dimarts, 30 de juny de 2009

La Justícia, avui tan imparcial com sempre

Avui gairebé tots els mitjans de comunicació ens fan saber que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha emès una sentència en què avala la il·legalització de Batasuna l'any 2003. Recordem que aquella il·legalització va suposar l'estrena de l'aplicació de la infame Llei de Partits per part del Tribunal Suprem espanyol, que és una mesura política per a arribar "fins allà on la llei no pot arribar" (és a dir, una mesura totalment impròpia d'un Estat de Dret) i que ha permès il·legalitzar partits polítics sense que legalment fossin culpables de res, simplement pel fet de no sumar-se a la cantarella del "jo també condemno l'atemptat d'ETA" (situació que va en contra d'un dret fonamental: el de la llibertat d'expressió, que no només es refereix a poder dir lliurement el que un pensa sinó també a no ser forçat a dir-ho si no vol). Així doncs, ara tenim Europa al mateix nivell jurídic que l'Estat espanyol: per unanimitat, els set jutges han decidit menjar-se els fetges dels penjats abertzales. Fantàstic. Però el més graciós de tot plegat (i de totes les congratulacions dels nostres polítics pel "bon fer" de la justícia, de la seva justícia) és que aquesta sentència es produeix en el mateix dia (o gairebé) en què s'han produït també els següents esdeveniments, en què la justícia SÍ que podria haver actuat, però no ho ha fet: (1) Espanya no investigarà la mort de 14 civils en un bombardeig a Gaza. (2) La jutgesa decreta el sobreseïment del cas per les agressions del Correllengua de Gandia. Recordem que uns feixistes (nacionalistes espanyols, evidentment) van agredir-ne els participants i van ferir Maite Peiró, regidora bel Bloc Nacionalista Valencià. (3) La fiscalia arxiva les diligències contra la batllessa de València per la permuta del sòl del Mestalla. Rita Barberà, recordem-ho, és del PP. Em congratulo, això sí, de la condemna al financer Bernard Madoff, però em queda aquell mal regust de boca de pensar com és que, dels nombrosos estafadors fills de puta que hi ha al món, la justícia només ha actuat durament contra aquell que ha estafat d'altres milionaris i gent poderosa. Tal dia com avui, la balança de la Justícia demostra estar d'allò més descompensada...

8 comentaris:

Vicent ha dit...

Em podràs dir ingenu, però la veritat és que esperava una altra cosa d'Estrasburg. Supose que l'Estat Espanyol ha estat treballant subterràniament per tal d'aconseguir l'aval a la il·legalització de Batasuna.

Donat que comença a veure's com a normal el que fa pocs anys era rebutjat fins i tot pel PP, hem d'insistir en els arguments. I també en algunes reflexions.

-No es pot obligar ningú a condemnar res. El dret al silenci és també llibertat d'expressió. No s'obliga els partits d'extrema dreta a condemnar els actes de violència racista. Tampoc a PP i PSOE a condemnar les massacres de palestins.

-No té sentit il·legalitzar un partit els membres del qual no estan acusats de res en concret.

-Si hi ha membres d'un partit sospitosos d'alguna cosa, ja existeix el codi penal per tal d'actuar contra eixos membres.

-Com deia Javier Ortiz, la Llei de Partits és la "Llei de Partit". Està pensada per actuar contra un partit concret.

-L'ambigüitat que suposa parlar de forma vaporosa d'ETA-Batasuna, connivència amb la violència, entorn abertzale, etc... és la mateixa ambigüitat que permet una flexibilitat sense rigor. Una flexibilitat que es fa servir per anar contra Batasuna.

-Alguns diran: "Xe, això no ens importa ací, està molt lluny". Més enllà de la indignació ètica, s'ha de saber que és un precedent perillossísim. A partir d'ara, l'Estat Espanyol es pot sentir més protegit per fer servir l'excusa d'ETA a l'hora de criminalitzar col·lectius, partits, idees, etc.

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Recordeu que qui ha avalat, per unanimitat, la ilegalització de Batasuna ha estat el Tribunal Europeu dels Drets Humans. No val, quan una sentència no m'agrada vindre amb la cançoneta que l'Estat Espanyol tal i qual. O ens creguem les institucions legals internacinals o renunciem a elles en nom... de quin dret? Dels nostres desitjos subjetius?
Per altra banda la legislació en matèria de partits va més enllà de Batasuna. Que jo sàpia la propaganda racista i xenòfoba no només es causa de prohibició d'activitat partidària sinò que, a més a més, és un delicte. Haurem de defensar el dret a la llibertat d'expressió dels que neguen l'holocaust?
Cal tindre una mica de seny.

Vicent ha dit...

1) El cervell serveix per a pensar, entre d'altres coses. La filosofia "paraula de Déu" no és aplicable a cap tribunal. Cal fer servir el criteri propi, el "seny". El camí entre l'opinió i la fe és curt; és més laboriós argumentar. Endavant.

2) Hi ha delictes. El codi penal ja ho preveu. Si un membre de Batasuna fa una amenaça, per exemple, es pot actuar contra eixa persona. La Llei de Partits no feia cap falta.

3) L'Holocaust? En la meua opinió, cal defensar el dret a negar-lo. De la mateixa manera que cal defensar el dret dels qui diuen que l'11-M va ser una conspiració d'ETA, policies espanyols i nosequè més. Jo podré dir -fent servir la llibertat d'expressió- que això és un disbarat. O no?

Joan Vecord ha dit...

Vicent:

gràcies, totalment d'acord!

Parlem d'una altra cosa:

jo crec en el dret internacional, el problema és que les institucions que l'haurien de fer prevaler són precisament les que no hi creuen, i esbiaixen les seves sentències en virtut a uns interessos determinats. Ras i curt: la justícia està venuda. Si no, explica'm com és que no hi tribunals internacionals provant de fer complir les lleis més bàsiques (els Drets Humans, vaja) i que no hi hagi tanta (tantíssima!) gent sense casa, ni accés a aigua potable, etc.

Amb l'entrada d'avui precisament he volgut posar exemples de per què (malauradament!) desconfio en la justícia d'aquest país (i, a partir d'ara, d'Europa). No estic dient de renunciar a la justícia, sinó de reivindicar que s'apliqui com cal. Avui mateix no puc entendre com en nom de la mateixa justícia (perquè hauria de ser la mateixa per a tothom), a Gandia o a Europa la balança es decanta d'un costat o d'un altre segons factors polítics, mentre que se suposa que un dels pilars de la democràcia és la separació de poders. Si vols, t'ho dic d'aquesta altra manera: en nom d'aquest element més radical de la democràcia (el de la separació de poders) em nego a acatar determinades sentències judicials, perquè en el fons han estat polítiques. I girant la truita de manera perversa, et pregunto: ¿no seràs tu a qui no li importa renunciar a la separació de poders en nom d'alguna alguna altra cosa? ;-)

Tornant a la decisió del Tribunal europeu, a mi personalment m'ha caigut l'ànima als peus. Ells són els juristes, i per tant són els que coneixen les regles del joc, i m'han demostrat que aquestes regles són les mateixes a Europa que a l'Estat espanyol. Potser el que m'ha decebut és això mateix: descobrir que a Europa tampoc no hi ha un "sentit cívic de la justícia", sinó senzillament l'aplicació freda i burocràtica d'unes "regles de joc jurídiques" en un taulell fortament polititzat.

I sí, jo sóc dels que pensen que cal defensar el dret a la llibertat d'expressió dels que neguen l'holocaust (o qualsevol altra aberració). Les opinions es combaten no prohibint sinó ensenyant. I seny, vés per on, és el que tu ens demanes.

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Ara no tinc temps però en tornar de ca ma mare intentaré donar complida resposta. Fins ara "bons amics e companyons"

Marc Peris ha dit...

La propaganda racista i xenòfoba l'hem patida a ca nostra sense que cap jutge s'haja despentinat. No només això, sinó que hem assistit perplexos una vegada darrere l'altra a la desfilada d'aquests individus per barris amb gran nombre d'immigrants, com el meu, Russafa.
Jo afirme rotundament que no em crec aquesta justícia. Quina és la filiació política de la majoria de jutges a l'Estat? Perquè a Europa havia de ser diferent? He assitit a diversos teatrets amb format judici i se que ací no enim democràcia per què la justícia respon a una ideologia concreta, i actua segons aquesta.

Parlem d'una altra cosa ha dit...

Hale! Ja sóc aquí com va dir l'altre.
1.- Tot considerant que els interessats (Batasuna) s'han dirigit al Tribunal Europeu dels Drets Humans, aquest mateix acte és suficient per a legitimar les seues decissions, doncs hom no acudeix a una instància judicial sense donar-li eo ipso autoritat sobre la questió que s'ha de dirimir. Deslegitimar un Tribunal, l'emparament del qual s'ha demanat, en funció de la sentència que aquest evacue no té sentit. Una altra cosa és considerar d'antuvi que aquest tribunal està venut a l'estat opressor i passar d'ell. O ser més papista que el papa (en aquest cas més batasuno que etc. etc.) i establir una nova màxima judicial: "El dret i les instàncies judicials són independents o són part del sistema ideològic imperialista-capitalista en funció de què les seues sentències em siguen favorables o no.” No sé si aquesta máxima pot ressistir la prova de l’imperatiu categòric kantià, però podem considerar Kant com a un esclau espanyolista (de fet crec que era de Burgos)
Amic Vicent, et sembla que he argumentat correctament? Mira que he fet servir el meu criteri autònom sense acudir a la llum de la fe.

2.- A totes les opinions expressades ací (si més no a mi m’ho sembla) subjau una anàlisi marxista molt superficial: “com que el dret forma part de la superestructura ideològica d’una formació social històricament determinada (uff... espereu que agafe aire... ja), i les institucions judicials formen part de l’estructura estatal que, al seu torn, és un instrument de classe, les decissions dels tribunals tenen un contingut sempre favorable a la classe dominant, en aquest cas l’oligarquia imperialista espanyola. Sent així no té sentit buscar l’empar dels tribunals i haurem de confiar-ho tot a una correlació de forces favorable... Ara bé, si açò és cert les forces imperialistes (encara que disfressant-lo ideològicament) no han fet sinò exercir el seu poder i no podem apel.lar a cap idea de justícia puix aquesta només és una disfressa ideológica de les classes dominants... d’allò se’n diu cercle viciós. O bé una defensa de la lluita armada contra un sistema que “no ens deixa una altra eixida” Quod erat demostrandum.
Que tal, Vicent? N’he fet una bona argumentació? Queda bé el llatí, eh?

3.- Pel que fa a les comparacions amb altres grups i circumstàncies, teniu raó: la fal.làcia de “tu quoque” no és pas un argument, és una fal.làcia.

Salut.

Joan Vecord ha dit...

Ostres, ostres, el blog s'anima! ;-)

Ara mateix estic una mica ocupat, i la meva resposta serà breu. En qualsevol cas, vull agrair-vos les aportacions a aquest "debat" inesperat, principalment a "Parlem d'una altra cosa" (PDAC), atès que (1) no ens coneixem de res (benvingut, per cert!), mentre que amb el Vicent i el Marc ja ens coneixíem una mica més (i només UNA MICA més, perquè no ens coneixem físicament, i per internet tot just de fa ben poc i a través d'algun comentari als blogs respectius) i (2) perquè ets l'únic que, en aquest Tribunal que hem constituït, exerceix el càrrec de fiscal ;-)

Anem a pams (bé, a "pamets"):

(1) Tens raó, PDAC, quan dius que Batasuna, atès que ha decidit concórrer en aquest Tribunal, ara n'ha d'acatar el veredicte. Tot i que no sé si hi van concórrer ells o va ser l'Estat espanyol, i Batasuna senzillament hi va presentar al·legacions (que ja és concórrer-hi, d'acord, però "no tant"). Ara bé, l'horitzó és desolador per als que desconfiem del sistema [judicial] actual: ¿no hem ni podem fer-ne ús de cap manera? Si extrapolem aquesta desconfiança a la política, els que volem la independència d'Espanya hauríem de renunciar a exigir-la per les vies oficials, perquè ja en sabem la resposta. I què ens quedaria? En ambdós casos (judicial i polític) la queixa davant de les institucions oficials no és qüestió de rebequeria perquè no s'han complert unes "expectatives personals", sinó qüestió d'exigència d'un millor funcionament d'aquests estaments oficials (judicials i polítics), que no segueixen els principis del joc democràtic que haurien de defensar.

(2) No m'he llegit encara la sentència contra Batasuna (són 50 pàgines i en francès: http://www.gara.net/agiriak/20090630_batasuna_sent.pdf), però pels retalls que n'he llegit a la premsa (p.ex. "la dissolució del partit es va produir amb l'objectiu de mantenir la seguretat pública, la defensa de l'ordre i la protecció dels drets i llibertats dels ciutadans") em sembla que manté l'esperit aberrant de la Llei de Partits, és a dir, que accepta que es pot anar més enllà del que marca la llei per a aconseguir allò que hauria d'indicar una llei. No em diràs que no és humiliant per a la democràcia que un Tribunal (l'estament que s'encarrega de les lleis) accepti que de vegades es pot regular més enllà d'aquestes lleis. Un Tribunal democràtic (a l'Estat espanyol, a Europa i allà on sigui) el que hauria de fer és vetllar perquè les seves lleis es compleixin, i controlar que els polítics no puguin fer el que els roti. Doncs amb Batasuna ha passat precisament això: com que cap llei no els permetia d'il·legalitzar-los, es van haver d'inventar la Llei de Partits.

(3) Hem entrat en un terreny molt perillós (bé, de fet JA hi havíem entrat, només cal pensar en Guantánamo i la Guerra d'Irak), perquè si un Tribunal diu que es pot anar més enllà de la llei "amb l'objectiu de mantenir la seguretat pública, la defensa de l'ordre i la protecció dels drets i llibertats dels ciutadans", ara resultarà que tot està permès. ¿Podem torturar presoners? Sí, endavant, les Convencions de Ginebra ho prohibeixen, però tot sigui per "mantenir la seguretat pública, l'ordre, bla bla bla". Entrem, precisament, en allò que tu ens criticaves: en l'arbitrarietat, en els desitjos subjectius. I entrar en l'arbitrarietat és, per definició, sortir del Dret.

PS: El llatí queda bé, PDAC, però podria quedar millor si en lloc de "demostrandum" escrius "demoNstrandum". Has anat a topar amb algú que va perdre moltes hores dedicant-les al llatí! ;-)

PS2: Sort que havia de ser breu...