L'Avort desperta de la migdiadeta d'estiu

Igual que alguns lectors —que se m'han queixat en privat—, jo mateix m'enyorava una mica d'aquest blog, però diferents circumstàncies me n'han mantingut allunyat.

Hi he tingut algun motiu anecdòtic, com ara posseir informació que podria haver posat en perill el triomf convergent a l'Ajuntament de Barcelona. Vaig estar temptat de publicar-la, però en veure la sort que va córrer el periodista anglès que va descobrir la trama del News of the World se'm va fer patent que la campanya electoral me l'estaven dirigint a mi i no al gran públic: "tu Tggias". I vaig triar seguir amb vida, és clar.

Evidentment no és del tot cert, però amb tot aquest temps fora de joc he pensat que el blog necessitava recuperar una pàtina d'importància i seriositat que mai no ha tingut, i ja sabeu que em fascina el fet contrastat aquest que dels rumors sempre en queda alguna cosa (o més popularment: "tu escampa merda, que el vent no s'ho endurà tot"), i no hi tinc res a perdre. En qualsevol cas, també queda demostrat que els blogs, per molt estúpids que puguin semblar, també corren els seus riscos, i si no que li expliquin al badaloní Alberto Lumbreras, el blog del qual fa temps que podeu seguir en els enllaços de l'esquerra ("la Maldekstra Kolono"), que a principis de juliol va rebre amenaces per part del feixista Santacreu en aquesta entrada. 

D'aquest paràgraf anterior, ara sí, podem extreure dos dels motius principals per la meva indolència envers el blog, i és que havia caigut en un estat catatònico-depressiu a causa de: (1) el triomf de Convergència a les eleccions municipals (malgrat ser el més obvi que passaria, no deixa de deprimir-me com de fills de puta n'arriben a ser els catalans rics, i com d'idiotes la resta) ; i (2) l'augment lent però inexorable del feixisme en totes les capes de la societat.

Aquest segon punt es podria considerar un sub-apartat del primer, però afortunadament per a Convergència i malauradament per la resta (o seria del revés?) la serp del feixisme té la majoria d'ous fora del niu convergent. Una avís important el vam tenir amb les manifestacions dels "indignats" i les reaccions dretanes contra ells de bona part de la població ("pollosos, aprofitats, ganduls" i tot l'arsenal despectiu clàssic de la mentalitat burgesa), i un punt culminant en va ser la massacre de Noruega, que al menys ha tingut un cantó positiu i ha estat el de poder-nos ajudar a entendre en quins camps es mou bona part del feixisme contemporani (p.ex. no deixa de ser simptomàtic que hagi passat de ser un moviment rabiosament anti-jueu a ser malaltissament pro-israelià). És clar que tots aquests detallets es poden llegir en el document que ens ha llegat el feixista que va provocar la massacre, i que tanta gent i tan poderosa (com els mitjans de comunicació) s'esforcen en voler silenciar alhora que no paren d'esbombar-nos amb d'altres detalls més morbosos. Personalment, trobo que és un error voler amagar les motivacions dels feixistes (no sé si per a què la gent "normal" no s'espanti tot llegint que aquests monstres, blancs i catòlics, no pensen d'una manera gaire diferent a ells), igual que avui prohibeixen encara el Mein Kampf (i això que per a moltes coses ja ha quedat més desfasat que el bigotet de Hitler). Per tot plegat,us he enllaçat amb l'obra de l'Anders Behring Breivik, i que en tragueu les vostres pròpies conclusions si teniu fetge i paciència per a llegir-ne les 1500 pàgines.

Dues mostres més menudes d'aquest temps feliç que viu el feixisme les podem llegir, sense anar gaire lluny, llegint només el diari d'avui dilluns. Bé, els diaris alternatius, ja m'enteneu, perquè no solen ser coses que ocupin pàgines a la nostra premsa oficial si passen fora de Cuba, Veneçuela o Euskal Herria. Així, a casa veiem com ataquen el casal Quico Sabaté de Sant Celoni (notícia); a Espanya, com intenten impedir un homenatge als republicans afusellats (notícia). I mentrestant, a Barcelona ja hi ha hagut 37 denúncies per no dura la samarreta posada... Sort que de tant en tant l'actualitat (esportiva!) et sorprèn amb notícies reconfortants, com aquesta per la qual sabem que en Javi Poves, un jove futbolista madrileny de 24 anys que aquesta darrera temporada jugava a l'Sporting de Gijón, ha decidit "penjar les botes" perquè n'està fins als collons del capitalisme inhumà que dirigeix el món del futbol. Entre d'altres perles, ha afirmat que "el futbol professional és només corrupció i diners: el futbol és capitalisme, és mort" o que "en lloc de tant 15M i tanta hòstia, el que cal fer és anar als bancs i cremar-los, tallar caps". Jo no ho sabria dir millor!

Per anar acabant (que ja me n'anava per les branques), els dos motius efectius que m'han allunyat del blog van ser (de menys a més, per a seguir amb la tònica de l'entrada d'avui): tot el procés d'ERO que estem patint a la botiga (la notificació, tot el procés de negociació —sóc representant sindical— i, finalment des de fa unes setmanes, la seva aplicació, que suposa uns canvis d'horari que t'acaben de destarotar les rutines quotidianes) i, sobretot, tot el procés ligirofòbic d'aquest Sant Joan. La meva batalla d'enguany amb els petards mereixeria una entrada per a ella soleta, però per resumir-ho diré que les meves visites al psicòleg han suposat una experiència ambivalent: d'una banda hi ha situacions que porto força millor, i que sóc conscient que són passets que em porten cap a la victòria; però de l'altra em resulten molt més traumàtiques les experiències que encara no puc afrontar. Així, per exemple, les darreres tempestes m'han posat més nerviós que mai, perquè els trons encara em queden fora del meu abast (tot just he "passat" els globus i començo a jugar amb les piules) però malgrat tot m'hi he de provar d'enfrontar i no fugir-ne còmodament a les primeres de canvi com m'havia acostumat a fer. El resultat, però, és que aguanto ben poc i acabo fugint-ne a les segones de canvi, amb les consegüents tensions i frustracions acumulades. I, en aquest estat, no tenia gens de ganes d'atansar-me al blog. Ni tampoc les tenia en un altre dels estats que em provoca ara la ligirofòbia: un passotisme hiperdesenvolupat, causat pel fet que totes les estratègies, totes les tècniques i tots els esforços que se suposa que he d'aplicar conscientment contra les explosions per tal de què el meu cos no hi reaccioni de manera exagerada, ara va i les desenvolupo inconscientment contra tota la resta de coses: ja pot començar la revolució a 50 metres de la feina o poden morir-se milers de persones al dia a la banya d'Àfrica que a mi me la bufa. Si hi penso, evidentment, m'acabo emprenyant, però d'entrada el meu cos és capaç de passar olímpicament de sentir cap emoció ni reacció visceral (per petita que sigui). Bé, sempre he estat una persona freda i una mica insensible, però estic arribant a uns nivells que no sé si són preocupants. Crec que seria capaç d'assolir el nirvana en qualsevol situació tret d'un d'explossiva...

Finalment (ara sí, ara sí), part del temps que dedicava a l'ordinador l'he passat a ocupar a sortir amb la bicicleta. No amb la bicicleta plegable que ja tinc de fa anys, sinó amb una mountain bike que em vaig comprar a principis de juliol. Feia temps que tenia ganes de tornar a pujar en bici per Montjuïc o Collserola (no ho feia des dels 18 anys!), i el meu caparró va trobar l'excusa per a gastar-m'hi els 340€ que em va costar: em servirien per a fer teràpia contra els petards, i en lloc de gastar-me cada mes 50€ en una visita al psicòleg, amb la bicicleta podria pujar cada matí dalt del Castell de Montjuïc i tirar-hi petards, perquè allà gairebé segur que no molestaré ningú abans de les 8h... Tanmateix, encara no ho he provat, perquè de moment encara estic en la fase de preparació física i estic agafant forma per a poder pujar fins al Castell a quarts de vuit d'un matí qualsevol sense vomitar ni treure el fetge per la boca. De moment, progresso força bé, i calculo que un parell de setmanes ja podré fer-ho. Si teniu curiositat morbosa, podeu seguir les meves evolucions físiques en aquest altre blog que he creat avui mateix (sí, sí, en part també estic escrivint ara això per la mala consciència d'haver començat l'altre blog sense haver recuperat aquest). Com que segur que ja heu pensat que arribar dalt de Montjuïc sense morir-se no sembla justificar la creació d'un blog, he de dir que amb un amic hem decidit tot just fa una setmana preparar-nos per a córrer la marató de Barcelona el proper 25 de març. Ell tot just haurà complert els 33 anys, i a mi només me'n quedaran 3 dies... i si Jesús va morir dalt d'una creu amb 33 anys, per què no podríem nosaltres fer-ho sobre l'asfalt?

Un matí qualsevol en una Barcelona sense crisi ni tensió social

Arribo a la feina a les 8 del matí. Al centre de la Plaça Catalunya s'hi veu l'acampada local (vegeu-ne el blog que han obert) de les moltes que han sorgit a l'Estat espanyol després de la manifestació Democràcia Real Ja del passat diumenge.

Surto a esmorzar a quarts d'onze. Fa cinc minuts la Ronda de Sant Pere era plena dels xiulets i petards dels manifestants d'Alstom, una de les empreses veteranes en aquesta crisi que patim.

Poc després de l'una del migdia, se sent arribar des de Plaça Universitat l'estol d'universitaris que han sortit a protestar per les retallades en educació.

A quarts de tres, hora en què a la botiga fem el canvi de torn, aprofitem per a reunir-nos amb el gerent i parlar de l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO o, en castellà, ERE) que ens ha d'afectar imminentment i que ens suposarà a tots els treballadors la reducció de la nostra jornada laboral en un 25%, amb la corresponent davallada del sou. 

La reunió l'hem de fer amb la persiana baixada (és blindada, afortunadament), perquè a fora els Mossos han desallotjat el carrer per una amenaça de bomba en un autobús. 

El 10A va ser una festa

I la festa va ser triple: per començar, catalanista, sí, però (més important) fonamentalment democràtica i ciutadana. Centenars de persones, la majoria de les quals no ens coneixíem de res, vam aconseguir bastir, sense l'ajut de les institucions (és més: sovint amb l'opugnació de les institucions i els seus pamflets propagandístics), una consulta popular que ha acabat mobilitzant milers i milers de persones més.

Sembla mentida que al segle XXI encara haguem de lluitar contra vent i marea per a poder exercir un dret tan bàsic com és l'expressió popular. Diumenge n'érem conscients, i és per això, també, que en acabar la jornada electoral estàvem (a banda d'exhausts) eufòrics: per primer cop a la vida ens havíem sentit ciutadans d'un país que havíem fet nostre. Vam partir, ara ja fa més d'un any, amb la idea de trobar Catalunya, però pel camí ens vam adonar també que ens havíem de retrobar amb la nostra condició ciutadana: que ens neguen el fet de ser catalans és una cosa que ja sabem (i patim) des de fa molt de temps, però durant el procés de formació i consolidació de Barcelona Decideix vam apercebre'ns també de la falsedat de la nostra democràcia (quod erat demonstrandum) i la pobresa del nostre jo-elector, que passa ràpidament de model a enemic de la "democràcia" quan vol sortir-se dels camins marcats pels qui tenen el poder.

Diumenge, però, milers de persones vam poder retrobar-nos tant amb el país com amb la democràcia. Evidentment, és una cosa (bé, com ja dic, en són dues, i no sabria dir quina odien més que conquerim) que segueix fent segregar la bilis a molts aprenents de feixista (quan ja no mestres o oficials). Parafrasejant el gran Ovidi, podem dir que "aquells que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi sobre referèndums són els mateixos que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi". Però els controls de l'establishment no són perfectes, i feia mesos que molta gent (cada vegada més gent) en parlava, n'escrivia, en pensava i, finalment, aquest cap de setmana s'hi va manifestar.

L'ambient va ser, principalment, festiu. Però per a algunes persones va ser, més encara, emotiu: fins al nostre col·legi electoral es va acostar gent gran que havia viscut la República, per als qui el simple fet d'introduir en una papereta la seva voluntat (que la nació catalana esdevingui un Estat independent) suposava tot un gest carregat d'història i simbolisme. Un d'ells va voler que fos el seu nét —de no més de 10 anys— qui introduís el sobre a l'urna, "perquè serà ell i no jo qui podrà viure la independència". En moments com aquests senties el pes de la història damunt les espatlles, maleïes profundament els comentaris despectius de tanta gent (i tants periodistes!) ridiculitzant la consulta, i el fet de percebre la veritable importància del moment (és a dir, la de l'avi republicà, no la del periodista ressentit) et feia venir un nus a la gola. O tanta d'altra gent que, un cop havien introduït el vot, simplement et donaven la mà, et miraven als ulls i et donaven les gràcies. I nosaltres, des de la mesa, que els hi retornàvem amb tota la sinceritat.

També va servir per a tombar tòpics (és a dir: prejudicis): va venir a votar gent que jo no hauria pensat mai que s'atansarien fins a una urna a votar sobre la independència de Catalunya en unes consultes ni oficials ni vinculants i en una jornada en què el solet i el bon temps primaveral convidaven lascivament a gaudir del camp o de la platja. O tampoc no hauria dit mai que tanta gent, després que els haguéssim comunicat que no podíem acceptar-los el vot perquè no complien els requeriments (p.ex. el carnet era fotocopiat, o com a residència no hi comptava Barcelona i no duien el padró al damunt —¿qui dimonis el porta?—), se'n tornaven cap a casa i reapareixien al cap d'uns minuts (o hores) amb els documents en regla per a poder votar.

I ja he d'acabar [el temps m'urgeix a haver de dedicar-me a un imprevist laboral de dimensions imprevistes... no patiu, en breu us en faré cinc cèntims]. Però no voldria —ni podria— acabar sense donar també el meu sincer agraïment a la gent, a la munió de voluntaris, que durant els darrers mesos han donat tantes hores (alguns, fins a gairebé cremar-se) per a què aquesta festa fos possible. Ho faig extensible, evidentment, a tots els voluntaris de tots els municipis que, des d'Arenys de Munt, hi han participat. Però em centro especialment en la gent de Sant Antoni Decideix, en els meus nous amics del barri: l'Ignasi, el Marc (que encara em deuen estar maleint pel dia aquell, ara ja fa molts mesos, en què en una taula del bar Ordesa ens vam reunir i es van convèncer d'implicar-se en la consulta), la Marta, la Maria Antònia, el David, la Isabel, el Roger, el Jordi (bé, els Jordis), la Montse, l'Eloïsa, l'Oriol, la gent de l'Ateneu Layret (l'Eulàlia, l'Arnau, na Glòria, la Núria, el[s] Roger[s], el Gerard, el Toni, l'Adrià, la Roser, en Lluís)  i tants d'altres —disculpeu-me que no us citi a tots—que han fet possible aquest somni. Han estat sobretot ells (com tots els coordinadors de barri i de districte que hi han hagut d'esmerçar moltes hores i esforços) i no pas jo qui ho han fet possible. Ha estat una festa multitudinària, però no hi hauria hagut ni col·legis ni votants sense la vostra feina. Moltes gràcies.

Netbook, portàtil o torre?

Quinze dies el cap donant-me voltes (i jo a vosaltres la tabarra) amb crisis, protofeixismes mileuristes i nocions bàsiques d'economia contemporània i avui que porto tot el dia pensant si és millor que em compri un Netbook, un altre portàtil o una torre que em dongui millors prestacions pel mateix preu. Marededéusenyor, que en sóc de frívol!

Tot, però, té una explicació. I és que se m'ha tornat a morir el portàtil. Sí, aquell vell portàtil de coll de goma de la Generalitat Valenciana que vaig heretar de la meua germana fa tot just un any i mig. I prou que ha durat, el pobret. I tampoc sé del cert si ha estat ell mateix que ha decidit morir-se o bé me l'ha mort un escamot de franctiradors dins d'aquesta guerra internàutica que s'ha declarat aquests dies després de la detenció del Julian Assange [si hi vols participar, llegeix aquesta pàgina]. Les meves sospites es fonamenten en què, ves-tu-per-on, feia tot just dos dies que m'havia descarregat el famós arxiu-assegurança de Wikileaks. Però vaja, que tampoc és ara moment de llàgrimes ni mocadors (sino de machete en mano contra els ban...) ni de donar sortida a les meves pulsions conspiranoiques....

En fi, que ens hem posat (la meva llibreta i jo, en combat desigual) un pressupost màxim (però màxim màxim) de 600€, i no tinc clar si agafar-me un bon netbook o bé un portàtil de gama baixa. D'una banda, l'ordinador només el faig servir per a navegar per internet i per a escriure i escoltar música, és a dir, que tampoc no necessito que tingui grans prestacions i en aquest sentit amb un Netbook en tindria més que suficient. Però em fa por que el teclat se'm faci massa petit (tot i que n'he estat potinejant un a l'Fnac, i sembla que s'hi pot escriure força decentment, però una cosa és jugar-hi 2 minuts i una altra escriure-hi durant un parell d'hores) i, sobretot, que la pantalla se'm quedi curta, perquè quan tradueixo (bé, quan traduïa, perquè he deixat l'Alba Rico abandonat al ciber-Naxos) necessito partir la pantalla en dos i no sé si m'hi cabria en una pantalleta de 10 polzades... Per a acabar-ho d'adobar, també he pensat (ja que al final fan més d'ordinadors estàtils que portàtils, i acaben sent tant de sobretaula com un ordinador tradicional) que una bona opció seria comprar-me una torre, que encara surt més barata. Ara bé, llavors l'hauria de posar a l'habitació dels convidats, i no podria compaginar estar-me a l'ordinador mentre fan algo a la tele (tipus partit del Barça, per exemple), perquè no crec que a la Laura li fes gaire gràcia de tenir mitja taula del menjador eternament ocupada per un pantallot d'ordinador. Què complicat que és el món...

Un, dos, tres... botifarra de pagès!!

"La senyera ja voleia amb gran eufòria,
la tenora llença al vent son cant joiós,
recordant un gran moment de nostra història:
celebrant un 5 a 0 gloriós"

Digueu-me frívol perquè, després de més d'un parell de mesos sense escriure i amb la de coses greus que passen pel món (tambors de l'imperi a Corea, aparició prepotent i impune del Senyor X dels GAL, les filtracions de Wikileaks) i també a casa nostra (triomf contundent de la dreta a les eleccions del Principat), un servidor es digni a tornar a posar-se davant del teclat per a recordar uns versos escrits l'any 1974 pels 3 genis de Canet de Mar. 

Aviam si em recupero, però darrerament m'he vist reduït a no gaire més que això: a mandrejar mentalment i a vegetar al sofà com un iaio vençut per les circumstàncies, com si només pogués  aspirar a renegar davant del televisor i a emprar les poques energies que em vénen a dirigir-li, alçat i ferm, el dit del mig. Però quan avui m'he vist, en un bar de la Gran Via, rodejat d'una trentena de persones que també ho feien, després de cada gol, quan al televisor apareixien el Mourinho o el Cristiano Ronaldo, l'emoció ha estat tal que he excedit el meu empresonament: la botifarrada popular ha estat tan energètica que m'ha projectat a fora del meu no-fer-res, i he pensat que ja era hora de tornar a fer coses més importants.

I és per això que he decidit recuperar una de les més grans estrofes de la literatura catalana del segle XX, i amb ella, i també amb infinitat de dits d'altres culers, alçar novament el meu del mig mentre entono amb energia "l'un, dos, tres... botifarra de pagès!!".

PD: des del següents enllaç podreu veure un vídeo del Youtube (no gaire a l'altura del geni dels tres poetes, val a dir) on apareixen cantant la cançó a què faig referència (l'estrofa concreta, a partir del minut 1:00):

http://www.youtube.com/watch?v=xNIqEkzAmq0

PD2: expressió de la cultura popular, la cançó va tornar a ser enregistrada un parell d'anys més tard, i alguna de les estrofes canvia (qüestió que d'aquí a molts anys provocarà dures discussions acadèmiques i infinitat de tesis doctorals, amb la consegüent pujada del PIB):

http://www.youtube.com/watch?v=C-XeLcEl9hM

"Catalanistes, desfoguem-nos,

que ara es pot, gràcies al futbol,

cridar ben fort fins a escanyar-se:

som i serem... socis del Barça,

tant si es vol com si no es vol!"

Com que m'han apujat el sou, ara cobro menys

El conveni de Comerç i Arts Gràfiques (del que depenem les llibreries) portava gairebé dos anys sense actualitzar-se i, en conseqüència, els nostres sous tampoc no s'havien apujat a l'ombra taaaaan allargada de l'IPC. Finalment, aquest passat més de juliol va sortir publicat al DOC (o era al BOE?) i els treballadors vam cobrar tots els endarreriments acumulats. I ara, amb la nòmina d'agost, m'he trobat el regalet: m'han apujat la retenció de l'11% fins al 13,5%. 

És a dir, que mentre per una banda m'han apujat el sou 14€ (uuuaaaauu!), per l'altra me'n retenen 27€ més. En definitiva, que gràcies a l'augment de sou he passat a cobrar 13€ menys cada mes. Visca la Pepa!

Sí, d'acord, que estem parlant de quantitats petites, però és que quan un es mou en el món de l'infra-mileurisme (tret que compartim el 65% de tots els assalariats) la simbologia de les xifres té un pes més important que el que li correspondria, i jo estava mínimament satisfet perquè, després d'un parell d'augments i les antiguitats acumulades en 7 anys a la mateixa empresa, havia assolit un sou tan terrorífic com de 912€ al mes. I ara, amb l'augment, torno a quedar per sota de la barrera psicològica dels 900 i m'he d'acontentar amb uns misèrrims 899€...

PD: Ara al matí, mentre buscava per internet ofertes per a quantitats industrials de trilita o dinamita, he trobat que l'Alba Rico ha publicat un nou article, i he decidit posar la meva creativitat no al servei de la venjança de classe sinó de la seva formació, i li he traduït l'article. Diners que m'estalvio!

Ligirofòbia, o fòbia als sorolls sobtats.

Algun cop ja us he parlat del meu pànic envers tot allò que explota (petards, globus, trons i taps de cava), i si la vostra relació amb mi va més enllà d'internet llavors probablement m'haureu vist reaccionar de molt mala manera davant de qualsevol d'aquests imprevistos.

Reaccionar amb ansietats, suors fredes, desbocaments del cor i tenir ganes de desaparèixer de la faç de la terra no és una situació gens agradable, però la compartim tots els fòbics. A qui no en pateix cap (o potser no sap que la té perquè mai l'ha hagut d'encarar) li costa d'entendre la desmesura entre el la causa de la fòbia i la seva víctima. ¿Com és que no gosa baixar a la piscina, si l'aigua no fa res? ¿Per què s'enfila dalt d'una cadira, si total és una ratota de dos pams i mig? ¿Per què no pot dormir amb la porta tancada, si els monstres no existeixen (i que em perdonin els Mossos)?

Aquestes pors que acabo de descriure són pors que, si bé la gent no les pot acabar de comprendre, sí que sol arribar a poder entendre-les una mica i, per tant, respectar. Serà perquè són les més esteses, i qui més qui menys tothom coneix algun adult sensat i sense antecedents penals a qui li fa por l'aigua, la foscor o alguna bestiola. En canvi, teni'ls-hi por als petards o als trons és una cosa de nens i d'altres criatures immadures. Tothom, sí, coneix algú a qui no li agraden, però no solen tenir més de 6 anys.

I els mateixos ligirofòbics (collons amb la parauleta, que de tan estranya que és no ens posem d'acord ni en com l'escrivim: hi ha qui prefereix liguirofòbia) som els primers en pensar que la nostra fòbia és diferent a la resta, i encara ens n'avergonyim més que la resta de fòbics, evitem d'enfrontar-nos-hi per a no ser assenyalats com a nens immadurs i l'anem reforçant amb cada fugida. Com qui té morenes, sofrim en silenci i privadesa. ¡Com que no són poques les situacions en què la patim! Deu ser una de les fòbies més invasives de la vida de l'afectat: festes majors, partits de futbol, excursions a la muntanya, etc... contínuament ens hi hem d'enfrontar, i contínuament hem de fugir-ne humiliats. Així, com que no sabem de ningú més que la pateixi i solem ser jutjats amb una barreja de sornegueria i paternalisme, acabem per acceptar que lo nostre realment no és sinó un cas molt particular d'immaduresa infantil esdevinguda covardia.

Per això em va resultar tan important trobar l'altre dia dos fòrums en castellà on hi escriu gent que pateix el mateix problema, i descobrir-hi que fins i tot n'hi ha que tenen més de trenta anys com jo. La sensació d'alleujament que resulta de comprovar que no s'és un cas estrany és una de les coses que gairebé tothom comenta. Si hi voleu donar-hi una ullada, no deixa de ser curiós. Hi ha aquest fòrum en un portal més ampli que és diu Hipnosi, i aquesta altra pàgina feta expressament per a la ligirofòbia: APARTE (Asociación de Personas Afectadas por los Ruidos como Truenos o Estallidos). Collons també amb aquest nom, no trobeu? Tindrem fòbia a tot allò que sona fort, però si el que sona és malament el que tenim és molt mal criteri! ;-)

En qualsevol cas, aquí us deixo una selecció dels comentaris, que per qüestió de temps encara no he ordenat (ni encara menys traduït). Però penso "estudiar-los" aquesta mateixa setmana, perquè fa quinze dies que he començat a anar a un psicòleg (que em xucla 50€ per visita; fa uns 10 anys ho vaig intentar per la Seguretat Social, i no va anar bé), i part dels deures que m'ha demanat per a aquesta setmana és que racionalitzi algunes de les meves conductes per a associar-les amb la fòbia, i en els comentaris següents apareixen alguns comportaments que comparteixo.

Casualitats que m'acollonen: Hiro Ishii i Richard Kuklinski

De vegades pateixo una d'aquelles casualitats que et deixen el cos intranquil i l'esperit incòmode. Fa un temps ja vaig explicar la meva relació paranormal amb el manuscrit Voynich (sobre el qual, per cert, acaben de publicar una obra una mica estranyota, com no podia ser d'una altra manera, d'un argentí de nom Daniel Guebel, que té l'encert d'adjuntar unes reproduccions a color d'algunes de les pàgines del manuscrit; la Laura me'l va regalar per Sant Jordi, digueu-nos friquis).

La casualitat d'avui ha tingut a veure amb les ments sàdiques i les rates. M'explico. En poc més d'una hora m'han demanat dos llibres diferents sobre dos fets en els que m'he centrat precisament aquesta setmana. El primer fet són les pràctiques amb humans que va dur a terme durant la Segona Guerra Mundial el batalló 711 de l'exèrcit japonès, sota el comandament de Shiro Ishii (que gairebé fa quedar el nazi Mengele com a bona persona). De fet, el Guillermo em comminava a parlar-ne fa un parell de dies als comentaris, perquè plegats havíem començat a mirar la pel·lícula "Men behind the sun", que descriu amb tota cruesa (i cutresa) alguns dels experiments tan bèsties que s'hi van dur a terme. El més indignant de tot plegat és que mai no els va jutjar cap tribunal internacional (en aquest cas, li hauria correspost al Tribunal de Tokio, que era una mena del de Nüremberg per a Orient), perquè els EEUU els van immunitzar i protegir a canvi dels resultats d'aquells experiments tan atroços. És a dir, mai no van ser jutjats per l'interès industrial i militar americà. La pela per damunt la justícia. Capitalisme en la seva essència.

Per a acabar-ho d'adobar, el llibre que m'han demanat relacionat amb aquest tema és "Conspiración Octopus", la novel·la (?) que acaba de publicar el Daniel Estulin, l'autor dels llibres sobre el Club Bilderberg (que, per cert, enguany es reuneixen ni més ni menys que... a Sitges!) que són una font inagotable de dades deseconegudes però molt interessants, teories conspiranoiques i simples anades de l'olla (com ara dir que els Beatles eren un producte dissenyat per ells, les lletres dels quals va composar el filòsof de l'Escola de Frankfurt Theodor W. Adorno [!]). Jo no tenia ni idea de què anava el llibre, però avui quan me l'han demanat no he pogut estar-me'n de fullejar-lo i he vist que parlava del Batalló 711 de Shiro Ishii.

Collons, m'he dit, quina casualitat: l'Estulin i el Shiro Ishii junts en un mateix llibre! Però quan uns minuts després m'han demanat un llibre sobre en Richard Kuklinski ("El hombre de hielo", editat per Edaf), els collons directament m'han caigut a terra. Allò si que era casualitat, atès que ahir mateix, mentre dinàvem amb l'Anna (la companya caixera de la llibreria), ens vam posar a parlar de rates (els hi té una por atàvica), i jo els vaig parlar dels experiments japonesos (ja que volien escampar la peste amb elles, i a la pel·lícula hi ha una escena on uns nens cauen dins d'una habitació amb milers dels cosins yonkies del Mickey Mouse) i també els vaig parlar del senyor Kuklinski, el sàdic assassí a sou de la màfia que gaudia especialment veient com les seves víctimes eren devorades per unes rates famolenques que tenia en captiveri.

Uff, quin mal rotllo tot plegat.

Encara sóc per aquí

Em sap greu tenir el bloc tan abandonat, però un seguit de circumstàncies (totes menors i sense importància) me n'han tingut allunyat. Objectivament, el motiu principal ha estat el cansament provocat pel maleït Sant Jordi (amb els seus molts dies precedents i posteriors). Subjectivament, l'astènia primaveral (o la depressió mediterrània de no tenir gaire llum solar, perquè déu-n'hi-do-recollons quina primavera més britànica que portem) que m'ha tingut una mica avorrit i agobiat de la vida que porto. Finalment, la pressió que suposa portar tants dies sense escriure res, i que et fa pensar que no és gaire digne fer una reentrada cutre parlant de qualsevol ximpleria. Però al final, ja veieu, sempre acabo ignorant les ínfules de seriositat i em poso a escriure qualsevol cosa, com ara mentre espero que vingui el lampista a certificar-nos la mort del termo d'aigua calenta... [Preveig uns dies de lluita i d'estira-i-arronsa amb la propietària aviam qui es fa càrrec del mort].

Mentrestant, el cicle de vida i de mort ha continuat per la blogosfera: mentre ma germana em concedia el premi "Vale la pena" (que prometo col·laborar a perpetuar en breu), un dels meus blogs preferits, Diferència i Repetició, ha abaixat la persiana. Una pèrdua important, però espero en breu poder seguir gaudint dels textos de l'Aurora, sigui des d'un altre bloc o amb alguna de les seves col·laboracions a l'Accent o en algun altre mitjà compromès.

I no puc acabar sense comminar-vos a mirar el documental "Espies de Franco", que fins dimarts que ve es troba disponible a la pàgina web de Tv3 (a través d'aquest enllaç). Tampoc no és res de l'altre món, però com que posa de manifest la col·laboració franquista d'algunes patums catalanes (principalment el periodista Carles Sentís , que telefònicament segueix afirmant que ell era periodista i no espia, i l'escriptor Josep Pla), podia ferir algunes sensibilitats benpensants i Tv3 va decidir emetre-la només a hores intempestives (les 0:15h de dilluns) o infantils (a les 17h de dimarts), en lloc dels habituals horaris de màxima audiència. No és l'únic joc brut de Tv3 aquests darrers dies: fa poc va censurar el documental "Monarquia o República", de Montse Armengou, per evitar que es qüestioni l'hereu de Franco.

Moderació de comentaris activada

A resultes de l'abandonament a què havia sotmès aquest meu blog, ha estat bombardejat amb diversos comentaris molestos sense relació directa amb el tema tractat (allò que l'anglès, amb la seva tendència a la brevetat més monosil·làbica, en diu "spam"). Anteriorment ja n'havia rebut algun que altre, i m'havia limitat a esborrar-lo amb resignació, però em temo que hem traspassat un límit (el de l'emprenyament) i no puc fer cap altra cosa que activar la moderació de comentaris. Bé, també podria provar de carregar-me de paciència, però darrerament no en vaig gaire sobrat. Grrrr. Disculpeu la molèstia d'haver d'esperar a què jo miri el correu per a poder veure publicat el vostre comentari.

PD: Quedi ben clar que no és una mesura censuradora. Les crítiques (siguin constructives o bé de seguidors de la Rahola) segueixen sent benvingudes. De fet, un dels darrers comentaris ha estat una crítica que m'ha deixat una tal Leia, i a qui encara no he respost. Més disculpes.

PD2: Una de les moltes novetats de les que no he parlat al blog (i a causa precisament de les quals no he pogut fer-ho) és que m'estic traslladant de pis. Literalment. Vull dir que canvio de pis, però no d'escala. La Laura i jo deixem l'àtic-bufó-capseta-de-mistos i passem a un pis ja com déu mana, de 70 metres quadrats. Ara passarem a pagar 850€ al mes (60€ més que abans), que si ho sumem al fet que amb la pujada de l'IRPF he passat de cobrar 929€/mes a només 900€, la meva capacitat adquisitiva s'ha vist mermada considerablement. Visc a Barcelona! Bé, això ho explicava ara per a justificar que la meva reentré al blog encara no està assegurada, perquè els d'ONO m'estan fent el trasllat del servei però de moment la cosa està a mitges: ja tenim telèfon al nou pis, però no connexió a internet.

PD3: M'he entretingut a copiar-i-enganxar el text en xinès del darrer comentari spàmic al Google Translate, i les úniques paraules que ha pogut traduir han estat de l'estil de "phimosis", "sexuality" i "reverse aid". Em pregunto què hi dirà a les que no ha pogut (o no ha gosat) traduir.

Sobre el futur de l'edició en català

Mentre el meu projecte d'una editorial lliure i gratuïta de textos en català dorm el son dels infants (i la criatura té molts números d'esdevenir un nou Peter Pan), aquests darrers dies els diaris han parlat diverses vegades sobre el futur del món del llibre. Per exemple: (1) A l'edició d'avui del diari El Punt (a l'article Llibres fets a mida) parlen sobre l'editorial Tria Llibres, que apostaria per la edició digital per encàrrec. (2) A Vilaweb van dedicar un especial als e-books i e-readers: aquest vídeo i aquest article d'un dels seus blocaires, en Joan Josep Isern. (3) El diari Avui publicava dissabte una entrevista al malparit del Jaume Vallcorba. Després d'afirmar que "és ingenu que els autors vulguin viure de la literatura", t'assabentes que s'ha gastat una ronyonada en la restauració del pis on hi ha la seu de l'editorial. Queda clar que del llibre en viuen (i bé) els editors i distribuïdors, però no els autors. Ah, i que l'autocrítica és cosa de marxistes! (4) A la llibreria ens han arribat alguns exemplars de Setzevents, un "nou i revolucionari segell editorial" que aposta pel català i per l'atorgament a l'autor de tots els drets sobre l'obra. (5) A l'estiu va néixer també l'editorial Petròpolis, que "naix de la voluntat d'editar textos d'autors novells i de clàssics per posar-los a l'abast de tot el món mitjançant les noves tecnologies". (6) Poc abans havia nascut també Llibres de Veu, que edita exclusivament audiollibres, és a dir, llibres recitats.

* * *

PD: Si amb la campanya de Nadal ja n'hi hauria prou per a justificar la meva nul·la dedicació al blog aquests dies, he de dir que em va morir l'ordinador que ma germana m'havia donat a l'estiu, després que m'haguessin robat el portàtil. Per tant, segueixo sense poder prometre res fins a passat Reis... Bona entrada d'any a tothom, doncs, si no ens llegim abans!

Sobre els llibres electrònics

Com cada tardor, estic sumit en un pou de desídia, apatia i mandra. Fa temps que vull dedicar un bon post (amb cara i ulls) al llibre electrònic, altrament conegut, en les seves diferents variants dialectals, com a e-book (el llibre) o e-reader (la màquina per a llegir-lo), però no hi ha manera... Em limitaré, doncs, a enllaçar-vos amb un parell de notícies que han aparegut avui sobre el tema: (1) Des del cantó de la pela, és a dir, des d'un vessant més acord amb el sector empresarial, Vilaweb es fa ressò de l'aposta de cada cop més editorials catalanes en favor del llibre electrònic, concretament del creixement de la plataforma digital Edi.cat. (2) Des del cantó de la llibertat, és a dir, des d'un vessant més proper al benefici popular d'aquestes noves tecnologies, tenim l'article Teoría y práctica del libro electrónico publicat per Carlos Martínez al seu blog (tot i que jo l'he trobat a Rebelión). Com bé sabeu (o podeu suposar), i malgrat que el meu sou depèn directament del món del llibre, jo estic clarament posicionat en aquest segon grup. Com a entreteniment, si us avorríssiu, podeu llegir la petita esbatussada que vaig mantenir ara fa un mes amb alguns lectors del blog de l'Antonio Orejudo al diari Público, quan aquest va escriure un article contra la pirateria (de llibres): Esta columna no trata del caso Gurtel.

Magdalenes d'alt standing

L'espai social Magdalenes (és a dir, la casa okupa situada al carrer del mateix nom, al Barri Vell de Barcelona) ha rebut una ordre judicial on se'ls notifica que seran desallotjats qualsevol d'aquests dies. Com que és un espai que ha beneficiat els veïns del barri (principalment, l'inquilí víctima de mòbing que encara hi viu) i que tampoc no ha ocasionat molèsties ni brutícia durant els 3 anys que porta en funcionament, els mitjans de comunicació no se n'han fet ressò. Allò que ven, allò que cal esbombar, allò que agrada, són els esquàters guarros, sorollosos i borratxos. La resta (la gran majoria) no surten als mitjans de desinformació, no fos cas que la gent es fes una idea encertada de les coses. L'única excepció l'he trobada al diari El Punt, que li dedica en la seva edició d'avui aquest article de títol inequívoc: Millor esquàters que turistes. Si hi ha algú de les CUP Barcelona que em llegeix, proposo que sigui el lema de la campanya de les properes eleccions municipals. Perquè cal que triem. Al carrer Magdalenes, o bé la casa okupa o bé l'Hotel Catalònia que els vol fer fora. A Barcelona, o bé seguim amb aquest model pensat cada cop més exclusivament per als turistes i la gent rica, o bé decidim apostar i donar suport als centres socials i a propostes com ara els Habitatges Realment Públics. O bé unes magdalenes casolanes, fetes amb amor, humilitat i artesania, o bé unes altres de prefabricades, plàstiques, nocives i amb l'únic objectiu d'enriquir la butxaca d'uns pocs.

El Jueves es revenja de Ramoncín

Porto dies espès. Volia parlar del Mur de Berlín, dels impostos dels futbolistes estrangers o de la guerra entre pirates i corsaris a les costes de Somàlia... però tot se'm fa massa gros. La tardor m'empetiteix, i em torno més ximple i primari. I he rigut com un posseït en veure la reacció d'El Jueves al tancament del seu canal Youtube per acció de la mà negra, llarga i peluda del Ramoncín. En podeu veure aquest video curtet. I els podeu seguir des del nou canal que han obert a Dailymotion, des d'on prometen dedicar-li un vídeo cada setmana. La guerra està servida, i la diversió assegurada.

Capturing the Friedmans

Ahir va ser un dia rar, i acabar-lo de matinada mirant el documental amb què titulo l'entrada d'avui deu haver col·laborat a què m'hagi despertat amb febre i amb dificultats per a enfocar bé la realitat. Bàsicament, fa fa un parell de dies que vaig mig refredat, i els dissabtes maratonians d'onze hores a la llibreria no ajuden a tenir l'organisme fort i preparat per a combatre microorganismes àvids d'emocions fortes. A sobre, l'hora i escaig que tinc per a dinar la vaig haver de passar (en un primer tast de surrealisme) anant en cotxe fins a Esplugues per a firmar, juntament amb el Guillem i el Carlos (pujat expressament en tren des de València) que acceptem la venda del pis del carrer Còrsega on vam estar vivint tots tres de lloguer i del que encara hi constàvem com a inquilins titulars. La signatura va ser en el seient del davant d'una furgoneta —com a les pel·lícules de mafiosos—, davant de la casa del gestor, que estava a punt d'arrencar una palmera de 15 metres del seu jardí per a transporta-la a no sé on. El boli no acaba de guixar, mentre amb el Guillem comencen a parlar de les plagues de morrot, que es veu que són letals. De tornada, ens perdem pels carrers de l'Hospitalet i acabem dinant en un bar —el Zorro—, ple de plats llatinoamericans que no havia sentit anomenar mai. Tenim pressa, ergo ens demanem un plat combinat amb ous, patates i unes broquetes. El gust de la carn (carn de què?) és ben estrany, sobretot pel violent macerat a què havia estat sotmesa, i mentre mengem anem descobrint, penjades de la paret, un seguit d'ofertes (p.ex. que per cada 10 menús te'n regalen un) que només són vàlides... si ets "llatí"! Collons, d'acord que la nostra és una societat força racista, però no em vull ni imaginar el cristu que es muntaria a l'inrevés. En fi, que al cap de gairebé dues hores, previ comiat del Carlos a l'Estació de Sants, em trobo de nou a la llibreria, cansat i amb la panxa regirada. Durant les cinc hores que m'hi queden, a part de suportar les habituals molèsties d'algun client impertinent, he de visitar el vàter tot recordant el cony de macerat. La qüestió és que un cop acabat el València-Barça, i ja amb els primers atacs d'estornuts inacabables, arribo a casa que són gairebé les 0:30h, i ja vaig ben tocat pel refredat i la febre. Volia aprofitar i mirar per TV3 una peli del Peckimpah, però me la trobo començada. Zapejo una estona i acabo al Canal 33, on comença el documental "Capturing the Friedmans". El títol em sona, i de seguida que comença se'm fa evident quina és: la d'una típica família americana de classe mitjana que, de cop i volta, es veu implicada en uns greus casos de pederàstia. N'havia llegit alguna cosa, però ahir no vaig ser capaç de recordar exactament el què, i menys encara de si es tractava d'un documental 100% verídic. Amb el pas dels minuts, la pel·lícula em té totalment absort. I no ja només pel grau de veracitat del que s'hi explica, sinó perquè aquests Friedman... bé... estan com una puta cabra! No sé si el documental és tan surrealista com a mi m'ho va semblar o va ser conseqüència només de la meva febrada, però em provocava molt de desassossec tota la seva ambivalència narrativa, ja que d'una banda hi ha els fets que s'hi expliquen —terribles— i de l'altra veus com els seus protagonistes es dediquen a filmar en vídeo tot el procés de desvertebració del seu nucli familiar, fins llavors exemplar. A sobre, si no tens ni idea del que va passar (com era el meu cas), els diferents "girs argumentals" que es van succeint et van aprofundint encara més aquella sensació de mal rotllo. Per això us recomano, si no l'heu vista i no en sabeu res, que NO us en informeu abans de visionar el documental, i que us hi deixeu sorprendre. No saps a qui creure, tot és una gran mentida, tothom dissimula, tothom exagera, tothom és culpable d'alguna manera, tothom n'és innocent, tothom n'és la víctima. Ara et posiciones més en favor d'algú, i al cap d'una estona descobreixes un nou fet que te'n destarota la percepció, i cada cop esperes més impacient un final que et posi les coses a lloc i et clarifiqui tot l'assumpte. Però mentrestant, els Friedman a la seva, gravant-se en vídeo. ¿Són bojos? ¿Optimistes infatigables? ¿Sàdics? ¿Esperits nietzscheans capaços de riure per damunt del bé i del mal? Especialment colpidors són els vídeos que graven "la nit abans de" (no us penso dir "abans de què" per a no avançar-vos esdeveniments), en què aquella dissociació entre realitat i situació, entre el que fan i el que afronten, arriba a quotes sorprenents. Tota una experiència, 100% recomanable, que planteja uns interrogants que van molt més enllà del cas concret que s'hi explica.

Jordi Valls, poeta

Potser ja havia comentat alguna vegada (i, per tant, ja sabríeu) que a la llibreria treballo amb el poeta Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals de l'any 2006. [Per a saber-ne alguna coseta més, podeu consultar la seva entrada a la Wikipedia, que li vaig escriure com a regal d'aniversari farà un parell d'anys]. Doncs bé, en Jordi està treballant ara mateix en un nou poemari, que ja està gairebé enllestit i que durà per títol Crònica d'Hànoc. L'Ernest Farrés, amic seu i també poeta, ha penjat al seu blog recentment estrenat (La República Poètica de l'Ernest Farrés) cincs d'aquests poemes inèdits. Us en recomano la lectura. Jo, tanmateix, volia centrar-me en un d'ells, el que es titula Betlem. I més que res perquè —perdoneu-me l'atac de vanitat— me'l dedica. Serà per les moltes converses que hem tingut a l'entorn de l'anarquisme, de la violència, de l'església, dels límits de la seva justificació (tant de la violència anarquista com de l'eclesiàstica), de les lliçons del passat i de l'experiència, etc...

BETLEM A l'Ivan Roig Exposaren els morts al peu de l’església, esquelets amb la boca desencaixada arrenglerats com eixuts arbres sagrats. Els van filmar per oferir l’agonia d’una superstició antiga i misteriosa. La guerra però, els va girar la garba i l’esllavissada va esborrar-los tots, un a un, sota munts de calç i vergonya. Queda la imatge sinistra, el tabú destruït d’un episodi perdut conscientment. Però d’on ve la fosca satisfacció del milicià que aixeca el puny amb el rostre d’un Crist trencat a culatades de màuser? Si això no va passar, què som a hores d’ara?

PS: La foto l'he treta d'El Blog de Jordi Cervera, que també li va dedicar una entrada al Jordi Valls, i on podeu llegir encara un altre poema inèdit.

Cadaqués (i Maria)

Tinc el blog abandonat. Ho sé i em sap greu. En part ha estat perquè aquest cap de setmana l'he passat amb la Laura a Cadaqués. Han estat tres dies al paradís: l'hostal (casa Vehí) el teníem a tocar de l'església de Santa Maria, i el bon temps de què hem gaudit (gairebé estival) emfatitzava la bellesa cromàtica de la zona, radiant de blaus, verds i blancs. El pitjor, evidentment, la pijeria que frequenta el poble. N'hi ha de tota mena i pelatge, però els més nombrosos són, com no podia ser d'una altra manera, els pijo-progres, amb les seves variants de pijo-artistes, pijo-hippies i pijo-bohemis. I atès que ahir va ser el dia de la hispanitat, m'esperava alguna mena d'esdeveniment en un enclau tan conservador, però l'únic que vaig poder veure va ser, contràriament, un iaio embolicat en una bandera republicana. I mira que feia calor! PS: divendres, abans de marxar, vam descobrir amb astorament que algú ens havia tornat a saltar al balcó de casa. D'ençà del robatori, tanquem totes les portes i la persiana, i aquesta vegada no deurien ni haver intentat entrar. Però només se'ns van endur... ¡les dues plantes de maria! Això tindria un mínim sentit si les nostres fossin mínimament esponeroses, però se'ns havien quedat ben xiques (no feien més d'un pam), quan a aquestes alçades de la pel·lícula ja havien de superar el metre i mig. És a dir, que el lladre no devia de tenir gaire idea del que buscava... Això, o a l'edifici tenim algun obsès (i obtús) de la brigada antidroga.

Escrits perduts a l'antic portàtil

Gràcies Aurora, Marc, Vicent i Elisabet per la benvinguda (bentornada?) i les exhortacions a seguir escrivint. Cal escriure, és ben cert, encara que sigui damunt de paper de vàter. He de dir, tanmateix, que fa temps que jo només sé escriure amb el teclat d'un ordinador ; la resta, molt em temo, són simples anotacions al marge. Afortunadament, també anoto molt i sovint ; la majoria, també amb l'ordinador. ;-) Així les coses, i per la imprudència de no haver-ne fet cap còpia de seguretat, amb l'antic portàtil els lladres se'm van endur moltes notes i algun escrit. Res d'important (si no, suposo que no hauria estat tan imprudent!), però havia començat, per exemple, una sèrie de relats a l'entorn de la violència, el capitalisme vigent, els seus defensors, els seus detractors i la legitimitat (o no) de tot plegat. Petites històries que encara no havien acabat de prendre forma, però que a jutjar pel seu argument (les idees i ocurrències que m'havien dut a voler fer-ne una història) i l'estil dels primers paràgrafs que m'anaven sortint, apuntaven cap a relats curts, truculents, fluctuant perillosament entre el cinisme, la resignació i la ironia, i abocats indefectiblement cap a un final no gaire o gens feliç. En fi, que si hem de tenir en compte aquells que consideren que un bon escriptor és aquell que és capaç de prescindir del seu jo i de les seves circumstàncies, jo en seria un dels pitjors! També vaig perdre un segon text, però hi dedicaré una nova entrada específica, atès que implicava un petit projecte "editorial" que aprofitaré per a fer públic aviam si algú s'animés a participar-hi...

Ja torno a tenir ordinador

Després d'uns dies d'exili forçat (però plaent) a la lectura sobre paper, ja torno a disposar d'ordinador: un petit portàtil de segona mà (la primera va ser la de ma germana), la pantalla del qual es diverteix no volent quedar-se fixa, de tal manera que penja i balla com el cap del Wesley després d'haver estat torturat a la pel·lícula La Princesa Promesa [si no en recordeu l'escena, sempre podeu mirar aquest vídeo al Youtube, cap al minut 1:55]. Ja li he extirpat el Windows i instal·lat l'Ubuntu. Tot i això, no crec que el meu ritme d'escriptura al blog sigui gaire alt. D'una banda, li he trobat el gustet a això de llegir llibres a la terrassa (mentre que dins del pis, amb l'ordinador, hi fa més calor) i, de l'altra, espero que les poques estones davant del teclat les inverteixi transcrivint fragments dels llibres que he llegit aquests dies.

M'han entrat a robar a casa

M'han entrat a robar a casa, i se m'han endut el portàtil. En conseqüència, és probable que aquest blog romangui inactiu una temporadeta, o que les entrades siguin tan curtes com aquesta, fruit del breu temps de què disposo des de l'ordinador de la botiga (com ara) o a casa mons pares. Espero no haver de continuar des de la presó, però ara mateix només tinc ganes de veure com el lladre ho torna a intentar, rellisca, cau pel pati de llums, pica amb el cap contra un sortint i perd un ull, en arribar a terra es trenca les dues cames per 600 llocs i queda atravessat a l'alçada de l'estómac per una tuberia rovellada, tan malferit que només li queda el temps just de vida per veure com arribo jo i li buido l'ull que li queda amb una cullera remullada en una barreja de vinagre, sal i la bilis negríssima que supuro.