dissabte, 30 de desembre de 2006

Forques, bombes i censures

No estan sent uns dies gaire favorables per a tenir una visió optimista de les coses. La imatge del dia (amb el permís de l'aparcament de Barajas destrossat per ETA) ha estat l'assassinat de Saddam Hussein a la forca (be, els diaris deien més aviat que "havia mort"). No sóc precisament algú que s'oposi a la pena de mort, però, no fotem, aquí o tots moros o tots cristians (mai millor dit), i posats a condemnar a culpables d'haver assassinat grapats de persones, podríem seguir amb en Bush, o amb els directius d'alguna gran multinacional farmacèutica. De fet, sempre he pensat que el més alt exercici de maduresa (a nivell personal, però també col·lectiu) és el de decidir a qui s'estaria disposat a matar i en quines circumstàncies. Però d'entre les moltes coses de què manca la nostra civilització també hi ha la maduresa i, a sobre, la mort pateix un tractament perillosament extrem: mentre que és algo bandejat de les reflexions quotidianes de la gent, aquells que detenten el poder l'apliquen de forma sistemàtica i reflexiva. Bé, aquesta és una de les característiques definitòries del naufragi de la nostra civilització: la col·lectivitat delega tota responsabilitat i decisió a una casta reduïda d'experts. La política (com l'art, la religió i tantes altres coses essencials per a l'home) s'escindeix de la quotidianitat i es conformen en una esfera separada i professional. Retornant al que deia, la mort del dictador iraquià ve acompanyada d'una sèries de factors que accentuen el meu desànim i desconfiança. Per començar, el morbo detallista a tots els mitjans sobre la cara o els gestos del Saddam mentre l'executaven, per a no dir res del fet que la majoria es feien ressó de la possibilitat de trobar-ne el vídeo a la xarxa. Però també algun comentari que he sentit (ahir al Telenotícies) i llegit (a un parell de diaris, diria que La Vanguardia entre ells) a propòsit de la sorpresa que els suposava el fet de què la condemna a mort no havia fet disminuir els atacs contra l'ocupació americana (bé, evidentment la paraula 'ocupació' no l'han emprada). Ai cony, i què esperaven? És un pensament a l'estela d'aquell segons el qual la intervenció a l'Iraq n'aturaria la violència, un dels arguments que es van emprar per a justificar la guerra. I és curiós que ara sorgeixi un pensament similar, quan aquests darrers dies alguns dels seus més entusiastes defensors accepten haver-se equivocat amb aquella predicció. Bé, em sembla que en el fons també hi ha el prejudici sobre la poca capacitat que tenen aquestes societats 'mig primitives' de fer-se-les sense la mà ferma d'algun dirigent. La mateixa acusació d'infantilisme que sovint cau sobre Cuba i la seva suposada Castro-dependència. Sort que, per a tenir una altra visió d'aquests dos països (Cuba i Iraq) hi ha el llibre que acaben de publicar de Santiago Alba Rico: “Vendrá la realidad y nos encontrará dormidos”, un recull de molts dels seus articles més brillants dels darrers anys. Però avui també ens ha tocat menjar merda (política, periodística i humana) amb el cotxe bomba d'ETA a Barajas. I no ho dic només per les diferents teories sobre els perquès de l'acció d'avui, sinó sobretot perquè tot plegat ha servir per a recopilar i amplificar les opinions que fa temps que es vénen donant sobre l'alto al foc i el procés de pau. Bé, precisament lo trist és comprovar com la gran majoria d'aquestes opinions no parlen de 'procés de pau', sinó de 'fi del terrorisme' (d'ETA, se sobrentén), un matís significatiu del tractament que se'n dóna, en el que la possibilitat de decidir el futur d'Euskal Herria és un fet residual sinó directament ignorat. A sobre, i com ja venia sent habitual, l'atemptat afavoreix principalment al PP. Sospitós? I aquí també hi trobem la tendència la detall morbós (grans parrafades per a explicar-te que a la nòvia d'un dels desapareguts li havia donat un atac d'ansietat), i alguna altra floreta, com el fet que el president de la Asociación de Víctimas del Terrorismo hagués predit aquest atemptat, com s'explica en un dels comentaris d'aquesta notícia de l'Indymedia. I ja per a acabar (collons, es noten tots els cafès que m'he pres avui per a suportar el meu quart dia seguit de 12 hores de feina estressant a una cèntrica llibreria durant la campanya de Nadal i Reis), la merda també esquitxa novament la meva ciutat. Amb la suspensió de la reemissió del darrer programa del “Saló de Lectura” (a la tele pública BTV) tenim un nou exemple que a la nostra societat tan guai, moderna i democràtica hi ha lloc per a la censura, una de les activitats que els més ximples creuen ja desterrada de les nostres contrades i que només atribueixen a règims dictatorials d'èpoques passades. Com la tortura i l'excés policial, vaja. En aquest enllaç hi ha la notícia de Vilaweb, des de la que es pot accedir també a la carta de denúncia de l'Emili Manzano (l'antic presentador del programa) i a un vídeo penjat al Youtube on la Marina Espasa (la presentadora i directora) feia les declaracions que han provocat la 'desaparició' del programa de la programació de dissabte. Com bé diu el títol del gran llibre del Robert Fisk, és ben cert que avui estem duent a terme la gran batalla per la civilització. A l'Iraq, sí, i a Euskal Herria. Però també a Barcelona. ***** Addenda: a propòsit de l'infantilisme i incapacitat que atribuïm orgullosament als “països subdesenvolupats”, fa uns pocs dies vaig flipar amb el tractament que va fer la tele (concretament, miràvem TV3) sobre l'aniversari del tsunami al sudest asiàtic. En cap moment van comentar el fet que la major part de les ajudes del nostre món tan ric, modern i solidari no els han arribat (denúncia de la que, a sobre, els mateixos grans mitjans de comunicació se n'havien fet ressó no feia ni tres dies), però no van dubtar en acusar-los a ells de no haver reconstruït encara ni la meitat de cases, tot plegat en un to superb i despreciatiu que em va deixar astorat.

divendres, 29 de desembre de 2006

Versos abortats

Hauria de parlar de la possibilitat que tinc de canviar de feina (de tot el que suposaria, de tots els dubtes que em desperta i de totes les significacions que provoca), però estic tan cansat de les sessions maratonianes a la llibreria (doble torn cada dia) que només faré esment del nou bloc miscarriedverses.blogspot.com Fa temps que tinc el costum d'apuntar les paraules, frases i expressions en anglès que em resulten noves, curioses o dignes d'algun tipus d'admiració. I, de vegades, em dóna per reordenar-les i fer-ne petits poemes surrealistes. Doncs fa quatre dies que m'entretinc en passar-los i penjar-los a la xarxa. La darrera ("on the bog") és el resultat, majoritàriament, de la primera part de la pel·lícula de dibuixos Monsters SA. Sí, sí. M'estic jugant el futur immediat i, en arribar a casa, em dedico a mirar dibuixos i compil·lar frases soltes per a fer-ne versos estrafolaris i sense sentit. I, a sobre, ho explico. Bé, ja sóc això. En el fons, tot plegat és la millor reflexió que podria tenir de cara a la meva elecció laboral...

dimarts, 19 de desembre de 2006

Els intel·lectuals i l'okupació

Qui m'ho havia de dir, però em veig en l'obligació de celebrar i de lloar l'article d'ahir de l'Hèctor Bofill, publicat a l'Avui. Expressa una sèrie de valoracions que m'havien passat pel cap de raonar en aquest bloc (sobretot respecte de la perplexitat que em suposa veure la quasi totalitat de la nostra intel·lectualitat opugnant ferotgement el moviment okupa, una evidència més de les que darrerament col·laboren a engrandir a marxes forçades el meu desencís amb el temps que m'ha tocat viure). Però ben dit i de forma cohesionada, que ajuda i molt. Per tot plegat (i perquè em veig incapaç de destacar-ne alguna part) el reprodueixo tot: Haig d'admetre que m'ha sorprès la censura gairebé unànime contra els okupes que ha planat pels articles i intervencions dels opinadors d'aquest país arran dels fets del Can Ricart. Potser ens governa una Entesa d'Esquerres però es pot afirmar que aquest flux indefinit que constitueix l'opinió pública encapçalada per una amalgama d'intel·lectuals, periodistes i garlaires diversos està experimentant un viratge implacable cap a la dreta. I si no ho veuen clar, només cal que comparin l'actitud majoritària dels mitjans en relació a Can Ricart amb el debat que suscità la brutal desocupació del cinema Princesa ara fa deu anys. No parlo sols del judici de valor sobre el fenomen de l'ocupació (com dic, en l'actualitat, de rebuig sense pal·liatius), sinó també de la qualitat de la discussió. Enguany han prevalgut les aproximacions simples, la desacreditació contundent del col·lectiu okupa, les reaccions frívoles de manera que, en comptes d'entrar en l'anàlisi sociològica de fons i en les implicacions filosòfiques, jurídiques i econòmiques del procés, alguns s'han estimat més ridiculitzar les suposades virtuts artístiques dels ocupants o assenyalar el noi de casa bona que es proposava conviure a la comuna traslladant amb un taxi les seves pertinences. És que potser caldria que els desallotjats s'haguessin atrinxerat i haguessin resistit de forma aferrissada als antiavalots com va passar al cinema Princesa perquè ens els prenguéssim seriosament? És que només la violència ens incita a la reflexió sobre els dèficits de la nostra societat?En aquesta ocasió (i a diferència dels conflictes dels anys noranta) no recordo, per exemple, ningú que hagi qüestionat la criminalització de l'ocupació. És a dir, el fet que habitar en un espai de titularitat pública o privada que no constitueix domicili ni habitual ni ocasional, i que generalment es troba abandonat i en condicions precàries, mereixi una sanció penal. Una cosa és que l'ocupació sigui censurada pel sistema jurídic i l'altra, com succeeix, que s'hi apliqui tot l'aparell repressor per castigar amb la màxima contundència aquestes conductes (article 245 del vigent Codi Penal). De debò cal aquesta reacció desproporcionada de l'estructura policial i judicial respecte a espais que no són domicili de ningú, en un context de greus dificultats d'accés a l'habitatge, i en el que es produeixen perjudicis greus en determinats principis i drets constitucionals? No acabo d'entendre per què es promou de manera tan aclaparadora la limitació d'alguns d'aquests drets (intimitat, lliure desenvolupament de la personalitat, dignitat...) quan a l'altre platet de la balança hi ha el dret de propietat (insisteixo, propietat que no és domicili, propietat infrautilitzada), que, segons l'article 33.2 de la Constitució vigent, hauria d'estar delimitat per la seva "funció social".No cal ser gaire astut per copsar que el zel que demostren les autoritats en la repressió del moviment okupa, i l'eficàcia amb què des dels mitjans es deslegitima la seva protesta, té a veure amb el perill que els seus plantejaments tenen per l'estructura profunda del sistema. No cal aprofundir gaire en la psicologia humana per entendre que rere les opinions sagnants contra la rebel·lió naïf dels ocupes hi ha el malestar de la majoria atrapada per la forca de la quota hipotecària o del lloguer astronòmic, la qual, en la seva acceptació resignada de les regles del joc, ha permès l'especulació irracional, la dilapidació dels recursos i la desigualtat galopant. Almenys el moviment okupa és una bufetada simbòlica contra els pisos de 50 metres quadrats pagats a més de mil euros mensuals, contra els barris fantasma de moltes localitats de la costa catalana que ja són terceres o quartes residències habitades només deu dies a l'any i, en general, contra la màquina d'una estructura productiva i de consum que cada cop llença més gent a l'exclusió social. Em sap greu, d'altra banda, que aquells compromesos amb una línia de defensa del moviment okupa haguem de carregar amb l'objecció de reconèixer que els nostres nivells de benestar personal no ens haurien de permetre cap altra cosa que exalçar les virtuts del model. Però que en la nostra vida privada no tinguem el suficient coratge per assajar altres àmbits del possible i ens dediquem a pagar religiosament la nostra quota hipotecària no ens pot inhibir, i torno al principi, de pensar sense embuts sobre les impugnacions ideològiques que plantegen els okupes. Dedueixo que a una contradicció similar s'hi enfronta ara mateix l'actual govern d'entesa i, en particular, una força com Iniciativa per Catalunya, amb el seu líder, procedent d'una determinada tradició política, ara amb el difícil encàrrec d'assumir la conselleria d'Interior. Tampoc no cal ser cap gran analista per copsar que el revifament de la polèmica okupa en els termes extremadament conservadors en què s'ha produït té com a objectiu final alguns elements de l'Entesa i el que representen. Només espero d'aquella sensibilitat política que, tot havent estat crítica amb el sistema, ha decidit entrar en el circ, que com a mínim mantinguin la seva capacitat d'escoltar. Si de moment hi ha una determinada llei cal complir-la, però això no vol dir que es renunciï a la seva reforma. Quan es tornarà a proposar des d'ICV per part dels seus representants al Congrés la derogació del delicte d'ocupació? En aquest sentit, les notícies que arriben sobre la llei de l'habitatge tenen, almenys, el do de la coherència. Fa uns pocs dies ja m'havien escandalitzat especialment un seguit de declaracions de gent "normal" ("del carrer") entrevistades a propòsit del projecte d'obligar a llogar les segones residències en el cas d'estar un cert temps inutilitzades. La majoria de respostes anaven de l'egoisme més primari fins al liberalisme més ranci, i l'exèrcit dels detractors d'aquesta mesura el formaven gent de tota condició i/o estatus social. Constatar que les llavors podrides de la convivència s'estenen transversalment per tota la població em colpeix amb força. I cada cop estic més desesperat. Des de molt jove tinc la sensació que no hi ha res a fer, que la batalla està perduda. Però llavors no sabia ben bé quina era aquesta batalla ni tampoc si la sensació respondria més aviat al meu caràcter pessimista. Però passen els anys i no deixo d'acumular justificacions d'aquest pessimisme. I jo i els meus coetanis ens anem fent grans, i ens mostrem incapaços d'aturar tota aquesta monstruositat. I molt pitjor encara: cada cop n'hi ha més que ja no en veuen, de monstruositat. Bons sous, funcionariats, obligacions familiars, hipoteques: els horitzons ja se sostenen indefugiblement en la perpetuació dels mals que patim. Les enormes inèrcies històriques fan girar el món sobre l'eix de la injustícia, i això ha estat així des de que el món és món i l'home és home. He estat un il·lús de pensar que la meva generació podria canviar-ho, de pensar que érem la primera fornada realment preparada, nogensmenys tenim la combinació perfecta entre els mitjans tècnics suficients per a aconseguir-ho i els coneixements necessaris per a no tornar a caure en errors passats (i, sobretot, no tan passats). Però no. I no només no ho farem sinó que perseguirem i acabarem amb qui ho intenti. Aquests okupes són una xacra. Com ho havien estat els republicans i anarquistes. I els mariners de Kronstadt. I els Comuners de París. I tants d'altres. I la desfeta dels okupes, com la de la Comuna, Kronstadt o la Columna Durruti, apareixerà als llibres d'història emmarcada en tot un constructe de justificacions i explicacions ben lògiques. Amb la lògica que ja gasten tots aquests intel·lectuals que avui omplen els diaris d'acusacions i criminalitzacions del moviment okupa.

divendres, 8 de desembre de 2006

Topar amb la realitat

El meu affaire amb la xicoteta valenciana ja es va mostrar impossible als cinc minuts d'haver-nos conegut. Malgrat haver superat el llistó del mínim de bellesa exigible, se'm va mostrar com el 99% de les noies que conec: accessible només al treball, a l'interès i a la paciència (encara que aquestes siguin hipòcritament jugades per un semental comú). És a dir, que fan imprescindible el flirteig i la seducció, per mínims que siguin. I jo estic impossibilitat per a aquestos jocs de refluxos per les vies tangencials. Impossibilitat per manca de recursos, però també perquè em fot molta ràbia aquesta defugida pels camins del formalisme. Ara bé, és probable que fos abans l'ou que la gallina, i que em faci ràbia perquè sóc un inútil a l'hora de seduir. Tan és. La qüestió és que als cinc minuts jo ja tenia clar que no tenia la paciència suficient per a treballar-me una nit de passió, més que res perquè no tenia el mínim interès en la vida d'aquesta noia, que se'm mostrava com el perfil de persona amb qui no puc empatitzar emocionalment. No només no hi empatitzo sinó que encara em desgasten, perquè m'obliguen a dissimular contínuament que tinc cara de pal i uns ulls als que interessen més les taques i rugositats de les parets. La noia té la meva mateixa edat, i els mateixos problemes que la meva generació i classe social (habitatge, precarietat laboral, etc). I també, malauradament, el mateix enfocament sobre aquests temes: quan va saber que l'endemà (és a dir, avui divendres festiu) jo havia de treballar, li va sorprendre que no volgués acabar els estudis i poder així accedir a una feina millor retribuïda i amb millors horaris. Aquesta és la trista realitat de la meva generació (tan democràtica, tan activa, tan conscienciada): davant dels problemes, seguir caminant i deixar-li el mort als pobres que queden darrere. Però el ximple sóc jo per no voler llicenciar-me, com si llicenciar-se hagués de ser cap solució. Com si fos possible que tothom es llicenciés i ja ningú hagués de fer horaris esclaus per un sou de merda. No, sempre caldran uns desgraciats per a la feina bruta. I la meva generació democràtica, activa i conscienciada ho accepta. O no hi pensa, que és una altra cara de l'acceptació. Evidentment, al ficar-me al llitet vaig haver de recuperar les meves fantasies clàssiques. I avui m'he entretingut a la feina preparant-li un regalet per a una companya. La creativitat que aquest matí comentava. Sort de les meves musses oníriques. Les reals m'enfonsen en l'apatia.

Fantasies

Aquest llarg cap de setmana (n'hi ha que seguim treballant els caps de setmana, per molt llargs que siguin) es queden a dormir al pis un ligue valencià del Carlos (pescat a la Xarxa, com no podia ser d'una altra manera) i una seva amiga, amb la consegüent expectació (i expectatives) entre la mascleria. Bé, per a mi i per a la meva asexualitat acomplexada ens suposa més aviat un altre escull a superar, a banda que vaig molt cansat (mentalment i física) i em molesta no disposar de la llar com a lloc de fugida o refugi. Però els minuts previs a la seva arribada, mentre preparàvem unes truites amb el Guillem, no he pogut evitar de fantasiejar una mica. I renovar l'objecte de les meves fantasies és, en el meu univers onanista, el mateix que flirtejar amb una noia. I m'he sentit bé, harmònic amb el món i sota aquella protecció astral que beneeix els enamorats. Malauradament, la relació ha durat ben poc: ja és el que tenen les fantasies, que existeixen mentre no topes amb la realitat. Per això les meves fantasies més boniques i profitoses, les que fa anys que m'ajuden a adormir-me cada nit i a les que corresponc amb devoció impol·luta, són les que no topen amb la realitat. Cristianament, els meus amors vertaders són al cel de la meva imaginació, mentre que a la terra només en trobo manifestacions imperfectes. Però contràriament a la caverna platònica, la meva tasca és la d'evitar que les fonts de les meves fantasies sàpiguen de la llum del meu sentiment... no fos cas que m'esgarressin l'única evidència que tinc que la vida pot ser essencialment joiosa! Això sí, la truita m'ha quedat de puta mare, monument rotund i perfecte a les potencialitats de l'harmonia. És a dir, a les meves frustracions terrenals.

dimarts, 5 de desembre de 2006

Qui dia passa mal empeny

No passa res, no em passa res, ni molt menys deixo que em passi res. Dormir, dormir, distreure's i tornar a dormir. Pànic a la tarda que se m'obre havent dinat: pànic que adormo amb migdiades de dues hores. Pànic que m'amenaça havent sopat: pànic que combato a cop de mando de Playstation. M'he prohibit de pensar i d'escriure (si no són el mateix). Covo tot un seguit de sentiments, excessius per a la meva resistència, i he d'evitar que brollin. Tornar a posposar-los, com sempre, sine die. Però ara més que mai, que ara són més forts o jo més feble. Però mentrestant, digerir-los. I digerir-los bé, que no deixin cap buit on fermenti l'angoixa. Però està resultant la digestió més llarga i pesada dels últims anys. Acabaré amb una úlcera, i al final no hauré aconseguit d'evitar l'angoixa. Paciència, i aprendre a trobar plaer estètic de veure desfilar els dies al calendari. I, de tant en tant, donar mostres que segueixo viu.