divendres, 31 de desembre del 2010

Lectura de cap d'any: El Manual del Torturador Español

Com que treballo en una llibreria, se suposa que sóc llibreter. I els llibreters se suposa que recomanen llibres. Com que és cap d'any (i se suposa que és temps de bones intencions), assumirem tots tres pressupòsits (que ja és molt pressuposar) i us recomanaré un llibre.

El llibre en qüestió es diu El manual del torturador español, i el seu autor es el basc Xabier Makazaga. ¿Per què us el recomano? Perquè és de rabiosa actualitat. I ho és per dos motius:

(1) Perquè ahir mateix, en clara confirmació de la tesi del llibre, es va condemnar quatre Guàrdies Civils per haver torturat els dos etarres que havien col·locat la bomba a l'aeroport de Barajas. Un fet que en el seu dia van negar tan el "defensor del pueblo español" com el llavors Ministre de l'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba. Curiosament, a més, en una d'aquestes "curiositats" que caracteritzen les monarquies bananeres com Espanya, ha desaparegut de la web d'interior l'arxiu amb les gravacions on en Rugalcalba refusava les acusacions de tortura avui confirmades, tal i com denuncia Ignacio Escolar en aquest article.

(2) Perquè des de fa uns dies el llibre està sent perseguit i censurat. Ningú millor que els editors per a explicar-ho, i per això us reprodueixo el comunicat que l'editorial Txalaparta va publicar el passat dia 21 de desembre en resposta als atacs als seus llibres i a la llibertat d'expressió:

Como es público ya, algunos periódicos de Madrid (La Razón, ABC), comenzaron recientemente una campaña denunciando que el libro de Xabier Makazaga Manual del torturador español, publicado por nuestra editorial, estaba presente en unas 30 bibliotecas públicas de Vizcaya, Guipúzcoa y Álava.

Seguidamente el Partido Popular manifestó que iba a solicitar del Gobierno Vasco la retirada de esos libros de las bibliotecas. A instancias de esta formación, la alcaldesa socialista de Basauri procedió a la retirada del libro de la biblioteca pública de dicha localidad. Por su parte, el Gobierno Vasco respondió que las bibliotecas eran competencia de los ayuntamientos y a ellos les correspondía, en su caso, la retirada o no del libro.

Ante estos hechos la Editorial Txalaparta quiere hacer públicos los siguientes acuerdos:

1.- Nos parece deleznable, tanto la campaña de la prensa madrileña como la actitud del PP y del PSOE en este tema. Esta impostura, propia de una dictadura, niega y anatemiza los informes presentados por instancias internacionales como la ONU y organismos como Amnistía Internacional dando la razón al autor del libro, que critica la negación de la tortura que se produce en España como un elemento que da pie a que continúe esta práctica. Bajo el paraguas de que cualquier crítica en materia de derechos humanos apoya el terrorismo, esta dinámica da un paso más allá en el recorte de los mismos, puesto que ataca frontalmente el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Hu manos, que declara que «Todo individuo tiene derecho a! la libe rtad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones de todo tipo, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión».

2.- Hacemos un llamamiento a instancias internacionales, instituciones, partidos políticos, agentes sociales, profesionales del mundo editorial, bibliotecarios y a la ciudadanía en general a que no acepten este tipo de recortes de libertades, defiendan el derecho a recibir una información veraz y plural, y denuncien en su caso, sin temor, las torturas y malos tratos.

3.- Agradecemos la actitud de los bibliotecarios vascos que han salido públicamente en defensa de la libertad de expresión.

4.- Anunciamos que hacemos nuestra la protesta que el Observatorio de Derechos Humanos de Euskal Herria, Behatokia, ha enviado al Sr. Frank de la Rue, Re lator Especial sobre Libertad de Opinión y de Expresión, dependiente del Alto Comisariado de Naciones Unidas para los Derechos Humanos, con sede en Ginebra, y que adjuntamos a este comunicado.

5.- Por último, anunciamos que a partir de este momento y de acuerdo con el autor, la Editorial Txalaparta ha decidido colgar en su página web, de forma gratuita, el libro Manual del torturador español.
* * * *

PD: Sense que tingui res a veure, però tampoc sense poder estar-me'n de comentar-ho, he de ressaltar que ahir va morir en Bobby Farrell, el cantant del grup Bonney M. No és que tingui devoció per aquest grup, però com que sabeu que m'atrauen les teories conspiratives i les casualitats simbòliques, no deixa de ser curiós que es morís el mateix dia en què 94 anys abans ho havia fet en Rasputin, el místic rus protagonista d'una de les seves cançons més enganxoses.

PD2: Bon any nou!

dimarts, 21 de desembre del 2010

Urbanisme de crisi: Hoovervilles (des de 1929 fins avui)

Em permeto la llicència de copiar-li la idea a aquesta entrada del blog Impresiones Mías (que m'ha agradat i ha passat a engreixar la llista de blogs que segueixo a la columna de la dreta) i reproduir dues fotos que tenen 80 anys de diferència però que denuncien unes mateixes circumstàncies, a saber, que les crisis especuladores provoquen grans bosses de pobres sensesostre (bé, amb sostre sí, però indigne per a una família):





La primera fotografia és de principis dels anys trenta (després del crack borsari del 1929), mentre que la segona és d'un parc de Buenos Aires, d'aquest mateix any nostre 2010 (podeu llegir aquesta notícia lamentable que en parla). Els americans, sempre tan veloços a l'hora de crear neologismes, van anomenar Hoovervilles aquestes noves barriades populars, en honor a Herbert Hoover, president dels EUA durant la Gran Depressió dels anys 40. Això de les Hoovervilles ho vaig descobrir ara fa uns mesos mirant La Noche Temática per TV2, programa que aprofito per a encoratjar-vos a descarregar sencer  (fote't, Sinde!) des d'aquest enllaç. Pròpiament, és el primer documental, però els altres dos també paguen la pena.

PD: Si voleu practicar l'anglès, també el podeu mirar a través d'aquest enllaç al Youtube. La persona que l'ha penjat, per a prevenir qualsevol intent de censura, hi ha afegit el següent text: "Copyright Disclaimer Under Section 107 of the Copyright Act 1976, allowance is made for "fair use" for purposes such as criticism, comment, news reporting, teaching, scholarship, and research. Fair use is a use permitted by copyright statute that might otherwise be infringing. Non-profit, educational or personal use tips the balance in favor of fair use." Mentalitat americana!

dijous, 16 de desembre del 2010

Eichmann i el sots-director d'Olot: la culpabilitat de la grisor administrativa

Davant de l'empitjorament de les condicions de vida de la majoria de ciutadans (allò que se sol resumir en el terme "crisi" amb la intenció de transportar perversament l'atenció cap a l'economia i les seves xifres i no cap a les persones i els seus patiments) es poden donar diversos tipus de reacció, com ara:

(1) Una de política (en el seu sentit més ampli: no només de la casta política, sinó també de la ciutadania) encaminada a resoldre els problemes de la gent i garantir-los els seus drets bàsics (habitatge, educació, salut). Malauradament, en el nostre món capitalista això (que no deixa de ser l'aspiració socialista) segueix sonant com una vella cançó utòpica, i la política real n'esdevé una autèntica perversió.

(2) Una de resignada. És la que domina.

(3) Una de violenta. L'excepció que hem vist a Olot.

Dit això, i afegint també que no puc celebrar gairebé mai que assassinin una persona, dic també que no puc deixar d'alegrar-me de què, en un món que es mou únicament entre el no acompliment del punt 1 i la quotidianitat covarda del punt 2, hi hagi també (i finalment!) gent que respongui de la manera 3 davant de la injustícia. Atès que tants anys de pau resignada i egoista no ens han conduït ni un sol pas endavant cap a l'assoliment del punt 1, l'esperança del canvi rau, malauradament, en l'augment de seguidors del punt 3, que amenacin per la força la bombolla moral en què ens hem refugiat tots plegats (quatrecents sots-directors bancaris morts més tard, potser els supervivents no tinguin la mà tan presta a executar desnonaments). Que consti, tanmateix, que considero que l'única manera legítima i defensable de vèncer la injustícia és la via democràtica i política. El problema, torno a dir, és que les nostres sedicents democràcia i política no estan per la feina, i encara col·laboren entusiastament en aprofundir els desnivells d'injustícia actualment existents pel bé del Capital.

No puc deixar de passar l'avinentesa i no remarcar el fet de què tal dia com ahir, un 15 de desembre, van morir ajusticiats, amb 49 anys de diferència, dos clars exemples de l'amoralitat més genuïnament moderna: la del buròcrata gris, la de l'administrador fidel que "es limita" a fer bé la seva feina, sense considerar els estralls que aquesta professionalitat desferma ben lluny de la seva mirada. En tots dos casos, però amb 49 anys de diferència, dues persones (d'una banda el nostre Pere Puig Puntí, i de l'altra un agent del Mossad) van decidir saltar-se la legalitat existent (el primer liant-se a trets, el segon passant-se pel forro dels collons la sobirania d'un Estat i segrestant-ne un ciutadà) per a aplicar justícia. Cap de les dues víctimes no havia matat mai ningú, ni comès cap delicte, però per les seves mans hi passava cada dia un fil que, estirant-lo, ens portava, d'una banda, a l'extermini sistemàtic de milers de jueus i, de l'altra, l'expoli (també sistemàtic) que a occident deixa milers de persones sense sostre i al Tercer Món molts milers més sense vida.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Operació Paperclip: les relacions dels USA amb els nazis

Aprofitant que avui fa 49 anys que finalitzava el judici contra Adolf Eichmann (sentenciant-lo a mort), i seguint amb la línia apuntada en la meva darrera entrada d'aprofitar el blog com a arxivador de PDF, em faig ressò d'uns quants documents apareguts recentment on es posa de manifest la protecció que els grans valedors de la llibertat i la moral occidental (permeteu-me ser cínic amb els gringos) van oferir a molts nazis:

(1) Un recent informe (que he tret d'aquest enllaç) de 110 pàgines i titulat Hitler's Shadow - Nazi War Criminals, US Intelligence & the Cold War.

(2) Els arxius que es van desclassificar ara farà un mes (p.ex. aquest article d'El Mundo en parlava), publicats en aquest enllaç pel New York Times i en aquest altre pel The National Security Archive. Els poso tots dos perquè no sé si un està més censurat que l'altre. Bé, de fet ara mateix no sé ni si es tracta del mateix document... coses de la pressa i la falta de temps.

En total no gaire cosa, no res, petites minúcies que ens ajudaran a entendre una mica millor la ja coneguda (però no gaire famosa) Operació Paperclip.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Sobre la futura reforma de les pensions

Entre d'altres usos, aquest meu blog em serveix per a tenir a l'abast (des de qualsevol lloc amb connexió a internet) documents i textos que m'interessen. És una funció que ja he emprat alguna altra vegada, però ara que se m'ha mort l'ordinador en veig molt més la utilitat, no només perquè m'adono del risc de perdre un enllaç o un PDF (del qual n'acabo oblidant el títol i, per tant, la possibilitat de tornar-lo a recuperar en un futur) sinó també perquè ara que no tinc un ordinador propi sinó tres de prestats (el de la Laura, el dels pares i el de la feina) la meva lectura s'ha tornat més fragmentària i, en el cas dels documents llargs és la millor opció per als caps despitats com el meu (perquè  l'altra és copiar-me'ls en un USB, però comporta el risc de perdre no només el PDF sinó, amb ell, l'USB).

Al gra. Com que som un país amb una alta mortalitat diferencial per classe social (els més pobres viuen 10 anys menys que els més rics, o, com recorden des d'aquest blog, es dóna el fet profundament  injust que el personal de neteja de la Universitat hagi de treballar dos anys més —alguns com David Taguas demanen fins i tot cinc anys més— per pagar les pensions d'un catedràtic que el sobreviurà sis anys més) i ara a sobre se'ns ve al damunt una reforma neoliberal de les pensions (és a dir, un greu empitjorament) que el govern tirarà endavant aquest proper més de gener aprofitant la més que probable pròrroga de l'estat d'Alarma aplicat arran de la vaga dels controladors aeris, amb tot plegat —deia, sort que volia ser breu— són molt interessants, sinó indispensables, els següents documents:

(1) L'economista Daniel Albarracín, en la seva darrera entrada al blog (que segueixo a la columna de la dreta), ha preparat aquestes diapositives sobre el tema.

(2) ATTAC, per la seva banda, n'ha preparat un PDF de 70 pàgines: ¿Están en peligro las pensiones públicas?

Quan tingui una miqueta més de temps, me les llegiré a fons.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Més crides televisives a l'assassinat: Jaime Bayly contra Chávez

Si fa un parell de dies parlàvem de la retransmissió televisiva on un assessor del Primer Ministre canadenc es pronunciava en favor de l'assassinat del fundador de Wikileaks, avui ens n'hem de fer ressó d'una altra petició de mort contra el Julian Assange, aquest cop per part de Bob Beckel, comentarista de la cadena Fox Business: aquí en teniu la notícia.

I si amb això no en tinguéssim prou, canviarem d'objectiu i passarem a voler que sigui el president veneçolà, Hugo Chávez, qui aparegui mort. Així es va manifestar, en una entrevista que va ser emesa el passat 30 de novembre, l'escriptor peruà Jaime Bayly en el seu programa de la televisió MegaTv (on entrevistava un actor i humorista veneçolà autoexiliat a Miami, Orlando Urdaneta):




L'entrevista fot fàstic per tots cantons i des del primer minut (els paios ja són d'una estètica encorbatadament desagradable), però el Jaime Bayly ja tira pel dret al minut 2:45: "estoy de acuerdo contigo salvo en una cosa, y es que tú dices que matar a Chávez no tendría sentido". Al seu torn, l'Orlando Urdaneta comença una mica més fi, defensant no un assassinat sinó el cop d'Estat (minut 3:45): "a Chávez no se le va a sacar en unas elecciones [...] lo que hay que trabajar es el derrocamiento". Una mica més endavant (4:50) ens explica en què consisteix el mètode de "el golpe suave" per a fer sortir els tirans d'un govern. Entren llavors en un moment més intrascendent de l'entrevista (bé, això d'entrevista és una manera de parlar, perquè el Bayly aquest interromp contínuament i no deixa que l'interrompin), i a partir del 9:25 tornen a la càrrega, fins a l'apoteosi final, on el Bayly afirma (11:24): "yo soy más partidario de que un patriota venezolano o un militar venezolano se encargue de que Chávez se reuna con el altísimo". I l'altre respon: "eso sería un sueño de oro, y obviamente lo que no se debe, como buen cristiano, es dejar de rezar por ello". Amén. I el Bayly remata (valgui la redundància): "y que se lleve a Fidel, a Raúl, a Chávez, a Evo y a Daniel Ortega". Visca el multi-magnicidi!

Amb tot plegat, en refermo en el que vaig dir fa dos dies i no tinc més remei que clamar ben fort que, si cal matar ningú, que es mati els BANQ... [ups, perdoneu, em truquen al telèfon ; acabarem la frase en una altre ocasió].

divendres, 10 de desembre del 2010

Netbook, portàtil o torre?

Quinze dies el cap donant-me voltes (i jo a vosaltres la tabarra) amb crisis, protofeixismes mileuristes i nocions bàsiques d'economia contemporània i avui que porto tot el dia pensant si és millor que em compri un Netbook, un altre portàtil o una torre que em dongui millors prestacions pel mateix preu. Marededéusenyor, que en sóc de frívol!

Tot, però, té una explicació. I és que se m'ha tornat a morir el portàtil. Sí, aquell vell portàtil de coll de goma de la Generalitat Valenciana que vaig heretar de la meua germana fa tot just un any i mig. I prou que ha durat, el pobret. I tampoc sé del cert si ha estat ell mateix que ha decidit morir-se o bé me l'ha mort un escamot de franctiradors dins d'aquesta guerra internàutica que s'ha declarat aquests dies després de la detenció del Julian Assange [si hi vols participar, llegeix aquesta pàgina]. Les meves sospites es fonamenten en què, ves-tu-per-on, feia tot just dos dies que m'havia descarregat el famós arxiu-assegurança de Wikileaks. Però vaja, que tampoc és ara moment de llàgrimes ni mocadors (sino de machete en mano contra els ban...) ni de donar sortida a les meves pulsions conspiranoiques....

En fi, que ens hem posat (la meva llibreta i jo, en combat desigual) un pressupost màxim (però màxim màxim) de 600€, i no tinc clar si agafar-me un bon netbook o bé un portàtil de gama baixa. D'una banda, l'ordinador només el faig servir per a navegar per internet i per a escriure i escoltar música, és a dir, que tampoc no necessito que tingui grans prestacions i en aquest sentit amb un Netbook en tindria més que suficient. Però em fa por que el teclat se'm faci massa petit (tot i que n'he estat potinejant un a l'Fnac, i sembla que s'hi pot escriure força decentment, però una cosa és jugar-hi 2 minuts i una altra escriure-hi durant un parell d'hores) i, sobretot, que la pantalla se'm quedi curta, perquè quan tradueixo (bé, quan traduïa, perquè he deixat l'Alba Rico abandonat al ciber-Naxos) necessito partir la pantalla en dos i no sé si m'hi cabria en una pantalleta de 10 polzades... Per a acabar-ho d'adobar, també he pensat (ja que al final fan més d'ordinadors estàtils que portàtils, i acaben sent tant de sobretaula com un ordinador tradicional) que una bona opció seria comprar-me una torre, que encara surt més barata. Ara bé, llavors l'hauria de posar a l'habitació dels convidats, i no podria compaginar estar-me a l'ordinador mentre fan algo a la tele (tipus partit del Barça, per exemple), perquè no crec que a la Laura li fes gaire gràcia de tenir mitja taula del menjador eternament ocupada per un pantallot d'ordinador. Què complicat que és el món...

dijous, 9 de desembre del 2010

L'enemic són els bancs (i els seus interessos)

Mentre la massa protofeixista (i majoritàriament mileurista) segueix bramant contra els controladors aeris, els bancs segueixen pixant-se'ns a la cara. Acabem de saber que l'interès que cobraran a Irlanda (és a dir, als ciutadans irlandesos) pel "rescat" econòmic serà del 5,8%. Un càlcul ràpid que he llegit en l'article d'on he tret aquesta informació diu que a cada irlandès li costarà uns 55€ al mes. Mentrestant, també hem sabut que la Reserva Federal dels Estats Units va repartir (en més de 21.000 operacions secretes des de desembre de 2007 fins a juliol de 2010) més 3,3 bilions de dòlars a grans entitats financeres i empresarials amb un interès ridícul del... 0,25%!! Al seu torn, el Banc Central Europeu està proporcionant liquidesa als bancs privats amb un interès de només l'1%. El negoci, com podeu comprovar, és rodó per a la banca, perquè els diners que "els han prestat" (bé, se l'han prestat entre ells) a molt baix interès l'han invertit comprant deute dels països endeutats com Irlanda, els ciutadans dels quals els hauran de tornar al 5,8%.

Aquests dies m'he començat a fullejar el llibre Ajuste y Salario: Las consecuencias del neoliberalismo en América Latina y Estados Unidos (aquí en teniu la fitxa de l'editorial, i aquí la ressenya de l'economista Daniel Albarracín), i malgrat el poc que en porto llegit no puc deixar de constatar que és de rabiosa actualitat: d'una banda, la confirmació de què les economies tradicionals cada cop tenen menys pes en el tràfic de diners, i que el nostre món se sustena en el capital financer i bancari. La desproporció entre els diners "reals" i els que es passegen cada dia per les borses és esfereïdora, i tota la riquesa d'un país, com ara Irlanda (que no fa ni 10 anys era considerat el segon país amb la renda per càpita més alta d'Europa, per a major ridícul dels patrons d'anàlisi capitalista i els seus servils propagandistes, com aquest articulista de Libertaz Digital allà per l'any 2003) gairebé no val res en comparació amb l'intercanvi entre dues entitats financeres. Si volen ensorrar un país, poden, perquè tots els conreus, tot el bestiar, tota la indústria i tots els treballadors no són sinó un moc de refredat de tardor enfront del vòmit d'un guiri atipat a base de paelles i sangries.

L'altra punt (de fonamentació clarament marxista), és que, en la lluita de classes capitalista, en una banda de la trinxera hi som tots els assalariats (siguem mileuristes o de sou astronòmic com els controladors) i en l'altra els capitalistes (rentistes, banquers i especuladors de tota mena). Així, mentre els assalariats ens barallem entre nosaltres perquè els mocs d'alguns treballadors són massa verds i espessos comparats amb els d'uns altres, el capital es va fotent un bon tiberi amb la nostra plusvàlua, i no trigarem gaire a veure caure els seus vòmits damunt nostre.

Han començat pels controladors, però ara al gener és probable que segueixin pels funcionaris i els pensionistes. Però a la gent tant se li'n fot: diran que aquells també cobren massa i que els iaios viuen com reis. I per si algú es queixa, cap problema que encara tindrem l'estat d'alarma i l'exèrcit per a tornar a la pau social. Pau social que, recordem-ho mil i una vegades, només es trenca si 300 mil persones no poden viatjar en avió (un privilegi), no pas si són milions les que es queden sense feina ni subsidi ni casa (que, cal també recordar-ho, se suposa que són un dret bàsic).

dilluns, 6 de desembre del 2010

El poble feixista s'alça contra els controladors aeris

Escric des de la feina. Sí, ja ho sé: és dilluns festiu, dilluns de pont, dilluns de vacances, però a mi em troca treballar d'11 a 20h. I demà, també. I no tinc cap altre festiu fins passat Reis (exceptuant Nadal, gràcies a déu i la mare que el va parir aquell dia). I la meva nòmina seguirà sent infra-mileurista, de 899€ al mes. Ho explico per a què quedi ben clar que sóc a un parell de galàxies de la nòmina privilegiada dels controladors aeris. Però que, tanmateix, m'hi solidaritzo.

No entraré aquí a desgranar les mentides i manipulacions abocades contra la vaga encoberta dels controladors, perquè són moltes i perquè (sobretot) d'altres ja s'han encarregat de fer-ho abans i millor que jo. Valgui, a tall d'exemple, la pàgina creada pels propis controladors (premeu aquí) o aquest fil de Racocatalà o aquest article a Kaosenlared o aquesta entrada al blog d'un guionista que es va haver de quedar a un dels aeroports de Londres.

Només m'interessa de destacar (seguint també un altre article de Kaosenlared, que recomano llegir sencer) la confirmació, per si en quedava cap dubte, de què l'Estat espanyol és feixista del cap fins a les potes. Aquestes (les potes, o les masses, o la classe treballadora sense consciència de ser-ho) ja van mostrar maneres durant la passada Vaga General, però ara ja s'han tret del tot la careta quan bramen enfurismades en favor de les mesures militars extraordinàries que el cap (el govern, l'Estat) ha aprovat per a reprimir els controladors. I és que en aquest quadre que acabo de dibuixar s'hi resumeix l'essència del feixisme: la conjunció feliç del militarisme i de la fúria irracional de la massa. Vuitanta quatre anys més tard, tornem a sentir els crits de Millán-Astray contra Miguel de Unamuno: "Viva la muerte! Muera la inteligencia!". I tornem a submergir-nos en èpoques molt fosques i estúpides.

-[Actualitzacions vàries]:

(1) La narración de la esposa de un controlador (de "La maldekstra kolono").

(2) Controladores: puntos de vista (de "La maldekstra kolono")

(3) Es el pueblo de izquierdas quien debe declararse en Estado de Alarma (comunicat d'Izquierda Anticapitalista).

(4) Controladores aéreos, dictadura y consenso (d'Íñigo Errejón, a Kaosenlared).

(5) Del decreto al estado de alarma (versió actualitzada, per part de Rafael Cid de CGT, del famós poema de Matin Niemoller normalment atribuït a Bertold Brecht: "Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, jo vaig callar perquè no era comunista...").

(6) L'estat d'Alarma és il·legal i la llei de militarització està derogada (de La Voz de Galicia, a través del Racó Català).

(7) La noche de los cristales rotos. Ensayo general (de Marcos González Sedano, a Kaosenlared).

(8) Posicionament de l'Asociación de Fiscales davant de l'actuació del Fiscal General (s'hi posicionen en contra).

(9) La nòmina d'un controlador aeri i les mentides del govern.

(10) AENA en quiebra.

(11) El caso de los controladores aereos y el fascismo líquido habitual. [de Theleme, de La Comunidad de blogs d'El País].

(12) Controladores: ¿chivo expiatorio o una cortina de humo? [(23/12/2010) Un bon resum de Ramiro Feijoo]

(13) Españoles, ¿sois idiotas? [carta al director del Diari de Navarra d'en Jesús Sanz Astigarraga]

* * * *

PD: No té res a veure (bé, de fet sí, em temo), però aprofito per a donar l'enllaç actualment operatiu de Wikileaks: http://213.251.145.96/

-[Actualització]: En aquest altre enllaç es pot anar consultant els "mirrors" ("miralls") des d'on consultar Wikileaks.

PD2: I l'enllaç a l'arxiu que conté d'altres documents encara no revelats, i del que en donaran la clau si l'Assange mor abans d'hora:

dijous, 2 de desembre del 2010

Assassinar l'enemic


"Well, I think Assange should be assassinated, actually; I think Obama should put out a contract and maybe use a drone or something". ["Bé, penso que Assange hauria de ser assassinat, de fet; i penso que Obama hauria de contractar un mercenari o potser enviar-li un "drone"* o alguna altra cosa"].

* un "drone" és un aparell volador no tripulat, usat per exemple pels EUA a la guerra de l'Afganistan per a fer assassinats selectius sense risc de baixes.

Així comença la breu (però contundent) declaració televisiva de Tom Flanagan, assessor del Primer Ministre del Canadà, el conservador Stephen Harper



I així acaba: "I won't fell unhappy if Assange disappear" ["No m'entristiré si l'Assange desapareix"].

I aquí no ha passat res. L'Avort voldria provar si la reacció és la mateixa si des d'aquest portal incitem a assassinar banquers i alts directius, però ara he de fer-me el dinar i no tinc temps per a experiments. Queda pendent.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Un, dos, tres... botifarra de pagès!!


"La senyera ja voleia amb gran eufòria,
la tenora llença al vent son cant joiós,
recordant un gran moment de nostra història:
celebrant un 5 a 0 gloriós"

Digueu-me frívol perquè, després de més d'un parell de mesos sense escriure i amb la de coses greus que passen pel món (tambors de l'imperi a Corea, aparició prepotent i impune del Senyor X dels GAL, les filtracions de Wikileaks) i també a casa nostra (triomf contundent de la dreta a les eleccions del Principat), un servidor es digni a tornar a posar-se davant del teclat per a recordar uns versos escrits l'any 1974 pels 3 genis de Canet de Mar. 

Aviam si em recupero, però darrerament m'he vist reduït a no gaire més que això: a mandrejar mentalment i a vegetar al sofà com un iaio vençut per les circumstàncies, com si només pogués  aspirar a renegar davant del televisor i a emprar les poques energies que em vénen a dirigir-li, alçat i ferm, el dit del mig. Però quan avui m'he vist, en un bar de la Gran Via, rodejat d'una trentena de persones que també ho feien, després de cada gol, quan al televisor apareixien el Mourinho o el Cristiano Ronaldo, l'emoció ha estat tal que he excedit el meu empresonament: la botifarrada popular ha estat tan energètica que m'ha projectat a fora del meu no-fer-res, i he pensat que ja era hora de tornar a fer coses més importants.

I és per això que he decidit recuperar una de les més grans estrofes de la literatura catalana del segle XX, i amb ella, i també amb infinitat de dits d'altres culers, alçar novament el meu del mig mentre entono amb energia "l'un, dos, tres... botifarra de pagès!!".

PD: des del següents enllaç podreu veure un vídeo del Youtube (no gaire a l'altura del geni dels tres poetes, val a dir) on apareixen cantant la cançó a què faig referència (l'estrofa concreta, a partir del minut 1:00):

http://www.youtube.com/watch?v=xNIqEkzAmq0

PD2: expressió de la cultura popular, la cançó va tornar a ser enregistrada un parell d'anys més tard, i alguna de les estrofes canvia (qüestió que d'aquí a molts anys provocarà dures discussions acadèmiques i infinitat de tesis doctorals, amb la consegüent pujada del PIB):
http://www.youtube.com/watch?v=C-XeLcEl9hM

"Catalanistes, desfoguem-nos,
que ara es pot, gràcies al futbol,
cridar ben fort fins a escanyar-se:
som i serem... socis del Barça,
tant si es vol com si no es vol!"

divendres, 3 de setembre del 2010

Per a entendre la Reforma Laboral

Com que s'acosta la data de la vaga general (29 de setembre, eh?) i jo segueixo una mica mosca amb el tema nominal (de nòmina, no de nom, tot i que posats a buscar-ne un seria "putada"), he decidit compartir amb vosaltres el meu kit en castellà de comprensió de la nova Reforma Laboral, que consta de:

(1) Un arxiu .DOC amb una anàlisi detallada de la Reforma. És una reproducció fidel del Decret, on les novetats hi apareixen destacades en vermell i les parts eliminades estan tatxades. Gairebé 50 pàgines.

(2) Un altre arxiu .DOC amb una anàlisi resumida de la Reforma. Quatre paginetes.

(3) La pàgina web que la Pirenaica Digital ha dedicat exclusivament a la Reforma Laboral. És d'on he tret els dos arxius anteriors, però com veureu és ple de molts altres articles sobre el tema.

(4) Un seguit d'articles que han publicat des de la pàgina de LABORO ("assessorament jurídic laboralista per a treballadors d'Espanya", on també hi tenen d'altres articles interessants com aquest), sota l'epígraf de Traducció de la Reforma Laboral i que han dividit en 6 parts:

a) Sobre com afecta els contractes temporals.

b) Sobre com afecta els acomiadaments.

c) Sobre els nous contractes i el FOGASA (fons de cobertura salarial).

d) Sobre els canvis d'horari, congelació de sous i acomiadament parcial.

e) Sobre l'atur.

f) Sobre l'administració pública.

[Actualització]: Vicenç Navarro publica avui mateix aquest article al seu blog (i que ha aparegut també al diari Público).

dijous, 2 de setembre del 2010

Com que m'han apujat el sou, ara cobro menys

El conveni de Comerç i Arts Gràfiques (del que depenem les llibreries) portava gairebé dos anys sense actualitzar-se i, en conseqüència, els nostres sous tampoc no s'havien apujat a l'ombra taaaaan allargada de l'IPC. Finalment, aquest passat més de juliol va sortir publicat al DOC (o era al BOE?) i els treballadors vam cobrar tots els endarreriments acumulats. I ara, amb la nòmina d'agost, m'he trobat el regalet: m'han apujat la retenció de l'11% fins al 13,5%. 

És a dir, que mentre per una banda m'han apujat el sou 14€ (uuuaaaauu!), per l'altra me'n retenen 27€ més. En definitiva, que gràcies a l'augment de sou he passat a cobrar 13€ menys cada mes. Visca la Pepa!

Sí, d'acord, que estem parlant de quantitats petites, però és que quan un es mou en el món de l'infra-mileurisme (tret que compartim el 65% de tots els assalariats) la simbologia de les xifres té un pes més important que el que li correspondria, i jo estava mínimament satisfet perquè, després d'un parell d'augments i les antiguitats acumulades en 7 anys a la mateixa empresa, havia assolit un sou tan terrorífic com de 912€ al mes. I ara, amb l'augment, torno a quedar per sota de la barrera psicològica dels 900 i m'he d'acontentar amb uns misèrrims 899€...

PD: Ara al matí, mentre buscava per internet ofertes per a quantitats industrials de trilita o dinamita, he trobat que l'Alba Rico ha publicat un nou article, i he decidit posar la meva creativitat no al servei de la venjança de classe sinó de la seva formació, i li he traduït l'article. Diners que m'estalvio!

dissabte, 28 d’agost del 2010

Ligirofòbia, o fòbia als sorolls sobtats.

Algun cop ja us he parlat del meu pànic envers tot allò que explota (petards, globus, trons i taps de cava), i si la vostra relació amb mi va més enllà d'internet llavors probablement m'haureu vist reaccionar de molt mala manera davant de qualsevol d'aquests imprevistos.

Reaccionar amb ansietats, suors fredes, desbocaments del cor i tenir ganes de desaparèixer de la faç de la terra no és una situació gens agradable, però la compartim tots els fòbics. A qui no en pateix cap (o potser no sap que la té perquè mai l'ha hagut d'encarar) li costa d'entendre la desmesura entre el la causa de la fòbia i la seva víctima. ¿Com és que no gosa baixar a la piscina, si l'aigua no fa res? ¿Per què s'enfila dalt d'una cadira, si total és una ratota de dos pams i mig? ¿Per què no pot dormir amb la porta tancada, si els monstres no existeixen (i que em perdonin els Mossos)?

Aquestes pors que acabo de descriure són pors que, si bé la gent no les pot acabar de comprendre, sí que sol arribar a poder entendre-les una mica i, per tant, respectar. Serà perquè són les més esteses, i qui més qui menys tothom coneix algun adult sensat i sense antecedents penals a qui li fa por l'aigua, la foscor o alguna bestiola. En canvi, teni'ls-hi por als petards o als trons és una cosa de nens i d'altres criatures immadures. Tothom, sí, coneix algú a qui no li agraden, però no solen tenir més de 6 anys.

I els mateixos ligirofòbics (collons amb la parauleta, que de tan estranya que és no ens posem d'acord ni en com l'escrivim: hi ha qui prefereix liguirofòbia) som els primers en pensar que la nostra fòbia és diferent a la resta, i encara ens n'avergonyim més que la resta de fòbics, evitem d'enfrontar-nos-hi per a no ser assenyalats com a nens immadurs i l'anem reforçant amb cada fugida. Com qui té morenes, sofrim en silenci i privadesa. ¡Com que no són poques les situacions en què la patim! Deu ser una de les fòbies més invasives de la vida de l'afectat: festes majors, partits de futbol, excursions a la muntanya, etc... contínuament ens hi hem d'enfrontar, i contínuament hem de fugir-ne humiliats. Així, com que no sabem de ningú més que la pateixi i solem ser jutjats amb una barreja de sornegueria i paternalisme, acabem per acceptar que lo nostre realment no és sinó un cas molt particular d'immaduresa infantil esdevinguda covardia.

Per això em va resultar tan important trobar l'altre dia dos fòrums en castellà on hi escriu gent que pateix el mateix problema, i descobrir-hi que fins i tot n'hi ha que tenen més de trenta anys com jo. La sensació d'alleujament que resulta de comprovar que no s'és un cas estrany és una de les coses que gairebé tothom comenta. Si hi voleu donar-hi una ullada, no deixa de ser curiós. Hi ha aquest fòrum en un portal més ampli que és diu Hipnosi, i aquesta altra pàgina feta expressament per a la ligirofòbia: APARTE (Asociación de Personas Afectadas por los Ruidos como Truenos o Estallidos). Collons també amb aquest nom, no trobeu? Tindrem fòbia a tot allò que sona fort, però si el que sona és malament el que tenim és molt mal criteri! ;-)

En qualsevol cas, aquí us deixo una selecció dels comentaris, que per qüestió de temps encara no he ordenat (ni encara menys traduït). Però penso "estudiar-los" aquesta mateixa setmana, perquè fa quinze dies que he començat a anar a un psicòleg (que em xucla 50€ per visita; fa uns 10 anys ho vaig intentar per la Seguretat Social, i no va anar bé), i part dels deures que m'ha demanat per a aquesta setmana és que racionalitzi algunes de les meves conductes per a associar-les amb la fòbia, i en els comentaris següents apareixen alguns comportaments que comparteixo.


dijous, 29 de juliol del 2010

Un torero ataca el local d'ERC del carrer Villarroel

* * *

[Actualització 19:30h]: El torero en qüestió, lluny de penedir-se pel que va fer ahir, s'ha despenjat amb unes declaracions al seu Facebook, que reprodueixo textualment: ""Señores la dictadura del nacionalismo catalán dictó sentencia, ahora las represarias [sic] al pueblo catalán llegaran [sic] y yo me quito la careta votaré al PP el unico partido que está con nosotros". Extret d'aquesta pàgina de Nació Digital.

* * *


Malgrat que cap dels grans diaris se n'ha fet ressò (tret d'El País amb aquest article i l'Avui amb un breu), la històrica decisió d'ahir al Parlament va tenir la cirereta amb l'atac que un torero (de nom Enrique Guillén) va cometre contra el local que les JERC (Joventuts d'ERC) tenen al costat de casa meva, al carrer Villarroel.



Una exposició més detallada dels esdeveniments la podeu trobar en aquest enllaç de RadioCatalunya, i també es comenta en aquest fòrum de Raco Català.

PD: no em costa gaire d'imaginar-me com hauria estat el tractament periodístic si algú hagués atacat una seu del PP per dir que recorrerà la sentència: ens haurien titllat de nazis en amunt.

dilluns, 19 de juliol del 2010

Santiago Alba Rico: "Espanya no és Corea del Nord"

Després de mig any sense fer els deures, he tornat a traduir un article del Santiago Alba Rico. Com sempre, el podeu trobar també en aquest altre blog, que vaig crear expressament per a recollir-hi les traduccions.  La novetat és que a partir d'ara també apareixeran a la nova pàgina de Tlaxcala [l'idioma dels menús depèn de l'idioma que tingueu configurat el navegador]. Demà espero poder-vos-en parlar més a bastament, però de moment dir-vos que he entrat a formar-ne part encarregant-me de la versió catalana. Necessitem més voluntaris (en català ara mateix només hi sóc jo) o sigui que si algú està interessat a participar-hi, que m'ho digui. 

De moment, l'article:

ESPANYA NO ÉS COREA DEL NORD

Heus aquí el que diu el programa del PSOE: "Us oferim justícia i igualtat davant la llei. Pau i amor entre els espanyols. Llibertat i fraternitat exemptes de tirania. Feina per a tothom. Justícia social, duta a terme sense rancúnies ni violències, i una equitativa i progressiva distribució de la riquesa sense destruir ni posar en perill l'economia espanyola ".

És un programa amb què és difícil no estar-hi d'acord, llevat perquè ─me n'adono ara de l'error─ no es tracta del programa del PSOE sinó d'un discurs de Mariano Rajoy, màxim dirigent del PP, davant milers de simpatitzants enfervorits que en les pròximes eleccions l'ajudaran a assolir la presidència del govern.

Però no, un moment. He tornat a equivocar-me. Les línies citades més amunt no pertanyen al programa del PSOE ni a un discurs de Rajoy; formen part del manifest signat a Santa Cruz de Tenerife a les 5.15 hores del dia 18 de juliol de 1936 per... Francisco Franco. Hores després, a cavall d'aquests principis, el generalíssim desencadenava una guerra civil que es cobraria la vida d'un milió d'espanyols, i en seguirien afusellaments, tortures, empresonaments i represàlies durant quaranta anys de dictadura.

Vull que se m'entengui: que Zapatero, Rajoy i Franco utilitzin els mateixos conceptes ─justícia social, igualtat, llibertat i pau, tots ells patrimoni de l'esquerra─ no dissol les diferències de fet que els separen. No són iguals, però aquesta coincidència il·lumina dos fenòmens, un de bo i un altre de dolent, sense els quals no és possible entendre la gestió política del capitalisme. El bo és que a tots ens agrada ser justos i raonables. Que calgui mentir en nom de la veritat, guerrejar en nom de la pau, matar en nom de la civilització i il·legalitzar partits en nom de la democràcia vol dir que l'esquerra ha aconseguit imposar els seus valors com a font natural de legitimitat: es pot governar contra el poble, però no sense ell. Fins i tot Neró va haver de renunciar a vantar-se del seu incendi, fins i tot Franco va haver de manllevar ─com Zapatero i Rajoy─ el seu llenguatge a l'enemic.

El dolent és que la font de legitimitat i la font de decisió són línies asímptotes i que, a força de nomenar la pau, la democràcia, la igualtat, la llibertat ─mentre es menteix, es fa la guerra i es silencia aquells a qui es roben les paraules─, aquests mateixos valors d'abast universal pateixen un universal desprestigi. La hipocresia no rendeix homenatge a la virtut, la declara simplement útil; és a dir, innoble. Però la hipocresia dels polítics ─el llenguatge "políticament correcte", encunyat pels pobles─ indica que encara no s'ha tocat fons. Franco va començar a matar en nom de la mort, i no de la vida, tan bon punt va trobar suficient resistència i va tenir suficient suport. El feixisme només és possible quan ens deixa d'agradar ser justos i raonables, quan ─val a dir─ la font de legitimitat i la font de decisió troben un punt d'intersecció en la barbàrie.

Franco, Rajoy i Zapatero tenen diferents conceptes de la igualtat i de la llibertat. No és el seu llenguatge esquerrà el que els fon en un mateix motlle. El que veritablement els uneix és l'única frase de la cita franquista que cap esquerrà no pot rubricar: "una equitativa i progressiva distribució de la riquesa sense destruir ni posar en perill l'economia". Terrible, insultant, macabre oxímoron on el terme "economia", que significa justament, o hauria de significar, "una equitativa distribució de la riquesa", passa a definir en exclusiva els beneficis dels bancs, les financeres i les empreses. Aquesta frase podria ser de Friedman, de Strauss-Kahn, de Díaz Ferrán, de Solbes, mai de Chomsky o de Galeano. Hi ha moltes formes, ho sabem, de gestionar el capitalisme: amb partits o sense partits, amb revistes pornogràfiques o sense, amb reis, amb camps de concentració, amb camps de futbol, amb Moviment o amb "Movida". Ningú no pot dir que "amb Franco vivíem millor", però sí que allò que agermana el dictador, Rajoy i Zapatero ─i desacredita l'anomenada "transició"─ és la seva presa de partit pels rics, és a dir, el capitalisme.

El passat 17 de març Corea del Nord va afusellar Park Nam-gi, ex-director de Finances del Partit dels Treballadors, per "haver portat el país a la ruïna" com a responsable del fracàs de la reforma monetària. El passat mes de juny, també per haver portat el país a la ruïna, el govern d'Espanya va premiar una vegada més els seus banquers i empresaris amb una "reforma laboral" que protegeix i augmenta els seus beneficis. ¿Afusellar o recompensar? Afusellar. No, segur que hi ha una manera més justa de fer justícia. Recompensar. No, segur que hi ha una manera menys ofensiva de ser injustos

dijous, 15 de juliol del 2010

Un desallotjament, una okupació (i sense sortir del barri!)

La manifestació convocada ahir dimecres al vespre en solidaritat amb La Rimaia ha acabat amb l'okupació d'un nou edifici, a la mateixa Gran Via i només a 5 carrers de l'anterior ubicació. ¡Si el centre de Barcelona és plena d'edificis buits víctimes de l'especulació! Ara són al número 454, entre Calàbria i Rocafort, a l'edifici del costat de la pastisseria Serra, on fan uns bracets de crema molt bons.

Des d'aquest enllaç de BTV podeu veure un vídeo amb la manifestació d'avui on, a part d'una traca dissuasiva, hi apareix donant-los suport en Lluís Ravell, president de l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample (i membre de Barcelona Decideix).

Malauradament, avui també han aprofitat per a desallotjar 3 cases a Vallcarca i el CSO Banka Rota a Kny (és a dir, Cornellà), durant el qual 4 Mossos de paisà han mantingut segrestada (retinguda, diran ells) una noia del col·lectiu per a què no donés la veu d'alarma.

Visk a Barcelona!

dimecres, 14 de juliol del 2010

Estan desallotjant La Rimaia!

MANIFESTACIÓ EN SUPORT DE LA RIMAIA
Hora: 20:30h d'avui dimecres 14
Lloc: davant d'Els Tres Tombs (Ronda de Sant Antoni / Urgell / Mercat de Sant Antoni)

*

Mentre venia en bici cap a la feina, he vist com hi havia unes 15 furgones dels Mossos aparcades a la Gran Via, per a desallotjar la universitat lliure La Rimaia. Com que l'ambient era relativament tranquil i hi havia un camió dels mossos muntant una escala per a enfilar-se per la façana, he pensat que l'assalt feia poc que havia començat, però veient la primera notícia penjada a Indymeda (5:36h), la cosa ja porta una estoneta. Probablement els okupes siguin a dins organitzant la resistència.

Tota la meva solidaritat i suport!

Incís històric: ¿el 14 de juliol no es tractava de celebrar l'assalt revolucionari de La Bastilla més que no pas un d'involucionari a una universitat popular?

Incís sociopolèmic: seguint amb el debat d'ahir, és força simptomàtic el comentari que algú ha deixat a Indymedia: "Ha fet la Rimaia alguna cosa per la defensa dels interesos del poble catala i de la seva lluita de construccio nacional? No, oi? Doncs, apa! Bon vent!" [...] "El meu comentari potser es una provocacio, pero el que vol provocar es la reflexio.Vaig estar a la Rimaia per Sant Joan, i despres, a la foguera de Sant Antoni, li vaig comentar a algu d'alla que tenien pancartes en castella, i que trobava que com a "universitat" lliure, tenien la responsabilitat de cuidar la llengua impedint que es pengesin pancartes amb la llengua del imperi. La seva resposta va ser d'una indiferencia ofensiva. Quan vaig insistir de bon rotllo, practicament em va enviar a la merda. Aleshores, aquesta es la meva percepcio i evidentment amb aquesta actitut devant de la situacio greu que viu el nostre poble i la nostra cultura, no espereu gaire solidaritat quan algu us aixafa la guitarra i us fa terminar la festa.Salut, i una mica de responsabilitat".

Al meu entendre, un comentari fora de lloc (o millor dit, fora de moment). El que cal ara és unitat i solidaritat. És clar que molts anarquistas tampoc no les van oferir als catalanistes dissabte, que també la necessitaven. I així ens van les coses a tots plegats... Una pena.

Solidaritat amb La Rimaia!

dimarts, 13 de juliol del 2010

Catalanisme i CNT, un enllaç impossible

Com que l'altre dia vam rebre la gran notícia de què l'Aurora ha tornat i que ja tornem a poder gaudir del seu blog Diferència i Repetició, he pensat que una bona manera de celebrar-ho seria posant-me jo també un parell de piles (aviam quant duren!) i donar-li un poc de vidilla al Diari d'Avort.

Portava ja un parell de dies donant-li tombs al cap sobre quina seria la millor manera de tornar, quan una petita discussió en els comentaris d'una notícia de Kaosenlared me n'ha donat l'oportunitat. La notícia en qüestió es titulava “Reflexiones intempestivas sobre la mani del 10, el patrioterismo futbolero del 11 y la asamblea del Metro de Madrid” (llegiu-la a Kaosenlared), i la signava l'historiador anarquista Agustín Guillamón, amb qui llavors em vaig discutir en els comentaris i amb qui ara m'agradaria prosseguir la discussió, si és que té la possibilitat de saber que la faig seguir per aquí. I si és que en té ganes, és clar. Abans de respondre, reproduiré l'article i els comentaris.


*

L'ARTICLE

En un mitin electoral de enero de 1936 un militante anarcosindicalista tocó el tema del nacionalismo catalán, cosa no demasiado frecuente, porque era un asunto que no solía interesar, ni poco ni mucho, a los cenetistas.

Argumentaba el orador del mitin que no se trataba de crear más fronteras, sino de suprimirlas todas. No se trataba tampoco de crear un nuevo Estado, en este caso el Estado catalán, ni tampoco se intentaba fortalecer el Estado centralista español. Lo que querían los anarcosindicalistas era suprimir todos los Estados. Esa era la posición teórica y práctica de la CNT en los años treinta. La solidaridad de los obreros era la solidaridad internacional de todos los trabajadores, que pasaba por supuesto por la solidaridad local de toda la clase obrera, fuera cual fuese la lengua y cultura de cada cual. Y la lucha obrera era la lucha de clases de todos los trabajadores contra la patronal y sus Estados.

El orador, muy aplaudido, concluyó que los cenetistas debían suprimir todas las fronteras, todos los Estados, toda policía, todo ejército y toda opresión. No se trataba, pues, de levantar otra frontera y fundar otro Estado, sino de construir un nuevo mundo solidario, sin paro ni explotación del hombre por el hombre, que “ya estaba creciendo en nuestros corazones”.

La CNT de los años treinta tenía una férrea posición de clase sobre la cuestión nacional. La clase obrera era internacional e internacionalista y no debía desfilar nunca tras ninguna bandera nacional. La bandera rojinegra combinaba la antibandera negra, negación de todo color y toda patria, así como antítesis rebelde de la bandera blanca de rendición, con la bandera roja de la revolución social.

La historia se repite, ahora como farsa. Y el 10 de julio de 2010 se programa, en Barcelona, una manifestación por la defensa de un Estatut, que sólo importa a unos profesionales de la política, absolutamente desprestigiados por su incompetencia y la corrupción generalizada, su torpeza natural y sus embrollos personales. Mientras tanto, los medios de comunicación exaltan el nacionalismo barato de la selección española de fútbol, y gobierno e instituciones manipulan un fácil patrioterismo y un huero triunfalismo, que compite desde la jarana futbolera con el victimista nacionalismo catalanista. En fin, una caricatura ridícula de la pugna entre dos nacionalismos, que a pocos importa realmente y que no conduce a ninguna parte. La mani del sábado 10 puede ser ensordecida por la triunfal fiesta del domingo 11.

Pero ¿qué más da? El lunes 12, la asamblea de los trabajadores del metro de Madrid ha de enfrentarse a las dos grandes centrales sindicales del país, y a las presiones y amenazas de despido, que disparan desde las instituciones estatales sobre quienes no respeten los servicios mínimos. Ahí si que nos la jugamos. Esa sí que es nuestra batalla y nuestro partido, esa sí que es nuestra lucha y nuestro equipo. Ahí si que hay que desfilar y solidarizarse. Lo otro son sólo fuegos de artificio del fin de semana.

Mi selección es la clase obrera: ¡esa sí que es “la Roja”!

Agustín Guillamón. Barcelona, 9 de julio de 2010

*

(1) RESPOSTA D'EN JOAN (és a dir, meva).

Així li va a la CNT...

És a dir, que mai no els ha interessat de combatre el poder dominant, és a dir, la nació espanyola. No cal  anar gaire lluny  per a trobar-hi el primer argument: la N de CNT  vol dir "Nacional". De quina nació? Tic tac tic tac... Efectivament, ho heu encertat: de la nació espanyola!

Si fossin veritablement internacionalistes, quan hi hagués problemes de comprensió lingüística entre els seus membres parlarien en Esperanto. Pero no, parlen en espanyol,  perquè  són més  antinacionalistes que ningú.

Si lluitessin veritablement contra tota opressió, no només s'organitzarien contra la de clase (el capitalisme) i la de les dones (el patriarcat), sinó que també haurien d'ajudar els pobles oprimits.

I encara té els collons de dir que la manifestació de demà "sólo importa a unos profesionales de la política". Doncs no, senyor Guillamon, per molt que els polítics vulguin apropiar-se-la, la manifestació de demà m'importa a mi i l'importa a molta gent que no tenim res a veure ni amb els explotadors ni en els seus administradors.

*

RESPOSTA DE L'AGUSTÍ GUILLAMÓN [“AGI”]:

1.- La burgesia catalana sempre que ha estat amenaçada pel proletariat català no ha dubtat en demanar ajut a l´exércit espanyol. Sempre! Perque entre els interessos de classe i els interessos nacionals sempre ha escollit, per força, la repressió del proletariat català.

2.-Una llengua és un medi de comunicació per entendre´s. Res més. No té cap virtut espiritual o esotèrica. Als medis cenetistes la llengua no ha estat mai cap problema, perque no és cap problema parlar la llengua que ens permet lluitar units contra la burgesia.

3.-  La manifestació del 10 defensa els interessos i embolics del polítics i dels nacionalistes. Els problemes dels obrers són d´altres: l´atur, l´atac estatal i patronal a les condicions de vida de la classe obrera, la subordinació a les ordres del FMI, les pensions miserables, unes mesures impositives i económiques que augmenteran l´atur i la misèria, etc...

4.- Quin lideratge étic tenen uns polítics ineptes i corruptes com els que hi ha als governs autonómic i estatal?

5.- Les lluites nacionals no interessen ni han interessat mai a la classe obrera. Fora totes les fronteres i tots els Estats!

*

CONTRA-RESPOSTA MEVA:

1.- Com bé tu mateix dius, això és el que ha fet la BURGESIA catalana. I ho hem de pagar els PROLETARIS catalans?

2.- Aquesta afirmació és molt agosarada, i és molt difícil de demostrar científicament tan la teva afirmació com la meva, però en qualsevol cas hi ha molta gent que pensem (i moltes teories que hi donen suport) que la llengua és alguna més que un simple mitjà de comunicació. En qualsevol cas, i acceptant que sigui només el que tu dius, la llengua és com a mínim el mitjà amb què una COMUNITAT DETERMINADA tria comunicar-se. Així per exemple quan tu dius "no és cap problema parlar la llengua que ens permet lluitar units contra la burgesia", és evident que darrere d'aquest "ens" (el "nosaltres") només s'hi podran col·locar els castellanoparlants. És a dir, que prenent com a marc geogràfic el continent europeu, per a la CNT la "nostra" unió contra la burgesia es pot donar només entre castellanoparlants, és a dir, que coincideix amb els límits de l'Estat espanyol. ¿No és una mica ridícul seguir considerant-vos internacionalistes? Si fóssiu conseqüents, adoptaríeu l'anglès. I si fóssiu la rehòstia de l'internacionalisme proletari, l'esperanto. ¿Em pots argumentar, siusplau, com es pot reivindicar l'internacionalisme i alhora adoptar només el castellà per a comunicar-vos? És que em sembla que només hi ha una resposta: perquè considereu que "això" (la vostra nació, vaja, però mai ho diríeu amb aquestes paraules) és Espanya.

3a.- "La manifestació del 10 defensa els interessos i embolics del polítics i dels nacionalistes". No, no només, i que seguiu afirmant això només demostra o bé ignorància (i dependència dels mitjans de comunicació oficials que dieu combatre) o bé mala fe.

3b.- "Els problemes dels obrers són d´altres: l´atur, l´atac estatal i patronal a les condicions de vida de la classe obrera...". Un altre reduccionisme que em fa sentir vergonya d'escoltar-lo d'algú que es proclama llibertari. És evident que el que dius són els problemes ESSENCIALS i PRIORITARIS, però no veig perquè una cosa ha d'excloure l'altre: ¿cal ser superpurista i només avançar si ho fem amb els dos peus alhora? Malauradament hi ha molta gent de l'altra banda que també pensa com tu, i no estarien disposats a donar suport a cap revolució social si no els garanteix que serà únicament catalanista. Jo dono prioritat al factor social abans que al nacional, però si podem avançar en aquest sentit i conquerir més llibertats per als catalanoparlants, no veig perquè hi hem de posar pals a les rodes.

4.- "Quin lideratge étic tenen uns polítics ineptes i corruptes com els que hi ha als governs autonómic i estatal?" Per a mi, i per a molta gent, cap. Ara bé, és evident que mota gent hi anirà perquè creu en ells. Però torno a repetir: ¿això deslegitima els que hi anem i no hi creiem?

5.- "Les lluites nacionals no interessen ni han interessat mai a la classe obrera". T'agraden els reduccionismes i les afirmacions grandiloqüents, oi? És evident que no han estat mai una preocupació gaire estesa, però en el seu moment (fa uns 100 anys) es va discutir moltíssim el posicionament respecte de les aspiracions nacionals poloneses, per exemple. O a Barcelona hi van haver figures com Francesc Layret o el Noi del Sucre (assassinats tots dos, vés per o­n), i avui hi ha col·lectius com els Negres Tempestes.

*

RESPOSTA DE L'AGUSTÍ:

1.- No existe alianza de ningún tipo entre burguesía y proletariado, ni permanenete ni circinstancial. Entre burguesía y proletariado no puede existir más relación que la lucha de clases. A los asalariados no se nos ha perdido nada en la mani independentista del 10.

2.- Las lenguas son sólo instrumentos de comunicación social. Y punto.

3.-  Los trabajaores no tienen que apoyar  nunca y en nada a unos políticos ineptos y/o corruptos ( de Barcelona o de Madrid) que han congelado las pensiones, reducido el sueldo de los funcionarios un cinco por ciento, y que están preparando un ataque total a las condiciones de vida y de trabajo de la clase obrera, conseguidas tras ciento cincuenta años de lucha de clases. Parte de ese dinero se entregará a las fusiones financieras en curso o a sufragar un déficit que ha provocado la especulación inmobiliaria. El catalanista  Millet no durará nunca demasiado tiempo  en la cárcel, mientras pueda amenazar con tirar de la manta. Ese mundo de los políticos no es nuestro mundo. NO marcharemos tras banderas de la burguesía, ni de la catalana ni de la española.

4.- Que vaya quien quiera a la mani del 10. Pero no es una mani que interese a los asalariados ni a los jubilados ni a los parados.  No les interesa para nada.

5.- Hasta el gorro de los debates de identidad y de los debates constitucionales.
No nos interesan. La clase obrera ya sabe quién es y cuáles son sus intereses. Y nunca coincidirán con los intereses nacionalistas de ninguna burguesía. La opción es siempre ésta: ¿nación o clase? Marchar tras las banderas nacionalistas ha conducido siempre a la masacre y la derrota de la clase obrera.

Ni la mani del 10, ni el triunfalismo huero y patriotero del 11 interesan a los asalariados, parados y jubilados.  La asamblea del metro de Madrid del 12: ése es nuestro partido, ahí se juegan nuestros intereses de clase.

*

RESPOSTA MEVA:

Així dóna gust discutir, Agustín!

1.-  Preguntes  naps i et responen cols.

2.- Y punto! Sí senyor, porque lo digo yo! Nivelazo.  Doncs si realment considereu les llengües com a mers  instruments de comunicació social, a Catalunya teniu dues opcions: (a) comunicar-vos amb la llengua històrica del territori: el català ; o sinó (b) comunicar-vos amb la llengua que permeti una major comunicació entre els oprimits del món: l'anglès o l'esperanto.  A no, me n'oblidava, hi ha l'opció (c), que és fer servir l'espanyol perquè... ¿per què?

3.- Hi estem d'acord. El que no veig és perquè consideres que jo ho faig senzillament per anar a la mani. Precisament són posicions excloents com les vostres les que fan que una bandera s'acabi havent d'identificar amb la burgesia: si els "treballadors"  (els teus, els purs)  no hi aneu mai, la senyera acaba sent només propietat dels burgesos. I la senyera no ha de representar més a algú de CIU o del PSOE que a algun pensionista o treballador anarquista en l'atur. Les senyeres no exploten ningú, tot i que hi hagi molta gent que les usi per a perpetuar el domini de classe.

4.- Tens raó, aniré a parlar amb mons pares (jubilats) i amics (assalariats) a dir-los que s'estan enganyant i que en el fons no els interessa anar a la manifestació, malgrat que porten dies pensant el contrari. "¡Ho diu l'Agustín Guillamón!", els diré per a acabar-los de convèncer del seu error. Això, o potser és que us agrada massa apropiar-vos de l'opinió d'uns col·lectius que no sempre pensen com vosaltres.

5.- I jo fins al gorro de què "deixar de banda debats identitaris" impliqui actuar de facto com a espanyol. Au, aneu a Grècia a solidaritzar-vos amb els revolucionaris, i si us parlen en grec els calleu la boca i els etzibeu també que deixin de banda debats estèrils, que en castellà us entendríeu millor. ¿Perquè a la CNT haureu après idiomes, oi, i estareu preparats per a acudir en ajut d'altres companys de lluita?

*

RESPOSTA DE l'AGUSTÍ:

Que poquito hay que rascar para que al catalanista le salga el autoritario que esconde bajo mil disfraces de concordia y banderitas, y que poco basta para que pase de los argumentos a las exclusiones,  falsificaciones, ridiculizaciones y exabruptos, como hace JOAN en el punto 4.

Nunca he pretendido convencer a nadie  de nada. Me trae sin cuidado quien vaya  o deje de ir a la mani independentista del 10, o salga a celebrar el triunfo de España, del 11. Simplemente he manifestado mi opinión de que para mí lo importante es lo que suceda el 12 en el metro de Madrid. Y luego  he argumentado mis posiciones, que sigo sosteniendo, firme pero muy educadamente, sin ridiculizar a nadie, sin falsificar nunca los arguemntos.

Sobran afirmaciones falsas y alusiones personales, sobre todo con alguien que no ha dado su nombre completo, como la  hace JOAN  en el punto 4. Esas falsificaciones rompen culaquier posibilidad de PROSEGUIR  una polémica seria, con argumentos racionales y sin descalificaciones o falsificaciones.

Por otra parte, no creo que el debate dé  más de sí, ni interese ya a los lectores.
Resumo ahora mis posiciones, que son éstas:

1.- El nacionalismo es una ideología burguesa que desvía a la clase obrera de sus objetivos e intereses de clase, sometiéndolos a los de su burguesía. Esa ideología es la que promueve la mani del 10 en Barcelona.

2.- No hay que crear nuevas fronteras y nuevos Estados, sino suprimirlos todos. 

3.- La lengua es un medio de comunicación social. Y nada más.

4.- La solidaridad con los trabajadores de Grecia es no sólo fundamental, sino el único camino realista para la clase obrera internacional, del mismo modo que lo es no mantener ninguna solidaridad, ni alianza política, con la burguesía, ya  sea catalana, griega, española, o de donde fuere.

5.- Hay un mundo nuevo, sin Estados, ni fronteras, ni policías, ni ejércitos, sin explotación del hombre por el hombre por el que sí que  vale la pena luchar.

*

"INTENCIÓ" DE RESPOSTA MEVA:

Agustín,

em perdonaràs la broma fàcil, però... ¿parlem el mateix idioma? No entenc què diantres hi diu al punt 4 per a què em mereixi les etiquetes d'autoritari, excloent, falsificador, ridiculitzador i groller.

En fi, quan tingui una mica de temps (espero que avui dilluns a la tarda) respondré els teus últims comentaris al meu blog (oh, déu meu, tinc nom i cognoms!):

www.diaridavort.blogspot.com

Espero que no sigui massa tard i que encara llegeixis aquest comentari. No havia pogut tornar a connectar-me fins ara.

* * * * * *

RESPOSTA D'AVUI DIMARTS

Vist tot això, prossegueixo amb la discussió breument i ja des del meu blog (tot i que també ho penjaré a Kaos, per si tingués l'avís de resposta activat):

Agustín,

perdona que ara l'ofès sigui jo, però em podries indicar on he mostrat “l'autoritari que tot catalanista porta dins”? I on he pecat de fer exclusions? I quan t'he ridiculitzat? I quin exabrupte he comès? Perquè de totes les floretes que em dediques només et concedeixo la de “falsificador”, si és en el sentit de què he estat escrivint els comentaris sense deixar el meu nom i, per tant, no es podia demostrar que fos cert que els meus pares jubilats i amics assalariats assistirien a la manifestació. Però perdona que consideri que, si era aquesta la falsificació, era de les més estúpides i innecessàries que he vist mai: ¿calien noms i cognoms per a demostrar que a la manifestació hi anirien jubilats i assalariats? ¿si no parles amb mons pares et quedarà el dubte de què algun dels milers d'avis que hi van anar estan jubilats i preocupats pel seu futur?

I permet-me també que dubti que em responguis alguna de les preguntes que t'acabo de fer, perquè el més probable és que corrin la mateixa sort que les preguntes que ja t'he fet, és a dir, que es quedin sense resposta. Dius que has argumentat, però no és veritat. Vas començar mostrant la teva posició, això sí (p.ex. que estàs contra totes les nacions i que consideres que les llengües són només eines per a comunicar-se), però quan jo t'he preguntat per què a la CNT seguiu usant el castellà i no l'anglès o l'esperanto, tot el que has fet ha estat tornar a repetir el mateix: que estàs contra les nacions i que consideres que les llengües són només eines per a comunicar-se. ¿Això és argumentar? És més aviat dialogar amb una paret que sempre et torna la mateixa pilota. Per si te n'havies oblidat, i per a estalviar-te d'haver de tornar a rellegir els missatges, t'aplego aquí les meves qüestions, que no pretenen ser retòriques sinó que busquen resposta, perquè realment no puc acabar d'entendre el posicionament d'una CNT  (no espanyolista, cal presumir) que no vol que les llengües separin els treballadors:

1.- Hem de pagar els proletaris catalans (renunciant a la nostra llengua) per les accions dèspotes i criminals dels burgesos catalans?

2.- ¿Em pots argumentar, siusplau, com es pot reivindicar l'internacionalisme i alhora adoptar només el castellà per a comunicar-se?

3.- ¿Amb quina llengua manteniu comunicació amb els revolucionaris grecs?

* * *

PostData: Aquests dies, a propòsit de la manifestació de dissabte, les discussions (i esbatussades) sobre l'encaix entre catalanisme i anarquisme han estat força nombroses (i no sempre agradables ni constructives) a internet, per exemple a Kaosenalred o a Indymedia Barcelona. Alguns exemples:

http://www.kaosenlared.net/noticia/anarquismo-basico

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/399236/index.php

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/399285/index.php

http://www.kaosenlared.net/noticia/primera-ait-per-independencia-polonia

http://www.kaosenlared.net/noticia/los-anarco-fachas

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/398255

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/398498

divendres, 14 de maig del 2010

Casualitats que m'acollonen: Hiro Ishii i Richard Kuklinski

De vegades pateixo una d'aquelles casualitats que et deixen el cos intranquil i l'esperit incòmode. Fa un temps ja vaig explicar la meva relació paranormal amb el manuscrit Voynich (sobre el qual, per cert, acaben de publicar una obra una mica estranyota, com no podia ser d'una altra manera, d'un argentí de nom Daniel Guebel, que té l'encert d'adjuntar unes reproduccions a color d'algunes de les pàgines del manuscrit; la Laura me'l va regalar per Sant Jordi, digueu-nos friquis).

La casualitat d'avui ha tingut a veure amb les ments sàdiques i les rates. M'explico. En poc més d'una hora m'han demanat dos llibres diferents sobre dos fets en els que m'he centrat precisament aquesta setmana. El primer fet són les pràctiques amb humans que va dur a terme durant la Segona Guerra Mundial el batalló 711 de l'exèrcit japonès, sota el comandament de Shiro Ishii (que gairebé fa quedar el nazi Mengele com a bona persona). De fet, el Guillermo em comminava a parlar-ne fa un parell de dies als comentaris, perquè plegats havíem començat a mirar la pel·lícula "Men behind the sun", que descriu amb tota cruesa (i cutresa) alguns dels experiments tan bèsties que s'hi van dur a terme. El més indignant de tot plegat és que mai no els va jutjar cap tribunal internacional (en aquest cas, li hauria correspost al Tribunal de Tokio, que era una mena del de Nüremberg per a Orient), perquè els EEUU els van immunitzar i protegir a canvi dels resultats d'aquells experiments tan atroços. És a dir, mai no van ser jutjats per l'interès industrial i militar americà. La pela per damunt la justícia. Capitalisme en la seva essència.

Per a acabar-ho d'adobar, el llibre que m'han demanat relacionat amb aquest tema és "Conspiración Octopus", la novel·la (?) que acaba de publicar el Daniel Estulin, l'autor dels llibres sobre el Club Bilderberg (que, per cert, enguany es reuneixen ni més ni menys que... a Sitges!) que són una font inagotable de dades deseconegudes però molt interessants, teories conspiranoiques i simples anades de l'olla (com ara dir que els Beatles eren un producte dissenyat per ells, les lletres dels quals va composar el filòsof de l'Escola de Frankfurt Theodor W. Adorno [!]). Jo no tenia ni idea de què anava el llibre, però avui quan me l'han demanat no he pogut estar-me'n de fullejar-lo i he vist que parlava del Batalló 711 de Shiro Ishii.

Collons, m'he dit, quina casualitat: l'Estulin i el Shiro Ishii junts en un mateix llibre! Però quan uns minuts després m'han demanat un llibre sobre en Richard Kuklinski ("El hombre de hielo", editat per Edaf), els collons directament m'han caigut a terra. Allò si que era casualitat, atès que ahir mateix, mentre dinàvem amb l'Anna (la companya caixera de la llibreria), ens vam posar a parlar de rates (els hi té una por atàvica), i jo els vaig parlar dels experiments japonesos (ja que volien escampar la peste amb elles, i a la pel·lícula hi ha una escena on uns nens cauen dins d'una habitació amb milers dels cosins yonkies del Mickey Mouse) i també els vaig parlar del senyor Kuklinski, el sàdic assassí a sou de la màfia que gaudia especialment veient com les seves víctimes eren devorades per unes rates famolenques que tenia en captiveri.

Uff, quin mal rotllo tot plegat.

dijous, 13 de maig del 2010

En defensa dels espais comuns: l'Horiginal i la Rimaia

Malgrat que tinc infinitat de temes pendents (eh, Guillermo?), per motius de rabiosa actualitat m'he de referir en primer lloc (encara que sigui molt breument) a l'atac, per part de les institucions i organismes oficials, a dos espais comuns guanyats en aquest territori hostil de l'especulació, el benefici i el conformisme que és Barcelona.

(1) La Rimaia, la Universitat Lliure situada en la casa okupa de la Gran Via, corre perill de desallotjament. Per això, aquest proper dissabte s'hi celebra una jornada festiva de suport, amb actuacions, entre d'altres, d'At Versaris, Feliu Ventura i l'Elèctrica Dharma. El programa complert, en aquest enllaç.

(2) L'Horiginal, el cafè poètic del Raval, ha rebut un expedient administratiu que li clausura l’espai que dedicava a les activitats artístiques. En podeu llegir aquest manifest que ho denuncia. Afortunadament, sembla que la cosa guixa, vull dir que va bé.

dimecres, 12 de maig del 2010

Encara sóc per aquí

Em sap greu tenir el bloc tan abandonat, però un seguit de circumstàncies (totes menors i sense importància) me n'han tingut allunyat. Objectivament, el motiu principal ha estat el cansament provocat pel maleït Sant Jordi (amb els seus molts dies precedents i posteriors). Subjectivament, l'astènia primaveral (o la depressió mediterrània de no tenir gaire llum solar, perquè déu-n'hi-do-recollons quina primavera més britànica que portem) que m'ha tingut una mica avorrit i agobiat de la vida que porto. Finalment, la pressió que suposa portar tants dies sense escriure res, i que et fa pensar que no és gaire digne fer una reentrada cutre parlant de qualsevol ximpleria. Però al final, ja veieu, sempre acabo ignorant les ínfules de seriositat i em poso a escriure qualsevol cosa, com ara mentre espero que vingui el lampista a certificar-nos la mort del termo d'aigua calenta... [Preveig uns dies de lluita i d'estira-i-arronsa amb la propietària aviam qui es fa càrrec del mort].

Mentrestant, el cicle de vida i de mort ha continuat per la blogosfera: mentre ma germana em concedia el premi "Vale la pena" (que prometo col·laborar a perpetuar en breu), un dels meus blogs preferits, Diferència i Repetició, ha abaixat la persiana. Una pèrdua important, però espero en breu poder seguir gaudint dels textos de l'Aurora, sigui des d'un altre bloc o amb alguna de les seves col·laboracions a l'Accent o en algun altre mitjà compromès.

I no puc acabar sense comminar-vos a mirar el documental "Espies de Franco", que fins dimarts que ve es troba disponible a la pàgina web de Tv3 (a través d'aquest enllaç). Tampoc no és res de l'altre món, però com que posa de manifest la col·laboració franquista d'algunes patums catalanes (principalment el periodista Carles Sentís , que telefònicament segueix afirmant que ell era periodista i no espia, i l'escriptor Josep Pla), podia ferir algunes sensibilitats benpensants i Tv3 va decidir emetre-la només a hores intempestives (les 0:15h de dilluns) o infantils (a les 17h de dimarts), en lloc dels habituals horaris de màxima audiència. No és l'únic joc brut de Tv3 aquests darrers dies: fa poc va censurar el documental "Monarquia o República", de Montse Armengou, per evitar que es qüestioni l'hereu de Franco.