dilluns, 31 de desembre de 2007

Les coses importants

L'any que s'acaba, i ja se sap que els moments aquests de traspàs són molt donats a la reflexió i a dirigir la mirada enfora de la tirania del present (cap al record de les coses passades, i cap al desig, o el temor, de les coses per venir). I què penso, què sento, jo ara? Indubtablement, el 2007 haurà estat l'any en què he conegut la Laura, i en conseqüència del retrobament amb certa harmonia amb el món i amb el plaer de compartir l'existència. Ha estat el bonic i excels colofó a un procés d'obertura lumínica a la vida que va començar de la mà (i dels ulls i del somriure) de la Montse. Feia molt de temps que no traspassava l'any amb una major capacitat per a estimar que no pas per a odiar, i que veiés més clarament la riquesa i les possibilitats d'estimar i d'agrair que les d'avorrir i culpar. Després de molt de temps, recordo abans i més vivament la gent que m'estimo, i de mans de la Laura (espero que no se'n senti ni culpable ni gelosa!) me'ls estimo més encara. Però com més harmònic em sento jo amb l'univers, més veig que el món avança en un altre sentit. Com més llum m'aporten les princeses que de Sant Cugat a Solsona m'alegren els dies, més fosca i confusa veig la terra que m'envolta. Miro les notícies i no les entenc. En un tribunal s'assassina l'estat de Dret i només veiem els acusats dempeus damunt del banc fent pam-i-pipa a la jutgessa. Al Pakistan assassinen una candidata al govern i només ens preocupa de saber si l'ha mort una bala, l'explosió d'una bomba o la seva ona expansiva. Quin és el 2007 que s'acaba? De què ens en portarà més el 2008? Com el Big Bang, som minúscules boletes de llum enmig de l'obscuritat més absoluta. I seguim sent uns avorts: arreu ens diuen que hem de brillar, però cada cop que ens encenem només fem que produir més ombres.

1 comentari:

Aurora Mora ha dit...

Hola Joan,

Mira, acabe de descobrir el teu blog, així que ja hi ha alguna cosa bona que porta el 2008 (jejeje). Tens tota la raó, el problema és que inclús la gent més polititzada (una exíiiigua minoria) necessitem desconnectar-se de la realitat, perquè de tan crua com és n'és insuportable. Així, que dia rere dia ens traïm nosaltres mateixes, però... què altra cosa podem fer? Som humans i la inhumanitat que domina el món no volem ni podem tenir-la present... Et semblarà una txorrada, però ahir, després de quedar amb unes colegues per a sopar i anar al teatre, i fumar uns porros que em donaren gana, vaig arribar a casa i vaig trobar-me un pastisset de xocolate per dur-me a la boca i mentre me'l menjava m'estava deprimint, perquè pensava que jo m'estava menjant un pastís i milions de persones no tenen res per a menjar. Així que em vaig gitar molt trista i impotent, i això és una púa: què hòsties puc fer per canviar això?

En fi, que no vull tallar-te el rotllo ni molt menys, de fet crec que tú i jo ens trobem en una situació pareguda, jo també estic enamorada d'algú i això, no obstant no ens fa veure el món de color de rosa, encara que sí ens faça sentir millor.

Una abraçada.