diumenge, 2 de desembre de 2007

Pamflet per a seguir vivint


Panfleto para seguir viviendo

Fernando Díaz.

Bruguera Narrativa.

978-84-02-42051-0

155 pàgines

Per a matar les estones d'avorriment al passat Saló del Llibre, una de les lectures que vaig endur-me, atret per lo directe del seu títol, va ser aquesta inesperada i insòlita autobiografia novel·lada d'un jove de classe humil que acaba entrant a militar en un associació comunista. Les grans editorials no ens tenen acostumats a publicar obres no ja que siguin crítiques amb l'estat de coses actual, sinó directament reivindicatives de la tradició comunista. L'autor (que escriu darrere d'un pseudònim) ens hi explica les impotències personals i humiliacions familiars de la seva condició social, i de com la seva existència s'hauria vist abocada a un perpetu niu de ressentiments i violències, úniques fonts de llum en una vida sense cap perspectiva de realització i condemnada també a la insignificança i la mediocritat a base d'entreteniment porqueria. 

És un crit contra les injustícies que assolen no només l'Àfrica més profunda, sinó sobretot les barriades occidentals com la seva ; i també contra la contentació generalitzada no només de les classes privilegiades directament per l'explotació, sinó per les mitjanes que prefereixen oblidar-se'n i instal·lar-se en la passivitat tan bon punt aconsegueixen escapar-se'n (o potser sigui precisament per a evitar de córrer riscos que s'assumeix aquesta no implicació). 

Al seu torn, aquest pamflet és també un cant per a trobar una sortida, una solució, en aquell àmbit precisament que la indústria de l'entreteniment i de l'espectacle s'esforcen en silenciar i ignorar: el de la política. A diferència de la majoria de llibres i de pel·lícules, l'autor no ens proposa cap acceptació estoica, per impossible d'arreglar, dels mals que fuetegen la nostra realitat, ni molt menys que esperem resignadament fins que hi intervinguin en l'últim instant i de forma miraculosa l'amor o l'atzar redemptors. No, aquest pamflet ens convida a treballar ara i aquí per un món bo i just ; és a dir, a fer política d'esquerres. 

Per a fer encara més sorprenent la seva publicació, el llibre va explícitament dirigit contra els demés fills del proletariat, per tal d'instar-los a posar remei a les injustícies del sistema. L'autor i protagonista treballa d'ordenança en un institut públic de secundària, i de vegades fantasieja amb la possibilitat de què algun d'aquells adolescents que l'ignoren puguin arribar a llegir el seu llibre i sentir-se impel·lits a sortir de la inèrcia embrutidora en què es troben sotmesos. L'estil és clar i directe, sense les acostumades artificiositats que semblen obligades per a poder publicar un llibre, però malgrat que l'autor es defineix com anti-literari també s'hi nota alguna altra artificiositat inevitable producte de tenir un índex de lectures superior a la mitjana. Tampoc no s'amaga a l'hora de mostrar que els seus referents literaris no són ni Kiarostamis ni Mishimas ni Vila-Matas, sinó lectures recomanades a l'institut o el seu estimat Jack London. 

L'únic punt discutible i poc modèlic que hi trobo (però què s'hi podrà fer, quan es tracta d'una persona real i no d'un personatge ideal de novel·la!) és la seva facilitat per a acabar follant amb quasi desconegudes (traient profit, qui sap fins a quin punt, de les angoixes i malestars que diu voler combatre), completada per una incapacitat per a estimar i establir forts vincles afectius amb les noies amb què ha follat.

La tria de fragments està fortament condicionada per la quantitat de feina que tenia al Saló mentre llegia, amb lo que és probable que durant fases d'avorriment no hagi aplicat suficient criteri a l'hora de triar, mentre que a les fases de molta feina hagi omès passatges més mereixedors de ser subratllats:

* * * *

—Pot ser que l'últim que vulgueu fer en aquest moment sigui pensar que hi ha algú aprop. Esperaré. No sóc cap dels grans. Els grans no necessiten dir-li a ningú que són aquí [p.7].
—Collons: un paio omple el seu rifle de bales, l'amaga sota de la gavardina, jo sé que ve en aquesta direcció. Així que m'apropo corrents cap on sou: eh, escolteu, aquell paio de la gavardina... Però teniu els ulls més tristos que he vist en la meva vida i em dieu que per què no em callo d'una puta vegada [p.7].
—Si et construeixes una via porqueria, hauràs de suporta-la [p.8].
—Tots hem d'entestar-nos a tenir la casa que cadascú vulgui tenir, la feina que cadascú vulgui tenir.... És infecte [p.8].
—El qui et va fer fora de la feina, mata'l. El qui et va donar feina per la quarta part del que guanyaves, mata'l. El qui va fer la llei que ho permet, mata'l. El qui et va deixar a l'estacada, mata'l. El meu germà tocava en un grup i feien cançons així. A ell el va matar l'heroïna [p.9].
—En un principi penses: algú s'ocuparà de què no hi hagi massa inútils per a què no es tornin massa perillosos. Però, a qui fan por els inútils? Els deslocalitzats que volten, el reconvertits, el meu pare, la meva mare, el meu germà, no fan por a ningú que tingui poder. Es fan por entre ells [p.10].
—Algunes ordres no estan malament. Quan algú me'n dóna alguna d'aquestes és perquè sap que puc complir-la, que m'importa complir-la ja que vaig a la mateixa barca, i perquè ell la compliria sense dubtar-ho si de cop jo ensopego o em maten o decideixo desertar. Però l'amo del bar [que em contracte per quatre duros] no té ni idea de si puc complir el que em demana, i hauria de saber que m'importa una merda complir-ho perquè si el bar va bé és ell qui s'endú la pasta, i no jo. Si foto el camp, sens dubte que ell no es posarà a fer les coses que em demanava, sinó que contractarà algú altre. No respecto l'amo del bar [p.13].
—He sentit un raper que cantava: “reflexió no és agenollar-se dues vegades” [p.13].
—Transcripció de la carta d'Eduardo Miño Pérez abans d'immolar-se [p.15].
—Els monjos budistes vietnamites deien que el seu acte de cremar-se anava dirigit a alarmar i commoure els cors dels opressors [p.17].
—Que el teu patiment no els surti gratis, crec que existir és això. Que abans de fer-te mal hagin de pensar-s'ho [p.16]. Com a mínim, el dolor de l'altre hauria de costar el nas trencat, sang, els punys trencats. Això és existir. Potser mentre un crema pot arribar a sentir això, que el seu dolor incendia el món. Cal imaginar-se tothom que va veure els bombardejos de Belgrad, de Bagdad, cremant en aeroports, places, ponts i estadis. Però aquest no és el camí [p.18].
—M'agrada Jack London. M'agrada aquell conte en què un paio es mor perquè no aconsegueix de fer foc en el moment més necessari i London et diu que es mor perquè no te imaginació [p.23].
—Els que no tenim futur tenim precisament això, tenim la potència de qui no necessita guardar-se res, reservar, fer comptes, fer el covard [p.33].
—L'única cançó que m'interessa és la que digui als responsables d'aquest puto futur: ja sabreu el que és bo [p.38].
—Mon pare va ser més valent amb quaranta-cinc que amb vint anys, perquè amb quaranta-cinc es jugava més coses quan va fer la vaga a l'empresa i tanmateix la va fer. Jo no vaig ser més valent que mon pare quan amb vint-i-un anys vaig creuar la frontera portant nou quilos de costo. Per a fer el que jo vaig fer no cal valor, cal no tenir por, que són dues coses diferents [p.42].
—Els culpables. Els que us obliguen, els que ens obliguen, a donar cops de peu a les pedres. Sembla que són ells els que ens llancen els seus policies i els seus caps i els seus periodistes i els seus psiquiatres i els seus carcellers i els seus ministres. Aquestes són les seves armes llancívoles. Però ho farem del revés. Els obligarem a buscar mitjans per a cobrir-se. Llançarem contra ells les nostres vides porqueria [p.44].
—Com més gran sigui el saló, com més alts els sostres, com més espectacular la cambra de bany, més sang que s'escola per la juntura de les rajoles, com en una pel·lícula de terror [p.51].
—Si no aixeques gaire la mirada llavors tot dóna igual, pots imaginar-te que està a qualsevol lloc [p.70].
—Havia començat a militar en la meva organització. He dit militar en lloc d'apuntar-me o coses semblants perquè es tracta del conjunt d'activitats de la guerra o de preparar-se per a ella [p.98].
—Saber si anem tots en la mateixa barca. He dit barca, sí, sempre dic barca. En una barca tothom rema, en canvi en un barco hi ha capitans i grumets, hi ha soterranis i cabines d'oficials, per això dic barca [p.102].
—En Lluís anava a una manifestació de trenta persones nerviós per dins, volent que en lloc de trenta n'hi hagués tres-cents mil. Però comptava amb cadascun d'aquells trenta, i em va ensenyar a fer-ho [p.103].
—Carta de Marx a Kugelmann: «la història universal seria molt fàcil de fer si la lluita només s'acceptés a condició de què es presentessin perspectives infal·liblement favorables» [p.107].
—Si jo fos escriptor voldria ser un dels ulls a través dels quals el món veu vides com la meva [...] però el més segur és que, si no em matava, acabés sent un dels cors amb què palpiten les cases dels qui reinverteixen les seves accions a la borsa gràcies als ulls perduts de la meva mare i, a sobre, després gaudeixen llegint, de tant en tant, històries tristes. No. Quan acabi això, jo seguiré enganxant cartells als troncs dels semàfors [p.110].
—Si menteixen és que llavors hi ha una veritat i sobre aquesta veritat menteixen [p.118]. És impossible defensar, sense mentir, el dret d'unes persones a beneficiar-se del cansament i del patiment d'altres [p.119].
—Els morts de Stalin, segons Martin Amis, un novel·lista amb fama de modern, són vint milions [...] Resulta que uns quants anys abans que es publiqués el llibre d'Amis, l'Acadèmia de Ciència rusa, complint una directiva de Gorbatxov, va encarregar a un historiador rus, Zemskov, aclarir les dimensions reals de la repressió i de la lluita de classes duta a terme durant l'època estalinista. Dic repressió i lluita de classes perquè són dues coses diferents, encara que s'assemblin. Zemskov va tenir accés als arxius del Ministeri de l'Interior i de la policia de l'Estat. Allí va trobar una documentació detallada i exhaustiva del Gulag, les presons, estadístiques de deportats, afusellats, etc. Entre 1921 i 1953 prop de 800.000 persones van ser condemnades a afusellament i es calcula que unes 600.000 van morir a la presó. Estic justificant aquestes morts? No. Estic dient que me n'alegri? No. El que sí que em pregunto és si a aquell novel·lista anglès i a tots els que l'han lloat els importa alguna cosa la veritat. La reacció dels historiadors davant de les xifres de Zemskov va ser de reconeixement, avui són les seves xifres les que es fan servir a les universitats, però als periodistes i als novel·listes la veritat se la sua [p.121].
—Hi ha qui es pregunta si paga la pena. Total, portem segles perdent la lluita de classes sense grans commocions, amb acomiadaments, amb morts, amb humiliació i desigualtat i barris de merda i vides de merda però diuen que no és tan greu, quan t'hi acostumes no fa tant de mal i en canvi intentant alguna cosa no sabem què passaria. La veritat és que això sol dir-ho gent que cobra més de dos mil euros al mes. Els demés no diem res perquè quan expliquem que tenim un problema mai no ens responen que hi pot haver una sortida política, ens diuen que respirem profundament o que anem al psicòleg [p.131].
—A cada escriptor reprimit pels comunistes, abans que m'expliqués les seves penes en un llibre li demanaria que m'expliqués les penes de tres no escriptors, les penes d'una muntadora d'obrellaunes, d'un aturat, d'un mort de gana [...]. Tenim cinquanta llibres d'escriptors esclafats pel comunisme i cap llibre de muntadores esclafades pel capitalisme [p.134].
—El capitalisme és la llibertat i el comunisme la igualtat, diuen. I és clar, tothom que guanya una mica de diners prefereix la llibertat. Els que estan sense res prefereixen la igualtat, encara que aquests no escriuen articles saberuts sobre el totalitarisme. Però com que jo penso que la llibertat ja es té, que no s'escolleix, es té, no cal donar res a canvi de la llibertat, no es negocia amb ella, com que jo penso això, el que dic és que es mentida que el capitalisme sigui la llibertat i el comunisme la igualtat [p.136].

6 comentaris:

equipo ha dit...

¿Podrías traducir al castellano este texto y enviarlo a rebelión?
¿Tienes algún correo a dónde podamos escribirte?

Joan Vecord ha dit...

Hola, equipo! Gracias por el interés, y sin duda que no tego ningún inconveniente en traducirlo, aunque temo que, un vez traducido, veáis que mi reseña carece del mínimo interés. De hecho, la mayor parte del texto esa una burda traducción de varios pasajes de la obra original, con lo que debería enviar el correo, más que a Rebelión, a la SGAE! ;-)

Mi correo: joanvecord [arroba] gmail [punto] com

Un saludo!

Santiago ha dit...

Me llamo Santiago Alba y, además de animar a Joan a que traduzca y envíe su reseña a Rebelión (o a mí mismo), le agradezco las versiones de mis textos en catalán y le invito a escribirme a sanalco@planet.tn. Un saludo.

Joan Vecord ha dit...

Bienvenido, Santiago. El honor que supone tu visita a este blog tan modesto es enorme. La reseña ya la he traducido y enviado a Elba, y el mérito de las traducciones está todo en el original. Como acabo de descubrir tu mensaje ahora mismo (a tocar de las dos de la madrugada, una vez he teminado de traducir tu último artículo de Rebelión), pospongo hasta mañana (si puedo!) una respuesta más digna y extensa a la dirección de correo que me indicas. Un saludo!

Aurora Mora ha dit...

Gran ressenya, home! No sigues tan humil... No coneixia el llibre, però t'assegure que me'l pillaré, per cert, ets llibreter?

Joan Vecord ha dit...

Hola, Aurora! Gràcies pel comentari, m'anima molt saber que t'ha agradat la ressenya. I sí, sóc llibreter. O millor dit, treballo en una llibreria del centre de Barcelona, la major part del temps a les catacombes del magatzem obrint els paquets que hi arriben, però de vegades també atenent la gent a botiga.