divendres, 14 de maig de 2010

Casualitats que m'acollonen: Hiro Ishii i Richard Kuklinski

De vegades pateixo una d'aquelles casualitats que et deixen el cos intranquil i l'esperit incòmode. Fa un temps ja vaig explicar la meva relació paranormal amb el manuscrit Voynich (sobre el qual, per cert, acaben de publicar una obra una mica estranyota, com no podia ser d'una altra manera, d'un argentí de nom Daniel Guebel, que té l'encert d'adjuntar unes reproduccions a color d'algunes de les pàgines del manuscrit; la Laura me'l va regalar per Sant Jordi, digueu-nos friquis).

La casualitat d'avui ha tingut a veure amb les ments sàdiques i les rates. M'explico. En poc més d'una hora m'han demanat dos llibres diferents sobre dos fets en els que m'he centrat precisament aquesta setmana. El primer fet són les pràctiques amb humans que va dur a terme durant la Segona Guerra Mundial el batalló 711 de l'exèrcit japonès, sota el comandament de Shiro Ishii (que gairebé fa quedar el nazi Mengele com a bona persona). De fet, el Guillermo em comminava a parlar-ne fa un parell de dies als comentaris, perquè plegats havíem començat a mirar la pel·lícula "Men behind the sun", que descriu amb tota cruesa (i cutresa) alguns dels experiments tan bèsties que s'hi van dur a terme. El més indignant de tot plegat és que mai no els va jutjar cap tribunal internacional (en aquest cas, li hauria correspost al Tribunal de Tokio, que era una mena del de Nüremberg per a Orient), perquè els EEUU els van immunitzar i protegir a canvi dels resultats d'aquells experiments tan atroços. És a dir, mai no van ser jutjats per l'interès industrial i militar americà. La pela per damunt la justícia. Capitalisme en la seva essència.

Per a acabar-ho d'adobar, el llibre que m'han demanat relacionat amb aquest tema és "Conspiración Octopus", la novel·la (?) que acaba de publicar el Daniel Estulin, l'autor dels llibres sobre el Club Bilderberg (que, per cert, enguany es reuneixen ni més ni menys que... a Sitges!) que són una font inagotable de dades deseconegudes però molt interessants, teories conspiranoiques i simples anades de l'olla (com ara dir que els Beatles eren un producte dissenyat per ells, les lletres dels quals va composar el filòsof de l'Escola de Frankfurt Theodor W. Adorno [!]). Jo no tenia ni idea de què anava el llibre, però avui quan me l'han demanat no he pogut estar-me'n de fullejar-lo i he vist que parlava del Batalló 711 de Shiro Ishii.

Collons, m'he dit, quina casualitat: l'Estulin i el Shiro Ishii junts en un mateix llibre! Però quan uns minuts després m'han demanat un llibre sobre en Richard Kuklinski ("El hombre de hielo", editat per Edaf), els collons directament m'han caigut a terra. Allò si que era casualitat, atès que ahir mateix, mentre dinàvem amb l'Anna (la companya caixera de la llibreria), ens vam posar a parlar de rates (els hi té una por atàvica), i jo els vaig parlar dels experiments japonesos (ja que volien escampar la peste amb elles, i a la pel·lícula hi ha una escena on uns nens cauen dins d'una habitació amb milers dels cosins yonkies del Mickey Mouse) i també els vaig parlar del senyor Kuklinski, el sàdic assassí a sou de la màfia que gaudia especialment veient com les seves víctimes eren devorades per unes rates famolenques que tenia en captiveri.

Uff, quin mal rotllo tot plegat.

dijous, 13 de maig de 2010

En defensa dels espais comuns: l'Horiginal i la Rimaia

Malgrat que tinc infinitat de temes pendents (eh, Guillermo?), per motius de rabiosa actualitat m'he de referir en primer lloc (encara que sigui molt breument) a l'atac, per part de les institucions i organismes oficials, a dos espais comuns guanyats en aquest territori hostil de l'especulació, el benefici i el conformisme que és Barcelona.

(1) La Rimaia, la Universitat Lliure situada en la casa okupa de la Gran Via, corre perill de desallotjament. Per això, aquest proper dissabte s'hi celebra una jornada festiva de suport, amb actuacions, entre d'altres, d'At Versaris, Feliu Ventura i l'Elèctrica Dharma. El programa complert, en aquest enllaç.

(2) L'Horiginal, el cafè poètic del Raval, ha rebut un expedient administratiu que li clausura l’espai que dedicava a les activitats artístiques. En podeu llegir aquest manifest que ho denuncia. Afortunadament, sembla que la cosa guixa, vull dir que va bé.

dimecres, 12 de maig de 2010

Encara sóc per aquí

Em sap greu tenir el bloc tan abandonat, però un seguit de circumstàncies (totes menors i sense importància) me n'han tingut allunyat. Objectivament, el motiu principal ha estat el cansament provocat pel maleït Sant Jordi (amb els seus molts dies precedents i posteriors). Subjectivament, l'astènia primaveral (o la depressió mediterrània de no tenir gaire llum solar, perquè déu-n'hi-do-recollons quina primavera més britànica que portem) que m'ha tingut una mica avorrit i agobiat de la vida que porto. Finalment, la pressió que suposa portar tants dies sense escriure res, i que et fa pensar que no és gaire digne fer una reentrada cutre parlant de qualsevol ximpleria. Però al final, ja veieu, sempre acabo ignorant les ínfules de seriositat i em poso a escriure qualsevol cosa, com ara mentre espero que vingui el lampista a certificar-nos la mort del termo d'aigua calenta... [Preveig uns dies de lluita i d'estira-i-arronsa amb la propietària aviam qui es fa càrrec del mort].

Mentrestant, el cicle de vida i de mort ha continuat per la blogosfera: mentre ma germana em concedia el premi "Vale la pena" (que prometo col·laborar a perpetuar en breu), un dels meus blogs preferits, Diferència i Repetició, ha abaixat la persiana. Una pèrdua important, però espero en breu poder seguir gaudint dels textos de l'Aurora, sigui des d'un altre bloc o amb alguna de les seves col·laboracions a l'Accent o en algun altre mitjà compromès.

I no puc acabar sense comminar-vos a mirar el documental "Espies de Franco", que fins dimarts que ve es troba disponible a la pàgina web de Tv3 (a través d'aquest enllaç). Tampoc no és res de l'altre món, però com que posa de manifest la col·laboració franquista d'algunes patums catalanes (principalment el periodista Carles Sentís , que telefònicament segueix afirmant que ell era periodista i no espia, i l'escriptor Josep Pla), podia ferir algunes sensibilitats benpensants i Tv3 va decidir emetre-la només a hores intempestives (les 0:15h de dilluns) o infantils (a les 17h de dimarts), en lloc dels habituals horaris de màxima audiència. No és l'únic joc brut de Tv3 aquests darrers dies: fa poc va censurar el documental "Monarquia o República", de Montse Armengou, per evitar que es qüestioni l'hereu de Franco.