La classe mitjana: okupes, impostos i privilegis

(1) Publiquen avui a Vilaweb un vídeo sobre la PHRP, és a dir, la Promoció d'Habitatge Realment Públic, és a dir, un moviment barceloní de desobediència civil que es dedica a okupar pisos buits per a denunciar la bogeria immobiliària i reivindicar el compliment del dret a l'habitatge. En el darrer edifici on han entrat, a més, donen suport als 4 inquilins que hi queden, pressionats i amenaçats pels propietaris per a què abandonin casa seva. M'ha alegrat molt saber de la seva existència, i considero que la seva iniciativa és no només del tot lloable sinó molt temptadora, malgrat que em desconcerta una mica que rebutgin ser etiquetats com antisistema (com a mínim això afirma la veu en off del vídeo) i que Vilaweb ressalti que siguin de classe mitjana. Serà només per a evitar la pluja de desqualificacions i prejudicis amb què habitualment és atacat el moviment okupa tradicional? O serà, més tristament, per a confirmar aquelles desqualificacions i a poc a poc acabar de criminalitzar davant de l'opinió pública la potencial radicalitat de l'anarquisme antisistema fins a substituir-lo per un moviment força menys radical però de cara més amable i simpàtica? Malgrat totes les bones intencions (i la necessària obertura de la desobediència civil fora de les acostumades minories entusiastes), hi ha el risc que acabi esdevenint un nou Cavall de Troia que desactivi les dinàmiques realment oposades al curs injust de la història humana i que en legitimi unes altres que, com el moviment de les ONG, acabi integrant-se en la dinàmica que diu combatre i s'hagi d'acontentar amb arreglar una mica els estralls del capitalisme, no només sense alterar-ne la lògica destructiva sinó encara reforçant-lo i netejant-li la cara davant de l'opinió pública. Tanmateix, i malgrat que Barcelona ja fa temps que prefereix ser un referent mundial d'actuacions de disseny fashion que no pas recordar que podria tornar a ser una Rosa de Foc que il·lumini Europa, tinc l'esperança que la irrupció de la PHRP es confirmi com el que senzillament és ara mateix: una necessària extensió del front de lluites per la justícia i la llibertat. (2) Publiquen a Rebelión un article interessant i entenedor sobre el sistema de recaptació d'impostos a l'Estat espanyol, i de quina manera la promesa de Zapatero de suprimir l'impost sobre el patrimoni, malgrat que ho venen com a un favor per a la classe mitjana, en el fons és un pas més cap a la supressió de la recaptació progressiva (és a dir, qui més té és paga) que acabarà repercutint negativament sobre els pobres (que s'ho acabaran pagant tot entre ells, sense rebre diners dels rics) i afavorint els de sempre. (3) A propòsit del significat del chavisme i l'antichavisme, trobo força eloqüent els seus posicionaments pel que fa a l'educació. Malgrat que un dels mèrits de la revolució bolivariana està sent l'alfabetització i escolarització de la majoria dels seus habitants (és a dir, dels pobres), resulta que un dels fronts més visibles de l'oposició és el dels estudiants. Per què? Senzillament, perquè per a la classe mitjana (a Veneçuela, aquí i a tot arreu) els sistema educatiu no és res més que una assegurança dels privilegis de classe, i s'estudia no tant per a aprendre com per a tenir més possibilitats de trobar una feina ben remunerada. I a Veneçuela, on hi planeja l'horitzó del repartiment dels béns i de la riquesa, els estudiants veuen amb temor que els instituts i universitats quedessin reduïts a mers centres d'estudi i formació, dels que sortirien només més formats i cultes, però no necessàriament rics. I això, segons sembla, és intolerable.