dimarts, 26 de maig del 2009

Petits passos en (software) lliure

La part teòrica la tinc una mica abandonada, i amb prou feines m'he llegit la meitat del Manual Práctico de Ubuntu (l'estic trobant una mica massa fàcil, descaradament per als que venim de Windows, tot i que de tant en tant hi trobo un truc o alguna tonteria que no sabia), que al final vaig decidir de llegir abans de no seguir amb la Guía práctica de Linux per a anar escalfant motors, tot i que no sé si he encertat perquè aquell no parla gairebé res de l'ús del terminal, que és el que vull aprendre... Ara bé, he anat fent una mica "d'ambient". Per començar, m'he posat un salvapantalles amb tot de petits tuxets pul·lulant al voltant d'un iglú. Els pingüins encara estan ben tendres, com jo amb el Linux, i espero que amb el temps anem creixent i enfortint-nos tots plegats. Per si algú el volgués, que cliqui damunt la següent imatge, i se li obrirà a mida real, des d'on podrà desar-la com déu mana: També, ja més seriosament, m'he subscrit als Ubuntuforums, i rebo avisos al correu quan hi ha algun nou escrit del Catalan Team. Molts dels fils que en rebo encara em sonen a xino, però m'ajuden a anar-me familiaritzant, a poquet a poquet, amb el llenguatge Linux. De fet, avui m'he atrevit a deixar-hi una resposta a algú que demanava com poder teclejar caràcters especials. He dit això:
Un solució és consultar les taules Unicode, per exemple aquesta del Latin Extended on apareixen els caràcters que tu necessites: http://en.wikipedia.org/wiki/Latin_E..._unicode_block Per tal de reproduir-les en el teu ordinador, cal que premis Ctrl + Majus + [u], i llavors t'apareix a pantalla una [u] subratllada. Tot seguit introdueixes els quatre caràcters de l'Unicode (p.ex. 016C) i prems la barra d'espai. T'hauria d'aparèixer el caràcter Ŭ.
Ara fa un parell de divendres, el 15, en sortir de la feina em vaig acostar fins al Sagrera Free Festival. Com que plegava a les 21h, vaig arribar a la meitat de la taula rodona. Va ser força interessant, sobretot per algú com jo que és novell en aquestes coses. L'únic que no em va convèncer va ser l'opinió generalitzada de què el software lliure acabaria imposant-se per si sol a causa de tots els seus avantatges, i que tot era qüestió de temps. És el mateix que molts pensaven de la caiguda del capitalisme, que havia de produir-se de manera inevitable, i ja veiem en què ha quedat tot plegat. Acabada la taula rodona van posar el documental de l'any 2001 Revolution OS, que explica el sorgiment i la consolidació del moviment GNU/Linux. Hi apareixen els seus actors principals, en Richard Stallman (el fundador de la Free Software Foundation), en Linus Torvalds (el creador del kernel Linux) o l'Eric Raymond (l'autor de "La catedral i el bazar", que podeu llegir en castellà des d'un enllaç que dóna la Wikipedia). El documental, que podeu veure des d'aquesta pàgina en l'anglès original, és molt interessant, però al meu entendre peca d'un enfocament marcadament ianqui (o directament capitalista), perquè no para de remarcar que tot això del software lliure no impossibilita el fer-ne negoci sinó (i aquest en seria el missatge) tot el contrari. Així, bona part del metratge se centra en la creació de la distribució Linux Fedora Red Hat, el seu èxit com a empresa i, finalment, la impressionant estrena a la borsa de Nova York. L'extrem delirant arriba quan se'ls demana si tot aquest moviment té alguna cosa a veure amb el comunisme (concepte que tots, evidentment, associen només amb el comunisme real soviètic), i l'Eric Raymond reacciona indignat per un tal acusació. Sorprendria considerar que algú que ha lloat els avantatges del sistema "bazar" (hortizontalitat, lliure accés, participació i col·laboració en el bé comú) enfront del sistema "catedral" (verticalitat, propietat i jerarquia) reaccioni tan furibundament, però aquest Eric Raymond es veu que és tota una peça: s'ha declarat obertament anarcocapitalista (és a dir, neoliberalisme del més dur sense cap llei que el controli), va donar suport a la guerra de l'Irak i és un ferm defensor de portar armes de foc. Per a acabar, quan escolto música cada vegada dedico més proporció a la música lliure amb llicència Creative Commons, sobretot a través dels portals Jamendo i Musicalliure.cat. És clar que quan tinc ganes de posar-me a cantar, encara m'he de posar MP3 pirates al reproductor, perquè malauradament m'he criat en un ambient musicalment privatiu...

diumenge, 24 de maig del 2009

Cursa del Corte Inglés

Aquest matí hem corregut la Cursa del Corte Inglés amb el Guillermo. Portàvem força temps sortint a córrer amb regularitat (tot i que "només" un parell de dies per setmana), i per això esperàvem haver fet millor temps. Hem trigat una mica més de 58 minuts, amb lo que mantenim el nostre ritme de 5 minuts per kilòmetre, però la idea hauria estat de fer-ho a raó de 4:40 o una cosa així. Principalment ens ha passat factura (fractura?) l'última sessió d'entrenament, dijous passat a la nit, en què vam fer la pujada a Montjuïc dues vegades. Avui no teníem les cames prou descansades, i els últims trams de pujada se'ns han fet un suplici amb els músculs endurits. He notat molt la diferència entre el nivell muscular i pulmonar, perquè he acabat la cursa molt adolorit de cames però bastant bé de pit. A sobre, m'ha sortit una butllofa al dit mitjà del peu dret. Total: 58:12 Km 1: 5:18 (sortida apilotonada, no hem pogut començar corrents al nostre ritme de 5 minuts per kilòmetre, però com que ja anàvem amb la intenció de sortir "suau" i anar pujant de ritme no ha resultat traumàtic). Km 2: 5:46 (moment crític amb tota la massa de gent que ha vingut des del darrere, i s'ha fet una bona pilota de corredors que ens ha alentit el ritme, ara sí, tota l'estona). Km 3: 4:46 (s'ha aclarit una mica de gent, i hem pogut tirar al nostre aire; el kilòmetre més plàcid de tota la cursa, i ens hem animat una mica perquè era aquest el ritme que volíem). Km 4: 5:36 (comença la pujada a Montjuïc, i ens torna el desànim, ja que no esperàvem tenir les cames tan cansades; malgrat tot, hem pogut mantenir força bé el ritme). Km 5: 5:27 (segueix la pujada, ja hem decidit que aquest ha de ser el nostre ritme si no volem assassinar els nostres quàdriceps). Km 6: 5:23 (el mateix, malgrat que els darrers trams se'ns fan molt difícils i no hauríem aguantat gaire més estona de pujada). Km 7-11: 25:54 [surt a una mitjana aproximada de 5 minuts el kilòmetre, és a dir, que de baixada i durant tota la segona part de la cursa hem pogut mantenir el nostre ritme "normal", és a dir, el que ja teníem fa 1 any]. Dimarts, Sant Tornem-hi a Montjuïc. Aviam si de cara a l'any que ve ja hem pogut "normalitzar" el nostre ritme a menys de 5 min/km...

dissabte, 23 de maig del 2009

L'elevat sou dels europarlamentaris

Segons llegeixo a la notícia Alarma Euroescèptica publicada a l'Avui, el sou de cada europarlamentari és de 7.665€ bruts al mes, més 4.592€ en dietes (a raó de 287€ per cada dia (!) que passin a Brussel·les o a Estrasburg, que en són 16). En total, 12.257€ al mes, que ve a ser el que cobro jo en tot un any. O ells cobren massa o ja massa poc. O totes dues coses.

divendres, 22 de maig del 2009

Iniciativa Internacionalista a les europees!

Ahir ben tard, gairebé a mitjanit, poc abans no acabés el plaç i comencés oficialment la campanya per les eleccions al Parlament europeu, el Tribunal Constitucional espanyol va rectificar l'anul·lació de la candidatura d'Iniciativa Internacionalista que havia decretat el Tribunal Suprem. Segons he llegit no recordo on, és la primera vegada que passa això de què el Constitucional tombi una acció (sentència?) del Suprem. Tampoc no diria que és per a alegrar-se'n, sinó que senzillament hauria estat per a lamentar-se'n profundament si aquest nou pas no s'hagués produït, perquè els tentacles de la Llei de Partits havien arribat ja massa clarament, i per a força més ulls que els de l'habitual reducte abertzale, en terrenys palesament feixistes. O sigui, que a hores d'ara l'Estat espanyol és gairebé feixista, perquè si bé un dels seus grans tribunals (el Suprem, ni més ni menys) aplica principis feixistes, l'altre no ha gosat. I en part no deuen haver gosat perquè, en la seva xuleria d'escampar el virus terrorista més enllà de les fronteres d'Euskal Herria, han provocat que molta gent se n'adoni dels abusos i perills que comporta. De fet, la jugada els acabarà sortint totalment de revés, perquè a la llarga ha resultat ser la millor campanya promocional que els d'Iniciativa Internacionalista haurien pogut desitjar. Campanya que, fins i tot, atraurà el vot de molts “ciutadans emprenyats” que poden no subscriure gaire les propostes polítiques del partit (com passa amb ma germana, però probablement també amb mi mateix en un grau menor), però que tampoc no sabríem a qui votar d'entre l'habitual patuleia dels partits tradicionals. Sense anar gaire lluny, en l'editorial d'avui de Vilaweb en Vicent Partal reflexiona sobre aquest desencís, a propòsit d'unes votacions ahir al Parlament en què CiU va votar en contra d'uns esmena que hauria significat un pas important (finalment!) en la recepció recíproca de les diferents televisions en català. Això del vot del “ciutadà emprenyat”, i malgrat que acostuma a ser el motiu principal que tinc per a atansar-me fins al Col·legi electoral, a mi no m'ha acabat d'agradar mai. Preferiria poder dipositar el meu vot perquè crec i confio en el programa electoral d'algun partit, i que aquest partit tingui, en correspondència, una representació electoral acord amb la quantitat de ciutadans que donen suport a les seves idees. Per això mateix entenc, per exemple, certes reserves de les CUP a presentar-se a la Generalitat, perquè saben que arreplegarien molts vot de “ciutadans emprenyats” i rebotats o desenganyats amb d'altres partits, i ells prefereixen bastir una base electoral ben arrelada i que es mantingui ferma en l'assoliment dels seus programes polítics i no tornés a sortir volant a les primeres que les coses anessin maldades. Però enguany a Europa és diferent. Per començar, Europa encara queda massa lluny, i els riscos de fer-hi experiments no són tan alts com en unes eleccions locals o autonòmiques o, fins i tot, estatals. Però principalment, perquè Europa és molt gran, i arreplegar 300.000 vots de ciutadans emprenyats que d'altra manera s'haurien quedat a casa, ajudarien a atorgar un escó (és a dir, a donar veu) a un partit radical d'esquerres dins del Parlament Europeu. Un sol escó entre 736, ja em direu quina gran cosa. No podran fer res, tret de denunciar fets que cap altre partit no ha gosat mai de denunciar, de tal manera que els nostres cociutadans europeus no puguin seguir excusant-se en el desconeixement. Ja sabem, gràcies a ERC o ICV, els avantatges d'això de tenir un altaveu a Europa per a les qüestions minoritàries (o, més aviat, minoritzades). I sabem també, per culpa precisament d'ERC i ICV, que encara hi ha moltes altres que necessiten altaveu. Benvingut, doncs, el vot emprenyat i de càstig per a Iniciativa Inter-nacionalista!

dijous, 21 de maig del 2009

Aniversari: 1000 dies d'Avort!

Avui he descobert, de casualitat, que dimarts va fer 1000 dies que vaig penjar la primera entrada del Diari d'Avort. De fet, me n'havia oblidat que fa molt de temps havia instal·lat un gadget que et diu quants dies fa que estàs en la xarxa, i que l'havia col·locat al final de tot de la pàgina del blog. El (re)descobriment ha estat gràcies a un manual senzill d'Ubuntu que m'he agafat de la botiga, que m'ha caigut damunt del teclat quan m'he aixecat a beure aigua i m'ha tingut escanyada la tecla "Av Pag". En honor, doncs, al moviment GNU/Linux (en el que estic entrant ben a poquet a poquet, però amb molta il·lusió), li regalo al meu blog un dibuixet del Tux, el pingüí, pel seu aniversari ("diaversari"?), que col·loco a la columna de la dreta. [Què hi farem, si no només me n'atrau la filosofia del software lliure, sinó també el seu friquisme!] Espero a partir d'ara parlar-ne més sovint, i no haver d'esperar mil dies més...

dilluns, 18 de maig del 2009

6.000€ per a traduir del català al valencià??

Fa uns dies va saltar la polèmica quan es va saber que l'Eurocambra s'havia gastat 6.000 euros en traduir la seva campanya de propaganda institucional del català al valencià. Tothom se'n va endur les mans al cap, i no n'hi ha per a menys, atès que del text original (el català) no se n'ha canviat ni una coma, i la versió valenciana només va resultar diferent pel que fa a l'accent de la veu en off. Les podeu escoltar i comparar des d'aquesta notícia de Vilaweb. Però no és això el que volia destacar (ja se n'ha parlat a bastament a molts altres llocs), sinó d'aquella altra part del titular que, de tant normal com la trobem, ja no escandalitza: ¿¿realment costa 6.000€ doblar un anunci de 30 segons?? Em rebenta, perquè jo treballo més de 160 hores al mes, un de cada dos dissabtes en una jornada maratoniana (i del tot anul·ladora) de 10 hores seguides, i no guanyo ni uns mísers 1.000€. ¿Tanta és la diferència que hem d'acceptar entre feines no-qualificades i feines que sí que ho són? I, a sobre, en casos com el que ens ocupa, en què ja m'explicareu, per molt professionals que siguin els dobladors, com es justifiquen aquestes calerades per a simplement parlar davant d'un micro durant tan poca estona. Collons, si es pot fer igual de bé, gratuïtament i des de casa! [Per exemple, i ja que parlem de posar-se davant d'un micro, podeu considerar el projecte Librivox de lectura voluntària de llibres de domini públic]. I el fet aquest d'haver instaurat com a ofici "professional" (i molt ben remunerat) allò que es pot fer de manera voluntària és, al meu entendre, un greu error que resultarà un llastre molt pesat en qualsevol procés revolucionari, ja que són les feines que realitzen bona part de les nostres classes mitjanes i és ben clar que molt pocs estaran disposats a renunciar als seus sous concrets en nom d'un eteri progrés social. És, de fet, el problema més general de considerar com a economia productiva (i, cada dia que passa, la més productiva) el sector serveis i, particularment, l'artístic. Art i diners no haurien d'anar mai de la mà. L'art hauria de ser una opció de realització o de creació a l'abast de tothom (de tothom que volgués realitzar-se o crear, és clar), aprofitant el temps lliure de què disposaríem si entre tots ens ocupéssim de les tasques materials que calen per a sostenir una societat. Però és clar que amb l'esquer tan atractiu de poder treballar aplicant-te en allò que t'agrada i amb un sou molt més elevat que la majoria de mortals, arribat el dia ja disposarem d'una nova fornada de joves esquerrans convertits en contrarrevolucionaris il·lustrats.

dissabte, 16 de maig del 2009

Vot nul o Esquerra Anticapitalista?

Al final (i com bé m'anticipava l'Aurora en un comentari), l'Estat ha decidit per mi i ja no cal que pateixi decidint entre Iniciativa Internacionalista o Esquerra Anticapitalista. Bé, de fet encara mantinc el dubte, però expressat d'una altra manera: ¿voto Esquerra Anticapitalista o emeto un vot nul de protesta? He d'admetre que aquesta darrera idea no m'acaba de fer el pes, perquè no té gaire sentit si no és seguida per una quantitat substancial de votants, i no les hi tinc totes. Tot i que ara podrien seguir la proposta d'en Carlos Fernández Liria, i il·legalitzar-lo també a ell i al seu partit (Esquerra Anticapitalista). O, com suggereix el Santiago Alba en el seu darrer article, algun dels empestats hauria de demanar el vot pel PSOE, i encomanar-los el virus antidemocràtic. PS1: Vergonyós el tractament de la notícia que en fa l'Avui. Com diu un dels comentaris (tot i que el to d'indignació hi és, fins ara, clarament majoritari): "Vergonyosa informacio, la que publiqueu en aquest diari: 1. El Major atac a la democracia des de fa molts anys, no es mereix la portada del vostre diari 2. Llista abertzale???? El 3 cap de llista de la candidatura és en Josep Garganté sindicalista de la CGT a TMB. No sabia que fos abertzale ell. Cap dels integrants de la candidatura que surt a la fotografia, excepte l'Alfonso Sastre (dramaturg viu més important en llengua castellana) viu al pais vasc. I cap d'ells milita en cap de les seves organitzacions. 3. II-Solidaritat dels pobles del Pais basc????? Sabeu perfectament, que aquesta candidatura es de tot l'estat espanyol i no hi ha cap ciutada d'origen basc en les seves llistes. Hi ha Catalans, vascos, gallecs, andalusos... Vergonyosa la rigurositat d'aquest diari Salut"
PS2: d'altra banda, i sense tenir res a veure amb el que he dit fins ara (espero que aquest meu blog, pobret i humil, no serveixi mai per a encausar ningú en aquesta creuada del "reductio ad hitlerum"), acabo de llegir a Vilaweb que aquesta tarda hi ha una reunió per a preparar una possible candidatura de les CUP per a la ciutat de Barcelona. Ja voldria anar-hi, però avui em toca treballar tot lo puto dia fins les 21h.

dijous, 14 de maig del 2009

De nou amb els Gossos d'Esquadra

Les "nostres" (perdoneu-me la doble ironia, nacional i ciutadana) forces de seguretat s'han tornat a cobrir de glòria amb el desallotjament ahir nit de la Plaça Catalunya durant les celebracions pel triomf del Barça. En podeu veure aquest vídeo molt il·lustratiu realitzat per Vilaweb (que també es troba ja al Youtube). En ell, podem veure com es comença a realitzar la càrrega quan la plaça encara és molt plena (collons, si tot just feia 2 hores que havia acabat el partit!), amb el consegüent perill físic dels presents a causa de les estampides. Segons sembla, només van advertir, via megàfons, des d'un dels racons de la plaça (el de Pelai), i per tant la gran majoria de gent no se'n va enterar (estaven de celebració, cantant) fins que no es va veure venir a sobre un munt de gent corrents espantada. Per a acabar-ho d'adobar, quan es van posar a córrer en sentit contrari al de la càrrega es deurien trobar que per la Rambla pujaven uns altres Gossos que, saltant-se com sempre la normativa, disparaven les bales de goma a l'altura dels cossos (vegeu els segons 37-45 del video, aproximadament). Ja li tenen, ja, ben agafada la mida a la Plaça Catalunya, perquè encara recordo les imatges (¿algú les conserva, per cert?) de les hòsties que hi va haver el 24 de juny de 2001 durant una manifestació en contra del Banc Mundial. Aquella càrrega, a part de l'habitual desproporció i la salvatgia desfermada dels agents, va resultar colpidora perquè es va poder comprovar públicament com alguns dels que havien atacat les "forces d'ordre" van resultar ser, en realitat, policies infiltrats, i que per tant tot havia estat maquinat i provocat pels propis antiavalots per a justificar la seva repressió. Però en aquest país no només no passa res, sinó que a sobre va i et premien. ¿Recordeu en Rafael Olmos, el director general de la policia que va ser destituït ara no fa ni dos mesos arran de les brutals actuacions contra els estudiants tancats en contra del Pla Bolonya? Doncs ara el Saura l'ha nomenat el seu assessor personal, amb un complement de 41.000€ l'any. Sí senyor. Em pregunto a quin càrrec ascendirien l'agent de policia de Los Angeles que ahir va propinar una patada al bell mig de la cara a un fugitiu quan aquest ja jeia a terra en senyal de rendició [vegeu-ne el vídeo]. I aquí els violents i contaminats són només els d'Iniciativa Internacionalista. De puta pena.

dimecres, 13 de maig del 2009

Iniciativa Internacionalista o Esquerra Anticapitalista?

De cara a les properes eleccions europees, encara no sé si votar Iniciativa Internacionalista [II] o Esquerra Anticapitalista [EA]. En aquest sentit, és una llàstima que no es presentin junts (ells i encara d'altres) en una gran plataforma unitària, però en qualsevol cas és el que hi ha i caldrà fer una tria. És clar que no acabo de tenir clar del tot en què es diferencien. Part de l'explicació de per què no es presenten junts la trobem en les baralles i expressions de mutu menyspreu que apareixen en alguns dels comentaris als articles que han anat apareixent aquests dies (principalment a Kaosenlared, per exemple en aquest amb el vídeo de la presentació d'II). A trets generals, els simpatitzants d'II acusen EA de "trotskistes" i de gaudir d'una més que sospitosa publicitat des dels mitjans de l'esquerra sedicent (principalment, el diari Público), i que només servirien per a dividir els anticapitalistes, esgarrapar uns quants vots i dificultar el fet d'aconseguir algun diputat més (es calcula que aproximadament caldran 300 mil vots per a obtenir 1 diputat). Per la seva banda, els d'EA acusen II de ser un grup poc transparent i amb les llistes confeccionades per una direcció desconeguda (de fet, és cert que no van activar la seva pàgina web fins fa poc més d'una setmana, i fins llavors era molt difícil de saber qui formava part de les seves llistes), i que aquesta direcció estaria formada per simpatitzants de l'esquerra abertzale i de l'entorn d'ETA. De fet, aquest últim element és concedit implícitament per alguns defensors d'II quan diuen que votar-los a ells és garantia d'assolir com a mínim 1 representant a Europa, atès que comptarien amb el suport dels com a mínim 120 mil vots de la il·legalitzada Batasuna. EA compte amb l'avantatge de què resulta molt més fàcil informar-se del seu programa, ja que a la seva pàgina web n'han creat una wiki. I, per exemple, a la part de Cultura i Tecnologia s'hi pot trobar el seu posicionament en favor de la cultura lliure (hi apareix també l'enllaç a Hacktivistas), un tema que aquests dies s'ha demostrat que es decideix principalment a les instàncies europees (malgrat que França hagi votat tirar endavant la polèmica llei Hadopi, amb unes possibles conseqüències nefastes per a Linux en aquell país). EA compta també amb l'avantatge de la popularitat del francès Olivier Besancenot i, un detall per a mi molt important, en Carlos Fernández Liria forma part de la seva llista. D'altra banda, a II hi han donat el seu suport (que entenc que no vol dir que hi participin ni que l'hagin de votar) personatges que per a mi són sinònim de rigor i de confiança: Santiago Alba Rico, Iñaki Errazkin, Carlo Frabetti (llegiu-ne, per exemple, aquest article recent: Independentisme i internacionalisme), Vicente Romano o Manuel Talens. Una llista més completa del suport la podeu trobar en aquest manifest. Les CUP, que van decidir no presentar-se (podeu llegir-ne el comunicat de premsa des d'aquesta pàgina d'Indymedia, si us passa com a mi i no us carrega la pàgina de les CUP), donen tanmateix "llibertat de vot a la militància perquè opti per la millor opció, ja sigui l’abstenció, o donant suport a aquelles candidatures que ofereixin les millors garanties possibles de cara a l’exercici del dret a l’autodeterminació, a la ruptura política i social contra els poders polítics i econòmics vigents, i contra l’involució antidemocràtica". Hi ha qui ha volgut interpretar que s'està suggerint el vot a II, i en algun blog (que ara no trobo) he llegit algú que s'autoproclamava de les CUP dir que ell, efectivament, votarà II. Però jo encara no ho sé...

dijous, 7 de maig del 2009

Chasing Lucho

Ahir a la tarda vam tornar a sortir a córrer amb el Guillermo, costum que estem mantenint de manera molt fidel des de fa força mesos (això sí, a qüestió de dos sortides per setmana: les tortuoses preparacions maratonianes de dia sí i dia també encara ens queden lluny). Va ser una sessió suau, perquè al Guillermo de tant en tant se li carrega el jonoll esquerra, i tot just vam anar i tornar de Plaça Espanya un parell de vegades. Quan ja enfilava jo tot sol cap a casa, a Consell de Cent vaig sentir-me molt bé i ple d'energia, i vaig decidir tornar novament a Plaça Espanya, pujar per Tarragona fins a Sants, tornar a baixar Tarragona, Gran Via, Urgell i acabar a casa, com en el parxís. Bé, aquesta era la idea inicial, perquè mentre vorejava el Parc de l'Escorxador (ja tornant de Sants), els crits d'una noia em van destarotar el plans. A la noia se li acabava d'escapar un gosset. Una mitja llufa de gosset, d'aquests lletjos, xatos i amb els ulls sortits com els d'un bacallà ben bullit. "No res", vaig pensar, "una esprintada i el puto gremlin és meu". No anava del tot errat, perquè en deu saltirons em vaig plantar just al seu darrere, però quan vaig ajupir-me per a prendre'l el cabronàs va demostrar ser molt més hàbil que no semblava. Dues, tres, quatre i diria que fins a cinc vegades vaig provar d'agafar-lo, però sempre se'n sortia amb una cabriola en l'últim instant. A més de rata, aquell bitxo tan cursi tenia part del genoma d'un cangur. Arribem, com dos estúpids, fins a Plaça Espanya. Jo ja estic a les últimes, perquè porto uns 4 quilòmetres a les cames i havia aprofitat els darrers trams de Tarragona per a apujar força el ritme de cursa. I, és clar, només em faltava jugar a esprintar i a collir cebes amb el cony de gos aquest. Se'm planteja, doncs, un doble ultimàtum: o l'agafo ara ja o jo moro d'esgotament i ell aixafat sota algun dels molts cotxes que circulen entre la plaça i l'avinguda de Sants. Per tant, decideixo invertir les meves últimes alenades en provar d'avançar l'animal (que cada vegada corre més esperitat), plantar-m'hi al davant, fer-li la paret i enganxar-lo. I sí, davant de la mirada sorpresa dels guiris que entren i surten de l'hotel Plaza, faig un sprint digne de medalla, avanço el Carl Lewis de quatre potes, em giro, obro els braços per a agafar-lo (i, de pas, fer-li entrar por, que segons vaig veure en un documental de la National Geographic la majoria de recursos animals per a acollonir l'altre és fer-li creure que ets més gran del que realment ets) i llavors, i ¡llavors el molt fill de puta es fa una boleta i em passa entremig de les cames abans de reprendre la seva fugida! Quin ridícul. L'honor ferit, tanmateix, em desperta el desig de venjança, i aquest em provoca una pujada immediata d'adrenalina, i me n'oblido de què estic desfet i amb els pulmons a punt de rebentar. Dono mitja volta i torno a intentar enxampar la rata abans no arribi al semàfor, però per molta adrenalina que em quedés només m'hauria servit un motor a reacció per a encalçar-lo, i quan el quisso salta a l'asfalt a mi encara em falten dos pams. Però miraculosament no passa cap cotxe (déu ahir estava esplèndid, amb mi, amb el gos i més tard amb l'Iniesta) i la persecució segueix per la Carretera de Sants en amunt. A poc a poc se'm van cremant els cartutxos d'adrenalina, i el gos se m'allunya mentre jo provo de mantenir la compostura enmig d'un mar de suor, esgotament i tremolors a les cames. Quan ja el dono per perdut, el cabronàs va i s'atura davant d'un portal. M'hi arribo panteixant i blasfemant en arameu, mentre ell s'arrauleix a l'ombra que hi ha al llindar de la porteria. Me'l miro i ell em mira. Si ja era lleig, no us dic res després de la carrera i amb la llenga penjant entre sanglots. Probablement ell també pensa el mateix de mi. M'assec al seu costat, mentre em segueix mirant amb els seus ull de lluç. Al cap de 3 minuts de recuperació respiratòria i un parell de litres de suor perduts, decideixo agafar-lo (no oposa cap resistència, i encara em dedica una carona tendra de xai) i tornar cap al parc. A mig camí, em trobo amb una senyora que resulta ser la mare de la noia a qui se li havia escapat. Evidentment, es posa molt contenta de veure'ns. --Ui, la meva filla, què contenta que es posarà! Està passant una mala etapa, i només li falta que se li escapi aquest petitó! Després de tantes experiències, vull posar-li nom al monstre: --Com es diu, per cert? --Estefania. --¿¿?? --Sí, es posarà molt contenta de veure't. --!!!?? --Ah, i el gos es diu Lucho. Juraria que el gos riu, i jo ja no tincs forces per a fugir corrents.

dimecres, 6 de maig del 2009

Copyleft (apunts varis)

Aquests darrers dies de vagareig sense internet m'he descarregat (des de la feina o de casa mons pares) un quants llibres PDF sobre Copyleft, Free Software i cultura lliure en general. Els podeu trobal a la Biblioweb de Sindominio. De moment, només n'he llegit un i n'he fullejat la resta, i de tot plegat he anat acumulant els apunts que conformen l'entrada d'avui (desordenats i encara sense pulir, ja que per exemple he d'afegir-hi molts enllaços web). En format paper, a més, estic llegint “LINUX – GUÍA PRÁCTICA” d'editorial RA-MA, per a anar-me familiaritzant amb l'Ubuntu i la seva línia de comandaments. Amb tot plegat, i xino-xano, vull anar formant-me una miqueta en tot aquest món, per tal d'anar-m'hi implicant i participant. —El copyleft, en un sentit molt general, requereix dos principis essencials: 1.Reconeixement: cal reconèixer el crèdits de l'obra original. 2.Compartiment de llicència: l'obra derivada només pot seguir distribuint-se amb una llicència idèntica de l'original. —S'inscriu dins del moviment de la creació lliure (principalment la del software lliure), que defensa la còpia, modificació i distribució, sense permís, de les creacions humanes (principalment artístiques i intel·lectuals, però cal considerar també les científiques, que pateixen el constrenyiment del seu avenç per culpa de les patents de propietat privada). —Es tracta de revertir recíprocament en la formació d'un comú (que alguns anomenen procomú) que fos la reserva infinita per a les futures creacions. Tota creació sempre s'ha basat o inspirat en creacions anteriors. El copyleft coincideix, doncs, amb el que podríem anomenar “circulació primària de la cultura”, o la seva permanent recombinació en tant que condició de la seva pròpia vitalitat i reproducció. —Legalment, suposa el reconeixement de què l'autor pot escollir amb plena llibertat el model de distribució i explotació de les seves obres. I hauria també de permetre que aquestes no fossin apropiables per algun monopolista que en volgués treure benefici econòmic. —Per això, el software lliure és fonamentalment un concepte jurídic: és sobtretot el conjunt de llibertats que el creador garanteix als usuaris (llibertats d'ús, còpia, modificació i distribució). —Software privatiu vs. software lliure. —Dins de l'etiqueta de software lliure, cal considerar que hi ha qui considera que ha de ser un software gratuït (free software) i hi ha qui senzillament hi veu un software de codi obert (open source software). Cal considerar que ni el software lliure ha de ser necessàriament gratuït (ara bé, com que es pot redistribuir, sempre es podrà aconseguir gratis de segona mà) ni que qualsevol programa gratuït sigui software lliure. —Stallman considera que per a què un software sigui considerat lliure ha de complir 4 llibertats (o, més acuradament, ha de ser la llicència del software la que les permeti): 1.Poder usar el programa sense restriccions. 2.Poder estudiar-lo i adaptar-lo a necessitats particulars. 3.Poder redistribuir-lo. 4.Poder millorar-lo i publicar les millores. —Des d'un punt de vista legal, tant els programes privatius com els lliures es distribueixen sota llicència. La diferència, evidentment, la donen les llibertats permeses per cada tipus de llicència. —Cal tenir present que la propietat del programa no canvia: les llicències no suposen transferència de propietat, sinó només atorguen alguns drets específics (en el cas del software lliure: ús, còpia, millora i redistribució). —Segons la Llei de Propietat Intel·lectual espanyola (i les directives europees aplicables), si no hi ha permís explícit no es pot fer gairebé res amb el software, tret d'usar-lo tal i com es rep. —Hi dos tipus bàsics de llicències lliures: 1. Les permissives (o liberals o minimalistes o BSD, de Berkeley Software Distribution): no imposen condicions en la redistribució (amb lo que podria esdevenir privatiu). 2. Les robustes: obliguen a què se segueixin complint les condicions de la llicència (p.ex. GPL). —La llicència GPL defineix també l'obra derivada de forma que es considera també GPL qualsevol conjunt de software que l'inclogui. Això impedeix que es puguin redistribuir programes que incloguin una combinació de codi protegit per la GPL i de codi privatiu. Hi ha qui ho anomena l'efecte viral de la GPL; d'altres en diuen l'efecte herència. És a dir, l'usuari és lliure d'usar simultàniament programes GPL i programes no-GPL, però no podrà redistribuir-ne el resultat. —Per a evitar l'anterior, la mateix Free Software Foundation va promoure la LGPL (o Lesser GPL), que sí que ho permet. [I que per exemple permet la lliure redistribució d'Ubuntu, on no tot és GPL?]. —Hi ha dues motivacions principals per al software lliure: 1. Ètica [Free Software Foundation]: el software és coneixement i ha de poder difondre's sense impediments. Ocultar el coneixement és antisocial. És el corrent del Free Software. 2. Pragmàtica [Open Source Initiative]: proporciona avantatges tècnics i econòmics. És el corrent de l'Open Source Software. —Es fa servir el terme coopetició per a referir-se a la situació en què es desenvolupa el software lliure, on els programadors competeixen i alhora cooperen. —Dins d'una perspectiva econòmica i empresarial, el software lliure està provocant que ja no es vegi el software com un producte amb què comerciar (atès que es podria redistribuir gratuïtament) sinó com un servei amb què fidelitzar els clients (disposats a pagar per tenir unes ràpides millores i adaptacions). —Amb el software lliure s'està experimentant amb un model de producció d'obres intel·lectuals on no es coarta la llibertat de l'usuari per a protegir la dels autors. Els pioners del software lliure són els que han començat a canviar les regles (tan profundament imbricades en les societats humanes) de la producció de coneixement. —El sistema de producció tradicional (controlada totalment per una indústria que decideix qui serà famós i qui fracassarà) genera una important homogeneïtzació dels gustos i de l'oferta. En canvi, l'accés mitjançant les xarxes P2P a una gran quantitat de música ha suposat un fre en aquesta homogeneïtzació. —Un estudi del 2004 de la Universitat de Bournemouth va concloure que a Alemanya només hi ha 1200 “professionals” que viuen de la seva música, i d'aquests només 216 (un 18%) gràcies als drets d'autor. —Mentre no s'acordi (se signi) el contrari, l'autor és l'únic titular del drets de la seva obra. Ara bé, pot cedir a tercers (discogràfiques, SGAE) els drets d'explotació. —Totes les legislacions coincideixen en considerar que l'autor té dret al reconeixement de l'autoria i a decidir o no la divulgació dels seus textos (el que en la legislació espanyola es coneix com a drets morals, Art. 34 de la Llei de Propietat Intel·lectual 1/1996). També correspon a l'autor decidir en quines condicions es distribuirà i si se'n permet la modificació. —Moltes de les tasques de l'editor (selecció del text, disseny) generen al seu torn nous drets d'autor, que normalment es consideren obres derivades del text original. —En la tríada autor-editor-públic, els drets sempre han contemplat els dos primers. El Copyleft, en canvi, es fonamenta en el públic (en la societat en general) com a substrat primer de tota producció intel·lectual i cultural. —A diferència dels 4 requisits d'Stallman per al software, en l'àmbit de l'edició (i en general a tot el que es refereix als “béns culturals”: obres gràfiques, musicals, visuals), s'entén que una obra és copyleft si compleix amb el requisit mínim de què se'n permet la difusió i distribució no comercial. —A diferència de l'anterior moviment de l'anticopyright, que negava la legislació vigent, el copyleft s'hi adapta, i estalvia molts problemes legals als seus seguidors. —Segons la legislació espanyola, homologable a la de tots els països occidentals, un autor no només és titular dels anomenats drets morals (que li reconeixen l'autoria inalienable sobre la seva obra i l'autoritzen a decidir o no la seva difusió pública) sinó també el que s'anomenen drets d'explotació. D'acord a l'article 17 de la Llei espanyola de Propietat Intel·lectual: “Correspon a l'autor el dret exclusiu dels drets d'explotació de la seva obra en qualsevol forma i, en especial, els drets de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació, que podran ser realitzats sense la seva autorització, trets d'aquells casos previstos en la present Llei”. —LPI, art. 26: “Els drets d'explotació de l'obra duraran tota la vida de l'autor i 70 anys després de la seva mort”. —Nuestra legislación sigue basada en una idea de la creación individualizada en la figura del genio que hace indisociable la obra de su creador. Sin embargo, toda innovación se produce de forma colectiva y por vías a veces muy complejas que normalmente incluyen comunidades y formas de vida de distinto tipo (culturales, científicas) y circuitos de formación que tienen a menudo fuertes dosis de financiación pública (universidades, centros de arte, de investigación). El movimiento copyleft debería partir de esta consideración para intentar abrir, al tiempo que se generaliza, una nueva concepción de la norma y la ley que haga del público y del procomún el bien más preciado a conservar y reforzar, siempre con el propósito de multiplicar nuestro legado intelectual. —A causa de la precària situació dels artistes com a treballadors-productors culturals, aquests veuen el copyright com l'únic salvavides on poder-se aferrar. —Els processos de producció d'art contemporani (museus, galeries, cases de subhastes) depenen quasi exclusivament de les institucions públiques, és a dir, dels recursos públics. És per això que el copyleft hauria de ser “la” opció pública, amb l'accés obert i la lliure circulació de coneixement, en lloc dels modes restrictius actuals. —Als escultors, pintors, fotògrafs, dibuixants, la llei els considera “artistes visuals”. També ells tenen dos tipus de drets: 1. Morals: inherents a l'autor, irrenunciables i intransferibles. El dret a ser reconegut com l'autor; a decidir si l'obra ha de ser exhibida i com; si es divulga amb el seu nom, pseudònim o anònimament; que es pugui o no deformar i modificar. 2. Econòmics: ... (a) D'explotació: pertanyen a l'autor de manera exclusiva i excloent sense que ningú pugiu usar-los sense el seu permís, i inclouen el dret de comunicació pública (o exposició), el dret de reproducció, el dret de distribució i el dret de transformació. Aquests drets tenen uns límits marcats per la llei com són el dret a la cita, a la informació, la investigació o la paròdia i la tan polèmica còpia privada. Estan limitats en el temps, en termes generals, durant un plaç de 70 anys a partir de la mort de l'autor. ... (b) De simple remuneració: no són exclusius de l'autor tot i que se li assegura una remuneració en l'explotació de l'obra segons indica la llei. Els més habituals són el dret de participació (droit de suite), que assegura un percentatge en posteriors vendes de l'obra, malgrat que històricament no s'aplica a l'Estat espanyol, i el dret de remuneració per còpia privada. —La Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) és la que regula els drets d'autor i el seu exercici, tot i que les entitats de gestió i algunes associacions d'artistes reclamen que es denomini “Llei de Drets d'Autor”, atès que la noció de propietat no és adequada per a les produccions culturals i respon més aviat a una tradició jurídica pròpia de l'Estat espanyol. —El copyright és la norma que regeix als EEUU. El seu símbol © representa tota una manera de legislar en matèria de drets d'autor que està contagiant totes les decisions que es prenen a escala internacional, sense que necessàriament l'anomenat model continental (d'Europa) s'ajusti al concepte de copyright. A l'Estat espanyol n'hi ha prou amb la firma de l'autor per a què l'obra es trobi protegida i no cal cap mena de registre. És més: tal i com diu la llei en les disposicions generals, “la propietat intel·lectual d'una obra literària, artística o científica correspon a l'autor pel sol fet de la seva creació”. —A l'Estat espanyol només existeix una entitat de gestió per a les arts visuals: la VEGAP. Vincular-s'hi no és obligatori, però VEGAP rebrà la seva part del polèmic cànon fins i tot d'un autor que no hi estigui associat, de tal manera que es contravé el que diu la LPI respecte del repartiment d'allò recaptat, ja que s'hi explicita que ha d'efectuar-se de manera que se n'exclogui l'arbitrarietat. A sobre, VEGAP no considera la realització de contractes copyleft, contravenint el dret moral que en té l'autor. —La LPI té una contradicció, ja que d'una banda estableix que el dret de remuneració per còpia privada és irrenunciable per als autors, però a l'apartat 7 del mateix article afirma que tal dret “es farà efectiu a través de les entitats de gestió de propietat intel·lectual”. —Per a informar-se sobre les diferents llicències de contingut obert, és molt interessant consultar: Liang Lawrence, Guide to Open Content Licenses, Piet Zwart Institute, 2004. —Ja l'any 1958, la Internacional Situacionista escrivia: “Tots els textos publicats en la IS poden ser lliurement reproduïts, traduïts i editats, fins i tot sense citar-ne la font original”. —Segurament, l'intent més fidel se traslladar la llicència GPL (la de GNU) al món de l'art digui la Free Art License (Llicència d'Art Lliure). De fet, la Free Software (FSF) Fundation la recomana per sobre de les de Creative Commons (CC). S'autodenomina una “llicència amb actitud”, i amb ella els artistes busquen també fomentar el lliure accés a la cultura enfront dels models restrictius vigents. L'artista garanteix que l'usuari pugui: 1. Fer còpies per a ús personal o de tercers. 2. Distribuir lliurement el treball per qualsevol mitjà, de manera gratuïta o no. 3. Modificar lliurement el treball. —Hi havia també l'Open Content License, oficialment clausurada el 2004 i reemplaçada per CC. El seu autor, David Wiley, pretenia estendre els termes del model FLOSS (???) a continguts no basats en el software i difondre la idea dels continguts oberts amb l'objectiu de què fossin compartits. Es dirigia principalment al món educatiu. Com GPL, es garantia el dret a copiar, redistribuir i modificar el contingut. —Hi ha també Aire Incondicional, creada el 2004 per l'advocat Abel Garriga. S'inspira en GPL i CC, però inclou un parell de novetats: en primer lloc acoten la definició “amb ànim de lucre” (“s'entendrà que no hi ha benefici comercial si l'accés a l'acte de comunicació pública de l'obra dóna lloc al pagament d'una quantitat que no excedeixi allò necessari per a cobrir-ne les despeses de funcionament”) ; i en segon lloc fa menció expressa a la prohibició d'utilitzar la imatge amb fins directa o indirectament publicitaris, i es presta atenció especial a l'intercanvi a través de xarxes p2p (“l'intercanvi de l'obra mitjançant sistemes que permetin compartir-la amb d'altres persones, file-sharing, no es considerarà amb ànim de lucre excepte si comporta el pagament d'alguna quantitat en virtut d'algun concepte relacionat amb l'intercanvi de l'obra”). —També Coloriuris, desenvolupat pels advocats Canut i Grávalos “per a definir la política de drets d'autor dels continguts a partir del model continental, i amb respecte al Conveni de Berna i a la normativa de la UE”. Està dirigit específicament a continguts literaris, musicals, audiovisuals i fotogràfics que són distribuïts per Internet, prestant especial atenció als weblogs. Els diferents tipus de llicència es mostren sota una gama de colors, des del vermell més restrictiu al verd més lliure. —Against DRM 2.0 s'orienta a treballs intel·lectuals (works of mind) de caràcter creatiu, i s'oposa explícitament a les tecnologies DRM, “orientades a exercir restriccions sobre els usuaris d'un sistema o forçar els drets digitals permesos”. —LDGPL (Libre Designs General Public License): OpenDesigns és una iniciativa que prova de compartir dissenys oberts/lliures de qualsevol tipus d'objecte, el que la converteix en un GPL per a objectes. Com a novetat, menciona expressament el perill constant de les patents i la incompatibilitat de la llicència amb patents que no garanteixin les llibertats de la llicència. —Per a llegir un diari de paper no ens cal cap dret en particular (per a la tipografia: els tipus de lletra), però sí quan el volem llegir online. La llicència ha de ser gestionada pel navegador. D'aquest problema se n'encarreguen els “Be a Design Group”, Unifont.org o Stix Fonts Project (STIX = Scientific and Technical Information Exchange). Una de les principals és la llicència OFL (Open Font License), de SIL International, però la més usada és GNU GPL (malgrat que el seu ús és incompatible si s'usa en un document que no tingui la mateixa llicència, tot i que per això hi ha la “Font Exception” plantejada en la mateixa llicència???). —Les llicències CC (Creative Commons) han donat la volta a la legislació de copyright, realitzant un enginyós gir legal de la fórmula “tots els drets reservats” en “alguns drets reservats”. Alguns els retreuen una vocació hegemonista dins del copyleft (es presenten com “la” alternativa), i fins i tot certes connotacions neoliberals. En qualsevol cas, han aconseguit d'aglutinar un gran moviment en favor del copyleft i han assolit un rotund valor jurídic, del tal manera que qui aplica una llicència CC està protegit amb la mateixa efectivitat jurídica que amb el copyright. —El copyleft no afecta significativament el salari d'un artista, ja que només se'n veu afectat el cobrament dels drets patrimonials que ofereix el copyright, i tothom sap que molts pocs artistes poden viure dels seus drets d'autor. La majoria viuen de (1) subvencions, beques o encàrrecs institucionals i (2) a través de l'efecte de “ser conegut”, que li permet d'aconseguir d'altres vies de finançament: conferències, docència, etc. I en ambdós casos el copyleft pot ajudar més que no perjudicar. —Amb les noves tecnologies, està clar que el finançament de les obres d'art ha de traslladar-se quasi íntegrament a la seva producció, i no com ara quan es beneficia principalment la distribució. Es redreçarà la lògica i el guany revertirà en l'autor, no pas en les màfies intermediàries. —Resulta paradoxal el cas en què institucions públiques (!) exhibeixen obres d'art que ja fa anys que són de domini públic però que les gestionen com si fossin privades. ¿Per què no puc fotografiar un Velázquez a El Prado? Però de fet no cal ni que l'obra sigui de domini públic, perquè la Llei de Propietat Intel·lectual estableix que qualsevol usuari pot fer reproduccions sense autorització sempre que siguin sense ànim de lucre, per a “ús privat del copista” o per a ús docent o d'investigació. —La producció cultural amb fons públics necessita propostes compromeses que treballin per un accés obert i lliure a la cultura que es trobi allunyada de les pràctiques privatives tradicionals en museus, galeries, fires, etc. —Internet Archive té la vocació de construir un domini públic real. —En el nou ambient audiovisual provocat per internet i les descàrregues p2p, el públic en general n'és el principal beneficiat i la intel·ligència pública es converteix en el dipositari dels sabers que n'emanen. És un escenari fèrtil que es retroalimenta, ja que l'accés a nous materials és la font d'inspiració de noves idees. El copyleft n'hauria de ser l'eina elemental. —S'anomenen obres derivades les traduccions, les adaptacions i les modificacions. —En base al dret de informació i al dret d'educació, un autor està obligat a permetre la reproducció o distribució de la seva obra per motius investigadors o formatius, en procediments judicial o en determinades institucions culturals i científiques. Uns altres límits als drets d'autor són el dret de cita i ressenya, el dret de paròdia i el comentari crític, així com el dret a la còpia privada. —Degut a la pressió de les entitats de gestió, en la darrera modificació de la LPI s'ha eliminat pràcticament el dret a la còpia privada. —Las entidades de gestión que actualmente actúan en el Estado español en lo que se refiere al ámbito audiovisual son las siguientes: # EGEDA: Entidad de Gestión de los Derechos Audiovisuales que gestiona los derechos de productores audiovisuales. # SGAE: Sociedad de Gestión de Autores y Editores que gestiona los derechos de autores en general y de las productoras editoriales. # La AIE y la AISGE: Asociaciones de Actores Intérpretes y Ejecutantes que gestionan los derechos conexos de estos. # DAMA: gestiona fundamentalmente los derechos de los directores audiovisuales como autores de obra audiovisual. —Paradoxalment, el sistema legal que prohibeix la còpia és... de còpia lliure! Aquest dret a copiar una norma legal no és una conseqüència de la legalitat ordinària, sinó del grup dels drets de major jerarquia: els anomenats drets humans o drets fonamentals (atès que només si la llei pot copiar-se s'obtenen dues de les premises bàsiques d'un sistema democràtic: la seguretat jurídica i la publicitat de les normes que evita l'arbitrarietat dels poders públics). —Molt abans de què es parlés de l'alliberament del codi informàtic, es va produir el primer alliberament d'un codi: el jurídic. —La primera llei espanyola de Propietat Intel·lectual es remunta al 10 de gener de 1879, i en el seu article 28 deia: “Las leyes, decretos, Reales Órdenes, reglamentos y demás disposiciones que emanen de los poderes públicos, pueden insertarse en los periódicos y en otras obras en que por su naturaleza ú objeto convenga citarlos, comentarlos, criticarlos ó copiarlos á la letra, pero nadie podrá publicarlos sueltos ni en colección sin permiso expreso del Gobierno ”. —En la LPI de l'11 de novembre de 1987 es va adoptar la redacció que segueix vigent en l'actual LPI del 12 d'abril de 1996: “Artículo 13. Exclusiones. No son objeto de propiedad intelectual las disposiciones legales o reglamentarias y sus correspondientes proyectos, las resoluciones de los órganos jurisdiccionales y los actos, acuerdos, deliberaciones y dictámenes de los organismos públicos, así como las traducciones oficiales de todos los textos anteriores”. —Un softwate de codi tancat, igual que una llei secreta, suposa acceptar els criteris d'arbitrarietat del proveïdor de software. —La normativa actual s'estructura de forma piramidal: 1. Dalt de tot hi ha el Tractat ADPIC (Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç), annex 1C de l'Acord de Marrakech pel que s'estableix l'Organització Mundial del Comerç, firmat al Marroc el 15 d'abril de 1994. 2. Al segon nivell hi ha els convenis de l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual. 3. Les Directives de la Unió Europea (p.ex. la 2001/29/CE, de 22 de maig). 4. Les normes de l'Estat espanyol. —Més enllà del compromís i la motivació ètica amb la llibertat individual, Stallman defensa una dimensió política del copyleft. Sempre hi ha estat, però ara és inevitable, perquè hi ha enemics declarats (Microsoft) que amb les seu poder imposen unes lleis que impedeixen el desenvolupament del software lliure. I cal actuar contra aquestes lleis de forma política. —Abans de l'era digital, el substrat material del coneixement registrat n'impedia la gestió fora de la forma de propietat (condensada en la força de treball, l'energia i els recursos necessaris per a reproduir i traslladar els béns culturals). Ara que els obstacles materials de l'accés, reproducció i distribució han caigut, l'horitzó històric es transforma irreversiblement. Per primer cop en la història, ens trobem en un sistema social en què el cost d'adquisició, reproducció, transmissió i modificació dels béns intel·lectuals tendeix a zero. —Atès que transitem cap a una economia d'informació en xarxa, cada punt de control sobre la producció i el flux de la informació i la cultura es converteix en un punt de conflicte entre l'antic model industrial de producció i els nous models distribuïts. —L'èxit de la cultura lliure ja no depèn de la seva capacitat productiva (> tècnica), sinó de la consolidació d'un moviment que sigui capaç de defensar aquest model productiu enfront dels grups de poder que pugnen per a imposar els seus interessos particulars. —El copyright sorgeix al segle XVI com a forma de control de la llibertat de circulació cultural que va permetre el sorgiment de la impremta, tan inquietant per als règims absolutistes dels palaus i els monestirs. Paradoxalment, la còpia manuscrita estava permesa. —El mite romàntic del geni creador d'inspiració divina dibuixa la figura de l'autor com origen i font de la producció cultural, la fragilitat i debilitat del qual exigeix mesures de protecció i auxili sota la forma de drets d'autor i la inqüestionable integritat de l'obra. Avui dia, l'autor és un producte de la indústria, que explota els seus drets contra la societat per a imposar una cultura de masses amb què sostenir l'augment de beneficis econòmics uniformitzant els sistemes culturals de consum. —Els tres sectors que tenen un pes més gran en les exportacions dels EEUU depenen de la propietat intel·lectual: la indústria informàtica, la del entreteniment i la de les indústries biotecnològiques (farmacèutica i enginyeria genètica). No es només qüestió, doncs, de defensar una font de beneficis econòmics directes per a les grans corporacions, sinó també d'assegurar un domini estratègic sobre els codis culturals, la salut, la tecnologia i l'agricultura a escala planetària. —Les pràctiques socials d'intercanvi i producció col·lectiva han crescut tant que la indústria ha hagut de reaccionar per a frenar aquest avenç del procomú reforçant els 3 àmbits imprescindibles per a assegurar la seva hegemonia: (1) el control tècnic del flux d'informació per tal de produir escassetat i assegurar-se'n la gestió privativa, (2) el reforç simbòlic (publicitat i propaganda) del concepte de propietat intel·lectual i el sentiment de culpabilitat associat a l'acte de copiar i reproduir lliurement béns immaterials i (3) la creació de lleis repressives i dissuassòries. —En 15 anys han sorgit agències especials i mecanismes jurídics nous per a implantar un ordre de propietat intel·lectual a escala planetària: el Tractat de Copyright de 1996 de l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (WIPO, el braç “intel·lectual” de l'Organització Mundial del Comerç), la DMCA americana (Digital Millenium Copyright Act) o la CDEU (Directiva Europea de Copyright). També els projectes TCPA-Palladium i el DRM (promocionats sota l'enganyosa etiqueta de trusted computing), que són acords tàctics entre empreses de hardware, software i entreteniment per a impedir l'intercanvi cultural imposant tanques barreres tecnològiques a la còpia i transmissió d'arxius digitals. Han arribat a aconseguir d'inserir lleis que prohibeixen explícitament la investigació pública sobre aquests mecanismes anticòpia. —Llei de Mickey Mouse: cada cop que s'acosta la data en què la imatge del ratolí de la Disney ha de passar al domini públic, la legislació allarga la duració dels terminis dels drets d'autor —Ara hi ha en marxa un projecte de llei que amenaça d'estendre a 50 anys i a qualsevol forma de distribució (inclosa Internet) els drets de difusió de les obres. Això implicaria que una empresa privada, en adquirir els drets d'emissió d'una obra, n'obtindria durant 50 anys el monopoli exclusiu de la seva emissió pública, encara que l'obra fos copyleft o hagués passat ja al domini públic [http://www.eff.org/IP/WIPO/broadcasting_ treaty/] —També suposa un retrocés el cànon sobre el préstec a les biblioteques: —Tal i com preveu la nova LPI, es pot castigar amb 2 anys de presó a qui es descarregui d'internet un arxiu sense permís del seu autor. —La ministra espanyola d'educació i cultura ha arribat a proclamar que “la cultura sense la indústria no existeix”. —El subjecte polític copyleft no sorgeix de la reacció als atropellaments que els lobbies del copyright estan exercint sobre la societat; no es tracta d'un subjecte que es defineix només en oposició. Molts dels activistes per la tecnocultura lliure parteixen de múltiples experiències comunitàries i històriques. —Des de Derecho de Internet poden descarregar-se instruccions i documents que permeten al ciutadà realitzar demandes contra els abusos dels lobbies de la propietat intel·lectual (p.ex. el cànon per la compra de DVD). —Malgrat que el finançament públic de les xarxes de comunicació sense fil suposaria una inversió mínima per a municipis i administracions, la indústria de les telecomunicacions ha impedit aquesta possibilitat a Espanya al·legant que constituiria una competència deslleial. —Cal no deixar d'alimentar el procomú amb recursos, materials i infraestructures copyleft per a assolir una massa crítica que permeti una autonomia completa respecte dels modes de producció privatius. —Cal exigir a les administracions públiques una política clara de compromís amb el domini públic. —El copyleft suposa la creació de subjectivitat política a través de la defensa d'una sèrie de drets fonamentals (amenaçats pel règim de propietat intel·lectual) i les possibilitats obertes per un model de producció cooperativa de comunicació, coneixement, tecnologia i cultura. És el nostre un moment constitutiu de les societats del coneixement en què dos models de societat pugnen per definir els seus fonaments. Cal posicionar-se. —El que hi ha en joc no és la gratuïtat d'una sèrie de béns culturals sinó la possibilitat mateixa d'un model de societat basat en el coneixement i la cultura lliure. Aquesta és la naturalesa política del copyleft. —La FSF vol que el software esdevingui un bé públic i no un producte, i ho fa per un motiu: que s'acompleixi el dret ètic a compartir informació. L'intercanvi lliure d'informació és el fonament de la ciència occidental, i sense ell seria impossible un veritable progrés del coneixement. —Fins fa ben poc, la informació es transformava en objectes físics que costaven diners a l'hora de ser elaborats, transportats i venuts. En conseqüència, va néixer l'economia de la distribució de la informació, que va crear els drets de propietat per tal d'obtenir pagaments que cobrissin els costos de producció (malgrat que oficialment sempre s'ha dit que es defensava el “geni creatiu” de l'autor). —En l'article “Anarchism Triumphant”, s'analitzen arguments per a defensar que la cultura lliure desenvolupa un software superior que la privativa. —Lema dels primers programadors: “write once, run everywhere” (escriu el codi una sola vegada, i fes que funcioni a tot arreu). —Un sistema [el software privatiu] la continuïtat del qual depèn de la universalització de la ignorància [no mostrar el codi font] per a benefici privat és un sistema immoral. Destruir-lo és senzillament un pas més en la llarga història de la lluita per la llibertat. —El resultat del copyleft és un bé comú que es protegeix a si mateix: l'apropiació es pot donar de forma il·limitada sempre que cada modificació dels materials en el bé comú es retorni en forma de bé comú. —En el béns funcionals (software, mapes, informació del genoma) amb cost marginal zero, la producció sense relacions de propietat produeix béns superiors. —La indústria musical segueix invertint el 94% del benefici brut en la promoció i distribució de música, mentre que nens de 12 anys realitzen molt millor aquesta tasca a cost zero. —El que estem decidint és si alliberem la xarxa per a què sigui una xarxa, o bé si la controlem per a què sigui un mitjà de distribució (un mitjà de distribució propietària per part d'alguns individus privilegiats i on la resta són considerats simplement consumidors, és a dir, no-productors, no-creadors). Ens hem acostuma tant a aquest model de representació de la ment humana (uns pocs creen activament i molts altres consumeixen passivament) que no hi reconeixem les implicacions que té sobre la gent en general. És l'assumpció d'un principi profundament antidemocràtic. —Quan la gent se n'adoni de què està pagant 100 euros al mes (entre telèfons, internet, televisió per cable, etc) però que podria tenir una capsa de 15€ a la butxaca i parlar tot el que volguessin, amb comunicació ràpida de dades allà on anessin per a la resta de la seva vida, tot plegat esdevindria un assumpte de la societat civil, en un assumpte polític. —El software lliure és tan antic com les pròpies computadores, i les seves arrels són encara més profundes, ja que s'enfonsen en una tradició secular entre els homes de ciència: la de compartir les fites de cadascú amb la resta de col·legues. La filosofia hacker no és sinó l'actualització de la dels científics d'èpoques anteriors: consisteix bàsicament en creure que tota la informació útil, que serveixi per a ajudar a comprendre com funciona el món, ha de ser lliure i accessible per a tothom, i que cal usar el coneixement ja disponible per a crear més coneixement. —La influència de Richard Stallman (antic treballador del Laboratori d'Intel·ligència Artificial del MIT) ha estat essencial per a establir el marc de referència moral, polític i legal del moviment del software lliure com a alternativa al desenvolupament i distribució de software privatiu. Com a programador va desenvolupar el sistema operatiu GNU, però també va inventar el concepte de copyleft i la va implementar en la Llicència Pública GPL. —Cap al 1990 el sistema GNU estava gairebé enllestit, i només li faltava completar el que s'anomena “kernel” o nucli, que van denominar Hurd (i que la Free Software Foundation va decidir escriure seguint un disseny tan innovador com complex). Avui dia, el Hurd és funcional, però encara li falten uns quants anys per a assolir la maduresa necessària per a publicar-ne la versió 1.0. En el seu defecte, s'ha usat el kernel Linux, desenvolupat per Linus Torvalds el 1991 a partir del MINIX i que va penjar a internet per a què la gent hi col·laborés. I aquesta és una de les principals aportacions del Linux: el “model bazar” (participatiu i obert) enfront del tradicional “model catedral” (tancat i vertical). —Paral·lelament al Free Software, va sorgir un moviment que no defensava el software lliure per motius ètics, sinó únicament per la superioritat tècnica i eficient del model bazar: són el bàndol de l'Open Source. L'única diferència entre ells és en la filosofia.

dimarts, 5 de maig del 2009

Ja tinc internet a casa!

Per fi ja tinc connexió al piset d'Urgell! Confio, doncs, que el Diari pugui reprendre l'activitat que havia perdut aquests dos últims mesos. Bé, sincerament no crec que m'hi dediqui tant com abans (que tampoc o és que m'hi impliqués gaire, ja ho sabeu), sobretot perquè ara he de menester [sic] unes obligacions conjugals que no em permeten de disposar d'aquells temps morts de navegació per la deixalleria internàutica amb què s'alimentava l'Avort. Però provarem de conjugar-ho tot plegat de la millora manera.