dissabte, 31 d’octubre de 2009

Lleis en època de crisi (per als rics, és clar).

Els nostres governants, quan els convé, es posen les piles. L'època actual es troba sotmesa als estralls d'una crisi econòmica, el nostre Govern central ho sap... i hi actua en conseqüència. Val a dir, però, que no ho fa (com caldria suposar en un òrgan de majoria d'esquerres) per a protegir els estrats socials més desfavorits i amb major risc d'exclusió social, sinó precisament per a evitar més problemes a les classes opulentes. Si fa un setmana parlava de les noves deduccions fiscals que han d'afavorir els posseidors de capital, el Congrés ha decidit també aprovar una llei que facilita el desnonament exprés [llegiu-ne la notícia], és a dir, poder fotre fora més ràpidament inquilins que no volen (o, més sovint, no poden) pagar els lloguers a temps. Posats a solucionar problemes, els nostres governants prefereixen fer-ho amb els d'aquelles famílies que ja tenen una casa on viure (i que es poden permetre el luxe de treure benefici econòmic de les altres cases que posseeixen) que no pas els problemes de la gent que no té on dormir tranquil·la. I sort que l'habitatge és un dret constitucional, que si no...

divendres, 30 d’octubre de 2009

Tres articles clars i contundents

Al llarg de les passades 24 hores, tres autors que segueixo assíduament han publicat un article cadascun que reforça els motius pels quals m'agrada llegir-los: la seva claredat i la seva contundència: (1) Vicenç Navarro ha escrit Las causas de la pobreza mundial. Es pot llegir en un parell de minuts, però en destaco un parell de fragments: —Vuit milions de nens moren cada any de malnutrició (un cada dos segons), l'equivalent de morts que provocarien 43 bombes atòmiques com la llançada a Hiroshima, bombes que exploten cada any sense produir cap mena de soroll. El que fa moralment intolerable aquesta situació és que des del punt de vista científic sabem com resoldre tan el problema de la pobresa com les seves conseqüències, de les quals la fam és la més dramàtica. I la situació paradoxal és que la pobresa no és deguda a la manca de recursos. —El Parlament del suposadament democràtic sistema polític [de Bangladesh] està controla pels grans agricultors. El 75% dels seus membres tenen grans extensions de terra, amb el que les possibilitats de canvi són molt petites. El sistema econòmic i polític està sostingut en part per un exèrcit i en part per sistemes d'informació i persuassió (amb connexions amb grups mediàtics estrangers), i té escasses possibilitats de canvi. La Constitució del país, escrita per aquella estructura de poder, posa per escrit la impossibilitat de generar tal canvi. D'aquí que la defensa d'aquella estructura de poder es presenti com la defensa de la democràcia. (2) Santiago Alba Rico ha publicat "Que hi hagi rics, no és potser un dret dels pobres?", on torna a tractar sobre la tríada antropològica que fonamenta la realitat humana (béns universals, generals i col·lectius) i que hauria de guiar la nostra activitat cultural, judicial i política. A continuació reprodueixo no el que diu en aquest article (que també es pot llegir en dos minuts) sinó tal i com ho va expressar, de manera molt similar però una mica més extensament, en un altre: «El capitalisme també constitueix una amenaça a la Humanitat com a forma ; és a dir, com a cultura, com a dret, com a política i com a moral. Segons he insistit moltes vegades, allò que han tingut en comú totes les cultures de la terra des del neolític —les més benignes i les més repressores— ha estat la cura que han posat a mantenir separats, encara que fos convencionalment, els diferents ordres d'existència. Hi ha tres tipus d'objectes o tres formes de tractar un objecte: tenim les “coses de menjar” —o consumptibilis, els objectes pròpiament de consum— ; les “coses d'usar” —o fungibilis— i les “coses de mirar” o “meravelles” —les mirabilia llatines, les coses dignes de ser mirades—. Mitjançant les coses de menjar subvenim una vegada i una altra la necessitat de reproduir la nostra vida estrictament biològica contra l'existència d'aquelles criatures molt provisionals, molt toves, alimentàries, que apareixen i desapareixen del nostre horitzó, marcades per la velocitat i la immanència, com purs mitjans de la reproducció natural: és el circuït, el cercle, el cicle tancat i sense fi de la Natura. Mitjançant les “coses d'usar”, els instruments i els seus productes, reproduïm més aviat un món, un àmbit d'objectes estables, més o menys duradors, la lenta però inexorable decadència dels quals (que combatem sense descans) funda ja l'espai d'un reconeixement mutu entre els homes per sobre de la necessitat natural. Mitjançant les “coses de mirar” o “meravelles” —certes pedres, certes paraules, certs colors— apartades convencionalment del circuït ràpid de la vida i de l'espiral lenta de l'ús, declarades alhora incomestibles i inútils, s'obre aquella distància que permet a l'home mesurar (i no només calcular) i establir, com a mínim virtualment, un espai comú, una memòria col·lectiva, el lloc del judici i del contracte. Les “coses de menjar” serveixen per a mantenir la vida ; les “coses d'usar” serveixen per a mantenir la societat ; les “coses de mirar” serveixen per a mantenir el món. El joc mateix de la cultura humana ha consistit bàsicament en aquesta divisió i en la possibilitat, per tant, d'abordar un objecte des de com a mínim tres punts de vista (com a menjar, com a eina i com a monument). Doncs bé, el capitalisme és el primer ordre econòmic-social de la història que ha esborrat la frontera entre aquests tres ordres ; que no distingeix entre objectes de consum, fungibles i meravelles ; que tracta totes les coses per igual (sense fer cap diferència: les pomes i els xais, les taules, les cases, els ordinadors, els llibres, els quadres, l'or, el cos, les patates, les catedrals, les imatges —les coses naturals, les instrumentals i fins i tot les senzillament pensades—) com “coses de menjar”, com purs comestibles ; és a dir, com a mitjans pelats per a la reproducció de la vida. El capitalisme, és a dir, submergeix ininterrompudament la cultura en la biologia i l'antropologia en la natura, de tal manera que la societat construïda en el seu si —en els països anomenats paradoxalment avançats— és cada vegada més una societat de purs comensals, de fam lliure i desbocada sobre el món: una plaga de llagostes que no s'aturarà mentre encara pugui menjar-se una torre o un paraigües. El capitalisme dedica tot el seu temps a fabricar el seu propi menjar i menjar-se'l ; i, si és sobrehumà perquè es creu immortal, és prehumà perquè és animal; una societat, en fi, de pura subsistència. Els objectes del món es poden classificar també d'una altra manera. Podem dir que existeixen béns universals, béns generals i béns col·lectius. Els béns universals són aquells amb els que n'hi ha prou que hi hagi un exemplar per a què ens sentim satisfets: les estrelles, el mar, el Taj Mahal, els ritus d'un poble, la bellesa d'un cos, el color verd, el Gernika de Picasso o fins i tot San Francesc i el Che Guevara, que no podem imitar però amb l'existència irrepetible dels quals sentim que ha millorat una mica la nostra vida. Sobre aquest tipus de béns, com el seu nom indica, ningú no té cap dret: l'únic sol al cel és un sol per a tothom, fins i tot per als cecs. Els béns generals, en canvi, són aquells que és possible i alhora necessari generalitzar, aquells que no hi ha prou que n'hi hagi sinó que cal també que els usem ; aquells béns dels que n'hi ha d'haver tants exemplars com éssers humans. En tenim prou amb què hi hagi un Orió al firmament, però no en tenim prou amb que hi hagi només un tros de pa al castell del Príncep. Ens és indispensable d'apropiar-nos individualment d'aquestes coses: el pa, l'habitatge, els instruments de curació i, a mesura que la tecnologia ha anat introduint nous béns generalitzables, també l'electricitat, l'aigua corrent o la lectura. Els béns generals —dels que cadascú de nosaltres ha de gaudir— cenyeixen l'àmbit propi del dret: tots tenim dret no només a un pa sinó també a un llum i a un llibre, i és suficient amb què una sola persona estigui privada d'aquests béns per a què la Humanitat —el seu sentit de la justícia i de la universalitat— ja no estigui satisfeta. Finalment tenim l'ordre dels béns col·lectius, és a dir, aquells béns que, al contrari que els universals —la Lluna o les ruïnes de Yaxilan— són imprescindibles per a la reproducció individual de la vida, però l'ús de la qual no es pot generalitzar sense atemptar precisament contra els nostres drets sobre els universals i sobre els generals: la terra, els mitjans de producció o, per exemple, l'automòbil. L'automòbil no pot constituir un dret individual —al mateix nivell que el pa o l'habitatge—, perquè la seva generalització destruiria aquell bé universal, condició de tots els altres béns: la Terra mateixa. Si cada família xinesa no pot tenir el mateix número d'automòbils que una família estatunidenca sense amenaçar l'existència del planeta, la possessió individual d'un automòbil als EEUU esdevé senzillament immoral. L'automòbil ha de ser, doncs, un bé col·lectiu o, si es vol, públic ; i el nostre dret en aquest cas no ha de ser mai el dret sobre l'objecte sinó sobre els seus avantatges. Al llarg de la història de la Humanitat, concebuda com a lluita de classes, el normal ha estat que els béns generals i els béns col·lectius s'han convertit en béns privats, que uns pocs s'hagin apoderat al mateix temps dels mitjans de producció i dels productes, en detriment de la major part de la població. Però el capitalisme ha anat un pas més enllà i, en virtut de la seva pròpia estructura de fam, ha començat a privatitzar també els béns universals, refugi mateix de la cultura i font de resistència de l'indigenisme humà. Això que anomenem globalització, en efecte, consisteix bàsicament en l'expansió de la forma mercaderia —o, el que és el mateix, de la guerra contra les coses— fins al límits mateixos de l'univers: no només ja els mitjans de producció, la terra i els mateixos diners, sinó també les llavors, el color verd, les imatges, els noms, les tradicions, el so, el gest d'un dit, la memòria dels pobles, les catedrals, el teorema de Pitàgores, la mirada mateixa ; tot el conjunt d'allò existent o, encara més, les condicions mateixes d'allò existent —criatures naturals, manufacturades o senzillament imaginades— han lliscat enfora de l'espai públic, com constitució impersonal del món dels vius, i s'han convertit en l'únic tipus de bé que el sentit comú no reconeix: un bé privat. Allí on s'ha esborrat la diferència entre coses de menjar, coses d'usar i coses de mirar ; allí on s'ha extingit definitivament la separació entre béns universals, béns generals i béns col·lectius, la humanitat com a forma està amenaçada. Restaurar la cultura és restaurar la primera diferència ; restaurar la política és restaurar al mateix temps la segona separació. El capitalisme consisteix de fet en una dissolució permanent de totes les diferències: entre produir i destruir, entre mesurar i calcular, entre guerra i pau, entre veritat i mentida, entre estat de Dret i estat d'Excepció. En aquestes condicions, sota aquest règim de catàstrofe permanent, sotmesos a la velocitat creixent de la fam i de la guerra, no només no hi pot haver cultura ni política: tampoc moral ni cap mena de dret. Crec que no és possible exagerar els perills: en un món sense cultura, sense moral, sense política i sense dret —el més primitiu i prehumà de la història—, però amb armes de destrucció massiva d'altíssima tecnologia —el més avançat i sobrehumà— els motius d'inquietud estan assegurats i la normalitat prohibida.» (3) Carlos Fernández Liria ha publicat "Un ejemplo de pereza y comunismo", on al voltant de l'obra cabdal El Dret a la Mandra de Paul Lafargue fa una crítica a la societat de consum tot recordant-nos que per a instituir un "dret a la mandra" cal que el Dret mateix tingui alguna eficàcia institucional sobre la societat. L'autor pren partit per un comunisme entès precisament com a reivindicació d'aquest "dret a la mandra" i de l'oci, sense deixar de recordar-nos «el naugrafi antropològic i la insòlita degradació moral i política que portarien en el futur de la tradició comunista els intents estalinistes, maoistes o coreans d'instaurar una "cultura proletària", un "culte al treball" sota l'imperatiu de la industrialització a ultrança». En aquesta línia, i aprofundint en el corrent del decreixement, l'editorial La Catarata acaba de publicar "El crecimiento mata y genera crisis terminal", de Julio García Camarero.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Pretòria: colonialisme político-immobiliari.

Els mitjans de comunicació treuen espurnes amb la detencions d'avui en l'operació que el catxondo del jutge Garzón ha anomenat "Pretòria", suposo que en referència a la ciutat surafricana famosa pels enfrontaments entre potències colonialistes. Perquè de manera similar, a la nostra Pretòria (o Santa Coloma, o Barcelona) d'avui hi lluiten els afanys colonitzadors de les més altes essències de la raça capitalista, és a dir, polítics i empresaris del món immobiliari. Mentrestant, els súbdits-esclaus (negres o mileuristes) que ens ho mirem des de baix se'ns en fot si són anglesos o boers, si són del PSC, del PP o de Convergència. Tots són la mateixa merda, i tant de bo que les amenaces del Molt Sospitable Pujol es facin reals i s'ofeguin entre les seves pròpies excrecències mentre s'acusen traïdorament els uns els altres. Perquè els lligams entre les 400 grans famílies de sempre i les noves classes riques són d'allò més forts i intricats. Els de la família A són directors allà on els de la B són presidents i els de la C consellers, i així fins a l'infinit amb tota la riquesa que ofereix la matemàtica combinatòria. Dit de manera breu, el senyor Alavedra (un dels detinguts) és cunyadíssim del molt honorable Jordi Pujol. Dit de manera més llarga, i agafant ara com a exemple l'alcalde de Santa Coloma (un altre dels detinguts), aquest és vicepresident de la Diputació de Barcelona, el president de la qual és regidor de Santa Coloma i substituirà l'alcalde, cosa que no li vindrà de nou ja que és el marit de l'antiga alcaldessa, que ara és diputada ja que té la baixa per malaltia, mentre que la cap de gabinet és la filla de l'exalcalde de Terrassa, president ara de la Zona Franca, el qual vivia a Matadepera, mentre que el President de la Generalitat, mentre era alcalde de Cornellà, vivia a Sant Just, d'on la seva dona és regidora i pel que fa a l'alcalde de Santa Coloma, fill de l'antic alcalde franquista, aquest viu al Turó Parc, la zona més exclusiva de Barcelona. O, agafant com a exemple la família de l'actual Molt Sospitable José Montilla, podem repassar la llista de càrrecs de la seva dona, l'Anna Hernández: Regidora d’Urbanisme de L’Ajuntament de Sant Just Desvern. - 1ª Tinent d’Alcalde de L’Ajuntament de Sant Just Desvern. - Presidenta de PROMUSA. - Presidenta de PROECSA. - Gerent del Consorci de la Colonia Güell. - Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona. - Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona. - Consellera del Tunel del Cadí, Concessionaria S.A. - Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària. - Consellera del Barri de la Mina. - Delegada de L’Area d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona. - Consellera de La Caixa. - Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat. - Vocal del Consorci Sanitari Integral. - Vocal de la Fundació Caviga. - Consellera de L’Area de Salut de L’Area Metropolitana de Barcelona. Hi pot haver alguna gota d'aigua neta, en tot plegat? Segur que no. Senyor Pujol, siusplau, tiri de la manta! PS: Els mitjans se centren en els polítics, però jo, així com la resta de companys de la llibreria (a excepció del Jordi Valls, que és de Santa Coloma i la seva dona treballa a l'Ajuntament) ens hem fixat sobretot en un dels altres detinguts: l'empresari Lluís Casamitjana. Per què? Doncs perquè aquest fill de puta és el president del grup immobiliari Espais, que va ser el que fa 4 anys van sotmetre la nostra llibreria al xantatge del mobbing per a què abandonéssim el local i ell pogués executar amb més celeritat la conversió de l'edifici (que tot just havien acabat de comprar... ¿d'on van sortir els diners, per cert, del senyor Millet o del senyor Alavedra?) en habitatges de super-alt-standing. Podeu refrescar-vos-en la memòria amb aquest article de Vilaweb i aquest d'El Mundo.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Sant Antoni anticapitalista

Jo vaig néixer i viure durant 18 anys al barri de Sant Antoni, a l'esquerra de l'Eixample de Barcelona. L'actual pis de mons pares (que havia estat del meu besavi) només en dista un parell de carrers, alguns dels meus amics encara hi viuen i no puc estar-me gaires setmanes sense atansar-me al mercat, sobretot a remenar llibres vells els diumenges al matí, però també a comprar-me la majoria de la roba, perquè el meu no-estil, encara avui després de tants anys, es podria definir com a "grunge de mercadillu": texans (que no veuen la rentadora fins que ja poden caminar sols) i samarretes o camises barates del Mercat de Sant Antoni. I això, que consti, és degut moltíssim més a ma mare i al mercat que no pas als Nirvana! ;-) En definitiva, que és el lloc d'on em sento fill i encara hi passo sovint. Tanmateix, ja no el veig com abans, principalment perquè ja fa 12 anys que no hi visc i, per tant, ja no el visc. Quan passo prop de la meva ex-casa, al carrer Sepúlveda entre Borrell i Viladomat, de vegades encara trobo gent amb qui saludar-me, però cada cop són ocasions més comptades. I és una llàstima. Mai no ha deixat de ser Barcelona, però de petit hi recordo una relació força més propera i humana entre els veïns, una relació més de poble, més de... barri. Encara que no ens coneixíem ni una ínfima part dels seus habitants (al barri hi viuen unes 40.000 persones en menys de 90 hectàrees!), com a mínim al meu tros de carrer ens saludàvem pel nom amb tots els botiguers (és clar que la majoria eren botigues d'electrònica, i ma mare era la caixera de Comercial Radio Bertrán i mon pare un dels fundadors de Diotronic). Els llocs els coneixíem per la persona, no pel comerç en sí: els bars eren "el Jordi" i el "Paulino" (quan en realitat el primer es deia "City Bar" i el segon encara es diu "Bar Ràdio"), anar "a la Katty" volia dir anar al colmado, anar "al Valentí" a la papereria (bé, val a dir que en aquest cas també era el nom de la botiga), etc. Però la majoria de botigues de llavors ja no hi són, i molts veïns han mort o han marxat. Suposo que és per això que ja no sento la mateixa proximitat que abans, i no perquè el barri hagués patit un retrocés en la seva identitat i costums. Bé, en algunes coses sí, que ha canviat, perquè jo encara recordo passar-me la major part del dia, quan no era a l'escola, jugant al carrer (sobretot al voltant de la Casa Golferichs), i ara és una cosa gairebé impossible, amb tanta sobreprotecció paterna, televisors de gran format i consoles d'última generació. Però són coses dels temps, no de l'espai. El mercat encara hi és (bé, ara mateix i per 4 anys està en obres, i les parades ocupant mig tram de la Ronda de Sant Antoni), i el mercat és el cor i el principal motiu d'aquest tarannà més popular que sempre ha tingut el barri. No sé per què m'estic allargant tant (ja repapiejo, com els iaios). El que volia dir és que en els darrers mesos el teixit social i els espais reivindicatius del barri de Sant Antoni s'han reforçat, i me n'alegro. Me n'alegro i, en la mesura que pugui, hi participaré. En primer lloc, s'hi han establert dues cases okupes, fet que suposa una novetat. No tant l'okupació en sí (que algun pis sempre n'hi ha hagut), sinó que són dos edificis sencers amb vocació d'espai arrencat a l'especulació i al capital i oberts als veïns. Són la Rimaia (Casanova 17) i La Otra Carbonería (Urgell 30). Aquesta última gairebé no la conec, i a la Rimaia de moment només vaig assistir-hi en una assemblea que van dur a terme fa un parell de setmanes. El seu projecte m'agrada, és el d'una Universitat lliure, i de moment ja han començat un curs d'electricitat ("Academia de Electricidad Nikola Tesla"), al qual m'agradaria assistir però per qüestions d'horaris em temo que no podré. Com a mínim, els he dut alguns dels llibres que tenia de quan fa un parell d'anys vaig matricular-me a aquella merda de curs en què no em van ensenyar res i em van fer pagar 1400€, perquè ells segur que en faran millor ús que jo en tenir-los a casa criant pols. A sobre, la idea és que els alumnes, en acabat el curs, vagin a les cases de gent sense recursos a fer-los les reparacions gratuïtament. També he de destacar la Xarxa Comunitària de Sant Antoni, més coneguda com Xarxantoni, nascuda al voltant del mercat de les puces de diumenge i establerta ja com a lloc referent per a l'intercanvi d'objectes (en la línia del Mercat del Trasto de Torelló del que sempre em parla la Raquel). I, finalment, l'establiment de l'Ateneu Layret al carrer Villaroel 49, que encara no he pogut visitar (tot i que un parell de vespres hi he passat pel davant, però era tancat). De fet, demà ho tornaré a provar, perquè és un dels llocs on es venen els tiquets pel dinar de presentació de la CUP de Barcelona (veuge-ne també el video) aquest proper diumenge al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia. Una molt bona notícia. Aviam si ara, un cop ja consolidad el pinyol, podem bastir una forta alternativa d'esquerres a l'ajuntament de Barcelona. L'assalt popular per a recuperar la part de ciutat que ens correpon ha començat, i Sant Antoni, pel que sembla, s'hi està preparant.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Noves deduccions fiscals (per als rics, és clar)

Després d'aguantar l'ajuda multimilionària dels governs als bancs, la impunitat penitenciària dels senyors Millet i la baixada de pantalons dels nostres governs de l'esquerra sedicent amb els impostos (voluntat de retallar-ne els proporcionals, com el de successió, i d'apujar-ne els directes, com l'IVA), ara encara els rics es veuran afavorits per una nova deducció fiscal. Si fins ara ja podien escapar de les urpes d'Hisenda a través d'ajudes a ONG, inversions en art i d'altres tipus de latrocini (perdó, patrocini) i les "societats d'inversió de capital variable" (o SICAV, llegiu-ne l'article) ara cal sumar-hi la desgravació per "inversió en empreses innovadores de nova creació". Si ja existien infinitat d'empreses fantasmes per a cometre tota mena de fraus, ara en tindrem infinitat i mitja. I a sobre, qui determinarà si una empresa és innovadora? ¿Crearem una comissió per a determinar-ho, amb gent que només hi posarà la signatura i s'endurà uns sous astronòmics? Una de les raons esgrimides per a tal decisió és que "els bancs ja no ofereixen crèdits a la gent que comença". O sigui, que no fan part de la feina que els pertoca malgrat les ajudes que han rebut. La solució, com sempre, en lloc de solucionar els problemes que ja hi ha, és crear-ne encara de nous. I sempre en benefici dels que ja tenen, i en perjudici dels qui no.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Fèlix Millet i Alexander Berkman

Avui al matí, fastiguejat pel sistema d'(in)Justícia real que patim i somiant-ne en algun de millor, no he pogut deixar de fer una curiosa associació mental: (1) Primer, he llegit que el senyor Millet, després de passejar-se fins davant del jutge i poder-ne tornar sense ni tan sols haver de deixar fiança, se'm va anar amb la família a un restaurant a celebrar-ho. Es veu que era el modestíssim Via Veneto, i que es van conformar només amb uns pocs grapats d'ostres. És evident que aquest paio se'n fot de nosaltres a la cara i, tal i com reflexionen avui al diari El Punt, "la situació en què queden els dos principals implicats transmet una greu sensació d'IMPUNITAT". (2) Després, llegint la contra-coberta del llibre "El ABC del comunismo libertario" d'Alexander Berkman (un clàssic del 1929, però acabat de reeditar per l'Editorial Malatesta), he llegit: "Quan el juliol de 1892, durant la vaga de Homestead (Pittsburg), van ser assassinats onze obrers, Berkman, desesperat davant de la IMPUNITAT amb què actuava la patronal, va decidir venjar-se'n atemptant contra Henry Frick, un dels patrons". Llàstima que ara no acabo de recordar quina era la relació que n'havia fet ni menys encara a quina conclusió havia arribat...

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Capturing the Friedmans

Ahir va ser un dia rar, i acabar-lo de matinada mirant el documental amb què titulo l'entrada d'avui deu haver col·laborat a què m'hagi despertat amb febre i amb dificultats per a enfocar bé la realitat. Bàsicament, fa fa un parell de dies que vaig mig refredat, i els dissabtes maratonians d'onze hores a la llibreria no ajuden a tenir l'organisme fort i preparat per a combatre microorganismes àvids d'emocions fortes. A sobre, l'hora i escaig que tinc per a dinar la vaig haver de passar (en un primer tast de surrealisme) anant en cotxe fins a Esplugues per a firmar, juntament amb el Guillem i el Carlos (pujat expressament en tren des de València) que acceptem la venda del pis del carrer Còrsega on vam estar vivint tots tres de lloguer i del que encara hi constàvem com a inquilins titulars. La signatura va ser en el seient del davant d'una furgoneta —com a les pel·lícules de mafiosos—, davant de la casa del gestor, que estava a punt d'arrencar una palmera de 15 metres del seu jardí per a transporta-la a no sé on. El boli no acaba de guixar, mentre amb el Guillem comencen a parlar de les plagues de morrot, que es veu que són letals. De tornada, ens perdem pels carrers de l'Hospitalet i acabem dinant en un bar —el Zorro—, ple de plats llatinoamericans que no havia sentit anomenar mai. Tenim pressa, ergo ens demanem un plat combinat amb ous, patates i unes broquetes. El gust de la carn (carn de què?) és ben estrany, sobretot pel violent macerat a què havia estat sotmesa, i mentre mengem anem descobrint, penjades de la paret, un seguit d'ofertes (p.ex. que per cada 10 menús te'n regalen un) que només són vàlides... si ets "llatí"! Collons, d'acord que la nostra és una societat força racista, però no em vull ni imaginar el cristu que es muntaria a l'inrevés. En fi, que al cap de gairebé dues hores, previ comiat del Carlos a l'Estació de Sants, em trobo de nou a la llibreria, cansat i amb la panxa regirada. Durant les cinc hores que m'hi queden, a part de suportar les habituals molèsties d'algun client impertinent, he de visitar el vàter tot recordant el cony de macerat. La qüestió és que un cop acabat el València-Barça, i ja amb els primers atacs d'estornuts inacabables, arribo a casa que són gairebé les 0:30h, i ja vaig ben tocat pel refredat i la febre. Volia aprofitar i mirar per TV3 una peli del Peckimpah, però me la trobo començada. Zapejo una estona i acabo al Canal 33, on comença el documental "Capturing the Friedmans". El títol em sona, i de seguida que comença se'm fa evident quina és: la d'una típica família americana de classe mitjana que, de cop i volta, es veu implicada en uns greus casos de pederàstia. N'havia llegit alguna cosa, però ahir no vaig ser capaç de recordar exactament el què, i menys encara de si es tractava d'un documental 100% verídic. Amb el pas dels minuts, la pel·lícula em té totalment absort. I no ja només pel grau de veracitat del que s'hi explica, sinó perquè aquests Friedman... bé... estan com una puta cabra! No sé si el documental és tan surrealista com a mi m'ho va semblar o va ser conseqüència només de la meva febrada, però em provocava molt de desassossec tota la seva ambivalència narrativa, ja que d'una banda hi ha els fets que s'hi expliquen —terribles— i de l'altra veus com els seus protagonistes es dediquen a filmar en vídeo tot el procés de desvertebració del seu nucli familiar, fins llavors exemplar. A sobre, si no tens ni idea del que va passar (com era el meu cas), els diferents "girs argumentals" que es van succeint et van aprofundint encara més aquella sensació de mal rotllo. Per això us recomano, si no l'heu vista i no en sabeu res, que NO us en informeu abans de visionar el documental, i que us hi deixeu sorprendre. No saps a qui creure, tot és una gran mentida, tothom dissimula, tothom exagera, tothom és culpable d'alguna manera, tothom n'és innocent, tothom n'és la víctima. Ara et posiciones més en favor d'algú, i al cap d'una estona descobreixes un nou fet que te'n destarota la percepció, i cada cop esperes més impacient un final que et posi les coses a lloc i et clarifiqui tot l'assumpte. Però mentrestant, els Friedman a la seva, gravant-se en vídeo. ¿Són bojos? ¿Optimistes infatigables? ¿Sàdics? ¿Esperits nietzscheans capaços de riure per damunt del bé i del mal? Especialment colpidors són els vídeos que graven "la nit abans de" (no us penso dir "abans de què" per a no avançar-vos esdeveniments), en què aquella dissociació entre realitat i situació, entre el que fan i el que afronten, arriba a quotes sorprenents. Tota una experiència, 100% recomanable, que planteja uns interrogants que van molt més enllà del cas concret que s'hi explica.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Jordi Valls, poeta

Potser ja havia comentat alguna vegada (i, per tant, ja sabríeu) que a la llibreria treballo amb el poeta Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals de l'any 2006. [Per a saber-ne alguna coseta més, podeu consultar la seva entrada a la Wikipedia, que li vaig escriure com a regal d'aniversari farà un parell d'anys]. Doncs bé, en Jordi està treballant ara mateix en un nou poemari, que ja està gairebé enllestit i que durà per títol Crònica d'Hànoc. L'Ernest Farrés, amic seu i també poeta, ha penjat al seu blog recentment estrenat (La República Poètica de l'Ernest Farrés) cincs d'aquests poemes inèdits. Us en recomano la lectura. Jo, tanmateix, volia centrar-me en un d'ells, el que es titula Betlem. I més que res perquè —perdoneu-me l'atac de vanitat— me'l dedica. Serà per les moltes converses que hem tingut a l'entorn de l'anarquisme, de la violència, de l'església, dels límits de la seva justificació (tant de la violència anarquista com de l'eclesiàstica), de les lliçons del passat i de l'experiència, etc...
BETLEM A l'Ivan Roig Exposaren els morts al peu de l’església, esquelets amb la boca desencaixada arrenglerats com eixuts arbres sagrats. Els van filmar per oferir l’agonia d’una superstició antiga i misteriosa. La guerra però, els va girar la garba i l’esllavissada va esborrar-los tots, un a un, sota munts de calç i vergonya. Queda la imatge sinistra, el tabú destruït d’un episodi perdut conscientment. Però d’on ve la fosca satisfacció del milicià que aixeca el puny amb el rostre d’un Crist trencat a culatades de màuser? Si això no va passar, què som a hores d’ara?
PS: La foto l'he treta d'El Blog de Jordi Cervera, que també li va dedicar una entrada al Jordi Valls, i on podeu llegir encara un altre poema inèdit.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Cadaqués (i Maria)

Tinc el blog abandonat. Ho sé i em sap greu. En part ha estat perquè aquest cap de setmana l'he passat amb la Laura a Cadaqués. Han estat tres dies al paradís: l'hostal (casa Vehí) el teníem a tocar de l'església de Santa Maria, i el bon temps de què hem gaudit (gairebé estival) emfatitzava la bellesa cromàtica de la zona, radiant de blaus, verds i blancs. El pitjor, evidentment, la pijeria que frequenta el poble. N'hi ha de tota mena i pelatge, però els més nombrosos són, com no podia ser d'una altra manera, els pijo-progres, amb les seves variants de pijo-artistes, pijo-hippies i pijo-bohemis. I atès que ahir va ser el dia de la hispanitat, m'esperava alguna mena d'esdeveniment en un enclau tan conservador, però l'únic que vaig poder veure va ser, contràriament, un iaio embolicat en una bandera republicana. I mira que feia calor! PS: divendres, abans de marxar, vam descobrir amb astorament que algú ens havia tornat a saltar al balcó de casa. D'ençà del robatori, tanquem totes les portes i la persiana, i aquesta vegada no deurien ni haver intentat entrar. Però només se'ns van endur... ¡les dues plantes de maria! Això tindria un mínim sentit si les nostres fossin mínimament esponeroses, però se'ns havien quedat ben xiques (no feien més d'un pam), quan a aquestes alçades de la pel·lícula ja havien de superar el metre i mig. És a dir, que el lladre no devia de tenir gaire idea del que buscava... Això, o a l'edifici tenim algun obsès (i obtús) de la brigada antidroga.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

30 anys de l'atac feixista a l'Ajuntament de València

Demà passat, 9 d'octubre, Diada Nacional del País Valencià, farà 30 anys dels vergonyosos esdeveniments de l'any 1979, en què un grup de feixistes van agredir l'alcalde de València, juntament amb d'altres autoritats, i va arribar a disparar contra la façana de l'Ajuntament. Recalquem-ho: agressió a un alcalde i a un edifici públic. [En podeu llegir un relat més complet en aquest enllaç]. Tot plegat, no cal dir-ho, i malgrat que deixa la "kale borroka" com un joc de nens, amb la permissivitat (és a dir, complicitat) de la policia espanyola. ¿Però que podem esperar d'aquestes forces de seguretat quan, trenta anys després, segueixen actuant amb les seves pròpies lleis contra els enemics de la seva Espanya (la franquista), passant-se pel forro dels collons les garanties d'un Estat democràtic? ¿O potser és normal torturar, assassinar i enterrar un ciutadà basc en terres franceses? (llegiu-ne la notícia) ¿O potser és normal acarnissar-se tant amb les fotos d'uns presos etarrres? (llegiu-ne la notícia). Però (recordem-ho) la cantarella oficial, hereva de l'esperit de la Transició, segueix sent que la violència només prové d'un dels bàndols, el dels rojos, jueus, massons, etarres i independentistes. PS: Els fets del 9 d'octubre de 1979 a València havien tingut un "petit" precedent de violència feixista i impunitat policial: el tancament d'alcaldes a Quart de Poblet (on ma germana hi va viure uns anys) el 3 de setembre. Llegiu-ne més en aquesta notícia. PS2: El fets del 9 d'octubre de 1979 a València podria ser que tinguessin una "petita" continuació demà passat, atès que l'extrema dreta ja ha anunciat que intentarà rebentar la Diada. Llegiu-ne més en aquesta notícia.