dilluns, 29 de juny de 2009

Per entendre el cop d'Estat a Hondures

Per a situar-se millor en aquests esdeveniments, considero de lectura obligatòria el següent article d'Ignacio Escolar: Las claves para entender qué pasa en Honduras. S'hi refuten breument els arguments amb què la dreta (des d'El País fins a Libertad Digital) ha estat promovent (i ara justificant) el cop. Principalment: (A) "Zelaya volia perpetuar-se en el poder". Deixant de banda si això pot justificar el cop d'Estat, Escolar respon amb dos observacions: 1- El que s'havia convocat, allò que els colpistes han impedit, no era la reelecció permanent de Zelaya ni la presidència vitalícia. Ni tan sols la reforma de la constitució. Allò que es votava era un referèndum no vinculant per a preguntar als hondurenys si els agradaria que en les properes eleccions, en les de novembre, es votés també la creació d'una assemblea constituent que reformés la carta magna. En resum: era una cosa en aparença tan inofensiva com preguntar si es podia preguntar per a reformar la constitució 2- L'actual constitució d'Hondures estableix un mandat únic als presidents de 5 anys. Zelaya acaba el seu aquest any i, en qualsevol cas, no es podria presentar a la reelecció perquè per al novembre no estaria aprovada la reforma constitucional que ell proposa. Com a molt, hauria estat possible que en aquella data es votés la possibilitat d'una reforma constitucional. A sobre, ell mateix ha negat en diverses entrevistes que tingui intenció de presentar-se a la reelecció. (B) "No pot ser un cop d'Estat: l'ha destituït el Tribunal Suprem, i això ha estat perquè Zelaya havia incomplit la llei que prohibeix presentar consultes populars durant els 180 dies anteriors a unes eleccions". Això últim és cert, però cal destacar que és una llei que el Parlament (amb majoria contrària a Zelaya) ha aprovat fa tot just uns dies. És a dir, una llei feta ad hoc amb l'única finalitat d'impedir aquesta consulta. No deixa de tenir gràcia, doncs, que aquells que critiquen "d'oportunistes" les propostes de Zelaya no tinguin cap mena de mania d'acceptar una llei encara més oportunista. Però encara més interessant és el que ens explica Escolar: 5- El Tribunal Suprem que ha ordenat l'expulsió de Zelaya del país (segons la surrealista explicació dels colpistes) no és un Tribunal Suprem equiparable als europeus. Per a començar, perquè el seu nom complet és Tribunal Suprem Electoral, la seva composició emana del Parlament (és a dir, dels partits que estan enfrontats amb Zelaya, els colpistes que han donat per bo el cop militar) i entre els seus poders està el de regular les eleccions, però no pas el de detenir els presidents electes. (C) "El nomenament del nou president interí ha estat feta de manera irreprotxable democràticament". Home, si ja fins aquí tot ja han estat irregularitats, ara tampoc no anaven a fer-hi una excepció... 6- Com que jurídicament no està establert que el president deixi de ser-ho perquè l'exèrcit el deporti, els colpistes han falsificat una carta de renúncia de Zelaya —que els seu suposat autor ha negat— firmada fa uns dies i on s'assegura que deixa el càrrec per motius de salut. El Congrés ha votat avui la seva destitució i el nomenament d'un nou president (Roberto Micheletti, el president de la cambra) fent servir aquesta carta d'argument. El recurs de la carta, recordem-ho, ja s'havia fet servir també a l'intent de cop d'Estat a Veneçuela el 2002, quan el militar Luis Rincon Romero li va proposar la renúncia a Chávez i, segons el militar colpista, el president va acceptar. Evidentment, mai ho han pogut demostrar (llegiu-ne l'apunt a la Wikipèdia). Les similituds amb aquell altre cop d'Estat són nombroses, principalment perquè l'actuació ignominiosa dels principals mitjans de comunicació ha estat la mateixa que llavors: manipular i informar tendenciosament per a situar la comunis opinio internacional en contra del govern de Zelaya, a qui s'ha caricaturitzat i insultat fins a extrems indecents. Ara bé, tampoc seré jo qui surti en defensa aferrissada del (ex)president hondureny, atès que no me n'acabo de refiar d'un terratinent que es va presentar amb els liberals de centre-dreta i ha patit una conversió a mig mandat (en podeu llegir un apunt al respecte aquí), però en qualsevol cas havia començat a aplicar mesures d'esquerres i ha estat víctima d'un cop d'estat. Em pregunto per què en la situació inversa (molt més habitual, d'altra banda: polítics amb un programa d'esquerres que acaben aplicant polítiques de dretes) la vara de mesurar és molt més permissiva...