dissabte, 8 de desembre de 2007

Amb els seus ulls hi veig millor

És un disbarat, diu la raó. És el que és, diu l'amor. És desgràcia, diu el càlcul. No és més que dolor, diu la por. No pot sortir bé, diu la prudència. És el que és, diu l'amor.

I el que és, malgrat que no vulgui reflexionar-hi gaire (per tal de deixar-me endur pel corrent d'una vegada i gaudir-lo) ni menys encara esbombar intimitats per la xarxa, és que fa un parell de setmanes que surto amb la Laura. Silenciar-ho hauria estat adulterar els continguts d'aquest bloc, no només perquè és un fet meravellós que s'ha instal·lat en la meva quotidianitat, sinó perquè la resta dels meus apunts són il·luminats pel nou benestar anímic que se'n deriva. Benestar que es tradueix (i d'entrada semblaria que de manera contradictòria) en un major aprofundiment del dolor que em produeix les injustícies del món, però alhora m'ofereix un càlid recer des del que em sento molt més capaç de fer-hi front. L'amor ofereix sempre un espai per on elevar-se damunt del patiment, però aquest cop no és aquell espai imaginari que el meu cor s'havia acostumat a bastir a partir de distorsionar experiències reals i vestir de princeses companyes de feina, sinó que es tracta directament d'un espai real nascut del passejos i moments compartits de manera ocular i dèrmica. Per primer cop en molt de temps, aquest nou espai que es projecta des de la trista realitat cap a la brillantor dels somnis és no només davant dels meus ulls sinó també dels de la Laura, les seves passes van de bracet amb les meves, i els nostres braços i mans s'entortolliguen fins a crear el calçador amb què encabir una de les realitats en l'altra, i l'altra en l'una. Portava molts anys, massa anys, mirant-me la realitat amb només un cos i dos ulls. Ara que en tinc, respectivament, dos i quatre, finalment palpo i percebo allò que durant tots aquests anys només havia pogut figurar-me i somiar. I ara veig que amb tot l'esforç i complicació que requeria figurar-se i somiar aquests espais de plenitud compartida no assolia ni de bon tros la benaurança que provoca un fet tan senzill com passejar plegats i intercanviar-nos un somriure. Senzillament perquè, malgrat ser la mateixa felicitat, allò era el que havia de ser i això és ja el que és. I el que és és també una relació molt còmoda i bonica, en què l'únic atac cap al meu fer tranquil i reposat ve només de part de les meves pors a què ella pugui interpretar-ho com que no l'estimo prou. Sé del cert que tants anys sol i esporuguit m'han fet molt reservat a l'hora de mostrar (i molt poc capacitat a l'hora de voler mostrar) el meu cor, i que per a no patir porto molt de temps provant d'emmotllar les grans emocions al nivell dels sentiments, de tal manera que estic acostumat a retallar l'amor i l'odi amb les tisores de l'afecte i de l'enuig. Però me l'estimo, i malgrat que ningú no em vegi donant bots i revolucionat per les hormones, el cos se'm queda petit i el present queda substituït per l'eternitat quan ens mirem als ulls o ens besem. De fet, em resulta molt còmoda aquesta sensació de què la nostra relació és sota les regnes del llarg traginar del Temps i no pas de la inestable explosivitat del present. És un disbarat, diu la raó. És el que és, diu l'amor.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

el teu post és tan maco que, enlloc de preguntar-me (com seria d'esperar): "per què aquestes coses mai em passen a mi?", m'he dit: "oh"

Joan Vecord ha dit...

Ostres, anònim/a, això que em dius és una de les millors crítiques que em podria esperar: en lloc de provocar enveja, amb el meu escrit estimulo la sensibilitat i promoc l'admiració cap a les coses bones i belles! És clar que, mal mirat, això em podria incloure dins del sac dels artistes, cosa que passaria a significar una de les pitjors crítiques que em podria esperar! ;-)

D'altra banda, i ara m'ompliré la boca amb paraules que sempre he detestat que algú em dediqués, et dic que tinguis paciència, que tot arriba (o, com Mahoma, tu pots acabar per arribar-te a tot). Jo portava més de 9 anys sense xicota, i gairebé n'havia perdut tota esperança. Tot aquest temps, afortunadament, he pogut vèncer les temptacions derrotistes (malgrat que he tingut èpoques, i tant, en què aquest derrotisme m'ha tingut vençut a mi) i aconduir la falta de moments màgics i extraordinaris cap a posicions d'humilitat voluptiva, vull dir d'abaixar el llistó dels meus ideals de màgia, plaer i bellesa. I te n'adones que la vida és plena de petits moments d'aquests, i t'acostumes a gaudir-los. I aquesta postura té el guany incalculable de què, quan et topes finalment amb una situació màgica de les grans (com ara m'ha passat a mi), tens els sensors tan afinats que la sensibilitat et desborda. Acostumat com estava a alegrar-me de veure com dos enamorats se somreien pel carrer, la sensació que tinc ara quan sóc jo qui somriu (i és a mi a qui somriuen) és més enllà de la plenitud, perquè m'havia acostumat a mirar el món amb unitats de mesura molt més petites.

Per què aquestes coses no et passen mai a tu? Potser la resposta tingui a veure amb la humilitat voluptiva que comentava més amunt [perdó que hi incideixi, però m'ha fet gràcia l'expressió que m'he inventat ;-)]. És molt probable que, vista amb els ulls d'algú altre, la meva relació amb la Laura sigui una de tantes més i no tingui res especial, res màgic que la caracteritzi per damunt dels milers de situacions en què dues persones comencen a festejar. Objectivament (i encara més si em posés a fer comparacions) deu ser així. Qui molt espera (i parlo des de l'experiència), es probable que només trobi frustració ; qui poc [ara ja també parlo des de l'experiència ;-)], joia i satisfacció. O, com sovint diu el Santiago Alba Rico: poc és bastant, molt ja és insuficient. Paciència!

persephone ha dit...

Una coseta que et volia preguntar fa temps... els versos son teus?
Em van agradar molt, i avui m'han vingut al cap i tenia ganes de rellegir-los!

Joan Vecord ha dit...

No, no són meus. Apareixen a la novel·la "El padre de Blancanieves" de la Belén Gopegui, però no hi diu si són de collita pròpia o els ha tret d'algun lloc. Encara resultarà que són uns versos molt coneguts d'alguna cançó i que estem fent palesa la nostra ignorància, ja veuràs!

persephone ha dit...

Eureka!
"Es is was is ist", d' Erich Fried.
Gràcies per la informació, no s'em havia acudit buscar els versos en castellà!

Et deixo un enllaç:
http://books.google.com/books?id=eVwZvSzbI1oC&pg=PA44&lpg=PA44&dq=erich+fried+%22liebe+sagt%22&source=web&ots=Iuy3QrYGXY&sig=Ok5tyxzq54NkHfqgCpyFk_IldnA

Joan Vecord ha dit...

Collons! Moltes gràcies per la investigació! Ara tinc curiositat per a llegir-ne alguna coseta més...