diumenge, 30 de març de 2008

Regals d'aniversari

Divendres vaig fer 29 anys, i alguns dels regals d'enguany els recordaré durant molt de temps. Anem a pams: (1) El que més recordaré, malauradament, és que a la llibreria m'han confirmat que només m'apujarien el sou 90€ bruts al mes si passés a ser el segon llibreter de la secció d'humanitats. En conseqüència, i donat que m'han deixat triar, he preferit quedar-me al magatzem amb els meus 740€ al mes. Com que no tenen cap interès en dignificar la meva situació laboral i que em pugui plantejar la feina com una opció seriosa i de per vida, a la que trobi alguna altra cosa fotré el camp. El problema és que sense títols dubto molt que pugui trobar gaire coses millors... (2) Afortunadament, també he estrenat anys fent el salt cap al Gnu/Linux. Aprofitant que ja no xutava gaire bé, he formatejat (o "formatat", que diu el diccionari) l'ordinador de casa mons pares, i m'hi he posat l'Ubuntu, que és la versió més indicada per als tontos que venim de Windows i volem aclimatar-nos a poc a poc a l'entorn Linux. I estic content perquè no he tingut cap problema (ni amb la tarjeta gràfica, ni amb la impressora, ni a l'hora de configurar l'Amule, ni en cap altre moment), ho estic trobant tot força intuïtiu i l'ordinador va més fi que abans. A estones aniré llegint manuals i guies per internet per tal d'anar-me avesant a la terminologia del món Linux, perquè no hi ha dubte que una de les batalles més importants per la Llibertat s'està donant a internet (drets d'autor, programari lliure, youtube, blogs, etc), i jo m'estava quedant endarrerit en la trinxera equivocada. (3) A mitges amb mons pares m'he canviat les ulleres, ja que feia més de 6 anys de l'última vegada i ja no veia tres en un burro. Malgrat que m'ha costat de trobar ulleres discretetes (és a dir, de colors foscos i montures de menys de 2 quilòmetres d'amplada), finalment me n'he sortit pel mòdic preu de 250€. Ara es tracta de no pensar gaire en el fet de què un funcionari, a part de treballar moltes menys hores que jo i guanyar moltes més peles, a sobre va i tindria fins a més d'un 70% de descompte. I a mi i als pobres com jo, que ens fotem i haguem d'invertir íntegrament un tercera part (una tercera part!) del nostre sou en un producte de primera necessitat. (4) La Laura m'ha regalat una versió facsímil de la primera traducció castellana de l'Eneida (segle XVI), amb l'afegitó d'un tretzè cant que va escriure en Mapheus Veggius a principis de XV (poca feina, el paio). (5) El Carlos i el Guillem m'han regalat tres jocs per a l'XBox: el Test Drive Unlimited y el Marvel Ultimate Alliance per a què juguem plegats per internet, i el Lego Star Wars II per a fer la conyeta, tot i que fa bona pinta a mi ja m'agraden aquests jocs tontets. (6) Ma mare m'ha comprat una jaqueta "de entretiempo" (que diu ella). Ha coincidit amb el meu aniversari, però ja feia dies que la sentia remugar perquè la que porto ara té el coll trencat i al final s'ha cansat de què a mi això no m'importés gens ni mica.

dijous, 27 de març de 2008

Cara i creu

(1) La cara: gràcies al vídeo que podeu trobar en aquesta notícia de Vilaweb, ens assabentem que els Escoltes catalans rehabiliten de franc pisos de gent que no té recursos: "Dintre el programa la Murga, una colla de joves escoltes pinten, netegen i arreglen l'electricitat dels estadants mancats de diners. En aquest vídeo es pot veure com rehabiliten el pis de Trinidad Recio, de seixanta-vuit anys, que s'està al barri vell de Barcelona amb un fill esquizofrènic. Cobra una pensió de 276 euros i el lloguer li'n costa 275".
(2) La creu: en aquesta notícia a Rebelión, un ex-oficial de l'exèrcit americà aporta més elements en favor de la teoria ("conspirativa", segons qui) de què els atemptats de l'11-S van ser provocats pel propi govern dels EEUU. I encara en preveu de nous...

diumenge, 23 de març de 2008

Batalletes familiars de la guerra

Acaben de donar per TV3 un documental sobre en Ramon Parera, l'home que va dissenyar els refugis antiaeris que van salvar la vida de molts barcelonins durant la Guerra Civil. I m'han fet pensar en una història que mon pare algun cop m'explica, tal i com li havien explicada a ell, i que penso que cal seguir explicant (és a dir, que a manca de descendència física, els visitants de l'Avort sou els hereus d'aquesta transmissió de memòria familiar). I la cosa, digna d'una escena en una pel·lícula del Berlanga, va més o menys així: A la casa on avui visc amb mons pares ja hi vivien, durant la Guerra, els meus besavis, en Llucià Pinet Garrido i la Pilar Miquel Feliu, amb els seus dos fills: la Teresa (la meva iaia) i en Llucià. La iaia estava casada llavors amb un tal Florenci Cogul i Companys, un reputat violinista i polític que va arribar a ser assessor, secretari o una mena de mà dreta del Ventura Gassol mentre aquest va ser Conseller de Cultura de la Generalitat republicana, ja que els unia una gran amistat des de la seva militància a Estat Català i la seva participació l'any 1926 en els fets de Prats de Molló. El pobre Florenci acabaria morint durant la Guerra al front d'Aragó, i les seves restes estan escampades juntament amb les d'altres republicans en una d'aquestes fosses comunes que tant menysprea aquest partit polític que voten 10 milions d'espanyols. La meva àvia va arribar a saber on era enterrat, gràcies a què el destí va voler que es trobés un dia casualment amb un pagès de l'Aragó a qui el Florenci havia ensenyat a llegir i a escriure mentre l'acollia a casa seva; però segons sembla ja no va voler desplaçar-s'hi. Potser perquè ja havia passat molt de temps, o potser perquè ja havia conegut el qui seria el seu segon marit, el meu avi, en Josep Roig i Floriach, però la qüestió és que va decidir no remoure uns records massa durs i difícils. Parlant del meu avi, fa anys que tots dos són morts i jo ja no podré pregunta'ls-hi, però se'm fa difícil d'entendre com la meva àvia, després d'haver-se casat amb tot un cavaller il·lustrat com el Florenci Cogul, va tornar a casar-se amb un taverner solitari amb olor de conyac com era mon avi. Bé, potser quan es van conèixer no era així, però tinc entès que ja de bon principi cadascun vivia a casa seva (mon avi a la mateixa taverna del carrer del Tigre, o a ca la seva germana Rosita, que era a dues passes, als baixos de Joaquim Costa 47, de la que mai no podré oblidar la forta pudor de pixum de gats que hi feia). Hauré de preguntar-ho... però de moment tornem amb l'anècdota: La qüestió és que durant els terribles bombardejos que van sacsejar Barcelona no tothom corria espaordit cap als refugis del senyor Parera, ja que en el petit saló on ara mateix estic escrivint aquestes línies s'hi reunien ara fa 70 anys uns quants senyors... per a jugar a cartes! Probablement era degut a què aquí a casa hi tenien amagat un capellà per a què no caigués en mans d'escamots d'anarquistes, i els dos Llucians (el germà i el pare de la meva àvia), metges cirurgians a qui ja no espantava la mort, preferien fer-li companyia que baixar al refugi. Aquest capellà (el nom del qual mon pare desconeix) havia salvat anys enrere el que seria el marit de la meva àvia, el tal Florenci Cogul, quan aquest havia estat fet presoner a Prats de Molló, i va intercedir en favor seu i va evitar que fos condemnat. Deu anys més tard, com podem comprovar, la família va poder tornar-li el favor. I es veu que quan el meu rebesavi (de nom també Llucià, doncs era inveterada tradició que el primogènit s'endugués aquest nom), va saber que el seu fill, el nét i el capellà es quedaven al pis, va decidir també apuntar-s'hi. Oficialment deia que era perquè li quedava més a prop aquest pis que no el refugi (vivia exactament al carrer Urgell a punt d'arribar a la Gran Via, on ara hi ha una oficina de La Caixa), però tothom tenia ben clar que era degut a la seva passió per les cartes. I així és com tres persones que responien al nom de Llucià Pinet, juntament amb un capellà i algun veí esporàdic, veien venir l'aviació italiana pel balcó (que mira cap a Collserola) mentre jugaven, reien i xerraven. I tots ells van sobreviure la Guerra.

dilluns, 17 de març de 2008

Invitació al pessimisme 3: precarietat laboral

A la llibreria on treballo m'han ofert de pujar al pis d'Humanitats i Idiomes, perquè un dels dos treballadors que hi ha (un per a cada torn) s'ha tret unes oposicions i marxa. Fins ara jo he estat desenvolupant principalment tasques de magatzem (recepció dels paquets i entrada dels albarans), però sovint també faig de botiguer omplint les continuades necessitats de personal a causa del curt planter que tenim: quan algú surt a esmorzar jo ocupo el seu lloc, però quan algú es posa malalt l'he de suplir tota la jornada. I també tots els dissabtes que treballo (un de cada dos) . Per això és lògic que, davant de la marxa d'un botiguer i la imminència del Sant Jordi, hagin pensat en mi, que ja tinc experiència de venedor i em conec el producte, per a substituir-lo. El problema s'ha presentat quan aquest canvi d'activitat no ha vingut acompanyat d'una millora salarial. Bueno, divendres me'n van fer una, però perquè jo els l'havia demanada una setmana abans (i ja és trist que no els surti a ells espontàniament i sigui el treballador qui hagi de recordar-los-hi, tenint en compte que per a mi el canvi no és només de tasca sinó també d'horari: de treballar només els matins passaria a treballar una setmana de matins i una de tarda, i l'amo hauria de veure que això per a mi suposa un retrocés de qualitat de vida i que me l'hauria de compensar econòmicament). En qualsevol cas, no és aquesta seva habitual incompetència i curtesa de mires la que m'ha emprenyat (més que res, perquè n'han donat tantes mostres que un ja s'hi acostuma), sinó que penso que era un moment per a refermar el contracte que tenim l'empresa i jo, i no ho han fet. O sí que ho han fet, i això seria el que m'emprenyaria, perquè m'haurien demostrat que no em valoren. Aquest proper juliol farà 5 anys que sóc a la casa, i segons sembla seguiré cobrant una puta misèria. Avui mateix, el meu sou és de 740€ nets al mes, per 40 hores setmanals, la meitat dels dissabtes de l'any, i no sé què són la Setmana Santa ni les vacances de Nadal ni les de Reis (però bé, això no és particularitat de la meva botiga, sinó de totes les botigues i del magnífic Conveni de Comerç, l'única existència del qual justificaria l'afusellament d'uns quants membres de la Patronal i també, oi tant, dels Sindicats). I jo encara sóc un afortunat, perquè el meu sou és més alt del que marca el Conveni. La qüestió és que fins ara és un fet que jo he (diguem-ne) acceptat, perquè vaig entrar a la llibreria de rebot i acabat de tornar de Manchester, empobrit materialment i amb l'esperit fet un nyap. A més, la llibreria sempre l'he considerada com una feina de pas (¿cap a on? ni idea), i sempre he preferit no implicar-m'hi gaire ni evolucionar-hi (perquè els sous no hi conviden, oi?), i n'he tingut prou d'anar realitzant tasques més aviat subalternes, perquè per la merda que cobro prefereixo obrir paquets que haver d'aconsellar algun client sobre llibres. ¿I ara pretenen que sigui essencialment un llibreter i segueixi cobrant una porqueria? ¿Com pretenen dignificar l'ofici de llibreter? ¿Com pretenen que oferim un bon servei quan no ens sentim ben considerats? Bueno, com ja he dit abans, divendres passat finalment em van dir que m'apujaven el sou... 90 € bruts... Però bé, no és això el que em molesta més (tot i que trobo que 90€ bruts per a tenir una feina amb major responsabilitat i un pitjor horari és ben poc), sinó el fet que ara el moment que em diguessin: "mira, Joan, després de tot aquest temps amb nosaltres, hem pensat que realment has de formar part de la casa, i és probable que també tu pensis amb la possibilitat de dedicar-te a la llibreria durant molt de temps més, i com que amb 750€ al mes no es pot anar enlloc, hem volgut refermar aquest lligam amb un contracte decent". Perquè a la llibreria n'hi ha, de contractes decents (el Conveni marca només un mínim legal), tot i que són deguts a l'antiguitat acumulada (i herències d'èpoques més daurades pel que a condicions laborals es refereix) o bé a amistats amb els nous amos (cosa que, evidentment, provoca algunes tensions, perquè no és just ni a ningú li agrada que l'únic element per a què algú cobri més sigui el favoritisme). Amb tot plegat, és normal que aquests darrers anys hagin desfilat per la llibreria un seguit de treballadors que al cap de l'any (o dos, però no més de tres) acabin marxant cap a feines millor remunerades. ¿M'estan suggerint a mi el mateix? ¿M'estan dient que malgrat aquests cinc anys el millor que podria fer es volar cap a una altra banda? I això és el que més em dol. PS: Per tant, si algú sap d'alguna feina, li agrairia la informació ;-) Ah! Però no tinc ni carnet de conduir, ni cap titulació acadèmica ni cap nivell de català. La titulitis (o titolitis?) és una de les meves guerres personals... i ja veieu que m'està fotent una pallissa i tinc totes les de perdre...

diumenge, 16 de març de 2008

Invitació al pessimisme 2: dretanització

La lectura d'aquest article a Rebelión m'ha recordat que molt del meu pessimisme s'alimenta en la imparable dretanització de la major part de la societat. És una cosa que recordo percebre clarament des de l'època d'anar a l'institut, en aquell cas per culpa d'aquest prejudici de considerar (i assumir com a part del rol) que quan un és jove és automàticament d'esquerres. Tampoc no és que considerés que molts d'aquells meus companys que es disfressaven amb simbologia esquerrana realment ho fossin, però sí que veia clar el fet que, en qualsevol cas, a la llarga hi acabarien renunciant. Però a banda d'aquests lamentables posats d'adolescents amb mancances d'orgull o d'autoestima, el fet d'abandonar posicionaments d'esquerra és ben normal i intel·ligible dins de la classe mitjana en què visc, si considerem tan el passat d'on venim (la generació dels meus pares és la que s'ha partit els ronyons per a què la meva no pateixi les escassetats de la postguerra que ells van tenir) com el futur que ens espera (ple d'incerteses i amb indicis de catàstrofe). És a dir, que és normal que triomfi el conservadorisme quan la riquesa que avui tenim prové de tant de suor i sacrifici, i a sobre el món d'avui és ple d'amenaces que ens la poden arrabassar en qualsevol moment. En aquest sentit, els nostres polítics fa temps que han entès aquest veritable sentir de dretes de la immensa majoria de la gent, i és per això que esperonen el vot de la por a perdre el que tenim: la por als immigrants, la por a una titulació acadèmica insuficient, la por a perdre la casa (okupes o hipoteques, tan és), etc. Un exemple de l'èxit d'aquest vot de la por el tenim en les passades eleccions espanyoles, el resultat de les quals ha estat un clar vot de la por contra el PP. Però hi ha l'agreujant que la majoria que han votat contra el PP senten alhora una por igual (perquè en el fons és la mateixa por) a perdre els privilegis de què gaudeixen, i arribat el moment els defensarien amb ungles i dents. I defensar els privilegis és (no caldria recordar-ho, però...) ser de dretes. I estic convençut que molts dels que voten PSOE, o ICV o ERC, no estan gens disposats a renunciar a cap dels seus privilegis: la simple menció d'equilibrar una mica els sous o de regular l'habitatge els pot fer venir úlcera, malgrat que la gran majoria de la gent no té un sou digne per la tasca que desenvolupa (i molts d'altres un sou massa alt pel poc que fan). Passaria aquí com a Veneçuela, és a dir, que la classe mitjana preferiria ajuntar-se amb els que havien estat els seus explotadors abans que renunciar a allò que ens sobra per a repartir-ho entre aquells a qui els falta. És a dir, fer i ser de dretes. PS [17 de març]: avui publiquen a Rebelión un article de la Naomi Klein relacionat també amb aquesta fluctuació de l'esquerra cap a la dreta (pròpiament, de tenir consciència de classe a no tenir-ne), centrada en el concepte de "societat de propietaris" defensada als EEUU de principis dels 80. Tradueixo: "La idea era simple: si la gent de la classe treballadora era propietària d'un petit tros de mercat —una hipoteca, una carpeta d'accions, una pensió privada— deixaria d'identificar-se amb els treballadors i començaria a a veure's a si mateixa com a propietària, amb els mateixos interessos que el seu amo. Això significaria que votaria per polítics que prometessin millorar el funcionament de les accions, en lloc de les condicions laborals. La consciència de classe seria una relíquia". És clar que el final de l'article és esperançador, ja que als EEUU actuals els petits nous propietaris s'estan tornant a empobrir (p.ex. amb la famosa crisi de les hipoteques subprime) i, en conseqüència, tornen a tenir consciència de classe. De rebot i per egoisme, però consciència de classe. És a dir, que n'hi haurà que a la que ensumin dòlars tornaran de pet a la societat de propietaris (la majoria, em temo), però també molts d'altres n'han quedat escaldats i han experimentat en carn pròpia els efectes del capitalisme. En qualsevol cas, això aquí no ho veurem fins d'aquí uns anys, quan molts d'aquests que avui juguen a ser propietaris de pisos sense ser-ho es fotin una bona nata. Tot ens arriba tard i malament.

Invitació al pessimisme 1: matances

(1) Avui 16 de març es compleixen 40 anys de la massacre de My Lai, en la que uns 400 civils (la majoria dones i nens) van morir esclafats per un atac despietat i salvatge de les tropes estatunitenques durant la Guerra del Vietnam. L'atac va ser premeditat, l'ordre va ser "kill everything"(mateu-ho tot), i van haver-hi nombrosos exemples de bogeria, prepotència i sadisme per part dels atacants. Tot un exemple dels excessos i brutalitats de què és capaç l'ésser humà, que per una banda (i afortunadament) van poder ser documentats, testimoniats i denunciats, però per una altra (i malauradament) han estat justificats, compresos i excusats per molta gent.

(2) Demà 17 de març s'acaba l'ultimàtum que els tibetans han rebut per part de les autoritats xineses per a què abandonin les protestes. Els tancs ja estan entrant a la capital, Lhasa, i encerclant els grups de manifestants. El Dalai Lama tem una matança (i els xinesos en són tots uns experts: només cal recordar ara fa 19 anys la repressió contra els estudiants a la plaça Tiananmen). ¿Afectarà tot plegat els Jocs Olímpics que s'han de celebrar a Pequin? Vés a saber, hi ha massa peles en joc, i hi ha el trist precedent dels Jocs de Barcelona 92, amb la repressió i tortura de molts independentistes catalans (hi ha un llibre que en parla, i també pàgines a internet). Els fets són incomparables, ho sé, però només en qüestió de grau: es comença torturant 200 persones, se segueix matant-ne algunes... i després?

(3) Avui fa 70 anys començaven els pitjors bombardejos sobre la ciutat de Barcelona. Durant 3 dies, i cada 3 hores segons la precisió feixista italiana, el cel venia carregat de mort, i mil persones van ser assassinades al llarg dels 12 atacs i 41 hores que va durar aquell infern. No era el primer atac indiscriminat contra civils (ja hi havia hagut, per exemple, Gernika), però sí contra una gran ciutat. Els militars li acabarien agafant el gust a aquesta atrocitat, i els bombardejos aeris sobre població civil esdevindrien un recurs habitual (només cal mencionar, durant la II Guerra Mundial, els blitz nazis sobre Anglaterra, la bomba d'Hiroshima o la carnisseria sobre Dresde; però després tindrem Corea, Vietnam o, més recentment, Iraq o Palestina). Especialment sagnant va ser la bomba que va impactar contra un camió carregat d'explosius a la Gran Via amb el carrer Balmes. Aquí a casa mons pares (a uns 800 metres de l'impacte!), tots els vidres van saltar pels aires i moltes canonades van rebentar. Ara se n'ha publicat un llibre i se'n fa una exposició al metro d'Universitat. També hi ha aquesta pàgina web.

dimarts, 11 de març de 2008

Terrorisme d'Estat: Aldo Moro i l'incendi de l'Scala

(1) Steve Pieczenik (també l'he trobat escrit Piezenick o Pieczenick), membre del Departament d'Estat dels EEUU, va ser enviat l'any 1978 pel president Jimmy Carter com a "psicòleg expert" per a formar part en el grup de crisi que havia muntat el Ministre de l'Interior italià, Francesco Cossiga, després del segrest de l'Aldo Moro (ex-president del govern i líder democristià) per part de les Brigades Roges. Doncs aquest senyor ha declarat, en una entrevista que publicava ahir el diari italià La Stampa, que va manipular les Brigades Roges per a què assassinessin l'Aldo Moro. Afirma que ho va considerar "una iniciativa brutal, una decisió cínica, un cop a sang freda, ja que calia que un home fos sacrificat fredament per a la supervivència de l'Estat", ja que amb l'assassinat "es va impedir que l'economia italiana s'enfonsés". En aquest article d'El Mundo s'explica prou bé, malgrat que ha estat una notícia no gaire reproduïda pels mitjans de comunicació, sobretot tenint en compte la gravetat del que s'hi denuncia, és a dir, l'existència del terrorisme d'Estat, del joc brut dels governs per a aconduir la realitat segons els seus interessos. I aquests interessos gairebé sempre responen als del capital i es tracta, llavors, d'impedir l'ascens, èxit o consolidació de partits, postures o moviments d'esquerra. L'assassinat de l'Aldo Moro responia a la necessitat de frenar el cada cop més poderós Partit Comunista, així com desprestigiar els diferents grups armats que havien sorgit arreu. (2) Un altre cas de terrorisme d'Estat el tenim a Barcelona mateix. No em refereixo a l'atemptat d'Hipercor (potser haurem d'esperar també 30 anys per a saber la veritat, però és molt sospitós que aquest punt d'inflexió d'ETA de començar a matar civils innocents es donés precisament poc després que Batasuna hagués aconseguit 370.000 vots per a les Europees, 40.000 dels quals a Catalunya!), sinó l'incendi de la sala de festes Scala que es va produir el 15 de gener de 1978 (dos mesos abans que el segrest de Moro, vés per on), en un moment en què el moviment llibertari estava clarament en alça (només a Catalunya, la CNT comptava amb 100.000 afiliats). Ara se n'ha escrit un llibre: El Caso Escala, Terrorismo de Estado y algo más, l'autor del qual, Xavier Cañadas Gascón, va ser uns dels 5 condemnats pel judici i va haver-se de passar 8 anys a la presó. L'ha publicat l'editorial Virus, (ISBN: 978-84-96044-92-0), té 115 pàgines i costa 10€. En podeu llegir una petita ressenya pitjant aquí i un article de l'autor sobre el tema prement aquí. PS: a internet he trobat una entrevista (en francès) al tal Pieczenick: cliqueu aquí.

dilluns, 10 de març de 2008

Reflexions postelectorals

(1) El més destacable ha estat la davallada de tots els partits d'esquerra, en particular els d'en Ridao que han perdut 350.000 vots (gairebé la meitat que havien obtingut el 2004). Vista la patacada després de la seva aposta per la política útil (és a dir, fútil), espero que serveixi per a què redrecin el rumb i se centrin ara en satisfer aquells electors que ens vam il·lusionar fa uns anys i esperàvem la irrupció d'uns aires regeneradors en la política que permetessin parlar sense embuts ni complexos de sobirania i de polítiques d'esquerra. Ara potser el mal ja està fet i formo part d'una una tercera generació (després de la que va patir les renúncies a principis dels 80s i de la que va viure els desgavells amb el Colom i la Rahola) massa profundament decebuda amb el partit de Macià, i aquests 4 anys que podrien haver servit per a consolidar un referent fort de l'esquerra catalana hauran resultat en canvi un viatge incòmode i marejant, i molts mirem per la finestreta cap a d'altres opcions, esperançats amb els resultats de les CUP a les municipals. D'entre els potencials votants d'ERC que conec, la majoria ens hem abstingut (o votat en blanc o nul) i molts d'altres hi han anat a votar amb les mans al nas (o sigui, que la patacada encara hauria pogut ser pitjor). Només en conec 2 que han tornat (perquè sempre ho han estat) a CIU, però segons he llegit per internet hi ha força més casos d'aquests, i és evident també que n'hi ha hagut molts altres que han tornat (perquè sempre ho han estat, també) al PSC-PSOE. (2) Lo dels socialistes té delicte. Tota la vida sentint-te dir que els nacionalismes ens preocupem per coses secundàries i que allò important en la política són les dificultats que ens trobem en la vida quotidiana (obviarem ara la IMMENSA dificultat que representa fer-te entendre en català al teu país), i resulta que com a colofó d'un any desastrós en les infraestructures, en la que la gent ha hagut de patir tota mena d'incomoditats, va i resulta que el partit que n'ha estat el màxim responsable, el PSC-PSOE, va i encara guanya 90 mil vots més a Catalunya! Són els vots de la mateixa gent que 364 dies a l'any declaren amb orgull i modernor que "passen de la política" (però que, ja ho hem vist, no passen gens a l'hora de posicionar-se contra les polítiques catalanistes), però que a cada elecció acudeixen com a borregos a les urnes i el cor se'ls infla de sagrats principis democràtics quan hi ha un assassinat mediàtic. (3) Que la nostra societat és un ben estudiat engranatge de subtil obediència queda palès en el fet de què el PP i el PSOE han gastat 6 vegades més que la resta de partits en propaganda electoral, han monopolitzat els debats televisius i s'han endut el 85% dels vots i el 92% dels diputats. És el que hi ha quan els partits s'han de sotmetre als grans mitjans de comunicació, que responen als interessos dels grans grups empresarials dels que formen part, i és dóna el fet que la ciutadania ha perdut el sentit crític i prefereix que l'adoctrinin. La política, el consum i l'educació es desintegren tots en una mateixa lògica capitalista.

diumenge, 9 de març de 2008

Recollint signatures (Decideixo Decidir)

Reunits al bar l'Almirall, fa força dies havíem decidit, amb el Raül i la Laia, de participar com a voluntaris en la recollida de signatures organitzada per les plataformes Sobirania i Progrés i Decideixo Decidir a favor de la transferència a la Generalitat de les competències en matèria de convocatòria de referèndums. Si calia, estàvem disposats a muntar la nostra pròpia taula (al Poble Sec o Gràcia, si no n'hi havia) i desembutxacar el 100€ que costava el kit de muntatge (una fusta, un parell de suports, alguna senyera, bolígrafs, les paperetes, etc.). Amb tal propòsit, el Raül es va posar en contacte amb els de Sobirania i Progrés, que més enllà de l'agraïment inicial no ens va donar cap altra resposta en els dies que han seguit. Vam tornar a adreçar-nos-hi a mitjans d'aquesta setmana, i amb el que ens van dir vam entendre que transferien la nostra proposta a la plataforma Decideixo Decidir, perquè estaven saturats i anaven una mica de bòlit. Però vam seguir sense rebre cap informació concreta del que hauríem de fer avui. Finalment, el Raül va trucar-los ahir i vam resoldre col·laborar en alguna taula en què fessin curt de gent i els calgués ajuda. Ens van dir que a la de l'Arc de Triomf. Així doncs, aquest matí a les nou arribava amb el Bicing al començament del Passeig de Lluís Companys, mig mort de fred (ha fet un dia rúfol i ventós) i mort del tot de cansament (ahir nit, després de la marató laboral d'onze hores i els minuts d'estupidització amb el futbol i l'Eurovisió, vaig sortir a fer un beure amb els amics perquè el Ciurana ha baixat de Brussel·les a celebrar l'aniversari amb la família). He vist el Raül però cap paradeta muntada, i plegats ens hem dirigit cap a un grup de persones que semblaven (i efectivament ho eren) la resta de voluntaris. Ens han informat que el senyor que portava el kit de muntatge trigaria una mica perquè li havia tocat ser suplent en una mesa electoral, i havia de passar pel seu col·legi. He aprofitat per a marxar cap a una altra estació del Bicing, perquè cap de les dues que hi ha als peus de l'Arc funcionaven, i tampoc volia que em tornessin a robar calés pel mal funcionament del seu servei si me l'havia de quedar tot el matí. Quan he tornat, llavors sí, ja estaven muntant la taula, i després de dubtar uns moments on la posàvem (atès que la Llei Electoral diu que no es poden dur a termes activitats d'aquesta mena a prop dels col·legis, però no en precisa la distància), hem muntat el campament sota mateix de l'Arc, de tal manera que una de les seves bases s'interposava entre nosaltres i el col·legi, i no ens podrien acusar tan fàcilment de manipuladors de la intenció de vot dels ciutadans. Aquí i allà es veien ara mossos ara urbanos, i malgrat que podia considerar-se un fet ben normal en un dia d'eleccions (més encara després de l'atemptat), teníem el convenciment que algun hi seria perquè la Junta Electoral de Barcelona havia prohibit la nostra acció i en qualsevol moment vindrien a fer-nos fora. Dit i fet, al cap de cop un parell de motos de la Urbana aparca a un pam d'on érem. Es miren un dels rètols informatius que hem penjat i ens miren a nosaltres, però no baixen de les motos ni ens diuen res. M'hi acosto una mica tot xiulant, mirant el cel amb cara d'innocent i amb les mans a l'esquena (tanta formació televisiva ha de tenir els seus fruits, oi?) , i mig escolto que estan rebent ordres sobre el que han de fer. I sembla que la consigna és deixar-nos fer, perquè al cap de cinc minuts s'allunyen fins a l'altra banda del carrer. Passen els minuts i segueixen sense dir-nos res. Més tard se'ns acosten uns mossos... per a desitjar-nos un bon dia! El clima de bona predisposició és evident, i una trucada dels voluntaris que hi ha al Fossar de les Moreres ens ho confirma amb l'anècdota de què un altre grup de mossos fins i tot els ha esperonat i donat suport amb la campanya. Una periodista del Punt s'ha arribat on érem i n'ha estat testimoni. Les parades que sí que han retirat (segons m'ha semblat entendre navegant ara per internet) ha estat sempre per petició explícita del president d'algun col·legi o del representant d'algun partit polític. De fet, també nosaltres hem acabat rebent, perquè sobre quarts de dotze del matí han vingut 3 mossos de paisà i ens han comunicat (molt educadament, això sí) que des del col·legi del costat els han demanat que ens retiréssim uns quants metres més encara, i ens hem traslladat fins a la meitat del Passeig, a mig camí del Parc de la Ciutadella, on la jornada ha transcorregut sense cap incident fins quarts de tres, quan el Raül i jo, veient que ja s'hi quedava prou gent, hem decidit plegar veles i tornar a casa. El ritme de recollida de signatures ha estat, al meu entendre, força bo. La part més positiva és la quantitat de nouvinguts que hi han mostrat interès (i molts d'ells no només interès, sinó també suport). La part més negativa és la quantitat de persones que ens ha dedicat, en diferent grau i mesura, menyspreu. La major part d'aquest menyspreu era simple i pura indiferència per a les nostres reivindicacions, però també he hagut de suportar moltíssimas mirades indulgents, perdonavides i paternalistes. Sembla ser que la Democràcia ja és algo d'allò més normal i consolidat, i és de passerells això d'estimular la participació ciutadana i anar demanat competències per a convocar referèndums. Especialment ràbia m'han fet els pijo-progres (molts d'ells amb El País sota del braç, per a refermar el tòpic) i aquest seu divisme democràtic que no es pot permetre's de tacar-se amb aquestes mostres populatxeres si no és per a donar mostres de fita civilitzatòria i lliçons de ciutadania; també m'han regirat els budells els progre-passotes, ben ornats amb les seves rastes, grenyes, mocadors, malles, arracades i tota aquesta parafernàlia de catàleg de moda juvenil que no deuen trobar en les avorrides i serioses consultes populars la diversió, festa i ballaruca que sí que els donen les manifestacions contra la guerra, la precarietat laboral o la màfia immobiliària. I encara els matrimonis clarament convergents (amb les dones totes emperifollades i traient a passejar el més carrincló de la seva joieria), amb la seves incongruències i pasterades mentals de sempre: més d'una m'ha adoctrinat que, si realment volia salvar Catalunya, em deixés de romanços i votés pel Duran, "l'única opció de mantenir l'orgull enfront del sometiment espanyol". Tota una lliçó de democràcia, això d'anteposar les passions a les formes. En general, el regust amarg d'aquest de remar a contracorrent, de participar només d'una minoria quan tens la sensació que són unes reivindicacions ben normals i que haurien de gaudir de moltíssima més extensió social. Però que la gran majoria de la gent no està per aquestes coses. Més comprensible en el cas català (a causa de tota la manipulació), aquesta desafecció resulta totalment esfereïdora en el cas democràtic. Però també posa de manifest que moltíssima gent que manté una política anticatalanista (incloent-hi els que reconeixen Catalunya només com una regió espanyola amb alguna pinzellada pròpia) ho és perquè pateix mancances en valors democràtics i menyspreen la política. Però compte, perquè menyspreen i passen de la política però molts d'ells hauran anat avui a votar (PP o PSOE, evidentment), mentre que molta gent als qui ens importa el fet polític de l'existència humana avui ens hem abstingut o votat en blanc o nul. PS: Les plataformes pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés han publicat un parell de comunicats sobre la recollida de signatures d'avui: comunicat 1 i comunicat 2.

dissabte, 8 de març de 2008

Endavant, Rodolfo Chikilicuatre!

Cansat després d'un esgotador dissabte feiner, el cervell em demana descansar i, conseqüentment, decideixo aplicar-me una dosi ben alta d'atontament neuronal i m'encenc la tele mentre sopo. La cosa comença bé, perquè estan fent un partit de futbol, i la combinació del verd de la gespa amb els moviments atzarosos de la pilota són l'horitzó perfecte per a desconnectar i fondre's en el no-res essencial de l'univers. Acaba la primera part i, com a bon devot consumidor de nul·litat, agafo el comandament a distància amb la ferma intenció de zapejar i acabar de matar el poc criteri que em queda. No cal. Aterro directament a TV1, on fa poc acaba de començar el programa on es triarà la cançó que representarà Espanya a Eurovisió, i automàticament se m'excita la part de cervell que ha sobreviscut fins llavors, formada principalment, no cal dir-ho, pel pitjor lumpen neuronal. A la pantalla, la Raffaella Carrà (gràcies, o deu meu, per tanta caspa!) va anunciant els 10 candidats, i cadascun del noms que pronuncia és seguit pels crits de suport del públic. Tots? No, n'hi ha un que provoca el rebuig i l'escridassada de tothom . És el de Rodolfo Chikilicuatre. Qui és? És en David Fernández Ortiz, uns dels humoristes habituals dels programes de l'Andreu Buenafuente, i aquest seu nou personatge va néixer com una paròdia de la cançó xabacana i hortera que caracteritza aquesta mena de festivals. La cosa va anar prenent volada i es va acabar per estirar la broma i presentar la cançó al procés de preselecció per a Eurovisió. A causa de la fama del programa del Buenafuente i del posterior boca-orella, va assolir el primer lloc. Què és? Una cutreria, una bajanada, una banalitat. D'això no hi ha cap dubte. Però no deixa de ser només una passa més en la progressió de la teleporqueria que ens domina i que, en exagerar-la, la posa en evidència. Per això (i només per això) m'agrada. I ara encara més, quan he vist que la majoria del públic l'ha esbroncat, com si la vergonya, la indecència i l'estupidesa només fossin cosa del Chikilicuatre. En certa manera, em recorda tota l'afectació democràtica que ha seguit el fastigós assassinat d'ahir, com si només fos ETA la representant dels nivells de vergonya, indecència i estupidesa (política) que hem assolit. Tanmateix, amb tot plegat, tinc l'esperança que, arribats a aquest extrem, l'única via possible sigui la de recuperar el senderi.

divendres, 7 de març de 2008

La mort d'innocents

El vergonyós assassinat per part d'ETA d'Isaías Carrasco, ex-regidor socialista d'Arrasate, ha tornat a omplir els mitjans de comunicació de referències i reflexions al voltant del terrorisme. La mort d'un innocent fa trontollar, i amb raó, els fonaments de la societat en què vivim, i amb la mateixa raó ens recrema les entranyes amb els focs de la ràbia, l'ira, la impotència o la desesperació. Però el repugnant assassinat d'ETA, i la reacció que en general se n'ha tingut, posa també de manifest que no estem en condicions de redreçar aquells fonaments, o que, en qualsevol cas, no n'hi ha prou amb provar de redreçar-los a base de representacions d'afectada democràcia i la pompa massificada i silenciosa dels actes reprovatoris que s'han dut a terme aquesta tarda a resultes de l'atemptat. Els nostres fonaments estan podrits. La democràcia i la decència no s'han de treure a passejar en ocasions assenyalades, sinó que cal exercir-les cada dia; i menys encara han d'anar a remolc dels qui hi atempten directament. Però dissortadament no volem saber què és la democràcia, i ja hem oblidat què era la decència. L'atemptat d'avui ha vingut a destruir una mica més el poc que ens en queda, i diumenge que ve la gent anirà més convençuda encara a enfortir els qui defensen la Llei de Partits i tot aquell seguit de mesures que insulten i impossibiliten l'estat de Dret democràtic. I és també trist de comprovar com aquestes mateixes persones que —amb tota la raó del món— avui s'enfurismen i desesperen en nom de les coses més sagrades, porten tota la setmana llegint als diaris amb total indiferència i sense sentir-se ni ultratjats ni amenaçats la mort de molts altres innocents. Han mort innocents a Gaza, n'han mort també a Jerusalem, a Bagdad, a la selva equatoriana, i a la gent se li'n fot. ¿A què doncs ara tants d'escarafalls? ¿Realment pensen que serveix de res, que pot solucionar alguna cosa, que aporta alguna esperança real de canvi, sortir avui als carrers quan portem tota la setmana enterrant innocents? Més aviat al contrari, aquests mecanismes discriminatoris reforcen la destrucció de la democràcia i de l'estat de dret. És un molt bon símptoma que davant d'un acte tan salvatge i innoble com l'assassinat avui de l'Isaías Carrasco la gent s'alci i s'indigni i reclami decència i justícia. Però serà molt mal símptoma quan demà tornin a seure i a resignar-se i a callar davant les indecències i les injustícies. Perquè demà, i l'altre i l'altre seguiran havent-hi morts innocents. I així serà mentre no canviem aquesta dinàmica en què estem immersos (i a la que diumenge, en certa manera, retem homenatge) o ja no quedi cap home sobre la faç de la terra.

dimarts, 4 de març de 2008

El cicle de la mort i de la vida

La vida passa, i els anys empesos que se'ns van acumulant a l'esquena. No he pogut evitar de pensar-hi aquest matí quan he anat a esmorzar amb la Laia (la meva xicota durant tres anys quan anava a l'institut), perquè aquests darrers deu anys ens hem vist molt poc, i sempre resulta estranya la sensació que resulta d'aquesta sobreimpressió simultània de proximitat i distància. Després, en tornar a la feina, he sabut de la mort sobtada de l'Antonio, el transportista de la distribuïdora Servicio Universidad. Una d'aquelles morts que semblen voler ridiculitzar les crides a la vida sana i feliç, perquè ell es cuidava molt del seu cos (més que pel seu nom, molts ens hi referim com "el transportista catxes") i sempre acompanyava el seu caminar impetuós amb algun comentari graciós i un ampli somriure. Fa unes horetes, en canvi, he sabut que el destí ha volgut que la llibreria fos avui també una font de vida, perquè el David ha hagut de marxar ràpidament cap a l'hospital perquè la seva dona ha trencat aigües. D'altra banda, també avui ha estat el dia en què he vist en un aparador una torradora d'oferta, i l'he comprada per a substituir l'avariada que arrossegàvem des de fa un mes...

diumenge, 2 de març de 2008

Per a què collons serveix l'ONU?

En pocs dies, hem vist com l'exèrcit turc entrava a l'Iraq per a atacar tropes del PKK (l'exèrcit dels kurds), i a l'ONU, sempre tan escrupolosa amb què es respectin les fronteres, no sembla haver-li importat aquesta invasió. Una altra interpretació d'aquest silenci seria que han reconegut, de facto, que allí no hi ha cap frontera legítima, i que els soldats es van moure per un mateix territori: el Kurdistan, però... he he, a qui volem enganyar? Tots sabem que a l'ONU només li interessa la independència que pugui reportar beneficis econòmics o estratègics, com el cas de Kosovo. I, a més, com que l'Iraq és ara mateix el país més putejat per la comunitat internacional (amb el permís de Palestina), ja no deu venir d'una humiliació més. Parlant de Palestina, hem vist també com Israel responia a un atac de Hamàs (que alhora, no ho oblidem, responia a la situació desesperada a què l'estat sionista ha abocat la franja de Gaza, setge que l'ONU reconeix, tot i que ho descriu amb aquella fredor burocràtica que va caracteritzar els nazis a l'hora de portar els comptes dels seus camps) provocant més de 50 morts, molts dels quals dones i criatures. ¿Ho consideraran finalment un crim de guerra? ¿Faran ús del seu poder per a posar fi a aquest sotmetiment tan terrible per als palestins, tan execrable per a la memòria de la Shoà, i tan vergonyós per a la resta de la humanitat? No, home no! Una senyora institució com l'ONU, se suposa que garant dels drets internacionals, es limita a condemnar-ho (això sí, posant-los tots al mateix sac, com si fos el mateix que un membre de Hamàs mati un sol innocent que el govern d'Israel —recalco: el govern d'un país— n'ordeni matar gairebé 60). Per a rematar-ho (mai pitjor dit), l'exèrcit colombià ha entrat il·legalment en territori equatorià per a atacar les FARC, i n'ha assassinat 17 membres. De moment, l'ONU calla. És clar que encara és un fet massa recent i no ha tingut temps de pronunciar-s'hi, però la història d'aquesta institució-titella no ens deixa gaires esperances. I vistes les reaccions que ja s'han sentit i l'enfocament que en fan la majoria de mitjans de comunicació, es confirma novament que tot està permès en nom de la guerra contra el terrorisme. I tot plegat amb el beneplàcit o el silenci còmplice de les organitzacions que, com l'ONU, haurien de vetllar pel compliment dels drets humans i internacionals per damunt de qualsevol interès partidista o nacional. Una vergonya. I una advertència molt clara per a tots aquells que pretenem oposar-nos a la destrucció imparable de les condicions d'existència (tan natural com humana) a què ens ha condemnat el capitalisme.