dijous, 7 de maig de 2009

Chasing Lucho

Ahir a la tarda vam tornar a sortir a córrer amb el Guillermo, costum que estem mantenint de manera molt fidel des de fa força mesos (això sí, a qüestió de dos sortides per setmana: les tortuoses preparacions maratonianes de dia sí i dia també encara ens queden lluny). Va ser una sessió suau, perquè al Guillermo de tant en tant se li carrega el jonoll esquerra, i tot just vam anar i tornar de Plaça Espanya un parell de vegades. Quan ja enfilava jo tot sol cap a casa, a Consell de Cent vaig sentir-me molt bé i ple d'energia, i vaig decidir tornar novament a Plaça Espanya, pujar per Tarragona fins a Sants, tornar a baixar Tarragona, Gran Via, Urgell i acabar a casa, com en el parxís. Bé, aquesta era la idea inicial, perquè mentre vorejava el Parc de l'Escorxador (ja tornant de Sants), els crits d'una noia em van destarotar el plans. A la noia se li acabava d'escapar un gosset. Una mitja llufa de gosset, d'aquests lletjos, xatos i amb els ulls sortits com els d'un bacallà ben bullit. "No res", vaig pensar, "una esprintada i el puto gremlin és meu". No anava del tot errat, perquè en deu saltirons em vaig plantar just al seu darrere, però quan vaig ajupir-me per a prendre'l el cabronàs va demostrar ser molt més hàbil que no semblava. Dues, tres, quatre i diria que fins a cinc vegades vaig provar d'agafar-lo, però sempre se'n sortia amb una cabriola en l'últim instant. A més de rata, aquell bitxo tan cursi tenia part del genoma d'un cangur. Arribem, com dos estúpids, fins a Plaça Espanya. Jo ja estic a les últimes, perquè porto uns 4 quilòmetres a les cames i havia aprofitat els darrers trams de Tarragona per a apujar força el ritme de cursa. I, és clar, només em faltava jugar a esprintar i a collir cebes amb el cony de gos aquest. Se'm planteja, doncs, un doble ultimàtum: o l'agafo ara ja o jo moro d'esgotament i ell aixafat sota algun dels molts cotxes que circulen entre la plaça i l'avinguda de Sants. Per tant, decideixo invertir les meves últimes alenades en provar d'avançar l'animal (que cada vegada corre més esperitat), plantar-m'hi al davant, fer-li la paret i enganxar-lo. I sí, davant de la mirada sorpresa dels guiris que entren i surten de l'hotel Plaza, faig un sprint digne de medalla, avanço el Carl Lewis de quatre potes, em giro, obro els braços per a agafar-lo (i, de pas, fer-li entrar por, que segons vaig veure en un documental de la National Geographic la majoria de recursos animals per a acollonir l'altre és fer-li creure que ets més gran del que realment ets) i llavors, i ¡llavors el molt fill de puta es fa una boleta i em passa entremig de les cames abans de reprendre la seva fugida! Quin ridícul. L'honor ferit, tanmateix, em desperta el desig de venjança, i aquest em provoca una pujada immediata d'adrenalina, i me n'oblido de què estic desfet i amb els pulmons a punt de rebentar. Dono mitja volta i torno a intentar enxampar la rata abans no arribi al semàfor, però per molta adrenalina que em quedés només m'hauria servit un motor a reacció per a encalçar-lo, i quan el quisso salta a l'asfalt a mi encara em falten dos pams. Però miraculosament no passa cap cotxe (déu ahir estava esplèndid, amb mi, amb el gos i més tard amb l'Iniesta) i la persecució segueix per la Carretera de Sants en amunt. A poc a poc se'm van cremant els cartutxos d'adrenalina, i el gos se m'allunya mentre jo provo de mantenir la compostura enmig d'un mar de suor, esgotament i tremolors a les cames. Quan ja el dono per perdut, el cabronàs va i s'atura davant d'un portal. M'hi arribo panteixant i blasfemant en arameu, mentre ell s'arrauleix a l'ombra que hi ha al llindar de la porteria. Me'l miro i ell em mira. Si ja era lleig, no us dic res després de la carrera i amb la llenga penjant entre sanglots. Probablement ell també pensa el mateix de mi. M'assec al seu costat, mentre em segueix mirant amb els seus ull de lluç. Al cap de 3 minuts de recuperació respiratòria i un parell de litres de suor perduts, decideixo agafar-lo (no oposa cap resistència, i encara em dedica una carona tendra de xai) i tornar cap al parc. A mig camí, em trobo amb una senyora que resulta ser la mare de la noia a qui se li havia escapat. Evidentment, es posa molt contenta de veure'ns. --Ui, la meva filla, què contenta que es posarà! Està passant una mala etapa, i només li falta que se li escapi aquest petitó! Després de tantes experiències, vull posar-li nom al monstre: --Com es diu, per cert? --Estefania. --¿¿?? --Sí, es posarà molt contenta de veure't. --!!!?? --Ah, i el gos es diu Lucho. Juraria que el gos riu, i jo ja no tincs forces per a fugir corrents.