dilluns, 31 d’agost del 2009

El canvi climàtic és provocat?

Avui he ensopegat amb aquesta notícia a l'Indymedia: La teoria del canvi climàtic provocat, i m'ha deixat una mica encuriosit. S'hi parla de la possibilitat de què les autoritats estiguin actuant en secret, i amb finalitats obscures (bé, és el que tenen els secrets), tot modulant els corrents d'ions, argons i no-sé-quines partícules més, per tal de provocar una sequera artificial sobre la península ibèrica. És a dir, que d'entrada ja tenim servida l'eterna disputa entre si és una teoria raonada, conspirativa o directament conspiranoica. I jo mateix tampoc no li hauria donat gaire més importància si no fos perquè a causa de la meva fòbia per les tempestes consulto (massa) sovint les prediccions i els mapes meteorològics (llamps, núvols) per internet, i és cert que alguna vegada m'he trobat amb alguna cosa semblant a les anomalies i estranyeses que denuncia l'autor principal d'aquesta teoria, en Jesús Torres Toledo. Lluny encara de poder-m'hi posicionar al respecte, us convido tanmateix a què, si disposeu d'una mica de temps i us sentiu també una mica encuriosits, us passegeu per alguna de les pàgines en què s'hi parla (totes, en darrera instància, conduïdes pel mateix Jesús Torres Toledo, cosa ja una mica sospitosa) i en tregueu les vostres pròpies conclusions: --Chemtrails y antenas: és un fòrum que es va actualitzant, i on hi ha un recull de notícies sobre fenòmens que donarien arguments a les seves tesis. També hi ha accés a algunes pàgines temàtiques. --Meteorología actual: ¿pronóstico o control?: hi explica les situacions kafkianes que ha viscut ara al mes d'agost en el fòrum www.meteored.com , d'on fins i tot ha estat manipulat i expulsat quan ha provat de parlar de la seva teoria. Hi ha un dels exemples de fenòmens dels quals jo mateix algun cop n'havia trobat exemples semblants: el de la foto del mapa de llamps en què aquests apareixen formant una curiosa (i sospitosa) línia recta. Segons l'autor, són descarregues provocades a propòsit enmig del camí normal que hauria d'haver seguit un front de pluges (és a dir, cap a la península ibèrica), però que fan que la borrasca no baixi fins tan avall. Sembla increïble, però en la tercera imatge (que està en moviment) es pot veure com realment el front es desvia i s'acaba dirigint cap al continent europeu. --Planeta Esclavo: entenc que és el seu blog personal. A una de les darreres entrades (7 de maig) es pot apreciar una altra de les seves teories: que es fumiga el cel, tot creant cirros alts artificials, per a treure la humitat dels fronts de pluja que entren a Galícia per l'Atlàntic.

divendres, 28 d’agost del 2009

Stallman critica el bloqueig de Wikipedia-es a Rebelión

Dimecres passat, en la inauguració del Wikimania 2009, el congrés anual de la Wikipedia que enguany se celebra a Buenos Aires (i per aquest motiu n'és la primera edició bilingüe: anglès i castellà), hi va participar en Richard Stallman, el pare de la Free Software Foundation i un dels gurús del moviment GNU/Linux. En la seva intervenció, va aprofitar per a criticar la Wikipedia en espanyol, principalment pel fet d'haver censurat de manera força despòtica el portal de notícies Rebelión (ja en vaig parlar fa uns mesos en aquesta entrada). Un dels seus creadors, el periodista Pascual Serrano, ens ho explica avui en aquest article. Pascual Serrano, recordem-ho, és un ferm defensor de la Veneçuela bolivariana, i en part per això podem entendre que un dels que ha alçat la veu en contra d'Stallman hagi estat un wikipedista veneçolà contrari a Chávez. Rebelión i Wikipedia-es també divergeixen obertamentla respecte del cop militar a Hondures (el tractament del qual a la Wikipedia-es també ha estat criticat per Stallman) i el projecte sionista d'Israel. Quan fa més d'un any que es manté la censura a Rebelión, les paraules de l'Stallman porten una mica d'esperança. Gràcies, Richard!

dilluns, 24 d’agost del 2009

No entreu a botigues de jueus! (o eren bascos?)

Tots sabem que a l'Alemanya nazi es recomanava no entrar a les botigues regentades per jueus, i que sovint aquestes eren marcades amb pintura. Doncs bé, a Euskal Herria passa exactament el mateix: si fa un parell de dies els bars abertzales van aparèixer amb pintades i amenaces de Falange (sí, aquests demòcrates de pro immnues a la il·legalització que els pertocaria segons la Llei de Partits i que tenen permís del Ministeri de l'Interior per a manifestar-se a Arenys de Munt el dia del referèndum sobre la independència), avui el Conseller d'Interior del Govern Basc, Rodolfo Ares, ja ha demanat als ciutadans que no hi entrem. Sí, els mateixos del PP i del PSOE que s'omplen la boca amb valors de democràcia i respecte, els mateixos que fa un parell de setmanes es van negar a participar en el "txupinazo" que donava inici a la Setmana Gran de Bilbao perquè l'encarregada de fer-ho era germana d'un pres etarra, com si la consanguinitat fos ja un delicte (ja, mein Führer!). Fins a on estan disposats a arribar, aquesta gent? Actualització [25/08]: a resultes dels darrers atemptats, el CNI, la Guàrdia Civil i la Policia estan creuant dades i consultant els resultats de la Junta Electoral per a trobar votants d'Iniciativa Internacionalista i provar de relacionar-los-hi [veure notícia]. Una nova vulneració dels drets democràtics més elementals: el secret de vot. En qualsevol cas, a mi me la sua, ja ho vaig dir llavors i ho torno a repetir ara: vaig votar Iniciativa Internacionalista. I no, no he tingut res a veure en els atemptats. De res.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Elogi de la desobediència - Eichmann, l'especialista


ELOGI DE LA DESOBEDIÈNCIA.
Seguit del guió de la pel·lícula Un especialista (el judici d'Eichmann a Jerusalem)
Brauman, Rony i Sivan, Eyal
Lleonard Muntaner Editor, abril de 2008
ISBN: 9788496664784
208 pàgines, 15€


* * *
Sempre m'ha fascinat el nazisme. Ep, evidentment no el nazisme en sí, sinó l'ús que se'n fa com a paradigma del Mal Absolut, com la pitjor amenaça externa que té la nostra civilització, quan en realitat no van ser gaire diferents que nosaltres o, fins i tot, podríem considerar-lo com la realització més perfecta de la concepció tècnico-administrativa del nostre capitalisme triomfant. Des d'aquesta perspectiva [en sintonia amb alguns postulats de l'Escola de Frankfurt], el cas d'Eichmann n'és un exemple impactant: lluny de la imatge oficial d'un nazi ari de complexió forta, sàdic i altiu, era senzillament un buròcrata gris que estimava fer bé la seva feina, que va acabar esdevenint l'especialista de la "qüestió jueva" i que es va sentir impotent davant les atrocitats (que detestava) envers els jueus. Els autors, jueus nascuts a Israel, fan l'esforç (blasfèmia, en dirien molts cociutadans) de baixar l'Holocaust de l'altar sagrat de la religió (la Xoà) al món dels homes i de la política. També demanen —en un gest encara més provocador en una societat, la israeliana, fonamentada en aquesta mena de mites— que, sense abandonar la seva innegable culpabilitat, es mirin Eichmann amb ulls de comprensió. I, per a reblar el clau, que amb els mateixos ulls amb què han mirat Eichmann es mirin el melic, i jutgin l'actuació d'alguns consells jueus sota l'ocupació nazi, que en el fons no van deixar de fer el mateix que l'alemany: fer-ho el millor que podien sota unes circumstàncies demencials.

¿Què caldria haver fet, llavors? El llibre, curiosament, no ens ho diu. O, com a mínim, no ens ho argumenta (excepte en alguns moments en què es parla negativament de la Realpolitik), però la resposta sí que està ben explicitada en el subtítol: elogi de la desobediència. Perquè quan s'accepten les regles de l'enemic, quan s'accepta jugar en un escenari criminal, un passa a formar part (encara que sigui a contracor) de la seva maquinària destructiva. Tota una lliçó per a nosaltres, modèlics ciutadans d'un món en què, cada vegada que veiem pondre's el sol, sabem que 30.000 persones han mort de gana.

El llibre està dividit en dues parts: primer, l'assaig dels autors; en segon lloc, la transcripció del guió de la pel·lícula que van realitzar a partir del material que s'havia gravat durant el judici. Tots els fragments que vénen a continuació són només de la primera part. Queda pendent la segona per a una altra entrada.

* * *
—El nostre home és un d'aquells que qualsevol règim aspira a tenir entre les seves files, amb el seu tarannà polivalent i el seu posat servicial d'empleat modèlic, el seu comportament de buròcrata meticulós [...]. No és cap ximple, però prou es guarda d'anar més enllà de les instruccions que rep dels seus superiors [p.11].

—Aquest enginyer d'allò que, en realitat, era una indústria de l'assassinat no suportava la sang i, per damunt de tot, s'estimava la feina ben feta, els formularis i les estadístiques. “Especialista de la qüestió jueva”, va rebre l'encàrrec d'organitzar l'expulsió dels jueus del Reich entre el 1938 i el 1941. Després, de 1941 a 1945 organitzà la deportació dels jueus d'Europa [p.13].

—”Un especialista” és un assaig polític sobre l'obediència i la responsabilitat. Es tracta de la primera pel·lícula que té com a personatge principal un criminal buròcrata [p.14].

—Aquest home que havia adormit la seva pròpia consciència, que es negava a confrontar els seus actes amb el sentit que se'n desprenia, i que no veia al seu voltant més que problemes tècnics i solucions tècniques, aquest home que només s'expressava amb clixés o, dit d'una altra manera, no pensava. La sensació que tenia –i descrivia amb complaença– de ser un “instrument en mans de forces superiors”, una “gota dins l'oceà”, pertany sens dubte al nostre món [p.14].

—El problema encara candent que planteja aquest oficial de policia és el de la naturalesa i la condició de les seves activitats criminals, la delimitació de les seves tasques específiques. Eichmann es considerava un simple “engranatge”, una “agència de transmissió” [p.15].

—Observació cabdal de Primo Levi, feta l'any 1960, quan va ser capturar Richard Baer, l'home que va dirigir el camp d'extermini d'Auschwitz després de Rudolf Höss: «Baer pertany al tipus humà més perillós del nostre segle: per a qui sap mirar, és evident que sense ell, sense els Höss, els Eichmann [...], sense els altres milers de fidels que foren cecs executants d'ordres rebudes, els grans mostres com ara Hitler, Himmler o Goebbels s'haurien vist impotents i desarmats».

—La matança industrial de milions de persones va adquirir a poc a poc la consideració d'un esdeveniment sagrat. Se li va vincular un nom: el mot bíblic “Xoà”, que atestava la seva absoluta singularitat i que conduïa a una concepció religiosa d'aquesta part de la història humana [...]. D'aleshores ençà, qui repatria el “planeta Auschwitz” al món dels homes, és a dir, que refuta la idea de la “singularitat radical de la Xoà” s'exposa a ser acusat de “lepenització”: triar entre el “detall” {la tècnica} i “l'absolut” és, ara per ara, una obligació [p.17].

—La seva col·laboració amb els prohoms de les comunitats jueves era contínua i constructiva, i apreciava els representants sionistes que actuaven amb ell per “l'emigració accelerada” [p.18].

—Qualsevol se'l creuria quan considerava “lamentable” el despullament previ a l'expulsió, però la seva eventual sinceritat no tenia, en aquest cas, la més petita importància, ja que, de bon grat o de mal grat, va organitzar l'espoliació dels emigrants [p.19].

—La tardor de 1941 se li va ordenar que passés de “l'emigració planificada” a “l'evacuació cap a l'Est”. Reinhardt Heydrich, cap de la policia, li va dir: “El Führer ha ordenat la destrucció física dels jueus” [p.19].

—No sense raó, remarcava que si hagués abandonat el lloc, un altre se n'hauria fet càrrec, i el resultat no hauria estat gaire diferent [p.19]

—Va veure amb els seus ulls els diferents mètodes que s'empraven per matar, primer a mans dels comandos especials, després amb el gas i la tortura diària als camps, un qüestions sobre les quals els seu superior li havia demanat que redactés informes. Aquest espectacle li era cada vegada més insuportable i havia demanat al seu superior que el canviés de lloc de treball. Però “un soldat no tria el seu destí”, li van respondre [p.20].

—Als experiments dels psicòleg social Stanley Milgram, les dues dues terceres parts de les persones sotmeses al test varen col·laborar fins al final i, tot cedint a les ordres de l'experimentador, varen seguir amb l'experimentació fins al nivell de xoc més elevat, encara que sovint amb angoixa i protestes. «Allí resideix, potser, l'ensenyament més important del nostre estudi: gent normal, sense cap mena d'hostilitat envers els altres, poden, quan simplement han de complir la seva feina, transformar-se en agents d'un procés atroç de destrucció», va escriure Milgram. [...] En el conflicte de valors en què es veien immersos, varen fer passar la legitimitat que conferia l'autoritat científica per davant d'uns principis morals, tot i ser conscients que els estaven traint [...]. El fet que les estadístiques mostrin que la majoria dels seus coetanis hauria actuat de manera semblant no els eximeix en absolut de la seva culpabilitat [p.22].

—El fet que Eichmann fos un home corrent no implica de cap manera que, atès que tots som potencialment uns Eichmann, també tots seríem culpables. Confondre aquesta culpabilitat potencial amb una falta o un crim reals seria desqualificar la possibilitat mateixa de la justícia [p.22].

Arendt: «Moralment parlant, sentir-se culpable quan no s'ha fet res en concret és gairebé tan dolent com sentir-se innocent quan s'és culpable» [p.23].

—La descripció del funcionament de la indústria nazi que dóna Eichmann prova clarament que la representació que en dóna Raul Hilberg a “La destrucció dels jueus d'Europa” és autèntica: funcionaris, tècnics, científics, empleats, cadascú feia a consciència la seva feina en el lloc que li pertocava, aplicava procediments rutinaris i resolia problemes pràctics. La codificació del llenguatge –evacuació, transferència, reinstal·lació, procediment, tractament especial, solució final– camuflaven d'una manera tosca la realitat perquè cadascú se'n pogués abstreure [p.24].

—Aquesta espiral de violència estava mentalment neutralitzada i com absorbida per una successió de gestos banals. L'horror quedava soterrat sota l'acumulació dels assumptes corrents, la significació dels quals no costava gaire d'oblidar. Quan el pensament i la sensibilitat es tanquen l'un a l'altra, l'activisme destructor pot esplaiar-se sense fre i sense límits [p.24]. {Per això, quan t'atures i observes el nostre món des de fora de la seva quotidianitat, te n'adones de l'horror que comporta}.

—Arendt: «Els seus pensaments no són esgarrifosos, són buits. Les frases fetes que li serveixen de llenguatge el separen de la realitat, el protegeixen tot evitant-li que hagi d'experimentar el mal introduït en el món [...]. Es tracta de no sentir per no pensar, de no pensar per no sentir» [p.25].

—A la lògica jurídica de la culpabilitat individual li és molt difícil de retre compte d'aquest fenomen col·lectiu [p.25].

—Eichmann, culpable d'un crim extraordinari, era un home ordinari i «la seva normalitat és molt més esgarrifosa que totes les atrocitats plegades», com ho recalca Arendt. No és el genocidi, que té precedents en la història, sinó el crim administratiu i la matança industrial el que fa que sigui el crim modern per excel·lència [p.28].

—Eichmann, d'ençà de 1932, estava afiliat a les SS, a Àustria, quan ningú no l'hi obligava [p.28].

—Pels volts dels anys 1920-1930, el rebuig de la societat existent s'efectuava en l'adhesió a un model social basat en la jerarquia i l'ordre militar. Norbert Elias recorda que la repudiació de l'ideal democràtic en aquella Europa de crisi es manifestava amb un retorn massiu a favor dels valors autoritaris, amb l'afirmació sonora dels principis d'ordre i d'autoritat. [p.29].

—Recordem que encara no s'havia desmantellat l'apartheid als Estats Units quan Eichmann va ser jutjat a Jerusalem [p.30].

—El sionisme dels orígens no tenia res a veure amb un projecte de refugi per a gent perseguida. Era primer de tot i abans que qualsevol altra cosa un programa d'emancipació nacional [p.34].

—L'arquetip del subjecte israelià, tal com el volien els dirigents de l'Estat, era “l'home nou”, el combatent que sap morir com un heroi, en oposició a la imatge fantasmagòrica, construïda per l'antisemitisme, del jueu amb el cap cot de la diàspora [p.34].

—L'expulsió metòdica de 750.000 palestins va quedar dissimulada per l'emancipació dels màrtirs europeus. El museu de Iad va-Xem, que es va establir uns quants anys més tard en virtut d'una llei titulada “Memòria, Xoà i heroisme”, testimonia simbòlicament la manera com una memòria n'esborra una altra. En efecte, es va construir damunt les ruïnes d'un poble palestí, Sumeil, arrasat durant la guerra de 1948 [p.36].

—L'angoixa provocada per l'evocació dels camps esdevenia rebuig. Si tot allò era veritat, com s'ho havien fet per sobreviure els qui eren allà per contar-ho? O bé eren uns mentiders, o bé eren uns aprofitats. «El món estava d'acord amb el lloc que els nazis ens havien assignat, tant si es tractava del món reduït del camp com del gran món de fora del camp», va escriure Jean Améry quan va tornar de la deportació [p.36].

—Michael Goldmann (qui després, sota el seu nou amb consonància hebrea, Mikhael Guilad, es va fer policia a Israel i va participar en l'interrogatori d'Eichmann) havia rebut una pallissa de vuitanta fuetades per part dels nazis. Va sobreviure i va emigrar a Israel, on va topar amb una paret d'incredulitat quan va provar de contar el que havia viscut: va ser –diria més tard– “la fuetada número vuitanta-u” [p.37].

—Els immigrants supervivents del nazisme no eren, per a la majoria dels jueus instal·lats a Palestina, aptes per acomplir la revolució israeliana. Se'ls veia com a presoners del seu passat, malenconiosos, poc fiables, mancats de les qualitats humanes superiors dels sabras, els nadius de Palestina [...]. Els supervivents, que hi havien arribat després de la guerra com a refugiats, no hi eren pas per convicció o per un ideal, sinó per necessitat. A la premsa, als discursos polítics i a les converses, els estereotips antisemites típics de l'Europa dels anys trenta traduïen un dia rere l'altre el menyspreu que els pioners sentien pels “jueus del ghetto” [p.38].

—La llei que es va emprar per jutjar Eichmann es va adoptar en un principi per portar davant dels tribunals els col·laboradors jueus dels nazis. El motiu n'era que el 1948 i 1949 la policia i la justícia israelianes varen rebre centenars de cartes de supervivents que denunciaven la presència a Israel d'antics còmplices jueus dels nazis, “kapos”, membres dels consells jueus i de la policia jueva dels ghettos [p.39].

—Ben Gurion, durant una visita a un camp d'agrupament d'exdeportats a Europa, el 1948, havia presenciat una escena de linxament d'un antic “kapo” a mans de supervivents [p.40].

—Es van obrir més de dos-cents expedients judicials contra “kapos” i membres de la policia i dels consells jueus, classificats globalment com a “criminals de guerra jueus” col·laboradors dels nazis. Es varen dur a terme quaranta-dos judicis. Es va dictar una sentència de condemna a mort, commutada posteriorment a una pena de deu anys de presó, i unes quantes condemnes a penes lleus de presó. A tots els altres, se'ls va absoldre. Tot i això, la premsa es va interessar molt poc per aquests processos [p.40].

—Entre 1952 i 1963, els 820 milions de dòlars pagats per Alemanya a Israel en concepte de reparacions es varen finançar els equipaments col·lectius, en particular les xarxes elèctrica i ferroviària. Aquesta suma –un 70% de la qual s'havia d'emprar obligatòriament per a la compra de mercaderies a Alemanya, i el 30% restant per a la compra de petroli– era molt inferior a les estimacions de les pèrdues materials sofertes pels jueus i a la demanda del govern israelià de 1.500 milions de dòlars [p.42].

—Els immigrants europeus –els asquenasites– ben aviat varen poder deixar les tendes de campanya i les barraques, amb les quals alguns d'ells havien hagut d'acontentar-se al principi, i els varen allotjar en pisos i cases. Els orientals, la majoria marroquins, varen haver de romandre durant anys i anys en campaments d'envelats, on vivien amuntegats en dures condicions. Per a ells, la terra promesa s'assemblava a un camp de refugiats. La discriminació de la qual els orientals varen ser objecte els va empènyer a la violència. El 1959 varen esclatar repetidament tot un seguit d'aldarulls. Després d'aquelles manifestacions, durament reprimides, els orientals varen ser instal·lats en “ciutats de desenvolupament”, és a dir, en cubs de formigó col·locats enmig del desert [p.43].

—El percentatge creixent de no-europeus preocupava les autoritats, que veien en aquella immigració originària dels “països endarrerits del Llevant” una amenaça per al “manteniment del nivell cultural” d'Israel. Hi havia contradicció entre la necessitat de “material humà” –expressió que s'emprava sovint en els informes administratius relatius a la immigració– i la profunda convicció que el sionisme era abans de tot una cosa d'occidentals. Per a Ben Gurion, aquests eren els “primers candidats a ser ciutadans d'Israel” [p.43].

—Eminents universitaris israelians, tots ells originaris d'Europa central, proposaven comparar la “mentalitat primitiva” dels immigrants orientals amb “l'expressió primitiva dels nens, dels retardats o dels malalts mentals”. Trobarem una versió més lleugera d'aquesta concepció de la superioritat en el discurs d'obertura dels fiscal Hausner durant el procés d'Eichmann [p.44].

—Anotació de Ben Gurion al seu dietari: «Aquests sefardites ignoren del tot el que Hitler ens va fer. Els ho haurem d'explicar». Què representaven aleshores les petites misèries i les vexacions quotidianes comparades amb un suplici com aquell? [p.45].

—És en aquest context que es va concebre el procés d'Adolf Eichmann. Calia unir aquella societat fragmentada. «Calia –escriu Tom Séguev– un esdeveniment capaç de refermar la societat israeliana, una experiència col·lectiva, corprenedora, purificadora, patriòtica; una catarsi nacional». I el procés d'Eichmann n'era la millor ocasió [p.45].

—La figura demoníaca de Hitler esdevindria a partir d'aleshores la tela de fons de les relacions amb els àrabs, oportunament transformats en hereus ideològics del nazisme: «A Egipte i a Síria, els deixebles dels nazis volen destruir Israel, i aquest és el perill més gran que ens amenaça», escriu Ben Gurion l'endemà de l'anunci de la captura d'Eichmann [p.46].

—Invocar el suplici per designar el conflicte araboisraelià justificava per endavant la conquesta de territoris a costa d'aplicar un règim d'excepció a tot un poble [p.47].

—Israel es mostraria com a representant sobirà del poble jueu, fins i tot contra l'opinió d'aquells que –com els dirigents de les institucions jueves americanes, entre d'altres– en qüestionaven aquella posició [p.47].

—Si a Eichmann no se l'hagués jutjat a Jerusalem no se l'hauria jutjat mai enlloc. A Alemanya, el Servei Central d'Investigació sobre els crims nacionalsocialistes –no creat fins al 1959– topava amb tota mena d'entrebancs [p. 48].

—El procés va començar l'11 d'abril de 1961 i va durar una mica més de quatre mesos. Eichmann fou condemnat a mort el 30 de maig de 1962, i penjat l'endemà [p.49].

—El dret israelià ve de la Common Law britànica [p.50].

—Es va autoritzar la filmació del judici. «On no hi ha publicitat, no hi ha justícia... la publicitat és l'ànima de la justícia» havia dit Bentham, i així se'l va citar en el dictamen de la Cort [p.51]. Va ser el primer rodatge del món realitzar en formatge de vídeo –i no en format de film– fora del plató d'un estudi de cinema [p.52].

—Se'n varen rodar prop de cinc-centes hores d'imatges. Tot i això, una bona part d'aquest material va romandre inutilitzat, i pitjor encara: no se'l va poder emprar durant molt de temps, perquè al final del procés la tona i mitja de cintes de vídeo es va enviar a Nova York a causa d'una incertesa jurídica quan a la propietat dels drets d'explotació. Durant quinze anys, ningú no es va preocupar de les imatges del procés d'Eichmann. L'empresa israeliana que havia filmat la proclamació del veredicte i les sessions del judici d'apel·lació canviar de propietari i el material en brut fou abandonat [p. 53; veure'n tot el procés tan lamentable a les pp. 53-59].

—La mediatització de tot aquest afer va donar a la directora de l'arxiu l'oportunitat d'explicar-se i de confirmar així la hipòtesi d'una visió purament de “màrqueting” d'aquells arxius: “tots els moments sensacionals” [sic] del procés estaven disponibles, i això era el que més importava [p.57].

—Al seu discurs d'obertura i durant un dia i mig, el fiscal Hausner havia presentat el quadre de dos mil anys de persecucions antisemites i del paroxisme que havien assolit entre 1940 i 1945, traçant una línia recta des del Faraó d'Egipte fins a Hitler [p.59].

—Allò que Eichmann mateix havia fet i de què havia de respondre com a individu, tenia un interès secundari per a l'Estat d'Israel, representat pel fiscal. Per a aquest, es tractava del procés que el sionisme li feia al nazisme. No eren els crims d'Eichmann, en realitat, el que es trobava al centre del requisitori del fiscal, sinó “els sofriments i l'admirable resistència dels jueus”. Arendt no es va estar de subratllar amb força sarcasme l'èmfasi en el discurs que Hausner portà de vegades fins la desmesura [p. 62].

—La història de molts dels testimonis no tenia relació directa amb Eichmann, però com que va ser “l'especialista de la qüestió jueva”, tot el que va passar als jueus durant aquest període se li podia imputar. L'argument té la seva lògica, però no deixa de ser històricament fals pel fet que ignora un aspecte essencial del procediment d'aniquilació instaurat pel Tercer Reich: el programa de destrucció no es recolzava en una administració diferent de les altres. Ni disposava per exemple d'un pressupost específic, sinó que estava descentralitzat i es distribuïa en el conjunt de l'aparell burocràtic nazi, de manera que esdevenia, a la pràctica, un afer de tots [p.62-63].

—És força significatiu que el primer testimoni citat per l'acusació hagi estat no pas un víctima directa d'Eichmann o un historiador com ara Hilberg, que acabava de publicar “La destrucció dels jueus d'Europa”. La lògica “d'aparells i procediments” sistemàticament estudiada per Hilberg no podia satisfer les expectatives de l'acusació. El testimoni inaugural fou per tant el professor Salo Baron, autor d'una monumental “Història religiosa i social del poble jueu”. L'acusació esperava d'ell explícitament que ensenyés la vitalitat i la creativitat del poble jueu d'Europa al llarg dels segles. Era com si la història dels jueus, reescrita en clau d'heroisme des dels orígens fins la Tercer Reich, fos en si mateixa una circumstància agreujant per als crims nazis; com si, dit d'una altra manera, els jueus necessitessin un advocat per demostrar i justificar el seu dret a la vida [...] Aquesta fou una de les primeres crítiques d'Arendt contra el procés de Jerusalem [p.64].

—Els qui denigren Arendt –entre els quals es troben el fiscal Hausner i el seu conseller històric Ia'aqov Robinson, així com un grapat d'intel·lectuals jueus de França i els USA– li imputen voler exonerar Eichmann dels seus crims i d'aclaparar els jueus en tant que primers responsables de la seva aniquilació [p.65].

—Per a Arendt, de fet, la col·laboració dels jueus en la seva pròpia destrucció és «sens dubte el capítol més fosc d'aquesta fosca història». I si va insistir-hi –diu ella– és perquè «el mal fet pel meu poble m'afecta més, és clar, que el mal fet per altres pobles» [p.66].

—És possible que per aquesta raó no s'hagi traduït fins ara a l'hebreu cap obra d'Arendt [p.66]. Nota dels Traductors: Idith Zertal és l'encarregada de fer-ho avui dia.

—De Gaulle el 1969: «El nostre país no necessita veritat. El que se li ha de donar és esperança, cohesió i un objectiu» [p.66].

—El suplici imposat que varen patir els jueus, sense que es produís cap veritable reacció per part dels aliats, va provocar un sentiment de culpabilitat a tot el món occidental; aquest crèdit moral va esdevenir un recurs diplomàtic molt valuós per a Israel [p.64].

—La “llei sobre la Xoà i l'heroisme” o la tria de la data de la insurrecció del guetto de Varsòvia com a dia commemoratiu de la Xoà són algunes indicacions, entre moltes altres, de la consitució d'aquest tàndem indissociable: herois i víctimes [p.67].

—Les víctimes jueves han estat situades en una condició ambigua d'innocència absoluta, imatge en el mirall del veredicte de culpabilitat absoluta que els nazis havien pronunciat en contra seva. Aquestes dues projeccions ideològiques –innocència i culpabilitat absolutes– tenen el comú la característica de deduir-se de la lògica dels assassins [p.67].

—Aquesta absolutització de la víctima, transmesa de generació en generació amb un èxit creixent, és la condició i la conseqüència de la despolitització d'un esdeveniment contemplat ara en la seva “radical singularitat” [p.68].

—Els negacionistes no s'equivoquen quan fan el posat de lliures pensadors o quan posen cara de reivindicar el dret de llegir la història d'una manera diferent de la del catequisme. La “litúrgia de la Xoà” nodreix la seva visió paranoica d'una conspiració jueva mundial que manipula les ments a través dels mitjans de comunicació i les potències financeres per acreditar aquesta “inconcebible” mentida de les cambres de gas [p.69].

—Aquesta transferència al que és sagrat li treu, a l'esdeveniment, la seva gravetat política [p.69].

—L'esment que fa Primo Levi d'un SS que a la pregunta d'un deportat contesta: “Hier ist kein warum” (“Aquí no hi ha perquès”) [p.69] {Em sembla recordar, i hauria d'investigar-ho, algun alt càrrec israelià dir alguna cosa semblant durant els darrers atacs a Gaza}

—Primo Levi ha rebutjat en tota la seva obra l'argument de “l'obscenitat de comprendre”. Cal evitar, certament, de dissoldre el genocidi en un pseudoencantament ineludible de causes i de conseqüències, com si es pogués deduir lògicament d'un conjunt donat de raons i de pressuposicions. Si no fos així, la política no seria més que un mena de mecànica social, i faria inútil cap judici. Però, a la inversa, la condició de catàstrofe metafísica deixa tancat hermèticament a tot pensament un món, que ja no remet a res més que a si mateix [...]. N'hi ha que argumenten que qualsevol temptació de comprensió ja seria una forma de justificació [p.70].

Tzvetan Todorov escriu que «el món dels herois és un món unidimensional, que només comporta dos termes oposats: nosaltres i ells, amic i enemic, coratge i covardia, heroi i traïdor, negre i blanc». Aquest món lineal de la representació heroica és també el de la representació victimista. Com explicar, si no fos així, aquesta estranya noció de “crims contra el poble jueu”, títol dels quatre primers càrrecs d'inculpació? En instituir una categoria jurídica distinta de l'acusació de crims contra la humanitat, és que la Cort volia col·locar els jueus fora de la humanitat? [p.71].

—[Als camps] només els “polítics”, organitzats en xarxes solidàries, varen poder desenvolupar una resistència passiva, que es limitava essencialment a una ajuda mútua selectiva. Però els laboratoris del terror varen funcionar sense que les escasses insurreccions suïcides que s'hi varen produir posessin en perill, i el comportament dels jueus no va ser diferent del d'altres detinguts [p.73].

—Ara bé, si a uns sobrevivents se'ls va demanar que expliquessin per què no es varen rebel·lar, per contra ningú no va preguntar als exmembres dels consells jueus per què havien col·laborat amb els serveis d'Eichmann. Aquesta pregunta no es podia formular sense perjudicar la puresa que es pretenia donar a la memòria [p.73].

—Durant el contrainterrogatori a l'acusat, el jutge Halevi va evidenciar el fet que els nazis consideraven la cooperació dels jueus com un element central de la seva “política jueva” [p.74].

—Més d'un entre els magistrats implicats en el procés Eichmann havia intervingut en aquells afers de col·laboració, en particular en l'afer Kastner: aquest va emprar els fons del Moviment Sionista per organitzar amb Kurt Becher, emissari de Himmler, la sortida de 1685 jueus en un tren especial cap a Suïssa. Aquest grup, que es va salvar, el constituïen en bona part familiars de Kastner i persones de la seva ciutat d'origen, així com responsables sionistes. En acabat la guerra, Kastner va testimoniar en favor de Kurt Becher [p.75]. Poc després, va ser assassinat a Tel Aviv [p.76].

—Gabriel Bach, assistent del fiscal general en el procés d'Eichmann, havia participat en el procés Kastner, igual que el jutge Benjamin Halevy. Bach recorda, en una entrevista concedida el 1997 al diari Die Zeit, que els antics membres dels consells jueus s'havien presentat espontàniament abans del procés, com en el cas Kastner, per a testimoniar a favor d'Eichmann. Bauch i Hausner varen convèncer l'advocat d'Eichmann, el senyor Servatius, que la defensa no hi guanyaria res recorrent a persones que els seu client havia enganyat amb el cinisme més absolut [p.76].

—Hi havia interessos complementaris del govern alemany i del Moviment Sionista: els nazis volien els jueus fora d'Alemanya; els sionistes desitjaven que els jueus se n'anessin a Palestina [p.79]. Aquesta emigració es va organitzar en el marc d'un acord anomenat ha'avarà (“transferència” en hebreu), pres l'estiu de 1933 [p.78].

—Declaracions de Ben Gurion poc després del pogrom de la Nit dels Vidres Trencats: «si sabés que es podien salvar tots els nens [jueus] d'Alemanya transferint-los a Anglaterra, o només la meitat transferint-los a la terra d'Israel, triaria aquesta segona possibilitat. Perquè davant nostre no es troba només el compte que representen aquests infants, sinó el balanç històric del poble jueu» [p.80].

—Eichmann va establir contacte regulars amb representants jueus i delegats sionistes. Teddy Kollek, futur adjunt de Ben Gurion, que va preparar el procés de Jerusalem, era un d'aquells delegats [p.81].

—El consell jueu de Varsòvia va comptar amb fins a sis mil empleats, mentre que abans de la guerra n'hi havia prou amb tres-cents per a fer funcionar les institucions comunitàries [...]. El president era nomenat per la Gestapo [...], poques vegades s'hi trobaven jueus ortodoxos i mai comunistes [p.82].

—No tots varen acceptar de penetrar dins l'engranatge infernal de la cooperació amb els nazis. El novembre de 1939, a Varsòvia, el batlle va contactar el Bund (Unió General dels Treballadors Jueus, una organització obrera molt ben implantada a Europa oriental) perquè anomenés un representant en el si del consell jueu. Es va designar el sindicalista Artur Zygielbojm, però aquest va negar-se a romandre-hi així que va entendre qui era el paper del consell [p.86]. Aclaparat per la indiferència del món davant de l'anorreament de la revolta del ghetto de Varsòvia, es va suïcidar el 12 de maig de 1943. Va deixar una carta que acabava: «No puc romandre callat. No puc continuar vivint mentre el que queda de la població s'està morint. Desitjo protestar enèrgicament, amb la meva mort, contra l'extermini del poble jueu i la passivitat del món lliure» [p.87].

—Ia'aqov Genz, cap del ghetto de Vilna, va dir sense embuts en un discurs davant dels escriptors i periodistes jueus del ghetto: «Quan em demanen mil jueus, els dono. Si nosaltres, els jueus, no els donem, vindran els alemanys i els agafaran a la força. I no n'agafaran mil, sinó milers [...]. Jo, si sobrevisc, sortiré d'aquí brut i amb les mans plenes de sang, però em presentaré per mi mateix al procés dels jueus i diré: “he fet tot el que podia per salvar la quantitat més gran possible de jueus del ghetto i per alliberar-los. I perquè romangués al menys un cert nombre de jueus, havia de conduir altres jueus cap a la mort. I perquè algunes persones se'n sortissin amb la consciència tranquil·la, m'havia de ficar dins del fang i havia de cometre actes sense consciència» [p.88].

—La majoria dels jueus varen ser assassinats entre la primavera de 1942 i la tardor de 1943 [p.91].

—Més valia dedicar-se a la preservació tranquil·litzadora d'una aparença de vida reglada i acceptar, fent el cor fort, de triar per als nazis els qui serien sacrificats. Equival a dir que l'ordre, sigui quin sigui, és sempre preferible al caos. [Al judici] trobarem una posició clara en aquest sentit en la declaració de Joseph Melkman [p.91].

—Melkman conta l'esgarrifosa sensació que experimentava el dia abans de les sortides setmanals de trens, quan reunien les persones, seleccionades pel consell jueu per marxar cap a l'Est. Ens preguntem, quan el sentim, quina descripció detallada, quin tipus de proves haurien estat necessàries per a provocar en ell, més enllà de la compassió envers les víctimes, el sentiment de tenir una part de responsabilitat en la desaparició dels jueus [p.92].

—Joseph Melkman va emigrar a Israel i fou director del museu de Iad va-Xem de 1957 a 1960. Com a tal, va signar el 1958 la carta que negava a Raul Hilberg l'ajut del museu per a l'edició de “La destrucció dels jueus d'Europa”, tot al·legant que «els historiadors jueus de l'Institut expressen les seves reserves quant a [la seva] avaluació de la resistència jueva (activa i passiva) durant l'ocupació nazi» [p.92].

—L'únic incident seriós que motivà la interrupció de la sessió es produí mentre testimoniava un antic dirigent del consell jueu d'Hongria, Pinkhas Freudiger. Algú, des de la sala, va interrompre el seu relat cridant en hongarès: «Ens vàreu administrar sedants! Vàreu col·laborar amb els alemanys! Vàreu salvar les vostres famílies! La meva família va desaparèixer...» [p.93].

—Així s'expressava Moritz Henschel, dirigent de la comunitat jueva de Berlín de 1940 a 1943, abans de la seva mort a Palestina el 1947: «No podem assegurar que vàrem actuar de la millor manera possible, però en tot cas, la idea que ens inspirava era que si fèiem nosaltres mateixos aquelles coses, es farien millor i de manera més suau que si se n'encarregaven d'altres —i era cert. Quan els nazis organitzaven els transports ells mateixos, els conduïen sempre amb brutalitat, amb una brutalitat terrible» [p.96].

—La Realpolitik, un altre nom per a l'estratègia del mal menor. Quan varen acceptar el joc de forces tal com es presentava, tot invocant una realitat insalvable per tal de fer desaparèixer les poques possibilitats d'acció i d'iniciativa que els oferien les circumstàncies, els consells jueus es varen posar en la situació de consentir l'inacceptable. En la seva majoria, varen persistir fins al final a reproduir les falses aparences que volien els nazis. La Gestapo no va haver d'obligar-los a guardar el secret. Ho varen fer per iniciativa pròpia, perquè consideraven que la seva responsabilitat es limitava a alleugerir els patiments, mantenir un simulacre d'autonomia i fomentar l'engany d'una esperança [p.98].

—L'actitud de Chamberlain i Daladier, que acceptaren el 1938 a Munic l'ocupació de Txecoslovàquia per les tropes alemanyes a fi d'evitar un mal encara més gran, esdevingué el símbol del consentiment resignat davant la força. La potència militar de què disposaven França i el Regne Unit agreuja moltíssim l'error d'aquestes nacions que aleshores van trair els seus principis i compromisos, però no en modifica la naturalesa. L'esperit de Munic és, en primer lloc, l'abolició de la política per part de la Realpolitik [p.99].

—Llevat de Lubitsch i de Chaplin, el cinema que evoca o narra aquell període no ha deixat d'escenificar SS més o menys inspirats en l'obra de la cineasta del partit nazi [Leni Riefenstahl]: guerrers cenyits en els seus uniformes negres amb el cap de mort com a distintiu, males bèsties rosses i altes i homes de ferro, tals com els somiaven els mestres de la propaganda nazi. Ensenyar Eichmann, i deixar que parli, és començar a sortir d'aquests clixés [p.106].

—El pla avortat de transferència dels jueus d'Europa a Madagascar [...], la conferència de Wannsee durant la qual es va planificar l'extermini del poble jueu [p.111].

—La qüestió del suïcidi es va plantejar més d'una vegada durant el procés: alguns testimonis, com ara Georges Weller o Michael Podchlewnik, fan entenedora la manera com els nazis havien aconseguit d'anul·lar fins i tot aquest últim acte de llibertat individual en el món dels camps. Quant a Eichmann, evoca l'eventualitat del suïcidi si se l'hagués comminat a matar de manera directa. Vàrem fracassar en el nostre propòsit d'escenificar el contrast entre aquelles dues situacions, que ens semblava revelador de la presa de poder totalitària sobre els cossos [p.113].

—La qüestió d'una estètica pròpia, és a dir, d'una forma adaptada a la nostra actitud política, es va plantejar al llarg de tota la feina [p.115].

—A diferència de les icones —que són objectes de culte— les imatges són, a tot estirar, objectes de pensament [p.117].

—Si bé els historiadors varen utilitzar principalment els documents dels nazis per tal de descriure el procés de destrucció, per tal d'elucidar també el quadre mental i analitzar les condicions del crim, no varen arribar a donar mai la paraula als criminals [p.120].

—El poder redemptor que té la imatge és sense dubte la raó per la qual, entre més de mil films rodats pels nazis durant el seu regnat, només cinc són antisemites, i els altres són «gairebé sempre exaltacions “positives” de les seves tesis», escriu Jean-Michel Frodon. L'autor avança la hipòtesi que l'Untermensch, l'infrahome, l'antiheroi, no és un bon personatge per a una pel·lícula. Aquesta idea remet al canvi de representació dels indis en les pel·lícules de l'Oest. Mentre eren unes siluetes llunyanes i unes hordes amenaçadores, se'ls mantenia en el paper del predador que calia abatre. Quan es transformen en personatges de veritat, amb cara i ulls, es produeix una inversió que els transforma en éssers humans, amb els quals els espectadors poden ara identificar-se [p.120-121].

—Eichmann, que ens parla de la seva feina, que ens conta les seves alegries i penes, aquest home s'assembla a tots nosaltres. Els problemes tècnics que li caldria resoldre, els seus trasbalsos de consciència i “l'obligació” que tenia d'executar les ordres rebudes, tot això són experiències que cadascú de nosaltres ha viscut. És precisament en aquest espai tènue, que separa identificació, comprensió i indulgència, on ens hem volgut moure [p.121].

—Ens vàrem fixar com a objectiu provocar un sentiment d'espant sense ensenyar cap imatge d'horror [p.123].

—Quan es redueix l'esdeveniment polític a una crònica de successos patètics, la pietat paralitza el pensament i el deler per la justícia es degrada en un consol humanitari. En això precisament radica la banalització del mal [p.124].

dissabte, 15 d’agost del 2009

Autoritat i violència

Aquesta nit passada he vist per TV2 El crimen de Cuenca, de la Pilar Miró. Feia temps que la volia veure i, malgrat estar-ne previngut, les escenes d'algunes de les tortures et deixen tocat: per explícites, aquella en què els destrossen les ungles (ja sigui introduint-hi estelles o bé aixecant-les amb pinces); per sobreentesa, aquella en què els han fet un nus al penis i han lligat l'altre extrem de la corda al sostre, i ells han de mantenir-se agafats d'una tuberia si no volen caure a terra i patir una fimosi gens quirúrgica, i veus com es van quedant sense forces... Però encara n'hi ha d'altres, que els Guàrdies Civils són molt imaginatius. Fills de puta i sàdics, però uns artistes. M'ha fet venir al cap un dels primers acudits que recordo (o que, com a mínim, puc situar quan el vaig sentir: de quan anava al cole): es convoca un concurs per a veure qui caça el conill més gros, i hi participen uns francesos, uns alemanys i una parella de la Guàrdia Civil. Els francesos apareixen al cap d'una estona, amb dos conills ben grossos; els alemanys triguen un parell d'horetes més, però amb uns conills encara més grossos. Es fa de nit i la Guàrdia Civil encara no ha tornat. Al cap de tres dies, finalment, apareixen amb l'elefant d'un circ. Els francesos i els alemanys es queixen, perquè allò no es cap conill. Un dels Guàrdies Civils, llavors, dóna a l'elefant un fort cop amb el fusell, i l'animal es posa a gemegar i crida: "sóc un conill, sóc un conill, però no em pegueu més!". Em sorprèn recordar que ens feia gràcia, però no m'atreviria dir que l'entenguéssim... Una pel·lícula, un acudit... ¿què passa, però, a la vida real? Fem una ullada ràpida a la premsa, i la cosa tampoc no és gaire diferent: (1) Uns oficials de l'exèrcit argentí havien torturat brutalment (a Cuenca va ser només durant 10 dies, en aquest cas sembla que més de 15) l'esposa i el fill d'un militant comunista. Al fill, Floreal Avellaneda, el van arribar a empalar per l'anus (la creativitat, doncs, no és patrimoni de la Benemérita). La part bona és que els han tornat a jutjar i els han condemnat a cadena perpètua; la part cínica és que els acusats tenen més de 85 anys; la part dolenta és que a l'Estat espanyol no només és impensable que es reobrin casos de l'època franquista, sinó que les tortures i altre abusos d'autoritat de la nostra època joancarlista (gairebé caic en l'error de dir "democràtica"!) segueixen quedant impunes. (2) La ONG Humans Right Watch ha publicat un article en què denuncia que l'exèrcit israelià va atacar (i matar) persones que exhibien la bandera blanca. I això la mateixa setmana que l'ONU, per mitjà de la seva alta comissionada pels Drets Humans, denuncia altres violacions dels drets humans a Gaza. ¿No hi teniu res a dir, senyora Rahola? Bé, sí que hi té a dir... de fet ho va deixar dit ara fa un mes (el 22 de juliol) en un article titulat el Delirio de Human Rights, on es pregunta si són "estúpids o definitivament imbècils" (sic), atès que van a l'Aràbia Saudita a recollir diners i no a combatres les xacres que l'assolen, i acaba l'article amb la següent reflexió: "a partir d'ara, ¿quina neutralitat aspira a vendre Human Rights? I, sobre tot, quina credibilitat espera tenir?". Collons, Rahola! O tens grans dots de futuròloga o bé ja sabies que Human Right anava a publicar aquest informe contrari a Israel i vas deixar el terreny ben abonat... Aviam si tindran raó els que t'acusen de ser una peça de propaganda del lobby sionista! (3) Un presentador de la tele brasilera ha estat acusat de planejar crims per a poder-los emetre en rigurosa exclusiva pel seu programa (llegiu-ne la notícia). També esà involucrat en tràfic d'armes i drogues. ¿Ja és a la presó, oi? Noooo, home, on vas a parar, que és senador (de dretes) i té immunitat! (4) Això sí, si un antiavalot dels Mossos d'Esquadra porta una arma ilegal (llegeixi's "kubotan") i tu li fots una hòstia al mig de la cara (l'única part del cos on li podies fer mal), ell segueix sent un agent de l'autoritat honrat i tu un delinqüent que mereix passar-se 3 anys a la presó. (5) Afegitó [16 d'agost]: mantenint l'element d'autoritat, però forçant una mica el de violència, també tenim l'exemple de José Ramón García Antón, qui com a Conseller d'Obres Públiques, Urbanisme i Transport era el màxim responsable del manteniment de les línies del metro de València quan, el 3 de juliol de 2006, hi hagué un accident a la línia 1 i van morir-hi 43 persones. Ara qui ha mort ha estat ell, i tal i com ens indica en Vicent al seu blog, cap mitjà de comunicació no sembla recordar-ho. Una mostra més de què a l'autoritat li està més permès (i se li perdona més) que a la resta d'incomplir les lleis i cometre un delicte, quan hauria de ser precisament el contrari. De veritat que hi ha dies en què sembla que t'esperonin a llançar-te en braços del terrorisme nihilista contra l'autoritat corrompuda...

dijous, 13 d’agost del 2009

La insurreció que ve - Comitè Invisible

LA INSURRECCIÓN QUE VIENE
Comité Invisible
176 pàgines
Ed. Melusina (1ª ed. juny 2009)
ISBN: 978-84-96614-73-4
Preu: 10 €


D'aquesta altra lectura tampoc no tinc gaire a dir, però si força fragments a reproduir. D'aquesta mena de pamflets no em sol agradar el to de sobrat avantguardista que s'hi destil·la, i perquè s'hi parla molt de destrucció del món actual però poc de com reconstuir-ne un de nou, malgrat que sovint et donen a entendre que ells ja ho saben i que t'ho estan insinuant i que tu, si ets dels que val, ja els estàs entenent...

¿És aquesta complicitat buida, que apel·la més a la passió autocomplaent que a la política, un típic defecte de la filosofia radical francesa? De vegades, fins i tot, no tenen vergonya de sobredimensionar els esdeveniments al seu interès, com per exemple a la pàgina 30: "l'incendi de novembre de 2005 no deixa de projectar la seva ombra sobre totes les consciències. Carrers sencers de Barcelona van cremar en solidaritat, sense que ningú no en sabés res excepte els seus habitants". Total, per quatre contenidors que van cremar.

Tanmateix, acostumen a contenir perles i pensaments interessants, i aquest llibret no podia ser menys, atès que a França es va detenir gent ("preventivament", com manen els cànons actuals) pel simple fet de tenir-ne una còpia a casa. En quedeu avisats. ;-)

—L'esfondrament del sistema escolar, que ja no és capaç de produir treballadors ni de classificar el ciutadà; ni tan sols a partir dels nens de classe mitjana [p.10].

—La manera de governar predominant consisteix precisament en la gestió de situacions de crisi [p.10]. Aquest món no sembla tenir cap altra forma de sostenir-se que mitjançant la gestió infinita de la seva pròpia derrota [p.17].

—La imatge [novembre de 2007] dels estudiants pijos de Nanterre aplaudint l'expulsió dels seus condeixebles tot cridant "visca la policia!" ens ofereix un indici del que ens reserva el futur [p.14].

—A mesura que l'Estat del benestar s'enfonsa, s'agreuja l'enfrontament entre aquells que desitgen l'Ordre i aquells que no [p. 15].

—Un moviment revolucionari no es propaga per contaminació sinó per ressonància. Una cosa que es constitueix aquí ressona amb l'ona de xoc que emet alguna altra cosa que es va constituir allà. El cos que ressona ho fa segons el seu propi tarannà [p.15].

—Voldrien veure'ns darrere de l'Estat, mobilitzats, solidaris amb un improbable nyap de la societat. Però resulta que ens repugna de tal manera unir-nos a aquesta mobilització, que pot succeir que decidim més aviat tombar definitivament el capitalisme [p.17].

—El que està en guerra no són les maneres variables de gestionar la societat. Es tracta d'idees, irreductibles i irreconciliables, sobre la felicitat i els seus mons [p.17].

—Organitzar-se no és dotar d'estructura la impotència. És, sobretot, teixir llaços [p.19].

—Es tracta del comunisme com a pressupost i com a experimentació. Evidència d'allò comú i construcció d'una força. El comunisme com a matriu d'un assalt minuciós, audaç, contra la dominació. Com a crida i com a nom, de tots els mons que es resisteixen a la pacificació imperial, a totes les solidaritats irreductibles al regne de la mercaderia, de totes les amistats que assumeixen les necessitats de la guerra [p.21].

—Desertar de la política clàssica significa assumir la guerra [p.21].

—No es tracta d'elaborar un disseny del que hauria de ser una insurrecció, sinó de tornar la possibilitat de revolta a allò que mai no hauria hagut de deixar de ser: un impuls vital tant de la joventut com de la saviesa popular [p.24].

—"L'avenir ja no té futur" és la saviesa d'una època que ha arribat, sota els seus aires d'extrema normalitat, al nivell de consciència dels primers punks [p.30].

—No hi haurà solució social a la situació present. En primer lloc, perquè el vague agregat d'entorns, institucions i bombolles individuals que s'anomenen per antífrasi “societat” no té consistència; en segon lloc, perquè ja no hi ha llenguatge per a l'experiència comuna. I no es comparteixen riqueses si no es comparteix un llenguatge. Va caldre mig segle de lluita en torn a la Il·lustració per a fundar la possibilitat de la Revolució Francesa, i un segle de lluita en torn al treball per a donar a llum el temible “Estat del benestar”. Les lluites creen el llenguatge en què s'anuncia el nou ordre [p.32].

—Aquells qui han trobat en les vies criminals menys humiliació i més benefici que en la neteja de terres no entregaran les seves armes, i la presó no els inculcarà l'amor per la societat [p.32].

—És el privilegi de les circumstàncies radicals: la precisió porta amb tota lògica a la revolució. N'hi ha prou amb dir allò que es té davant dels ulls i no eludir-ne la conclusió [p.34]. {Se suposa que el nostre sistema educatiu ensenya a llegir, a mirar, a interpretar i a raonar, però som incapaços de arribar a conclusions d'acord amb el món on vivim}.

—Si “la societat” no s'hagués convertit en aquesta abstracció definitiva, designaria el conjunt de bastons existencials que se'm donen per a poder-me arrossegar encara una mica més; el conjunt de dependències que he contret en pagament per la meva identitat. El minusvàlid és el model de la ciutadania que ve [p.36].

—El manteniment del JO en un estat de semi-ruïna permanent, en una semi-insuficiència crònica, és el secret millor guardat de l'ordre de coses actual. El JO dèbil, deprimit, autocrític, virtual, és per essència aquell subjecte infinitament adaptable que requereix una producció fundada en la innovació, l'obsolescència accelerada de les tecnologies, l'alteració constant de les normes socials i la flexibilitat generalitzada [p.37].

—La llibertat no és el gest de desfer-se dels lligams, sinó la capacitat pràctica d'operar-hi a través, de moure-s'hi, d'establir-ne o de truncar-ne. La família només existeix com a família, és a dir, com a infern, per a aquell que ha renunciat a alterar els seus mecanismes debilitadors o bé no sap com fer-ho. La llibertat de desarrelar-se ha estat sempre el fantasma de la llibertat [p.38].

—"I am what I am" no és una simple mentida, una simple campanya publicitària, sinó una campanya militar, un crit de guerra dirigit contra tot allò que hi ha entre els éssers, contra tot allò que els lliga de forma invisible [p.39].

—Hem estat expropiats de la nostra llengua per l'ensenyament, de les nostres cançons per les varietés, de les nostres carns per la pornografia de masses, de la nostra ciutat per la policia, dels nostres amics pel sistema salarial [p.44].

—Un món en què “emancipar-se” és un eufemisme per “haver trobat amo” [p.49].

—La parella és com l'últim graó de la gran desfeta social. És l'oasi enmig del desert humà. S'hi busca, sota els auspicis d'allò íntim, tot allò que, de manera tan evident, ha estat abandonat per les relacions socials contemporànies: la calor, la senzillesa, la veritat, una vida sense teatre ni espectador [p.50].

—"Emancipar-se” podria també voler dir: aprendre a barallar-se al carrer, a ocupar cases buides, a no treballar, a estimar-se bojament i a robar en els supermercats [p.51].

—Es detesta els amos, però es vol ser un empleat a qualsevol preu; tenir feina és un honor, però treballar és un signe de debilitat. En resum: el perfecte quadre clínic de la histèria. S'estima odiant, s'odia estimant [p.55].

—Admetem la necessitat d'aconseguir diners (no importa per quins mitjans) perquè actualment és impossible passar sense ells, però no la necessitat de treballar. A més, ja no treballem: currem. L'empresa ja no és un lloc on existim, sinó un lloc que travessem [p.58].

—La noció de treball ha tingut sempre dues dimensions contradictòries. Una dimensió d'explotació i una dimensió de participació. Explotació de la força de treball individual i col·lectiva per l'apropiació privada o social de la plusvàlua; participació en una obra comuna a través dels vincles que es teixeixen entre aquells que cooperen en el si de l'univers la producció. Aquestes dues dimensions es confonen perniciosament en la noció de treball, i això explica la indiferència dels treballadors, al cap i a la fi, cap a la retòrica marxista, que nega la dimensió de participació, aixó com cap a la retòrica empresarial, que en nega la d'explotació [p.59].

—El desastre aquí és previ: resideix en tot allò que ha calgut destruir, en tots aquells a qui ha calgut desarrelar per a què el treball acabi apareixent com l'única manera d'existir. L'horror del treball no està tant en el propi treball com en l'assolament metòdic, des de fa segles, de tot allò que no ho és: familiaritats de barri, d'ofici, de poble, de lluita, de parentiu; afecció a llocs, éssers, estacions, maneres de fer i de parlar [p.59].

—En les empreses el treball es divideix de forma cada vegada més visible en, d'una banda, feines altament qualificades d'investigació, concepció, control, coordinació i comunicació lligades a l'aplicació de tots els sabers necessaris en el nou procés de producció cibernetitzat, i, de l'altra, en feines no qualificades de manteniment i vigilància d'aquest procés [p.60].

—El treballador temporal és la figura d'aquest obrer que ja no ho és, que ja no té un ofici sinó unes competències que va venent en cada feina puntual que realitza, i la seva disponibilitat és també una feina [p62].

—A aquesta població flotant cal donar-li feina o bé contenir-la. Ara bé, no s'ha trobat a dia d'avui millor mètode disciplinari que el salari. Caldrà, doncs, seguir amb el desmantellament de les “fites socials”, a fi de fer tornar els més reticents al si salarial, aquells que només es rendeixen davant de l'alternativa entre morir de gana o podrir-se a la presó [p.63].

—Treballar, avui dia, està menys lligat a la necessitat econòmica de produir mercaderies que a la necessitat política de produir productors i consumidors, de salvar per tots els mitjans l'ordre del treball [p.63].

—La bullícia d'aquest populatxo que espera amb impaciència ser seleccionat entrenant-se per a ser natural té a veure amb una temptativa de salvament de l'ordre del treball mitjançant una ètica de la mobilització. Estar mobilitzat és referir-se al treball no com a activitat, sinó com a possibilitat. L'aturat es treu els pírcings, va a la perruqueria i realitza “projectes”, treballa clarament “per la seva empleabilitat” i demostra així la seva mobilització [p.64].

—Vendre's un mateix i no la pròpia força de treball, aconseguir remuneració no pel que un fa, sinó pel que és, pel nostre exquisit maneig dels codis socials [p.65].

—La comminació planetària a mobilitzar-se sota el mínim pretext (el càncer, el “terrorisme”, un terratrèmol, els sense sostre) resumeix la determinació de les potències dominants a mantenir el regne del treball més enllà de la seva desaparició física [p.65].

—D'aquesta manera, l'aparell de producció present és, d'una banda, una gegantina màquina de mobilitzar psíquica i físicament, de bombejar l'energia dels humans que han esdevingut sobrers, i de l'altra, una màquina de seleccionar que concedeix la supervivència a les subjectivitats conformes mentre deixa caure tots els “individus en risc”, tots aquells que encarnen un altre ús de la vida i, per això mateix, s'hi resisteixen. D'una banda, es fa viure els espectres; de l'altra, es deixa morir els vius [p.65].

—El gust per allò autèntic-entre-cometes, a causa del control que comporta, acompanya la petita burgesia en la seva colonització dels barris populars. S'hi desplaça perquè ha estat empesa fora dels hipercentres i per a buscar-hi una “vida de barri” que mai no trobaria en els seus barris residencials. I fent fora els pobres, els cotxes i els immigrants, netejant el llocs, extirpant-ne els microbis, aniquila allò mateix que havia anat a cercar [p.70].

—La metròpoli és la mort simultània de la ciutat i del camp, en l'encreuament on convergeixen totes les classes mitjanes [p.71].

—Les revoltes de 2005 no neixen de l'extrema despossessió, com tant s'ha dit, sinó, al contrari, de la plena possessió del territori. Un pot cremar cotxes perquè està fart, però per a propagar la revolta durant un mes i mantenir la policia sense respirar de forma tan prolongada cal saber organitzar-se, comptar amb complicitats, conèixer el terreny a la perfecció i compartir un llenguatge i un enemic comuns [p.73].

—La ciutat, per als militars, va ser durant molt de temps un lloc que era preferible evitar, si no s'assetjava; la metròpoli, per la seva banda, és del tot compatible amb la guerra. El conflicte armat és només un moment de la seva constant reconfiguració [p.74].

—La multiplicació dels mitjans de transport i de comunicació ens arrenquen sense parar de l'aquí i de l'ara, mitjançant la temptació de ser sempre en algun altre lloc [p.76].

—Precisament perquè consisteix en una arquitectura de fluxos, la metròpoli és una de les formacions humanes més vulnerables que mai no han existit. El tancament brutal de les fronteres a causa d'una epidèmia furiosa, una carència qualsevol en un subministre vital, un bloqueig organitzat dels eixos de comunicació, i tot el decorat se'n va en orris [p.77].

—No és l'economia el que està en crisi, l'economia és la crisi. No és la feina el que falta, la feina és el que sobra. Ben mirat, no és la crisi sinó el creixement el que ens deprimeix [p.81].

—Se'ns revela tot allò que ens havíem esforçat en oblidar: que l'economia és una política. I que aquesta política, avui dia, és una política de selecció en el si d'una humanitat que ha esdevingut massa supèrflua [p.85].

—No hi ha gaire més que aquest estrany estrat intermedi de la població, aquest curiós agregat sense força d'aquells que no prenen partit, la petita burgesia, que sempre ha fingit creure en l'economia com en una realitat, perquè la seva neutralitat quedava així preservada. Petits comerciants, petits amos, petits funcionaris, dirigents, professors, periodistes, intermediaris de tota mena formen aquesta no-classe, aquesta gelatina social composada per la massa d'aquells que voldrien senzillament passar la seva petita vida privada al marge de la història i dels seus tumults. Aquests aiguamorts són per naturalesa els campions de la falsa consciència, disposats a tot per a mantenir, en el seu entreson, els ulls tancats davant de la guerra que arrasa al seu voltant [p.86].

—Si ATTAC, amb els seus cursos d'educació popular, ha intentat salvar l'economia com a ciència, el decreixement pretén salvar-la com a moral [p.86].

—El capitalisme ha desintegrat en el seu propi benefici tot el que pervivia dels vincles socials, i ara es llança a la seva reconstrucció sobre unes noves bases. La sociabilitat metropolitana actual és la incubadora d'aquest procés. De la mateixa manera, ha assolat els mons naturals i es llança a la idea absurda de reconstruir-los com a entorns controlats, dotats de sensors adequats. A aquesta nova humanitat li correspon una nova economia, que voldria deixar de ser una esfera separada de l'existència per a ser-ne el seu teixit, que voldria ser la matèria de les relacions humanes; una nova definició del treball com a treball sobre un mateix, i del Capital com a capital humà; una nova idea de la producció com a producció de béns relacionals, i del consum com a consum de situacions [p.88].

—Revalorar els aspectes no econòmics de la vida és una consigna del decreixement, igual que el programa de reforma del Capital [p.89].

—Per a imposar definitivament l'economia, amb la seva ètica del treball i la seva cobdícia, va ser necessari, al llarg del segle XVII, internar i eliminar tota la fauna d'ociosos, captaires, bruixes, bojos, vividors i d'altres pobres sense pàtria ni llar; tota una humanitat que desmentia amb la seva sola existència l'ordre de l'interès i la continència. La nova economia no s'imposarà sense una selecció semblant [p.89].

—De les secretaries d'Estat a les rebotigues dels cafès alternatius, les preocupacions s'enuncien ara amb les mateixes paraules, que són d'altra banda les mateixes de sempre. Es tracta de mobilitzar-se. No per a la reconstrucció, com en la postguerra; no per als etíops, com als anys vuitanta; no per a la feina, com als anys noranta. No, aquest cop és per al medi ambient, que us ho agraeix molt [p.98].

—Cal consumir poc per a poder seguir consumint. Fabricar productes biològics per a poder seguir produint. Cal autocontenir-se per a poder seguir contenint. Així és com la lògica del món pretén sobreviure a si mateixa donant-se aires de ruptura històrica [p.99].

—Al llarg de totes les èpoques, la idea de virtut no ha estat mai res més que una invenció del vici. De no ser per l'ecologia, no es podria justificar l'existència avui dia de dos branques de l'alimentació, una de “sana i biològica” per als rics i els seus nens, una altra notòriament tòxica per a la plebs i les seves criatures abocades a l'obesitat. La hiperburgesia planetària no sabria fer passar per respectable el seu tren de vida si els seus darrers capricis no fossin escrupolosament “respectuosos amb el medi ambient”. Sense ecologia, res seguiria tenint suficient autoritat per a fer callar tota objecció als progressos exorbitants del control [p.99].

—La major fam coneguda fins llavors a la zona tropical (1876-1879) va coincidir amb una sequera mundial, però sobretot amb l'apogeu de la colonització [p.101].

—El que per tot arreu es presenta com a catàstrofe ecològica no ha deixat mai de ser, en primer lloc, la manifestació d'una relació desastrosa amb el món [p.101].

—És una tesi defensable que la literatura moderna neix amb Baudelaire, Heine i Flaubert com a conseqüència de la massacre d'Estat del juny de 1848. En la sang dels insurgents parisencs i en contra del silenci que envolta la matança neixen les formes literàries modernes: melancolia, ambivalència, fetitxisme de la forma i indiferència mòrbida [p.110].

—Occident és la civilització que ha sobreviscut totes les profecies sobre els seu esfondrament mitjançant una singular estratagema. De la mateixa manera que la burgesia ha hagut de denegar-se com a classe per a permetre l'aburgesament de la societat; de la mateixa manera que el capital ha hagut de sacrificar-se com a relació salarial per a imposar-se com a relació social, transformant-se en capital cultural, de salut i financer; de la mateixa manera que el cristianisme ha hagut de sacrificar-se com a religió per a perpetuar-se com a estructura afectiva, com a comminació difusa a la humilitat, a la compassió i a la impotència, Occident s'ha sacrificat com a civilització particular per a imposar-se com a cultura universal. L'operació es resumeix així: una entitat agònica se sacrifica com a contingut per a sobreviure com a forma [p.114].

—L'individu fet bocins se salva com a forma gràcies a les tecnologies “espirituals” de la superació personal. El patriarcat, carregant sobre les dones tots els penosos atributs del mal: voluntat, autocontrol, insensibilitat. La societat desintegrada, propagant una epidèmia de sociabilitat i diversió. Així, totes les grans ficcions caduques d'Occident es mantenen mitjançant artificis que les desmenteixen punt per punt [p.114].

—“Res no és veritat” no diu res del món, però ho diu tot del concepte occidental de veritat. La veritat, aquí, no es concep com un atribut dels éssers o de les coses, sinó de la seva representació [p.115].

—No es podria ensenyar Sade, Nietzsche ni Artaud als instituts si no s'hagués desqualificat abans la noció de veritat. Limitar contínuament totes les afirmacions, desactivar pas a pas totes les certeses que fatalment surten a la llum, aquest és la llarga tasca de la intel·ligència occidental. La policia i la filosofia són dos mitjans convergents per a aconseguir-ho, tot i que formalment diferents [p.116].

—Evidentment, l'imperialisme d'allò relatiu troba a qualsevol dogmatisme buit, a qualsevol marxisme-leninisme, a qualsevol salafisme, a qualsevol neonazisme, un adversari a la seva mida: algú que, com els occidentals, confon afirmació i provocació [p.117].

—Una resposta estrictament social, que refusi de veure que allò a què ens enfrontem no és la crisi de la societat sinó l'extinció de la civilització, es torna per tant còmplice de la seva perpetuació. És una estratègia corrent avui dia criticar la societat amb l'esperança vana de salvar la civilització [p.117].

—No hem d'indignar-nos perquè des de fa cinc anys s'apliqui una llei tan notòriament anticonstitucional com la Llei sobre la Seguretat Quotidiana [després de l'11 de setembre de 2001]. No serveix protestar legalment contra la implosió consumada del marc legal. Cal organitzar-se en conseqüència [p.119].

—Ja no hem d'esperar. Seguir esperant és una bogeria. La catàstrofe no és el que ve, sinó el que hi ha. Nosaltres ens situem, des d'ara i en el futur, en el moviment d'esfondrament d'una civilització. És aquí on cal prendre partit [p.120].

—Una constatació que ens deixa indiferents, que ens deixa tal i com estàvem, que no ens compromet a res, no mereix el nom de veritat [p.125].

—Una veritat no és una visió del món, sinó allò que ens hi manté lligats de forma irreductible. Una veritat no és quelcom que es posseeixi, sinó quelcom que ens porta. Em fa i em desfà, em constitueix i em destitueix com a individu, m'allunya de molts i m'acosta a aquells que la senten [p.125].

—Se'ns ha inculcat una idea neutra de l'amistat com pur afecte sense conseqüències. Però tota afinitat és afinitat en una veritat comuna [p.126].

—No esperar res de les organitzacions. Desconfiar de tots els cercles existents, i sobretot no convertir-s'hi [p.127]. {Cal, doncs, renegar de l'organització i confiar-ho tot a l'espontaneïtat emotiva de l'amistat?}.

—Els cercles són temibles, amb la seva textura flexible, les seves tafaneries i les seves jerarquies informals. Cal defugir qualsevol cercle. Cadascun d'ells sembla estar encarregat de la neutralització d'una veritat. Els cercles literaris hi són per a fer callar l'evidència dels escrits. Els cercles llibertaris, la de l'acció directa. Els cercles acadèmics, per a reprimir allò que les seves investigacions impliquen avui per a la majoria [p.128].

—Tots els cercles són contrarevolucionaris, perquè la seva única ocupació és preservar el seu malestar [p.129].

—Cal constituir-se en comunes. Unes comunes que no temessin, més enllà de les seves activitats pròpiament polítiques, organitzar-se per a la supervivència material i moral de cadascun dels seus membres i de tots els penjats que els envolten. Unes comunes que no es definissin (com solen fer els col·lectius) per un dins i un fora, sinó per la densitat dels vincles en el seu si; no per les persones que les composen, sinó per l'esperit que les anima [p.130].

—Alguns grups de “piqueteros” argentins obtenen col·lectivament una mena d'ingrés mínim a canvi d'algunes hores de feina: no fan les hores estipulades, posen en comú els guanys, es doten de tallers de confecció, d'una fleca i dels horts que necessiten. Se surt a buscar diners per a la comunitat, en cap cas per a guanyar-se la vida [p.133].

—Les vagues canvien l'horitzó de la revolució pel de la tornada a la normalitat [p.138].

—Ràbia i política no s'haurien d'haver deslligat mai. Sense la primera, la segona es perd en els discursos; i sense la segona, la primera es consumeix en esgarips [p.142].

—En la misèria dels nostres temps, “fotre-ho tot” funciona potser (no sense raó, cal admetre-ho) com a última seducció col·lectiva [p.144].

—No ser socialment res no és cap condició humiliant, la font de cap mancança tràgica de reconeixement (ser reconegut: per qui?), sinó, contràriament, la condició d'una llibertat d'acció màxima [p.145].

—Constituir un subjecte “banlieu”, d'extraradi, que fos l'autor de les “revoltes de novembre de 2005” va ser una de les primeres maniobres defensives del règim [p.145].

—Es tracta d'aplaçar la nostra aparició com a força fins al moment oportú, atès que com més tard ens trobi la visibilitat, més forts ens trobarà. I un cop hem entrat en la visibilitat, el nostre temps està comptat. O bé estem en condicions de fer pols el seu regne en poc temps, o bé serà ell el qui ens esclafarà sense demora [p.146].

—L'abolició pràctica dels diners només pot dur-se a terme a través de l'extensió de les comunes, i aquesta ha d'obeir en cada cas la preocupació per no superar una certa mida més enllà de la qual perd contacte amb si mateixa i suscita, de manera quasi indefectible, una casta dominant [p.154].

—L'assemblea no està feta per a la decisió, sinó per al debat, per a la paraula lliure exercint-se sense finalitat [p.159].

—Tot és en la forma. Hi ha maneres de destruir que provoquen indefectiblement el retorn d'allò que s'ha destruït. Qui es rabeja amb el cadàver d'un ordre s'assegura la vocació de venjar-lo [p.169].

dimarts, 11 d’agost del 2009

Vokabel - Per a aprendre vocabulari

Sempre m'ha agradat aprendre llengües, i una ajuda molt important és disposar d'un programa que t'ajudi a memoritzar-ne el vocabulari. Fa uns anys, i després de moltes temptatives, vaig descobrir VOKABEL, un programet gratuït que, al meu parer, és el millor en el seu camp i que des de llavors m'ha ajudat infinitat de vegades. El problema és que funciona sota Windows, i quan fa uns mesos em vaig passar a Linux ja no el vaig poder seguir utilitzant, ni tan sols instal·lant-me l'emulador Wine. Les alternatives que m'ofereix Linux (Parley, KVoc, etc.) no m'han acabat mai de convèncer, com ja vaig comentar fa un parell de mesos. De fet, Vokabel és l'única cosa que realment he trobat a faltar de l'època Windows. Tant l'he trobat a faltar, que finalment em vaig decidir a escriure a l'autor del programa, informant-li del meu problema i si hi havia alguna cosa a fer. M'ha respost de seguida, i amb les seves indicacions ("you may also need some additional dll-files. You find them here: link to microsoft support) he aconseguit finalment fer-lo anar amb el Wine. El procés ha estat estrany i afortunat (m'ha sortit tot a la primera, malgrat que eren temptatives atzaroses), i aquí en deixo constància per al meu jo futur, per si mai me n'oblido i em tornen a robar el portàtil...: (1) Tenir instal·lat el Wine. (2) Descarregar-se el programa d'instal·lació .EXE de Vokabel de la pàgina de l'autor i executar-lo amb el Wine. S'inicia un programa d'instal·lació, i triarem el directori que ens surti dels nassos per a tenir-hi el Vokabel. (3) Ens descarreguem, de la pàgina que ens va dir l'autor (How to obtain the Visual C++ 6.0 run-time components), l'arxiu instal·lador dels controladors Windows que necessitem (a dia d'avui, l'arxiu es diu VC6RedistSetup_enu.EXE, però és probable que en el futur hagi canviat). Podem descarregar-nos-el a l'escriptori o allà on volguem. (4) Amb el Wine, exectuem l'arxiu que ens acabem de baixar. Ens instal·larà un nou arxiu, VCREDIST.EXE, i el copiem al directori on abans havíem instal·lat el Vokabel. (5) Novament amb el Wine, executem l'arxiu VCREDIST.EXE. Aparentment, no passa res (i, ves a saber, potser no passa res), però jo ho he fet i després m'ha funcionat, ergo cal seguir-ho fent. ¿Algun antropòleg ha estudiat les relacions entre la informàtica i els rituals religiosos? (6) Ara ja estaria tot instal·lat. Curiosament, però, des del subdirectori del Wine no puc executar el Vokabel, però m'arrenca si clico el botó dret del ratolí sobre l'arxiu VOKABEL.EXE i li dic al Linux que me l'obri amb el Wine. [Qui ho entengui que m'ho expliqui]. Me n'he creat un enllaç a l'escriptori, i també em funciona. (7) El primer cop que l'engegues, el programa et demana en quina llengua vols que s'executi (gràcies a déu, perquè per defecte és en suec!). Però com que l'estem fent anar amb l'Ubuntu-Wine, la cosa no acaba de rutllar, i el programa apareix, efectivament, en suec. Els anys d'estudiant de Filologia m'han ajudat a trobar el lloc del menú per a solucionar-ho: (8) Abans, però, haurem hagut de copiar l'arxiu SPANISH.VOKMOD (o English o el que vulguem) des del subdirectori /Vokmod al directori base on hem instal·lat el Vokabel. [També ens caldrà fer-ne una còpia a l'escriptori, si és des d'aquí que engeguem el programa!] (9) Entrem al Vokabel i obrim la tercera barra de menú començant per l'esquerra ("Verktyg" = "Eines") i en triem l'última opció ("Inställningar" = "Propietats"). Se'ns obra un nou menú amb dos pestanyes, i triem la de la dreta ("Avancerat" = "Avançat", qui ho anava a dir!). Ens apareixerà llavors una bandera (la sueca, oh quina sorpresa), hi cliquem al damunt i (si hem realitzat el pas 8) la podem canviar per l'espanyola o l'anglesa. Pitgem damunt de l'OK i ens informa que el proper cop que engeguem el programa ja gaudirem dels avantatges de disposar d'una llengua més familiar. I, afortunadament, compleix la seva paraula. PS: L'autor, Per-Erik Kristensson, ha rebutjat que li ingressés diners en un compte com a pagament per l'ús del seu programa (i, ja posats, per l'ajuda). M'ha respost que aquestes coses les fa per plaer, i que els diners pervertirien aquest plaer. Tot un exemple. També l'he encoratjat a fer-ne una versió per a Linux, i m'ha dit que ja s'ho ha rumiat alguna vegada, però que implicaria una feinada. Respecto la seva decisió: qui fa coses gratis, qui fa les coses per plaer, no pot ser obligat a res. Gràcies, PEK!

dilluns, 10 d’agost del 2009

La república dels pirates


LA REPÚBLICA DE LOS PIRATAS: La verdadera historia de los piratas del Caribe.
Colin Woodard
Ed.Crítica, 2008
430 pàgines
ISBN: 9788484321323
29€

La primera ressenya de les meves darreres lectures la dedico a aquest assaig, sobretot perquè hi tinc ben poques coses a dir i gairebé no n'he pres notes, ja que m'ha decebut una mica.

Primerament, perquè llegint-ne la contraportada [vegeu el següent paràgraf] és fàcil fer-se una idea equivocada del llibre: sembla una promesa d'anàlisi política de l'activitat dels pirates, però a l'hora de la veritat és la simple narració de la vida i miracles d'alguns d'ells [això sí, molt ben explicada i "més fascinant que la millor novel·la de pirates"]. En segon lloc, perquè aquesta vida seva sembla força lluny de cap ideal d'emancipació republicana, i la seva màxima fita es redueix senzillament a apropiar-se d'una illa caribenya per a beure, follar i dormir la mona.

La contraportada, en canvi, prometia això: «Aquest llibre ens parla d'una lluita contra la tirania, d'una revolta marítima que va posar en perill els imperis d'Espanya, França i Anglaterra i que va paralitzar el comerç naval de l'Atlàntic. En el seu centre hi havia una república de pirates formada per uns quants milers d'homes i dones de totes les races i religions, en què els negres eren ciutadans en igualtat de drets amb els blancs i els mariners escollien democràticament els seus capitans, prenien les decisions en comú i es repartien equitativament el botí. Va ser un somni de llibertat que va semblar anunciar els nous temps de les revolucions democràtiques, però que va acabar a sang i foc».

Va acabar a sang i foc perquè l'Armada Anglesa hi va enviar un bon destacament a reconquerir la colònia, però tampoc no hauria durat gaire més per si sola: la imatge que es dóna del port de Nassau (la "capital" pirata) és absolutament decebedora, amb totes les cases mig ensorrades, plenes de merda i sense cap intenció d'arreglar res, i tothom borratxo nit i dia dilapidant la riquesa acumulada en anteriors saquejos, fins que es tornen a empobrir i llavors es veuen forçats a tornar a la pirateria.

Hi participen negres i dones, això és cert —i al segle XXI potser ens costa una mica de fer-nos a la idea del que això significava a començaments del segle XVIII—, però ni és tan idílic com ho dibuixen (el llibre va ple d'exemples de pirates que seguien enriquint-se amb el tràfic d'esclaus, i i les dues úniques dones pirates que hi apareixen "escopien i renegaven més que la resta dels homes junts") ni sembla tenir, en cap dels casos, la més mínima motivació política al darrere. En cap moment —o al menys al llibre no se'n parla— tenen cap intenció d'acabar amb el tràfic d'esclaus o d'iniciar una revolta per a alliberar-los, sinó que senzillament no fan escarafalls si han d'acceptar algun negre com a membre de la tripulació, i això es dóna sobretot per qüestions pràctiques, com quan algun combat o malaltia els ha delmat la tripulació i necessiten mà d'obra.

I respecte de les monarquies i els seus imperis no només no semblen tenir gaire interès en suprimir-les, sinó que molts dels pirates (que són d'origen anglès) prenen partit en favor de restituir en el tron el llinatge dels Stuart, que l'havien perdut perquè el príncep James era catòlic, i combaten el nou monarca britànic: George I, de la Casa alemanya de Hanover [es veu que no sabia ni parlar anglès, el paio].

Per a fer encara més dubtosa la suposada militància d'aquests pirates, al final del llibre podem comprovar com la majoria acaben renegant per partida doble (tant de la pirateria com del seu suport als Stuart), i accepten el perdó de la reialesa britànica. Molts d'ells, fins i tot, acaben esdevenint corsaris britànics que combaten els seus antics companys. Amb repúbliques així, quin rei necessita dictadures?

Dels quatres pirates principals de què ens parla el llibre, el que més simpaties em desperta és en Sam Bellamy, que realment du a terme moltes accions amb motivacions polítiques al darrere. De fet, ell i la seva tripulació eren conegut com "els homes de Robin Hood", i es dedicaven a piratejar vaixells mercants rics per a repartir el botí amb la gent pobra. El mateix Bellamy havia nascut en un ambient depauperat d'Anglaterra, i es va veure forçat (com molts d'altres joves sense feina ni mitjans) a fer-se a la mar, on eren explotats i vexats de la manera més inhumana per capitans sàdics i desaprensius. Amb la pintura que ens fa l'autor de les condicions laborals i humanes tan dures dins dels vaixells (comercials o militars), és lògic que la major part de la tripulació simpatitzés amb la pirateria, i s'hi aboqués a la primera possibilitat que se'ls presentava. És important recalcar, doncs, que la gent esdevenia pirata per necessitat (per fugir de condicions inhumanes) i no per posicionament ideològic (per a reivindicar la igualtat i combatre l'imperialisme). Aquest és el motiu pel qual m'ha defraudat el llibre, perquè jo m'esperava que la República la conformaven pirates del segon tipus, i no només del primer.

Malauradament, en Sam Bellamy mor jove a causa d'una tempesta, i l'altre gran pirata que tenia certes inquietuds socials (per exemple mai no va fer ús innecessari de la violència), l'Edward "Barbanegra" Thatch, amic d'en Bellamy i també nascut més pobre que una rata, acaba gaudint tranquil·lament de les seves riqueses a Carolina del Sud, sota la protecció del seu governador, suficientment corromput. Morirà finalment a mans d'un oficial de la marina i el seu cos seria exhibit, durant molt de temps, convenientment trossejat, en una gàbia, malgrat que havia acabat acceptant el perdó de la Casa Reial. Davant de la desbandada de pirates que s'acullen al perdó de l'imperi anglès, l'únic que manté la dignitat i es nega a renunciar a la llibertat assolida pels pirates al Carib és en Charles Vane. Malauradament, era tan o més sàdic que la majoria de capitans. En qualsevol cas, també acaba penjat. Uns pocs altres, entre els quals Paulsgrave Williams, durant molt de temps el segon de Sam Bellamy (i, com ell, pirata per ideologia i per convenciment, malgrat que, a diferència d'en Bellamy, provenia de bona família), no abandonen la pirateria però se'n van cap a l'Àfrica, principalment a Madagascar, on potser ja hi havia hagut una altra mena de República pirata: Libertatia. Sospitosament, al llibre només se cita Madagascar de passada un parell de vegades, i no s'hi diu res de Libertatia ni de cap altra de les utopies pirates.

El contingut del llibre es pot completar amb una interessant pàgina web: The Republic of Pirates. I el seu autor també escriu habitualment un blog: World Wide Woodard.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Cada cop dissimulen menys: Torrent, Rubalcaba i Ezkurdia

(1) Curiosa la manera amb què l'ajuntament del PP de Torrent ha decidit retirar el nom d'Avinguda del País Valencià a un dels seus carrers. Per a què no se'ls pogués titllar de poc democràtics, això sí, van impulsar un referèndum. Però la cosa ja va començar malament perquè, malgrat que havien argumentat que allò que els havia motivat a convocar la consulta popular era el "clamor popular" contra l'actual nom del carrer, a l'hora de la veritat només hi ha participat un 3,5% del cens de la població. Si la legitimitat democràtica de l'acció ja quedava molt en entredit, amb els resultats del referèndum ja salten totes les alarmes de la decència i del bon obrar, perquè malgrat que l'opció vigent ("Avinguda del País Valencià") ha resultat la més votada (957 vots), aquesta no ha assolit el 50% dels vots (en calien uns pocs més: 990), i l'alcaldessa de Torrent, María José Català (que qualsevol dia es canvia el cognom, també), ha deduït (?) que el que la gent vol és canviar el nom de l'avinguda, perquè la resta d'opcions (fin a un total de 9) sumen juntes més vots que l'opció guanyadora. Per tant (dins d'aquesta lògica monstruosa, és clar), es tornarà a celebrar un altre referèndum amb tots els noms... ¡excepte el que ara ha tret més vots! Inaudit i, si m'apureu, graciós. No se'ls hauria acudit ni als Monty Python.
* * * *
(2) He traduït bona part de l'editorial d'avui del diari Gara, "La setmana en què el ministre de l'interior espanyol va donar la raó a l'esquerra abertzale", tan encertat i interessant com quasi sempre: Acostumats a qualificar gairebé qualsevol fet o declaració com a «històrica», aquesta setmana dirigents polítics i mitjans de comunicació han preferit passar de puntetes sobre un fet insòlit que pot tenir més transcendència de la prevista. Potser per primera vegada en la història, un ministre d'Interior espanyol ha donat la raó a l'esquerra abertzale. Perquè això és, ni més ni menys, el que ha fet Alfredo Pérez Rubalcaba quan va dir que fins i tot en el cas que l'esquerra abertzale digués que condemna la violència i sol·licités la seva legalització «la resposta serà radicalment no». Va acabar així la cançó de què «l'únic que han de fer és condemnar la violència», i es va confirmar el que ha sostingut sempre l'esquerra abertzale: que allò realment il·legal no són unes sigles concretes sinó les idees que defensen —la independència d'Euskal Herria i el socialisme—, i que la resolució del conflicte només pot provenir no ja de què aquestes idees recuperin la legalitat formal, sinó que el seu projecte sigui igual de realitzable que el de la resta d'opcions polítiques. Amb una única condició assumida, que no és altra que l'exigència democràtica d'aconseguir el suport social suficient. L'única ocasió semblant podria ser aquella en què Jaime Mayor Oreja va admetre que «ETA no menteix». Només que llavors Mayor Oreja ja no ostentava aquest càrrec i les seves paraules formaven part d'un atac contra el PSOE, la qual cosa va treure pes a les declaracions. No obstant això, la gran diferència rau en què les declaracions del ministre són en qualitat de portaveu del Govern espanyol, que no ha desmentit les seves paraules. Tot el contrari: Rodolfo Ares, escuder de Rubalcaba en terres basques i dins del seu partit, confirmava el que havia dit el seu superior. L'únic que sembla haver vist la gravetat de la declaració de Rubalcaba —a més dels propis al·ludits— ha estat Patxi Zabaleta, que precisament sol ser utilitzat com a arma llancívola per l'Estat i per la resta de partits contra l'esquerra abertzale. L'explicitació d'allò evident per part del ministre espanyol deixa en evidència molts discursos que, disfressats de falsa innocència i bonisme, han intentat culpar l'esquerra abertzale de la manca de llibertats que pateix Euskal Herria. Condemnar pot suposar mentir És cert, en tot cas, que la simple condemna de la violència, per a utilitzar la terminologia a l'ús, no implica un convenciment real d'allò repudiat. El propi Rubalcaba en pot donar fe, en pertànyer a un partit que durant anys va condemnar l'activitat dels GAL mentre els seus camarades, col·legues i subalterns duien a terme la guerra bruta amb fons proveïts pel Govern del que ell va formar part. La condemna judicial, tan sols testimonial, contra una part dels culpables de la mort de 23 bascos tampoc no va evitar que el PSOE els donés suport, fins al punt d'acompanyar-los a les portes de la presó a Guadalajara. El mateix es pot dir del PP respecte del franquisme. Només que, a més, en aquest cas els conservadors espanyols eviten a tot preu fer pública aquesta condemna. En alguns casos, com en el del sempre sincer Mayor Oreja, fins i tot no tenen empatx en enaltir la dictadura. Dit això, hi haurà qui contesti que els GAL, el franquisme i ETA no són el mateix. És cert. Però, per què haurien de ser diferents en el sentit que ells creuen i no en el sentit que considera l'esquerra abertzale? Per què ells poden defensar la seva «veritat», la seva visió de la història, i la resta és perseguida per dir el que pensa, o fins i tot per pensar com pensa? La posició dels diferents agents respecte a les violències no depèn d'una moral abstracta, sinó d'uns objectius polítics concrets. Una altra qüestió és quina d'aquestes violències és moral o immoral i sota quines condicions, o si aquestes violències poden ajudar en aquests objectius. Però a l'Estat espanyol això no pot ser lliurement debatut. * * (3) Sense sortit d'Euskal Herria, tenim també l'acomiadament de Gabirel Ezkurza d'Euskal Telebista, on conduïa amb èxit la tertúlia-espectacle Pásalo. ¿Els motius? Segons l'afectat, perquè el programa "evidenciava la debilitat argumental del discurs correcte, del Pensament Obligatori". I Ezkurdia segueix: «A mi em preocupa "la normalitat". La gent al carrer t'expressa solidaritat però després t'etziba un "estava cantat", "és normal", "allò estrany és que no hagués passat abans". No ho diuen perquè se n'alegrin, però implícitament accepten el joc de la imposició repressiva. És ben normal que et tanquin la botiga a Alemanya l'any 1934, total, si som jueus!» «Allò més greu és la situació. Gabirel Ezkurza no és ningú. Allò greu és que una persona ha estat expulsada d'un mitjà públic per les seves opinions. Punt. Pur feixisme. Allò greu és que implícitament acceptem la feixistització de "lo atado y bien atado", de les polítiques extremistes dels extremistes del Règim, en el seu llenguatge els "Ahmanideyàs", els "Guardians de la Transició"». * * (4) Hem d'anar en compte. Els petits aprenents de feixistes que ocupen bona part de les nostres institucions cada cop tenen menys por a treure's la màscara, i cada cop reben menys oposició ciutadana. En podrien resultar temps molt foscos.