja havia conclòs la marxa (però tampoc sabíem exactament quanta estona en feia), i la perspectiva que se'ns obria des d'aquell revolt no podia ser més esperançadora (les meves mancances visuals es veien completades per comentaris de gent més capacitada ocularment i d'estatura): Via Laietana avall, la marea de senyeres s'arribava fins al mar ; girant el cap en direcció a Plaça Catalunya, també abastaven l'horitzó. A partir d'allí vam poder caminar una mica més ràpid, i va resultar còmode arribar-nos fins a l'escenari on s'anava repetint el manifest (amb la mala sort que vam coincidir amb una actuació del Gerard Quintana).

Amb molta claredat, es va tractar d'una manifestació sobiranista (no en va, el clam més repetit va ser el d' "Independència!", i la majoria de banderes eren estelades). Era un fet que ja es preveia, principalment perquè l'organització convocant, la Plataforma Pel Dret de Decidir, ho és, de sobiranista. Tanmateix, el manifest per a la convocatòria d'ahir en cap moment no parlava obertament de nació ni d'independència, i durant els dies previs es feia evident certa confusió (sovint interessada) entre els objectius que s'hi perseguien, amb lo que resulta possible que algun usuari emprenyat de Rodalies, però gens catalanista, es trobés ahir enmig del sarau. Val a dir que TV3 i algun altre mitjà de comunicació "nacional" van ser els principals instigadors d'aquest confusionisme, i a les seves cròniques d'ahir sobre la manifestació s'entestaven a ocultar les reivindicacions nacionals i ho reduïen tot a una expressió del català emprenyat amb la gestió dels transports. Per tal de no debilitar massa el president Montilla, van arribar a no mencionar la presència de persones tan importants com els ex-presidents Pujol i Maragall, o membres del PSC com en Sobrequés. L'extrem més ridícul seria, potser, el de posar la imatge dels principals representants polítics sense so, mentre es veu clarament que estan vocalitzant repetidament la paraula "independència". Tanmateix, l'evidència més clara del tarannà sobiranista de la manifestació ja havia quedat palesa amb el repartiment entre els partits polítics, ja que només havien decidit de no assistir-hi els espanyolistes: PP, Ciudadanos i PSOE (amb alguna heroica excepció del PSC). A sobre, si TV3 tingués raó i s'hagués tractat d'una queixa per part dels usuaris soferts davant de les deficiències en infraestructures, ¿com justifiquen la plantada dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT? "España, antes facha que rota", deuen pensar aquests falsos sindicalistes.

En qualsevol cas, la sensació que me'n queda és mig amarga. La part bona és que podria haver resultat amarga del tot, però com a mínim ahir vam poder comprovar que el sobiranisme compta amb bona salut i fins i tot que el que molts esperaven que fos la confirmació de la decadència del moviment per la independència va acabar resultant un acte de reafirmació i revifalla que pot comportar importants canvis polítics. La part dolenta és que només ha servit per a retrobar-nos els que ja hi érem. On són els socialistes castellanoparlants amb els que havíem decidit fundar un tripartit amb el que construir una país d'esquerres? Com sempre, com amb el bilingüisme, som els catalans els que cedim a canvi de res. Jo vaig ser dels que gustosament i amb certa alegria vaig rebre en Montilla com a president, però després de tot aquest temps es fa evident que tenien més raó els qui ens acusaven d'ingenus, i que els nostres companys de viatge no s'han pres la més mínima molèstia d'acostar-se i tastar el projecte catalanista. Segueixen tancats en el seu feu de referents espanyolistes, i mai no ens han volgut veure com a companys veritables, sinó que s'han mantingut a distància, profilàcticament protegits del que creuen que són les nostres dèries identitàries de catalanufo. I on són les darreres fornades d'immigrants? No se'ls veia, ahir. I em temo que caiguin amb els braços oberts a engreixar aquest espanyolisme disfressat de socialisme, seduïts pels cants que els diran que la culpa és dels catalans, que som uns burgesos, i que si volen sortir dels inferns de l'explotació laboral i sentir-se veritables ciutadans d'aquest món, l'única opció versemblant és Espanya.