dissabte, 27 de juny de 2009

Jetlag vacacional

Dijous a la nit aterrava a Barcelona. Lisboa, la seva llum i els seus turons de carrers acolorits m'han tingut fascinat aquests vuit dies d'exili pirotècnic, i malgrat que sóc fill del darrer quart del segle XX i nascut amb un teclat a sota del braç, encara em sorprèn el fet de què al matí et trobis passejant en una país i a la nit en un altre. És un fet que em sorprèn i m'embriaga, en un embriagament que prové no de la col·locació (com s'esdevé habitualment amb les drogues), sinó precisament per la descol·locació. Descol·locació que ja s'havia donat passejant per Lisboa, i que sempre se'm dóna (i busco) quan viatjo a un lloc que no conec, encara més si hi parlen estrany i, sobretot, si hi vaig sol. De fet, ara feia molt de temps que no estava sol, i a Lisboa he tingut temps d'avorrir-me (en el millor sentit que li pugueu donar a la paraula) i de pensar. Però, és clar, han estat pensaments en una situació descol·locada, i això fa que s'accentuï la sensació d'estranyament amb el món, en el meu cas acolorida per la resignada hostilitat que em provoca mirar-me'l des de la distància que em proporcionen aquell estranyament i descol·locació. I si les aproximacions al món més real (aquell món que és menys immediat però més compartit) les vaig dur a terme comprant-me els diaris El Mundo i El País o bé sintonitzant la CNN americana a la tv de l'habitació de l'hotel, és evident que l'hostilitat envers el món (aquest món compartit, no aquell immediat dels carrers il·luminats de Lisboa) creixia de manera desmesurada, ajuntant-se amb l'aversió i el fàstic més visceral. He sortit momentàniament del corrent del riu i me l'he mirat de la ribera. I com que des de fora veus més els contrastos que hi provoca la llum del sol, me n'he adonat (i em sorprenc d'haver-me'n d'adonar) que encara baixa més brut i fastigós que no em pensava. I que és tan enorme, tan monstruós, que la seva inèrcia cap a la destrucció sembla ja imparable. Ara estic tornant-hi a ficar els peus. Cal fer-ho a poc a poc, perquè el corrent és fort i traidor i obliga a ser prudent, però confio que d'aquí un parell de dies ja tornaré a ser arrossegat com abans (o això espero, perquè dimecres torno a la feina i hauria d'haver completat ja aquest procés de re-civilització). Però avui encara estic dempeus, ja fora de la ribera però encara no dins del riu, en una mena d'impasse emocional. Un "dempasse", que en podria dir en Humpty Dumpty. I els efectes d'aquest jetlag els he notat aquesta nit passada, en què gairebé no he dormit. Va venir el Guillermo i vam estar jugant fins les tres de la matinada a la consola. Quan va marxar, encara no tenia gens de son, i vaig encendre'm l'ordinador per a posar-me al dia de correus i blogs que s'havien acumulat sense llegir. També vaig estar mirant algun programa Linux per a practicar vocabulari, perquè jo estava acostumat a un que es diu Vokabel, però que estava pensat per a Windows i que no un funciona amb l'emulador Wine. El Parley no m'acaba de convèncer (el trobo, d'entrada, massa complicat), el KWordQuiz tampoc (massa senzill), i vaig descobrir l'Anki, la idea del qual m'agrada però que et deixa poc marge per a configurar-te'l com tu vulguis. Amb tot plegat se'm va fer de dia, literalment. Eren aproximadament tres quarts de sis del matí i el cel començava a aclarir-se. La meva terrassa mira cap al nord-est (com totes les cases de l'Eixample que des del costat Llobregat mirant cap al Besòs), i vaig sortir-hi a contemplar la sortida inesperada del sol. Evidentment, això encara va contribuir en l'augment de la meva descol·locació: ¿què collons feia jo, novament a Barcelona, veient sortir al sol? I em vaig sentir petit, impotent i... derrotat. El riu és gran, massa gran, i jo estic massa cansat. Cansat de saber-me cansat ; cansat de saber que el riu és massa poderós. Cansat de sentir-m'ho dir (jo a mi mateix) des de fa molt anys, perquè fa molts anys que me'n vaig adonar, d'aquestes desproporcions. Però avall que fa baixada (diu el riu). I així estem. Però seguia sense tenir son, i vaig tornar a l'ordinador. Podria (hauria de?) haver començat a fer els resums dels llibres llegits a Lisboa.... però em fotia una mandra de ca'l déu. Vaig optar, doncs, per començar a traduir el darrer article del Santiago Alba Rico, però en l'estat en què em trobava em resultava massa colpidor: abisme, vertigen, desproporció... De nou a la terrassa. Ni tan sols passa aire, i per a passar calor prefereixo estirar-me al llit. "Quina ximpleria; no estic cansat, no m'adormiré". M'he despertat aquest matí, a tocar de les dotze, amb el cap com si la nit anterior hagués begut com un posseït. El sol ja era l'amo i senyor de tot el carrer. Tot un consol.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Demasida cocacola...