Amb els seus ulls hi veig millor

És un disbarat, diu la raó. És el que és, diu l'amor. És desgràcia, diu el càlcul. No és més que dolor, diu la por. No pot sortir bé, diu la prudència. És el que és, diu l'amor.

I el que és, malgrat que no vulgui reflexionar-hi gaire (per tal de deixar-me endur pel corrent d'una vegada i gaudir-lo) ni menys encara esbombar intimitats per la xarxa, és que fa un parell de setmanes que surto amb la Laura. Silenciar-ho hauria estat adulterar els continguts d'aquest bloc, no només perquè és un fet meravellós que s'ha instal·lat en la meva quotidianitat, sinó perquè la resta dels meus apunts són il·luminats pel nou benestar anímic que se'n deriva. Benestar que es tradueix (i d'entrada semblaria que de manera contradictòria) en un major aprofundiment del dolor que em produeix les injustícies del món, però alhora m'ofereix un càlid recer des del que em sento molt més capaç de fer-hi front. L'amor ofereix sempre un espai per on elevar-se damunt del patiment, però aquest cop no és aquell espai imaginari que el meu cor s'havia acostumat a bastir a partir de distorsionar experiències reals i vestir de princeses companyes de feina, sinó que es tracta directament d'un espai real nascut del passejos i moments compartits de manera ocular i dèrmica. Per primer cop en molt de temps, aquest nou espai que es projecta des de la trista realitat cap a la brillantor dels somnis és no només davant dels meus ulls sinó també dels de la Laura, les seves passes van de bracet amb les meves, i els nostres braços i mans s'entortolliguen fins a crear el calçador amb què encabir una de les realitats en l'altra, i l'altra en l'una. Portava molts anys, massa anys, mirant-me la realitat amb només un cos i dos ulls. Ara que en tinc, respectivament, dos i quatre, finalment palpo i percebo allò que durant tots aquests anys només havia pogut figurar-me i somiar. I ara veig que amb tot l'esforç i complicació que requeria figurar-se i somiar aquests espais de plenitud compartida no assolia ni de bon tros la benaurança que provoca un fet tan senzill com passejar plegats i intercanviar-nos un somriure. Senzillament perquè, malgrat ser la mateixa felicitat, allò era el que havia de ser i això és ja el que és. I el que és és també una relació molt còmoda i bonica, en què l'únic atac cap al meu fer tranquil i reposat ve només de part de les meves pors a què ella pugui interpretar-ho com que no l'estimo prou. Sé del cert que tants anys sol i esporuguit m'han fet molt reservat a l'hora de mostrar (i molt poc capacitat a l'hora de voler mostrar) el meu cor, i que per a no patir porto molt de temps provant d'emmotllar les grans emocions al nivell dels sentiments, de tal manera que estic acostumat a retallar l'amor i l'odi amb les tisores de l'afecte i de l'enuig. Però me l'estimo, i malgrat que ningú no em vegi donant bots i revolucionat per les hormones, el cos se'm queda petit i el present queda substituït per l'eternitat quan ens mirem als ulls o ens besem. De fet, em resulta molt còmoda aquesta sensació de què la nostra relació és sota les regnes del llarg traginar del Temps i no pas de la inestable explosivitat del present. És un disbarat, diu la raó. És el que és, diu l'amor.