dimarts, 5 de desembre de 2006

Qui dia passa mal empeny

No passa res, no em passa res, ni molt menys deixo que em passi res. Dormir, dormir, distreure's i tornar a dormir. Pànic a la tarda que se m'obre havent dinat: pànic que adormo amb migdiades de dues hores. Pànic que m'amenaça havent sopat: pànic que combato a cop de mando de Playstation. M'he prohibit de pensar i d'escriure (si no són el mateix). Covo tot un seguit de sentiments, excessius per a la meva resistència, i he d'evitar que brollin. Tornar a posposar-los, com sempre, sine die. Però ara més que mai, que ara són més forts o jo més feble. Però mentrestant, digerir-los. I digerir-los bé, que no deixin cap buit on fermenti l'angoixa. Però està resultant la digestió més llarga i pesada dels últims anys. Acabaré amb una úlcera, i al final no hauré aconseguit d'evitar l'angoixa. Paciència, i aprendre a trobar plaer estètic de veure desfilar els dies al calendari. I, de tant en tant, donar mostres que segueixo viu.